“Una persona, un vot” era l’eslògan que proclamaven les colònies quan assolien la independència de la metròpoli. Ens dóna la idea que tothom, independentment de la seva condició, pot expressar la seva voluntat i que aquesta serà igualment valorada i ponderada.

El mecanisme pel qual entre tots decidim qui ens governa i en quines condicions és la base de la democràcia. Ningú no posa en dubte que aquest és el millor sistema que hem trobat fins ara les persones humanes per viure en societat. Fem un cop d’ull, però, al nostre entorn immediat i veiem com anem de nivell de democràcia.

¿Us diu alguna cosa el nom de Herman van Rompuy? Resulta que, a partir d’ara, aquest belga serà el nou president de la Unió Europea. Si preguntéssim aleatòriament a la gent que passa pel carrer si saben alguna cosa d’aquest senyor i si saben qui l’ha triat per ocupar aquest important càrrec estic convençut que el 99,99% de la gent respondria que no ho sap. Si volem que Europa recuperi impuls, que hi hagi menys euroescèptics, que millori la qualitat democràtica de les institucions europees, francament crec que aquesta no és la via. Recordem, per un instant, com trien els nord-americans el seu president. No demano que es faci amb el mateix sistema perquè estem davant situacions diferents, però, no hagués estat una mala idea fer unes eleccions globals (i simultànies, per un cop) a tota la UE. Si som capaços de fer-ho per triar una cançó a Eurovisió, que menys que fer-ho també amb el president d’Europa.

A casa nostra les coses no són gaire diferents. Tots sabem la importància que té el cap de llista en unes eleccions municipals que no és més que el candidat a alcalde del municipi. I, en aquests casos, té una importància rellevant el nom de qui s’hi presenta. La gent dóna la seva confiança, molt sovint, a la persona per sobre de les sigles del partit. Doncs bé, ara veiem com l’alcalde de Santa Coloma ha acabat a la garjola i en el seu lloc algú (no sabem qui) ha triat una altra persona per ocupar el lloc d’alcalde. I dic jo, ¿no hagués estat infinitament més democràtic donar la veu al poble? Sí, ja sé que la llei actual no ho permet, però, si us plau, que algú proposi una reforma de la llei electoral per impedir que això torni a succeir.

Justament es parla aquest dies al Parlament de la reforma de la llei electoral de Catalunya. Des d’un punt de vista estrictament jurídic la cosa es grotesca. La Disposició Transitòria segona del nou Estatut manté en vigor la Disposició Transitòria quarta de l’antic estatut del 79. En definitiva: que no tenim llei electoral i ens regim, bàsicament, per la legislació estatal. Aquesta diu que la circumscripció electoral és la província. Les províncies van ser creades a l’any 1833 per un tal Javier de Burgos inspirat en el model departamentalista francès. En el cas francès tinc entès que es van delimitar tenint en compte la distància que podia recórrer a cavall un home en un dia. En el cas espanyol, ignoro quins van ser els criteris. El que està clar és que no responien a la forma d’organització territorial de Catalunya. Però, més enllà dels criteris per a delimitar les circumscripcions, el més important serà veure com es trien els nostres representats. El sistema de llistes obertes sona molt bé sobre el paper, però em temo que a la pràctica ens podríem trobar el Parlament ple de freekies de veritat. Coneixent-nos com ens coneixem, seríem capaços de triar com a President de la Generalitat el Sergi Mas. Superada la gràcia del moment, ens quedarien quatre anys pel davant per governar el país.

Finalment, el dia 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya realitzaran unes consultes sobre la independència. Increïblement les nostres institucions no estan preparades per digerir l’opinió expressada democràticament pel poble (com s’ha demostrat també amb el Tribunal Constitucional) i, com a conseqüència aquestes consultes s’han de fer fora del sistema oficial. És el poble mateix qui s’autoorganitza per fer sentir la seva veu.

Aquest exemples que acabo d’exposar trets de l’actualitat, posen de manifest que la qualitat democràtica de la nostra societat és clarament millorable. I justament, unes dosis més elevades de democràcia donarien resposta a molts dels problemes que se’ns presenten. I en primer lloc, la desafecció.

Article publicat a La Vanguardia

Quan es va aprovar l’Estatut d’autonomia de l’any 79 la democràcia espanyola encara anava en bolquers. No feia ni dos anys que s’havia legalitzat el partit comunista. La democràcia s’obria pas, imparable, a la nostra societat. Ho feia a costa de les estructures franquistes ancorades en els “principios generales del movimiento”.

Una d’aquestes estructures era l’exèrcit espanyol, que continuava sent exactament el mateix que en l’època del dictador. En conseqüència, la por a soroll de sabres (o de tancs pels empedrats del carrer) no era infundada, tal i com es va posar de manifest el 23 de febrer de l’any 1981. En aquestes circumstàncies, la recuperació de l’autonomia a Catalunya era el màxim al que es podia aspirar donades les circumstàncies espanyoles. Dintre de molts caps ressonaven aquelles paraules dites pel dictador: que ho havia deixat tot “atado, y bien atado”.

