Successions, novament

S’ha tornat a atiar el debat sobre l’impost de successions. No us heu preguntat per què hi ha aquest debat? Crec que val la pena entretenir-nos a contemplar com hem arribat a aquest punt. Al mes de febrer ja hi vaig escriure sobre el tema
però val la pena aprofundir una mica més.

No deixa de ser curiós que estiguem ara discutint l’existència d’un tribut que fa molts anys que existeix. L’actual llei és de l’any 1987 i l’anterior era de l’any 1967
No estem davant d’una figura impositiva nova que pogués generar rebuig per aquest motiu. Es tracta d’un impost plenament consolidat en el sistema tributari espanyol, amb una tradició molt superior a l’IVA.

Així, doncs, què ha passat per a què després de més de 40 anys d’existència “pacífica” de l’impost de successions s’hagi generat aquest debat tant apassionat? què ha succeït per arribat a aquest punt? Els partidaris de la seva eliminació semblen ser nombrosos i qualifiquen aquest impost com “l’impost dels ximples” o “el peatge de la mort”. Clar que a ningú no li agrada pagar impostos (en cas contrari no es dirien “impostos” sinó “datives” o alguna cosa així), però no hi ha una oposició tan gran davant la resta de tributs. No hi ha cap plataforma per no pagar l’IRPF, per exemple (tot i que amb el temps ja no descarto res).

Si traiem el “soroll” accessori que hi ha al voltant del debat, són tres els motius que ens han portat a aquesta situació.

En primer lloc, la introducció al llarg dels anys de bonificacions que han deixat pràcticament fora de la tributació a determinats patrimonis. Aquest fet ha contribuït a crear la sensació (fonamentada) de desigual repartiment de la càrrega tributària. Les primeres bonificacions que es van introduir van ser a instàncies dels polítics catalans que pretenien preservar la continuïtat dels negocis familiars. Amb aquesta idea es van introduir reduccions per aquest béns. Al llarg dels anys, s’ha anat estenent aquests avantatges a altres situacions que, en la meva opinió, ja no responen a la voluntat de preservar el negoci familiar sinó a evitar que les grans fortunes i els patrimonis especulatius trobin els mecanismes per a eludir el pagament de l’impost. Avui dia, qualsevol que tingui un 5% de participacions d’un negoci de mera tinença d’immobles, fàcilment evitarà el pagament. Desgraciadament, des de Catalunya no podem fer res per restablir la justícia en aquest aspecte ja que es tracta de legislació estatal que preval sobre la legislació autonòmica.

En segon lloc, el propi disseny del sistema de finançament ha contribuït, fins ara, a la dispersió i disgregació de la regulació de l’impost. Des d’aquest punt de vista no hi tindria res a dir, perquè sóc dels que defensa que Catalunya ha de disposar de més capacitat tributaria. Per tant, no em lamentaré de què hi hagi una regulació diferent de la resta de comunitats autònomes. No sóc dels que demana una mena de LOAPA tributària. És més, crec que l’Estat hauria de deixar les mans més lliures a les comunitats (al menys a Catalunya), no només en aquest impost sinó en tots, com al País Basc o Navarra. En aquestes circumstàncies estaríem en bones condicions per poder decidir quins impostos pujar o baixar. Ara per ara, ens trobem “competint” fiscalment amb comunitats autònomes que són receptores de solidaritat a les que nosaltres contribuïm. No sembla que aquesta situació sigui molt coherent i equitativa. El resultat és el que veiem: competència a la baixa en els impostos.

I el tercer factor de desigualtat el tenim a casa nostra. Es tracte del disseny de l’administració tributària que hem creat. Mentre a les capitals de província la gestió de l’impost la fa l’Agència Tributària de Catalunya, a la resta del territori la fan els “Registradores de la Propietat” gràcies al Conveni que té subscrit la Generalitat amb aquest col•lectiu de funcionaris de l’Estat. Així per exemple, mentre que a un contribuent a Barcelona ciutat la seva liquidació se la revisarà un funcionari de la Generalitat de Catalunya, a qualsevol altre població de la província aquestes funcions les farà algú contractat pel Registrador de la Propietat que cobrarà un 25% de cada liquidació complementària que giri. Ni la preparació acreditada pel personal que accedeix als llocs de treball és la mateixa, ni l’incentiu a fer liquidacions complementàries és el mateix, tal com ja vaig explicar en un article anterior

La reforma que ara s’iniciarà al Parlament de Catalunya ha d’intentar donar resposta a aquestes desigualtats. Veiem el poc marge de maniobra que li queda a la cambra catalana amb els pocs instruments que l’Estat li permet utilitzar. Els instruments amb que compte són:
a. reduccions de la base imposable
b. Tarifa
c. Coeficients multiplicadors
d. Deduccions i bonificacions de la quota.
Les deduccions i bonificacions són compatibles amb les establertes pel l’Estat les quals no poden ser modificades, i han de ser aplicades un cop aplicades les de l’Estat.

