Successions, novament

S’ha tornat a atiar el debat sobre l’impost de successions. No us heu preguntat per què hi ha aquest debat? Crec que val la pena entretenir-nos a contemplar com hem arribat a aquest punt. Al mes de febrer ja hi vaig escriure sobre el tema
però val la pena aprofundir una mica més.

No deixa de ser curiós que estiguem ara discutint l’existència d’un tribut que fa molts anys que existeix. L’actual llei és de l’any 1987 i l’anterior era de l’any 1967
No estem davant d’una figura impositiva nova que pogués generar rebuig per aquest motiu. Es tracta d’un impost plenament consolidat en el sistema tributari espanyol, amb una tradició molt superior a l’IVA.

Així, doncs, què ha passat per a què després de més de 40 anys d’existència “pacífica” de l’impost de successions s’hagi generat aquest debat tant apassionat? què ha succeït per arribat a aquest punt? Els partidaris de la seva eliminació semblen ser nombrosos i qualifiquen aquest impost com “l’impost dels ximples” o “el peatge de la mort”. Clar que a ningú no li agrada pagar impostos (en cas contrari no es dirien “impostos” sinó “datives” o alguna cosa així), però no hi ha una oposició tan gran davant la resta de tributs. No hi ha cap plataforma per no pagar l’IRPF, per exemple (tot i que amb el temps ja no descarto res).

Si traiem el “soroll” accessori que hi ha al voltant del debat, són tres els motius que ens han portat a aquesta situació.

En primer lloc, la introducció al llarg dels anys de bonificacions que han deixat pràcticament fora de la tributació a determinats patrimonis. Aquest fet ha contribuït a crear la sensació (fonamentada) de desigual repartiment de la càrrega tributària. Les primeres bonificacions que es van introduir van ser a instàncies dels polítics catalans que pretenien preservar la continuïtat dels negocis familiars. Amb aquesta idea es van introduir reduccions per aquest béns. Al llarg dels anys, s’ha anat estenent aquests avantatges a altres situacions que, en la meva opinió, ja no responen a la voluntat de preservar el negoci familiar sinó a evitar que les grans fortunes i els patrimonis especulatius trobin els mecanismes per a eludir el pagament de l’impost. Avui dia, qualsevol que tingui un 5% de participacions d’un negoci de mera tinença d’immobles, fàcilment evitarà el pagament. Desgraciadament, des de Catalunya no podem fer res per restablir la justícia en aquest aspecte ja que es tracta de legislació estatal que preval sobre la legislació autonòmica.

En segon lloc, el propi disseny del sistema de finançament ha contribuït, fins ara, a la dispersió i disgregació de la regulació de l’impost. Des d’aquest punt de vista no hi tindria res a dir, perquè sóc dels que defensa que Catalunya ha de disposar de més capacitat tributaria. Per tant, no em lamentaré de què hi hagi una regulació diferent de la resta de comunitats autònomes. No sóc dels que demana una mena de LOAPA tributària. És més, crec que l’Estat hauria de deixar les mans més lliures a les comunitats (al menys a Catalunya), no només en aquest impost sinó en tots, com al País Basc o Navarra. En aquestes circumstàncies estaríem en bones condicions per poder decidir quins impostos pujar o baixar. Ara per ara, ens trobem “competint” fiscalment amb comunitats autònomes que són receptores de solidaritat a les que nosaltres contribuïm. No sembla que aquesta situació sigui molt coherent i equitativa. El resultat és el que veiem: competència a la baixa en els impostos.

I el tercer factor de desigualtat el tenim a casa nostra. Es tracte del disseny de l’administració tributària que hem creat. Mentre a les capitals de província la gestió de l’impost la fa l’Agència Tributària de Catalunya, a la resta del territori la fan els “Registradores de la Propietat” gràcies al Conveni que té subscrit la Generalitat amb aquest col•lectiu de funcionaris de l’Estat. Així per exemple, mentre que a un contribuent a Barcelona ciutat la seva liquidació se la revisarà un funcionari de la Generalitat de Catalunya, a qualsevol altre població de la província aquestes funcions les farà algú contractat pel Registrador de la Propietat que cobrarà un 25% de cada liquidació complementària que giri. Ni la preparació acreditada pel personal que accedeix als llocs de treball és la mateixa, ni l’incentiu a fer liquidacions complementàries és el mateix, tal com ja vaig explicar en un article anterior

La reforma que ara s’iniciarà al Parlament de Catalunya ha d’intentar donar resposta a aquestes desigualtats. Veiem el poc marge de maniobra que li queda a la cambra catalana amb els pocs instruments que l’Estat li permet utilitzar. Els instruments amb que compte són:
a. reduccions de la base imposable
b. Tarifa
c. Coeficients multiplicadors
d. Deduccions i bonificacions de la quota.
Les deduccions i bonificacions són compatibles amb les establertes pel l’Estat les quals no poden ser modificades, i han de ser aplicades un cop aplicades les de l’Estat.