Trenta anys després, en l’entorn d’una Europa sense fronteres, ni murs ni telons, amb uns quants Estats més, nascuts en aquests anys, quan el franquisme no és més que un record en blanc i negre, l’aprovació d’un nou Estatut ens hauria d’haver permès arribar allà on les circumstàncies del 1979 no ho permetien. Hem comprovat, però, que el salt qualitatiu del nou estatut no ha existit. Que tot roman, si fa o no fa, igual. És cert que el nou Estatut aprovat per la cambra catalana comportava significatius avenços en l’autogovern (finançament, reconeixement nacional, autogovern..). Però tots sabem com va acabar aquest estatut: passat pel sedàs del Congreso de los Diputados espanyol. Amb el senyor Alfonso Guerra passant el ribot pel text aprovat pels representants del poble de Catalunya.

A tot això, n’hi havia que creien que el següent pas lògic, un cop superada la etapa autonomista, era anar cap a un estat federalista. I aquest argument el defensaven moltes persones, sobre tot, del PSC. Però pretendre que l’estructura de l’Estat espanyol es torni federalista és molt més difícil que aconseguir la independència de Catalunya. Per a poder-se federar, cal disposar, en primer lloc de capacitat per a decidir per a un mateix. És a dir, cal en primer lloc gaudir de sobirania per, a continuació, cedir-la en favor d’una federació amb altres, d’igual a igual. I aquí arribem al segon punt: cal que es donin aquestes condicions d’igualtat amb “l’altre” per a poder-se federar. Si hem d’esperar que Múrcia (per posar un exemple) gaudeixi de sobirania plena per a poder decidir federar-se amb nosaltres, francament ho portem malament. I finalment, encara que es donessin aquestes circumstàncies dignes d’una conjunció astral, és imprescindible comptar amb la voluntat mancomunada de les parts per arribar a acords. I aquest és l’argument definitiu: feu un repàs a la història recent de l’Estat espanyol i veureu com van de voluntat.

Hem arribat a un punt de “caixa o faixa”. La fórmula autonomista ha arribat a la seva fi. Fins aquí arriba el camí de les autonomies a Espanya. Independentment del sentit de la Sentència del Tribunal Constitucional, aquesta marcarà els límits de l’estat de les autonomies. I després, què?. Descartada la via federalista i esgotada la via autonomista, si no volem morir ofegats en un decadent i opressiu Estat, només ens queda la possibilitat de “saltar la tanca” de l’autonomisme i fer sols el nostre camí. Deixem anar llast i arribarem més lluny, més de pressa. Nosaltres decidim.

S’ha tornat a atiar el debat sobre l’impost de successions. No us heu preguntat per què hi ha aquest debat? Crec que val la pena entretenir-nos a contemplar com hem arribat a aquest punt. Al mes de febrer ja hi vaig escriure sobre el tema
però val la pena aprofundir una mica més.

No deixa de ser curiós que estiguem ara discutint l’existència d’un tribut que fa molts anys que existeix. L’actual llei és de l’any 1987 i l’anterior era de l’any 1967
No estem davant d’una figura impositiva nova que pogués generar rebuig per aquest motiu. Es tracta d’un impost plenament consolidat en el sistema tributari espanyol, amb una tradició molt superior a l’IVA.

Així, doncs, què ha passat per a què després de més de 40 anys d’existència “pacífica” de l’impost de successions s’hagi generat aquest debat tant apassionat? què ha succeït per arribat a aquest punt? Els partidaris de la seva eliminació semblen ser nombrosos i qualifiquen aquest impost com “l’impost dels ximples” o “el peatge de la mort”. Clar que a ningú no li agrada pagar impostos (en cas contrari no es dirien “impostos” sinó “datives” o alguna cosa així), però no hi ha una oposició tan gran davant la resta de tributs. No hi ha cap plataforma per no pagar l’IRPF, per exemple (tot i que amb el temps ja no descarto res).

Si traiem el “soroll” accessori que hi ha al voltant del debat, són tres els motius que ens han portat a aquesta situació.

En primer lloc, la introducció al llarg dels anys de bonificacions que han deixat pràcticament fora de la tributació a determinats patrimonis. Aquest fet ha contribuït a crear la sensació (fonamentada) de desigual repartiment de la càrrega tributària. Les primeres bonificacions que es van introduir van ser a instàncies dels polítics catalans que pretenien preservar la continuïtat dels negocis familiars. Amb aquesta idea es van introduir reduccions per aquest béns. Al llarg dels anys, s’ha anat estenent aquests avantatges a altres situacions que, en la meva opinió, ja no responen a la voluntat de preservar el negoci familiar sinó a evitar que les grans fortunes i els patrimonis especulatius trobin els mecanismes per a eludir el pagament de l’impost. Avui dia, qualsevol que tingui un 5% de participacions d’un negoci de mera tinença d’immobles, fàcilment evitarà el pagament. Desgraciadament, des de Catalunya no podem fer res per restablir la justícia en aquest aspecte ja que es tracta de legislació estatal que preval sobre la legislació autonòmica.

