La Generalitat està tècnicament en fallida. És normal que sigui així ja que no disposa de recursos propis. Penseu que els impostos que recapta directament la Generalitat no arriben ni al 5% del total d’impostos que es recapten a Catalunya. La resta s’ho emporta l’estat espanyol. Per tant, la font fonamental dels recursos són les transferències de l’Estat. La Generalitat, per donar apariença de tenir autonomia financera, s’ha anat endeutant cada any. Però aquest recurs cada cop resulta més insostenible. Les entitats financeres estan arribant al seu límit de capacitat de préstec amb l’administració catalana.

 El govern diu que vol generar “confiança” amb aquests pressupostos. La realitat però és que la càrrega del deute assumit cada cop és cada cop més gran i insuportable. Hi ha molts dubtes sobre la solvència dels comptes. No hi ha més que el vodevil del pagament de les nòmines de desembre.

 Ara, com a mesura desesperada pretenen vendre’s patrimoni. Però la venda d’immobles en aquests moments és un mal negoci i la venda d’empreses rendibles (TABASA) és perdre una font de recursos segurs, la qual cosa fa a la Generalitat més dependent.

 La Generalitat està hores d’ara en mans del Govern de l’Estat. Qualsevol decisió que prengui el Govern dela Generalitat haurà de comptar necessàriament amb l’aprovació de l’Estat amb el qual té una relació de subordinació. Així, no és d’estranyar que el president de la Generalitat faci servir freqüentment l’expressió “fer els deures” per referir-se a les funcions del Govern, la qual cosa denota una posició de submissió.

 No ens enganyem: la Generalitat de Catalunya jurídicament no és més que una administració territorial de l’estat espanyol anomenada autonomia. Afortunadament Catalunya és molt més que això. Aquest país genera, tot i la crisi, moltíssims més recursos i riquesa dels que disposa la Generalitat. Cada any desapareixen de l’ordre de 20.000 milions d’euros en concepte d’espoli fiscal. Si afegíssim aquest recursos que any rera any s’emporta l’Estat, a Catalunya no només no hi hauria dèficit el 2012, sinó que tindriem un superàvit d’un 7% del PIB, tot i la crisi. Podríem viure, ara sí, amb els mateixos serveis socials dels que gaudeixen els paisos nòrdics. No és Catalunya qui, en realitat, està en crisi: és la Generalitat, una comunitat autònoma de l’estat espanyol.

 La sentència del tribunal constitucional ha estat per a ells el detonant que els ha fet dir prou. Un estat com l’espanyol que trepitja la voluntat del poble de Catalunya expressada democràticament a les urnes no els mereix respecte. Per tant, han decidit que a partir de l’1 de gener de 2012 ells tampoc no pensen reconèixer l’estat espanyol com a propi. Amb totes les conseqüències. Això vol dir, entre altres coses, que no pesen pagar impostos a Espanya. A canvi, consignaran les seves obligacions tributàries a la Generalitatde Catalunya i ja serà aquesta qui decideixi fer el que cregui convenient amb els seus diners. Ho expliquen en la seva web: www.diemprou.cat

 És una forma valenta d’ajudar el Govern dela Generalitati, en especial,  l’honorable conseller Mas-Colell i convertir l’actual pantomima de tancament de caixes temporal en una realitat efectiva. És la via directa per aconseguir, a la pràctica, el concert econòmic tant desitjat. Ara per ara,la Generalitatno pot fer un tancament de caixes perquè no recapta ni el 5% dels ingressos tributaris de Catalunya. La major part de la recaptació tributària la fa directament l’Estat. Per tantla Generalitatés un ens absolutament dependent dels ingressos de l’Estat i, qualsevol intent dela Generalitatde no transferir algun eventual import a l’Estat, farà que aquest fàcilement pugui tancar l’aixeta.

 L’Andreu i la Maria estan disposats a posar en risc el seu patrimoni familiar per ajudar el país a recuperar la dignitat. S’exposen molt, perquè la maquinària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària no s’està per històries i no deixa cap esquerda per a evitar el pagament dels impostos a les persones decents, a no ser quela Generalitatcol·labori i permeti, en aplicació del principi de coordinació de l’article 103 dela Constitucióespanyola, l’ingrés dels tributs estatals a la buida Tresoreria dela Generalitat.Aleshores, seriala Generalitati no pas l’Andreu i la Mariaqui hauria de defensar la dignitat de Catalunya davant l’Estat. Finalment dependrà de la valentia del nostre govern que aquests joves emprenedors esdevinguin herois o martirs.