Com s’acostuma a dir: “tanta roba i tant poc sabó! I tan neta que la volen!”

MADRID: ME RIO

Novament em veig obligat a iniciar un nou article amb una referència cinematogràfica. Es tracta de la pel.lícula Brazil. És un film estrany, un
tant surrealisa, amb una estètica molt peculiar, en un ambient kafkià, i amb una sintonia repetitiva de la coneguda cançó: “Braziiiil!, tararoraroraroráaaaa, tararoraroraaaaaah, Brazil , Brazil. Pah, pah,
paaaaaaaaah!”. I és que darrerament estic sentint moltes persones tararejant entre dents aquesta cançó, com a la pel.lícula.

Pot ser és que conec molta gent que s’ha alegrat que el president del COI no hagi pronunciat allò de “.. a la ville de: Madrid!” per atorgar a la capital espanyola l’organització de les olimpíades del 2016. No sé exactament els seus motius, però en la majora de casos, crec, respon a factors més aviat emocionals, per dir-ho d’una forma políticament correcta. Ens movem en el camp dels sentiments i en aquest terreny hi ha poc a discutir. No se senten identificats amb Madrid i punt.

Els ciutadans de Barcelona tenim un bon coneixement de causa per opinar sobre el tema. Recordo perfectament com era la Barcelona pre-olímpica. I, sí, ja sé que es van construir les rondes, el palau sant Jordi, un barri nou a la vila olímpica (quants terrenys requalificats!) i que es va rehabilitar l’oblidat estadi olímpic, però, què voleu que us digui, trobo a faltar aquella Barcelona que era “nostra”, dels ciutandans, i no com passa ara, que els ciutadans que vam nèixer a la capital de Catalunya ens sentim com una espècie en vies d’extinció. Recordo com, a l’estiu, la ciutat quedava pràcticament buida, només amb quatre turistes despistats i quatre “Rodriguez”. Ara, els 365 dies de l’any (366 els anys olímpics) la ciutat està abarrotada de turistes temporals i vitalicis. Se’ns diu que això és boníssim per a la ciutat. El que no tinc tant clar és que ho sigui per als seus ciutadans, al menys no per a mi. Deixant de banda els factors passionals, hi ha algunes observacions molt
s més racionals per posar “peros” a què Madrid sigui la seu de les
olimpíades.

Pensem, per un moment, en la magnitud de les inversions públiques que calen per condicionar una ciutat per organitzar amb èxit un aconteixement com aquest. A costa de qui, o de què, es farien aquestes faraòniques inversions? En la línia de les polítiques fiscals robinhoodianes anunciades pel Govern de Zapatero, els rics haurien de financiar als necessitats. De ben segur que, per al Govern de Madrid, Catalunya, la comunitat amb més riquesa del seu Estat, hauria hagut d’ajudar la necessitada Madrid a complir els seus somnis olímpics. Si ara ja patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros anuals, no voldria pensar com seria d’aquí al 2016. D’alta banda, quan a Barcelona li van concedir els Jocs del 1992, el Govern de l’Estat, per compensar, va donar la capitalitat cultural a Madrid, va organitzar l’expo de Sevilla i va construir un aclamat de feia segles TGV Madrid-Sevilla. En cas que s’hagués atorgat les olimpíades a Madrid, em fa la impressió que no ens haguessin donat ni la capitalitat cultural, ni l’expo (per a què, ja les vam tenir el 1888 i 1929) ni el TGV Barcelona-València. Madrid es comporta com una envejosa ciutat que no es conforma amb ser la capital d’un Estat, sinó que vol per a sí mateixa tot allò que té èxit a Barcelona: les olimpíades, Cibeles-Gaudí, la Fira de Barcelona-IFEMA, el TGV, el triplet del Barça… Amb aquesta inèrcia qualsevol dia els ciutadans de Madrid es trobaran votant per la seva independència.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091005/53798038205.html

Finançament: la segona oportunitat.

De nou una referència a un programa mític de TVE dels anys 70: “La segunda oportunidad”. Aquest programa conduit per Paco Costas ens donava lliçons de seguretat viària amb una posada en escena espectacular. Només cal recordar les imatges de l’inici del programa, amb un Jaguar incrustant-se a tota velocitat contra una roca de moltes tones. Era una imatge que es repetia dos cops, amb la diferència que a la segona vegada el Jaguar esquivava la roca i sortia indemne www.youtube.com/watch?v=GBp7gspN-LY

L’acord de finançament té alguna cosa d’aquell Jaguar del Paco Costas. De moment l’hem vist estavellar-se a tota velocitat contra la roca de l’Estat. Però, com al programa, hi ha una segona oportunitat. No podem fer desaparèixer la roca, però encara podem evitar acabar desintegrats. I es que, un cop signat l’acord, falta la segona part: aprovar la llei de finançament, modificar la LOFCA i la llei de cessió de tributs. És en aquest moment, no tant sorollós com l’anterior però quasi més transcendent, on s’ha de posar en negre sobre blanc del BOE la lletra petita del finançament.

