Per un sí o per un no.

“Una consulta no vinculant. Una consulta legal. Una consulta pactada. Una consulta consensuada. Hem de fer-ho bé. No ens podem precipitar. Hem d’anar a poc a poc. Hem d’obtenir una majoria suficient. No podem dividir el país.” Etcètera. Totes aquestes expressions les diuen aquelles persones que no estan a favor de fer un referèndum sobre la independència però que tampoc no s’atreveixen a oposar-se obertament. Més que res, perquè dir no a la possibilitat d’un referèndum sona antidemocràtic. De manera que s’excusen en aspectes circumstancials per no haver d’afrontar un no. Com la dona que li diu al marit: “avui tinc migranya”, o com quan la TVE ens deia antigament “por causas ajenas a nuestra voluntad”, per no dir que els havia petat un repetidor. Tot plegat són eufemismes d’una negativa mal assumida.

La Vicepresidenta Ortega va parlar l’altre dia d’una “majoria suficient” en la consulta (sobre la independència). I, de forma implícita, es va referir a la participació de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que va ser d’un 69%. Em sorprèn que, a aquestes alçades ens vulguem reinventar les regles de la democràcia. La majoria és la majoria, sigui pel marge que sigui, aquí i a la República Popular de la Xina, que diria en Carod Rovira. Recordem que Bush Jr es va proclamar President dels Estats Units només per una ajustadíssima diferència d’uns centenars de vots respecte d’Al Gore, i bé que el van proclamar President dels Estats Units. A Espanya mateix, el referèndum sobre la Constitució Espanyola va tenir una participació del 67%; insuficient, doncs, a ulls de l’Ortega. Al de l’OTAN van participar un 59%, mentre que al de la Constitució Europea la participació va ser d’un minso 41%. Però a casa nostra la cosa no està per llençar coets. L’Estatut del 79 es va aprovar amb una participació del 59% i el del 2006 amb una del 49%. No cal ni esmentar el referèndum sobre la reforma de la Diagonal a Barcelona que no va comptar amb més del 12% del vot, i això que qualsevol podia votar per internet amb uns controls, diguem, que laxos. Per tant, no sé a sant de què ve ara que ens posem nosaltres sols una exigència que no s’ha demanat a ningú més al món. Em temo que la Vicepresidenta devia tenir migranya el dia que va fer aquestes declaracions.

La cosa que més em va sorprendre de les declaracions del MH President en la seva presentació del Pla de Govern d’aquesta legislatura és que va dir que la consulta no seria vinculant. La motivació, doncs, per a obtenir una gran participació, està servida. Per a què hem de perdre el temps anant a dipositar un paperet a una urna si ningú no el tindrà en consideració? A veure un moment. Això que ho digui en Rajoy, que s’escuda en la “legalitat” per prohibir drets és, fins a cert punt, esperable. Ara, que ho digui qui, presumptament, està disposat a convocar el referèndum, sona una mica estrany. Si el que es pretén amb el referèndum és obtenir una resposta positiva aleshores la desvinculació amb el marc jurídic espanyol és inevitable. Així que no s’entén fer referència a l’ordenament jurídic espanyol.

D’altra banda, el que farà que el referèndum sigui vinculant és que qui el convoqui digui que per ell ho serà. I és que no pot ser d’una altra manera. Més enllà del que pugui dir un reglament espanyol està la voluntat del poble de Catalunya. I si els catalans voten en una consulta (no vinculant sota l’ordenament jurídic espanyol) que sí volen la independència, voldrà dir que continuarem a l’Estat espanyol? Aleshores, a sensu contrari, en una consulta no vinculant com diu en Mas, si surt no a la independència, què farà en Mas? Proclamar l’Estat Català des del balcó de la Generalitat? A veure si al final resultarà que els partidaris de la independència haurem de votar no mentre que els unionistes hauran de votar sí.

