12

Recordo haver vist de petit per la televisió (TVE, la única en aquells temps) una obra de teatre en blanc i negre que em va impactar. Es deia “Doce hombres sin piedad”. Crec que la van emetre cap a l’any 1973 dins del programa “Estudio 1”. És una magnífica obra de Reginald Rose que ja havia estat portada a la pantalla gran amb anterioritat però en aquesta ocasió va ser interpretada magistralment per una variada selecció d’actors de l’època.

 No puc evitar evocar aquelles imatges en blanc i negre dels dotze membres del jurat deliberant sobre la culpabilitat o innocència de l’acusat cada vegada que algú em parla del Tribunal Constitucional. I es que dotze són (o haurien de ser) els membres d’aquest Tribunal.

 És curiós l’associació d’idees que fa de vegades la ment. En un món com el nostre en què la realitat supera la ficció, és inevitable trobar referències cinematogràfiques als esdeveniments actuals. Així, algú més jove que jo podria haver trobat una referència una mica més actual com ara “12 monos”. Però tot i que en aquesta pel.lícula apareixen viatges en el temps, déja vu, propagació de virus letals, bojos, complots i una premiada interpretació artística, la qual cosa podria fer pensar també a alguna ment perversa en elements de la nostra realitat, crec que s’allunya de les referències amb l’actualitat respecte l’obra emesa per TVE.

 Es fa difícil entendre el poder atorgat a aquests dotze membres per decidir per sobre de la voluntat manifestada democràticament pel poble. És inevitable preguntar-se on resideix veritablement la sobirania en el nostre sistema democràtic. La mateixa Constitució diu que la sobirania resideix al poble (article 1). El fet que aquests “doce hombres sin piedad” tinguin l’última paraula, per sobre de la voluntat expressada pel poble de Catalunya ens fa tornar a l’Espanya en blanc i negre de l’any 1973. I això val independentment del tipus de sentència que faci el Tribunal. És com si consideressin que els ciutadans de Catalunya no som suficientment madurs com per poder decidir per nosaltres mateixos i cal que ens diguin el que està bé i el que no. No ens consideren majors d’edat malgrat que l’article 12 de la Consitució digui que “els espanyols són majors d’edat als 18 anys”. O potser sí ens consideren majors d’edat però en realitat no ens consideren espanyols i consideren que l’article 12 de la Constitució no inclou els catalans?.

 Recordem que dotze eren també els apòstols al Sant Sopar. En realitat, en aquell sopar eren tretze, número de la mala sort. Per culpa d’un tal Judes que va trair Jesús el qual va acabar crucificat. Ja veurem qui fa el paper de Judes i qui acaba crucificat quan s’emeti la sentència que ja es demora massa. Ja anem pel tercer any. Per cert, cada any conté dotze mesos, com va establir l’actual calendari gregorià per aleshores papa Gregori XIII.

 Jo tinc una teoria particular: crec que la sentència del Tribunal Constitucional serà el dia 12 d’octubre, dia de la Hispanitat.

No volem més formatge

Hi ha una expressió en castellà que diu: “Que no te la den con queso”. Tinc entès que aquesta expressió té el seu orígen en els cellerers. Es veu que, per tal de vendre el seu vi sense problemes, si aquest no era de gaire qualitat, abans de donar-lo a tastar als comerciants, els oferien amablement una tapa de formatge. Sembla ser que al menjar formatge, abans de tastar el vi, es perd la capacitat de detectar les imperfecciones dels caldos.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap escoltant al senyor Rodríguez Zapatero en el mítin del PSC per les eleccions al Parlament Europeu. Ens ha vingut a dir que Catalunya tindrà el millor finançament de la seva història. Francament, a mi no em sembla que dir això sigui dir gaire cosa. No hem gaudit mai d’un finançament per llençar coets. Em fa la impressió que, un cop s’acordi el nou finançament podrem dir el que deia un altre líder marxista, conegut com a Groucho: “Partia de la pobresa absoluta i he assolit les mes altes cotes de la misèria”.

