Ave Maria Puríssima

Em fa molta ràbia haver d’escriure sobre qüestions negatives. El que necessita la nostra societat en aquests moments són missatges positius, d’esperança i d’il·lusió. Llàstima que els nostres governants s’estestin en lo contrari.

L’enèssima retallada dels treballadors que depènen dels pressupostos de la Generalitat ha estat la darrera envestida del Govern dels millors. Els treballadors públics venen d’una retallada acumulada del 23% en els darrers anys a la que hem de sumar les pèrdues dels complements de productivitat, del fons d’acció social, de l’aportació al pla de pensions, dels mísers tickets restaurant (5 euros setmanals que, com tots saben, donen per a grans menús) i que, totes juntes, comporten retallades que ja superen més del 30% del poder adquisitiu. A més, en el cas del personal interí cal sumar-hi la retallada d’un 15% addicional. Així, ens trobem amb persones que amb un salari brut de 947 euros no els hi arriba ni per comprar-se el menjar. Feina fixa, diuen, sí, pero sense un salari digne.

S’ha de ser d’una pasta especial per a estar cobrant un sou d’alt càrrec que supera els 100.000 euros anuals i anunciar sense que li tremoli la veu una nova retallada a treballadors mileuristes. I, a més, fer-ho en una mesa de negociació amb els sindicats al mateix temps que, per llei, es suprimeixen tots els acords i pactes sindicals. Per a què fan veure que negocien si pensen fer igualment els que els hi doni la gana? On queda l’estat de dret? I la decència? Si la reforma laboral ha escandalitzat a molts, el que es viu al sector públic és un autèntic estat d’execpció dels drets laborals.

És una llàstima que tinguem un govern que no hi creu en els serveis públics catalans sinó en els serveis privats catalans. A més, es fa acompanyar d’un partit polític que, no només tampoc no creu en els serveis públics sinó ni tant sols en Catalunya. Així ens va. Com sempre, els treballadors catalans rebent per partida doble: dels d’aquí i dels d’allà.

Al Govern se li ha proposat com a mesura alternativa eliminar tots els càrrecs de confiança. Si demà mateix desapareixessin els 201 càrrecs de confiança els contribuents no els trobarien a faltar. Si el partit en el Govern necessita assessors polítics que se’ls paguin ells mateixos, així no els hauríem de pagar entre tots. No n’han volgut saber res, d’aquesta proposta d’estalvi. Tampoc no n’han volgut sentir ni parlar d’establir un salari màxim de 5.000 euros mensuals al sector públic.

Podrien fixar-se en el bisbe de Solsona que ha decidit rebaixar-se el sou un 25% i que ara guanyarà 900 euros. Que prengui exemple la democristiana vicepresidenta Ortega i resta d’alts càrrecs del Govern i que renunciïn de forma tant generosa i caritativa com ha fet el bisbe. Així es guanyaran el nostre respecte i ens convenceran que la seva vocació és de veritable servei públic.

Atur i funcionaris

A Catalunya s’ajunten dos factors negatius que es potencien mútuament. Per una part, l’endèmica espoliació fiscal que s’emporta cada any la barbaritat de 20.000 milions d’euros cap a l’estat espanyol, i que no tornen a Catalunya. I, d’altra banda, un govern propi que no creu en els serveis públics sinó en els negocis privats.
El sector públic és de tots: tots ho paguem i a tots haurien d’anar dirigits els seus serveis. Curiosament els mateixos que denigren els funcionaris i el sector públic per ineficient són els primers en parar la mà per rebre ajuts públics pels seus negocis privats. Ja no preguntaré pels 140 milions pagats a Spanair, perquè Iberia n’ha rebut molt més en ajudes de l’estat (entre altres coses per a competir amb la mateixa Spanair). Per què hem donar diners dels nostres impostos a empreses privades com Ryanair, Seat o la Fórmula 1? (serien tants els exemples que no acabaria mai). No són negocis privats? Doncs que s’espavilin en el lliure mercat que funciona molt millor que “l’ineficient” sector públic.

A sobre, quan van mal dades, es socialitzen les pèrdues privades, com passa ara, amb les entitats financeres que ja han rebut més de 21.500 milions d’euros de diner públic a través del FROB. Els bancs i caixes deficitaris són l’autèntic càncer de la nostra economia. El deute de les entitats financeres insolvents l’estem pagant tots de forma absurda i innecessària amb retallades i atur.

Entre tant, els últims deu anys els treballadors públics catalans han perdut més del 20% del poder adquisitiu, i baixant. Alguns diran que al sector privat també hi ha hagut retallades. És cert, però no amb la mateixa intensitat i acarnissament. En aquest mateix període els treballadors privats acrediten una pèrdua que no passa del 3% del poder adquisitiu. I això sense comptar que els anys anteriors, anys de creixement, els treballadors públics ja patien congelacions amb l’excusa de l’entrada a l’euro.

He sentit dir freqüentment que al sector privat hi ha més atur. Aquesta és una afirmació que no sé com es sustenta. Té sentit aquesta classificació entre atur públic i atur privat? Jo crec que no. A Espanya, del total de població activa (23.134.000 persones) n’hi ha 3.220.000 treballadors públics. Aquesta xifra representa aproximadament un 14% de la població activa. A Catalunya, els treballadors públics estan a l’entorn del 8,3% de la població activa, molt per sota de la mitjana espanyola que, al seu torn, també està per sota de la mitjana europea. Si Catalunya comptés amb el mateix percentatge de treballdors públics que la resta de l’estat, resultaria que l’atur passaria del 20% al 14%. De pas, comptariem amb uns serveis públics sense retallades i a l’alçada dels impostos que paguem.

I una última dada per a reflexionar: les comunitats amb un endeutament més elevat són Catalunya, Pais Valencià i Balears, justament les mateixes que tenen una ràtio més baixa de treballadors públics