No ens fem trampes al solitari: si convoquem un referèndum (encara que li diguin consulta) serà vinculant de totes totes. I si hi ha un vot més del sí que del no el resultat serà democràticament inapel·lable. Aquí, i a la República Popular de la Xina.

Qatarlunya

Aquesta setmana, el FC Barcelona ha presentat les seves noves samarretes al MH President de de Catalunya al pati dels tarongers del Palau de la Generalitat. Aquest acte ha tingut la seva especial rellevància pel fet que la segona equipació del primer equip de futbol lluu la senyera. A molts els semblarà que és un petit pas pel país però un gran pas pel FC Barcelona. De fet, molts equips en porten la senyera. Sense sortir de Barcelona, el Sant Andreu mateix la porta com a primera equipació de tota la vida. Una mica més al sud, el València FC també ha portat la senyera algunes temporades com a segona samarreta.
Fins a data d’avui, la segona indumentària del Barça ha estat pensada any rere any per perdre partits ja que el seu disseny minava la moral de qualsevol que l’hagués de portar. Només salvaria la taronja i groga de la temporada passada, tot i que el Song em recordava un cola-jet quan la portava posada. Per tant, i des d’un punt de vista estètic hem de donar la benvinguda al nou disseny alternatiu blaugrana.
Però, com deia, no es tracta només d’un nou disseny sinó d’una declaració de principis. El Barça reivindica la catalanitat en un moment en què el país s’està reivindicant a sí mateix. A més, coincideix amb els tres-cents anys del 1714 que va culminar amb el setge a la capital catalana. És curiós aquest retorn a les arrels del país quan, precisament, el club va ser fundat per un grup d’estrangers. De fet, l’origen mateix dels colors del Barça és incert. Són moltes les teories sobre l’origen dels colors blau-granes. Les podem consultar totes elles tant a El Mundo Deportivo del 2008, com al llibre “De portes endins” de Lluís Sanz o a la Vikipèdia. Unes parlen que els colors són els del FC Basilea; altres del FC Excelsior d’on era atleta el Joan Gamper; altres que era el color del cantó Suís de Zuric barrejat amb el vermell de la bandera Suïssa; altres atribueixen l’origen al club de rugbi anglès Merchant Taylor, d’on era el president Arthur Witty, i altres, el situen en la mare dels germans Comalada, jugadors del Barça, la qual va teixir unes faixes blaves i altres vermelles per a distingir els que jugaven en diferents equips al carrer.
Però a mi la teoria que més m’agrada és la que explica que en Joan Gamper, fundador del Barça, davant de la polèmica entre els socis anglesos i suïssos del club per triar el color de la samarreta, es va inspirar en un llapis comptable d’aquells de dos colors: d’una banda escrivia en vermell (per anotar els abonaments) i per l’altre, blau (per anotar els càrrecs). M’agrada aquest origen dels colors blaugrana perquè demostra que aquests són el veritable color del diner. Cóm si no s’explicaria que el dit de l’escultura de Cristòfol Colom apuntés premonitòriament cap a Qatar? Assenyala la font de finançament que suposa la venda per publicitat de la samarreta a una aerolínia de l’emirat àrab.
És, per tant, el color del diner el que explica que Colom sigui del Barça i no del Sant Andreu o de l’Espanyol. Qui sap si el futur de Catalunya no passa per ser un territori dependent d’un emirat àrab, en comptes d’un regne castellà. Mai se sap quins companys de viatge ens esperen.
Entre tant, jo espero que arribi la temporada en què el Barça s’atreveixi a lluir, encara que sigui com a segona equipació, la samarreta amb l’estelada. I, ja posats, patrocinada per Bonpreu o qualsevol altra marca catalana, encara que sigui a risc que Cristòfol Colom es torni a fer del genovès equip de la Sampdòria.