En segon lloc, el propi disseny del sistema de finançament ha contribuït, fins ara, a la dispersió i disgregació de la regulació de l’impost. Des d’aquest punt de vista no hi tindria res a dir, perquè sóc dels que defensa que Catalunya ha de disposar de més capacitat tributaria. Per tant, no em lamentaré de què hi hagi una regulació diferent de la resta de comunitats autònomes. No sóc dels que demana una mena de LOAPA tributària. És més, crec que l’Estat hauria de deixar les mans més lliures a les comunitats (al menys a Catalunya), no només en aquest impost sinó en tots, com al País Basc o Navarra. En aquestes circumstàncies estaríem en bones condicions per poder decidir quins impostos pujar o baixar. Ara per ara, ens trobem “competint” fiscalment amb comunitats autònomes que són receptores de solidaritat a les que nosaltres contribuïm. No sembla que aquesta situació sigui molt coherent i equitativa. El resultat és el que veiem: competència a la baixa en els impostos.

I el tercer factor de desigualtat el tenim a casa nostra. Es tracte del disseny de l’administració tributària que hem creat. Mentre a les capitals de província la gestió de l’impost la fa l’Agència Tributària de Catalunya, a la resta del territori la fan els “Registradores de la Propietat” gràcies al Conveni que té subscrit la Generalitat amb aquest col•lectiu de funcionaris de l’Estat. Així per exemple, mentre que a un contribuent a Barcelona ciutat la seva liquidació se la revisarà un funcionari de la Generalitat de Catalunya, a qualsevol altre població de la província aquestes funcions les farà algú contractat pel Registrador de la Propietat que cobrarà un 25% de cada liquidació complementària que giri. Ni la preparació acreditada pel personal que accedeix als llocs de treball és la mateixa, ni l’incentiu a fer liquidacions complementàries és el mateix, tal com ja vaig explicar en un article anterior

La reforma que ara s’iniciarà al Parlament de Catalunya ha d’intentar donar resposta a aquestes desigualtats. Veiem el poc marge de maniobra que li queda a la cambra catalana amb els pocs instruments que l’Estat li permet utilitzar. Els instruments amb que compte són:
a. reduccions de la base imposable
b. Tarifa
c. Coeficients multiplicadors
d. Deduccions i bonificacions de la quota.
Les deduccions i bonificacions són compatibles amb les establertes pel l’Estat les quals no poden ser modificades, i han de ser aplicades un cop aplicades les de l’Estat.

Com s’acostuma a dir: “tanta roba i tant poc sabó! I tan neta que la volen!”

La transparència és la qualitat dels objectes que deixen passar completament la llum a través d’ells i, per tant, ens permeten veure què hi ha més enllà. Aquesta definició, més o menys ortodoxa, em serveix per parlar de la transparència en la gestió pública.

El cúmul de notícies que estem patint darrerament (Millets, Gurtels, Matas, informes inútils, etc) tenen molt a veure amb el grau de transparència (o opacitat) en la gestió dels recursos públics.

I es que, no ho oblidem els recursos públics haurien de ser precisament públics. És a dir: amb publicitat. Són recursos aportats per tots nosaltres mitjançant els impostos i, per tant, tenim tot el dret del món a saber en què es gasta fins a l’últim euro. Malauradament això no és així.

Són molts els aspectes en que el nostre país hauria de millorar per assolir un grau de transparència pública homologable als països més avançats democràticament. Aquesta cultura de l’opacitat en la gestió pública, hereva dels ambients burocràtics kafkians dels segle passat i de la tradició històrica feta a base de molts anys d’obscurantisme administratiu franquista, van deixar seqüeles que avui dia encara patim. La qüestió és que hi ha un llarg camí que necessàriament hem de recórrer.

La pròpia dinàmica del cicle pressupostari públic comporta l’existència “d’àrees de penombra”. Si bé és cert que s’ha augmentat moltíssim la informació que cal adjuntar a la tramitació dels pressupostos, també és cert que l’excés de documentació afegida no permet clarificar l’accés a la informació. D’altra banda el Parlament ha perdut un cert pes respecte al poder executiu en el cicle pressupostari.

El nivell de detall amb que apareix el pressupost contrasta amb la sobrietat en la presentació del resultat de la despesa. No oblidem que, al cap i a la fi, el pressupost no és més que una declaració d’intencions del que farà el Govern. El que realment importa és el que el Govern ha fet. Per tant, caldria donar pes al tràmit de retre comptes i al control de la despesa. No sembla lògic que mentre a les empreses privades se’ls exigeix el deure de liquidar els comptes amb celeritat, l’Administració Pública trigui més de dos anys en presentar l’informe de la Sindicatura de Comptes. La lentitud en la presentació dels comptes no ajuden a la transparència.

Cal millorar l’accés del ciutadà de a peu a la informació de tota la despesa pública. No és acceptable que l’Estat, per exemple, es negués l’any passat a revelar els destinataris dels ajuts bancaris. Com tampoc és acceptable que no es publiquin els informes presumptament inútils pagats pel Govern. És despesa pública i pública ha de ser la seva gestió.

La transparència està íntimament lligada a la responsabilitat en la gestió. En la nostra legislació hi ha prevista una responsabilitat comptable (amb abast molt limitat a la pràctica) una responsabilitat penal i una responsabilitat política. Per poder exigir responsabilitat en la bona gestió cal dotar l’actuació de l’Administració pública de mecanismes de transparència. En el nostre Estatut contempla la transparència com a un principi en l’actuació de l’Administració. Però no va més enllà en el seu compromís i regulació.