Hi ha un aspecte cabdal sobre el qual l’acord signat no diu res: la gestió dels tributs. Si realment estem davant d’un canvi de model, l’únic canvi substantiu que es pot aportar al sistema és la cessió dels tributs. Fins ara, tenim cedit part del rendiment dels tributs. És a dir, l’Estat, mitjançant l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) recapta tots els impostos a Catalunya (excepte successions i transmissions). Posteriorment, del que diu l’Estat que ha recaptat, ens transfereix el percentatge acordat. Això podia tenir el seu sentit quan la major part del rendiment dels tributs corresponia a l’Estat. Però d’acord amb el nou model això ja no és així. Per exemple, en els impostos especials (benzina, tabac i alcohol, per entendre’ns) passarem a tenir el 58% del seu rendiment. Per tant, no té sentit que aquests impostos els gestioni l’Estat quan som nosaltres qui obtenim la major part del rendiment. El mateix es pot dir de l’IRPF i de l’IVA dels que passem a obtenir el 50% de la seva recaptació. En aquests casos, tant sentit tindria que ho recaptés l’Estat com la Generalitat. Però, tenint en compte que la Generalitat també és Estat, no hi hauria cap inconvenient per a què fos aquesta qui s’encarregués de la seva recaptació i transferís el 50% que pertoca a l’Estat. I més tenint en compte que l’Estat ja recapta directament el 100% del impost de societats i 100% dels impostos duaners. Si hom es creu en realitat l’expressió corresponsabilitat fiscal, això passa necessàriament per la gestió dels tributs parcialment cedits. D’altra banda, l’ingrés d’aquests tributs s’hauria de fer en la Tresoreria de la Generalitat. És important que la caixa la gestionem des d’aquí, en cas contrari ens tornaríem a trobar en una situació de precària dependència financera. Si no es produeixen aquests canvis, mínims però fonamentals, haurem perdut la segona oportunitat definitivament.

Convido a reflexionar sobre la situació que representaria no gestionar aquests tributs. Ens trobem amb que hem creat una Agència Tributària Catalana que actualment gestiona, bàsicament, l’impost sobre successions i donacions i l’impost sobre transmissions patrimonials. Suposem que no aconseguim la gestió de cap impost més. I suposem que s’acaba imposant la tesi de supressió del impost sobre successions i donacions. A què es dedicarà l’Agència Tributària de Catalunya amb tota l’estructura orgànica que s’ha creat? a gestionar l’impost de transmissions patrimonials, un impost en declivi (pel sector immobiliari) i que en la major part de Catalunya gestionen i recapten els Registradors de la Propietat? Francament si no s’assumeix la gestió de nous impostos ja podem començar a posar-nos el cinturó en la despesa pública començant per la supressió d’estructures buides de contingut.

Com que aquest situació no és desitjable el que cal és que la concreció legislativa de l’Acord de finançament de 12 de juliol es tradueixi en la gestió i recaptació dels Impostos Especials, IRPF i IVA mitjançant l’Agència Tributària de Catalunya. Posteriorment (i només posteriorment), si cal, ja constituirem un Consorci tributari amb l’Estat per a què hi participi. Però aquest Consorci no pot ser la cortina de fum que amagui una gestió per part de l’Estat amb l’aparença de participació per part de la Generalitat de Catalunya.

Finalment, aquesta assumpció de noves competència ha de passar necessàriament per una reorganització de l’estructura actual i per la recuperació de competències que ara tenim cedides tant en matèria de recaptació executiva com de gestió a les Oficines Liquidadores. Al mateix temps s’ha de fer un ple desenvolupament de l’Estatut tant pel que fa a la creació de l’Oficina de Defensor del Contribuent i l’elaboració d’una carta de drets del contribuent, com pel que fa a la cessió dels tribunals econòmic administratius (encarregats de les reclamacions contra els tributs) en les qüestions relacionades amb els impostos esmentats.

Però tot això no servirà de res si no som capaços d’aconseguir la cessió de la gestió i recaptació dels tributs parcialment cedits.

IMPOSTOS: QUO VADIS, GOVERN?

Qualsevol persona normal (ja sigui persona física o jurídica) necessita diners per a sobreviure. Per aconseguir-los cal que es posi a treballar (si pot). Si en necessita més, circumstàncies de la vida, pot recórrer als bancs (si pot) per a que li prestin diners per retornar-los (si pot), ell o els seus successors, en el futur, juntament amb uns sucosos interessos.

Aquesta reflexió tant senzilla i evident també es pot aplicar a les Administracions Públiques. N’hi ha però una petita diferència: l’Estat té la potestat exorbitant d’aconseguir diners per la via impositiva, cosa que la resta de persones normals no podem fer sota pena d’acabar a la garjola per lladres. Així les coses, només l’Estat té la facultat d’arreplegar diners a canvi de res, es a dir, d’exigir impostos.

