L’última derrota

Els catalans estem acostumats a expressar-nos com a col•lectivitat, com si fóssim una única persona, especialment en els moments desfavorables per al nostre país. La sentència de l’Estatut de fa just un any, sense anar més lluny, en va ser un exemple. O, anant més lluny, la diada de l’11 de setembre en la que commemorem, sense vergonya, una derrota.

Els catalans estem acostumats a celebrar derrotes. Segurament no hem tingut més remei com a conseqüència de com ha anat la nostra història. Ens hem acostumat a què tot vagi a la contra. Suposo que aquesta actitud endèmica la tenim incorporada en la nostra idiosincràsia i així estem imbuïts d’una mena de pessimisme ancestral. Haig de confessar, però, que jo no em sento identificat amb aquesta actitud. Sempre he tingut tendència a veure el got mig ple inclús quan està buit.

Faig aquestes reflexions arran de la publicació de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió en què se’ns revela que quasi el 43% de catalans votaria “sí” a la independència, 28% optaria pel “no i un 23% s’abstindria. Extrapolant les dades veuríem que, en un referèndum, votarien “sí” prop del 60,3% del cens, mentre que un 39,6% votarien “no” amb una participació del 71,1%. Aquesta xifra ultrapassaria el límit del 55% per a què les institucions internacionals considerin vàlid els seu resultat com va passar, per exemple, a Montenegro.

A mi, sincerament, aquest resultat no em sorprèn. La meva experiència com a responsable de campanyes de Barcelona Decideix ja em dia que la majoria social favorable a la independència era evident. Però, a més, recordo un estudi d’opinió prou rigorós fet per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya de fa un parell d’anys en el qual ja s’evidenciava una majoria favorable a la independència, tot i que no tant amplia com ara. Però el que més recordo d’aquell estudi és que els ciutadans que veien més possible la independència de Catalunya eren els que no havien nascut aquí. De fet, quan més lluny havien nascut més fàcil veien la independència. Molts eren sud-americans, que tenen més viu en el seu record la independència dels seus respectius països d’Espanya. Vés a saber. La realitat és que els catalans, tot i desitjar la independència, en molts casos no la creien possible per aquella actitud derrotista que ens ha caracteritzat.

Però aquesta mentalitat està canviant. El fenomen del procés de la consulta sobre la independència que s’ha celebrat en 554 municipis de Catalunya ha posat en negre sobre blanc el gran suport de la causa independentista. Aquest procés ha fet obrir els ulls a molts catalans, fent-los veure que la independència és possible i que tant sols depèn de la voluntat de la majoria. El fet mateix que es publiqui ara, per primer cop, aquesta enquesta oficial feta des del Govern, ofereix visibilitat i dóna idea de viabilitat a la independència, guanyant adeptes a la causa. Estic segur que si ara mateix es repetís l’enquesta, el resulta encara seria més aclaparador a favor del sí.

De la mateixa manera que com a seguidor del Barça també estava acostumat a les derrotes. Però a la vista d’obtenir bons resultats un va perdent aquest pensament derrotista per començar a creure que tot és possible. Els catalans, com els seguidors del Barça, hem guanyat autoestima i estem convençuts que la victòria depèn únicament del nostre esforç, de la nostra feina, de la nostra voluntat.

Ara ens encaminem cap a la penúltima batalla: la del pacte fiscal. Tots sabem que la perdrem però actuarem fins el darrer instant com si l’anéssim a guanyar. Però serà, us ho asseguro, l’última derrota.

Pujol surt de l’armari.

Durant els primers anys de la democràcia, els independentistes eren una minoria, diguem, “romàntica”. Eren vistos alguna cosa així com uns utòpics allunyats de la realitat. En aquells moments de construcció democràtica tot era possible i tot estava per fer. Hi havia molt camp a recórrer en l’avenç de l’autogovern. No hi havia cotilles sinó possibilitats de creixement.

En definitiva, l’independentisme s’exercia més des de la passió, des dels sentiments que no pas de la convicció fruit d’un raonament lògic.

Amb el pas dels anys hem vist fins a on arriba el camí de l’autonomisme. El Tribunal Constitucional ens ha marcat el límit. Fins aquí és pot arribar. La via de l’autonomisme s’ha acabat. I, el que és pitjor, les forces polítiques espanyoles pensen, en general, que ja hem anat massa lluny. Decebedor.