Podem estar d’acord o no amb les polítiques que duguin a terme en cada moment els nostres governants, però tenim el dret de saber en què es gasten fins a l’últim cèntim d’euro dels nostres impostos. Volem que la llum passi lliurement per la gestió pública per veure en tot moment què hi ha darrera. Així evitarem sorpreses.

Novament em veig obligat a iniciar un nou article amb una referència cinematogràfica. Es tracta de la pel.lícula Brazil. És un film estrany, un
tant surrealisa, amb una estètica molt peculiar, en un ambient kafkià, i amb una sintonia repetitiva de la coneguda cançó: “Braziiiil!, tararoraroraroráaaaa, tararoraroraaaaaah, Brazil , Brazil. Pah, pah,
paaaaaaaaah!”. I és que darrerament estic sentint moltes persones tararejant entre dents aquesta cançó, com a la pel.lícula.

Pot ser és que conec molta gent que s’ha alegrat que el president del COI no hagi pronunciat allò de “.. a la ville de: Madrid!” per atorgar a la capital espanyola l’organització de les olimpíades del 2016. No sé exactament els seus motius, però en la majora de casos, crec, respon a factors més aviat emocionals, per dir-ho d’una forma políticament correcta. Ens movem en el camp dels sentiments i en aquest terreny hi ha poc a discutir. No se senten identificats amb Madrid i punt.

Els ciutadans de Barcelona tenim un bon coneixement de causa per opinar sobre el tema. Recordo perfectament com era la Barcelona pre-olímpica. I, sí, ja sé que es van construir les rondes, el palau sant Jordi, un barri nou a la vila olímpica (quants terrenys requalificats!) i que es va rehabilitar l’oblidat estadi olímpic, però, què voleu que us digui, trobo a faltar aquella Barcelona que era “nostra”, dels ciutandans, i no com passa ara, que els ciutadans que vam nèixer a la capital de Catalunya ens sentim com una espècie en vies d’extinció. Recordo com, a l’estiu, la ciutat quedava pràcticament buida, només amb quatre turistes despistats i quatre “Rodriguez”. Ara, els 365 dies de l’any (366 els anys olímpics) la ciutat està abarrotada de turistes temporals i vitalicis. Se’ns diu que això és boníssim per a la ciutat. El que no tinc tant clar és que ho sigui per als seus ciutadans, al menys no per a mi. Deixant de banda els factors passionals, hi ha algunes observacions molt
s més racionals per posar “peros” a què Madrid sigui la seu de les
olimpíades.

Pensem, per un moment, en la magnitud de les inversions públiques que calen per condicionar una ciutat per organitzar amb èxit un aconteixement com aquest. A costa de qui, o de què, es farien aquestes faraòniques inversions? En la línia de les polítiques fiscals robinhoodianes anunciades pel Govern de Zapatero, els rics haurien de financiar als necessitats. De ben segur que, per al Govern de Madrid, Catalunya, la comunitat amb més riquesa del seu Estat, hauria hagut d’ajudar la necessitada Madrid a complir els seus somnis olímpics. Si ara ja patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros anuals, no voldria pensar com seria d’aquí al 2016. D’alta banda, quan a Barcelona li van concedir els Jocs del 1992, el Govern de l’Estat, per compensar, va donar la capitalitat cultural a Madrid, va organitzar l’expo de Sevilla i va construir un aclamat de feia segles TGV Madrid-Sevilla. En cas que s’hagués atorgat les olimpíades a Madrid, em fa la impressió que no ens haguessin donat ni la capitalitat cultural, ni l’expo (per a què, ja les vam tenir el 1888 i 1929) ni el TGV Barcelona-València. Madrid es comporta com una envejosa ciutat que no es conforma amb ser la capital d’un Estat, sinó que vol per a sí mateixa tot allò que té èxit a Barcelona: les olimpíades, Cibeles-Gaudí, la Fira de Barcelona-IFEMA, el TGV, el triplet del Barça… Amb aquesta inèrcia qualsevol dia els ciutadans de Madrid es trobaran votant per la seva independència.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091005/53798038205.html

Trampes (i tramposos) n’hi ha de molts tipus. N’hi ha que són il•legals (les més corrents) i n’hi ha que tenen cobertura legal, però no moral. Aquestes darreres són quasi pitjors, per la seva subtilesa.

Aquest dies estem vivint uns exemples clars de trampes i tramposos. El cas Millet és un exponent clar de les que no són legals, tot i que durant anys ha conviscut amb l’aparença de legalitat. Només l’afany inquisidor i recaptatori de l’Agència Tributària Estatal (qui ho havia de dir!) ha permés descobrir aquesta immunda trama, ja que els mecanismes de control “nostres” han fallat per tot arreu. Voldria pensar que han fallat per pura incompetència però tinc la sensació que la cultura de les trampes està molt arrelada en la nostra societat. Així, com s’explica que una persona que, sembla ser, ja havia estat condemnada amb anterioritat http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090922/53790248228.html , fos President del Palau de la Música i tingués al seu càrrec diners dels contribuents? Com és possible que ara li reclamin que retorni la Creu de St. Jordi? Potser el que s’hauria d’haver fet és no donar-l’hi.

Això em recorda el cas de Renault amb Briatore i Nelsinho Piquet. Si tothom ha reconegut que en el gran premi de Singapur es van fer trampes i Alonso va guanyar amb males arts, com és que el pilot espanyol no renuncia a la seva victòria? Es el mínim que s’hauria d’esperar d’un esportista que ha estat llorejat amb el Premi Príncep d’Astúries, i que mai ningú no el titllaria de trampós. O potser també hauria de tornar el prestigiós premi?