Hisenda impròpia

Dels 947 municipis de Catalunya l’Agència Tributària de Catalunya només té presència en quatre. Es tracta de les quatre capitals catalanes: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. A la resta de municipis no trobareu un sol funcionari o treballador d’aquest organisme fent funcions tributàries. Si al llegir això esteu sorpresos us convido a seguir fins al final.
Us preguntareu aleshores qui exerceix, en la majoria de pobles i ciutats catalanes, les funcions de recaptació i gestió tributària d’aquest buc insígnia cridat a ser una “estructura d’Estat”. Doncs molt senzill: un col•lectiu de funcionaris de l’Estat conegut com a Registradors de la Propietat. Possiblement alguns de vosaltres pensarà que això és així per alguna imposició de l’Estat, molt poc predisposat d’altra banda, a cedir competències en aquesta matèria. Doncs no, us equivocaríeu. És la Generalitat qui renuncia a fer les funcions tributàries a 941 municipis de Catalunya perquè li dóna la gana. Bé, potser encara hi ha algú que pensa que ho han decidit així perquè no tenen mitjans i aquests Registradors fan molt bé la seva feina.
Mentre Catalunya estava l’any passat en plena campanya electoral, al mateix temps que l’Artur Mas anava a Madrid a reclamar un Estat propi i el dret a decidir, mentre clamava per construir estructures d’Estat, el Govern de la Generalitat va renovar el Conveni amb els Registradors per tres anys més. Això vol dir que, fins al 2015 la gestió tributària de 941 municipis de Catalunya continuarà en mans d’aquests alts i privilegiats funcionaris de l’Estat espanyol. (Per cert, recordem que el mateix President del Govern espanyol és Registrador de la propietat). A canvi la Generalitat haurà d’abonar als Registradors, en concepte d’honoraris, un 25 per cent de totes les sancions i complementàries que girin sobre els contribuents de la seva àrea d’influència. A més, rebran un percentatge sobre el volum total del que voluntàriament paguin els ciutadans pels impostos recaptats en el seu territori, i que per la Generalitat suposa rebre al voltant d’un 2,3 per cent menys d’impostos.
Francament no s’entén que es vulgui transformar l’Agència Tributària de Catalunya en una “estructura d’Estat” i, al mateix temps, es comprometi la gestió a un elevat cost pels propers tres anys. A Galícia ho tenien clar i l’any passat l’Agència Tributària de la Xunta va assumir les competències dels Registradors. El conseller responsable va declarar que “nos sobramos y nos bastamos con nuestra Agencia Tributaria para gestionar todos los impuestos de Galícia”. Bravo! La setmana passada va ser el torn de la Comunitat de Múrcia. Allà, la respectiva Agència Tributària murciana va assumir també aquestes competències. El motiu donat per la consellera d’Economia de Múrcia va ser per “estalviar costos”. Bravíssim! A Catalunya, a més dels motius donats pels gallecs i murcians, en tenim un altre: volem construir un Estat. Ens ho comencem a creure?