Entre tant, l’Estat ha estat exercint un lent i agònic escanyament de l’economia catalana. La inversió en infraestructures ha estat sistemàticament molt per sota del que la societat catalana necessita per a sobreviure. (Recordeu els episodis de la sequera, l’aturada durant mesos dels trens de rodalies, les tallades de llum, la manca d’un tren d’alta velocitat amb Europa, els peatges, el menysteniment de l’aeroport de Barcelona, etc).

És com si, cada any, atraqués al port de Barcelona un vaixell pirata amb la bandera espanyola i s’emportés 22.000 milions d’euros de la riquesa que durant aquell any hem generat els catalans. Aquest vaixell, en realitat, el tenim ancorat a la plaça Letamendi de Barcelona i es diu Agència Estatal d’Administració Tributària.

Per fi, el Molt Honorable, s’ha adonat que s’ha acabat la política del “peix al cove” que durant tants anys va practicar la política catalana. Pujol ens diu en el seu article “Del Tribunal constitucional a la independència. Passant pel Québec” que: “és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions”. Aquesta és la percepció de cada cop més catalans de tota ideologia. I ho remata dient: “Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.”

A diferència del que succeïa a principis de la democràcia, ara l’independentisme es sustenta, a més a més, des de la raó i els arguments. En canvi, els unionistes, els que no volen la independència, a manca d’arguments racionals, apel•len a motivacions passionals.

En definitiva, el camí que ha recorregut el Molt Honorable senyor Jordi Pujol, és el que hem fet molts catalans. Ell ens convida a que “Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament.” Jo afegiria que, entre tant, la millor forma de reforçar-nos internament, alhora que accelerem la celebració d’un referèndum vinculant, és participar en la consulta sobre la independència a Barcelona el proper 10 d’abril. Tot i estar promoguda des d’aquesta societat civil excepcional que tenim, el resultat serà ineludiblement vinculant.

Desconcert econòmic

Al parlar del sistema de finançament de les comunitats autònomes, tant el País Basc com Navarra, juguen en una altra lliga. Ens diuen que aquest tractament diferencial està regulat en la Constitució Espanyola i que, per tant, no podem fer-hi res.

El cert és que la Disposició Primera de la Carta Magna Espanyola diu: “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. Res no diu, però, de quin ha de ser el seu sistema de finançament, de la mateixa manera que tampoc no diu que Catalunya no en pugui gaudir del mateix sistema que les comunitats forals.

El model de finançament de la resta de comunitats autònomes (anomenades de règim comú) està regulat en la llei orgànica coneguda com a LOFCA, de la queden excloses tant el País Basc com Navarra. Res no impediria, si aquesta fos la voluntat, que Catalunya també quedés exclosa de l’aplicació de la LOFCA i se li apliqués un altre model de finançament.

L’argument per a reclamar un sistema de finançament equivalent al foral és jurídicamente impecable. I aquest és el raonament que fan servir els partidaris del “concert econòmic” per a Catalunya. Però els que defensen aquesta argumentació no ens estan dient tota la veritat. Veiem el perquè.

En primer lloc, el model de “concert econòmic” aplicat a Catalunya exactament igual al País Basc, és inviable. El sistema de concert es fonamenta en què cadascuna de les tres Diputacions Forals (Àlava, Guipúzkoa i Biskaia) tenen el seu propi sistema tributari i cadascuna recapta la totalitat dels impostos del seu territori. A continuació es pacta, per a cada any, quin ha de ser l’import que la Diputació Foral ha de fer a l’Estat per les despeses que aquest hagi fet en cada província. És el que es coneix com a “cupo”. Si aquest sistema s’apliqués a Catalunya voldria dir que cadascuna de les quatre províncies catalanes tindria el seu propi sistema tributari amb la seva normativa respectiva i gestionaria la totalitat dels tributs. La província no és el model territorial que millor encaixa a casa nostra. En canvi, veuria més lògic que es reclamés per a Catalunya el “conveni econòmic” que és el sistema de finançament de la Comunitat Foral de Navarra i on les competències són exercides directament per l’administració autonòmica.

Dit això, opino que seria més lògic reclamar el “conveni econòmic” i no pas el “concert econòmic” per a Catalunya.