Recordem que, aquesta mateixa setmana, un altre membre del partit socialista que està al capdavant de la conselleria d’Economia de la Generalitat, el senyor Castells, reconeixia un deute de la Generalitat pel 2008 de 4.800 milions d’euros. Per tant, tot el que el nou model no millori aquesta xifra no servirà per a millorar res, sinó per a pagar el deute que ja hem hagut de generar. Per cert, el conseller d’Economia deia que a l’octubre van fer una previsió d’uns 2.041 euros i que les dades definitives han més que doblat aquella previsió. Potser hauria de canviar d’assessors ja que, partint de les dades publicades per la pròpia conselleria, vaig preveure en un article de setembre de 2008, que el dèficit de la Generalitat s”acostaria als 4.000 milions d’euros.

A partir d’ara, ens aniran repetint una vegada i una altra que el nou finançament serà millor que l’anterior i, per tant, el millor de la història. És la mateixa cançó que sonava quant el nou estatut. L’únic que li canvien la lletra. És el que tenen les cançons de l’estiu: sonen totes iguals i, de tant sentir-les, les acabes ballant com si t’agradessin.

Convé no oblidar que, malgrat ens parlin de cessió de tributs, l’Estat continua recaptant el 90% dels impostos de Catalunya. I per molt que ens cedeixin rendiment de tributs estatals, la caixa la continuen tenint ells. L’Estat també té l’última paraula per a establir els criteris de la seva distribució, amb la potestat d’ajustar els recursos de la Generalitat, tal com reconeix l”article 206.3 de l’Estatut.

O el senyor Zapatero es torna boig i ens concedeix un sistema de finançament semblant al que gaudeixen bascos i naverresos, o es reitera en la “proposta Solbes” de desembre de 2008, que no és res més que una continuació del model que tenim ara. Catalunya no es pot permetre el luxe de continuar per gaire temps més amb un sistema de finançament que l’obliga a aportar a l’Estat l’equivalent al 10% de la seva riquesa. Són recursos que s’emporta l’Estat any rera any i que no retornen mai més.

Com diu el nostre filòsof Xavier Rubert de Ventós: “No volem més formatge: volem sortir de la ratera”.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090609/53719088451.html

Un pedaç

Estic totalment d’acord amb el Conseller Josep Huguet quan diu que l’acord de finançament serà necessàriament un pedaç. I ho serà, no per què estiguem en una època de crisi i vaques flaques, i, per tant, de pocs recursos a repartir, sinó perquè de l’actual Estatut no en pot sortir res més que un “re-estiling” de l’actual model de finançament.

Si em permeteu el símil, us diré que l’actual model de finançament és com un Seat Panda. I el que preveu l’Estatut és un Seat Marbella. És a dir: el mateix xassís, el mateix motor, però lleugerament “tunnejat”. El problema és que sortim a circular a la carretera amb altres que porten BMW, Mercedes i alguns fins i tot Porsches, per esmentar només algunes marques alemanyes. I clar, així no fan més que avançar-nos. Si fins i tot ens avancen els Skodas, i aviat també ho faran els Trabant, a aquest pas. Al mateix temps, ens critiquen per no treure prou rendiment del nostre vehicle.

N’hi ha, però, que ja han tingut el seu “Plan Renove”, com Andalusia, consistent en 1.200 milions d’euros extres per a saldar el “deute històric”, diuen. Si a Catalunya ens haguessin de compensar del “deute històric”, (entès en el sentit ampli, tant la paraula “deute” com de la paraula “històric”) la renda per càpita dels catalans passaria a ser la primera del món.

