Pressupostos 2015: hi ha alternatives.

Ja torna Mas-Colell amb la cançó de les retallades per al 2015. Si bé és cert que el sistema de finançament és perjudicial per a Catalunya que l’avoca a un dèficit fiscal asfixiant, també és cert que és igualment perjudicial per altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol. A més, hem d’admetre que l’Estat està fent un ús pervers del repartiment dels objectius de dèficit entre les administracions territorials, fent bo aquell refrany castellà que diu que “quien parte y reparte, se queda con la mejor parte”. Té raó el Conseller d’Economia en manifestar que les retallades a les comunitats autònomes són retallades als serveis públics bàsics ja que sanitat, educació, serveis socials i, en el cas de Catalunya, seguretat i justícia, estan en mans de la Generalitat.
Dit això, les prioritats de retallades les ha d’establir cada Administració. En el cas de la Generalitat de Catalunya ja hem vist quines són les prioritats. I entre aquestes no es troba pagar els seus treballadors. Ja ha anunciat que el 2015 serà el quart any consecutiu que el Govern no pagarà una de les pagues als seus treballadors. Reconeix el Conseller que si s’aguanten els serveis públics actualment és únicament i exclusiva per la professionalitat dels seus treballadors. Bonica forma té el Govern d’agrair els esforços suprimint any rere any una de les seves pagues. Això equival a una quitança d’entre un 6 a un 7 per cent del sou anual que es ve a afegir a les retallades imposades pel Gobierno de Espanya. La Generalitat té el rècord de l’Estat de retallades als seus treballadors. Cap treballador públic de cap administració de l’Estat ha patit unes retallades tant fortes i persistents. Aquesta ha estat una opció, fruit de les prioritats del Govern de Catalunya.
Pretendre, de forma burda, lligar el cobrament de part del sou a què el Govern recapti l’impost sobre dipòsits bancaris és simplement delirant. Què té a veure la tasca diària d’un bomber, d’un metge, d’un mestre, d’un administratiu, amb el resultat de l’activitat comercial dels bancs? Res de res. Lligar el sou a objectius que no depenen del treballador, lluny d’incentivar-lo el desmotiven. De veritat creu el Conseller que així ajuda al manteniment dels serveis públics?
Em direu que tothom hem de fer sacrificis. D’acord. Però per què els treballadors públics més que altres? Que no són de tots els serveis públics? Si s’ha de fer una quitança, perquè no fer-la en el pagament del deute a l’Estat, en el pagament a tots els proveïdors, en els contractistes, en el pagament a les subvencions a mitjans de comunicacions, en el pagament de les concessions administratives a les concessionàries d’autopistes, per exemple? Per què no s’estableix un salari màxim al sector públic? Per què es perdonen impostos a BcnWord? Per què el Govern menysprea el servei prestat pels treballadors? No perquè sigui una mesura més justa retallar les prestacions del treball sobre la resta, no. Ho fa perquè és més fàcil que aplicar altres alternatives més “incòmodes” encara que siguin més justes. Sr. Mas-Colell: hi ha alternatives: pregunti’m com!

Reforma de l’IRPF: dos ocelles d’un tret.

Moltes són les famílies que per tal d’invertir els estalvis i, de pas, gaudir de les vacances, van optar en el seu dia per adquirir una segona residència, ja sigui un apartament a la costa o una casa a la Cerdanya. Altres, simplement van comprar una segona residència per llogar-la i obtenir un complement extra a la pensió o al salari. Amb la rebaixa de l’impost sobre successions, aquests estalvis familiars en forma d’immoble també han quedat, en bona part, salvaguardats de la tributació. Ara, però, la darrera reforma de l’IRPF planejada pel Montoro dinamita el tractament fiscal de les segones residències.