Queda per analitzar la qüestió fonamental: l’establiment del “cupo” que és, al cap i a la fi, l’aspecte més interessant d’aquest sistema de finançament. El “cupo” s’estableix de forma negociada entre la comunitat foral (que ha recaptat els recursos) i l’Estat que espera recuperar la seva part invertida en el territori.

Hem vist que els defensors del “concert econòmic” argumenten que el fet que Catalunya no tingui un sistema de finançament com el foral respon únicament a criteris polítics i en cap cas jurídics. Però us deia que això no és del tot cert. Amb la legislació espanyola a la mà haig de reconèixer que això és veitat. Pero a Catalunya, l’article 206 del nostre mutilat Estatut diu, en síntesi, que “els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi dels recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes (…) Els nivells esmentats són fixats per l’Estat”.

Aquest article és un gol en pròpia porta perquè deixa en mans de l’Estat l’última paraula per a fixar el possible “cupo”. I és aquest article de l’Estatut el que impediria l’aplicació d’un sistema remotament semblant al de les comunitats forals, ja li diguin “concert” o “conveni”, simplement perquè no hi hauria res a concertar o convenir: el “cupo” el fixa l’Estat.

En definitiva, d’acord amb el sistema jurídic espanyol res no impediria que la Comunitat de Múrcia pogués gaudir del Concert o Conveni econòmic. Però a Catalunya, amb l’actual Estatut (mutilat o no), això és impossible.

La unitat de l’independentisme

La manifestació del dia 10 de juliol va posar de manifest la realitat d’una gran massa social disconforme amb l’actual relació entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Sense entrar en les motivacions de cadascú, en aquella data es va evidenciar l’existència d’un lloc comú, d’una “casa comuna de l’independentisme”. El fet que la societat catalana arribés a aquest punt era només qüestió de temps. L’enquistament de l’Estatut no va ser més que el detonant d’una insatisfacció (el català emprenyat?) produïda per la inoperància de l’estatus jurídica català i de la seva manca de capacitat per a donar resposta als problemes dels seus ciutadans.
L’aparició d’un estrat social que reivindiqués més sobirania per a Catalunya era la condició necessària per al naixement d’una nova força política independentista. Tenint en compte que l’únic partit polític amb representació parlamentària que fins ara s’autoproclama independentista s’ha vist incapaç de canalitzar aquest independentisme creixent, era lògic esperar que n’apareguessin d’altres.
N’hi ha qui es lamenta d’aquesta fragmentació i reclamen una única força política independentista. En canvi, aquests mateixos no qüestionen la fragmentació dels partits unionistes. Molts dels anteriors votants d’aquests partits, ara, s’han tornat independentistes. Això ha provocat l’existència d’una “massa ideològicament heterogènia” d’independentistes orfes de partit. El repte de donar consistència a aquesta massa heterogènia és, per tant, gran. Tots sabem que qui fos capaç d’aglutinar amb eficàcia el vot de totes les persones que han donat el seu sí a la independència en les consultes populars (més de 500.000 persones fins a la data d’avui) es convertiria en una força política decisiva al Parlament de Catalunya. N’hi ha, però, alguns reptes a superar.
En primer lloc els personalismes, que no són propis de l’independentisme sinó de la condició humana mateixa. En aquest punt, cal destacar la lliçó de democràcia de Solidaritat Catalana al celebrar unes primàries per a confeccionar les llistes electorals en les que van participar més de 3.000 persones.
En segon lloc, la llei electoral que exigeix un 3% dels vots per a poder entrar en el joc de repartiment d’escons. No és aquesta una tasca senzilla, i més quan no es compte amb el suport dels mitjans de comunicació. No és fàcil però tampoc impossible com ho demostra la irrupció de Ciutadans en les darreres eleccions.
I en tercer lloc (i per a mi el més important) és el repte d’aglutinar els independentistes amb ideologies diferents. La lògica indica que l’independetisme, en tant que moviment rupturista amb l’status quo vigent, no sigui conservador. Nogensmenys, la realitat és que també trobem independentistes a UDC, per posar un exemple. En definitiva, estem davant d’un fenomen transversal. I és aquesta transversalitat la seva fortalesa i la seva debilitat alhora. La fortalesa ve donada per la seva extensió creixent. I la debilitat per l’hetogeneïtat dels seus components. En la mesura que els seus partidaris siguin conscients de les seves diferències, i siguin prou tolerants per a acceptar-les i respectar-les, aquest moviment triomfarà. Un cop assolit l’objectiu comú, és a dir, el dia que Catalunya tingui un Estat propi, aleshores cadascú hauria de defensar el model d’Estat coherent amb la seva ideologia. Entre tant, hi haurà un objectiu comú (potser l’únic) que els uneixi: la independència.

