El conte de les plebiscitàries.

No m’han sorprès les declaracions a Catalunya Ràdio de Ferran Requejo, destacat membre del Consell Assessor de la Transició Nacional, on ha afirmat que no creia que es fes la consulta el 9 de novembre degut a la negativa del Govern d’Espanya a autoritzar-la. I ha tornat a proposar el conte aquell de fades de les eleccions “plebiscitàries”.
Per l’amor de Déu: a qui volen enganyar? Unes eleccions al Parlament de Catalunya de plebiscitàries no en tindran res. La gent, quan vota un partit polític, vota moltes idees diferents. No es pot resumir tot a “independència sí o no”. El resultat no és significatiu. L’únic resultat no interpretable i homologable internacionalment és un referèndum amb una pregunta clara i dues respostes: sí o no. Per tant, de “plebiscitàries” res de res.
Potser algú de vosaltres estarà pensat que si les guanyés CiU, que és l’únic partit que parla de plebiscitàries (bé, per matissar només CDC, ja que UDC no se sap), a l’endemà faria una DUI. Doncs us diré que penseu si és creïble que algú que no es capaç de convocar un referèndum sí o sí, sigui capaç de fer una Declaració Unilateral d’Independència. Ja us ho dic jo: no. Però, a més, el President Mas ja ho va deixar clar: vol consultar la gent per poder negociar amb Madrid. Per tant, després d’unes “plebiscitàries”, de guanyar-les CiU tornaríem a entrar en la roda de negociar amb Madrid i aquí no es mouria un dit sense el vistiplau de Rajoy, tal i com haurem comprovat.
Declarar que s’és sobirà i creure-s’ho passa per no haver de demanar permís a Madrid per a fer el referèndum. Si som sobirans i si el Parlament de Catalunya és un òrgan escollit democràticament, una convocatòria de referèndum aprovada per ell ja proporciona un “marc legal” suficient com per tirar la consulta endavant, digui el que digui Madrid. Als partidaris d’una DUI els diria que no hi ha millor declaració d’independència que fer el referèndum. D’altra banda, és infinitament més democràtic donar la veu al poble, als del sí i als del no que, sense consultar-lo amb el poble, declarar directament la independència.
Finalment, opino que si CiU no fa la consulta el 9 de novembre ho pagarà molt car en les eleccions. Per això les convocarà el més tard que puguin. Mentre, intentaran fer-nos creure que no han fet la consulta perquè en Rajoy no els ha deixat. Però tots sabrem que la responsabilitat última serà del Govern de la Generalitat que no haurà tingut la valentia política de col•locar les urnes. El President Mas ja ho ha dit clarament: si Madrid no l’autoritza, convocarà eleccions. Davant d’això, què creieu que farà en Rajoy? El de sempre: res. En canvi, les coses serien molt diferents si Artur Mas hagés dit que està determinat a posar les urnes el 9 de novembre. La reacció de Madrid hauria de ser, necessàriament, de negociació. Hores d’ara en Rajoy sap que si no cedeix la reacció del Govern de la Generalitat serà convocar eleccions. Fantàstic, deu pensar.
La realitat serà que quan el 2016 ens convoquin a les eleccions, qui vulgui la independència només votarà els partits que apostin de veritat per la independència. Veurem quin marge de tercera via li queda a CiU per vendre, un cop més, una nova moto. Mentrestant haurem perdut dos anys més de llibertat.

Barcelona Decideix

Avui, dia 10 d’abril de 2014, es compleixen tres anys de la consulta sobre la independència que varem organitzar una colla de ciutadans anònims de forma molt meritòria. I dic molt meritòria perquè no teníem pràcticament més mitjans que la il•lusió dels milers de voluntaris que ens van donar suport així com d’algunes entitats de les que coneixem com a “socitetat civil”. No només això, teníem aleshores, no ho oblidem, l’ajuntament en contra. Tot i així varem aconseguir que votessin uns 250.000 ciutadans que es van sumar als 900.000 que ho van fer a altres poblacions de Catalunya des que es va fer la primera consulta a Arenys.