I és que quan el Govern de Rajoy parla de baixar impostos, la classe mitja ja pot anar preparant la cartera per a pagar més. El projecte de reforma de l’IRPF anunciat pel Gobierno de España suposarà un augment molt significatiu de la tributació de la plusvàlua posada de manifest amb la transmissió dels immobles de segona mà. Això serà així perquè es proposa eliminar l’actualització del preu de compra i perquè s’eliminen els coneguts com a “coeficients d’abatiment” que servien per a corregir a la baixa la plusvàlua dels immobles adquirits abans de 1996 i que, a la pràctica, deixaven sense tributar per aquest concepte als immobles adquirits abans de 1985. Tot això ha canviat i si un, posem per cas, va comprar un habitatge l’any del Mundial de Futbol del “Naranjito” per 1,5 milions de pessetes (9.000 euros), i ara el ven per 200.000 euros, haurà de tributar en l’IRPF sobre la base de tota la plusvàlua de 191.000 euros.

Potser us pensareu que el Montoro adopta aquesta mesura per a atacar la classe mitjana. Doncs, us equivoqueu. La classe mitjana estalviadora no és més que una víctima inevitable, un efecte col•lateral d’una mesura que està pensada per estimular el mercat d’obra nova (aquella que tenen els bancs i les grans constructores) la qual cosa passa per debilitar el mercat de segona mà, fonamentalment en mans de particulars.

Però, a més, aquesta mesura té altres conseqüències que, sorprenentment, no han trobat contestació per part de les autoritats tributàries autonòmiques. El principal tribut de les comunitats autònomes és l’Impost sobre Transmissions Patrimonials que prové, precisament, de les transmissions de béns immobles de segona mà, ja que els immobles nous tributen per l’IVA que, com sabeu, el recapta íntegrament l’Estat. D’altra banda, de les plusvàlues que deixaran de generar-se en l’IRPF, la meitat corresponen a les Comunitats Autònomes que tenen el tribut cedit. De manera que aquesta reforma de l’IRPF suposarà un ofegament addicional més a l’autonomia financera de la Generalitat a partir del 2015. Espero sentir (encara) alguna reacció del nostre conseller d’Economia.

Referèndum o plebiscitàries?

Tenim convocat un referèndum per al 9 de novembre amb un acord ampli i transversal de les forces polítiques del Parlament. Aquest fet demostra que la celebració del referèndum és el punt de trobada i de consens més gran que hi ha al nostre país. Per altra banda, el Parlament ha manifestat en reiterades ocasions que és sobirà. A més, la Generalitat gaudeix de competències (no escapçades per la Sentència del Constitucional) per a celebrar consultes. De manera que no entenc que encara hi hagin veus que parlin de l’expressió referèndum il·legal. I no us penseu que es tracta d’unionistes disposats a fer el que calgui per impedir que els ciutadans votem lliurement el nostre futur, no. Es tracta de presumptes sobiranistes, com ara el Vicenç Villatoro, que afirma que convocar un referèndum il·legal seria contraproduent. On està la il·legalitat d’una norma que emana del Parlament? Tenim un Parlament il·legal? No és un oxímoron dir que la nostra cambra legislativa (la que fa les lleis) és il·legal? Què ens hem begut l’enteniment?

Amb aquest argument tan poc sostenible argumentava el Villatoro que l’única opció és anar a unes plebiscitàries amb una llista unitària. Clar. Ell insisteix en què la unitat ha d’estar de la banda dels que volem el sí, ja que els que volen el no diu (textual) “és el seu problema”. Francament, no li veig la lògica. Com pensa interpretar els resultats? Com sabrà (sense dubtes) qui opta per la independència i qui no? Com podem saber el que realment pensa la gent? Perquè, només que hi hagi un sol partit que es presenti que ofereixi alguna alternativa més al seu programa que el sí o no a la independència el resultat ja estarà “contaminat” per altres factors. I això ja ho sabem ara que serà així. Però encara en l’hipotètic cas que tots els partits polítics que es presentessin només tinguessin un únic punt al seu programa, que fos o sí o no a la independència, i en el hipotètic cas que sortís que sí, què farien els partits que guanyadors? Farien una Declaració d’Independència? (Obvio la paraula Unilateral perquè em sembla redundant). Però, com voleu que ens creguem que els partits que no han estat capaços de fer una consulta (perquè Rajoy no l’autoritza) siguin capaços de fer una Declaració d’Independència? No m’ho crec. I si la fessin, què creieu que passaria al dia següent? Doncs res de res. L’Estat espanyol i la comunitat internacional no donarien legitimitat a aquesta declaració. I aleshores què passaria? Doncs que haurien de negociar (un cop més) l’encaix de Catalunya amb Espanya. Tornem a la casella de sortida, com sempre.