Necessitem vacances

Feu el que vulgueu però jo, de vosaltres, no aniria a Irlanda del Nord.

No és que no m’agradi el país. De fet, m’encanta i no em faria res tornar-hi i visitar el Giant’s Causaway del que guardo molt bon record; o la destil·leria de Bushmills; o les ciutats de Belfast i Derry (Londonderry per als Britànics). Tampoc no ho dic pel perill d’enfrontaments entre catòlics i protestants ja que, afortunadament, la tensió entre ambdues parts ha baixat molt en els darrers anys (recordo que un juliol del segle passat no em va ser possible anar de Dublín a Belfast per culpa dels controls policials).Tot i així, és un lloc on és evident la fractura de la societat en dos. Hi ha barris on només es veu la bandera tricolor d’Irlanda mentre en altres cases oneja la Union Jack.

No recomano Irlanda del Nord com a destinació de vacances perquè penso que un, quan fa vacances, el primer que ha de fer és desconnectar de la vida quotidiana. Darrerament, el nostre país em recorda massa a Irlanda del Nord. Només hem de canviar la bandera d’Irlanda per la senyera i la del Regne Unit per l’espanyola per contemplar un paisatge similar.

No recordo haver vist mai en la meva vida tantes banderes espanyoles a Barcelona, i molt menys penjades als balcons. Ni tant sols el dia de la Hispanitat, on només quatre nostàlgics es manifesten. Ara la cosa és diferent. No sé si “la roja” ha estat l’espurna que ha provocat aquesta proliferació de banderes espanyoles. (Si el meu avi aixequés el cap, no entendria que precisament una “roja” provoqués aquesta exaltació entre els nacionalistes espanyols). Probablement tant la sentència del TC com la victòria de la selecció espanyola de futbol han provocat tensions de la corda que, en aplicació de la tercera llei de Newton, han provocat reaccions contràries i, per tant, s’han alimentat mútuament.

Hores d’ara, i ja han passat uns quants dies, encara es poden veure tant senyeres com banderes espanyoles. Pot ser és que molts han marxat ja de vacances i s’han descuidat les banderes als balcons (mala senyal per als possibles lladres estiuencs que no entenen d’ideologies). Però també és possible que uns ja s’esperin a la Diada i altres al 12 d’octubre. Clar que, després, podrien deixar-les i esperar a les eleccions al Parlament de Catalunya o la visita del Papa i ja ens situem al novembre. I qui dia passa, any empeny, i les banderes al balcó.

Em fa l’efecte que moltes banderes ja no es mouran d’on són. Necessitem vacances.

Ja tenim sentència

L’any passat em vaig equivocar. Ho admeto. Vaig dir que la sentència del Tribunal Costitucional seria el 12 d’octubre. És evident que no vaig encertar. En realitat la sentència es va produir el dia 13 de setembre i va continuar el 13 de desembre. El proper dia 28 de febrer tindrem un nou capítol i el dia 25 d’abril la penúltima etapa. Finalment tindrem la data de la consulta de Barcelona, quan es determini.

El contingut d’aquesta sentència és clar: el poder i la sobirania, en democràcia, resideixen al poble. Altrament no estaríem davant d’una veritable democràcia. En aquest cas, el poble de Catalunya, lluny d’aixecar-se en armes com en el passat, s’aixeca blandint una papereta davant d’una urna. La decisió ja ha estat presa. És el poble qui ha emès la seva sentència. Al cap i a la fi, qui té més valor per decidir el futur de Catalunya? El que dictaminin deu magistrats reunuits extemporàniament a Madrid, o bé el que diguin centenarts de milers de ciutadans catalans lliures davant d’una urna? Qualsevol persona amb dos dits de front donaria una resposta lògica a aquestes qüestions.

