IMPOSTOS: QUO VADIS, GOVERN?

Qualsevol persona normal (ja sigui persona física o jurídica) necessita diners per a sobreviure. Per aconseguir-los cal que es posi a treballar (si pot). Si en necessita més, circumstàncies de la vida, pot recórrer als bancs (si pot) per a que li prestin diners per retornar-los (si pot), ell o els seus successors, en el futur, juntament amb uns sucosos interessos.

Aquesta reflexió tant senzilla i evident també es pot aplicar a les Administracions Públiques. N’hi ha però una petita diferència: l’Estat té la potestat exorbitant d’aconseguir diners per la via impositiva, cosa que la resta de persones normals no podem fer sota pena d’acabar a la garjola per lladres. Així les coses, només l’Estat té la facultat d’arreplegar diners a canvi de res, es a dir, d’exigir impostos.

No és la meva intenció discutir ara la seva existència. De fet, és possible que la feina de recaptador d’impostos sigui la segona professió més antiga de la humanitat, així que hi tenim per a segles. El que sí podem fer es analitzar el seu ús. En el marc actual, l’article 31 de la Constitució és el punt de partida: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica”. El seu desenvolupament a la pràctica dependrà tant de les circumstàncies econòmiques que marcaran les necessitats financeres de l’Estat, com del color del partit en el Govern.

En el moment actual, ens trobem amb unes evidents necessitats de majors ingressos per part de l’Estat per a fer front a la crisi econòmica: més subvencions, subsidis, ajuts, despesa social, inversions com a política dinamitzadora, etc. Al mateix temps, els ingressos han disminuït com a conseqüència de la baixada en picat de l’activitat econòmica. Aquest forat financer fins ara s’ha vingut omplint mitjançant el recurs a l’endeutament. Però el recurs a l’endeutament té un límit. Per tant, cal ficar la mà a la butxaca dels contribuents.

Però què ha fet el Govern de l’Estat en matèria impositiva en el marc de la crisi econòmica? Analitzem en primer lloc la imposició directa.

IRPF
Es “retorna” a cada contribuent 400 euros. Si amb aquesta mesura es pretenia donar la liquiditat per fer augmentar el consum és evident que no s’ha aconseguit a la vista de l’evolució dels preus a la baixa. Si el que es volia era guanyar vots, aleshores no hi tinc res a dir.
Sorprenentment, ara s’anuncia una pujada de l’IRPF per a les rendes superiors als 50.000 euros anuals. És a dir, per a contribuents que ja estan pagant hores d’ara prop d’un 25% dels seus ingressos en impostos. Sembla que el Govern de l’Estat intenta minimitzar la pèrdua de vots socialistes que es concentren més entre els beneficiaris de subsidis i pensions que entre les rendes mitges.
A aquest pas, si a la erràtica política fiscal de l’Estat en matèria de IRPF li sumem la cessió del 50% a les Comunitats Autònomes (que inclou amplia capacitat normativa), no em sorprendria l’aparició d’una plataforma de ciutadans que demanéssim la supressió de l’IRPF.

Impost sobre el patrimoni
Es suprimeix l’impost sobre el Patrimoni, és a dir aquell que pagaven els que tenen un patrimoni superior als 600.000 euros. D’acord amb les dades del Consejo de Política Fiscal i Financiera per aquest impost es recaptaven més de 1.800 milions d’euros. Per tant, l’Estat ha decidit que els “rics” deixin de pagar 1.800 milions d’euros que ara hauran de pagar els treballadors que cotitzen per l’IRPF. Si Margaret Thatcher aixequés el cap (políticament parlant) s’afiliaria amb entusiasme al PSOE.

Impost de societats
Aquest és l’altre impost sobre la renda, en aquest cas de les persones jurídiques. Continuen les rebaixes. Així trobem, per exemple, que societats d’inversió de capital variable o fons d’inversió tributen a l’1%. Si bé amb les reduccions en aquest impost es poden trobar estímuls a l’economia productiva i a la creació d’ocupació, es troba a faltar una política més decidida de suport a les petites i a les micro empreses que són les que creen el teixit productiu.