Amb la dissolució de l’organització que varem crear (Barcelona Decideix) es va propiciar la continuïtat de tot aquell moviment de voluntariat en l’Assemblea Nacional de Catalunya. Però, de forma explícita, també varem acordar presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya per tal que es convoqués un referèndum sobre la independència a tots els ciutadans de Catalunya. D’aquesta forma, algunes (no totes) de les persones organitzadores de Barcelona Decideix varem signar la petició davant la Mesa del Parlament que la va rebutjar (amb els vots de CiU) per considerar-la inconstitucional (sense necessitat de demanar el pronunciament del Tribunal Constitucional).

Us explico tot això per a què veieu que només han passat tres anys i ja sona a antic. CiU va rebutjar una ILP per fer un referèndum sobre la independència i, en canvi, ara es trenca la cara a Madrid per a poder-lo convocar tant sí com no. Aquest canvi dels interessos dels partits polítics només respon a una cosa: la pressió de la voluntat popular. És veritablement la força de les persones, dels milers de voluntaris anònims, que, com va passar a Barcelona fa avui tres anys, van aconseguir fer possible el que semblava impossible: votar. No defalliu.

Apropiació indeguda

Ja fa temps que els ciutadans de Barcelona hem baixat de l’honorable categoria de pixapins a la de simples subjectes passius. Ja no comptem per a res més que per a pagar impostos. I callar. Ningú no ens demana opinió sobre el que es fa i desfà al voltant de la nostra ciutat.
L’últim menyspreu l’hem viscut amb el serial al voltant de Barcelona World. En un article anterior ja vaig opinar sobre l’oportunitat d’apostar per aquest tipus de negoci per a dinamitzar l’economia. No em repetiré. Ja sabeu, doncs, la meva opinió. Del que us voldria parlar ara és de la conveniència de cedir el nom de la nostra ciutat a un negoci com aquest.
Crec que és un error i un insult que posin el nom de la meva ciutat a un complex de casinos. És un error, en primer lloc, per què el macro-parc lúdic del joc ni tant sols està a Barcelona, sinó a Vilaseca, una població de la, fins ara, província de Tarragona.
Més enllà de la distància, em pregunto què opinarien els ciutadans de Vilaseca, on es troben realment els terrenys del futur macro-casino, si a Barcelona construíssim un macro-prostíbul i li poséssim de nom Vilaseca World. Crec que protestarien i amb raó. I què creieu que dirien? Doncs, en primer lloc, que el macro-prostíbul no està a Vilaseca, que si volem, li posem el nom de Barcelona. I, en segon lloc, ens dirien que no els sembla bé el negoci de la prostitució (tot i ser el de prostituta, després de la funcionari, la professió més antiga de la humanitat). Nosaltres els diríem que no fossin tant primmirats, que amb el nivell d’atur que tenim ens vindrà molt bé una inversió així, que es crearan molts llocs de treball i tal i pascual. A més, això portarà molts turistes de tot el món atrets per l’oferta incomparable que podrien gaudir. També els podríem dit que, encara que els rebaixem substancialment els impostos, ens han promès invertir part dels beneficis en programes de prevenció de la SIDA. Però, tot i així, ells ens podrien dir que, encara que estiguessin d’acord amb la bondat del negoci, abans haurien d’opinar ells si els sembla bé cedir-nos el nom de la seva ciutat per al major prostíbul d’Europa. I crec que tindrien tota la raó del món.
És per això que entenc que abans de posar el nom de Barcelona al nou “Las Vegas” del sud d’Europa ens haurien de consultar als ciutadans de Barcelona. Ja n’hi ha prou que disposin lliurament del nom de la nostra ciutat per a negocis privats sense, ni tant sols, consultar-ho. Així que us animo a participar en la petició per a què es faci un referèndum per a saber si estem d’acord o no a cedir el nom de la nostra ciutat per al negoci de BarcelonaWorld que s’ha iniciat a Change.org.
Jo no estic d’acord amb aquest model de negoci, però si al final decideixen fer-lo igualment, per mi ja li poden dir VilasecaWorld o, per a ser més precisos, LaCaixaWorld que és, al cap i a la fi, la propietària dels terrenys.