El govern actual no està interessat en gestionar uns recursos públics de qualitat per prestar un servei digne a la col·lectivitat. Al govern actual l’interessa més quadrar uns números comptables per a què l’Estat espanyol pugui oferir uns bons resultats de dèficit públic a Europa. L’interessa més externalitzar serveis públics, privatitzar empreses públiques i oferir contractes de serveis públics a empreses privades del cercle del seu “bussiness friendly”.

Si jo fos titular de bons de la Generalitat aniria corrents a vendre’ls: no hi cap garantia que al seu venciment es puguin pagar. Aquesta gent no és de fiar. El proper venciment s’ajuntara amb l’anterior emissió que era a dos anys i també s’haura de pagar. Quan això passi a finals de l’any vinent, res no fa pensar que la situació de tresoreria hagi millorat i, el que és pitjor, que hagin fet fora els actuals responsables dela Tresoreria de la Generalitat.

D’altra banda, per a què voldriala Generalitat tornar a emetre bons si ja pot ficar la mà a la butxaca dels treballadors públics? Els funcionaris s’han convertit sense voler en la banca ètica dela Generalitat: presten els seus diners a cost zero, sense cobrar interessos i sense cobrar comissions del 2% com fa la caixa de torn. Els autèntics “bons” dela Generalitat són ara els seus treballadors.

No oblidem que aquesta situació nefasta en els ingressos de la Generalitat l’ha provocada en bona mesura les decisions polítiques en matèria fiscal i no pas la situació de crisi econòmica. La pràctica eliminació dels impostos de successions, donacions i patrimoni ha comportat renunciar a més de 1.300 milions d’euros anuals.

 Per a què volem els ciutadans de Catalunya una administració incapaç de gestionar els seus recuros, incapaç de garantir uns serveis públics de qualitat, incapaç ni tant sols de pagar les nòmines dels seus treballadors? Per què li diuen autonomia si és una administració absolutament dependent?

Ens acostem cada cop més ràpid a un atzucac. El fet que Catalunya sigui gestionada com a una comunitat autònoma s’ha mostrat inviable. Catalunya ha de ser gesionada des d’un Estat. El que hem de decidir es si volem que aquest estat sigui Espanya o Catalunya.

Es queixa l’Honorable Conseller Mas-Colell en un article del diumenge a La Vanguardia de l’incompliment del traspàs d’aquests fons que l’Estat ja havia recollit en els seus pressupostos i que, de no fer-ho, estaria incorrent en una greu deslleialtat, una més, diu, i que es planteja portar al Govern de l’Estat davant els tribunals. Doncs, benvingut al món real Honorable Conseller!

Els funcionaris també tenien recollit en una llei de pressupostos quina havia de ser la retribució anual i, ni al Govern dela Generalitat ni al Govern de l’Estat els va tremolar la mà en dir que no continuarien pagant el que deia la llei de pressupostos al·lgant la mateixa justificació que li han donat a vosté ara: “no hi ha diners”. Vol dir això que està animant els funcionaris a anar als tribunals per l’incompliment? Vol dir que les retallades (unes més) que està proposant ara als treballadors públics no són justament per traspasar “el mort” dels diners que l’Estat no paga sobre les esquenes dels funcionaris?

Voldria recordar-li, ara que reclama el concert econòmic, que l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 29 de setembre de 2005 (sí, aquell al que es va comprometre Zapatero a donar suport quan va dir allò de “apoyaré ..”) ja preveia que Catalunya recaptaria la totalitat dels tributs http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE05/PUB/2005/09/30/LVG200509300011LB.pdf

Posteriorment, el 21 de gener de 2006, va ser justament el senyor Artur Mas (actual Molt Honorable President) qui va pactar amb el senyor Zapatero l’escapçament de l’Estatut, de manera que es perdia la capacitat de recaptar tots els impostos: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2006/01/22/pagina-14/45333149/pdf.html El mateix ex-preident Pujol va alabar l’acord perquè suposava, d’entre altres avantatges, una millora en el finançament: http://www.racocatala.cat/noticia/10384/pujol-assegura-sense-pacte-mas-zapatero-no-hi-hauria-hagut-estatut

Ara, els mateixos que van pactar les regles de joc del finançament amb el Govern de l’Estat s’escandalitzen per la insuficiència de recursos obtinguts. Els mateixos que van ser còmplices de l’incomplement de la promesa de Zapatero (la de “apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”) es sorprenen ara de la falta de compliment del Govern de l’Estat. És evident que alguna cosa no s’ha fet bé.