En canvi, si el Govern realitza el referèndum el 9 de novembre, tal i com ja s’ha compromès amb el poble, digui el que digui el Govern de Madrid (com un acte, de veritat, de sobirania) aleshores Catalunya deixaria de ser un “afer intern” espanyol i passaria a ser un actor més del concert internacional. En aquestes condicions, des de la sobirania plenament exercida i amb una inequívocament manifestació democràtica, l’Estat espanyol estarà obligat a negociar, no el procés, sinó el resultat, a la llum de l’arbitratge internacional. Per tant, o referèndum, o seguir com a una comunitat autònoma de l’Estat espanyol el que quedi de legislatura i quatre anys més, com a mínim, després de les eleccions autonòmiques adjectivades, per alguns, de plebiscitàries.

Generalitat, Societat Limitada.

No us voldria confondre amb el títol de l’article. No tinc intenció de fer una radiografia de l’Administració catalana amb el mateix patró que el gran Ferran Torrent. Un article no podria abastar tal propòsit, tot i que estic convençut que la seva novel•la de “ficció” reprodueix esquemes de comportament universals allà on es toca poder. Ja m’enteneu.

Sovint es diu que els treballadors públics també hem de pagar part de la crisi. No sé, jo crec que les coses de tots les hem de pagar entre tots. I el sector públic, fins on jo conec, és de tots. Per tant, si és de tots no es pot fer pagar als funcionaris la mala gestió del sector públic. I és que no es pot tractar un treballador públic com un de privat. Així, mentre en una empresa privada les pèrdues i els beneficis repercuteixen en els seus accionistes, els seus gestors i en els seus treballadors, en canvi, la càrrega de mantenir el sector públic implica tota la societat i no els seus treballadors. Els beneficis de l’activitat del sector públic són per a tothom independentment de la seva condició: de funcionari, de jubilat, de treballador, d’autònom, d’empresari, d’aturat, d’immigrant, de discapacitat, de menor… Basant-se en aquest principi la forma de finançar l’activitat del sector públic està clarament definida ni més ni menys que a la “sagrada” Constitució Espanyola. Així, en el seu article 31 diu que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”. El fet que el Govern de la Generalitat estableixi retallades sobre la retribució dels treballadors públics és com si haguessin instaurant un impost sobre les nòmines dels funcionaris cosa que, a banda d’injust, és absolutament inconstitucional. Per què el Govern no retalla, amb el mateix argument, els pagaments als proveïdors, als deutors o a l’Estat mateix? Per què es prefereix retallar al més dèbil? Doncs perquè és més fàcil i perquè permet desballestar el sector públic per tal d’externalitzar-lo en favor d’empreses privades de l’entorn del “business friendly”.

La justificació del conseller Mas-Colell de què es veu avocat a retallar els salaris per l’injust finançament de Catalunya no és del tot cert. València i Balears estan fins i tot més maltractades financerament per l’Estat espanyol que no pas Catalunya. En cap d’aquests casos han retallat la paga extra (que en realitat no és extra sinó part del sou anual) dels seus treballadors. Així que no s’entén que el Govern de la Generalitat persisteixi en la seva política de maltractar els seus treballadors públics si no es té en compte la seva manca de fe en els serveis públics. La persistent retallada de sou als treballadors de la Generalitat és, no només una mesura injusta, sinó perjudicial per a l’economia catalana que veu reduït el seu consum, cosa que afecta inevitablement el comerç local. Però, a més, es tracta d’una mesura políticament errònia. Molts treballadors comencen a tenir la impressió que amb l’Estat espanyol els aniria millor. A la Diputació de Barcelona, sense anar més lluny, no només tenen les pagues extres senceres sinó que en tenen tres a l’any. Aquesta és la via que hauria de seguir la Generalitat si vol generar confiança en la seva capacitat de guiar el país en la bona direcció. O no és això el que realment vol?

Espanya ens frena.

