LA LLENGUA DE L’ADMINISTRACIÓ

LA LLENGUA DE L’ADMINISTRACIÓ

 

En qualsevol pais civilitzat, la llegua de l’administració pública és la llengua oficial del territori. Sembla obvi. La cosa es complica quan, a la prèctica, en un mateix territori es parlen més llengues a banda de les oficials. I la cosa es pot complicar encara més quan les llengues oficials són més d’una. Un exemple extrem el trobem a les institucions de les Comunitats Europees on hi conviuen un eixam de traductors.

Malauradament, entre aquestes llengues oficials a Europa no es troba el català. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 6 ens diu que “La Generalitat i l’Estat han d’empendre les accions necessàries per al reconeixement oficial del català a la Unió Europea”. Començo a sospitar que ningú es pren seriosament les disposicions de l’Estatut. Evidentment, no podem esperar que les institucions de la Unió Europea tinguin la iniciativa en el reconeixement del català a Europa. Ha de ser el propi Estat el que hauria de defensar l’oficialitat de la seva llengua oficial. Sembla prou evident que l’Estat espanyol no defensa amb la suficient vehemència una de les seves llengues oficials com és el català. I crec que no ho fa perquè o bé no es creu que sigui una llengua suficientment oficial, o bé perquè no la considera suficientment seva, o ambdúes coses. Només cal observar el tractament que rep el català en l’Administarció espanyola. Algú ha provat de fer els tràmits davant de l’administarció de l’Estat únicament en català?

Us convido a repassar un altre article del nostre desaprofitat Estatut. És l’article 33.4 que diu “l’Administració de l’Estat situada a Catalunya ha d’acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengues oficials”. I jo em pregunto, és possible presentar-se a unes oposicions per a funcionari de l’administració de l’Estat fent els examens únicament en català? Crec que això no és possible. I si algú ho aconseguís, dubto que l’aprovessin. En canvi a Catalunya això no passa. A casa nostra, en una mostra de tolerància i respecte al bilingüisme exemplars, es permet que els opositors a funcionaris de la Generalitat de Catalunya facin l’oposició exclusivament en castellà, i l’aprovin. Però no només això: els processos selectius consistents en cursos a l’Escola d’Administració Pública s’imparteixen, en molts casos, en castellà. No sigui cas que algú es pensi que a Catalunya el castellà està perseguit.

Insubmissió fiscal?

Insubmissió fiscal?

 

He llegit al diari que ha nascut una plataforma de ciutadans partidaris de no pagar l’impost sobre successions a Catalunya. Fins i tot han creat una web per donar-li suport. Suposo que Henry David Thoreau es deu estar emocionant des de la seva tomba noucentista de Massachussets. Qui li havia de dir a aquest il.lustre pensador nordamericà creador de “La desobediència civil” que, 150 anys després de la seva mort, les seves idees circularien per internet amb plena actualitat. Clar que les motivacions pacifistes que movien a l’idealista Thoreau s’han convertit avui dia en pur materialisme. Són els nostres temps, que hi farem.

 

Els detractors de l’impost de successions argumenten que algunes comunitats autònomes han suprimit aquest impost o bé l’han reduit a la mínima expressió. I que aquest fet, diuen, comporta un greuge envers els ciutadans de Catalunya. Està clar que qui pensa així no és partidari que hi hagi diferències entre les comuniats autònomes. Probablement, el que dessitjarien és la seva supressió i que tornéssim a la “una, grande y libre”. Respecto el seu punt de vista tot i que no el comprateixo. Jo els demanaria que anessin més enllà en la seva reivindicació i que fossin conseqüents. Que arribin al final de l’assumpte. Que no limitin la seva reivindicació a l’impost sobre successions. Que pensin que a Canàries, per exemple, no es paguen impostos sobre la benzina ni sobre el tabac. Es més, no es paga ni l’IVA. Amb la mateixa argumentació haurien de crear una plataforma per a no pagar tampoc aquí aquests impostos. ¿o es que els catalans som menys que els canaris? És clar que no. Però, ¿i l’IRPF? ¿Per què els ciutadans de Ceuta i de Melilla han de pagar la meitat? ¿És que els ciutadans de Tarragona o Manresa, per exemple, són menys que els de Ceuta i Melilla? Francament, crec que no. Arribats a aquest límit, i un cop reivindicades les supressions d’impostos especials, de l’IVA i de l’IRPF, tan sols ens queda l’Impost sobre el Patrimoni (que l’any vinent desapareix “de facto”) i l’impost de Societats. D’aquest últim anem veient com cada any es van reduint els seus tipus impositius, així que només és qüestió de temps veure’l extinguir-se.

 

Valdria la pena que un cop arribats a aquest absurd, reflexionem sobre per què es donen aquestes disparitats fiscals entre territoris. ¿L’esforç fiscal que fan els ciutadans de totes les comunitats autònomes és igual? ¿La necessitat de despesa és la mateixa? ¿Pot la sanitat de Catalunya atendre a un milió d’habitants més mentre el seu càlcul es fa com si no hagués augmentat la població? La mateixa reflexió es pot fer pel que fa a l’educació i altres serveis socials. En definitiva, ¿està la Generalitat de Catalunya en situació de poder oferir rebaixes fiscals? Jo crec que no. I ho crec perquè el finaçament que rep Catalunya no té res a veure amb el del Pais Basc i Navarra, per exemple. En qualsevol cas, Catalunya està lluny de poder cobrir les seves necessitats de despesa atesa la població a que ha d’atendre.