Però, com deia, hi ha altres trampes que no són antijurídiques però, des del meu punt de vista, són antiètiques. Per exemple el nomenament del senyor J. M. Sangenís http://www.socialistes.cat/El-Partido/Directorio/Qui-es-qui/Josep-Maria-Sangenis-Aragones com a Director d’investigacions de la Oficina Antifrau, un organisme creat amb total independència dels partits polítics. Se’ns dirà, segurament, que just abans de prendre possessió del càrrec ha estripat el seu carnet del PSC. Així es compleix escrupolosament la llei.

El mateix es pot dir dels múltiples informes inútils encarregats pel Govern. Molts d’ells són per quantitats just inferiors als 12.000 euros, import a partir del qual és obligatori atorgar-los per concurs. Perfectament legal, però no deixa de ser una “trampa” més. Ja ho diu el refrany: “feta la llei, feta la trampa”.

I es que un té la sensació de viure en un món ple de trampes. Com si assistíssim a una interpretació de jocs de màgia perpètua. Sabem que el que estem veient no és real, que té truc, però aplaudim i ens meravellem de veure coses impossibles com a reals. El problema és que, de vegades, a algun mag si li cauen les cartes de les mànigues en el moment més inoportú i s’acaba la màgia. Com en el cas Millet. Però mentre això no passi, tots aplaudirem amb alegria. The show must go on!

Sembla ser que el Govern de Zapatero està decidit a pujar els impostos per a tapar el forat financer que s’ha creat en la Hisenda de l’Estat com a conseqüència de la baixada de la recaptació per la frenada de l’activitat econòmica i per l’augment de despesa pública.

Cal recordar que la primera modificació fiscal d’aquest any ha estat suprimir l’impost sobre el Patrimoni. Per tant, de moment el Sr. Zapatero ja ha reduït la pressió fiscal de les classes altes.

El Sr. Victoriano Valle, Director de la FUNCAS (Fundació Espanyola de les caixes d’Estalvi) declarava ahir que calia elevar els tipus impositius de l’IRPF a les classes mitjanes, suprimir la reducció per habitatge i no tocar la tributació de les classes altes. Argumenta que és l’única forma d’obtenir un increment substancial de la recaptació. Al mateix temps aposta per una pujada de l’IVA i per una congelació dels sous dels treballadors públics. A aquest senyor algú li podria preguntar quina responsabilitat tenen les entitats financeres en la crisi. També se li podria preguntar quants recursos ha destinat el sector públic per donar suport a les entitats financeres. Potser algú també li podria preguntar sobre les primes i sous dels directius d’entitats financeres que, en alguns casos han alentat conductes irresponsables. Però sobretot, crec que algú li podria preguntar si creu que compleix amb el principi de progressivitat dels sistema tributari una pujada d’impostos indirectes, com l’IVA, i un augment de la càrrega tributària sobre les classes mitjanes. Francament, és una política profundament injusta.

Però, sense necessitat de fer una valoració ètica de la política proposada per la FUNCAS, també penso que és equivocada per a sortir de la crisi. No és una bona idea, en una fase de decreixement de l’economia, atacar la capacitat de consum de la classe treballadora. El que necessitem són mesures per estimular la demanda. Podem estar d’acord en què cal eixugar el dèficit públic, en part, per la via d’augmentar impostos, però amb un repartiment just de la càrrega tributària i pensant en els efectes que pot tenir de cara a la recuperació econòmica. Des d’aquest punt de vista no és pot acceptar la pujada de l’IRPF a les classes mitjanes. Pel que fa a una pujada en l’IVA, aquesta sempre seria menys perjudicial que una pujada de l’IRPF. En primer lloc, no afecta directament al mercat de treball, com sí ho fa l’IRPF. En segon lloc, en un context d’inflació pràcticament zero no tindria efectes indesitjats sobre els preus. En tercer lloc, tot i afectar a tothom per igual i tenir un cert component regressiu, és pot compensar aquest aspecte amb la revisió del tipus dels béns de luxe i al mateix temps de l’ampliació dels tipus baixos per a determinats productes més consumits per les rendes baixes.

Quant a l’impost sobre successions i donacions, hem vist que aquesta setmana l’Estat s’ha negat a afrontar una reforma d’aquest impost. Tenint en compte que està cedit el 100% del seu rendiment a les CCAA, seria convenient que si l’Estat no està disposat a posar ordre en aquesta figura tributària, cedeixi la capacitat normativa plena a les CCAA, aprofitant la modificació del la LOFCA i de la Llei de cessió de tributs. D’aquesta forma es podria abordar una reforma en profunditat d’aquest impost per acabar amb les injustícies que s’ha anant realitzant al llarg dels anys per la posada de pedaços que han convertit aquest impost en regressiu.

I finalment, abordar amb decisió la lluita contra el frau i l’economia submergida. Cal aprofundir en l’aplicació de la Llei 36/06 de lluita contra el frau i abordar la borsa de 25.000 milions d’euros a l’any que s’escapen per aquest forat (segons previsions fetes pels mateixos tècnics de l’AEAT: http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=59 )

Cal coordinar l’AEAT amb les administracions tributàries de les diferents CCAA i elaborar un pla integral de lluita contra el frau, que penalitza doblement a qui compleix amb les seves obligacions tributàries.