Com s’acostuma a dir: “tanta roba i tant poc sabó! I tan neta que la volen!”

Finançament: la segona oportunitat.

De nou una referència a un programa mític de TVE dels anys 70: “La segunda oportunidad”. Aquest programa conduit per Paco Costas ens donava lliçons de seguretat viària amb una posada en escena espectacular. Només cal recordar les imatges de l’inici del programa, amb un Jaguar incrustant-se a tota velocitat contra una roca de moltes tones. Era una imatge que es repetia dos cops, amb la diferència que a la segona vegada el Jaguar esquivava la roca i sortia indemne www.youtube.com/watch?v=GBp7gspN-LY

L’acord de finançament té alguna cosa d’aquell Jaguar del Paco Costas. De moment l’hem vist estavellar-se a tota velocitat contra la roca de l’Estat. Però, com al programa, hi ha una segona oportunitat. No podem fer desaparèixer la roca, però encara podem evitar acabar desintegrats. I es que, un cop signat l’acord, falta la segona part: aprovar la llei de finançament, modificar la LOFCA i la llei de cessió de tributs. És en aquest moment, no tant sorollós com l’anterior però quasi més transcendent, on s’ha de posar en negre sobre blanc del BOE la lletra petita del finançament.

Hi ha un aspecte cabdal sobre el qual l’acord signat no diu res: la gestió dels tributs. Si realment estem davant d’un canvi de model, l’únic canvi substantiu que es pot aportar al sistema és la cessió dels tributs. Fins ara, tenim cedit part del rendiment dels tributs. És a dir, l’Estat, mitjançant l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) recapta tots els impostos a Catalunya (excepte successions i transmissions). Posteriorment, del que diu l’Estat que ha recaptat, ens transfereix el percentatge acordat. Això podia tenir el seu sentit quan la major part del rendiment dels tributs corresponia a l’Estat. Però d’acord amb el nou model això ja no és així. Per exemple, en els impostos especials (benzina, tabac i alcohol, per entendre’ns) passarem a tenir el 58% del seu rendiment. Per tant, no té sentit que aquests impostos els gestioni l’Estat quan som nosaltres qui obtenim la major part del rendiment. El mateix es pot dir de l’IRPF i de l’IVA dels que passem a obtenir el 50% de la seva recaptació. En aquests casos, tant sentit tindria que ho recaptés l’Estat com la Generalitat. Però, tenint en compte que la Generalitat també és Estat, no hi hauria cap inconvenient per a què fos aquesta qui s’encarregués de la seva recaptació i transferís el 50% que pertoca a l’Estat. I més tenint en compte que l’Estat ja recapta directament el 100% del impost de societats i 100% dels impostos duaners. Si hom es creu en realitat l’expressió corresponsabilitat fiscal, això passa necessàriament per la gestió dels tributs parcialment cedits. D’altra banda, l’ingrés d’aquests tributs s’hauria de fer en la Tresoreria de la Generalitat. És important que la caixa la gestionem des d’aquí, en cas contrari ens tornaríem a trobar en una situació de precària dependència financera. Si no es produeixen aquests canvis, mínims però fonamentals, haurem perdut la segona oportunitat definitivament.

Convido a reflexionar sobre la situació que representaria no gestionar aquests tributs. Ens trobem amb que hem creat una Agència Tributària Catalana que actualment gestiona, bàsicament, l’impost sobre successions i donacions i l’impost sobre transmissions patrimonials. Suposem que no aconseguim la gestió de cap impost més. I suposem que s’acaba imposant la tesi de supressió del impost sobre successions i donacions. A què es dedicarà l’Agència Tributària de Catalunya amb tota l’estructura orgànica que s’ha creat? a gestionar l’impost de transmissions patrimonials, un impost en declivi (pel sector immobiliari) i que en la major part de Catalunya gestionen i recapten els Registradors de la Propietat? Francament si no s’assumeix la gestió de nous impostos ja podem començar a posar-nos el cinturó en la despesa pública començant per la supressió d’estructures buides de contingut.

Com que aquest situació no és desitjable el que cal és que la concreció legislativa de l’Acord de finançament de 12 de juliol es tradueixi en la gestió i recaptació dels Impostos Especials, IRPF i IVA mitjançant l’Agència Tributària de Catalunya. Posteriorment (i només posteriorment), si cal, ja constituirem un Consorci tributari amb l’Estat per a què hi participi. Però aquest Consorci no pot ser la cortina de fum que amagui una gestió per part de l’Estat amb l’aparença de participació per part de la Generalitat de Catalunya.

