TRAMPES

Trampes (i tramposos) n’hi ha de molts tipus. N’hi ha que són il•legals (les més corrents) i n’hi ha que tenen cobertura legal, però no moral. Aquestes darreres són quasi pitjors, per la seva subtilesa.

Aquest dies estem vivint uns exemples clars de trampes i tramposos. El cas Millet és un exponent clar de les que no són legals, tot i que durant anys ha conviscut amb l’aparença de legalitat. Només l’afany inquisidor i recaptatori de l’Agència Tributària Estatal (qui ho havia de dir!) ha permés descobrir aquesta immunda trama, ja que els mecanismes de control “nostres” han fallat per tot arreu. Voldria pensar que han fallat per pura incompetència però tinc la sensació que la cultura de les trampes està molt arrelada en la nostra societat. Així, com s’explica que una persona que, sembla ser, ja havia estat condemnada amb anterioritat http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090922/53790248228.html , fos President del Palau de la Música i tingués al seu càrrec diners dels contribuents? Com és possible que ara li reclamin que retorni la Creu de St. Jordi? Potser el que s’hauria d’haver fet és no donar-l’hi.

Això em recorda el cas de Renault amb Briatore i Nelsinho Piquet. Si tothom ha reconegut que en el gran premi de Singapur es van fer trampes i Alonso va guanyar amb males arts, com és que el pilot espanyol no renuncia a la seva victòria? Es el mínim que s’hauria d’esperar d’un esportista que ha estat llorejat amb el Premi Príncep d’Astúries, i que mai ningú no el titllaria de trampós. O potser també hauria de tornar el prestigiós premi?

Però, com deia, hi ha altres trampes que no són antijurídiques però, des del meu punt de vista, són antiètiques. Per exemple el nomenament del senyor J. M. Sangenís http://www.socialistes.cat/El-Partido/Directorio/Qui-es-qui/Josep-Maria-Sangenis-Aragones com a Director d’investigacions de la Oficina Antifrau, un organisme creat amb total independència dels partits polítics. Se’ns dirà, segurament, que just abans de prendre possessió del càrrec ha estripat el seu carnet del PSC. Així es compleix escrupolosament la llei.

El mateix es pot dir dels múltiples informes inútils encarregats pel Govern. Molts d’ells són per quantitats just inferiors als 12.000 euros, import a partir del qual és obligatori atorgar-los per concurs. Perfectament legal, però no deixa de ser una “trampa” més. Ja ho diu el refrany: “feta la llei, feta la trampa”.

I es que un té la sensació de viure en un món ple de trampes. Com si assistíssim a una interpretació de jocs de màgia perpètua. Sabem que el que estem veient no és real, que té truc, però aplaudim i ens meravellem de veure coses impossibles com a reals. El problema és que, de vegades, a algun mag si li cauen les cartes de les mànigues en el moment més inoportú i s’acaba la màgia. Com en el cas Millet. Però mentre això no passi, tots aplaudirem amb alegria. The show must go on!

Impostos: quo vadis Govern (2a part)

Sembla ser que el Govern de Zapatero està decidit a pujar els impostos per a tapar el forat financer que s’ha creat en la Hisenda de l’Estat com a conseqüència de la baixada de la recaptació per la frenada de l’activitat econòmica i per l’augment de despesa pública.

Cal recordar que la primera modificació fiscal d’aquest any ha estat suprimir l’impost sobre el Patrimoni. Per tant, de moment el Sr. Zapatero ja ha reduït la pressió fiscal de les classes altes.

El Sr. Victoriano Valle, Director de la FUNCAS (Fundació Espanyola de les caixes d’Estalvi) declarava ahir que calia elevar els tipus impositius de l’IRPF a les classes mitjanes, suprimir la reducció per habitatge i no tocar la tributació de les classes altes. Argumenta que és l’única forma d’obtenir un increment substancial de la recaptació. Al mateix temps aposta per una pujada de l’IVA i per una congelació dels sous dels treballadors públics. A aquest senyor algú li podria preguntar quina responsabilitat tenen les entitats financeres en la crisi. També se li podria preguntar quants recursos ha destinat el sector públic per donar suport a les entitats financeres. Potser algú també li podria preguntar sobre les primes i sous dels directius d’entitats financeres que, en alguns casos han alentat conductes irresponsables. Però sobretot, crec que algú li podria preguntar si creu que compleix amb el principi de progressivitat dels sistema tributari una pujada d’impostos indirectes, com l’IVA, i un augment de la càrrega tributària sobre les classes mitjanes. Francament, és una política profundament injusta.

