EL DELME

A Catalunya, durant els segles XIII-XVI, els pagesos de remença pagaven el deu per cent dels productes de la terra a llurs senyors territorials. Els estaments nobles i l’Església estaven exempts de pagar impostos. La càrrega impositiva queia sempre sobre les esquenes de la burgesia i de les classes populars.

Avui dia, el nostre sistema tributari es basa en principis democràtics recollits en el famós article 31 de la Constitució Espanyola que comença per l’expressió “Tothom contribuirà”. O al menys això és el que diu la lletra d’aquesta cançó tributària. Tot i que, de vegades, la música que acompanya aquesta lletra marca un compàs que dóna la impressió de desafinar.

I es que els principis que es destil•len d’aquest article 31 de la Constitució no els pot modular a la pràctica cap tribunal de justícia ja que són únicament inspiradors del comportament del legislador i, per tant, polítics. Els principis a què em refereixo són, bàsicament, els de generalitat, justícia, igualtat, progressivitat i el de capacitat econòmica.

Trobo a faltar que algú es dediqués a analitzar el grau de compliment real d’aquests principis en el sistema tributari espanyol. M’agradaria veure el resultat de la combinació del principi de generalitat amb els règims forals. O com combina l’establiment de beneficis fiscals amb el principi d’igualtat. O com queda el principi de progressivitat a mida que es va reduint la imposició directa, com ha passat amb la supressió de facto de l’impost sobre el patrimoni. O el de capacitat econòmica, quan desconeixem quin és la renda real disponible en cada comunitat autònoma perquè desconeixem el cost de la vida territorialitzat.

En definitiva, voldria saber quina és l’evolució de la justícia del nostre sistema tributari en què les rendes del treball tributen, en molts casos, per sobre de les rendes empresarials. Els que viuen d’una nòmina, poden comprovar quin percentatge del seu sou va directament a les arques públiques. En canvi moltes empreses, amb una base imposable infinitament superior a la d’un asssalariat, tributen per un percentatge inferior al d’un simple treballador seu.

Però bé, això no és més que pura anècdota comparat amb la situació real que viu qualsevol contribuent de Catalunya sigui persona física o jurídica. I és que, a la vista de les balances fiscals, es posa de manifest que l’equivalent al deu per cent del PIB de Catalunya surt en forma d’impostos i no torna mai més. No hem millorat gaire des de l’edat mitjana.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090326/53667027145.html

Un pedaç

Estic totalment d’acord amb el Conseller Josep Huguet quan diu que l’acord de finançament serà necessàriament un pedaç. I ho serà, no per què estiguem en una època de crisi i vaques flaques, i, per tant, de pocs recursos a repartir, sinó perquè de l’actual Estatut no en pot sortir res més que un “re-estiling” de l’actual model de finançament.

Si em permeteu el símil, us diré que l’actual model de finançament és com un Seat Panda. I el que preveu l’Estatut és un Seat Marbella. És a dir: el mateix xassís, el mateix motor, però lleugerament “tunnejat”. El problema és que sortim a circular a la carretera amb altres que porten BMW, Mercedes i alguns fins i tot Porsches, per esmentar només algunes marques alemanyes. I clar, així no fan més que avançar-nos. Si fins i tot ens avancen els Skodas, i aviat també ho faran els Trabant, a aquest pas. Al mateix temps, ens critiquen per no treure prou rendiment del nostre vehicle.

N’hi ha, però, que ja han tingut el seu “Plan Renove”, com Andalusia, consistent en 1.200 milions d’euros extres per a saldar el “deute històric”, diuen. Si a Catalunya ens haguessin de compensar del “deute històric”, (entès en el sentit ampli, tant la paraula “deute” com de la paraula “històric”) la renda per càpita dels catalans passaria a ser la primera del món.

Tot i així aquest pedaç encara està lluny d’arribar. Segons el senyor Iceta, ara toca esperar fins l’estiu (no diu de quin any, però). Recordo com si fos ara quan el senyor Iceta va declarar que els PSC votaria a favor dels pressupostos generals de l’Estat amb el compromís de que el nou finançament el tindríem abans del 31.12.2008! I va afegir, solemnement, que de no ser així, les relacions del PSC amb el PSOE no tornarien a ser les mateixes. Voldria saber quin concepte de “relació” té el senyor Iceta.

En fi, tal i com estan les coses, donem gràcies de tenir un Seat Panda i aprofitem de comprar recanvis abans que no ens tanquin la fàbrica i se l’emportin a Bratislava.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090318/53662181159.html

Paga i calla

En articles anteriors ja he posat de manifest els flagrants incompliments de l’Estatut d’Autonomia per part dels mateixos que el van redactar: l’Estat i la Generalitat. Ara em referiré únicament a una de les poques lleis de desenvolupament de l’Estatut que s’han aprovat: la llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC). En primer lloc val la pena recordar que no calia un nou Estatut per a crear aquesta Agència. Amb l’antic Estatut ja es podia fer.

Dit això, algú podria pensar que, amb les noves competències tributàries resultants de l’Estatut, feia imprescindible dotar a la Generalitat d’un nou ens per gestionar el tributs. Però resulta que les competències en gestió tributària continuen sent les mateixes. Bé, per a ser exactes, no són ben bé les mateixes: són menys. Recordem que abans gestionàvem l’impost sobre el Patrimoni i ara ja l’han suprimit.