Finalment, aquesta assumpció de noves competència ha de passar necessàriament per una reorganització de l’estructura actual i per la recuperació de competències que ara tenim cedides tant en matèria de recaptació executiva com de gestió a les Oficines Liquidadores. Al mateix temps s’ha de fer un ple desenvolupament de l’Estatut tant pel que fa a la creació de l’Oficina de Defensor del Contribuent i l’elaboració d’una carta de drets del contribuent, com pel que fa a la cessió dels tribunals econòmic administratius (encarregats de les reclamacions contra els tributs) en les qüestions relacionades amb els impostos esmentats.

Però tot això no servirà de res si no som capaços d’aconseguir la cessió de la gestió i recaptació dels tributs parcialment cedits.

12

Recordo haver vist de petit per la televisió (TVE, la única en aquells temps) una obra de teatre en blanc i negre que em va impactar. Es deia “Doce hombres sin piedad”. Crec que la van emetre cap a l’any 1973 dins del programa “Estudio 1”. És una magnífica obra de Reginald Rose que ja havia estat portada a la pantalla gran amb anterioritat però en aquesta ocasió va ser interpretada magistralment per una variada selecció d’actors de l’època.

 No puc evitar evocar aquelles imatges en blanc i negre dels dotze membres del jurat deliberant sobre la culpabilitat o innocència de l’acusat cada vegada que algú em parla del Tribunal Constitucional. I es que dotze són (o haurien de ser) els membres d’aquest Tribunal.

 És curiós l’associació d’idees que fa de vegades la ment. En un món com el nostre en què la realitat supera la ficció, és inevitable trobar referències cinematogràfiques als esdeveniments actuals. Així, algú més jove que jo podria haver trobat una referència una mica més actual com ara “12 monos”. Però tot i que en aquesta pel.lícula apareixen viatges en el temps, déja vu, propagació de virus letals, bojos, complots i una premiada interpretació artística, la qual cosa podria fer pensar també a alguna ment perversa en elements de la nostra realitat, crec que s’allunya de les referències amb l’actualitat respecte l’obra emesa per TVE.

 Es fa difícil entendre el poder atorgat a aquests dotze membres per decidir per sobre de la voluntat manifestada democràticament pel poble. És inevitable preguntar-se on resideix veritablement la sobirania en el nostre sistema democràtic. La mateixa Constitució diu que la sobirania resideix al poble (article 1). El fet que aquests “doce hombres sin piedad” tinguin l’última paraula, per sobre de la voluntat expressada pel poble de Catalunya ens fa tornar a l’Espanya en blanc i negre de l’any 1973. I això val independentment del tipus de sentència que faci el Tribunal. És com si consideressin que els ciutadans de Catalunya no som suficientment madurs com per poder decidir per nosaltres mateixos i cal que ens diguin el que està bé i el que no. No ens consideren majors d’edat malgrat que l’article 12 de la Consitució digui que “els espanyols són majors d’edat als 18 anys”. O potser sí ens consideren majors d’edat però en realitat no ens consideren espanyols i consideren que l’article 12 de la Constitució no inclou els catalans?.

 Recordem que dotze eren també els apòstols al Sant Sopar. En realitat, en aquell sopar eren tretze, número de la mala sort. Per culpa d’un tal Judes que va trair Jesús el qual va acabar crucificat. Ja veurem qui fa el paper de Judes i qui acaba crucificat quan s’emeti la sentència que ja es demora massa. Ja anem pel tercer any. Per cert, cada any conté dotze mesos, com va establir l’actual calendari gregorià per aleshores papa Gregori XIII.

 Jo tinc una teoria particular: crec que la sentència del Tribunal Constitucional serà el dia 12 d’octubre, dia de la Hispanitat.

Generalitat hipotecada

Generalitat hipotecada.

Com a les pel.lícules de Hollywood, per fi llegim les lletres “The End”. Sí, sí parlo del maleït finançament, com no. Maleït per què sembla talment com si ens hagués caigut a sobre un malefici com a poble. És evident que, des que vam apostar pel bàndol perdedor abans del 1714 no hem aixecat cap. L’única esperança és que, si després de tot això encara seguim vius, debem tenir tenim una capacitat de resistència més enllà del comú.