Tot i així aquest pedaç encara està lluny d’arribar. Segons el senyor Iceta, ara toca esperar fins l’estiu (no diu de quin any, però). Recordo com si fos ara quan el senyor Iceta va declarar que els PSC votaria a favor dels pressupostos generals de l’Estat amb el compromís de que el nou finançament el tindríem abans del 31.12.2008! I va afegir, solemnement, que de no ser així, les relacions del PSC amb el PSOE no tornarien a ser les mateixes. Voldria saber quin concepte de “relació” té el senyor Iceta.

En fi, tal i com estan les coses, donem gràcies de tenir un Seat Panda i aprofitem de comprar recanvis abans que no ens tanquin la fàbrica i se l’emportin a Bratislava.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090318/53662181159.html

QUÈ PODEM ESPERAR DEL NOU FINANÇAMENT?

Crec no equivocar-me si dic que tothom subscriuria que el nou finançament hauria d’assolir dos objectius. El primer és que fos coherent amb l’Estatut. El segon, que comportés una millora per a Catalunya i els seus ciutadans.

He de confesar, però, que sóc una mica pessimista pel que fa a l’assoliment d’aquests objectius. No acabo de veure una actuació coherent amb l’Estatut. Des que es va aprovar, els fets (i no les paraules) del Govern central no s’han encaminat cap a un respecte estricte d’aquesta llei orgànica anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. No tornaré a repassar l’interminable llistat d’incompliments de l’Estatut (veure un article anterior del meu blog), però el fet que ja no s’estigui complint el principi de bilataralitat, no m’infundeix gaires esperances. De la mateixa manera que no representa un bon augüri l’incompliment de la creació del Consorci tributari que s’hauria d’haver constiuït, com a data límit, l’agost de 2008.

D’altra banda, el Govern de la Generalitat tampoc no s’està afanyant gaire en exprémer al màxim les possibilitats de l’Estatut. De vegades, em fa la impressió que ni tant sols nosaltres ens l’acabem de creure. Hi ha, en el fons, una sensació que estem davant d’un Estatut en interinitat, a l’espera de l’exàmen del Tribunal Constitucional. Entre tant, el deixem en standby.

Però, al mateix temps, el resultat del nou sistema de finançament hauria de comportar una millora per a Catalunya. El sistema actual es basa en que l’Estat ens recapta la major part dels impostos (fins i tot aquells que diu que ens ha cedit parcialment, com IRPF o IVA) i després, ens transfereix el que diu que ha recaptat a Catalunya. Si falten diners (que en falten) ens transfereix uns recuros addicionals anomenats Fons de Suficiència. Doncs bé, amb el nou finançament, el que passarà és que l’Estat ens cedirà una porció més gran dels seus impostos (del 33 al 50% de l’IRPF) que, probablement els continuarà recaptant l’Estat. Aleshores, ja no rebrem diners del Fons de Suficiència.

Des del meu punt de vista, una millora del finançament no passa per augmentar el percentatge de cessió dels tributs. La millora consisteix en que sigui la Generalitat de Catalunya qui passi a gestionar i recaptar els impostos cedits parcialment (IVA, IRPF, Impostos Especials). És aquesta l’única via de millora sustancial i sostenible de les finances de la Generalitat, i que aprofundeix en la senda de la corresponsabilitat fiscal de veritat. I de pas, donaríem sentit a la creació de l’Agència Tributària de Catalunya que s’hauria de convertir en l’única Agència Tributària a Catalunya.

Xavier Martinez Gil

Publicat a La Vanguardia:  

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090116/53619829563.html

Bilataralitat o bipolaritat?

La bilateralitat és un dels principis que emanen de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Cal anar recordant matxaconament que l’Estatut és una Llei Orgànica estatal aprovada, ja no pel Parlament de Catalunya, sinó per les Corts Espanyoles i refrendada pel poble de Catalunya i promulgada pel Rei d’Espanya.

Per tant, si totes les lleis s’han de respectar, aquesta encara més. I l’hauria de respectar especialment qui ostenta la màxima representació democràtica d’Espanya, com és el President del Govern. Que el mateix President del Govern se salti a “la torera” els preceptes d’aquesta Llei orgànica i no passi absolutament res, és un fet que em deixa estupefacte.