Corbates

Quan vaig començar a buscar feina em deien que el més important era tenir bona presència. Per tant, resultava imprescindible anar amb americana i corbata. També em deien que allò important en una entrevista de feina era ser natural. Anar arreglat sí, però sense semblar impostat (“con el chándal y mis tacones: arreglà però informal” que cantava la Martirio). No sé què dir-vos. El que tinc clar és que jo, hores d’ara, amb corbata faig més pinta d’Angus Young, el cantant del grup de hard rock dels setanta, AC-DC, que no pas d’algú responsable. Ara, passat els lustres, no en porto mai un nus al coll, ni a la feina, ni els diumenges (com es feia antigament), ni als casaments, encara que sigui el meu.
La meva fòbia a enllaçar-me la gola no té res a veure, doncs, amb la que imperava des dels anys setanta entre els elements més progres de la nostra societat. La corbata era considerada aleshores pels políticament esquerrans com un símbol del capitalisme i, el fet de no portar-la, suposava una rebel•lia, una declaració ideològica.
Avui dia aquesta actitud corbatofòbica per ideologia política, si bé encara roman, crec que és minoritària. Si observem, per exemple, els polítics del Parlament de Catalunya veurem com, en la seva foto oficial, el 75 per cent de diputats porten corbata i el 25 per cent, no. De les dones, cap no en porta com era d’esperar. Fa una mica de ràbia que la moda femenina sigui més permissiva i creativa en les formes de vestir que les dels homes, més monòtona i uniforme. Perquè, al cap i a la fi, una tira de tela de colors que es lliga al voltant del coll no és més que part de l’uniforme de feina que avui dia només és exigible als homes.
Però aquesta peça de roba tant masculina no només és un uniforme. El nostre aspecte extern, la nostra forma de vestir, de pentinar-nos, d’afaitar-nos (o no), ens està donant pistes de la nostra persona. No dic que siguin encertades o equivocades, però el que és evident és que transmeten un missatge. I si bé fa uns anys portar el coll de la camisa ben lligat, amb el corresponent complement d’indumentària bàsic al coll denotava seriositat, avui dia m’atreviria a dir que genera desconfiança. A veure, quin polític us inspira més confiança, un que porta corbata o un que no en porta? Qui creieu que actuarà amb més sentit altruista i de servei als altres i no en benefici de propi, un que en porta o un que no?
Al cap i a la fi, l’empleat del banc que ha venut les preferents als jubilats portava una corbata que el feia passar com persona de fiar, per això la gent en va comprar. El director del Banc que ha fet fallida també en portava, igual que el polític corrupte i l’empresari que pagava sota mà a polítics així com els membres de la troika que ens imposen les retallades.
Després no ens hem d’estranyar que els partits que pugen en intenció de vot siguin els que menys gasten en corbates mentre que la gent desconfia cada cop més en votar a un polític encorbatat.

“Bares, qué lugares!”

Per edat, em va tocar viure l’època musical de la movida madrileña. Un dels grups destacats d’aquell moviment va ser Gabinete Caligari que, entre altres perles, ens va deixar la cançó “Al calor del amor en un bar”. Eren els vuitanta, ja sabeu, anys d’excessos i desmesures. Era l’època en què el PIB creixia a ritmes xinesos, dels nous rics, dels primers pelotazos i on tot el mont era orenga a Espanya.

En aquells feliços vuitanta, recordo, ningú no es qüestionava què valia un cafè al bar del Congrés dels Diputats. Tampoc ningú no es plantejava si en qualsevol bar de la Carrera de San Jerónimo es podia menjar un bocata de calamares més o menys car que al Congreso. Però, com també deia en Bob Dylan, “els temps estan canviant” i el què abans es veia normal (o simplement no es veia) ara no ho sembla tant. Avui dia, en canvi, vivim temps dominats per grups catalans, com ara Love of Lesbian, acompanyats, això sí, d’una paella mediterrània amb la seva corresponent cervesa catalana, lluny dels ronyosos bars madrilenys. També ara, la gent es comença a preguntar cóm és possible que els cubates estiguin subvencionats al Congrés i, en canvi, hagin de pagar un suplement pels medicaments o per portar la carmanyola del fill a l’escola.

El més greu no és que estiguin subvencionats els cubates, els cigalons o els gin-tònics (que, per cert, als anys vuitanta només en prenien quatre lletraferits, no com ara que te’l serveixen fins i tot per esmorzar a qualsevol xiriguito), sinó que es serveixin begudes alcohòliques d’alta graduació en el bar de la institució que recull la sobirania popular. La paraula sobirania ve de sobirà, d’estar per sobre, que fa referència a qui té el poder (se suposa que el poble). Per tant, sobirania no ve de “Soberano” que, com tots sabeu, és la marca espanyola del brandy González Byass, amb què es complementa el carajillo de torn, com semblen interpretar algunes excel•lències.