Les xifres
L’escenificació del finançament ha arribat a la seva fi. Vist el resultat, francament, no calia tant soroll. Curiosament qui sempre parlava que allò important era el model i no les xifres ara no fa més que parlar de xifres i no del model. Val a dir que qui parla de les xifres són els partits del Govern de Catalunya, perquè la ministra Salgado no n’ha donada cap. Els 3.800 milions són càbales que es fan des d’aquí però no des de Madrid, que no n’asseguren res. En qualsevol cas, aquestes xifres serien tangibles cap el 2012, (just dos anys abans de la convocatòria del referèndum per a la independència de Catalunya, segons molts dels que ara han donat el sí) i ja veurem com estarà el pati aleshores. En vistes dels antecedents, algú pot esperar que el govern de l’Estat compleixi els terminis? De moment, el dèficit de la Generalitat per al 2008 va ser de 4.800 milions d’euros. Aquesta sí és una xifra indiscutible i certa. Per al 2009 i 2010 sembla que es preveu que els diners addi
cionals estarien pels 2100 milions d’euros, a tot estirar.
Cal dir que aquestes xifres ens les diuen, sense explicar a partir de quines dades es fa el càlcul. Són previsions que es fan des de Catalunya. Si anessim sumant les previsions fetes des de cada Comunitat Autònoma, resultaria que els números no quadren: l’Estat estaria repartint el doble del que en realitat reparteix (http://www.elpais.com/articulo/espana/comunidades/autonomas/calculan/reparto/nueva/financiacion/elpepuesp/20090712elpepunac_8/Tes) És obvi que la xifra dels 3.800 milions d’euros no és realista, per això no la subscriu la ministra Salgado.

El model
Si les xifres són confuses i ridícules, el model va en la mateixa línia. En primer lloc la ministra Salgado ha dit que es tracta de la mateixa proposa que va fer l’exministre Solbes al desembre passat, però injectant uns quants milions dels nostres euros per a que cap comunitat es vegi perjudicada. Per tant, el model es una continuació del que ja teníem amb la LOFCA. No es recull un aspecte tant important com és l’esforç fiscal. No queda garantit el principi d’ordinalitat. Tampoc es diu res de la cessió de la gestió dels tributs. La “caixa” continua en mans de l’Estat. Això sí, s’ha revisat els criteris per a distribuir el Fons de Garantia (que es nodreix en quasi la seva totalitat per aportacions de les mateixes CCAA) i es reparteix en funció de la població. Nogensmenys s’apliquen unes ponderacions com la dispersió, l’envelliment, la insularitat, la superfície, la població en edat escolar i la baixa densitat. Cap d’aquestes ponderacions donen avantatge a Catalunya a l’hora
del repartiment. En canvi ha quedat fora criteris com població immigrada, llengua, esforç fiscal, i especialment, el principi de bilateralitat. Novament cafè (descafeïnat) per a tothom.

La hipoteca
El més trist de tot és que aquest serà el model per las propers cinc anys, com a mínim. A partir d’ara ningú no podrà reclamar el concert econòmic ni res que se li assembli. El més sorprenent de tot és que l’únic partit que es diu a sí mateix independentista doni el “sí” a un model que no fa més que perpetuar l’espoli fiscal de l’Estat. Recordem que el programa electoral d’ERC reclamava el concert econòmic per a Caatlunya per a evitar el dèficit fiscal:
http://www.esquerra.cat/documents/arxiu/programa_electoral_corts_espanyoles_2004_economia.pdf
I tans sols fa uns pocs dies el sr. Puigcercós pretenia “situar el concert econòmic a l’eix central de l’agènda política” http://www.esquerra.cat/documents/en/en145-web.pdf

És evident que no ha aconseguit el seu objectiu.

I ara, què?

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090713/53743800314.html

No volem més formatge

Hi ha una expressió en castellà que diu: “Que no te la den con queso”. Tinc entès que aquesta expressió té el seu orígen en els cellerers. Es veu que, per tal de vendre el seu vi sense problemes, si aquest no era de gaire qualitat, abans de donar-lo a tastar als comerciants, els oferien amablement una tapa de formatge. Sembla ser que al menjar formatge, abans de tastar el vi, es perd la capacitat de detectar les imperfecciones dels caldos.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap escoltant al senyor Rodríguez Zapatero en el mítin del PSC per les eleccions al Parlament Europeu. Ens ha vingut a dir que Catalunya tindrà el millor finançament de la seva història. Francament, a mi no em sembla que dir això sigui dir gaire cosa. No hem gaudit mai d’un finançament per llençar coets. Em fa la impressió que, un cop s’acordi el nou finançament podrem dir el que deia un altre líder marxista, conegut com a Groucho: “Partia de la pobresa absoluta i he assolit les mes altes cotes de la misèria”.

Recordem que, aquesta mateixa setmana, un altre membre del partit socialista que està al capdavant de la conselleria d’Economia de la Generalitat, el senyor Castells, reconeixia un deute de la Generalitat pel 2008 de 4.800 milions d’euros. Per tant, tot el que el nou model no millori aquesta xifra no servirà per a millorar res, sinó per a pagar el deute que ja hem hagut de generar. Per cert, el conseller d’Economia deia que a l’octubre van fer una previsió d’uns 2.041 euros i que les dades definitives han més que doblat aquella previsió. Potser hauria de canviar d’assessors ja que, partint de les dades publicades per la pròpia conselleria, vaig preveure en un article de setembre de 2008, que el dèficit de la Generalitat s”acostaria als 4.000 milions d’euros.

