Democràcia com a solució

“Una persona, un vot” era l’eslògan que proclamaven les colònies quan assolien la independència de la metròpoli. Ens dóna la idea que tothom, independentment de la seva condició, pot expressar la seva voluntat i que aquesta serà igualment valorada i ponderada.

El mecanisme pel qual entre tots decidim qui ens governa i en quines condicions és la base de la democràcia. Ningú no posa en dubte que aquest és el millor sistema que hem trobat fins ara les persones humanes per viure en societat. Fem un cop d’ull, però, al nostre entorn immediat i veiem com anem de nivell de democràcia.

¿Us diu alguna cosa el nom de Herman van Rompuy? Resulta que, a partir d’ara, aquest belga serà el nou president de la Unió Europea. Si preguntéssim aleatòriament a la gent que passa pel carrer si saben alguna cosa d’aquest senyor i si saben qui l’ha triat per ocupar aquest important càrrec estic convençut que el 99,99% de la gent respondria que no ho sap. Si volem que Europa recuperi impuls, que hi hagi menys euroescèptics, que millori la qualitat democràtica de les institucions europees, francament crec que aquesta no és la via. Recordem, per un instant, com trien els nord-americans el seu president. No demano que es faci amb el mateix sistema perquè estem davant situacions diferents, però, no hagués estat una mala idea fer unes eleccions globals (i simultànies, per un cop) a tota la UE. Si som capaços de fer-ho per triar una cançó a Eurovisió, que menys que fer-ho també amb el president d’Europa.

A casa nostra les coses no són gaire diferents. Tots sabem la importància que té el cap de llista en unes eleccions municipals que no és més que el candidat a alcalde del municipi. I, en aquests casos, té una importància rellevant el nom de qui s’hi presenta. La gent dóna la seva confiança, molt sovint, a la persona per sobre de les sigles del partit. Doncs bé, ara veiem com l’alcalde de Santa Coloma ha acabat a la garjola i en el seu lloc algú (no sabem qui) ha triat una altra persona per ocupar el lloc d’alcalde. I dic jo, ¿no hagués estat infinitament més democràtic donar la veu al poble? Sí, ja sé que la llei actual no ho permet, però, si us plau, que algú proposi una reforma de la llei electoral per impedir que això torni a succeir.

Justament es parla aquest dies al Parlament de la reforma de la llei electoral de Catalunya. Des d’un punt de vista estrictament jurídic la cosa es grotesca. La Disposició Transitòria segona del nou Estatut manté en vigor la Disposició Transitòria quarta de l’antic estatut del 79. En definitiva: que no tenim llei electoral i ens regim, bàsicament, per la legislació estatal. Aquesta diu que la circumscripció electoral és la província. Les províncies van ser creades a l’any 1833 per un tal Javier de Burgos inspirat en el model departamentalista francès. En el cas francès tinc entès que es van delimitar tenint en compte la distància que podia recórrer a cavall un home en un dia. En el cas espanyol, ignoro quins van ser els criteris. El que està clar és que no responien a la forma d’organització territorial de Catalunya. Però, més enllà dels criteris per a delimitar les circumscripcions, el més important serà veure com es trien els nostres representats. El sistema de llistes obertes sona molt bé sobre el paper, però em temo que a la pràctica ens podríem trobar el Parlament ple de freekies de veritat. Coneixent-nos com ens coneixem, seríem capaços de triar com a President de la Generalitat el Sergi Mas. Superada la gràcia del moment, ens quedarien quatre anys pel davant per governar el país.

Finalment, el dia 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya realitzaran unes consultes sobre la independència. Increïblement les nostres institucions no estan preparades per digerir l’opinió expressada democràticament pel poble (com s’ha demostrat també amb el Tribunal Constitucional) i, com a conseqüència aquestes consultes s’han de fer fora del sistema oficial. És el poble mateix qui s’autoorganitza per fer sentir la seva veu.

Aquest exemples que acabo d’exposar trets de l’actualitat, posen de manifest que la qualitat democràtica de la nostra societat és clarament millorable. I justament, unes dosis més elevades de democràcia donarien resposta a molts dels problemes que se’ns presenten. I en primer lloc, la desafecció.

Article publicat a La Vanguardia

Autonomia, federalisme, independència

Quan es va aprovar l’Estatut d’autonomia de l’any 79 la democràcia espanyola encara anava en bolquers. No feia ni dos anys que s’havia legalitzat el partit comunista. La democràcia s’obria pas, imparable, a la nostra societat. Ho feia a costa de les estructures franquistes ancorades en els “principios generales del movimiento”.

Una d’aquestes estructures era l’exèrcit espanyol, que continuava sent exactament el mateix que en l’època del dictador. En conseqüència, la por a soroll de sabres (o de tancs pels empedrats del carrer) no era infundada, tal i com es va posar de manifest el 23 de febrer de l’any 1981. En aquestes circumstàncies, la recuperació de l’autonomia a Catalunya era el màxim al que es podia aspirar donades les circumstàncies espanyoles. Dintre de molts caps ressonaven aquelles paraules dites pel dictador: que ho havia deixat tot “atado, y bien atado”.

Trenta anys després, en l’entorn d’una Europa sense fronteres, ni murs ni telons, amb uns quants Estats més, nascuts en aquests anys, quan el franquisme no és més que un record en blanc i negre, l’aprovació d’un nou Estatut ens hauria d’haver permès arribar allà on les circumstàncies del 1979 no ho permetien. Hem comprovat, però, que el salt qualitatiu del nou estatut no ha existit. Que tot roman, si fa o no fa, igual. És cert que el nou Estatut aprovat per la cambra catalana comportava significatius avenços en l’autogovern (finançament, reconeixement nacional, autogovern..). Però tots sabem com va acabar aquest estatut: passat pel sedàs del Congreso de los Diputados espanyol. Amb el senyor Alfonso Guerra passant el ribot pel text aprovat pels representants del poble de Catalunya.