La solució no és anar als tribunals. La solució no es fer pagar als ciutadans i treballadors públics de Catalunya els incompliments de l’Estat i la mala gestió del moldel de finançament pactat a l’Estatut. La solució no és, ni tant sols, anar a negociar a Madrid. La solució és actuar amb la dignitat i l’honorabilitat que reclama el conseller Mas-Colell i demanar al poble de Catalunya que expressi a les urnes quin ha de ser el seu futur com a país.

Ens hauríem de preguntar què passa a Catalunya que no passa a altres indrets de l’estat espanyol. Catalunya té la ràtio de funcionaris més baixa amb diferència de tot l’estat. Així, si Catalunya té un funcionari per cada 25 habitants, a Madrid en tenen un per cada 15 i a Extremadura un per cada 11. Si ens comparem amb altres països d’Europa (que, sembla ser, són l’exemple a seguir) veiem com a França hi ha un funcionari per cada 12,5 habitants i a Almenanya un per cada 18, la mateixa xifra que la mitjana espanyola.

Així doncs, per què el Govern de la Generalitat castiga especialment els seus empleats públics i els ciutadans amb pitjors serveis? És que els funcionaris catalans tenen unes retribucions elevades? Si observem l’evolució dels salaris del sector públic i del sector privat a Catalunya veiem com, segons els convenis pactats en el sector privat, els treballadors de les empreses han perdut entorn del 3% del seu poder adquisitiu. En canvi, al sector públic, la pèrdua de poder adquisitiu en el mateix període ha estat de més d’un 20%. Per tant, l’argument de sous elevats i de què tots hem de fer sacrificis no es veu per enlloc.

L’article 31 de la Constitució diu que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques mitjançant un sistema tributari just”. En conseqüència, si falten diners en els comptes públics el que no es pot fer és instaurar un impost encobert sobre les nòmines del treballadors públics perquè sinó estaríem incomplint el principi constitucional de generalitat en el pagament d’impostos. La Constitució diu “tothom”, no pas els treballadors públics. El sector públic no és una empresa privada sinó, en tot cas, una empresa de tots. Aleshores, per què el Govern actúa així?

Des del meu put de vista perquè estan aprofitant la crisi per a privatitzar allò que hauria de ser de tots, en coherència amb el seu concepte de “bussines friendly”. Les privatitzacions, però, no comporten una millora en la prestació dels serveis ja que, necessàriament, els serveis hauran de ser de pitjor qualitat perquè algú haurà d’obtenir un benefici econòmic. Això sí, d’aquesta forma s’asseguraran que les decisions econòmiques dels gestors privats es prenguin en funció d’interessos particulars, no de l’interès general.

I, aprofitant la cojuntura, el Govern de la Generalitat proposa eliminar les subvencions als sindicats. No s’enten aquesta mesura des d’una perspectiva econòmica. Si fos així, proposarien també la supressió de les subvencions a la patronal, als partits polítics i a les associacions i fundacions afins als mateixos. Aquest intent d’ofegar econòmicament els sindicats posa de manifest qui és “la mano que mece la cuna” de les propostes del Govern: l’empresariat.

Si “Spain is different”, “Catalunya is freakie”. Jo sóc independentista i lluito per un país independent però quan veig aquesta tropa que ens mana ara m’agafen esgarrifances de pensar que algún dia poguin decidir sobre totes les competències d’un estat. Mentre esperem que passi el Nadal i vingui el Rajoy amb les tisores de veritat us podeu entretenir patinant sobre gel a la plaça Catalunya de Barcelona. Amb il•lusió!

En primer lloc, els treballadors públics no són els que (novament) han de pagar de la seva nòmina els serveis públics. Li recordo al Molt Honorable que l’article 31 de la Constitució Espanyola diu que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques mitjançant un sistema tributari just”. Res no diu que s’hagi de finançar el dèficit públic amb un impost sobre les nòmines dels treballadors públics, com vostè sistemàticament ens té acostumats. A més, pretendre que aquesta mesura no tingui efectes sobre la qualitat del servei públic és prendre’ns a tots per imbècils.

La Generalitat ha renunciat a recaptar més de 700 milions d’euros anuals amb les modificacions de l’impost sobre successions. L’any 2008 la Generalitat va recaptar més de 1.000 milions d’euros per aquest impost. La previsió per al 2011 és de menys de 300 milions. Un cop fet això, ara diuen que els hi falten diners i que han de pujar les taxes universitàries, el transport públic, l’aigua i els carburants. Suposo que per compensar s’inflaran a donar subvencions a la Seat, a Spanair i a RyanAir.