Catalunya, una revolució social.

El que està succeint a Catalunya no té antecedents en la Història de la humanitat. A casa nostra estem vivint una veritable revolució, una revolta popular. Però, per primer cop, es tracta d’una revolució pacífica, cívica, que pretén canviar la forma de govern però sense derrocar ningú, sense tallar el cap a un tirà, sense cremar edificis i sense fotre trets o posar bombes. Crec que ni tan sols nosaltres mateixos som conscients d’aquesta barbaritat cívica que estem fent.

Des de l’estranger crec que no acaben d’apreciar la magnitud d’aquest fenomen independentista; que no s’ho acaben de creure perquè no tenen informació de primera mà. Potser és perquè, malauradament, en aquest món en què vivim, o passa alguna desgràcia que faci córrer la sang o no hi ha notícia. Que dos milions de persones s’agafin de les mans no és tan llaminer per a un titular internacional com que un centenar li cali foc a un parlament, posem per cas.

Però què voleu d’un poble que fa castells humans de deu pisos? Què espereu d’un poble que balla en cercles agafats de les mans? Què voleu d’una societat que sempre ha basat la seva actuació en el pacte, en el “parlem-ne”, en l’enraonar, que és la base del negoci, allò a què tradicionalment ens hem dedicat a casa nostra? Aquesta actitud ha estat tant la nostra fortalesa per a poder sobreviure al costat de grans imperis com la nostra debilitat a l’hora d’imposar la nostra sobirania, que tradicionalment l’hem hipotecada a canvi d’un grapat de llenties.

Ara, per primer cop, les coses són diferents. La gent, el poble, la societat civil, vol canviar l’status quo. I per canviar-lo els catalans no sortim al carrer amb les falçs a la mà, com a la Guerra dels Segadors. No demanem el cap de ningú perquè no hi ha ràbia, només esperança. Volem urnes per votar. En positiu. Sense negar l’existència ni els drets de ningú. Només volem que ens escoltin, que respectin la nostra voluntat i els nostres drets. Pacíficament, democràticament. I aquest pacifisme és el que atemoreix l’Estat, ja que no sap com combatre’l.

Però, compte! Ens equivocaríem si penséssim que el canvi que vol la societat catalana és la independència i prou. La independència és un mitjà però no és una finalitat en sí mateixa. La gent vol un canvi de societat, per viure millor, per canviar les rovellades i corrompudes estructures de poder existents. La gent vol fer net i anar cap a una societat més justa, més democràtica. Qui no ho entengui així, a casa nostra, estarà perdut. Segurament l’oligarquia catalana ho sap i per això no vol deixar anar la mamella que li garanteix el poder a l’ombra de l’Estat espanyol. És per això que independència i progrés social van de la mà. Així que, qui vulgui la independència per a assegurar-se que tot continuarà igual ja pot anar passant a jurar la bandera espanyola.

Crimea: un referèndum putinejat.

Estic d’acord amb el President Mas: Catalunya no es pot comparar amb Crimea. Però no perquè aquí no tinguem militars patrullant pel carrer, no perquè aquí es tracti d’un moviment democràtic sorgit del poble, de baix a dalt, no. Si bé tots aquest motius són certs, no són, des del meu punt de vista, els més rellevants.

El cas de Crimea no te res a veure amb Catalunya perquè les comparacions no estan ben fetes. Si observem les relacions de països, allà Rússia juga un paper que no trobaria equivalència en el cas d’emmirallar Catalunya amb Crimea. I és que, com deia, l’assimilació de Catalunya amb Crimea no es correspon amb la situació que es viu aquí. La comparació més apropiada (si es que se n’ha de fer alguna) és la d’interpretar el paper de Catalunya com el de Ucraïna. En canvi, el paper de Rússia aquí el faria Espanya. Jo crec que aquest paral•lelisme té una mica més de sentit.