A tot això, n’hi havia que creien que el següent pas lògic, un cop superada la etapa autonomista, era anar cap a un estat federalista. I aquest argument el defensaven moltes persones, sobre tot, del PSC. Però pretendre que l’estructura de l’Estat espanyol es torni federalista és molt més difícil que aconseguir la independència de Catalunya. Per a poder-se federar, cal disposar, en primer lloc de capacitat per a decidir per a un mateix. És a dir, cal en primer lloc gaudir de sobirania per, a continuació, cedir-la en favor d’una federació amb altres, d’igual a igual. I aquí arribem al segon punt: cal que es donin aquestes condicions d’igualtat amb “l’altre” per a poder-se federar. Si hem d’esperar que Múrcia (per posar un exemple) gaudeixi de sobirania plena per a poder decidir federar-se amb nosaltres, francament ho portem malament. I finalment, encara que es donessin aquestes circumstàncies dignes d’una conjunció astral, és imprescindible comptar amb la voluntat mancomunada de les parts per arribar a acords. I aquest és l’argument definitiu: feu un repàs a la història recent de l’Estat espanyol i veureu com van de voluntat.

Hem arribat a un punt de “caixa o faixa”. La fórmula autonomista ha arribat a la seva fi. Fins aquí arriba el camí de les autonomies a Espanya. Independentment del sentit de la Sentència del Tribunal Constitucional, aquesta marcarà els límits de l’estat de les autonomies. I després, què?. Descartada la via federalista i esgotada la via autonomista, si no volem morir ofegats en un decadent i opressiu Estat, només ens queda la possibilitat de “saltar la tanca” de l’autonomisme i fer sols el nostre camí. Deixem anar llast i arribarem més lluny, més de pressa. Nosaltres decidim.

TRANSPARÈNCIA

La transparència és la qualitat dels objectes que deixen passar completament la llum a través d’ells i, per tant, ens permeten veure què hi ha més enllà. Aquesta definició, més o menys ortodoxa, em serveix per parlar de la transparència en la gestió pública.

El cúmul de notícies que estem patint darrerament (Millets, Gurtels, Matas, informes inútils, etc) tenen molt a veure amb el grau de transparència (o opacitat) en la gestió dels recursos públics.

I es que, no ho oblidem els recursos públics haurien de ser precisament públics. És a dir: amb publicitat. Són recursos aportats per tots nosaltres mitjançant els impostos i, per tant, tenim tot el dret del món a saber en què es gasta fins a l’últim euro. Malauradament això no és així.

Són molts els aspectes en que el nostre país hauria de millorar per assolir un grau de transparència pública homologable als països més avançats democràticament. Aquesta cultura de l’opacitat en la gestió pública, hereva dels ambients burocràtics kafkians dels segle passat i de la tradició històrica feta a base de molts anys d’obscurantisme administratiu franquista, van deixar seqüeles que avui dia encara patim. La qüestió és que hi ha un llarg camí que necessàriament hem de recórrer.

La pròpia dinàmica del cicle pressupostari públic comporta l’existència “d’àrees de penombra”. Si bé és cert que s’ha augmentat moltíssim la informació que cal adjuntar a la tramitació dels pressupostos, també és cert que l’excés de documentació afegida no permet clarificar l’accés a la informació. D’altra banda el Parlament ha perdut un cert pes respecte al poder executiu en el cicle pressupostari.

El nivell de detall amb que apareix el pressupost contrasta amb la sobrietat en la presentació del resultat de la despesa. No oblidem que, al cap i a la fi, el pressupost no és més que una declaració d’intencions del que farà el Govern. El que realment importa és el que el Govern ha fet. Per tant, caldria donar pes al tràmit de retre comptes i al control de la despesa. No sembla lògic que mentre a les empreses privades se’ls exigeix el deure de liquidar els comptes amb celeritat, l’Administració Pública trigui més de dos anys en presentar l’informe de la Sindicatura de Comptes. La lentitud en la presentació dels comptes no ajuden a la transparència.

Cal millorar l’accés del ciutadà de a peu a la informació de tota la despesa pública. No és acceptable que l’Estat, per exemple, es negués l’any passat a revelar els destinataris dels ajuts bancaris. Com tampoc és acceptable que no es publiquin els informes presumptament inútils pagats pel Govern. És despesa pública i pública ha de ser la seva gestió.

La transparència està íntimament lligada a la responsabilitat en la gestió. En la nostra legislació hi ha prevista una responsabilitat comptable (amb abast molt limitat a la pràctica) una responsabilitat penal i una responsabilitat política. Per poder exigir responsabilitat en la bona gestió cal dotar l’actuació de l’Administració pública de mecanismes de transparència. En el nostre Estatut contempla la transparència com a un principi en l’actuació de l’Administració. Però no va més enllà en el seu compromís i regulació.

Podem estar d’acord o no amb les polítiques que duguin a terme en cada moment els nostres governants, però tenim el dret de saber en què es gasten fins a l’últim cèntim d’euro dels nostres impostos. Volem que la llum passi lliurement per la gestió pública per veure en tot moment què hi ha darrera. Així evitarem sorpreses.

MADRID: ME RIO

Novament em veig obligat a iniciar un nou article amb una referència cinematogràfica. Es tracta de la pel.lícula Brazil. És un film estrany, un
tant surrealisa, amb una estètica molt peculiar, en un ambient kafkià, i amb una sintonia repetitiva de la coneguda cançó: “Braziiiil!, tararoraroraroráaaaa, tararoraroraaaaaah, Brazil , Brazil. Pah, pah,
paaaaaaaaah!”. I és que darrerament estic sentint moltes persones tararejant entre dents aquesta cançó, com a la pel.lícula.

