REGALS

Durant un temps vaig tenir el costum de col·leccionar pedres. Tant se val si eren boniques o no. El que m’interessava d’elles era el seu origen. Així vaig arribar a tenir pedres de llocs tan diferents com del Kilimanjaro, de la Gran Muralla xinesa, del Giant’s Causeway d’Irlanda o de l’Illa de Pasqua. Me les portaven els meus amics quan tornaven de viatge o bé les recollia jo mateix. Es tracta d’un tipus de regal que costa zero euros i, en canvi, porta la càrrega simbòlica del lloc d’origen.
Al cap i a la fi, un regal és alguna cosa que es dóna desinteressadament a un altre. És a dir, sense esperar res a canvi. Altrament, estaríem davant d’una transacció comercial, una compravenda o una permuta. El regal, en canvi, és en termes tècnics una donació perquè es fa sense contrapartida. Si més no, aparentment. La seva essència és l’altruisme. I la seva motivació sol ser l’amor, la gratitud, el reconeixement o el respecte envers l’altre.
En l’àmbit de les relacions familiars i d’amistat és on es fa més evident que el regal respon a raons sentimentals. Un fa un regal pensant que farà feliç a l’altra persona. En canvi, en les relacions professionals, el regal té unes altres connotacions. En aquestes circumstàncies el component sentimental, en principi, no apareix. El regal no es fa a la persona sinó en virtut del lloc que ocupa la persona. Si el sr. Francisco Camps, per exemple, no fos president de la Generalitat Valenciana sinó que estigués a l’atur, posem per cas, segur que no li haguessin regalat els vestits. Aquesta és l’evidència que estem davant d’una relació professional. En conseqüència, en l’àmbit professional, el regal només pot respondre a alguna mena d’intercanvi, encara que la contrapartida sigui de forma diferida.
En algunes empreses privades es limita la facultat d’acceptar regals. Un amic que treballa per a una multinacional nord-americana m’explicava que tenen prohibit acceptar regals per import superior als 20 euros. Opino que una empresa privada que opera al mercat és molt lliure de permetre o no que els seus empleats acceptin regals. No hi tinc res a dir. Diferent és el cas de persones que perceben el seu sou de diners públics. Es aquestes circumstàncies és evident que qui fa un regal espera rebre (o ha rebut) alguna cosa a canvi. En cas d’acceptar-se, s’estaria pervertint el principi d’objectivitat en l’actuació de l’Administració Pública. Qui, ocupant un càrrec públic obté un regal, no ho fa a títol personal. Perquè si admetéssim que ho accepta a títol personal i no professional, automàticament s’haurà d’abstenir de participar en qualsevol assumpte i procediment en què hi intervingués el donant.

A casa nostra, aprofitant la creació de la nova Oficina Antifrau, seria un bon moment per legislar sobre la prohibició explícita d’acceptar cap mena de regals per part dels servidors públics, ja siguin funcionaris, polítics, alts càrrecs, personal laboral, membres de consells d’administració, etc. I un cop aprovada la llei, ser capaços, per un cop, d’articular els mecanismes per fer-la complir i poder detectar les irregularitats quan es produeixin.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081029/53568481986.html

Generalitat hipotecada

Generalitat hipotecada.

Com a les pel.lícules de Hollywood, per fi llegim les lletres “The End”. Sí, sí parlo del maleït finançament, com no. Maleït per què sembla talment com si ens hagués caigut a sobre un malefici com a poble. És evident que, des que vam apostar pel bàndol perdedor abans del 1714 no hem aixecat cap. L’única esperança és que, si després de tot això encara seguim vius, debem tenir tenim una capacitat de resistència més enllà del comú.

Les xifres
L’escenificació del finançament ha arribat a la seva fi. Vist el resultat, francament, no calia tant soroll. Curiosament qui sempre parlava que allò important era el model i no les xifres ara no fa més que parlar de xifres i no del model. Val a dir que qui parla de les xifres són els partits del Govern de Catalunya, perquè la ministra Salgado no n’ha donada cap. Els 3.800 milions són càbales que es fan des d’aquí però no des de Madrid, que no n’asseguren res. En qualsevol cas, aquestes xifres serien tangibles cap el 2012, (just dos anys abans de la convocatòria del referèndum per a la independència de Catalunya, segons molts dels que ara han donat el sí) i ja veurem com estarà el pati aleshores. En vistes dels antecedents, algú pot esperar que el govern de l’Estat compleixi els terminis? De moment, el dèficit de la Generalitat per al 2008 va ser de 4.800 milions d’euros. Aquesta sí és una xifra indiscutible i certa. Per al 2009 i 2010 sembla que es preveu que els diners addi
cionals estarien pels 2100 milions d’euros, a tot estirar.
Cal dir que aquestes xifres ens les diuen, sense explicar a partir de quines dades es fa el càlcul. Són previsions que es fan des de Catalunya. Si anessim sumant les previsions fetes des de cada Comunitat Autònoma, resultaria que els números no quadren: l’Estat estaria repartint el doble del que en realitat reparteix (http://www.elpais.com/articulo/espana/comunidades/autonomas/calculan/reparto/nueva/financiacion/elpepuesp/20090712elpepunac_8/Tes) És obvi que la xifra dels 3.800 milions d’euros no és realista, per això no la subscriu la ministra Salgado.