No és la meva intenció discutir ara la seva existència. De fet, és possible que la feina de recaptador d’impostos sigui la segona professió més antiga de la humanitat, així que hi tenim per a segles. El que sí podem fer es analitzar el seu ús. En el marc actual, l’article 31 de la Constitució és el punt de partida: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica”. El seu desenvolupament a la pràctica dependrà tant de les circumstàncies econòmiques que marcaran les necessitats financeres de l’Estat, com del color del partit en el Govern.

En el moment actual, ens trobem amb unes evidents necessitats de majors ingressos per part de l’Estat per a fer front a la crisi econòmica: més subvencions, subsidis, ajuts, despesa social, inversions com a política dinamitzadora, etc. Al mateix temps, els ingressos han disminuït com a conseqüència de la baixada en picat de l’activitat econòmica. Aquest forat financer fins ara s’ha vingut omplint mitjançant el recurs a l’endeutament. Però el recurs a l’endeutament té un límit. Per tant, cal ficar la mà a la butxaca dels contribuents.

Però què ha fet el Govern de l’Estat en matèria impositiva en el marc de la crisi econòmica? Analitzem en primer lloc la imposició directa.

IRPF
Es “retorna” a cada contribuent 400 euros. Si amb aquesta mesura es pretenia donar la liquiditat per fer augmentar el consum és evident que no s’ha aconseguit a la vista de l’evolució dels preus a la baixa. Si el que es volia era guanyar vots, aleshores no hi tinc res a dir.
Sorprenentment, ara s’anuncia una pujada de l’IRPF per a les rendes superiors als 50.000 euros anuals. És a dir, per a contribuents que ja estan pagant hores d’ara prop d’un 25% dels seus ingressos en impostos. Sembla que el Govern de l’Estat intenta minimitzar la pèrdua de vots socialistes que es concentren més entre els beneficiaris de subsidis i pensions que entre les rendes mitges.
A aquest pas, si a la erràtica política fiscal de l’Estat en matèria de IRPF li sumem la cessió del 50% a les Comunitats Autònomes (que inclou amplia capacitat normativa), no em sorprendria l’aparició d’una plataforma de ciutadans que demanéssim la supressió de l’IRPF.

Impost sobre el patrimoni
Es suprimeix l’impost sobre el Patrimoni, és a dir aquell que pagaven els que tenen un patrimoni superior als 600.000 euros. D’acord amb les dades del Consejo de Política Fiscal i Financiera per aquest impost es recaptaven més de 1.800 milions d’euros. Per tant, l’Estat ha decidit que els “rics” deixin de pagar 1.800 milions d’euros que ara hauran de pagar els treballadors que cotitzen per l’IRPF. Si Margaret Thatcher aixequés el cap (políticament parlant) s’afiliaria amb entusiasme al PSOE.

Impost de societats
Aquest és l’altre impost sobre la renda, en aquest cas de les persones jurídiques. Continuen les rebaixes. Així trobem, per exemple, que societats d’inversió de capital variable o fons d’inversió tributen a l’1%. Si bé amb les reduccions en aquest impost es poden trobar estímuls a l’economia productiva i a la creació d’ocupació, es troba a faltar una política més decidida de suport a les petites i a les micro empreses que són les que creen el teixit productiu.

Impost sobre successions i donacions
Finalment, per rematar la imposició directa tenim l’impost sobre successions i donacions. Tot i estar cedit a les Comunitats Autònomes es tracta d’un impost Estatal. Per tant, només l’Estat té la potestat per a reformar-lo radicalment, com ara eliminar les reduccions del 95% a les participacions de societats immobiliàries. Però l’Estat ha optat per no fer res i esperar que siguin les Comunitats Autònomes les que entrin en un guerra desigual per a introduir rebaixes addicionals. Així l’Estat s’estalvia haver de compensar a les Comunitats Autònomes en cas d’introduir modificacions que perjudiquin els ingressos de les Comunitats Autònomes.
El resultat del despropòsit en la regulació d’aquest impost ha indignat a molts ciutadans que ara reclamen la seva supressió. El que caldria és emprendre una reforma a fons per tal de que torni a ser un impost just, tal i com ja vaig explicar en un article anterior (http://xaviermartinez.wordpress.com/2009/06/29/reforma-de-limpost-de-successions/)

Pel que fa a la imposició indirecta (IVA, impostos especials, Impost de Transmissions Patrimonials) encara no sabem què és el que pensa fer el Govern al respecte. Veurem si opta per utilitzar-los com a instrument per a tapar el forat financer dels comptes públics o bé com a instrument dinamitzador de l’economia. Jo aposto per la primera opció, tot i que ens explicaran que és per a la segona.