Pot ser és que conec molta gent que s’ha alegrat que el president del COI no hagi pronunciat allò de “.. a la ville de: Madrid!” per atorgar a la capital espanyola l’organització de les olimpíades del 2016. No sé exactament els seus motius, però en la majora de casos, crec, respon a factors més aviat emocionals, per dir-ho d’una forma políticament correcta. Ens movem en el camp dels sentiments i en aquest terreny hi ha poc a discutir. No se senten identificats amb Madrid i punt.

Els ciutadans de Barcelona tenim un bon coneixement de causa per opinar sobre el tema. Recordo perfectament com era la Barcelona pre-olímpica. I, sí, ja sé que es van construir les rondes, el palau sant Jordi, un barri nou a la vila olímpica (quants terrenys requalificats!) i que es va rehabilitar l’oblidat estadi olímpic, però, què voleu que us digui, trobo a faltar aquella Barcelona que era “nostra”, dels ciutandans, i no com passa ara, que els ciutadans que vam nèixer a la capital de Catalunya ens sentim com una espècie en vies d’extinció. Recordo com, a l’estiu, la ciutat quedava pràcticament buida, només amb quatre turistes despistats i quatre “Rodriguez”. Ara, els 365 dies de l’any (366 els anys olímpics) la ciutat està abarrotada de turistes temporals i vitalicis. Se’ns diu que això és boníssim per a la ciutat. El que no tinc tant clar és que ho sigui per als seus ciutadans, al menys no per a mi. Deixant de banda els factors passionals, hi ha algunes observacions molt
s més racionals per posar “peros” a què Madrid sigui la seu de les
olimpíades.

Pensem, per un moment, en la magnitud de les inversions públiques que calen per condicionar una ciutat per organitzar amb èxit un aconteixement com aquest. A costa de qui, o de què, es farien aquestes faraòniques inversions? En la línia de les polítiques fiscals robinhoodianes anunciades pel Govern de Zapatero, els rics haurien de financiar als necessitats. De ben segur que, per al Govern de Madrid, Catalunya, la comunitat amb més riquesa del seu Estat, hauria hagut d’ajudar la necessitada Madrid a complir els seus somnis olímpics. Si ara ja patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros anuals, no voldria pensar com seria d’aquí al 2016. D’alta banda, quan a Barcelona li van concedir els Jocs del 1992, el Govern de l’Estat, per compensar, va donar la capitalitat cultural a Madrid, va organitzar l’expo de Sevilla i va construir un aclamat de feia segles TGV Madrid-Sevilla. En cas que s’hagués atorgat les olimpíades a Madrid, em fa la impressió que no ens haguessin donat ni la capitalitat cultural, ni l’expo (per a què, ja les vam tenir el 1888 i 1929) ni el TGV Barcelona-València. Madrid es comporta com una envejosa ciutat que no es conforma amb ser la capital d’un Estat, sinó que vol per a sí mateixa tot allò que té èxit a Barcelona: les olimpíades, Cibeles-Gaudí, la Fira de Barcelona-IFEMA, el TGV, el triplet del Barça… Amb aquesta inèrcia qualsevol dia els ciutadans de Madrid es trobaran votant per la seva independència.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091005/53798038205.html

TRAMPES

Trampes (i tramposos) n’hi ha de molts tipus. N’hi ha que són il•legals (les més corrents) i n’hi ha que tenen cobertura legal, però no moral. Aquestes darreres són quasi pitjors, per la seva subtilesa.

Aquest dies estem vivint uns exemples clars de trampes i tramposos. El cas Millet és un exponent clar de les que no són legals, tot i que durant anys ha conviscut amb l’aparença de legalitat. Només l’afany inquisidor i recaptatori de l’Agència Tributària Estatal (qui ho havia de dir!) ha permés descobrir aquesta immunda trama, ja que els mecanismes de control “nostres” han fallat per tot arreu. Voldria pensar que han fallat per pura incompetència però tinc la sensació que la cultura de les trampes està molt arrelada en la nostra societat. Així, com s’explica que una persona que, sembla ser, ja havia estat condemnada amb anterioritat http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090922/53790248228.html , fos President del Palau de la Música i tingués al seu càrrec diners dels contribuents? Com és possible que ara li reclamin que retorni la Creu de St. Jordi? Potser el que s’hauria d’haver fet és no donar-l’hi.

Això em recorda el cas de Renault amb Briatore i Nelsinho Piquet. Si tothom ha reconegut que en el gran premi de Singapur es van fer trampes i Alonso va guanyar amb males arts, com és que el pilot espanyol no renuncia a la seva victòria? Es el mínim que s’hauria d’esperar d’un esportista que ha estat llorejat amb el Premi Príncep d’Astúries, i que mai ningú no el titllaria de trampós. O potser també hauria de tornar el prestigiós premi?

Però, com deia, hi ha altres trampes que no són antijurídiques però, des del meu punt de vista, són antiètiques. Per exemple el nomenament del senyor J. M. Sangenís http://www.socialistes.cat/El-Partido/Directorio/Qui-es-qui/Josep-Maria-Sangenis-Aragones com a Director d’investigacions de la Oficina Antifrau, un organisme creat amb total independència dels partits polítics. Se’ns dirà, segurament, que just abans de prendre possessió del càrrec ha estripat el seu carnet del PSC. Així es compleix escrupolosament la llei.