De nou una referència a un programa mític de TVE dels anys 70: “La segunda oportunidad”. Aquest programa conduit per Paco Costas ens donava lliçons de seguretat viària amb una posada en escena espectacular. Només cal recordar les imatges de l’inici del programa, amb un Jaguar incrustant-se a tota velocitat contra una roca de moltes tones. Era una imatge que es repetia dos cops, amb la diferència que a la segona vegada el Jaguar esquivava la roca i sortia indemne www.youtube.com/watch?v=GBp7gspN-LY

L’acord de finançament té alguna cosa d’aquell Jaguar del Paco Costas. De moment l’hem vist estavellar-se a tota velocitat contra la roca de l’Estat. Però, com al programa, hi ha una segona oportunitat. No podem fer desaparèixer la roca, però encara podem evitar acabar desintegrats. I es que, un cop signat l’acord, falta la segona part: aprovar la llei de finançament, modificar la LOFCA i la llei de cessió de tributs. És en aquest moment, no tant sorollós com l’anterior però quasi més transcendent, on s’ha de posar en negre sobre blanc del BOE la lletra petita del finançament.

Hi ha un aspecte cabdal sobre el qual l’acord signat no diu res: la gestió dels tributs. Si realment estem davant d’un canvi de model, l’únic canvi substantiu que es pot aportar al sistema és la cessió dels tributs. Fins ara, tenim cedit part del rendiment dels tributs. És a dir, l’Estat, mitjançant l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) recapta tots els impostos a Catalunya (excepte successions i transmissions). Posteriorment, del que diu l’Estat que ha recaptat, ens transfereix el percentatge acordat. Això podia tenir el seu sentit quan la major part del rendiment dels tributs corresponia a l’Estat. Però d’acord amb el nou model això ja no és així. Per exemple, en els impostos especials (benzina, tabac i alcohol, per entendre’ns) passarem a tenir el 58% del seu rendiment. Per tant, no té sentit que aquests impostos els gestioni l’Estat quan som nosaltres qui obtenim la major part del rendiment. El mateix es pot dir de l’IRPF i de l’IVA dels que passem a obtenir el 50% de la seva recaptació. En aquests casos, tant sentit tindria que ho recaptés l’Estat com la Generalitat. Però, tenint en compte que la Generalitat també és Estat, no hi hauria cap inconvenient per a què fos aquesta qui s’encarregués de la seva recaptació i transferís el 50% que pertoca a l’Estat. I més tenint en compte que l’Estat ja recapta directament el 100% del impost de societats i 100% dels impostos duaners. Si hom es creu en realitat l’expressió corresponsabilitat fiscal, això passa necessàriament per la gestió dels tributs parcialment cedits. D’altra banda, l’ingrés d’aquests tributs s’hauria de fer en la Tresoreria de la Generalitat. És important que la caixa la gestionem des d’aquí, en cas contrari ens tornaríem a trobar en una situació de precària dependència financera. Si no es produeixen aquests canvis, mínims però fonamentals, haurem perdut la segona oportunitat definitivament.

Convido a reflexionar sobre la situació que representaria no gestionar aquests tributs. Ens trobem amb que hem creat una Agència Tributària Catalana que actualment gestiona, bàsicament, l’impost sobre successions i donacions i l’impost sobre transmissions patrimonials. Suposem que no aconseguim la gestió de cap impost més. I suposem que s’acaba imposant la tesi de supressió del impost sobre successions i donacions. A què es dedicarà l’Agència Tributària de Catalunya amb tota l’estructura orgànica que s’ha creat? a gestionar l’impost de transmissions patrimonials, un impost en declivi (pel sector immobiliari) i que en la major part de Catalunya gestionen i recapten els Registradors de la Propietat? Francament si no s’assumeix la gestió de nous impostos ja podem començar a posar-nos el cinturó en la despesa pública començant per la supressió d’estructures buides de contingut.

Com que aquest situació no és desitjable el que cal és que la concreció legislativa de l’Acord de finançament de 12 de juliol es tradueixi en la gestió i recaptació dels Impostos Especials, IRPF i IVA mitjançant l’Agència Tributària de Catalunya. Posteriorment (i només posteriorment), si cal, ja constituirem un Consorci tributari amb l’Estat per a què hi participi. Però aquest Consorci no pot ser la cortina de fum que amagui una gestió per part de l’Estat amb l’aparença de participació per part de la Generalitat de Catalunya.

Finalment, aquesta assumpció de noves competència ha de passar necessàriament per una reorganització de l’estructura actual i per la recuperació de competències que ara tenim cedides tant en matèria de recaptació executiva com de gestió a les Oficines Liquidadores. Al mateix temps s’ha de fer un ple desenvolupament de l’Estatut tant pel que fa a la creació de l’Oficina de Defensor del Contribuent i l’elaboració d’una carta de drets del contribuent, com pel que fa a la cessió dels tribunals econòmic administratius (encarregats de les reclamacions contra els tributs) en les qüestions relacionades amb els impostos esmentats.

Però tot això no servirà de res si no som capaços d’aconseguir la cessió de la gestió i recaptació dels tributs parcialment cedits.