A partir d’ara, ens aniran repetint una vegada i una altra que el nou finançament serà millor que l’anterior i, per tant, el millor de la història. És la mateixa cançó que sonava quant el nou estatut. L’únic que li canvien la lletra. És el que tenen les cançons de l’estiu: sonen totes iguals i, de tant sentir-les, les acabes ballant com si t’agradessin.

Convé no oblidar que, malgrat ens parlin de cessió de tributs, l’Estat continua recaptant el 90% dels impostos de Catalunya. I per molt que ens cedeixin rendiment de tributs estatals, la caixa la continuen tenint ells. L’Estat també té l’última paraula per a establir els criteris de la seva distribució, amb la potestat d’ajustar els recursos de la Generalitat, tal com reconeix l”article 206.3 de l’Estatut.

O el senyor Zapatero es torna boig i ens concedeix un sistema de finançament semblant al que gaudeixen bascos i naverresos, o es reitera en la “proposta Solbes” de desembre de 2008, que no és res més que una continuació del model que tenim ara. Catalunya no es pot permetre el luxe de continuar per gaire temps més amb un sistema de finançament que l’obliga a aportar a l’Estat l’equivalent al 10% de la seva riquesa. Són recursos que s’emporta l’Estat any rera any i que no retornen mai més.

Com diu el nostre filòsof Xavier Rubert de Ventós: “No volem més formatge: volem sortir de la ratera”.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090609/53719088451.html

Estem malalts

A principis de setembre de l’any passat vaig publicar una previsió de com podrien quedar els comptes de la Generalitat a finals del 2008 i ja advertia aleshores que ens faltarien 4.000 milions d’euros.

 

Aquest any, com podíem intuir, les coses no van gaire millor. A partir de les darreres dades oficials publicades pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat podem fer un diagnòstic de quin és l’estat dels comptes de la Generalitat per aquest exercici 2009 i fer una previsió de quina serà la situació a finals d’any.

 

Val la pena centrar-se en l’anàlisi dels ingressos, que són els que queden més malmesos d’aquesta situació de crisi. Dintre dels ingressos de la Generalitat tenen un pes important els ingressos tributaris. Fent una estimació, veiem de seguida que la cosa no pinta bé:

 

INGRESSOS
(en milions d’euros)	PREVISIÓ		DRETS		EXECUCIÓ		PREVISIÓ
	INICIAL		LIQUIDATS		%		FINAL D’EXERCICI
			(ABRIL 2009)
TOTAL	29.730		10.003		33,65%		-2.157	-7,26%
Impostos directes	8.931		2.464		27,59%		-748	-8,38%	(1)
Impostos indirectes	8.261		2.340		28,33%		-1.241	-15,02%	(2)
taxes	600		144		24,00%		-168	-28,00%
Transferències corrents	7.579		2.184		28,82%		0	0,00%	(3)
Resta	4.359		2.871		65,86%		0	0,00%	(3)

 

 

 (1) hi ha liquidacions pendents del tram autonòmic de l’IRPF (791 MEur), però es pren com a hipòtesi que es liquidaran les previsions

(2) La baixada més forta correspon a la recaptació per l’Impost de Transmissions Patrimonials, uns 550 M euros

(3) Se’ls hi suposa un comportament neutre,per la qual cosa no es preveu la seva influència en resultat.

 

La reducció dels ingressos té dos fonts significatives. En primer lloc, l’eliminació per part de l’Estat de l’impost sobre el Patrimoni. Recordem que, tot i ser un impost estatal, està cedit al 100% a les comunitats autònomes. La Generalitat tenia previst en el seu pressupost una recaptació d’uns 540 milions d’euros que, aquest any no rebrà. Caldria esperar que l’Estat compensés a la Generalitat per aquesta pèrdua conseqüència d’una decisió legislativa de l’Estat, al marge del sistema de finançament que es pacti.

 

L’altre forat en la reducció d’ingressos és la baixada, novament, de l’impost de transmissions patrimonials, d’uns 550 milions d’euros, lligada a la desacceleració el mercat immobiliari.

 

En resum, si les coses no varien (a pitjor) i la Generalitat continua fent un esforç titànic per no augmentar la despesa (a costa de no poder oferir més serveis socials o infraestructures) el “forat” a finals d’aquest any pot ser de més de 2.100 milions d’euros.

 

Ens trobem davant d’una Administració cada vegada més endeutada. Si aquest endeutament fos per oferir més serveis o prestacions, podríem discutir des d’un punt de vista ideològic si això és bo o no per a la societat. Però resulta que aquest endeutament no està destinat a augmentar la despesa pública sinó a intentar mantenir el que ja teníem. És a dir, assumirem la part negativa d’emetre deute (cost financer) i no en gaudirem dels seus beneficis en forma d’augment de la despesa pública.