De forma molt gràfica, el Dr. Sala i Martín diu habitualment que a l’Univers hi ha dues constants inamovibles: una és la velocitat de la llum i l’altra és el dèficit fiscal català. De la primera pot haver algun dubte, però aquesta setmana hem comprovat com la segona es confirma plenament. El Conseller Mas-Colell ha fet públiques les darreres balances fiscals: 15.000 milions d’euros a l’any que surten de Catalunya cap a Espanya i no tornen de cap manera. És a dir: el 7,7% de la riquesa del país. Ni tant sols els Govern central ho nega, només diu que potser no puja a tant, i això sense presentar cap estudi.
A l’antiguitat, degut a l’espoli dels pirates que ens assaltaven, es van construir les torres de defensa que encara es conserven en algunes poblacions costaneres dels Països Catalans i on s’amagaven els habitants per evitar mals majors. Avui dia, però, la “torre de defensa” que ens ha de protegir dels espolis la construeix el mateix que ens espolia. Es diu Fons de Liquiditat Autonòmic, més conegut com a FLA. Els diners que rep Catalunya del FLA, lluny de ser un ajut, tal i com ens vol fer veure el Montoro, són un nou espoli més. El FLA té forma de préstec. La Generalitat està obligada a pagar un tipus d’interès a canvi de disposar de diners del FLA. A més no és lliure d’aplicar-lo a allò que vulgui sinó que és l’Estat qui marca les prioritats. El tipus d’interès del FLA s’ha vingut situant a l’ordre del 5,5 per cent tot i que ara diuen que el baixen fins el 4,2. Què generosos, pensareu. Doncs no. Resulta que l’Estat, actualment, s’està finançant a una mitja de 3,6 per cent per la qual cosa, a sobre, s’estan fent la barba d’or a costa nostra. Ja ha calculat el Conseller d’Economia el diferencial d’aquest tipus d’interès en la balança fiscal? Perquè, des del meu punt de vista, es tracta d’un robatori (perdó, d’un fre) producte de la usura amb que els gestors econòmics de la Meseta han tractat històricament Catalunya.
En aquest punt permeteu-me recordar que el tipus d’interès del Banc Central Europeu es situa actualment al 0,15 per cent i l’Euríbor a 12 mesos es situa al 0,528 per cent. On està la boleta? Per tant, del 0,15 que presta el Banc Central Europeu (amb diner públic, no ho oblidem) passant pel 3,6 pel qual es finança el Tresor Públic de l’Estat fins el 5,5 al qual paga la Generalitat, algú s’està folrant pel camí. Un motiu més per assolir, en aquest camp també, la plena sobirania financera.

Una pregunta normal.

La successió del cap d’Estat espanyol la veig com un moviment del joc d’escacs. El Rei s’enroca. Quina és la següent jugada? Des del meu punt de vista aquest moviment obre la porta a una possible reforma constitucional. Un cop obert el meló de la reforma de la Carta Magna és probable que afectés la Corona, atès que hi ha consens a Espanya en suprimir la discriminació per raó de gènere en l’ordre de successió. Suposo que ningú volia pensar en tenir a la infanta Elena de Reina d’Espanya, per tant s’havia de fer la successió abans de reformar la Constitució i així garantir la successió en el Príncep Felip.

Un cop nomenat el nou Rei (Felip VI “el preparat” o “el breu”, com preferiu), és possible que l’Estat faci algun intent de reforma del model territorial que ens sigui presentat a Catalunya com a una tercera via, la qual, alguns polítics des d’aquí (com a portaveus d’una determinada elit econòmica) estan desitjant que arribi per a poder eludir la qüestió de la independència. Però és impossible que arribi cap proposta mínimament encoratjadora entre els que practiquen un sistemàtic genocidi cultural als Països Catalans. Encara que alguns sentin cantes de sirena, i encara que aquests cants de sirena es concretin en propostes reals, ja podeu tenir per segur que l’Estat espanyol incomplirà sempre els seus compromisos amb Catalunya seguint una tradició tant antiga com la corona borbònica.

Reconec que hi ha la possibilitat que m’equivoqui i que el Govern de Madrid no plantegi cap reforma constitucional ni faci cap oferta que es pugui interpretar com a tercera via. En aquest segon cas voldrà dir que el Govern espanyol dóna per fet que no es farà la consulta el 9 de novembre perquè coneix la feblesa de determinació del Govern català.