En conseqüència la sentència ja ha estat emesa. El que pugui dictar ara el Tribunal Constitucional és paper mullat. La sentència, si arriba a emetre’s algun dia, serà obsoleta. I el que és pitjor, serà anacrònica. I ho serà tant com els crits de qui pretengui defensar l’Estatut davant d’una possible sentència adversa. Els temps de cridar “llibertat, amnistia i l’estatut d’autonomia” ja han passat. Ja no estem a l’Espanya dels anys 70 sinó a l’Europa del segle XXI. A aquestes alçades, el que resulta una aventura és seguir per la via estatutària. L’única via sensata és optat per decidir entre tots quin futur volem. Ja no val la pena manifestar-se per defensar l’Estatut. No volem un estatut d’autonomia retallat, traït, passat pel sedàs i pel ribot. No volem, en definitiva, un estatut sentenciat. Volem democràcia. I, si el poble ho decideix, un Estat propi a Europa.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100105/53861460570.html

Autonomia, federalisme, independència

Quan es va aprovar l’Estatut d’autonomia de l’any 79 la democràcia espanyola encara anava en bolquers. No feia ni dos anys que s’havia legalitzat el partit comunista. La democràcia s’obria pas, imparable, a la nostra societat. Ho feia a costa de les estructures franquistes ancorades en els “principios generales del movimiento”.

Una d’aquestes estructures era l’exèrcit espanyol, que continuava sent exactament el mateix que en l’època del dictador. En conseqüència, la por a soroll de sabres (o de tancs pels empedrats del carrer) no era infundada, tal i com es va posar de manifest el 23 de febrer de l’any 1981. En aquestes circumstàncies, la recuperació de l’autonomia a Catalunya era el màxim al que es podia aspirar donades les circumstàncies espanyoles. Dintre de molts caps ressonaven aquelles paraules dites pel dictador: que ho havia deixat tot “atado, y bien atado”.

Trenta anys després, en l’entorn d’una Europa sense fronteres, ni murs ni telons, amb uns quants Estats més, nascuts en aquests anys, quan el franquisme no és més que un record en blanc i negre, l’aprovació d’un nou Estatut ens hauria d’haver permès arribar allà on les circumstàncies del 1979 no ho permetien. Hem comprovat, però, que el salt qualitatiu del nou estatut no ha existit. Que tot roman, si fa o no fa, igual. És cert que el nou Estatut aprovat per la cambra catalana comportava significatius avenços en l’autogovern (finançament, reconeixement nacional, autogovern..). Però tots sabem com va acabar aquest estatut: passat pel sedàs del Congreso de los Diputados espanyol. Amb el senyor Alfonso Guerra passant el ribot pel text aprovat pels representants del poble de Catalunya.

A tot això, n’hi havia que creien que el següent pas lògic, un cop superada la etapa autonomista, era anar cap a un estat federalista. I aquest argument el defensaven moltes persones, sobre tot, del PSC. Però pretendre que l’estructura de l’Estat espanyol es torni federalista és molt més difícil que aconseguir la independència de Catalunya. Per a poder-se federar, cal disposar, en primer lloc de capacitat per a decidir per a un mateix. És a dir, cal en primer lloc gaudir de sobirania per, a continuació, cedir-la en favor d’una federació amb altres, d’igual a igual. I aquí arribem al segon punt: cal que es donin aquestes condicions d’igualtat amb “l’altre” per a poder-se federar. Si hem d’esperar que Múrcia (per posar un exemple) gaudeixi de sobirania plena per a poder decidir federar-se amb nosaltres, francament ho portem malament. I finalment, encara que es donessin aquestes circumstàncies dignes d’una conjunció astral, és imprescindible comptar amb la voluntat mancomunada de les parts per arribar a acords. I aquest és l’argument definitiu: feu un repàs a la història recent de l’Estat espanyol i veureu com van de voluntat.

Hem arribat a un punt de “caixa o faixa”. La fórmula autonomista ha arribat a la seva fi. Fins aquí arriba el camí de les autonomies a Espanya. Independentment del sentit de la Sentència del Tribunal Constitucional, aquesta marcarà els límits de l’estat de les autonomies. I després, què?. Descartada la via federalista i esgotada la via autonomista, si no volem morir ofegats en un decadent i opressiu Estat, només ens queda la possibilitat de “saltar la tanca” de l’autonomisme i fer sols el nostre camí. Deixem anar llast i arribarem més lluny, més de pressa. Nosaltres decidim.