REGALS

Durant un temps vaig tenir el costum de col·leccionar pedres. Tant se val si eren boniques o no. El que m’interessava d’elles era el seu origen. Així vaig arribar a tenir pedres de llocs tan diferents com del Kilimanjaro, de la Gran Muralla xinesa, del Giant’s Causeway d’Irlanda o de l’Illa de Pasqua. Me les portaven els meus amics quan tornaven de viatge o bé les recollia jo mateix. Es tracta d’un tipus de regal que costa zero euros i, en canvi, porta la càrrega simbòlica del lloc d’origen.
Al cap i a la fi, un regal és alguna cosa que es dóna desinteressadament a un altre. És a dir, sense esperar res a canvi. Altrament, estaríem davant d’una transacció comercial, una compravenda o una permuta. El regal, en canvi, és en termes tècnics una donació perquè es fa sense contrapartida. Si més no, aparentment. La seva essència és l’altruisme. I la seva motivació sol ser l’amor, la gratitud, el reconeixement o el respecte envers l’altre.
En l’àmbit de les relacions familiars i d’amistat és on es fa més evident que el regal respon a raons sentimentals. Un fa un regal pensant que farà feliç a l’altra persona. En canvi, en les relacions professionals, el regal té unes altres connotacions. En aquestes circumstàncies el component sentimental, en principi, no apareix. El regal no es fa a la persona sinó en virtut del lloc que ocupa la persona. Si el sr. Francisco Camps, per exemple, no fos president de la Generalitat Valenciana sinó que estigués a l’atur, posem per cas, segur que no li haguessin regalat els vestits. Aquesta és l’evidència que estem davant d’una relació professional. En conseqüència, en l’àmbit professional, el regal només pot respondre a alguna mena d’intercanvi, encara que la contrapartida sigui de forma diferida.
En algunes empreses privades es limita la facultat d’acceptar regals. Un amic que treballa per a una multinacional nord-americana m’explicava que tenen prohibit acceptar regals per import superior als 20 euros. Opino que una empresa privada que opera al mercat és molt lliure de permetre o no que els seus empleats acceptin regals. No hi tinc res a dir. Diferent és el cas de persones que perceben el seu sou de diners públics. Es aquestes circumstàncies és evident que qui fa un regal espera rebre (o ha rebut) alguna cosa a canvi. En cas d’acceptar-se, s’estaria pervertint el principi d’objectivitat en l’actuació de l’Administració Pública. Qui, ocupant un càrrec públic obté un regal, no ho fa a títol personal. Perquè si admetéssim que ho accepta a títol personal i no professional, automàticament s’haurà d’abstenir de participar en qualsevol assumpte i procediment en què hi intervingués el donant.

A casa nostra, aprofitant la creació de la nova Oficina Antifrau, seria un bon moment per legislar sobre la prohibició explícita d’acceptar cap mena de regals per part dels servidors públics, ja siguin funcionaris, polítics, alts càrrecs, personal laboral, membres de consells d’administració, etc. I un cop aprovada la llei, ser capaços, per un cop, d’articular els mecanismes per fer-la complir i poder detectar les irregularitats quan es produeixin.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081029/53568481986.html

No volem més formatge

Hi ha una expressió en castellà que diu: “Que no te la den con queso”. Tinc entès que aquesta expressió té el seu orígen en els cellerers. Es veu que, per tal de vendre el seu vi sense problemes, si aquest no era de gaire qualitat, abans de donar-lo a tastar als comerciants, els oferien amablement una tapa de formatge. Sembla ser que al menjar formatge, abans de tastar el vi, es perd la capacitat de detectar les imperfecciones dels caldos.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap escoltant al senyor Rodríguez Zapatero en el mítin del PSC per les eleccions al Parlament Europeu. Ens ha vingut a dir que Catalunya tindrà el millor finançament de la seva història. Francament, a mi no em sembla que dir això sigui dir gaire cosa. No hem gaudit mai d’un finançament per llençar coets. Em fa la impressió que, un cop s’acordi el nou finançament podrem dir el que deia un altre líder marxista, conegut com a Groucho: “Partia de la pobresa absoluta i he assolit les mes altes cotes de la misèria”.

Recordem que, aquesta mateixa setmana, un altre membre del partit socialista que està al capdavant de la conselleria d’Economia de la Generalitat, el senyor Castells, reconeixia un deute de la Generalitat pel 2008 de 4.800 milions d’euros. Per tant, tot el que el nou model no millori aquesta xifra no servirà per a millorar res, sinó per a pagar el deute que ja hem hagut de generar. Per cert, el conseller d’Economia deia que a l’octubre van fer una previsió d’uns 2.041 euros i que les dades definitives han més que doblat aquella previsió. Potser hauria de canviar d’assessors ja que, partint de les dades publicades per la pròpia conselleria, vaig preveure en un article de setembre de 2008, que el dèficit de la Generalitat s”acostaria als 4.000 milions d’euros.