 

En definitiva, els que volen aconseguir un sistema tributari just per la via de deixar de pagar impostos a la Generalitat van per un camí contrari als interessos de tots. Si el que realment els preocupa és la justícia fiscal, pot ser haurien de dirigir les seves reclamacions contra qui els escanya fiscalment de veritat. Que pensin a qui paguen l’IVA, l’IRPF i l’impost de societats.

ULLS QUE NO VEUEN

A partir d”una determinada edat, si un comença a fer-se analítiques i proves mèdiques, de ben segur que li trobaran alguna cosa. Aleshores un passa a ser oficialment una persona malalta.

Això és el que li pot passar a la Generalitat de Catalunya amb la creació de l”Oficina Antifrau. És a dir, a partir d”ara, l”Administració catalana estarà sotmesa a un perpetu escàner. El Govern ha enviat ja al Parlament el projecte de llei de creació de l”Ofina Antifrau que, si tot va bé, serà aprovada sense més canvis.

Tot i que jo pensava que les funcions d”aquesta Oficina ja les venia fent la Sindicatura de Comptes, la Intervenció General i, en darrera instància, els Tribunals de Justícia, sembla que aquest nou organisme comptarà amb funcions addicionals. Una de les competències serà que, a partir d”ara, qualsevol ciutadà tindrà l”oportunitat de denunciar mitjançant l”Oficina Antifrau les possibles irregularitats que observi en la conducta dels responsables de la “cosa pública”.

Curiosament, ni a la resta de comunitats autònomes ni a l”Administració de l”Estat ni als Ajuntaments està prevista la creació d”una oficina d”aquestes característiques. El que passarà, per lògica, és que hauran d”aparèixer irregularitats, encara que només sigui per justificar la creació d”aquest nou ens. En conseqüència, la Generalitat de Catalunya esdevindrà oficialment una administració malalta. En el millor dels casos potser només tindrà el colesterol alt, però al final ens obligaran als catalans a fer règim.

El resultat serà el d”una Administració més controlada, cosa que en principi s”ha de valorar com un aspecte positiu. Però, d”altra banda, la imatge de la Generalitat davant la resta de l”Estat quedarà malmesa, cosa que en definitiva serà una aspecte negatiu. Mentrestant, la resta de comunitats autònomes gaudiran d”una aparent bona salut encara que, en realitat, poguessin patir una greu malaltia degenerativa.

El temps dirà si el cost de crear i mantenir aquest nou organisme compensa el cost de les possibles irregularitats que pretén evitar. En cas contrari, francament, ens sortiria més car el farcit que el pollastre.

El concert econòmic

Generalitat, en els sentit històric, era la comunitat de súbdits del territori de la Catalunya medieval. Avui dia els “súbdits” som els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

No ens enganyem: l’aspecte pel qual som més ben considerats és per la nostra faceta de contribuents. En això no hem evolucionat gaire des de l’Edat Mitjana. El que abans girava entorn dels donatius al Rei (anomenats “generalitats”) avui dia gira entorn del finançament. Al País Basc i Navarra aquest capítol de la seva història fa molts anys que el tenen tancat. Allà gaudeixen del Concert Econòmic. Això vol dir que ells recapten tots els seus impostos i després negocien amb l’Estat quina quantitat els donen. És el que es coneix com a “cupo” basc. A Catalunya, la situació funciona a la inversa. És l’Estat el que recapta els impostos i després hem de negociar quina part del que ha recaptat ens dóna. La diferència en el funcionament és significativa. No és el mateix asseure’s a la taula a negociar el repartiment dels diners tenint d’entrada tots els diners a la butxaca.

Fins ara, el sistema de repartiment ve recollit en una llei orgànica coneguda com a LOFCA. Però resulta que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveu un altre sistema de repartiment diferent del previst a la LOFCA. Jo no sóc advocat, però tinc entés que una llei deroga a les lleis anteriors en tot el que s’oposin. I ara mateix tenim una llei orgànica anomenada Estatut que diu quins percentatges de tributs estatals corresponen a Catalunya. No s’hi val, com preten el ministre Solbes, argumentar que el que preval és la LOFCA. Hi ha pactat a l’Estatut el principi de bilateralitat. En virtud d’aquest principi els acord pactats en l’Estatut són plenament vigents i no cal esperar a recollir-los en una nova LOFCA que equival a un “café per a tothom”. Per a tothom, expcepte pel País Basc i Navarra que sempre tenen “café, copa i puro” garantits.

Tot i així, encar que es compleixin els percentatges de cessió d’impostos previstos a l’Estatut, encara estarem molt lluny d’arribar a una solució definitiva del problema del finançament de Catalunya. Des del meu punt de vista, només s’assolirà una situació estable quan s’aconsegueixi pactar un sistema equivalent al del Pais Basc i Navarra. És a dir, el concert econòmic.

(publicat a La Vanguardia, 29/10/2008: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081029/53568482800.html)