Tot i així, potser algú pensa que a partir d’ara decidirem gestionar per nosaltres mateixos tots els impostos que l’Estat ens ha cedit. Recordem que actualment, a la major part del territori de Catalunya, els tributs cedits no els gestiona la Generalitat. El que fa la Generalitat és subcontractar amb els “Registradores de la Propiedad” la seva gestió que, a canvi, cobren a preufet el 25% de cada complementària. Doncs s’equivoquen: la gestió la continuen fent els “Registradores” amb el mateix Conveni.

Però tot i així, potser encara algú podria pensar que, a partir d’ara l’ATC gestionarà la recaptació en via executiva dels impostos (és a dir, perseguir als qui no paguen per les bones). Doncs també s’equivocaria. La Generalitat renuncia a aquesta funció i la subcontracta amb l’Estat (a canvi d”una comissió, és clar) fins i tot en els cas dels tributs propis, tal com reflecteix el Conveni que hi te subscrit

Malgrat tot, la Llei de creació de l’ATC conté aspectes beneficiosos per als ciutadans. El primer d’ells és la creació de l’Oficina del Contribuent (DT 3a), pensada per a defensar les garanties i els drets dels ciutadans. Malauradament, tot i que la Llei preveia la seva creació en el termini d’un any (el termini es va esgotar el dia 24.7.2008) hores d’ara encara no s”ha posat en marxa. També estava prevista l’elaboració d’una Carta de drets dels Contribuents (DT 4a) en el mateix termini i hores d”ara ningú no en té notícies. Sembla que les nostres autoritats tributàries estan més preocupades en recaptar que en donar un servei als ciutadans.

Res s’ha sabut de la famosa Finestreta única (DA 7a), que havia de facilitar el compliment de les obligacions tributàries dels ciutadans de Catalunya ni de la transformació del Consorci previst a l’Estatut en l’Agència tributària a Catalunya (DA 14a).

Està clar que els ciutadans hem de complir sense dilacions amb les nostres obligacions tributàries sota pena de recàrrecs i sancions, mentre les nostres autoritats incompleixen impunement les lleis i els terminis que ells mateixos s’han autoimposat.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090309/53653804071.html

L’IMPOST DE SUCCESIONS: JUSTOS PER PECADORS

L’impost sobre successions i donacions completa la imposició directa sobre les persones físiques que protagonitza l’IRPF.

Ve a donar compliment als principis que emanen de l’article 31 de la Constitució espanyola: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”.

Es tracta, doncs, d’ajustar la càrrega impositiva de l’impost en funció de la capacitat de pagament, per tal d’aconseguir una redistribució de la riquesa amb ocasió de la transmissió de patrimonis intervius (donacions) o mortis causa (successions). Aquesta figura impositiva juga un paper clau en la justícia del sistema tributari, més encara amb l’eliminació de l’impost sobre el Patrimoni que és també un impost directe que recau sobre les persones físiques.

Convé recordar que, l’impost de successions i donacions, tot i ser un impost estatal, es troba cedit totalment a les comunitats autònomes. Però a banda de la cessió del rendiment del tribut també està cedida una àmplia capacitat normativa que permet, a cada comunitat autònoma, establir reduccions sobre la base imposable. Aquest fet, ha contribuït a crear la sensació entre els ciutadans de certa discriminació fiscal per raó de territori. Però el més preocupant, en realitat, no és que cada comunitat autònoma pugui modular mitjançant reduccions aquest impost, ja que aquest fet no és més que l’exercici de l’autonomia financera que necessàriament han de tenir les administracions territorials. El que realment distorsiona l’impost són les reduccions indiscriminades que existeixen actualment i que permet que, qui més té, acabi pagant menys per què troba els mecanismes a la llei per aplicar reduccions a las seva base imposable. Per tant, convé afrontar la reforma de l’impost des d’uns perspectiva de repartiment vertical de la càrrega tributària, i no des del punt de vista de territoris.

És necessari reformar les reduccions aplicables a la base imposable per convertir l’impost de successions en un veritable instrument de justícia tributària, amb un repartiment equitatiu de la càrrega tributària en funció de la capacitat de pagament. Amb les reformes introduïdes al llarg dels anys, s’ha anat pervertint aquest objectiu de l’impost que no s’hauria d’haver perdut mai. D’aquesta forma, sota la denominació d’”empresa familiar” (bonificades al 95%) s’ha equiparat tot tipus d’entitats patrimonials. Això ha propiciat que la majoria de grans patrimonis hagin trobat el mecanisme per tal d’articular l’elusió de l’impost. Aquest és el gran greuge que provoca aquest impost, i no les diferències normatives establertes per les comunitats autònomes.

És imprescindible que, aprofitant el nou sistema de finançament, es doti de més marge de maniobra a la Generalitat de Catalunya per regular l’impost. Actualment es poden introduir reduccions que comportin una “millora” respecte a la regulació estatal, però no es poden modificar aspectes que puguin resultar més gravosos pel contribuent. És a dir, si l’Estat estableix alguna reducció la Generalitat no pot eliminar-la, només millorar-la.

Ens trobem en un període de crisi econòmica i totes les polítiques públiques que s’adoptin, especialment les fiscals, han de tenir molt present l’impacte en l’economia productiva i en l’economia social. Amb aquesta perspectiva cal afrontar la reforma de les reduccions de l’impost sobre successions i vincular els importants beneficis fiscals que otorga actualmet l’impost a l’estímul de l’economia productiva i a la protecció social de les persones més desafavorides. Només així aconseguirem que acabin pagant l’impost “justos” per “pecadors.”

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090227/53649004416.html