A partir d’ara, ens aniran repetint una vegada i una altra que el nou finançament serà millor que l’anterior i, per tant, el millor de la història. És la mateixa cançó que sonava quant el nou estatut. L’únic que li canvien la lletra. És el que tenen les cançons de l’estiu: sonen totes iguals i, de tant sentir-les, les acabes ballant com si t’agradessin.

Convé no oblidar que, malgrat ens parlin de cessió de tributs, l’Estat continua recaptant el 90% dels impostos de Catalunya. I per molt que ens cedeixin rendiment de tributs estatals, la caixa la continuen tenint ells. L’Estat també té l’última paraula per a establir els criteris de la seva distribució, amb la potestat d’ajustar els recursos de la Generalitat, tal com reconeix l”article 206.3 de l’Estatut.

O el senyor Zapatero es torna boig i ens concedeix un sistema de finançament semblant al que gaudeixen bascos i naverresos, o es reitera en la “proposta Solbes” de desembre de 2008, que no és res més que una continuació del model que tenim ara. Catalunya no es pot permetre el luxe de continuar per gaire temps més amb un sistema de finançament que l’obliga a aportar a l’Estat l’equivalent al 10% de la seva riquesa. Són recursos que s’emporta l’Estat any rera any i que no retornen mai més.

Com diu el nostre filòsof Xavier Rubert de Ventós: “No volem més formatge: volem sortir de la ratera”.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090609/53719088451.html

Estem malalts

A principis de setembre de l’any passat vaig publicar una previsió de com podrien quedar els comptes de la Generalitat a finals del 2008 i ja advertia aleshores que ens faltarien 4.000 milions d’euros.

 

Aquest any, com podíem intuir, les coses no van gaire millor. A partir de les darreres dades oficials publicades pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat podem fer un diagnòstic de quin és l’estat dels comptes de la Generalitat per aquest exercici 2009 i fer una previsió de quina serà la situació a finals d’any.

 

Val la pena centrar-se en l’anàlisi dels ingressos, que són els que queden més malmesos d’aquesta situació de crisi. Dintre dels ingressos de la Generalitat tenen un pes important els ingressos tributaris. Fent una estimació, veiem de seguida que la cosa no pinta bé:

 

INGRESSOS
(en milions d’euros)	PREVISIÓ		DRETS		EXECUCIÓ		PREVISIÓ
	INICIAL		LIQUIDATS		%		FINAL D’EXERCICI
			(ABRIL 2009)
TOTAL	29.730		10.003		33,65%		-2.157	-7,26%
Impostos directes	8.931		2.464		27,59%		-748	-8,38%	(1)
Impostos indirectes	8.261		2.340		28,33%		-1.241	-15,02%	(2)
taxes	600		144		24,00%		-168	-28,00%
Transferències corrents	7.579		2.184		28,82%		0	0,00%	(3)
Resta	4.359		2.871		65,86%		0	0,00%	(3)

 

 

 (1) hi ha liquidacions pendents del tram autonòmic de l’IRPF (791 MEur), però es pren com a hipòtesi que es liquidaran les previsions

(2) La baixada més forta correspon a la recaptació per l’Impost de Transmissions Patrimonials, uns 550 M euros

(3) Se’ls hi suposa un comportament neutre,per la qual cosa no es preveu la seva influència en resultat.

 

La reducció dels ingressos té dos fonts significatives. En primer lloc, l’eliminació per part de l’Estat de l’impost sobre el Patrimoni. Recordem que, tot i ser un impost estatal, està cedit al 100% a les comunitats autònomes. La Generalitat tenia previst en el seu pressupost una recaptació d’uns 540 milions d’euros que, aquest any no rebrà. Caldria esperar que l’Estat compensés a la Generalitat per aquesta pèrdua conseqüència d’una decisió legislativa de l’Estat, al marge del sistema de finançament que es pacti.

 

L’altre forat en la reducció d’ingressos és la baixada, novament, de l’impost de transmissions patrimonials, d’uns 550 milions d’euros, lligada a la desacceleració el mercat immobiliari.

 

En resum, si les coses no varien (a pitjor) i la Generalitat continua fent un esforç titànic per no augmentar la despesa (a costa de no poder oferir més serveis socials o infraestructures) el “forat” a finals d’aquest any pot ser de més de 2.100 milions d’euros.

 

Ens trobem davant d’una Administració cada vegada més endeutada. Si aquest endeutament fos per oferir més serveis o prestacions, podríem discutir des d’un punt de vista ideològic si això és bo o no per a la societat. Però resulta que aquest endeutament no està destinat a augmentar la despesa pública sinó a intentar mantenir el que ja teníem. És a dir, assumirem la part negativa d’emetre deute (cost financer) i no en gaudirem dels seus beneficis en forma d’augment de la despesa pública.