L’any en que Jaime de Urrutia entonava lo de “bares, qué lugares!” jo estudiava a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona que compta amb un magnífic bar, res a comparar al lloc petit i cutre que hi havia sota l’escala a la Facultat de Belles Arts. En aquella època, recordo com un professor vingut d’una universitat europea es va escandalitzar al comprovar el rang de begudes alcohòliques què es podien servir en la cafeteria d’una universitat, cosa impensable en el seu país. Suposo que la cosa ja haurà canviat a la Facultat com també ho va fer en el seu moment el Parlament de Catalunya on només es serveix cervesa o vi com a begudes alcohòliques. D’altra banda, tampoc no es tracta d’un bar subvencionat.

A la vista dels preus dels gintònics del Congrés jo proposo optar pel següent: o bé prohibir la venda (i subvenció) de begudes d’alta graduació al Congrés o, alternativament, democratitzem el servei de manera que obrim les portes per a què qualsevol ciutadà pugui anar a prendre un dels ja famosos gintònics del Congrés i, de pas, comentar lo malament que està tot al costat dels polítics que acorden les retallades. I, ja posats, instaurar com a ruta turística-gastronòmica d’interès cultural una visita als bars del Senat, del Defensor del Pueblo i del Consejo de Estado, per acabar amb una última copa al Tribunal Constitucional on, estic segur, preparen els millors combinats.

El vestit de l’Almirall.

Just vuitanta anys abans de la inauguració de la primera exposició universal de Barcelona, el 2 de maig de 1888, es produïa a Madrid l’aixecament popular contra les forces napoleòniques conegut a Catalunya com la guerra del francès. Mentre els espanyols lluitaven per la seva independència, els catalans varem encunyar la primera pesseta que va circular al món. Hauríem d’esperar seixanta anys més per a què aquesta pesseta fos adoptada per Espanya com a moneda pròpia. De manera que, al 1888 quan es va inaugurar el monument de Cristòfol Colom al Portal de la Pau va ser pagat amb les noves pessetes i, com sempre, va comportar la seva polèmica corresponent. Si ara és l’alcalde Trias qui ha de donar explicacions pels 100.000 euros de la samarreta Nike, aleshores li va tocar a l’alcalde Rius i Taulet donar la cara per les més de 300.000 pessetes de pressupost.

Tots sabem que una samarreta, per molt XXXL que sigui, no arriba a tenir la consideració d’una lona que cobreix una bastida, per la qual cosa no s’acaba d’entendre l’explicació oficial per justificar l’ús d’un monument com a suport publicitari. Però, francament, tampoc no acabo d’entendre que el RCD Espanyol s’indigni per la laxitud de l’ajuntament en complir la normativa i, en canvi, no protesti per altres incompliments com ara que es permeti passejar a gossos sense lligar o no es multi als ciclistes que van per la Rambla de Catalunya, per posar altres exemples de permissivitat municipal. Per tant, els espanyolistes, en realitat, han tingut un atac de banyes amb el que consideren que encara és el seu ajuntament. I és que a l’Espanyol li ha passat el mateix que a molts altres ciutadans de Barcelona que als anys noranta van vendre el seu pis i se’n van anar a viure a St Cugat i, passats els anys es van enyorar de la seva ciutat de la qual mai s’han deslligat emocionalment.

I és que la polèmica sempre ha acompanyat aquest monument. El fet que l’almirall apunti amb seu índex cap al Mediterrani posa de manifest un fet desconcertant. Si assenyalava Amèrica, és evident que anava errat. Però potser simplement ho fa de forma simbòlica. N’hi ha qui diu que en realitat apunta a les Índies que és cap on ell volia anar. Però hi ha qui diu que apunta cap a Gènova, on diuen els espanyols que va néixer per no admetre que era català. Jo crec que cap d’aquestes teories és certa. Per a mi és evident que l’estàtua fa anys que ens assenyala el camí als catalans indicant la ruta cap a Ítaca. El MH President Artur Mas ho sap i per això sempre fa servir metàfores marineres.