Però, sense necessitat de fer una valoració ètica de la política proposada per la FUNCAS, també penso que és equivocada per a sortir de la crisi. No és una bona idea, en una fase de decreixement de l’economia, atacar la capacitat de consum de la classe treballadora. El que necessitem són mesures per estimular la demanda. Podem estar d’acord en què cal eixugar el dèficit públic, en part, per la via d’augmentar impostos, però amb un repartiment just de la càrrega tributària i pensant en els efectes que pot tenir de cara a la recuperació econòmica. Des d’aquest punt de vista no és pot acceptar la pujada de l’IRPF a les classes mitjanes. Pel que fa a una pujada en l’IVA, aquesta sempre seria menys perjudicial que una pujada de l’IRPF. En primer lloc, no afecta directament al mercat de treball, com sí ho fa l’IRPF. En segon lloc, en un context d’inflació pràcticament zero no tindria efectes indesitjats sobre els preus. En tercer lloc, tot i afectar a tothom per igual i tenir un cert component regressiu, és pot compensar aquest aspecte amb la revisió del tipus dels béns de luxe i al mateix temps de l’ampliació dels tipus baixos per a determinats productes més consumits per les rendes baixes.

Quant a l’impost sobre successions i donacions, hem vist que aquesta setmana l’Estat s’ha negat a afrontar una reforma d’aquest impost. Tenint en compte que està cedit el 100% del seu rendiment a les CCAA, seria convenient que si l’Estat no està disposat a posar ordre en aquesta figura tributària, cedeixi la capacitat normativa plena a les CCAA, aprofitant la modificació del la LOFCA i de la Llei de cessió de tributs. D’aquesta forma es podria abordar una reforma en profunditat d’aquest impost per acabar amb les injustícies que s’ha anant realitzant al llarg dels anys per la posada de pedaços que han convertit aquest impost en regressiu.

I finalment, abordar amb decisió la lluita contra el frau i l’economia submergida. Cal aprofundir en l’aplicació de la Llei 36/06 de lluita contra el frau i abordar la borsa de 25.000 milions d’euros a l’any que s’escapen per aquest forat (segons previsions fetes pels mateixos tècnics de l’AEAT: http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=59 )

Cal coordinar l’AEAT amb les administracions tributàries de les diferents CCAA i elaborar un pla integral de lluita contra el frau, que penalitza doblement a qui compleix amb les seves obligacions tributàries.

Finançament: la segona oportunitat.

De nou una referència a un programa mític de TVE dels anys 70: “La segunda oportunidad”. Aquest programa conduit per Paco Costas ens donava lliçons de seguretat viària amb una posada en escena espectacular. Només cal recordar les imatges de l’inici del programa, amb un Jaguar incrustant-se a tota velocitat contra una roca de moltes tones. Era una imatge que es repetia dos cops, amb la diferència que a la segona vegada el Jaguar esquivava la roca i sortia indemne www.youtube.com/watch?v=GBp7gspN-LY

L’acord de finançament té alguna cosa d’aquell Jaguar del Paco Costas. De moment l’hem vist estavellar-se a tota velocitat contra la roca de l’Estat. Però, com al programa, hi ha una segona oportunitat. No podem fer desaparèixer la roca, però encara podem evitar acabar desintegrats. I es que, un cop signat l’acord, falta la segona part: aprovar la llei de finançament, modificar la LOFCA i la llei de cessió de tributs. És en aquest moment, no tant sorollós com l’anterior però quasi més transcendent, on s’ha de posar en negre sobre blanc del BOE la lletra petita del finançament.