Si els governants no compleixen amb les lleis, què es pot esperar del poble? No estan donant via lliure (des d’un punt de vista moral) a què els ciutadans no compleixin les lleis? Aquesta situació no s’hauria de produir mai i correspon als governants vetllar perquè no es donin les circumstàncies favorables a qualsevol tipus d’insubmissió. Però, lluny d’això, molts polítics estan assentant les bases per crear un escenari favorable a la insubmissió, a la desvinculació si més no, amb les regles del joc.

Tot i que són molts els incompliments de l’Estatut, en aquesta ocasió únicament em referiré al principi de bilataralitat que ha de regir les relacions entre la Generalitat i l’Estat espanyol. Les relacions, pel que fa al finançament, s’han d’articular mitjançant la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, tal com preveu l’article 210 de l’Estatut. Es tracta d’un òrgan paritari entre ambdúes administracions (amb presidència rotatòria) que ha de decidir el sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya.

Ara, el Govern central nega tal principi i sotmet a negociació amb la resta de comunitats autònomes (excepte País Basc i Navarra) el sistema de finançament que ha de pactar amb Catalunya. A mi em sembla que més que bilateralitat això és bipolaritat.

És a dir, el Govern de l’Estat actúa amb doble personalitat (o múltiple, qui sap): una per negociar amb Catalunya el sistema de finançament de forma bilateral i, l’altra, com si es tractés d’una funció en un circ de tres pistes, per asseure’s a negociar amb totes les comunitats autònomes. Ha valgut la pena tot el via crucis de l’elaboració i l’aprovació de l’Estatut (que encara estem patint) per acabar tenint elmateix sistema de finançament que Extremadura o Múrcia? En aquest moments el circ està en plena representació. Esperem que els lleons no s’acabin menjant els paiassos.

 

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081225/53606149724.html

 

 

Una Agència Tributària de veritat

AGÈNCIA TRIBUTÀRIA O IMAGINÀRIUM?

  

Coneixeu les botigues de joguines Imaginarium? Tenen una porta petita per on entren els nens al seu mon de fantasia, joguines i il.lusió. Però també tenen una porta gran per on entren els adults, que són els qui porten els diners a la butxaca. Això és exactament el que passa amb l’Agència Tributària de Catalunya: és la porta petita de l’Imaginàrium tributari. I així estem en inferioritat de condicions per a poder establir un Consorci amb l’Agència de l’Estat.

 

L’agost passat, a banda de posar-se de manifest l’incompliment del finançament previst a l’Estatut, també es va incomplir el manament de l’Estatut de crear un Consorci entre l’Agència catalana i l’Agència de l’Estat.

 

Cara a la creació d’aquest consorci, i per tal de poder assumir el possible nou model de finançament, cal que l’Agència Tributària de Catalunya compti amb els mitjans i competències mínimes per tal d’assolir uns nivells de prestació de serveis equiparables als de l’Agència de l’Estat.

 

Però ens trobem que hi ha dues competències fonamentals que l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) no ha volgut assumir. La primera fa referència a les Oficines Liquidadores. La segona, a la recaptació en via executiva. Veiem-les.

 