12

Recordo haver vist de petit per la televisió (TVE, la única en aquells temps) una obra de teatre en blanc i negre que em va impactar. Es deia “Doce hombres sin piedad”. Crec que la van emetre cap a l’any 1973 dins del programa “Estudio 1”. És una magnífica obra de Reginald Rose que ja havia estat portada a la pantalla gran amb anterioritat però en aquesta ocasió va ser interpretada magistralment per una variada selecció d’actors de l’època.

 No puc evitar evocar aquelles imatges en blanc i negre dels dotze membres del jurat deliberant sobre la culpabilitat o innocència de l’acusat cada vegada que algú em parla del Tribunal Constitucional. I es que dotze són (o haurien de ser) els membres d’aquest Tribunal.

 És curiós l’associació d’idees que fa de vegades la ment. En un món com el nostre en què la realitat supera la ficció, és inevitable trobar referències cinematogràfiques als esdeveniments actuals. Així, algú més jove que jo podria haver trobat una referència una mica més actual com ara “12 monos”. Però tot i que en aquesta pel.lícula apareixen viatges en el temps, déja vu, propagació de virus letals, bojos, complots i una premiada interpretació artística, la qual cosa podria fer pensar també a alguna ment perversa en elements de la nostra realitat, crec que s’allunya de les referències amb l’actualitat respecte l’obra emesa per TVE.

 Es fa difícil entendre el poder atorgat a aquests dotze membres per decidir per sobre de la voluntat manifestada democràticament pel poble. És inevitable preguntar-se on resideix veritablement la sobirania en el nostre sistema democràtic. La mateixa Constitució diu que la sobirania resideix al poble (article 1). El fet que aquests “doce hombres sin piedad” tinguin l’última paraula, per sobre de la voluntat expressada pel poble de Catalunya ens fa tornar a l’Espanya en blanc i negre de l’any 1973. I això val independentment del tipus de sentència que faci el Tribunal. És com si consideressin que els ciutadans de Catalunya no som suficientment madurs com per poder decidir per nosaltres mateixos i cal que ens diguin el que està bé i el que no. No ens consideren majors d’edat malgrat que l’article 12 de la Consitució digui que “els espanyols són majors d’edat als 18 anys”. O potser sí ens consideren majors d’edat però en realitat no ens consideren espanyols i consideren que l’article 12 de la Constitució no inclou els catalans?.

 Recordem que dotze eren també els apòstols al Sant Sopar. En realitat, en aquell sopar eren tretze, número de la mala sort. Per culpa d’un tal Judes que va trair Jesús el qual va acabar crucificat. Ja veurem qui fa el paper de Judes i qui acaba crucificat quan s’emeti la sentència que ja es demora massa. Ja anem pel tercer any. Per cert, cada any conté dotze mesos, com va establir l’actual calendari gregorià per aleshores papa Gregori XIII.

 Jo tinc una teoria particular: crec que la sentència del Tribunal Constitucional serà el dia 12 d’octubre, dia de la Hispanitat.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090819/53769189696.html

No volem més formatge

Hi ha una expressió en castellà que diu: “Que no te la den con queso”. Tinc entès que aquesta expressió té el seu orígen en els cellerers. Es veu que, per tal de vendre el seu vi sense problemes, si aquest no era de gaire qualitat, abans de donar-lo a tastar als comerciants, els oferien amablement una tapa de formatge. Sembla ser que al menjar formatge, abans de tastar el vi, es perd la capacitat de detectar les imperfecciones dels caldos.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap escoltant al senyor Rodríguez Zapatero en el mítin del PSC per les eleccions al Parlament Europeu. Ens ha vingut a dir que Catalunya tindrà el millor finançament de la seva història. Francament, a mi no em sembla que dir això sigui dir gaire cosa. No hem gaudit mai d’un finançament per llençar coets. Em fa la impressió que, un cop s’acordi el nou finançament podrem dir el que deia un altre líder marxista, conegut com a Groucho: “Partia de la pobresa absoluta i he assolit les mes altes cotes de la misèria”.