Hi ha un aspecte cabdal sobre el qual l’acord signat no diu res: la gestió dels tributs. Si realment estem davant d’un canvi de model, l’únic canvi substantiu que es pot aportar al sistema és la cessió dels tributs. Fins ara, tenim cedit part del rendiment dels tributs. És a dir, l’Estat, mitjançant l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) recapta tots els impostos a Catalunya (excepte successions i transmissions). Posteriorment, del que diu l’Estat que ha recaptat, ens transfereix el percentatge acordat. Això podia tenir el seu sentit quan la major part del rendiment dels tributs corresponia a l’Estat. Però d’acord amb el nou model això ja no és així. Per exemple, en els impostos especials (benzina, tabac i alcohol, per entendre’ns) passarem a tenir el 58% del seu rendiment. Per tant, no té sentit que aquests impostos els gestioni l’Estat quan som nosaltres qui obtenim la major part del rendiment. El mateix es pot dir de l’IRPF i de l’IVA dels que passem a obtenir el 50% de la seva recaptació. En aquests casos, tant sentit tindria que ho recaptés l’Estat com la Generalitat. Però, tenint en compte que la Generalitat també és Estat, no hi hauria cap inconvenient per a què fos aquesta qui s’encarregués de la seva recaptació i transferís el 50% que pertoca a l’Estat. I més tenint en compte que l’Estat ja recapta directament el 100% del impost de societats i 100% dels impostos duaners. Si hom es creu en realitat l’expressió corresponsabilitat fiscal, això passa necessàriament per la gestió dels tributs parcialment cedits. D’altra banda, l’ingrés d’aquests tributs s’hauria de fer en la Tresoreria de la Generalitat. És important que la caixa la gestionem des d’aquí, en cas contrari ens tornaríem a trobar en una situació de precària dependència financera. Si no es produeixen aquests canvis, mínims però fonamentals, haurem perdut la segona oportunitat definitivament.

Convido a reflexionar sobre la situació que representaria no gestionar aquests tributs. Ens trobem amb que hem creat una Agència Tributària Catalana que actualment gestiona, bàsicament, l’impost sobre successions i donacions i l’impost sobre transmissions patrimonials. Suposem que no aconseguim la gestió de cap impost més. I suposem que s’acaba imposant la tesi de supressió del impost sobre successions i donacions. A què es dedicarà l’Agència Tributària de Catalunya amb tota l’estructura orgànica que s’ha creat? a gestionar l’impost de transmissions patrimonials, un impost en declivi (pel sector immobiliari) i que en la major part de Catalunya gestionen i recapten els Registradors de la Propietat? Francament si no s’assumeix la gestió de nous impostos ja podem començar a posar-nos el cinturó en la despesa pública començant per la supressió d’estructures buides de contingut.

Com que aquest situació no és desitjable el que cal és que la concreció legislativa de l’Acord de finançament de 12 de juliol es tradueixi en la gestió i recaptació dels Impostos Especials, IRPF i IVA mitjançant l’Agència Tributària de Catalunya. Posteriorment (i només posteriorment), si cal, ja constituirem un Consorci tributari amb l’Estat per a què hi participi. Però aquest Consorci no pot ser la cortina de fum que amagui una gestió per part de l’Estat amb l’aparença de participació per part de la Generalitat de Catalunya.

Finalment, aquesta assumpció de noves competència ha de passar necessàriament per una reorganització de l’estructura actual i per la recuperació de competències que ara tenim cedides tant en matèria de recaptació executiva com de gestió a les Oficines Liquidadores. Al mateix temps s’ha de fer un ple desenvolupament de l’Estatut tant pel que fa a la creació de l’Oficina de Defensor del Contribuent i l’elaboració d’una carta de drets del contribuent, com pel que fa a la cessió dels tribunals econòmic administratius (encarregats de les reclamacions contra els tributs) en les qüestions relacionades amb els impostos esmentats.

Però tot això no servirà de res si no som capaços d’aconseguir la cessió de la gestió i recaptació dels tributs parcialment cedits.

Reflexions per a la reforma fiscal

En primer lloc, cal tenir present quins són els objectis que es pretenen assolir amb la política fiscal.
¿es vol prioritzar la reactivació de l’economia? ¿es vol contribuir a la cobertura social dels afectats per la crisi?
Suposo que ambdues coses.

Per a reactivar l’economia primer hem de saber per quin model econòmic apostem: és a dir, volem tornar al tipus de creixement econòmic que hem tingut fins ara basat en el sector immobiliari, turisme massiu i automoció? O volem apostar per a sectors emergents, com ara energies renovables? (potser també agroalimentari, indústries culturals, bioquímica, … els quals comporten una aposta seriosa per l’educació?)