Les Oficines Liquidadores

Les competències que pot assumir l’ATC venen regulades a l’article 204.1 de l’Estatut: “La gestió, la recaptació, la liquidació de tots els tributs propis de la Generalitat de Catalunya, i també, per delegació de l’Estat, dels tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, corresponen a l’Agència Tributària de Catalunya”. Ja han passat més de dos anys i la realitat és que l’ATC no ha assumit bona part d’aquestes competències sinó que les torna a cedir incomprensiblement a l’Estat. Això és així perquè a la major part del territori de Catalunya les competències tributàries no les fa l’ATC sinó un cos de funcionaris de l’Estat anomenats “Registradores de la Propiedad” mitjançant les Oficines Liquidadores. Així, mentre els contribuents de les capitals de província veuen com les seves liquidacions tributàries les fa l’ATC, a la resta de poblacions de Catalunya són les Oficines Liquidadores les que s’encarreguen de la gestió dels tributs cedits per l’Estat (Impost sobre el Patrimoni, Successions i Donacions i Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats). Aquest fet, a banda de demostrar una deixadesa de funcions per part de la Generalitat de Catalunya, comporta greuges entre els catalans produït pels diferents criteris que fan servir les Oficines Liquidadores per calcular les liquidacions tributàries respecte de l’ATC. Cal tenir present que la remuneració dels “Registadores de la propiedad” va en funció de l’import que recapten, tal com recull el Conveni que té signat la Generalitat de Catalunya amb aquest col·lectiu de funcionaris de l’Estat. (Es pot consultar el text d’aquest Conveni a:

http://www.atc.gencat.cat/doc/cat/conveni_deganat_registradors.pdf)

En virtut d’aquest Conveni, els “Registradores de la Propiedad” es queden amb un 2,9% de totes les liquidacions que recapten. A més, es queden amb el 25% de totes les liquidacions complementàries i sancions que imposin. En un context com l’actual de baixada de les recaptacions per la crisi immobiliària, és lògic que els “Registadores” vulguin ser més estrictes en les seves liquidacions perquè els hi va el sou. Per la part de la Generalitat de Catalunya l’òrgan encarregat de “posar ordre” i coordinar les Oficines Liquidadores dels Registradors és la Direcció General de Tributs. Però ens trobem que aquest lloc fa molts mesos que està vacant perquè el Director General va dimitir al poc d’haver-lo nomenat.

La solució passa per què l’ATC desenvolupi una estructura territorial amb els seus propis mitjans i amb personal funcionari de la Generalitat. Actualment, el personal encarregat de fer la gestió tributària a les Oficines Liquidadores no és ni tan sols funcionari sinó personal laboral contractat pels “Registradores”. És imprescindible que la Generalitat recuperi l’exercici d’unes competències que mai hauria d’haver cedit. Per tal d’aprofitar recursos seria interessant valorar la possibilitat que l’ATC aprofités l’estructura dels Consells Comarcals (i de les futures Vegueries). Al mateix temps, es facilitaria la cooperació amb la gestió de les corporacions locals. Aquesta, per cert, és una altra competència que preveu l’Estatut al seu article 204.5 i que tampoc no ha estat desenvolupada.

 

La recaptació en via executiva

Una altra competència que l’ATC renuncia a exercir és la recaptació en via executiva. La recaptació en via executiva dels deutes tributaris de tots els impostos (inclús dels tributs propies dela Generalitat) els fa l’Estat mitjançant l’AEAT. A canvi, ens cobren una comissió per la recaptació. Es pot consultar el conveni en:

http://www.atc.gencat.cat/doc/cat/conveni_AEAT_recaptacio_executiva.pdf

És imprescindible reclamar que sigui la pròpia Generalitat de Catalunya mitjançant l’ATC qui s’encarregui de la recaptació en via executiva de tots els impostos que gestiona (propis o cedits). No és admissible argumentar que l’Estat pot fer-ho més eficientment. Qualsevol país assumeix aquestes funcions. Si l’Estat disposa de més mitjans (bases de dades informàtiques) cal exigir, en virtut del principi de col·laboració, que permeti a l’ATC utilitzar-les per poder exercir les seves competències, tal com preveu l’EAC i tal com indica el sentit comú.

Entrem a l’Imaginarium per la porta dels adults.

 

Xavier Martinez Gil

 http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081208/53594805414.html

 

 

1,2,3: Incompliments de l’Estatut

Incompliments de l’Estatut

 

Jo no sóc advocat, vagi això per endavant. Però tinc entès que una llei està vigent mentre no hagi estat derogada. Per tant, s’ha de complir. I l’Estatut és una llei (orgànica per a ser més exactes) dictada per l’Estat i refrendada pel poble de Catalunya. Sembla que això no és suficient per a fer-la complir. I no estic parlant únicament del finançament.