 

Això no és més que el diagnòstic per aquest any 2009. Però els símptomes d’aquesta malaltia ja fa molts anys que els arrosseguem. La solució no passa per tapar els símptomes sinó per eliminar les causes que els provoquen. I aquí és on cadascú de nosaltres podríem posar nom a la malaltia. Particularment, en aquesta ocasió, em reservaré el diagnòstic.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090526/53709996181.html

Un llop amb pell de bambi

Qualsevol estudiant de primer curs d’economia sap que un dels instruments amb què compte qualsevol Govern per intentar influir en l’economia és la política fiscal. Així que no és d’estranyar que en època de crisi les autoritats intentin fer servir un dels pocs instruments que tenen per tal d’incidir en els pèssims resultats de les dades macroeconòmiques.

Cabria pensar que un govern d’esquerres fes política d’esquerres i que un de dretes fes una política de dretes. Però en aquest país, en matèria de política econòmica, sembla ser que si bé el govern de dretes fa política de dretes els governs d’esquerres també fan polítiques de dretes.

I, és que quan un veu les modificacions fiscals que s’estan duent a terme últimament, té la impressió d’estar governat per la Margaret Thacher. Anem a pams. Veiem les modificacions en la imposició directa.

IRPF
En primer lloc, aquest any ens han pujat l’IRPF. Al no actualitzar-se les tarifes amb l’IPC, ens trobem que acabem pagant més per aquest impost pel simple fat que ens apugin el salari d’acord amb la inflació.

En segon lloc, es proposa reduir la deducció per adquisició d’habitatge habitual a les rendes superiors a 17.000 euros i suprimir-la per a les superiors a 24.000 euros. La justificació que dóna el President Zapatero és que no es vol que l’estalvi es desplaci cap al sector immobiliari. Francament, crec que es desperta tard. Es que no s’havia donat compte abans que hi havia un boom immobiliari? Per què no va prendre mesures aleshores, quan l’economia anava bé?

Si el que realment el que es vol és evitar l’especulació immobiliària es poden fer moltes altres coses des de la política fiscal. El primer que hauria de fer el senyor Zapatero és eliminar la bonificació del 95% que gaudeixen els patrimonis immobiliaris en els impostos de successions i donacions. És una autèntica vergonya que patrimonis especulatius immobiliaris no paguin pràcticament res d’aquests impostos mentre que qui ha treballat tota la seva vida i pretén deixar un patrimoni als seus descendents es vegi espoliat.

Impost de Patrimoni
Aquest any és el primer en què no s’ha de fer declaració de l’impost sobre el patrimoni. Però, qui feia declaració sobre el patrimoni? Les classes treballadores? Els assalariats? En general no. Únicament les classes més altes. Així que ens trobem que qui més té menys paga. I si algú paga menys impostos us asseguro que algú altre ho acabarà pagant, que no seran els que feien declaració de patrimoni, segur.

Impost sobre successions i donacions
En un post anterior ja em vaig referir a aquest impost com un impost injust. Però, com deia abans, no és injusta la seva existència sinó per com es reparteix la càrrega impositiva que fa que l’acabin pagant “justos per pecadors”.

No caiguem en la temptació de demanar la seva supressió, perquè el resultat seria el mateix que amb l’impost sobre el patrimoni. Cal reclamar que s’eliminin els privilegis i es reforcin les reduccions per a familiars.

Impost sobre societats
Aquest és un impost clarament a la baixa. La pressió impositiva que reben les empreses és, en proporció, inferior a la que reben els mateixos treballadors. Per fer aquest impost realment just, s’hauria de passar d’una tarifa fixa a una tarifa progressiva, equivalent a la que s’aplica per l’IRPF.

IVA
Pel que fa a la imposició indirecta, encara no he llegit cap proposta, però m’apostaria alguna cosa en que no trigarem a veure alguna pujada en l’IVA i en algun impost especial més (tabac, alcohol).

El resultat serà que el pes de la imposició directa recaurà sobre les rendes del treball i la disminució dels altres impostos directes es compensarà amb pujades de l’IVA que és un impost regressiu per les rendes més baixes. Recordem que el partit del govern té la sigla “O” de “obrero”. La “S” de “socialista” ja sabem fa molt temps que, si més no en política econòmica, l’ha perdut. Ara per ara, només li queda la “E” de “español”. I es que no ens hem de refiar mai de qui es disfressa de bambi ja que, quan ens acostem per acariciar-lo, se’ns pot menjar d’una queixalada tot el braç.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090513/53702072700.html

El meu cotxe vell

Ja el vaig comprar de segona mà, no us penseu. Però tenia relativament pocs kilòmetres i un equipament de luxe. És una berlina de gama alta de una reputada marca alemanya. Tot i així, no hi vaig pagar gaire, uns tres mil euros. D’això ja fa ben bé set anys. I encara funciona bé i em porta amb solvència a tot arreu. Aquest any compleix vint-i-un.