El mateix es pot dir dels múltiples informes inútils encarregats pel Govern. Molts d’ells són per quantitats just inferiors als 12.000 euros, import a partir del qual és obligatori atorgar-los per concurs. Perfectament legal, però no deixa de ser una “trampa” més. Ja ho diu el refrany: “feta la llei, feta la trampa”.

I es que un té la sensació de viure en un món ple de trampes. Com si assistíssim a una interpretació de jocs de màgia perpètua. Sabem que el que estem veient no és real, que té truc, però aplaudim i ens meravellem de veure coses impossibles com a reals. El problema és que, de vegades, a algun mag si li cauen les cartes de les mànigues en el moment més inoportú i s’acaba la màgia. Com en el cas Millet. Però mentre això no passi, tots aplaudirem amb alegria. The show must go on!

Impostos: quo vadis Govern (2a part)

Sembla ser que el Govern de Zapatero està decidit a pujar els impostos per a tapar el forat financer que s’ha creat en la Hisenda de l’Estat com a conseqüència de la baixada de la recaptació per la frenada de l’activitat econòmica i per l’augment de despesa pública.

Cal recordar que la primera modificació fiscal d’aquest any ha estat suprimir l’impost sobre el Patrimoni. Per tant, de moment el Sr. Zapatero ja ha reduït la pressió fiscal de les classes altes.

El Sr. Victoriano Valle, Director de la FUNCAS (Fundació Espanyola de les caixes d’Estalvi) declarava ahir que calia elevar els tipus impositius de l’IRPF a les classes mitjanes, suprimir la reducció per habitatge i no tocar la tributació de les classes altes. Argumenta que és l’única forma d’obtenir un increment substancial de la recaptació. Al mateix temps aposta per una pujada de l’IVA i per una congelació dels sous dels treballadors públics. A aquest senyor algú li podria preguntar quina responsabilitat tenen les entitats financeres en la crisi. També se li podria preguntar quants recursos ha destinat el sector públic per donar suport a les entitats financeres. Potser algú també li podria preguntar sobre les primes i sous dels directius d’entitats financeres que, en alguns casos han alentat conductes irresponsables. Però sobretot, crec que algú li podria preguntar si creu que compleix amb el principi de progressivitat dels sistema tributari una pujada d’impostos indirectes, com l’IVA, i un augment de la càrrega tributària sobre les classes mitjanes. Francament, és una política profundament injusta.

Però, sense necessitat de fer una valoració ètica de la política proposada per la FUNCAS, també penso que és equivocada per a sortir de la crisi. No és una bona idea, en una fase de decreixement de l’economia, atacar la capacitat de consum de la classe treballadora. El que necessitem són mesures per estimular la demanda. Podem estar d’acord en què cal eixugar el dèficit públic, en part, per la via d’augmentar impostos, però amb un repartiment just de la càrrega tributària i pensant en els efectes que pot tenir de cara a la recuperació econòmica. Des d’aquest punt de vista no és pot acceptar la pujada de l’IRPF a les classes mitjanes. Pel que fa a una pujada en l’IVA, aquesta sempre seria menys perjudicial que una pujada de l’IRPF. En primer lloc, no afecta directament al mercat de treball, com sí ho fa l’IRPF. En segon lloc, en un context d’inflació pràcticament zero no tindria efectes indesitjats sobre els preus. En tercer lloc, tot i afectar a tothom per igual i tenir un cert component regressiu, és pot compensar aquest aspecte amb la revisió del tipus dels béns de luxe i al mateix temps de l’ampliació dels tipus baixos per a determinats productes més consumits per les rendes baixes.

Quant a l’impost sobre successions i donacions, hem vist que aquesta setmana l’Estat s’ha negat a afrontar una reforma d’aquest impost. Tenint en compte que està cedit el 100% del seu rendiment a les CCAA, seria convenient que si l’Estat no està disposat a posar ordre en aquesta figura tributària, cedeixi la capacitat normativa plena a les CCAA, aprofitant la modificació del la LOFCA i de la Llei de cessió de tributs. D’aquesta forma es podria abordar una reforma en profunditat d’aquest impost per acabar amb les injustícies que s’ha anant realitzant al llarg dels anys per la posada de pedaços que han convertit aquest impost en regressiu.

I finalment, abordar amb decisió la lluita contra el frau i l’economia submergida. Cal aprofundir en l’aplicació de la Llei 36/06 de lluita contra el frau i abordar la borsa de 25.000 milions d’euros a l’any que s’escapen per aquest forat (segons previsions fetes pels mateixos tècnics de l’AEAT: http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=59 )

Cal coordinar l’AEAT amb les administracions tributàries de les diferents CCAA i elaborar un pla integral de lluita contra el frau, que penalitza doblement a qui compleix amb les seves obligacions tributàries.

Reflexions per a la reforma fiscal

En primer lloc, cal tenir present quins són els objectis que es pretenen assolir amb la política fiscal.
¿es vol prioritzar la reactivació de l’economia? ¿es vol contribuir a la cobertura social dels afectats per la crisi?
Suposo que ambdues coses.

Per a reactivar l’economia primer hem de saber per quin model econòmic apostem: és a dir, volem tornar al tipus de creixement econòmic que hem tingut fins ara basat en el sector immobiliari, turisme massiu i automoció? O volem apostar per a sectors emergents, com ara energies renovables? (potser també agroalimentari, indústries culturals, bioquímica, … els quals comporten una aposta seriosa per l’educació?)