 

Us proposo un joc (amb el permís del gran Kiko Legard). Digeu-me alguns dels incompliments de l’Estatut. Per exemple: el finançament: 1,2,3 “responda otra vez“:

 

1. Finançament.

El finançament de Catalunya ve força detallat en l’article 206 i en les Disposicions Addicionals 8,9 i 10. Així tenim una Llei Orgànica de l’Estat que diu que Catalunya ha de rebre el 50% de l’IRPF, de l’IVA i el 58% dels impostos especials. Per tant, no hi ha res a negociar i molt a complir.

 

2. Consorci.

L’article 204 diu que s’ha de constituir un Consorci amb l’Estat per a la gestió d’impostos i que aquest s’ha de constituir en dos anys. Ha passat el termini i ningú no ha dit res. La creació d’aquest Consorci no està condicionada al finançament. Es tracta únicament d’asseure’s en una taula i constituir-lo. Més que res per fer complir aquesta llei orgànica (estatal) anomenada Estatut. Després, ja dotarem de contingut el consorci. Però cal complir les lleis!

 

3. Vegueries

Estan regulades a l’article 2, al 83, al 90 i 91.

Són la organització territorial bàsica de la Generalitat de Catalunya i encara no les tenim. Ens diu l’Estatut que substitueixen les Diputacions. Encara està per veure.

 

4. Llengua.

Extensament regulada als articles 6, 33, 34, 50.

Aquesta llei orgànica estatal anomenada Estatut ens diu que l’Estat emprendrà accions per aconseguir la oficialitat en la Unió Europea. ¿què ha fet l’Estat fins ara per aconseguir la oficialitat del català a Europa? Res.

També ha d’assegurar els drets dels catalanoparlants davant l’administració de justícia. Mentre encara sigui notícia que algú parli en català davant un jutge (i no perdi el judici) es que queda molt camí a recòrrer.

El que em fa riure més és el dret a ser atès verbalment en català com a consumidor. ¿algú ha provat de trucar a grans companyies de telecomunicacions i que t’atenguin en català? ¿algú ha demanat un café amb gel en un bar i l’han entés a la primera? Això sí, a les botigues de Barcelona t’atendran perfectament en la teva llengua sempre que sigui l’anglés … o el castellà.

 

5. Consultes populars

Encara estem esperant la llei de consultes populars en virtut del que preveu l’article 122.

 

6. Llei electoral.

Bé, aquest, per a ser exactes, no és un incompliment d’aquest estatut sinó que ja ve de l’estatut del 79. Ningú ha tingut “nassos” de posar el fil a l’agulla i elaborar una llei electoral catalana.

 

7. Infraestructures

L’article 140 preveu la participació de la Generalitat en ports, aeroports, xarxa viària i ferroviària estatals. Dos anys no han estat suficients per posar-s’hi d’acord.

La DA tercera preveu la inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya en funció del PIB. No hem avançat gens en la seva definició.

 

8. Bilateralitat.

Si ja venen definits molts aspectes a l’Estatut (finançament, infraestructures ..) per què l’Estat insisteix en que s’ha de modificar la LOFCA? No és l’Estatut una llei orgànica? No ha quedat implícitament modificada per l’Estatut? Senzillament per que l’Estat no es creu la bilateralitat que proclama com a principi l’article 3 de l’Estatut.

 

9. Lleialtat institucional.

A la vista de la llista d’incompliments, és evident que no regeix el principi de lleialtat institucional previst a l’article 3 i que hauria de regir les relacions amb l’Estat.

 

“Campana y se acabó!”

 

 

Necessitem 4.000 milions d’euros

El dèficit de la Generalitat de Catalunya (2008): necessitem 4.000 milions d’euros!

