Herois

L’Andreu i la Maria són una parella jove que viu a Siurana, un poblet de vint-i-un habitants. Tiren endavant no sense esforços el negoci familiar de ramaderia. També porten un restaurant per a completar els ingressos i, en les seves estones lliures, han tingut temps de portat al món tres criatures. Són uns emprenedors, petits empresaris catalans, com tants n’hi ha a casa nostra, a qui les seves obligacions familiars no els impedeix, però, estar sensibilitzats amb la situació en què es troba Catalunya. I és precisament la seva empempta la que els ha portat a fer alguna cosa útil per ajudar el seu país.

 La sentència del tribunal constitucional ha estat per a ells el detonant que els ha fet dir prou. Un estat com l’espanyol que trepitja la voluntat del poble de Catalunya expressada democràticament a les urnes no els mereix respecte. Per tant, han decidit que a partir de l’1 de gener de 2012 ells tampoc no pensen reconèixer l’estat espanyol com a propi. Amb totes les conseqüències. Això vol dir, entre altres coses, que no pesen pagar impostos a Espanya. A canvi, consignaran les seves obligacions tributàries a la Generalitatde Catalunya i ja serà aquesta qui decideixi fer el que cregui convenient amb els seus diners. Ho expliquen en la seva web: www.diemprou.cat

 És una forma valenta d’ajudar el Govern dela Generalitati, en especial,  l’honorable conseller Mas-Colell i convertir l’actual pantomima de tancament de caixes temporal en una realitat efectiva. És la via directa per aconseguir, a la pràctica, el concert econòmic tant desitjat. Ara per ara,la Generalitatno pot fer un tancament de caixes perquè no recapta ni el 5% dels ingressos tributaris de Catalunya. La major part de la recaptació tributària la fa directament l’Estat. Per tantla Generalitatés un ens absolutament dependent dels ingressos de l’Estat i, qualsevol intent dela Generalitatde no transferir algun eventual import a l’Estat, farà que aquest fàcilement pugui tancar l’aixeta.

 L’Andreu i la Maria estan disposats a posar en risc el seu patrimoni familiar per ajudar el país a recuperar la dignitat. S’exposen molt, perquè la maquinària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària no s’està per històries i no deixa cap esquerda per a evitar el pagament dels impostos a les persones decents, a no ser quela Generalitatcol·labori i permeti, en aplicació del principi de coordinació de l’article 103 dela Constitucióespanyola, l’ingrés dels tributs estatals a la buida Tresoreria dela Generalitat.Aleshores, seriala Generalitati no pas l’Andreu i la Mariaqui hauria de defensar la dignitat de Catalunya davant l’Estat. Finalment dependrà de la valentia del nostre govern que aquests joves emprenedors esdevinguin herois o martirs.

 

Els autèntics bons de la Generalitat

L’honorable conseller Mas-Colell ha fet el conte de la lletera i li ha sortit malament. Ha donat per fet que comptaria amb uns diners de l’Estat que al final no li han donat. No pagar ara el que li toca perquè ell s’ha equivocat en la previsió d’ingressos són excuses de mal pagador. L’amic Barbeta ja ho diu ben clar: ¿per a què serveix, aleshores,la Generalitat? Ja li dóno jo la resposta: per a res de bo.

El govern actual no està interessat en gestionar uns recursos públics de qualitat per prestar un servei digne a la col·lectivitat. Al govern actual l’interessa més quadrar uns números comptables per a què l’Estat espanyol pugui oferir uns bons resultats de dèficit públic a Europa. L’interessa més externalitzar serveis públics, privatitzar empreses públiques i oferir contractes de serveis públics a empreses privades del cercle del seu “bussiness friendly”.

Si jo fos titular de bons de la Generalitat aniria corrents a vendre’ls: no hi cap garantia que al seu venciment es puguin pagar. Aquesta gent no és de fiar. El proper venciment s’ajuntara amb l’anterior emissió que era a dos anys i també s’haura de pagar. Quan això passi a finals de l’any vinent, res no fa pensar que la situació de tresoreria hagi millorat i, el que és pitjor, que hagin fet fora els actuals responsables dela Tresoreria de la Generalitat.

D’altra banda, per a què voldriala Generalitat tornar a emetre bons si ja pot ficar la mà a la butxaca dels treballadors públics? Els funcionaris s’han convertit sense voler en la banca ètica dela Generalitat: presten els seus diners a cost zero, sense cobrar interessos i sense cobrar comissions del 2% com fa la caixa de torn. Els autèntics “bons” dela Generalitat són ara els seus treballadors.

No oblidem que aquesta situació nefasta en els ingressos de la Generalitat l’ha provocada en bona mesura les decisions polítiques en matèria fiscal i no pas la situació de crisi econòmica. La pràctica eliminació dels impostos de successions, donacions i patrimoni ha comportat renunciar a més de 1.300 milions d’euros anuals.

 Per a què volem els ciutadans de Catalunya una administració incapaç de gestionar els seus recuros, incapaç de garantir uns serveis públics de qualitat, incapaç ni tant sols de pagar les nòmines dels seus treballadors? Per què li diuen autonomia si és una administració absolutament dependent?

Ens acostem cada cop més ràpid a un atzucac. El fet que Catalunya sigui gestionada com a una comunitat autònoma s’ha mostrat inviable. Catalunya ha de ser gesionada des d’un Estat. El que hem de decidir es si volem que aquest estat sigui Espanya o Catalunya.