Parla també de recuperar l’impost sobre el patrimoni que ja va suspendre en el seu dia l’Estat amb el vistiplau de CiU. Sembla mentida que vulgui enganyar la gent amb una proposta que no està al seu abast ja que és competència de l’Estat i, per tant, del senyor Mariano Rajoy. S’oblida de dir que l’Estat, quan va suprimir l’impost sobre el patrimoni va compensar la Generalitat per aquesta mesura i que si, per circumstàncies de l’atzar el PP volgués recuperar l’impost, aleshores deixaria de compensar la Generalitat per la seva supressió, amb la qual cosa el guany seria inexistent.

Si el que vol es estalvi i austeritat que comenci a demanar al senyor Millet i els seus amics que tornin el que ha robat (presumptament). Que renunciï a viatjar en bussiness. Que renunciï als cotxes oficials. Que deixi de contractar empreses externes a l’Administració amb contractes milionaris per fer les mateixes funcions que ja estan fent els exprimits funcionaris. I sobretot, que deixin d’enviar titelles a Madrid que ens costen a tots una burrada.

No és Catalunya qui ha de fer retallades. Nosaltres ja paguem amb 22.000 milions d’euros anuals la nostra part a l’Estat en forma de dèficit fiscal. No hem de retallar nosaltres encara més. Ha de ser Espanya qui retalli. És Espanya que ha de donar comptes a Catalunya de què fa amb els nostres diners i no pas a l’inrevés. I si no ho fan, el President de Catalunya ha de fer el possible per a què aquests 22.000 milions anuals no surtin del país.

<a href=”https://twitter.com/share” data-count=”horizontal” data-via=”xaviermartinezg” data-lang=”es”>Tweet</a><script type=”text/javascript” src=”//platform.twitter.com/widgets.js”></script>

Dos són els gols per tota l’esquadra que el poder financer internacional davantla Democràcia. Elprimer va ser a Grècia. La jugada va començar quan Europa va aprovar el seu pla financer de rescat al país hel·lènic. Aleshores, en jugada individual de l’equip dels Mercats financers, el porter Papandreu ha intentat desviar el xut mitjançant la convocatòria d’un referèndum. La jugada ha estat xiulada per l’àrbitres Merkel i el seu assistent Sarkozy com a penal i expulsió.

A Itàlia hem vist com s’ha reproduït exactament la mateixa jugada. Dexeu-me dir ben clar que jo al Berlusconi no li compraria un cotxe de segona mà. No m’agrada el personatge. No m’agraden les seves bromes ni el seu pentinat. Però és el preseident que han votat democràticament els italians. A l’igual que el Papandreu va ser votat democràticament pels grecs. En els seus llocs respectius han col·locat personatges que sí tenen el vist i plau del poder econòmic, però no pas dels ciutadans. Us imagineu que en comptes del poder econòmic estiguéssim parlant del poder militar i que els militars haguessin imposat com a presidents a Capitans Generals del seu grat? No estaríem parlant sense embuts de cop d’Estat?. Francament no veig per què si ho fa el poder econòmic ningú no en parla de cop d’Estat.

L’error de Berlusconi i de Papandreu ha estat pensar que ells només han de respondre dels seus actes davant dels ciutadans que els han votat. Jo no aplaudeixo la seva gestió, que consti, que em sembla nefasta. Però han de ser els ciutadans mateixos i les institucions democràtiques mitjançant els mecanismes previstos (mocions de censura, etc.) les que facin posar al seu lloc als dirigents que no actuen amb responsabilitat i no pas la senyora Merkel que ningú no l’ha votada fora del seu país.

A Espanya aquesta situació no s’ha donat perquè Zapatero no és tant ximple com dóna a entendre. Ell ja fa temps que es va adonar que no podia estar governant en coherència amb el seu programa electoral, així queva decidir estripar-lo i fer fil per randa el que li deien des de Berlín i Washington. Podreu pensar que aquest comportament no és ètic des d’un punt de vista democràtic, ja que Zapatero hauria de governar per als seus electors i no per als mercats internacionals. Sí és cert. Però d’aquesta forma ens ha estalviat la vergonya que el fessin dimitir col·locant en el seu lloc a un testaferro tecnòcrata nomenat des de Brusel·les. El dia 20 de novembre ja podem anar a votar el que volguem perquè el resultat, guanyi qui guanyi, està cantat: “hat trik” dela Merkel.