 

Això no és més que el diagnòstic per aquest any 2009. Però els símptomes d’aquesta malaltia ja fa molts anys que els arrosseguem. La solució no passa per tapar els símptomes sinó per eliminar les causes que els provoquen. I aquí és on cadascú de nosaltres podríem posar nom a la malaltia. Particularment, en aquesta ocasió, em reservaré el diagnòstic.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090526/53709996181.html

Un llop amb pell de bambi

Qualsevol estudiant de primer curs d’economia sap que un dels instruments amb què compte qualsevol Govern per intentar influir en l’economia és la política fiscal. Així que no és d’estranyar que en època de crisi les autoritats intentin fer servir un dels pocs instruments que tenen per tal d’incidir en els pèssims resultats de les dades macroeconòmiques.

Cabria pensar que un govern d’esquerres fes política d’esquerres i que un de dretes fes una política de dretes. Però en aquest país, en matèria de política econòmica, sembla ser que si bé el govern de dretes fa política de dretes els governs d’esquerres també fan polítiques de dretes.

I, és que quan un veu les modificacions fiscals que s’estan duent a terme últimament, té la impressió d’estar governat per la Margaret Thacher. Anem a pams. Veiem les modificacions en la imposició directa.

IRPF
En primer lloc, aquest any ens han pujat l’IRPF. Al no actualitzar-se les tarifes amb l’IPC, ens trobem que acabem pagant més per aquest impost pel simple fat que ens apugin el salari d’acord amb la inflació.

En segon lloc, es proposa reduir la deducció per adquisició d’habitatge habitual a les rendes superiors a 17.000 euros i suprimir-la per a les superiors a 24.000 euros. La justificació que dóna el President Zapatero és que no es vol que l’estalvi es desplaci cap al sector immobiliari. Francament, crec que es desperta tard. Es que no s’havia donat compte abans que hi havia un boom immobiliari? Per què no va prendre mesures aleshores, quan l’economia anava bé?

Si el que realment el que es vol és evitar l’especulació immobiliària es poden fer moltes altres coses des de la política fiscal. El primer que hauria de fer el senyor Zapatero és eliminar la bonificació del 95% que gaudeixen els patrimonis immobiliaris en els impostos de successions i donacions. És una autèntica vergonya que patrimonis especulatius immobiliaris no paguin pràcticament res d’aquests impostos mentre que qui ha treballat tota la seva vida i pretén deixar un patrimoni als seus descendents es vegi espoliat.

Impost de Patrimoni
Aquest any és el primer en què no s’ha de fer declaració de l’impost sobre el patrimoni. Però, qui feia declaració sobre el patrimoni? Les classes treballadores? Els assalariats? En general no. Únicament les classes més altes. Així que ens trobem que qui més té menys paga. I si algú paga menys impostos us asseguro que algú altre ho acabarà pagant, que no seran els que feien declaració de patrimoni, segur.

Impost sobre successions i donacions
En un post anterior ja em vaig referir a aquest impost com un impost injust. Però, com deia abans, no és injusta la seva existència sinó per com es reparteix la càrrega impositiva que fa que l’acabin pagant “justos per pecadors”.

No caiguem en la temptació de demanar la seva supressió, perquè el resultat seria el mateix que amb l’impost sobre el patrimoni. Cal reclamar que s’eliminin els privilegis i es reforcin les reduccions per a familiars.

Impost sobre societats
Aquest és un impost clarament a la baixa. La pressió impositiva que reben les empreses és, en proporció, inferior a la que reben els mateixos treballadors. Per fer aquest impost realment just, s’hauria de passar d’una tarifa fixa a una tarifa progressiva, equivalent a la que s’aplica per l’IRPF.

IVA
Pel que fa a la imposició indirecta, encara no he llegit cap proposta, però m’apostaria alguna cosa en que no trigarem a veure alguna pujada en l’IVA i en algun impost especial més (tabac, alcohol).

El resultat serà que el pes de la imposició directa recaurà sobre les rendes del treball i la disminució dels altres impostos directes es compensarà amb pujades de l’IVA que és un impost regressiu per les rendes més baixes. Recordem que el partit del govern té la sigla “O” de “obrero”. La “S” de “socialista” ja sabem fa molt temps que, si més no en política econòmica, l’ha perdut. Ara per ara, només li queda la “E” de “español”. I es que no ens hem de refiar mai de qui es disfressa de bambi ja que, quan ens acostem per acariciar-lo, se’ns pot menjar d’una queixalada tot el braç.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090513/53702072700.html

EL FRAU DE L’OFICINA ANTIFRAU

Si existeix un organisme anomenat Biblioteca de Catalunya déu ser perquè a Catalunya hi ha llibres. El mateix argument serveix per justificar l’existència del Centre d’Estudis d’Opinió, que déu existir perquè hi ha opinions que mereixen ser estudiades. O, si més no, des de l’Administració Pública. El mateix es pot dir de l’existència del Servei Català del Trànsit, o de l’Institut Català de la Vinya i del Vi, i de tantíssims altres organismes públics amb la seva respectiva justificació d’existència.