La llei de l’embut

El Govern de la Generalitat es lamenta ara de l’incompliment de l’Estat a l’hora de transferir els 759 milions d’euros dela Disposició Addcional Tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Com recordareu, aquesta disposició preveia que l’Estat havia de transferir a Catalunya un import d’inversions en infraestructures, tot i que no es quantificava numèricament.

Es queixa l’Honorable Conseller Mas-Colell en un article del diumenge a La Vanguardia de l’incompliment del traspàs d’aquests fons que l’Estat ja havia recollit en els seus pressupostos i que, de no fer-ho, estaria incorrent en una greu deslleialtat, una més, diu, i que es planteja portar al Govern de l’Estat davant els tribunals. Doncs, benvingut al món real Honorable Conseller!

Els funcionaris també tenien recollit en una llei de pressupostos quina havia de ser la retribució anual i, ni al Govern dela Generalitat ni al Govern de l’Estat els va tremolar la mà en dir que no continuarien pagant el que deia la llei de pressupostos al·lgant la mateixa justificació que li han donat a vosté ara: “no hi ha diners”. Vol dir això que està animant els funcionaris a anar als tribunals per l’incompliment? Vol dir que les retallades (unes més) que està proposant ara als treballadors públics no són justament per traspasar “el mort” dels diners que l’Estat no paga sobre les esquenes dels funcionaris?

Voldria recordar-li, ara que reclama el concert econòmic, que l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 29 de setembre de 2005 (sí, aquell al que es va comprometre Zapatero a donar suport quan va dir allò de “apoyaré ..”) ja preveia que Catalunya recaptaria la totalitat dels tributs http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE05/PUB/2005/09/30/LVG200509300011LB.pdf

Posteriorment, el 21 de gener de 2006, va ser justament el senyor Artur Mas (actual Molt Honorable President) qui va pactar amb el senyor Zapatero l’escapçament de l’Estatut, de manera que es perdia la capacitat de recaptar tots els impostos: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2006/01/22/pagina-14/45333149/pdf.html El mateix ex-preident Pujol va alabar l’acord perquè suposava, d’entre altres avantatges, una millora en el finançament: http://www.racocatala.cat/noticia/10384/pujol-assegura-sense-pacte-mas-zapatero-no-hi-hauria-hagut-estatut

Ara, els mateixos que van pactar les regles de joc del finançament amb el Govern de l’Estat s’escandalitzen per la insuficiència de recursos obtinguts. Els mateixos que van ser còmplices de l’incomplement de la promesa de Zapatero (la de “apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”) es sorprenen ara de la falta de compliment del Govern de l’Estat. És evident que alguna cosa no s’ha fet bé.

La solució no és anar als tribunals. La solució no es fer pagar als ciutadans i treballadors públics de Catalunya els incompliments de l’Estat i la mala gestió del moldel de finançament pactat a l’Estatut. La solució no és, ni tant sols, anar a negociar a Madrid. La solució és actuar amb la dignitat i l’honorabilitat que reclama el conseller Mas-Colell i demanar al poble de Catalunya que expressi a les urnes quin ha de ser el seu futur com a país.

Conflicte d’interessos

Quan es va constituir el nou Govern de la Generalitat, farà cosa d’un any, es va fer acompanyar d’un consell assessor (d’experts van dir), que aconsellaria al Govern (dels millors van dir). Aquest grup d’experts es va dir Consell Assessor per a la Reactivació de l’Economia i el Creixement: el CAREC. Al capdavant d’aquest consell assessor es va col•locar al president d’Abertis, el senyor Salvador Alemany.

Ràpidament es van afanyar a dir que les conclusions d’aquest òrgan, emeses com a informes, no tenen caràcter vinculant ni prenen posicions tancades, sinó que presenten reflexions per a què el Govern prengui decisions. Curiosament veiem com ara el Govern es planteja vendre una empresa pública com és TABASA. Aquesta empresa factura més de 40 milions d’euros i dóna uns beneficis anuals de més de 8 milions d’euros. Així doncs, per què la Generalitat s’hauria de vendre un patrimoni que genera beneficis? Per què la Generalitat hauria de renunciar a una empresa que li aporta ingressos segurs en els propers anys?

La resposta la podem trobar en la empresa que pretén comprar TABASA. Si heu pensat en Abertis no us haureu equivocat. Jo crec que és una mala idea que el mateix senyor que aconsella al Govern del què ha de fer acabi sent beneficiari de les actuacions d’aquest Govern. Algú podria veure aquí un conflicte d’interessos que no afavoreix ni al senyor Alemany, ni a Abertis ni al mateix Govern de la Generalitat. Per tant, espero que a l’igual que va fer el govern de l’Estat amb les loteries, la Generalitat es tiri enrere i no vengui TABASA, ni a Abertis ni a ningú. Vendre patrimoni públic és una pèrdua per a tots.

La Generalitat està fent literalment allò de “vendre la casa i anar de lloguer” que tota la vida hem sentit com el negoci més ruïnós del món. I ho està fent amb tots el immobles de la Generalitat que està venent a un preu molt inferior al que es va pagar per la seva adquisició. Tothom sap que ara no és bon moment per vendre immobles, per tant, ens hauríem de preguntar, novament, qui els està comprant. Sigui qui sigui, continuarà cobrant el lloguer generós que pagarà la Generalitat per seguir ocupant-los.

Amb aquestes operacions, juntament amb l’emissió de Bons, el Govern està portant a la Generalitat a un col•lapse financer que aviat la faran inviable. Com a economista no puc compartir aquestes mesures però com a independentista veig que estan portant al país davant l’única alternativa possible: la independència.