Però l’argument definitiu de què Cristòfol Colom era català és un aspecte que ningú no comenta. Si us hi fixeu veureu que l’escultura no porta pantalons. Jo crec que no en porta perquè, per tal d’aconseguir el finançament necessari per a la seva empresa, va haver d’abaixar-se’ls davant el poder espanyol, com sempre hem fet els catalans. En cinc-cents anys no hem canviat gaire.

Ortega: torni vostè demà.

La Vicepresidenta Ortega ja contempla la possibilitat d’eliminar quasi tots els funcionaris en la seva reforma de la Funció Pública. No sabem si la nova llei la pensa fer al dictat de les competències bàsiques que té l’Estat espanyol o bé es tractarà d’una llei en el nou Estat Català.

Sigui com sigui, el ”Comitè d’Experts” nomenat pel Govern (que més valdria qualificar-lo de comitè de vividors) ha recomanat que només hi hagi funcionaris per aquelles funcions que requereixen l’exercici de l’autoritat: policies, inspectors i els qui atorguin llicències. La resta, laborals o bé externalitzar serveis (suposem que en empreses amigues, com fan habitualment).

El què més indigna és que el Comitè d’Experts estigui presidit per un personatge com el Guillem Lopez Casasnovas, conseller delegat del Banc d’Espanya des del 2005, i que no va ser capaç de veure cap irregularitat en la gestió de les entitats financeres. El primer que cal demanar al Govern és quan han pagat per perpetrar aquest informe i amb quins criteris “objectius” han seleccionat els seus membres. Penseu que es tracta de persones vinculades a les escoles de negocis IESE i ESADE que, com sabeu, no són gens partidaris d’un sector públic fort. Per posar un exemple, ESADE és aquella escola que ha assessorat entre altres perles, l’Institut Noos. Obviament, el que proposaran aquests experts serà fer negocis privats i obtenir beneficis, objectius que no són els del sector públic.

Caldria que expliquéssim perquè no han comptat amb els treballadors públics (que alguna cosa sabem sobre el tema) i perquè ha arribat abans aquest document a mans de la premsa que als representants del treballadors, com marquen les normes de negociació col•lectiva, i fins i tot, abans que al Parlament de Catalunya mateix, dipositari de la sobirania del poble de Catalunya. Recordem que el model d’Estat i de Funció Pública que hauria d’existir en un eventual nou Estat no el decidirà un “opac” comitè d’experts (que no deixa de ser una opinió minoritària) sinó que, en tot cas, l’haurà de decidir el poble de Catalunya en les urnes, com es fa en les democràcies. I, deixeu-me dir en aquest punt que, posats a fer ficció com fan aquest experts, el que falten a Catalunya són funcionaris, ja que estem a la cua d’Espanya i Europa en treballadors públics per població. De manera que, no només han de quedar garantits tots els actuals llocs de treball del sector públic català sinó que encara s’hauran de contractar alguns més per prestar els serveis a l’alçada dels impostos que paguen els ciutadans de Catalunya, tal com exposa la plataforma d’Empleats Públics per la Independència http://empleatspublics.blogspot.com.es/

Hem de defensar una Funció Pública professional i independent del poder polític de torn, just el contrari del que defensa aquest comitè d’experts que només vol uns treballadors públics febles i sotmesos a l’interès del partit polític al poder. No hem de permetre que es posin els serveis públics al servei d’uns pocs. Els ciutadans no són clients, ostenten drets i obligacions pels que ha de vetllar l’Estat. Els funcionaris són, justament aquesta garantia de servei públic. Els sector públic no és una oportunitat de negoci per a empresaris particulars sinó un instrument al servei dels interessos col•lectius.