Per tant, sembla clar que si el Parlament de Catalunya ha decidit, mitjançant una Llei, crear l’Oficina Antifrau de Catalunya déu ser perquè considera que a l’Administració de Catalunya hi ha frau. Ras i curt.

Algú pot pensar que si al Parlament es coneixia l’existència de frau a l’Administració es podria haver fet alguna cosa més com, per exemple, anar als Tribunals. Pot ser que encara ressonin a les parets de l’antic arsenal de la Ciutadella l’expressió que en el seu dia se li va escapar, en un atac de (lucidesa?) a l’anterior President de la Generalitat, quan va dir allò del 3%.

Però, cal crear un organisme per lluitar contra el frau? No existeixen ja mecanismes per evitar el frau? Tots volem pensar que sí. Aquest mecanismes ja existeixen i són, bàsicament, dos organismes de control.

El primer d’ells és la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya, que depèn del Conseller d’Economia i Finances i que s’encarrega del control intern.

El segon, és la Sindicatura de Comptes. Aquest organisme – previst a l’Estatut – és l’equivalent al “Tribunal de Cuentas”, i és l’encarregat del control extern dels comptes públics. Depèn del Parlament de Catalunya directament. Així s’explica el coneixement de causa que té el Parlament al pronunciar-se sobre els comptes públics. Veiem què diu el text de la Llei de creació de l’Oficina Antifrau:
“els organismes de control que hi ha a Catalunya s’han evidenciat necessaris però exigus pel que fa a la lluita contra el frau”
No entenc com un reconeixement explícit de l’existència de frau a Catalunya ha passat sense el ressó mediàtic que va tenir el famós 3%.

Com és que si la Llei es va aprovar al novembre de 2008 encara no s’ha posat en marxa l’Oficina Antifrau? En primer lloc, al desembre es va modificar la llei. Costa d’entendre que el Parlament modifiqui una llei al mes d’haver-la creat. Es va introduir un canvi consistent en que, si l’Oficina Antifrau aprecia alguna irregularitat en els comptes de la Generalitat de Catalunya, s’informarà al conseller del Departament d’Economia i Finances que designarà les persones de l’equip d’investigació. Això, (ja em perdonareu la comparació) és tant com donar-li la combinació de la caixa forta al lladre.

Hores d’ara, es preveu una nova modificació per a descafeïnar una mica més les funcions d’aquest nou organisme. Actualment el Director ha de ser triat per majoria de 3/5 parts del Parlament. Això comporta que s’han de posar d’acord Govern i oposició. Com que no es posen d’acord, el Govern ha optar per modificar la llei i que es pugui nomenar i cessar sense el concurs de l’oposició. El resultat de tot plegat és un òrgan al servei del poder polític de torn i, per tant, sense independència en la seva actuació. Per aquest viatge, francament, no feien falta organismes.

Paga i calla

En articles anteriors ja he posat de manifest els flagrants incompliments de l’Estatut d’Autonomia per part dels mateixos que el van redactar: l’Estat i la Generalitat. Ara em referiré únicament a una de les poques lleis de desenvolupament de l’Estatut que s’han aprovat: la llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC). En primer lloc val la pena recordar que no calia un nou Estatut per a crear aquesta Agència. Amb l’antic Estatut ja es podia fer.

Dit això, algú podria pensar que, amb les noves competències tributàries resultants de l’Estatut, feia imprescindible dotar a la Generalitat d’un nou ens per gestionar el tributs. Però resulta que les competències en gestió tributària continuen sent les mateixes. Bé, per a ser exactes, no són ben bé les mateixes: són menys. Recordem que abans gestionàvem l’impost sobre el Patrimoni i ara ja l’han suprimit.

Tot i així, potser algú pensa que a partir d’ara decidirem gestionar per nosaltres mateixos tots els impostos que l’Estat ens ha cedit. Recordem que actualment, a la major part del territori de Catalunya, els tributs cedits no els gestiona la Generalitat. El que fa la Generalitat és subcontractar amb els “Registradores de la Propiedad” la seva gestió que, a canvi, cobren a preufet el 25% de cada complementària. Doncs s’equivoquen: la gestió la continuen fent els “Registradores” amb el mateix Conveni.