Tant si estem en un cas com en l’altre, la pregunta del 9 de novembre s’hauria de reformular. Si l’Estat inicia una reforma constitucional que comporti un canvi en el model territorial, el referèndum per la “tercera via” ja el convocarà Rajoy per a tota Espanya. Per tant, deixa de tenir sentit que nosaltres ens formulem la primera pregunta de la consulta. Si, en canvi, l’Estat no “ofereix” cap alternativa a la independència, també deixa de tenir sentit que nosaltres formulem la primera pregunta de la consulta. Perquè, anem a veure, qui contestés “sí” a aquesta primera pregunta i no a la segona, només cabria qualificar-lo d’imbecil. A què estararia dient “sí”? A un xec en blanc al Govern d’Espanya? Diria “sí” sense saber a què? Ja sé que aquesta és una actitud molt catalana: vendre’ns abans que ens comprin. Però potser ha arribat l’hora, no de deixar de ser catalans, sinó de deixar de ser imbecils, com deia el Joan Sales.

De manera que si volem ser un país normal, cal que formulem una pregunta normal, com a Escòcia: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?” Sí o No. Així de fàcil. I que l’Estat espanyol reformi la seva constitució si vol. O no.

Que comprin ells!

El tòpic de l’Espanya de pandereta, de país infradesenvolupat, de cultura incapaç de produir res tecnològicament complex, va donar lloc, ja fa més d’un segle, a què Miguel de Unamuno digués allò de “Que inventen ellos!”. Aquest “ellos” es referia a Europa, que era d’on provenia el pensament científic contraposat al pensament espanyol, menys tecnificat. Les coses, cent anys més tard, no han variat gaire. I, el que és pitjor, la imatge que des de fora es té d’Espanya, tampoc.

Tot i que el problema no és només una qüestió d’imatge sinó el paper que assigna a Espanya la comunitat internacional. No hi ha més que veure l’informe que acaba de publicar l’FMI sobre la proposta de reforma fiscal a Espanya. Demanen, entre altres coses, pujar impostos indirectes i baixar directes (la qual cosa afavoreix els rics) al temps que proposen baixar salaris. Em jugo el que vulgueu que, en el cas d’Alemanya proposen exactament el contrari: pujar salaris. I és que la troica ja s’ha tret la careta fa temps. Els països del Sud d’Europa ens hem de conformar amb salaris baixos. Ens volen convertir en la Thailàndia d’Europa: mà d’obra barata i de perfil formatiu i tecnològic baix. Total, per a viure del turisme (servir cafès i netejar hotels) no necessitem gaire tecnologia. Es podria pensar que els alts nivells d’atur ja els van bé per ara poder proposar aquestes mesures.

Mentre, les autoritats europees fan la claca al FMI. Ens diran que hem de baixar salaris per a ser competitius i sortir de la crisis la qual cosa és mentida. En canvi a Alemanya els diran que s’han de pujar els salaris als treballadors alemanys per a què augmentin la demanda i així ens ajudin a sortir de la crisi a la resta d’europeus. Aquest argument és tant fals com pervers. Per què dimonis un euro gastat per un alemany genera més demanda que un euro gastat per un espanyol, per exemple? La solució a països com Espanya no passa per rebaixar encara més els salaris sinó, al contrari, per pujar-los. Si augmentem la demanda interna recuperarem el PIB, ajudarem les petites i mitjanes empreses (que és on es gasta bona part dels salaris dels treballadors), ajudarem a crear ocupació, i en definitiva milloraran les finances públiques a l’augmentar la recaptació i baixar les prestacions per desocupació.

Però clar, en un país com Espanya amb un govern que té interioritzada la idea de “Que compren ellos!”, és fàcil que es plegui de forma acrítica als dictats de l’FMI i de la casta econòmica. Així, igual que fa pocs anys van confiar a la construcció el creixement econòmic ara es conformen en potenciar el turisme. Al mateix temps, i per a no decebre Unamuno, el Gobierno de España no aposta per la innovació ni fa res per retenir a Espanya el molt talent jove que tant ens ha costat formar. Total, quan trobin feina a Alemanya ja tornaran de vacances i, aleshores, serem nosaltres qui els servirem els cafès.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.377 other followers