Impost sobre successions i donacions
Finalment, per rematar la imposició directa tenim l’impost sobre successions i donacions. Tot i estar cedit a les Comunitats Autònomes es tracta d’un impost Estatal. Per tant, només l’Estat té la potestat per a reformar-lo radicalment, com ara eliminar les reduccions del 95% a les participacions de societats immobiliàries. Però l’Estat ha optat per no fer res i esperar que siguin les Comunitats Autònomes les que entrin en un guerra desigual per a introduir rebaixes addicionals. Així l’Estat s’estalvia haver de compensar a les Comunitats Autònomes en cas d’introduir modificacions que perjudiquin els ingressos de les Comunitats Autònomes.
El resultat del despropòsit en la regulació d’aquest impost ha indignat a molts ciutadans que ara reclamen la seva supressió. El que caldria és emprendre una reforma a fons per tal de que torni a ser un impost just, tal i com ja vaig explicar en un article anterior (http://xaviermartinez.wordpress.com/2009/06/29/reforma-de-limpost-de-successions/)

Pel que fa a la imposició indirecta (IVA, impostos especials, Impost de Transmissions Patrimonials) encara no sabem què és el que pensa fer el Govern al respecte. Veurem si opta per utilitzar-los com a instrument per a tapar el forat financer dels comptes públics o bé com a instrument dinamitzador de l’economia. Jo aposto per la primera opció, tot i que ens explicaran que és per a la segona.

12

Recordo haver vist de petit per la televisió (TVE, la única en aquells temps) una obra de teatre en blanc i negre que em va impactar. Es deia “Doce hombres sin piedad”. Crec que la van emetre cap a l’any 1973 dins del programa “Estudio 1”. És una magnífica obra de Reginald Rose que ja havia estat portada a la pantalla gran amb anterioritat però en aquesta ocasió va ser interpretada magistralment per una variada selecció d’actors de l’època.

 No puc evitar evocar aquelles imatges en blanc i negre dels dotze membres del jurat deliberant sobre la culpabilitat o innocència de l’acusat cada vegada que algú em parla del Tribunal Constitucional. I es que dotze són (o haurien de ser) els membres d’aquest Tribunal.

 És curiós l’associació d’idees que fa de vegades la ment. En un món com el nostre en què la realitat supera la ficció, és inevitable trobar referències cinematogràfiques als esdeveniments actuals. Així, algú més jove que jo podria haver trobat una referència una mica més actual com ara “12 monos”. Però tot i que en aquesta pel.lícula apareixen viatges en el temps, déja vu, propagació de virus letals, bojos, complots i una premiada interpretació artística, la qual cosa podria fer pensar també a alguna ment perversa en elements de la nostra realitat, crec que s’allunya de les referències amb l’actualitat respecte l’obra emesa per TVE.

 Es fa difícil entendre el poder atorgat a aquests dotze membres per decidir per sobre de la voluntat manifestada democràticament pel poble. És inevitable preguntar-se on resideix veritablement la sobirania en el nostre sistema democràtic. La mateixa Constitució diu que la sobirania resideix al poble (article 1). El fet que aquests “doce hombres sin piedad” tinguin l’última paraula, per sobre de la voluntat expressada pel poble de Catalunya ens fa tornar a l’Espanya en blanc i negre de l’any 1973. I això val independentment del tipus de sentència que faci el Tribunal. És com si consideressin que els ciutadans de Catalunya no som suficientment madurs com per poder decidir per nosaltres mateixos i cal que ens diguin el que està bé i el que no. No ens consideren majors d’edat malgrat que l’article 12 de la Consitució digui que “els espanyols són majors d’edat als 18 anys”. O potser sí ens consideren majors d’edat però en realitat no ens consideren espanyols i consideren que l’article 12 de la Constitució no inclou els catalans?.

