Han perdut el nord

Aquesta vegada he decidit escriure l’article en valencià. Espero que em perdonareu les possibles faltes d’ortografia ja que aquesta no és la meva llengua materna. Però és que he llegit amb estupefacció que el Govern valencià ha decidit no permetre l’emissió de la Televisió de Catalunya al País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana) perquè el català i el valencià no són la mateixa llengua.

Molts són els arguments que es poden buscar a l’hora de coartar la llibertat d’expressió. Però aquest argument em sembla més aviat cínic i repugnant. El motiu per no permetre l’emissió d’un canal de televisió poc té a veure amb l’idioma. Seria, en tot cas, problema del canal que decideix emetre en un territori amb una llengua diferent qui s’arrisca a no tenir audiència. La decisió més aviat té molt a veure amb la política. És significatiu que qui governa a València és el PP. Em fa la impressió que ells serien feliços si a Espanya només es parlés una única llengua (deixo a la imaginació del lector endevinar quina és aquesta llengua). Si apliquéssim aquest criteri per prohibir altres canals de televisió, el Govern d’Andalusia, per exemple, hauria de prohibir l’emissió de TVE perquè és fa en castellà que, com tothom sap, és diferent de l’andalús. Amb el mateix motiu s’haurien de prohibir les transmissions de tots els canals sudamericans ja que a sudamèrica no es parla el castellà sinó l’argentí, el xilè, el colombià o el veneçolà per exemple.

S’han acabat els dibuixos animats de Tom i Jerry doblats al mexicà o les pel.lícules de Cantinfles. Si de cas, s’haurien d’emetre subtitulades per a poder entendre-les. Ben pensat, qui hauria de sortir permanentment subtitulat és el propi govern valencià, a veure si així l’entenem una mica millor.

En el fons, el que es pretén, es privar als ciutadans valencians de l’accés a uns mitjans de comunicació plurals. El govern tria per ells l’opció de no veure TV3. No sigui el cas que a algun ciutadà valencià li donés per mirar-la i descobrís que existeix vida intel.ligent al nord del seu país.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090217/53642513129.html

La llum al final del túnel

Estem ficats de ple en la boca del llop de la crisi econòmica. Tothom parla dels seus orígens. Alguns analitzen les seves arrels financeres, altres veuen un origen en l’economia real, hi ha qui parla de l’esgotament del cicle econòmic, i d’altres de la fi d’un paradigme. Al mateix temps està a l’ordre del dia el debat al voltant de les conseqüències de la crisi, i així les variacions dels principals indicadors macroeconòmics com l”atur, la inflació o els tipus d’interès són motiu de conversa fins i tot als ascensors.

Hi ha consens, però, que estem entrant en un nou i incert període, i que estem deixant enrera un llarg temps de creixement que difícilment es tornarà a repetir a mig termini. Hem entrat en el túnel de la crisi. I correm el risc que, com a l”acudit, quan veiem la llum al final del túnel no sigui més que el tren que ens ve de cara. Convé, doncs, encara que només sigui com a teràpia, tenir pensaments positius i intentar imaginar un escenari amb llum natural, és a dir, posterior a la crisi.

La nostra ciutat, Barcelona, sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d”adaptar-se, de reinventar-se, de transformar els inconvenients en avantatges. I és aquesta la nostra fortalesa. Els poders públics i els privats han de preguntar-se cap a on s’ha de prioritzar els esforços per a situar-nos en una Barcelona post-crisi. I per respondre a aquest pregunta primer hem de saber quin és el model de ciutat que volem.