En primer lloc, cal tenir present quins són els objectis que es pretenen assolir amb la política fiscal.
¿es vol prioritzar la reactivació de l’economia? ¿es vol contribuir a la cobertura social dels afectats per la crisi?
Suposo que ambdues coses.

Per a reactivar l’economia primer hem de saber per quin model econòmic apostem: és a dir, volem tornar al tipus de creixement econòmic que hem tingut fins ara basat en el sector immobiliari, turisme massiu i automoció? O volem apostar per a sectors emergents, com ara energies renovables? (potser també agroalimentari, indústries culturals, bioquímica, … els quals comporten una aposta seriosa per l’educació?)

Un cop definit l’objectiu que hem triat per a sortir de la crisi, haurem d’utilitzar tots els mitjans per a assolir-los. Un d’ells és la política fiscal.
Cal decidir si volem traslladar el pes de la imposició directa cap a la imposició indirecta, amb els efectes que té sobre la progressivitat del sistema tributari. Així, veiem com s’ha eliminat un impost directe com és l’impost sobre el patrimoni, de manera que la imposició indirecta ha guanyat pes relatiu. Es a dir: els sistema tributari s’ha tornat menys progressiu la qual cosa perjudica a les classes mitges i baixes. Qui fa un major esforça fiscal mentre es suprimeix l’impost sobre el patrimoni, es redueix l’impost sobre societats (impost directe), i es mantenen tipus de l’1% sobre les SICAV (societats d’inversió en capital variable)? Qui suporta, doncs, el pes de la recaptació? Els assalariats i els autònoms i la petita empresa.

Es imprescindible redefinir el repartiment de la càrrega tributària entre la ciutadania per donar compliment a l’article 31 de la Constitució. I per això, més que anunciar reformes legislatives cara a la galeria el que cal és:
Primer: replantejar la política de beneficis fiscals per tal d’orientar-los exclusivament en funció de la seva capacitat per contribuir a superar la crisi (apostant per sectors emergents) i per la seva capacitat de donar cobertura social a les persones més necessitades. El volum dels beneficis fiscals, segons la Llei 2/2008 de pressupostos generals de l’Estat per al 2009, és de més de 61.000 milions d’euros. Crec que aquí tenim un molt bon marge de maniobra on poder incidir.
Segon: Abordar amb decisió la lluita contra el frau i l’economia submergida. Cal aprofundir en l’aplicació de la Llei 36/06 de lluita contra el frau i abordar la borsa de 25.000 milions d’euros a l’any que s’escapen per aquest forat (segons previsions fetes pels mateixos tècnics de l’AEAT: http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=59 )
Cal coordinar l’AEAT amb les administracions tributàries de les diferents CCAA i elaborar un pla integral de lluita contra el frau.
Cal posar en marxa el cens de bitllets de 500 euros, que permetria aflorar moltes trames de diner negre.
Per la part de les despeses, cal prendre les mesures necessàries per prevenir l’ús indegut dels diners públics (tant en contractacions públiques, com en subvencions, subsidis, etc.. ) per la qual cosa seria convenient que l’Estat crees una Oficina Antifrau Estatal, a l’igual que ja s’ha fet a Catalunya.

En definitiva no és creïble que mentre el President del Govern diu que han de pagar més qui més té, es dediqui a eliminar l’impost sobre el patrimoni i a mantenir règims com els de les SICAV.
La supressió de l’impost sobre el patrimoni s’hauria d’haver fet juntament amb una reforma de l’IRPF que permetés integrar la tributació dels patrimonis a la mateixa declaració sobre la renda, penalitzant el manteniment de patrimonis improductius.
Pel que fa a les SICAV, si no s’endureix el seu control, s’han de fer petits ajustos per tal d’evitar un ús indegut d’aquesta figura tributària. Així, es podria establir per norma la obligació de que cada partícip hagués de tenir una participació màxima d’un 10%. (es tracta d’evitar que hi hagi un partícip amb un 98% i 99 partícips es reparteixin el 2% restant)

Quant a l’Impost sobre Successions, l’Estat té una responsabilitat que no pot el.ludir. Es tracta d’un impost estatal, cedit això sí a les CCAA. És l’Estat qui té l’última paraula en la seva reforma. És l’Estat qui ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar els greuges entre CCAA. O es cedeix la plena capacitat normativa a les CCAA per a que cadascuna reguli lliurement, o bé s’eliminen les reduccions establertes per l’Estat (la qual cosa comportaria compensar a les CCAA per la pèrdua d’ingressos) i que cadascuna redefineixi les bonificacions. No sembla just el manteniment de bonificacions del 95% de participacions de societats immobiliàries mentre la classe mitjana suporta el pes de l’impsot.

Quant a la política sobre la imposició indirecta, l’argumentació de base és la mateixa. S’ha de procurar que les reformes no facin perdre progressivitat al sistema tributari en la seva globalitat.
Així, en l’IVA, s’han de replantejar els béns i serveis que es beneficien dels tipus reduits i super-reduits per donar prioritat a l’estímul de l’economia i de la cobertura social.