El model
Si les xifres són confuses i ridícules, el model va en la mateixa línia. En primer lloc la ministra Salgado ha dit que es tracta de la mateixa proposa que va fer l’exministre Solbes al desembre passat, però injectant uns quants milions dels nostres euros per a que cap comunitat es vegi perjudicada. Per tant, el model es una continuació del que ja teníem amb la LOFCA. No es recull un aspecte tant important com és l’esforç fiscal. No queda garantit el principi d’ordinalitat. Tampoc es diu res de la cessió de la gestió dels tributs. La “caixa” continua en mans de l’Estat. Això sí, s’ha revisat els criteris per a distribuir el Fons de Garantia (que es nodreix en quasi la seva totalitat per aportacions de les mateixes CCAA) i es reparteix en funció de la població. Nogensmenys s’apliquen unes ponderacions com la dispersió, l’envelliment, la insularitat, la superfície, la població en edat escolar i la baixa densitat. Cap d’aquestes ponderacions donen avantatge a Catalunya a l’hora
del repartiment. En canvi ha quedat fora criteris com població immigrada, llengua, esforç fiscal, i especialment, el principi de bilateralitat. Novament cafè (descafeïnat) per a tothom.

La hipoteca
El més trist de tot és que aquest serà el model per las propers cinc anys, com a mínim. A partir d’ara ningú no podrà reclamar el concert econòmic ni res que se li assembli. El més sorprenent de tot és que l’únic partit que es diu a sí mateix independentista doni el “sí” a un model que no fa més que perpetuar l’espoli fiscal de l’Estat. Recordem que el programa electoral d’ERC reclamava el concert econòmic per a Caatlunya per a evitar el dèficit fiscal:
http://www.esquerra.cat/documents/arxiu/programa_electoral_corts_espanyoles_2004_economia.pdf
I tans sols fa uns pocs dies el sr. Puigcercós pretenia “situar el concert econòmic a l’eix central de l’agènda política” http://www.esquerra.cat/documents/en/en145-web.pdf

És evident que no ha aconseguit el seu objectiu.

I ara, què?

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090713/53743800314.html

ERO a la Generalitat

ERO a la Generalitat

Es veia venir feia temps. Els números de la Generalitat no quadren. No és que sigui una cosa nova, a moltes empreses del nostre país els hi passa. A mitjans de l’any passat ja vaig publicar un article (http://xaviermartinez.wordpress.com/2008/09/05/necessitem-4000-milions-deuros/) en què vaticinava un dèficit de la Generalitat pels vols dels 4.000 milions d’euros. No fa gaire, vaig escriure un altre article (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090526/53709996181.html) sobre el pronòstic per aquest any en el que s’evidenciava la tendència negativa dels ingressos. Aleshores ja deia que la Generalitat hauria de fer un esforç titànic per contenir les despeses.

El que no m’esperava era l’Acord de Govern sobre optimització de plantilles que preveu la reducció d’un 3% del personal. (Algun antropòleg hauria de fer un estudi per trobar quina relació hi ha entre el 3% i el nostre país).

El que anomenen “optimització” és un eufemisme per referir-se a un ERO en tota regla que afectarà a 2.500 treballadors, segons els sindicats, que acabaran per incrementar la llista de l’atur.

Molts de vosaltres pensareu que ja està bé que la Generalitat redueixi plantilla. Segurament molts pensaran que el que sobren en aquest país són funcionaris i, per tant, ja està bé. Per als que pensen així, els convido a fer algunes reflexions.

En primer lloc, cal saber que Catalunya és la comunitat autònoma que, amb diferència, té menys treballadors ocupats al sector públic. Segons l’Instituto Nacional de Estadística, a Catalunya hi ha uns 290.000 treballadors públics. És a dir el 3,95% de la població. Al País Valencià estan pel 4,56% i a les Illes Balears pel 4,89%. En canvi, a Andalusia hi ha 500.000 treballadors al sector públic que representen el 6% de la població; a Madrid 414.000, que representen el 6,6%. Tanca aquesta honrosa llista, Extemadura, amb un 8,35%. Crec que aquestes xifres són prou eloqüents.