Barcelona és la capital d’un país. Per tant, més enllà de donar resposta als interessos dels seus ciutadans ha de servir també d’instrument de bandera de tot Catalunya. La seva posició, diguem geoestratègica, li atorga de per sí unes oportunitats que no es poden passar per alt, tal com remarca sempre Tremosa. És evident que Barcelona no pot renunciar a ser un punt neuràlgic en les comunicacions al sur d”Europa. I ho pot ser tant a través del port i les autopistes com ho és actualment, però també ha d’aspirar a ser-ho amb l’aeroport i el corredor d’alta velocitat del Mediterrani. Però la ciutat (i el país) es mereix ser alguna cosa més que un punt d’intercanvi de contenidors. Aquesta circumstància de lloc de trobada i d”intercanvi de mercaderies s’ha de portar més enllà. La ciutat pot aspirar a ser un punt d’intercavi en l’àmbit cultural, en l’àmbit de la creativitat, en l’àmbit en definitiva de la innovació. Convertim el nostre espai en un lloc d’intercanvi d”idees, en una à gora del segle XXI. Fem ús, doncs, d’aquestes qualitats renovadores de Barcelona per il.luminar el nostre futur.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090212/53638666020.html

Crisi i imposició directa

Estem experimentant un augment excepcional del dèfict públic com a conseqüència de la crisi econòmica. D’una banda, augmenta de la despesa pública per donar resposta als requeriments d’una societat cada cop més necessitada. És a dir, el sector públic ha d’intervenir en diferents àmbits del sector privat, com ara el financer o l’automovilístic, per evitar que la seva feblesa s’escampi a la resta de sectors. D’altra banda, el dèfict ha augmentat per la baixada de la recaptació impositiva que acompanya la frenada de l’activitat econòmica en general, i de la immobiliària, en particular.

Atesa l’evidència que no estem davant d’una recessió cíclica sinó d’una crisi estructural, no és de preveure que les mesures anticícliques puntuals es puguin mantenir durant molt de temps. És a dir, fins a on es pot endeutar el sector públic sense comprometre el creixement futur? De moment, aquest any ja hem experimentat un increment espectacular del dèficit públic.

Enfront d’aquesta situació de les arques públiques, resulta si més no xocant determinades decisions en política fiscal. En primer lloc, l’Estat ha decidit eliminar de facto un impost que està cedit totalment a les comunitats autònomes: l’impost sobre el patrimoni. I dic ‘de facto’ perquè la forma triada per l’Estat no ha estat la de la supressió de l’impost sinó l’establiment d’una bonificació del 100% de la quota. La idea és que, si l’Estat el suprimís, alguna Comunitat Autònoma podria caure en la temptació de reestablir-lo. Amb aquesta fòrmula, tècnicament és impossible que el mantingui cap Comunitat Autònoma perquè gravaria un fet imposable regulat per l’Estat. Convé recordar que l’impost sobre el patrimoni té per objectiu (segons la seva llei de creació) millorar l’eficiència dels patrimonis i aprofundir en la justícia redistributiva del sistema fiscal. Sembla que en l’actual context econòmic, incomprensiblement, aquests han deixat de ser objectius que prioritzi l’Estat.

Pel que fa a l’IRPF, aquest ha patit un increment aquest any 2009 i ningú ha dit absolutament res al respecte. Voldria sentir una explicació inteligible per part del ministre d’Economia per poder entendre per què després de “regalar-nos” 400 euros l’any passat, aquest exercici ens pujen l’IRPF. La forma d’incrementar l’impost ha estat de forma sibilina. Al pujar els sous per actualitzar-los amb la inflació i no actualitzar les taules de l’IRPF en la mateixa proporció, s’està produint un increment de la pressió fiscal sobre les rendes de les persones físiques. Potser aquesta és la via pensada per compensar l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni.

Quant a l’impost sobre successions i donacions, no entraré ara en la seva anàlisi, però fa molt de temps que s’ha evidenciat una fragmentació i distorsió indesitjable d’aquesta figura tributària que reclama una posada en ordre per part de les autoritats estatals.

Crec que és del tot imprescindible abordar la política fiscal de forma més coherent per afrontar amb fermesa la crisi, sense que perdi els principis de justícia redistributiva que ha d’inspirar el nostre sistema fiscal tal i com proclama l’article 31.1 de la Constitució Espanyola

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090203/53631917978.html