Qualsevol persona normal (ja sigui persona física o jurídica) necessita diners per a sobreviure. Per aconseguir-los cal que es posi a treballar (si pot). Si en necessita més, circumstàncies de la vida, pot recórrer als bancs (si pot) per a que li prestin diners per retornar-los (si pot), ell o els seus successors, en el futur, juntament amb uns sucosos interessos.

Aquesta reflexió tant senzilla i evident també es pot aplicar a les Administracions Públiques. N’hi ha però una petita diferència: l’Estat té la potestat exorbitant d’aconseguir diners per la via impositiva, cosa que la resta de persones normals no podem fer sota pena d’acabar a la garjola per lladres. Així les coses, només l’Estat té la facultat d’arreplegar diners a canvi de res, es a dir, d’exigir impostos.

No és la meva intenció discutir ara la seva existència. De fet, és possible que la feina de recaptador d’impostos sigui la segona professió més antiga de la humanitat, així que hi tenim per a segles. El que sí podem fer es analitzar el seu ús. En el marc actual, l’article 31 de la Constitució és el punt de partida: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica”. El seu desenvolupament a la pràctica dependrà tant de les circumstàncies econòmiques que marcaran les necessitats financeres de l’Estat, com del color del partit en el Govern.

En el moment actual, ens trobem amb unes evidents necessitats de majors ingressos per part de l’Estat per a fer front a la crisi econòmica: més subvencions, subsidis, ajuts, despesa social, inversions com a política dinamitzadora, etc. Al mateix temps, els ingressos han disminuït com a conseqüència de la baixada en picat de l’activitat econòmica. Aquest forat financer fins ara s’ha vingut omplint mitjançant el recurs a l’endeutament. Però el recurs a l’endeutament té un límit. Per tant, cal ficar la mà a la butxaca dels contribuents.

Però què ha fet el Govern de l’Estat en matèria impositiva en el marc de la crisi econòmica? Analitzem en primer lloc la imposició directa.

IRPF
Es “retorna” a cada contribuent 400 euros. Si amb aquesta mesura es pretenia donar la liquiditat per fer augmentar el consum és evident que no s’ha aconseguit a la vista de l’evolució dels preus a la baixa. Si el que es volia era guanyar vots, aleshores no hi tinc res a dir.
Sorprenentment, ara s’anuncia una pujada de l’IRPF per a les rendes superiors als 50.000 euros anuals. És a dir, per a contribuents que ja estan pagant hores d’ara prop d’un 25% dels seus ingressos en impostos. Sembla que el Govern de l’Estat intenta minimitzar la pèrdua de vots socialistes que es concentren més entre els beneficiaris de subsidis i pensions que entre les rendes mitges.
A aquest pas, si a la erràtica política fiscal de l’Estat en matèria de IRPF li sumem la cessió del 50% a les Comunitats Autònomes (que inclou amplia capacitat normativa), no em sorprendria l’aparició d’una plataforma de ciutadans que demanéssim la supressió de l’IRPF.

Impost sobre el patrimoni
Es suprimeix l’impost sobre el Patrimoni, és a dir aquell que pagaven els que tenen un patrimoni superior als 600.000 euros. D’acord amb les dades del Consejo de Política Fiscal i Financiera per aquest impost es recaptaven més de 1.800 milions d’euros. Per tant, l’Estat ha decidit que els “rics” deixin de pagar 1.800 milions d’euros que ara hauran de pagar els treballadors que cotitzen per l’IRPF. Si Margaret Thatcher aixequés el cap (políticament parlant) s’afiliaria amb entusiasme al PSOE.

Impost de societats
Aquest és l’altre impost sobre la renda, en aquest cas de les persones jurídiques. Continuen les rebaixes. Així trobem, per exemple, que societats d’inversió de capital variable o fons d’inversió tributen a l’1%. Si bé amb les reduccions en aquest impost es poden trobar estímuls a l’economia productiva i a la creació d’ocupació, es troba a faltar una política més decidida de suport a les petites i a les micro empreses que són les que creen el teixit productiu.

Impost sobre successions i donacions
Finalment, per rematar la imposició directa tenim l’impost sobre successions i donacions. Tot i estar cedit a les Comunitats Autònomes es tracta d’un impost Estatal. Per tant, només l’Estat té la potestat per a reformar-lo radicalment, com ara eliminar les reduccions del 95% a les participacions de societats immobiliàries. Però l’Estat ha optat per no fer res i esperar que siguin les Comunitats Autònomes les que entrin en un guerra desigual per a introduir rebaixes addicionals. Així l’Estat s’estalvia haver de compensar a les Comunitats Autònomes en cas d’introduir modificacions que perjudiquin els ingressos de les Comunitats Autònomes.
El resultat del despropòsit en la regulació d’aquest impost ha indignat a molts ciutadans que ara reclamen la seva supressió. El que caldria és emprendre una reforma a fons per tal de que torni a ser un impost just, tal i com ja vaig explicar en un article anterior (http://xaviermartinez.wordpress.com/2009/06/29/reforma-de-limpost-de-successions/)

Pel que fa a la imposició indirecta (IVA, impostos especials, Impost de Transmissions Patrimonials) encara no sabem què és el que pensa fer el Govern al respecte. Veurem si opta per utilitzar-los com a instrument per a tapar el forat financer dels comptes públics o bé com a instrument dinamitzador de l’economia. Jo aposto per la primera opció, tot i que ens explicaran que és per a la segona.