Una cosa tant senzilla com aquesta, que tots tenim clara en la vida real, s’esvaeix a les xarxes socials com ara Facebook. Hem creat una mena de relacions piramidals. Jo no vull saber quins amics tenen els meus amics perquè, podria ser que deixessin de ser els meus amics. A mi no m’agrada que una persona que considero amiga meva intimi amb persones que em volen mal. Crec que no és de bon gust ni de bon amic. Jo parteixo de la premissa que els amics dels meus amics no necessàriament han de ser els meus amics. Però, és més, el que tinc clar és que els amics dels meus enemics no poden ser mai els meus amics. És una qüestió de principis.

Considero que tant (o més) important que tenir amics és tenir enemics. Si un va pel món sense fer res, sense mullar-se per res, mirant de no incomodar ningú, probablement no farà mai res en aquesta vida. En canvi, si et compromets amb causes i ets conseqüent amb elles, segurament trobaràs partidaris i detractors. De fet, la qualitat d’una persona es podria jutjar per la dels seus enemics. Tenir grans enemics i de gran qualificació no deixa de ser un patrimoni personal tant significatiu com el dels amics (tot i que força més inútil, no ens enganyem). L’enemic té la virtut que ens fa moure la sang. Ens recorda que hi ha coses dolentes per a què puguem valorar les bones. És necessari per encabritar-nos i que reaccionem, que ens superem a nosaltres mateixos i les adversitats. En cas contrari viuríem embovats i en el conformisme perpetus.

És per això que m’agradaria que algú creés una xarxa social d’enemics, així sabríem tots a què ens hem d’atenir quan coneixem algú. No sé, potser no caldria que es digués Facebook d’enemics, potser es podria dir Assbook tot i que és possible que algú es prengués el nom de forma literal i fàcilment podria degenerar en el mal gust.

Ja sé que per a gustos estan els colors i cadascú opinarà en funció de com creu que li pot afectar aquesta mesura als interessos a curt termini. Així, els que tinguin hipoteques o estiguin endeutats a tipus variable estaran encantats, mentre que els que tinguin dipòsits estaran emprenyats perquè veuran disminuïdes les remuneracions de les seves imposicions. Ni uns ni altres haurien de ser tant “curt-terministes”.

A ningú no se li escapa que l’esdevenir financer dela UnióEuropeaestà marcat pels interessos dels alemanys. No hi ha més que veure com la senyora Merkel apareix com la representant màxima dels interessos europeus, especialment en el cas de la crisi grega, malgrat que només l’han votada els ciutadans alemanys. És per això que les decisions del Banc Central Europeu han vingut marcades pels interessos germànics. Els alemanys tenen una al·lèrgia endèmica a la inflació després de la mala experiència dels inicis dels anys 20 del segle passat en què, degut a la hiperinflació, els bitllets de marcs alemanys no servien absolutament per a res. Va arribar un extrem que per comprar una barra de pa s’havia d’anar amb una maleta plena de bitllets. Els preus dels productes pujaven hora rere hora i la gent ja no volia diners: volia cobrar en espècie. Aquesta experiència traumàtica va calar molt a fons en la societat alemanya i en la seva moral col·lectiva, per això tot el que soni avui a inflació els hi posa els pèls de punta.

Però, casi un segle després les coses són, afortunadament, diferents. Ara és bona una baixada de tipus perquè fa l’accés al crèdit més assequible, que és el que es necessita per dinamitzar el consum. Si no incentivem el consum, no hi haurà recuperació econòmica. Per a mi aquesta és la clau. Per tant, l’objectiu de contenir la inflació ha de ser secundari. Algú pensarà que la pujada de preus por provocar únicament il·lusió monetària. Es a dir, que sembli que tenim més diners quan, en realitat, només tenim més bitllets per a comprar el mateix que abans. Però, què voleu que us digui, il·lusió és justament el que necessitem en aquests moments per tal d’alegrar les expectatives i que no siguem tots tan porucs a l’hora de consumir. Fora bo no penalitzar el consum amb mesures fiscals com ara amb pujades d’IVA o primar l’estalvi amb rebaixes fiscals al capital o pujades del tipus d’interès. Com va dir Johann Cruyff en el seu dia: “el dinero tiene que estar en el campo, no en el banco”.

<a href=”https://twitter.com/share” data-count=”vertical” data-via=”xaviermartinezg” data-lang=”es”>Tweet</a><script type=”text/javascript” src=”//platform.twitter.com/widgets.js”></script>