Recordem que, aquesta mateixa setmana, un altre membre del partit socialista que està al capdavant de la conselleria d’Economia de la Generalitat, el senyor Castells, reconeixia un deute de la Generalitat pel 2008 de 4.800 milions d’euros. Per tant, tot el que el nou model no millori aquesta xifra no servirà per a millorar res, sinó per a pagar el deute que ja hem hagut de generar. Per cert, el conseller d’Economia deia que a l’octubre van fer una previsió d’uns 2.041 euros i que les dades definitives han més que doblat aquella previsió. Potser hauria de canviar d’assessors ja que, partint de les dades publicades per la pròpia conselleria, vaig preveure en un article de setembre de 2008, que el dèficit de la Generalitat s”acostaria als 4.000 milions d’euros.

A partir d’ara, ens aniran repetint una vegada i una altra que el nou finançament serà millor que l’anterior i, per tant, el millor de la història. És la mateixa cançó que sonava quant el nou estatut. L’únic que li canvien la lletra. És el que tenen les cançons de l’estiu: sonen totes iguals i, de tant sentir-les, les acabes ballant com si t’agradessin.

Convé no oblidar que, malgrat ens parlin de cessió de tributs, l’Estat continua recaptant el 90% dels impostos de Catalunya. I per molt que ens cedeixin rendiment de tributs estatals, la caixa la continuen tenint ells. L’Estat també té l’última paraula per a establir els criteris de la seva distribució, amb la potestat d’ajustar els recursos de la Generalitat, tal com reconeix l”article 206.3 de l’Estatut.

O el senyor Zapatero es torna boig i ens concedeix un sistema de finançament semblant al que gaudeixen bascos i naverresos, o es reitera en la “proposta Solbes” de desembre de 2008, que no és res més que una continuació del model que tenim ara. Catalunya no es pot permetre el luxe de continuar per gaire temps més amb un sistema de finançament que l’obliga a aportar a l’Estat l’equivalent al 10% de la seva riquesa. Són recursos que s’emporta l’Estat any rera any i que no retornen mai més.

Com diu el nostre filòsof Xavier Rubert de Ventós: “No volem més formatge: volem sortir de la ratera”.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090609/53719088451.html

Un pedaç

Estic totalment d’acord amb el Conseller Josep Huguet quan diu que l’acord de finançament serà necessàriament un pedaç. I ho serà, no per què estiguem en una època de crisi i vaques flaques, i, per tant, de pocs recursos a repartir, sinó perquè de l’actual Estatut no en pot sortir res més que un “re-estiling” de l’actual model de finançament.

Si em permeteu el símil, us diré que l’actual model de finançament és com un Seat Panda. I el que preveu l’Estatut és un Seat Marbella. És a dir: el mateix xassís, el mateix motor, però lleugerament “tunnejat”. El problema és que sortim a circular a la carretera amb altres que porten BMW, Mercedes i alguns fins i tot Porsches, per esmentar només algunes marques alemanyes. I clar, així no fan més que avançar-nos. Si fins i tot ens avancen els Skodas, i aviat també ho faran els Trabant, a aquest pas. Al mateix temps, ens critiquen per no treure prou rendiment del nostre vehicle.

N’hi ha, però, que ja han tingut el seu “Plan Renove”, com Andalusia, consistent en 1.200 milions d’euros extres per a saldar el “deute històric”, diuen. Si a Catalunya ens haguessin de compensar del “deute històric”, (entès en el sentit ampli, tant la paraula “deute” com de la paraula “històric”) la renda per càpita dels catalans passaria a ser la primera del món.

Tot i així aquest pedaç encara està lluny d’arribar. Segons el senyor Iceta, ara toca esperar fins l’estiu (no diu de quin any, però). Recordo com si fos ara quan el senyor Iceta va declarar que els PSC votaria a favor dels pressupostos generals de l’Estat amb el compromís de que el nou finançament el tindríem abans del 31.12.2008! I va afegir, solemnement, que de no ser així, les relacions del PSC amb el PSOE no tornarien a ser les mateixes. Voldria saber quin concepte de “relació” té el senyor Iceta.

En fi, tal i com estan les coses, donem gràcies de tenir un Seat Panda i aprofitem de comprar recanvis abans que no ens tanquin la fàbrica i se l’emportin a Bratislava.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090318/53662181159.html