Un cop definit l’objectiu que hem triat per a sortir de la crisi, haurem d’utilitzar tots els mitjans per a assolir-los. Un d’ells és la política fiscal.
Cal decidir si volem traslladar el pes de la imposició directa cap a la imposició indirecta, amb els efectes que té sobre la progressivitat del sistema tributari. Així, veiem com s’ha eliminat un impost directe com és l’impost sobre el patrimoni, de manera que la imposició indirecta ha guanyat pes relatiu. Es a dir: els sistema tributari s’ha tornat menys progressiu la qual cosa perjudica a les classes mitges i baixes. Qui fa un major esforça fiscal mentre es suprimeix l’impost sobre el patrimoni, es redueix l’impost sobre societats (impost directe), i es mantenen tipus de l’1% sobre les SICAV (societats d’inversió en capital variable)? Qui suporta, doncs, el pes de la recaptació? Els assalariats i els autònoms i la petita empresa.

Es imprescindible redefinir el repartiment de la càrrega tributària entre la ciutadania per donar compliment a l’article 31 de la Constitució. I per això, més que anunciar reformes legislatives cara a la galeria el que cal és:
Primer: replantejar la política de beneficis fiscals per tal d’orientar-los exclusivament en funció de la seva capacitat per contribuir a superar la crisi (apostant per sectors emergents) i per la seva capacitat de donar cobertura social a les persones més necessitades. El volum dels beneficis fiscals, segons la Llei 2/2008 de pressupostos generals de l’Estat per al 2009, és de més de 61.000 milions d’euros. Crec que aquí tenim un molt bon marge de maniobra on poder incidir.
Segon: Abordar amb decisió la lluita contra el frau i l’economia submergida. Cal aprofundir en l’aplicació de la Llei 36/06 de lluita contra el frau i abordar la borsa de 25.000 milions d’euros a l’any que s’escapen per aquest forat (segons previsions fetes pels mateixos tècnics de l’AEAT: http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=59 )
Cal coordinar l’AEAT amb les administracions tributàries de les diferents CCAA i elaborar un pla integral de lluita contra el frau.
Cal posar en marxa el cens de bitllets de 500 euros, que permetria aflorar moltes trames de diner negre.
Per la part de les despeses, cal prendre les mesures necessàries per prevenir l’ús indegut dels diners públics (tant en contractacions públiques, com en subvencions, subsidis, etc.. ) per la qual cosa seria convenient que l’Estat crees una Oficina Antifrau Estatal, a l’igual que ja s’ha fet a Catalunya.

En definitiva no és creïble que mentre el President del Govern diu que han de pagar més qui més té, es dediqui a eliminar l’impost sobre el patrimoni i a mantenir règims com els de les SICAV.
La supressió de l’impost sobre el patrimoni s’hauria d’haver fet juntament amb una reforma de l’IRPF que permetés integrar la tributació dels patrimonis a la mateixa declaració sobre la renda, penalitzant el manteniment de patrimonis improductius.
Pel que fa a les SICAV, si no s’endureix el seu control, s’han de fer petits ajustos per tal d’evitar un ús indegut d’aquesta figura tributària. Així, es podria establir per norma la obligació de que cada partícip hagués de tenir una participació màxima d’un 10%. (es tracta d’evitar que hi hagi un partícip amb un 98% i 99 partícips es reparteixin el 2% restant)

Quant a l’Impost sobre Successions, l’Estat té una responsabilitat que no pot el.ludir. Es tracta d’un impost estatal, cedit això sí a les CCAA. És l’Estat qui té l’última paraula en la seva reforma. És l’Estat qui ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar els greuges entre CCAA. O es cedeix la plena capacitat normativa a les CCAA per a que cadascuna reguli lliurement, o bé s’eliminen les reduccions establertes per l’Estat (la qual cosa comportaria compensar a les CCAA per la pèrdua d’ingressos) i que cadascuna redefineixi les bonificacions. No sembla just el manteniment de bonificacions del 95% de participacions de societats immobiliàries mentre la classe mitjana suporta el pes de l’impsot.

Quant a la política sobre la imposició indirecta, l’argumentació de base és la mateixa. S’ha de procurar que les reformes no facin perdre progressivitat al sistema tributari en la seva globalitat.
Així, en l’IVA, s’han de replantejar els béns i serveis que es beneficien dels tipus reduits i super-reduits per donar prioritat a l’estímul de l’economia i de la cobertura social.

ERO a la Generalitat

ERO a la Generalitat

Es veia venir feia temps. Els números de la Generalitat no quadren. No és que sigui una cosa nova, a moltes empreses del nostre país els hi passa. A mitjans de l’any passat ja vaig publicar un article (http://xaviermartinez.wordpress.com/2008/09/05/necessitem-4000-milions-deuros/) en què vaticinava un dèficit de la Generalitat pels vols dels 4.000 milions d’euros. No fa gaire, vaig escriure un altre article (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090526/53709996181.html) sobre el pronòstic per aquest any en el que s’evidenciava la tendència negativa dels ingressos. Aleshores ja deia que la Generalitat hauria de fer un esforç titànic per contenir les despeses.

El que no m’esperava era l’Acord de Govern sobre optimització de plantilles que preveu la reducció d’un 3% del personal. (Algun antropòleg hauria de fer un estudi per trobar quina relació hi ha entre el 3% i el nostre país).

El que anomenen “optimització” és un eufemisme per referir-se a un ERO en tota regla que afectarà a 2.500 treballadors, segons els sindicats, que acabaran per incrementar la llista de l’atur.

Molts de vosaltres pensareu que ja està bé que la Generalitat redueixi plantilla. Segurament molts pensaran que el que sobren en aquest país són funcionaris i, per tant, ja està bé. Per als que pensen així, els convido a fer algunes reflexions.