 

Introducció

Si partim de les dades oficials publicades per la Generalitat, el 2008 hi ha una caiguda lliure dels ingressos tributaris de la Generalitat de Catalunya, que depenen, en bona part, del mercat immobiliari. S’estima que a finals d’any aquesta pèrdua d’ingressos serà de l’ordre d’uns 2.700 milions d’euros. D’altra banda, les despeses de la Generalitat estan augmentant més del previst. Concretament uns 700 milions d’euros. Ja en portem 3.400 de dèficit aquest any. A partir de l’any vinent, amb la supressió de l’impost sobre el patrimoni la Generalitat deixarà d’ingressar 470 milions més. Ja en portem 3.870. Ara, només ens falta afegir-hi la inflació i ja tenim els 4.000 milions. Qualsevol sistema de finançament que es pacti que no prevegi aquests 4.000 milions addicionals, suposarà una pèrdua d’ingressos per a Catalunya.

 

ANALISI

Analitzant les dades oficials publicades per la pròpia Intervenció de la Generalitat de Catalunya es confirmen les sospites: no anem bé.

 

Parteixo de l’anàlisi de les liquidació a juny de 2008. És un bon moment per què és just la meitat de l’exercici. Amb uns petits ajustos, podem projectar la previsió a finals d’any per poder apreciar quina serà la magnitud de la tragèdia.

 

Les despeses.

 

Les despeses, com no podria ser d’una altra forma, segueixen el seu ritme, sense assabentar-se de la crisi:

 

DESPESES		(EN MILERS)
PRESSUPOST		OBLIGACIONS		% D’EXECUCIÓ
INICIAL		RECONEGUDES
		(JUNY 2008)
28.243.342		14.462.965		51,21%

 

Fàcilment, podem preveure, de seguir amb aquest ritme, quina serà l’evolució fina a finals de l’exercici:

 

PRESSUPOST	OBLIGACIONS	PROJECCIÓ DESVIACIÓ
INICIAL	RECONEGUDES	A FINAL D’EXERCICI
	(final 2008)
28.243.342	28.925.930	682.588	2,42%

 

 

Veiem que, amb un ritme de despesa “normal”, es produirà una necessitat de fiançament addicional de prop de 700 milions d’euros.

 

Els ingressos

 

Fins ara, aquestes “petites” desviacions a l’alça de la despesa podien ser assumides fàcilment per l’increment de la recaptació produïda per la bonança econòmica. Recordem que els ingressos tributaris de la Generalitat de Catalunya provenen, com a font més important, de l’impost de transmissions patrimonials oneroses i actes jurídics documentats. La recaptació d’aquest impost està íntimament relacionada amb les transaccions immobiliàries. No cal ser molt lúcid per veure que en els darrers anys, sense fer pràcticament res, la Generalitat veia augmentar significativament els seus ingressos. Ara, amb una paràlisi de l’economia en general i del mercat immobiliari en particular, els ingressos de la Generalitat per aquest concepte, s’han reduït a la meitat.

 

INGRESSOS	PREVISSIÓ		DRETS		% D’EXECUCIÓ
(EN MILERS)	INICIAL		LIQUIDATS
			(JUNY 2008)
	28.243.342		12.054.681		42,68%
Impostos directes	7.448.500		3.081.109		41,37%
Impostos indirectes	10.662.800		4.084.367		38,30%
taxes	596.500		223.485		37,47%
Transferencies corrents	7.296.000		3.115.953		42,71%
Resta	2.239.542		1.549.767		69,20%

 

El capítol d’impostos directes està conformat, en la part més important, per les següent partides:

-          IRPF, tram autonòmic. Aquesta recaptació la fa l’Estat i la va transferint sistemàticament a la Generalitat. S’ha pres com a supòsit que no es veurà afectada la seva recaptació a la baixa respecte a la previsió feta al pressupost inicial.