Imagineu ara que Catalunya, com Ucraïna, obté la independència del gran (ehem!) país amb vocació d’imperi però vingut a menys. En el seu cas, s’independitza de Rússia. En el nostre, d’Espanya. El que passa amb Crimea és el que ens podria passar en un futur hipotètic a nosaltres amb la Vall d’Aran. De sobte ens podríem trobar militars de l’exèrcit espanyol patrullant pels carrers de Vielha, Salardú o Bossòst, per exemple. Imagineu que, aleshores, convoquen un referèndum per tal d’annexionar la Vall d’Aran a Espanya. Doncs exactament això és el que està passant a Crimea. Canvieu les estacions d’esquí per gasoductes, i el túnel de Vielha per una base naval militar i ja ho teniu.

Però, més enllà d’aquestes odioses comparacions, el que s’ha perpetrat a Crimea no és un referèndum sobre la independència. En la península soviètica el que s’ha fet és un referèndum per a la dependència. La pregunta ha estat sobre si Crimea devia formar part d’Ucraïna o de Rússia, però mai s’ha donat la possibilitat de proclamar-se com a un Estat sobirà independent. Aquest referèndum no ha estat una demanda reclamada pel poble crimeà sinó d’una iniciativa teledirigida des de Moscou. Per tant, ni en el procés, ni en les formes, ni el context, ni en les conseqüències del resultat trobo cap semblança entre Crimea i Catalunya. Si voleu trobar alguna (que tampoc no crec que faci falta) seria entre Rússia i Espanya. Per tant, la insistència en fer una comparació d’aquesta mena només pot tenir intencions de demostrar que Catalunya no tindria el reconeixement de la comunitat internacional si fes un referèndum. No els seguim el joc.

Vol MH370

La desaparició del vol MH370 de Malàisia s’està convertint en el cas més enigmàtic de la navegació aèria des que el 5 de desembre de 1945 es va perdre el vol 19, format per un esquadró de cinc bombarders TBM Avenger de la marina d’E.E.U.U que havien sortit a fer un rutinari vol d’entrenament sobre el conegut triangle de les Bermudes.

Ja va camí de deu dies des que el pilot digués a la torre de control de Kuala Lumpur d’on es va enlairar: “All right, good night”. No se n’ha sabut res més. Ni va arribar a Pequín, on tenia previst acabar el viatge, ni han trobat les restes al mar, flotant, com seria el més provable. L’última vegada que va passar alguna cosa semblant va ser amb el ja conegut avió d’Air France que va caure a l’Atlàntic quan venia del Brasil. Va costar uns dies trobar-lo però va aparèixer. Primer, restes flotant al mar i, al poc, la caixa negre que emetia senyals des de les profunditats del mar atlàntic. Aquí, ni restes ni senyals de caixes negres. Res. Segons la darrera versió, s’haurien desconnectat voluntàriament els sistemes de localització de l’avió i aquest podria haver canviat de rumb. Sortint de Kuala Lumpur, l’avió podria haver anat a un radi d’uns 5.000 quilòmetres a la rodona. Això abasta des del Pakistan fins a Austràlia, o a la Xina mateixa, però també Indonèsia, Laos, Vietnam, Cambotja, Tailàndia, l’Índia, Afganistan, Bangladesh, Birmània, les dues Corees, el Japó, Austràlia, Nova Zelanda, Nova Guinea, Filipines, Oman, les Maldives o, inclús a alguna de les infinites illes del Pacífic. Es calcula que són més de 634 els llocs entre el Pakistan i Austràlia on podria haver aterrat.