En primer lloc, cal saber que Catalunya és la comunitat autònoma que, amb diferència, té menys treballadors ocupats al sector públic. Segons l’Instituto Nacional de Estadística, a Catalunya hi ha uns 290.000 treballadors públics. És a dir el 3,95% de la població. Al País Valencià estan pel 4,56% i a les Illes Balears pel 4,89%. En canvi, a Andalusia hi ha 500.000 treballadors al sector públic que representen el 6% de la població; a Madrid 414.000, que representen el 6,6%. Tanca aquesta honrosa llista, Extemadura, amb un 8,35%. Crec que aquestes xifres són prou eloqüents.

En segon lloc, cal recordar que la Generalitat està governada per uns partits que s’autoqualifiquen de progressistes i d’esquerres, i no per uns neoliberals. Però no sembla que una mesura d’aquest tipus vagi en la línia d’una política progressista. Ni en el fons, ni en les formes. Així, un cop presa la decisió per part del Govern de la Generalitat de reduir plantilles, el correcte hagués estat posar-ho en coneixement dels sindicats i fer el tràmit de la negociació col·lectiva en l’àmbit corresponent: en aquest cas, la Mesa de Negociació de la Funció Pública. Però això no ha estat així. S’ha aprovat l’Acord sense ni tant sols informar al sindicats.

En tercer lloc, el senyor Castells, Conseller d’Economia, va anunciar una reducció de partides de despesa del pressupost de la Generalitat, entre les que es troba la reducció de plantilles. Va dir que suposaria un estalvi d’uns 50 milions d’euros i va insistir en què no es faria fora a ningú. Qualsevol persona amb un mínim d’intel·ligència s’adonarà de seguida que les manifestacions del senyor Castells grinyolen per tot arreu. Perquè, com pensa reduir 50 milions d’euros de despesa de personal i no fer fora a ningú? Si fos veritat que no fa fora a ningú perquè, segons ell, afecta únicament a places vacants, aleshores, en realitat, no està reduint despesa. Està fent jocs malabars i està venent fum. Però si realment redueix despesa, això únicament es pot fer per la via de deixar de fer la despesa, es a dir, de pagar nòmines. El que farà la Generalitat és despatxar interins, personal temporal, personal amb les retribucions més baixes i, per tant, treballadors en situació més precària. Estem, al meu entendre, davant d’un ERO encobert. ¿amb quina autoritat moral pot fiscalitzar a partir d’ara la Generalitat els ERO que li presentin les empreses privades quan no és capaç de fer les coses ben fetes a dins de casa seva? Quin exemple està donant?

En quart lloc, el 40% l’estalvi que es produirà per reduir plantilles el Govern té previst dedicar-lo a augmentar les retribucions d’altres llocs de treball, com per exemple, els alts càrrecs els quals, per cert, no es veuen afectats per la reducció del 3% de plantilles. Si realment es volgués reduir despesa, el més lògic hagués estat acordar reduir un 3% la despesa de personal, no el 3% de la plantilla. Però clar, és més barat eliminar tres subalterns que tres assessors.

Davant el despropòsit que representa la política de contenció de despesa del Govern, jo crec que el que seria més just és retornar la llei de pressupostos al Parlament de Catalunya i que aquest tornés a renovar el mandat al Govern per a executar les despeses. Al cap i a la fi, les previsions sobre les que es va construir el pressupost actual pel que fa a creixement, inflació, tipus, recaptació, atur, etc, han quedat absolutament desfasades.

REFORMA DE L’IMPOST DE SUCCESSIONS

PROPOSTA DE REFORMA DE L’IMPOST DE SUCCESSIONS I DONACIONS

L’impost sobre successions i donacions completa la imposició directa sobre les persones físiques que protagonitza l’impost sobre la renda de les persones físiques.

Ve a donar compliment als principis que emanen de l’article 31 de la Constitució espanyola: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”.

Es tracta, doncs, d’ajustar la càrrega impositiva de l’impost en funció de la capacitat de pagament, per tal d’aconseguir una redistribució de la riquesa amb ocasió de la transmissió de patrimonis intervius (donacions) o mortis causa (successions). Aquesta figura impositiva juga un paper clau en la justícia del sistema tributari, més encara amb l’eliminació de l’impost sobre el Patrimoni que és també un impost directe que recau sobre les persones físiques.

Nogensmenys, a banda del principi de justícia tributària, cal modular també el principi de progressivitat que emana també de l’article 31 de la Constitució. Per aquest motiu, la tarifa de l’impost s’ha de mantenir necessàriament amb aquest caràcter progressiu per garantir que pagui més qui més té. S’ha de matisar aquesta progressivitat per les circumstàncies personals del subjecte passiu. I és aquí on cal prestar l’atenció necessària per a que aquest impost no es distorsioni, produint efectes indesitjats i la percepció per part de la ciutadania que l’impost no respon a una justa distribució de la càrrega tributària.

Analitzem tres aspectes de l’impost: graduació de la quota, els criteris de valoració i les reduccions de la base imposable.

1. Graduació de la quota tributària

En primer lloc, és convenient mantenir la graduació de la quota tributària en funció del parentiu i del patrimoni preexistent del subjecte passiu. D’aquesta forma s’aconsegueix ajustar una mica millor la progressivitat i la justícia tributària. Per tant, en aquest aspecte no faria cap variació.