-          Impost sobre successions i donacions.  Aquest és un impost que no depèn de l’evolució de l’economia, per la seva pròpia naturalesa. Així que se li suposa un comportament lineal. Tot i que ha patit aquest exercici un lleugera retallada, he pres com a supòsit que no afectarà la seva desviació en el dèficit final.

-          Impost sobre el Patrimoni. De la mateixa manera que el tram autonòmic de l’IRPF, la seva recaptació correspon a l’Estat i aquest l’ha de transferir a la Generalitat de Catalunya. Tot i que al mes de juny encara estava pendent la seva transferència, he pres com a supòsit que es transferirà la previsió inicial íntegra.

En definitiva, per tal de projectar els ingressos a finals d’exercici, he optat per donar un tractament neutral a la imposició directe. Nogensmenys, cal tenir present que l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni comportarà la pèrdua d’ingressos per a l’exercici de 2009 de, com a mínim uns 471 milions d’euros.

 

El capítol d’impostos indirectes és el que està patint més la davallada de la recaptació. Veiem les partides més importants:

-          Impost sobre transmissions patrimonials. La seva recaptació a baixat a la meitat. Així, dels prop de 4.000 milions d’euros que es preveia recaptar, a mitjans d’exercici hauríem d’esperar haver recaptat, al menys la meitat, és a dir, uns 2.000 milions. Doncs bé, la realitat és que no s’han recaptat ni 1.000. De seguir així (que encara pot anar a pitjor) es produirà una manca d’ingressos per aquest concepte d’uns 2.000 milions d’euros.

-          Iva i resta d’impostos especials. Al tractar-se d’imposicions sobre el consum, estan també en clar retrocés, no tant accentuat com en l’impost de transmissions, però sí força significatiu quant al seu volum.

 

De la resta de partides, s’ha considerat com a supòsit un tractament neutral, excepte pel que fa a les taxes que s’ha optat per projectar-les igual que la resta d’imposició indirecta.

 

Podem procedir a fer una projecció de l’evolució dels ingressos, de la manera següent:

 

INGRESSOS	PREVISSIÓ	DRETS	PROJECCIÓ DESVIACIÓ
	INICIAL	LIQUIDATS	A FINAL D’EXERCICI
		(final 2008)
	28.243.342	25.599.746	-2.643.596	-9,36%
Impostos directes	7.448.500	7.448.500	0	0,00%
Impostos indirectes	10.662.800	8.168.734	-2.494.066	-23,39%
taxes	596.500	446.970	-149.530	-25,07%
Transferencies corrents	7.296.000	7.296.000	0	0,00%
Resta	2.239.542	2.239.542	0	0,00%

 

 

El dèficit

 

El dèficit l’obtenim, d’una banda, de la desviació de la despesa (quasi 700 milions d’euros) i per altra banda per la davallada dels ingressos (més de 2.600 milions d’euros).

 

DÈFICIT PREVIST A FINALS D’EXERCICI:
AUGMENT DE DESPESA		682.588
REDUCCIÓ INGRESSOS		2.643.596
DÈFICIT PREVIST		3.326.184

 

Per tant, del nou sistema de finançament, si volem quedar-nos com fins ara, hem d’obtenir com a mínim, la compensació d’aquest dèficit més la pèrdua dels ingressos produïda per l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni (471 milions d’euros).

 

Si la Generalitat vol mantenir el nivell de prestació de serveis igual que al 2008 necessita urgentment augmentar la seva despesa en prop de 4.000 milions d’euros. Tot el que s’obtingui de més del nou sistema de finançament per sobre dels 4.000 milions serà finançament “extra”. Tot el que estigui per sota d’aquesta xifra, comportarà una pèrdua real d’ingressos per a la Generalitat.

 

Xavier Martinez Gil

(extracte publicat a l’AVUI de 4/10/2008: http://paper.avui.cat/article/opinio/141406/bustia.html)