Reconec, però, que sempre he tingut una certa dèria per les coses antigues. Em fascinen les coses amb el seu aspecte d’haver passat pel temps, de “cosa viscuda”. Em transmeten la idea de permanència, de transcendència, que trobo molt suggerent. Aquesta afició per les andròmines antigues espero que no acabi degenerant amb els anys en una mena de Síndrome de Diògenes. De moment, la meva dona està encantada per que cada any que es fa més vella la trobo més interessant.

En realitat el fet de conservar el meu cotxe vell i no comprar-me un de nou no és més que un acte d’ecologisme conseqüent. Unes de les màximes de l’ecologisme és la reducció de residus i la reutilització. Compartireu amb mi que un vehicle és un residu força voluminós. Inclou, a més, tot una sèrie de matèries com plàstics, líquids, metalls, etc que, deixats sense tractar en plena naturalesa trigarien molt a dissoldre’s d’una forma innòcua a l’entorn per sí sols. Si la fabricació d’un automòbil consumeix molta energia i recursos naturals, la seva eliminació també precisa de molta energia.

Ja veiem però que aquest comportament conservacionista és com nedar a contracorrent en la nostra societat actual. Les nostres autoritats, en plena crisi , aposten per que comprem un cotxe nou tantes vegades com sigui possible. D’aquesta forma aposten pel manteniment d’una indústria de l’automòbil de gran capacitat. Així no dubten en fer servir recursos públics, subvencionant amb fons públics que provenen dels impostos que paguem entre tots, a unes empreses privades en decadència. En uns temps de crisi i de recursos escassos, no estic segur si fem bé en dirigir els nostres esforços cap a sectors en declivi o si caldria centrar-se en sectors amb més futur. En qualsevol cas, em sorprèn que la unió Europea, tant preocupada sempre per estar amatent a les normes del lliure mercat no digui res dels ajuts públics directes a determinades empreses. A Alemanya, fins i tot, et donen 2.500 euros si et compres un cotxe nou. A mi, que em donin els 2.500 euros, que ja me’ls gastaré en el que jo vulgui. Gràcies.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090416/53684248211.html

Piràmides

Piràmides

D’aquí uns 4.000 anys, al costat d’una ampolla de cervesa buida, quan els arqueòlegs remoguin la fina sorra (o la cendra?) que cobrirà les restes de la nostra civilització, amb tota seguretat descobriran amb estupor que ja de ben antuvi es construïen piràmides.

Els futurs arqueòlegs i científics es meravellaran de la complexitat tècnica, de la quantitat de recursos, de coneixements i de sacrificis personals que van ser requerits a una societat per poder construir aquestes immenses piràmides. Però, a diferència dels arqueòlegs actuals que analitzen les restes de l’antic imperi egipci, no estaran davant d’unes piràmides de pedra sinó davant d’unes piràmides financeres.

És evident que els ciments sobre els que hem construït l’estructura de la nostra societat, no són tant sòlids coms els que van emprar els antics habitants de la ribera del Nil. Les esquerdes que van aparèixer l’any passat en les nostres cases occidentals no representaven una “suau desacceleració” com deia el ministre Solbes, sinó que eren el símptoma de que alguna cosa no s’havia calculat bé a l’hora de dissenyar la construcció.

Els casos Madoff, Lehman Brothers i la versió espanyola (basada en el totxo) de Caja Castilla-La Mancha no són més que mostres del que som capaços de crear amb les eines de què disposem avui dia. Està clar que es pot enganyar a tothom per algun temps, o es pot enganyar a alguns tot el temps però el que no es pot és enganyar a tothom tot el temps.

Almenys, a Europa, tenim cert avantatge sobre els Estats Units. Aquí ja tenim la cultura d’uns Estats amb un paper actiu en l’economia dels països, més intervencionistes, a diferència del model americà, més lligat a la cultura anglosaxona lliberal basada en el “laissez-faire”. No vull dir que a Europa el pronòstic sigui més optimista, però si més no, no estem en la contradicció d’actuar en contra dels nostres principis.

I arribem al punt més important. S’enfonsa la piràmide: ¿què fem? ¿la deixem enfonsar en la sorra del desert amb totes les seves mòmies a dintre? ¿l’apuntalem?¿tornem a construir una altra de més gran? Si el problema és estructural és evident que tard o d’hora haurem de canviar d’arrel. Però fem el que fem, és absolutament imprescindible valorar i sobretot explicar els costos de les nostres decisions. El cost de la intervenció pública ha de ser ben valorat i explicat de la mateixa manera que s’ha d’explicar i valorar el cost de la no intervenció. Per exemple, ja sabem que ens costarà salvar la Caja Castilla La Mancha: 9.000 milions d’euros. Però, i no salvar-la? Quant costaria? No es podria finançar amb els beneficis de la resta d’entitats financeres? És imprescindible donar resposta a aquestes preguntes perquè tard o d’hora ho acabarem pagant nosaltres i els nostres descendents arqueòlegs.

http://netfinances.ikaroo.es/index.cfm?pagina=noticias/articulo.cfm&id_noticias=7152

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090406/53676498782.html