Però tot i així, potser encara algú podria pensar que, a partir d’ara l’ATC gestionarà la recaptació en via executiva dels impostos (és a dir, perseguir als qui no paguen per les bones). Doncs també s’equivocaria. La Generalitat renuncia a aquesta funció i la subcontracta amb l’Estat (a canvi d”una comissió, és clar) fins i tot en els cas dels tributs propis, tal com reflecteix el Conveni que hi te subscrit

Malgrat tot, la Llei de creació de l’ATC conté aspectes beneficiosos per als ciutadans. El primer d’ells és la creació de l’Oficina del Contribuent (DT 3a), pensada per a defensar les garanties i els drets dels ciutadans. Malauradament, tot i que la Llei preveia la seva creació en el termini d’un any (el termini es va esgotar el dia 24.7.2008) hores d’ara encara no s”ha posat en marxa. També estava prevista l’elaboració d’una Carta de drets dels Contribuents (DT 4a) en el mateix termini i hores d”ara ningú no en té notícies. Sembla que les nostres autoritats tributàries estan més preocupades en recaptar que en donar un servei als ciutadans.

Res s’ha sabut de la famosa Finestreta única (DA 7a), que havia de facilitar el compliment de les obligacions tributàries dels ciutadans de Catalunya ni de la transformació del Consorci previst a l’Estatut en l’Agència tributària a Catalunya (DA 14a).

Està clar que els ciutadans hem de complir sense dilacions amb les nostres obligacions tributàries sota pena de recàrrecs i sancions, mentre les nostres autoritats incompleixen impunement les lleis i els terminis que ells mateixos s’han autoimposat.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090309/53653804071.html

L’IMPOST DE SUCCESIONS: JUSTOS PER PECADORS

L’impost sobre successions i donacions completa la imposició directa sobre les persones físiques que protagonitza l’IRPF.

Ve a donar compliment als principis que emanen de l’article 31 de la Constitució espanyola: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”.

Es tracta, doncs, d’ajustar la càrrega impositiva de l’impost en funció de la capacitat de pagament, per tal d’aconseguir una redistribució de la riquesa amb ocasió de la transmissió de patrimonis intervius (donacions) o mortis causa (successions). Aquesta figura impositiva juga un paper clau en la justícia del sistema tributari, més encara amb l’eliminació de l’impost sobre el Patrimoni que és també un impost directe que recau sobre les persones físiques.

Convé recordar que, l’impost de successions i donacions, tot i ser un impost estatal, es troba cedit totalment a les comunitats autònomes. Però a banda de la cessió del rendiment del tribut també està cedida una àmplia capacitat normativa que permet, a cada comunitat autònoma, establir reduccions sobre la base imposable. Aquest fet, ha contribuït a crear la sensació entre els ciutadans de certa discriminació fiscal per raó de territori. Però el més preocupant, en realitat, no és que cada comunitat autònoma pugui modular mitjançant reduccions aquest impost, ja que aquest fet no és més que l’exercici de l’autonomia financera que necessàriament han de tenir les administracions territorials. El que realment distorsiona l’impost són les reduccions indiscriminades que existeixen actualment i que permet que, qui més té, acabi pagant menys per què troba els mecanismes a la llei per aplicar reduccions a las seva base imposable. Per tant, convé afrontar la reforma de l’impost des d’uns perspectiva de repartiment vertical de la càrrega tributària, i no des del punt de vista de territoris.

És necessari reformar les reduccions aplicables a la base imposable per convertir l’impost de successions en un veritable instrument de justícia tributària, amb un repartiment equitatiu de la càrrega tributària en funció de la capacitat de pagament. Amb les reformes introduïdes al llarg dels anys, s’ha anat pervertint aquest objectiu de l’impost que no s’hauria d’haver perdut mai. D’aquesta forma, sota la denominació d’”empresa familiar” (bonificades al 95%) s’ha equiparat tot tipus d’entitats patrimonials. Això ha propiciat que la majoria de grans patrimonis hagin trobat el mecanisme per tal d’articular l’elusió de l’impost. Aquest és el gran greuge que provoca aquest impost, i no les diferències normatives establertes per les comunitats autònomes.

És imprescindible que, aprofitant el nou sistema de finançament, es doti de més marge de maniobra a la Generalitat de Catalunya per regular l’impost. Actualment es poden introduir reduccions que comportin una “millora” respecte a la regulació estatal, però no es poden modificar aspectes que puguin resultar més gravosos pel contribuent. És a dir, si l’Estat estableix alguna reducció la Generalitat no pot eliminar-la, només millorar-la.

Ens trobem en un període de crisi econòmica i totes les polítiques públiques que s’adoptin, especialment les fiscals, han de tenir molt present l’impacte en l’economia productiva i en l’economia social. Amb aquesta perspectiva cal afrontar la reforma de les reduccions de l’impost sobre successions i vincular els importants beneficis fiscals que otorga actualmet l’impost a l’estímul de l’economia productiva i a la protecció social de les persones més desafavorides. Només així aconseguirem que acabin pagant l’impost “justos” per “pecadors.”

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090227/53649004416.html