2. Els criteris de valoració

En segon lloc, cal revisar els criteris de valoració dels béns que conformen la base imposable. La llei fa referència a que cal consignar el “valor real” dels béns (art 9 de la Llei 29/1987, de 18 de desembre, de l’impost sobre successions i donacions). Estem davant d’un concepte jurídic indeterminat que dóna lloc a molta conflictivitat (taxacions pericials contradictòries, recursos contenciosos, …) i certa complexitat per la seva aplicació. Convé simplificar els criteris de valoracions, especialment pel que fa als immobles, i ajustar-los sobre la base del valor cadastral amb l’aplicació d’un coeficient. Cal que aquest criteri de valoració (previst com a possible a l’article 57 de la Llei general Tributària) sigui elevat a rang de norma jurídica la qual cosa faria augmentar la seguretat jurídica dels contribuents. Recordem que actualment aquest criteris no estan publicats en cap norma jurídica sinó que apareixen únicament en una Instrucció que serveix per agrupar els immobles en comprovació prioritària o no prioritària, sense generar cap dret adquirit, ni cap garantia jurídica, als obligats tributaris.
En la línia de enfocar les bonificacions tributàries cap a l’economia productiva i les finalitats socials, seria convenient introduir un coeficient valoratiu a la baixa addicional (0,7) per aquells immobles llogats a preu taxat.

3. Les reduccions de la base imposable

En tercer lloc cal abordar la reforma de les reduccions de la base imposable. Aquest és l’aspecte més important de l’impost. Convé recordar que, l’impost de successions i donacions tot i ser un impost estatal es troba cedit totalment a les comunitats autònomes. Però a banda de la cessió del rendiment del tribut també està cedida una àmplia capacitat normativa que permet, a cada comunitat autònoma, establir reduccions sobre la base imposable. Aquest fet, ha contribuït a crear la sensació entre els ciutadans de certa discriminació fiscal per raó de territori. Però el més preocupant, en realitat, no és que cada comunitat autònoma pugui modular mitjançant reduccions aquest impost, ja que aquest fet no és més que l’exercici de l’autonomia financera que necessàriament han de tenir les administracions territorials. El que realment distorsiona l’impost són les reduccions indiscriminades que existeixen actualment i que permet que, qui més té, acabi pagant menys per què troba els mecanismes a la llei per aplicar reduccions a las seva base imposable. Per tant, convé afrontar la reforma de l’impost des d’uns perspectiva de repartiment vertical de la càrrega tributària, i no des del punt de vista de territoris.

És ncessari reformar les reduccions aplicables a la base imposable per convertir l’impost de successions en un veritable instrument de justícia tributària, amb un repartiment equitatiu de la càrrega tributària en funció de la capacitat de pagament. Amb les reformes introduïdes al llarg dels anys, s’ha anat pervertint aquest objectiu de l’impost que no s’hauria d’haver perdut mai. D’aquesta forma, sota la denominació d’”empresa familiar” (bonificades al 95%) s’ha equiparat tot tipus d’entitats patrimonials. Això ha propiciat que la majoria de grans patrimonis hagin trobat el mecanisme per tal d’articular l’elusió de l’impost. Aquest és el gran greuge que provoca aquest impost, i no les diferències normatives establertes per les comunitats autònomes.

En conseqüència, la principal reforma de l’impost ha de venir per la revisió de les reduccions de la base imposable. Cal tenir en compte, prèviament, algunes qüestions importants.

En primer lloc, cal recordar que es tracta d’un impost estatal cedit totalment el seu rendiment a les comunitats autònomes. La seva regulació, per tant, és bàsicament estatal. Tot i que les comunitats autònomes tenen certa capacitat normativa, aquesta sempre estarà supeditada a la regulació bàsica de l’Estat. És imprescindible que, aprofitant el nou sistema de finançament, es doti de més marge de maniobra a la Generalitat de Catalunya per regular l’impost. Actualment es poden introduir reduccions que comportin una “millora” respecte a la regulació estatal, però no es poden modificar aspectes que puguin resultar més gravosos pel contribuent. És a dir, si l’Estat estableix alguna reducció la Generalitat no pot eliminar-la, només millorar-la.

En segon lloc, ens trobem en un període de crisi econòmica i totes les polítiques públiques que s’adoptin, especialment les fiscals, han de tenir molt present l’impacte en l’economia productiva i en l’economia social. Amb aquesta perspectiva cal afrontar la reforma de les reduccions de l’impost sobre successions.

Aquestes haurien de ser les següents:

- Reduccions entre ascendents, descendents, conjugues.
Actualment gaudeixen d’una reducció de 18.000 euros. Aquest import està vigent des de l‘any 2002. Convindria augmentar aquesta reducció per tal de donar cobertura al manteniment dels patrimonis familiars. En aquesta línia, la reducció d’aquest grup de parentiu s’hauria d’elevar als 50.000 euros. Aquest import, a banda de millorar la transmissió dels patrimonis familiars, ens aproximaria a les reduccions establertes a altres comunitats autònomes. (Balears: 25.000 euros; València: 40.000 euros). Caldria afegir únicament com a condició que els contribuents fossin residents a Catalunya que és el que donaria un sentit complert al manteniment dels patrimonis.