Descartat l’accident aeri, les alternatives són d’allò més inquietants. Si em permeteu, també descartaria les causes, diguem-ne, “sobrenaturals” tipus triangle de les Bermudes o triangle del Dragó, l’equivalent japonès del caribeny. S’especula amb una desaparició provocada, ja que per desactivar els localitzadors cal uns coneixements i voluntat explícits. Això apunta al pilot, a qui ja s’està investigant com a sospitós del segrest de l’avió per causes polítiques.

Però quin sentit té un segrest si no es reivindica? Per a què vol desaparèixer algú amb un avió Boing 777 amb 234 persones a dins? Si el que es volgués fos segrestar alguna persona concreta de l’avió crec que era molt més efectiu i senzill fer-ho en el taxi camí de l’aeroport, per exemple. Per tant, el segrest només pot tenir com a objectiu el fer-se amb un avió Boing 777 o bé amb 234 persones. O, potser, amb ambdues coses. Pel que fa a l’avió suposo que deu tenir un cert valor per a algú. No sé, sempre pot servir per transportar armes, drogues, delinqüents o ves a saber què. En canvi, respecte dels passatgers, no vull ni pensar què en poden fer possibles grups criminals en alguns dels països esmentats: des de tràfic de persones fins a tràfic d’òrgans. Si fos així, estaríem davant d’un desastre aeri d’una magnitud i conseqüències només comparables a l’11S. Davant d’aquesta alternativa, espero que aviat aparegui la caixa negra.

Per què diuen unitat de mercat quan volen dir unitat nacional?

L’obsessió del govern del PP per recentralitzar Espanya i acabar, de facto, amb les competències de les comunitats autònomes, els ha portat a brandar, sense pudor, la bandera de la unitat de mercat. Francament, a mi aquesta excusa em sona ridícula. El que hi ha darrera d’aquesta expressió és una LOAPA, sí, aquella fallida Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico, que a principis dels vuitanta pretenia uniformar a totes les comunitats autònomes.

L’última ocurrència del Ministre Montoro, seguint els dictats de la FAES, és la proposta d’eliminar els tributs propis de les Comunitats Autònomes. La llàstima és que no s’ha aprés bé el catecisme, vull dir, la Constitució espanyola, sinó veuria com l’article 157.1.b preveu com un dels ingressos de les comunitats autònomes els tributs propis. A veure si, com cada divendres, apareix la Soraya Saenz de Santamaria a clamar des del seu púlpit què és constitucional i què no, i para els peus al Montoro que preten violar un article de la sagrada Constitució.

Si ens centrem únicament en la qüestió impositiva, comprovarem que a Espanya hi ha diferents fiscalitats en funció del territori, amb el vistiplau del mateix Estat. Si viatgeu a les Illes Canàries veureu que no es paga l’IVA sinó una mena d’impost indirecte canari. El mateix podríem dir de les ciutats autònomes de Ceuta i de Melilla. I què em dieu del País Basc o de Navarra, on cap dels partits estatals han posat mai en dubte l’existència d’un sistema tributari propi? Es refereix també el Ministre Montoro a recuperar la competència tributaria d’Euskadi i Navarra? Perquè allà, tots els impostos son forals. O es que ells no formen part de la “unidad de mercado”?

Per una altra banda, l’Estat espanyol forma part de l’anomenada Unió Europea que no és altra cosa que un gran mercat comú. A quina unitat de mercat s’està referint ara el Govern, a l’europea o a l’espanyola? I és que si observem Europa ens adonarem que existeixen tantes fiscalitats i tantes regulacions del mercats diferents com estats en formen part.

Si tanta preocupació té el Gobierno de España per la unitat de mercat, que vagin primer amb el conte davant de la senyora Merkel i que li expliqui que ha d’adaptar les lleis alemanyes a les espanyoles per a no trencar la sacre santa unitat de mercat. Un cop la tinguin convençuda, que facin el mateix amb Hollande, el Cameron i la resta de mandataris europeus que, a la vista dels incontestables arguments del govern espanyol, estic convençut que correran a canviar les seves errònies legislacions contràries a la unitat de mercat.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.176 other followers