Un cop definit l’objectiu que hem triat per a sortir de la crisi, haurem d’utilitzar tots els mitjans per a assolir-los. Un d’ells és la política fiscal.
Cal decidir si volem traslladar el pes de la imposició directa cap a la imposició indirecta, amb els efectes que té sobre la progressivitat del sistema tributari. Així, veiem com s’ha eliminat un impost directe com és l’impost sobre el patrimoni, de manera que la imposició indirecta ha guanyat pes relatiu. Es a dir: els sistema tributari s’ha tornat menys progressiu la qual cosa perjudica a les classes mitges i baixes. Qui fa un major esforça fiscal mentre es suprimeix l’impost sobre el patrimoni, es redueix l’impost sobre societats (impost directe), i es mantenen tipus de l’1% sobre les SICAV (societats d’inversió en capital variable)? Qui suporta, doncs, el pes de la recaptació? Els assalariats i els autònoms i la petita empresa.

Es imprescindible redefinir el repartiment de la càrrega tributària entre la ciutadania per donar compliment a l’article 31 de la Constitució. I per això, més que anunciar reformes legislatives cara a la galeria el que cal és:
Primer: replantejar la política de beneficis fiscals per tal d’orientar-los exclusivament en funció de la seva capacitat per contribuir a superar la crisi (apostant per sectors emergents) i per la seva capacitat de donar cobertura social a les persones més necessitades. El volum dels beneficis fiscals, segons la Llei 2/2008 de pressupostos generals de l’Estat per al 2009, és de més de 61.000 milions d’euros. Crec que aquí tenim un molt bon marge de maniobra on poder incidir.
Segon: Abordar amb decisió la lluita contra el frau i l’economia submergida. Cal aprofundir en l’aplicació de la Llei 36/06 de lluita contra el frau i abordar la borsa de 25.000 milions d’euros a l’any que s’escapen per aquest forat (segons previsions fetes pels mateixos tècnics de l’AEAT: http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=59 )
Cal coordinar l’AEAT amb les administracions tributàries de les diferents CCAA i elaborar un pla integral de lluita contra el frau.
Cal posar en marxa el cens de bitllets de 500 euros, que permetria aflorar moltes trames de diner negre.
Per la part de les despeses, cal prendre les mesures necessàries per prevenir l’ús indegut dels diners públics (tant en contractacions públiques, com en subvencions, subsidis, etc.. ) per la qual cosa seria convenient que l’Estat crees una Oficina Antifrau Estatal, a l’igual que ja s’ha fet a Catalunya.

En definitiva no és creïble que mentre el President del Govern diu que han de pagar més qui més té, es dediqui a eliminar l’impost sobre el patrimoni i a mantenir règims com els de les SICAV.
La supressió de l’impost sobre el patrimoni s’hauria d’haver fet juntament amb una reforma de l’IRPF que permetés integrar la tributació dels patrimonis a la mateixa declaració sobre la renda, penalitzant el manteniment de patrimonis improductius.
Pel que fa a les SICAV, si no s’endureix el seu control, s’han de fer petits ajustos per tal d’evitar un ús indegut d’aquesta figura tributària. Així, es podria establir per norma la obligació de que cada partícip hagués de tenir una participació màxima d’un 10%. (es tracta d’evitar que hi hagi un partícip amb un 98% i 99 partícips es reparteixin el 2% restant)

Quant a l’Impost sobre Successions, l’Estat té una responsabilitat que no pot el.ludir. Es tracta d’un impost estatal, cedit això sí a les CCAA. És l’Estat qui té l’última paraula en la seva reforma. És l’Estat qui ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar els greuges entre CCAA. O es cedeix la plena capacitat normativa a les CCAA per a que cadascuna reguli lliurement, o bé s’eliminen les reduccions establertes per l’Estat (la qual cosa comportaria compensar a les CCAA per la pèrdua d’ingressos) i que cadascuna redefineixi les bonificacions. No sembla just el manteniment de bonificacions del 95% de participacions de societats immobiliàries mentre la classe mitjana suporta el pes de l’impsot.

Quant a la política sobre la imposició indirecta, l’argumentació de base és la mateixa. S’ha de procurar que les reformes no facin perdre progressivitat al sistema tributari en la seva globalitat.
Així, en l’IVA, s’han de replantejar els béns i serveis que es beneficien dels tipus reduits i super-reduits per donar prioritat a l’estímul de l’economia i de la cobertura social.