- Reduccions per a empreses familiars.
Actualment està prevista una reducció de la base imposable equivalent al 95% del valor de les participacions transmeses. Aquesta reducció té el seu sentit per a garantir la continuïtat dels negocis familiars que no es vegin llastrats pel fet de la transmissió familiar. Amb el temps, però, s’han afegit tot tipus d’empreses, no únicament les familiars. Així, s’ha anat reduint el percentatge d’accions en mans del causant o parents, fins el 5%.
D’altra banda, s’han afegit empreses que no podríem qualificar-les com a productives com són les societats patrimonials i immobiliàries. S’ha establert que si compleixen el requisit de tenir un local afecte i una persona contractada ja poden gaudir de la bonificació.
Sense perdre de vista que el més important és el manteniment de l’activitat productiva i dels llocs de treball, convindria condicionar el gaudiment d’aquestes importants reduccions fiscals a la creació de llocs de treball i al manteniment de finalitats socials. Així, pel que fa a les societats immobiliàries, s’hauria de demanar el compliment de requisits addicionals. Aquests podrien ser els següents:
o Destinar una part dels immobles a lloguer taxat. Per no fer extremadament feixuga la càrrega seria suficient amb un 10% dels habitatges destinats a aquest mercat.
o Graduar la bonificació en funció del nombre de treballadors empleats. D’aquesta forma es contribuiria a la creació de llocs de treball.
 1 treballador contractat: reducció del 40%
 2 treballadors contractats: reducció del 60%
 3 treballadors contractats: reducció del 80%
 4 o més: reducció del 95%
- Reduccions per a gent gran
Actualment hi ha prevista una reducció per als menors de 21 anys. Res hi ha regulat, però, a cap comunitat autònoma, pel que fa a la gent gran. És un col•lectiu de població que mereix una atenció especial també en l’aspecte fiscal. És freqüent en molts dels casos, malauradament, que gaudeixin d’una reducció per minusvalidesa que, quan supera el 33% els atorga una reducció addicional de 245.000 euros. Però, molt sovint, per manca d’informació, no tenen el document acreditatiu de l’òrgan competent (ICASS) de la condició de minusvalidesa. Es tractaria de, en aquells casos en que el subjecte passiu no gaudís de la condició legal de disminuït, es pogués beneficiar, en raó de la seva edat (75 anys o més), d’una reducció equivalent a la que correspondria a una minusvalidesa del 33% (245.000 euros). Aquesta mesura, a banda de millorar la fiscalitat d’aquest col•lectiu, no tindria una rellevant incidència en la recaptació. D’altra banda, s’ha de tenir present que l’acreditació d’una minusvalidesa a efectes de l’impost esdevé, especialment en les casos de gent gran, un problema de prova donat que la certificació de la condició legal de disminuït pels òrgans competents no és mai amb efectes retroactius. No es pretén amb aquesta proposta equiparar la gent gran amb la minusvalidesa sinó donar resposta a un greuge evident.

Així, caldria afegir un nou paràgraf al redactat de l’article 2 lletra b) de la Llei 21/2001, modificada per la Llei 31/2002:

“Amb efectes 1 de gener de 20xx, la reducció per a discapacitats amb un grau igual o superior al 33% també serà d’aplicació als subjectes passius que, sense tenir la condició legal de persona amb minusvalidesa, tinguessin 75 o més anys d’edat a la data de meritació de l’impost”

En resum:
La reforma ha de tenir en compte els següents aspectes:
- Recuperació del caràcter redistributiu de l’impost.
- Vincular els beneficis fiscals a l’estímul de la productivitat, la creació d’ocupació i a la cobertura social de les persones més necessitades.
- Enmarcar la reforma de l’impost en el procés de millora del finançament de la Generalitat de Catalunya, aprofondint en la seva autonomia financera i en la corresponsabilitat fiscal.

Independentista i del PP

En tots els països democràtics del nostre entorn ens trobem amb la presència d’un espectre polític que va de dreta a esquerra, passant per ambdós extrems i pel centre. En alguns governen uns o altres, depenent de la sobirania popular manifestada a les urnes, o tenen més o menys pes uns extrems o altres. Per tant, el funcionament de l’eix esquerra – dreta és força evident.

N’hi ha, però, situacions particulars que fan que, a banda de l’eix esquerra – dreta funcionin també altres eixos. En el cas català juga un paper molt fort l’eix nacionalista – no nacionalista. Tot i que opino que aquesta expressió és francament millorable ja que, depenent de la banda de l’eix on un es situï sempre es veurà com a nacionalista el de l’altre extrem. Així que per a ser més precisos, jo optaria per anomenar-lo eix independentista – no independentista, i així queda més clar de què estem parlant i a quina banda de l’eix es situa cadascú.

És evident que aquest eix està adquirint cada dia més força en detriment de l’eix dreta – esquerra. Així s’explica la situació que viu d’independentisme a Catalunya: uns partidaris de participar en un govern d’esquerres per que prioritzen l’eix esquerra – dreta i d’altres que no són partidaris de formar un govern d’esquerres per què prioritzen l’eix independentisme – no independentisme.

La idea de que si Catalunya fos independent tots viuríem millor, s’ha estés com una taca d’oli en pocs anys. Si fa uns anys només uns quants “frikis” proposaven la independència de Catalunya avui dia, trobem gent de tots els sectors i ideologies defensen les tesis independentistes. La darrera mostra la trobem a un diari tant transversal com La Vanguardia on es parla obertament d’independentisme. Us recomano especialment l’article de Frances-Marc Alvaro

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20090615/53722916233/el-independentismo-de-zapatero.html

sobre els motius que han propulsat les idees independentistes a casa nostra; o el de Salvador Cardús en la mateixa línia:

http://elcomentario.tv/reggio/independentismo-maduro-de-salvador-cardus-i-ros-en-la-vanguardia/27/05/2009/

Al meu entendre s’està produint un fenomen en la societat consistent en un canvi de referent polític on està guanyant cada vegada més pes l’eix independentisme – no independentisme sobre l’eix esquerra – dreta. Això explicaria que, mentre estem en una societat on independentisme creix, l’únic partit que es declara obertament independentista va perdent vots per donar la imatge de dur a terme una estratègia basada únicament en l’eix esquerra – dreta.

I es que lo normal és que, en una possible Catalunya independent, hi hagués gent de dretes o d’esquerres, com a qualsevol país democràtic del nostre entorn. Conec independentistes evidentment a ERC, però també a ICV, a CDC a UDC, inclús al PSC en podríem trobar algun. Amb aquest arguments defensava jo l’altre dia amb un amic meu votant del PP, que seria bo que hi hagués independentistes a les files del PP. Quna això passi, l’eix esquerra – dreta tornarà a guanyar el pes perdut.