 Recordem que dotze eren també els apòstols al Sant Sopar. En realitat, en aquell sopar eren tretze, número de la mala sort. Per culpa d’un tal Judes que va trair Jesús el qual va acabar crucificat. Ja veurem qui fa el paper de Judes i qui acaba crucificat quan s’emeti la sentència que ja es demora massa. Ja anem pel tercer any. Per cert, cada any conté dotze mesos, com va establir l’actual calendari gregorià per aleshores papa Gregori XIII.

 Jo tinc una teoria particular: crec que la sentència del Tribunal Constitucional serà el dia 12 d’octubre, dia de la Hispanitat.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090819/53769189696.html

REGALS

Durant un temps vaig tenir el costum de col·leccionar pedres. Tant se val si eren boniques o no. El que m’interessava d’elles era el seu origen. Així vaig arribar a tenir pedres de llocs tan diferents com del Kilimanjaro, de la Gran Muralla xinesa, del Giant’s Causeway d’Irlanda o de l’Illa de Pasqua. Me les portaven els meus amics quan tornaven de viatge o bé les recollia jo mateix. Es tracta d’un tipus de regal que costa zero euros i, en canvi, porta la càrrega simbòlica del lloc d’origen.
Al cap i a la fi, un regal és alguna cosa que es dóna desinteressadament a un altre. És a dir, sense esperar res a canvi. Altrament, estaríem davant d’una transacció comercial, una compravenda o una permuta. El regal, en canvi, és en termes tècnics una donació perquè es fa sense contrapartida. Si més no, aparentment. La seva essència és l’altruisme. I la seva motivació sol ser l’amor, la gratitud, el reconeixement o el respecte envers l’altre.
En l’àmbit de les relacions familiars i d’amistat és on es fa més evident que el regal respon a raons sentimentals. Un fa un regal pensant que farà feliç a l’altra persona. En canvi, en les relacions professionals, el regal té unes altres connotacions. En aquestes circumstàncies el component sentimental, en principi, no apareix. El regal no es fa a la persona sinó en virtut del lloc que ocupa la persona. Si el sr. Francisco Camps, per exemple, no fos president de la Generalitat Valenciana sinó que estigués a l’atur, posem per cas, segur que no li haguessin regalat els vestits. Aquesta és l’evidència que estem davant d’una relació professional. En conseqüència, en l’àmbit professional, el regal només pot respondre a alguna mena d’intercanvi, encara que la contrapartida sigui de forma diferida.
En algunes empreses privades es limita la facultat d’acceptar regals. Un amic que treballa per a una multinacional nord-americana m’explicava que tenen prohibit acceptar regals per import superior als 20 euros. Opino que una empresa privada que opera al mercat és molt lliure de permetre o no que els seus empleats acceptin regals. No hi tinc res a dir. Diferent és el cas de persones que perceben el seu sou de diners públics. Es aquestes circumstàncies és evident que qui fa un regal espera rebre (o ha rebut) alguna cosa a canvi. En cas d’acceptar-se, s’estaria pervertint el principi d’objectivitat en l’actuació de l’Administració Pública. Qui, ocupant un càrrec públic obté un regal, no ho fa a títol personal. Perquè si admetéssim que ho accepta a títol personal i no professional, automàticament s’haurà d’abstenir de participar en qualsevol assumpte i procediment en què hi intervingués el donant.

A casa nostra, aprofitant la creació de la nova Oficina Antifrau, seria un bon moment per legislar sobre la prohibició explícita d’acceptar cap mena de regals per part dels servidors públics, ja siguin funcionaris, polítics, alts càrrecs, personal laboral, membres de consells d’administració, etc. I un cop aprovada la llei, ser capaços, per un cop, d’articular els mecanismes per fer-la complir i poder detectar les irregularitats quan es produeixin.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081029/53568481986.html