En segon lloc, cal recordar que la Generalitat està governada per uns partits que s’autoqualifiquen de progressistes i d’esquerres, i no per uns neoliberals. Però no sembla que una mesura d’aquest tipus vagi en la línia d’una política progressista. Ni en el fons, ni en les formes. Així, un cop presa la decisió per part del Govern de la Generalitat de reduir plantilles, el correcte hagués estat posar-ho en coneixement dels sindicats i fer el tràmit de la negociació col·lectiva en l’àmbit corresponent: en aquest cas, la Mesa de Negociació de la Funció Pública. Però això no ha estat així. S’ha aprovat l’Acord sense ni tant sols informar al sindicats.

En tercer lloc, el senyor Castells, Conseller d’Economia, va anunciar una reducció de partides de despesa del pressupost de la Generalitat, entre les que es troba la reducció de plantilles. Va dir que suposaria un estalvi d’uns 50 milions d’euros i va insistir en què no es faria fora a ningú. Qualsevol persona amb un mínim d’intel·ligència s’adonarà de seguida que les manifestacions del senyor Castells grinyolen per tot arreu. Perquè, com pensa reduir 50 milions d’euros de despesa de personal i no fer fora a ningú? Si fos veritat que no fa fora a ningú perquè, segons ell, afecta únicament a places vacants, aleshores, en realitat, no està reduint despesa. Està fent jocs malabars i està venent fum. Però si realment redueix despesa, això únicament es pot fer per la via de deixar de fer la despesa, es a dir, de pagar nòmines. El que farà la Generalitat és despatxar interins, personal temporal, personal amb les retribucions més baixes i, per tant, treballadors en situació més precària. Estem, al meu entendre, davant d’un ERO encobert. ¿amb quina autoritat moral pot fiscalitzar a partir d’ara la Generalitat els ERO que li presentin les empreses privades quan no és capaç de fer les coses ben fetes a dins de casa seva? Quin exemple està donant?

En quart lloc, el 40% l’estalvi que es produirà per reduir plantilles el Govern té previst dedicar-lo a augmentar les retribucions d’altres llocs de treball, com per exemple, els alts càrrecs els quals, per cert, no es veuen afectats per la reducció del 3% de plantilles. Si realment es volgués reduir despesa, el més lògic hagués estat acordar reduir un 3% la despesa de personal, no el 3% de la plantilla. Però clar, és més barat eliminar tres subalterns que tres assessors.

Davant el despropòsit que representa la política de contenció de despesa del Govern, jo crec que el que seria més just és retornar la llei de pressupostos al Parlament de Catalunya i que aquest tornés a renovar el mandat al Govern per a executar les despeses. Al cap i a la fi, les previsions sobre les que es va construir el pressupost actual pel que fa a creixement, inflació, tipus, recaptació, atur, etc, han quedat absolutament desfasades.

REFORMA DE L’IMPOST DE SUCCESSIONS

PROPOSTA DE REFORMA DE L’IMPOST DE SUCCESSIONS I DONACIONS

L’impost sobre successions i donacions completa la imposició directa sobre les persones físiques que protagonitza l’impost sobre la renda de les persones físiques.

Ve a donar compliment als principis que emanen de l’article 31 de la Constitució espanyola: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”.

Es tracta, doncs, d’ajustar la càrrega impositiva de l’impost en funció de la capacitat de pagament, per tal d’aconseguir una redistribució de la riquesa amb ocasió de la transmissió de patrimonis intervius (donacions) o mortis causa (successions). Aquesta figura impositiva juga un paper clau en la justícia del sistema tributari, més encara amb l’eliminació de l’impost sobre el Patrimoni que és també un impost directe que recau sobre les persones físiques.

Nogensmenys, a banda del principi de justícia tributària, cal modular també el principi de progressivitat que emana també de l’article 31 de la Constitució. Per aquest motiu, la tarifa de l’impost s’ha de mantenir necessàriament amb aquest caràcter progressiu per garantir que pagui més qui més té. S’ha de matisar aquesta progressivitat per les circumstàncies personals del subjecte passiu. I és aquí on cal prestar l’atenció necessària per a que aquest impost no es distorsioni, produint efectes indesitjats i la percepció per part de la ciutadania que l’impost no respon a una justa distribució de la càrrega tributària.

Analitzem tres aspectes de l’impost: graduació de la quota, els criteris de valoració i les reduccions de la base imposable.

1. Graduació de la quota tributària

En primer lloc, és convenient mantenir la graduació de la quota tributària en funció del parentiu i del patrimoni preexistent del subjecte passiu. D’aquesta forma s’aconsegueix ajustar una mica millor la progressivitat i la justícia tributària. Per tant, en aquest aspecte no faria cap variació.

2. Els criteris de valoració

En segon lloc, cal revisar els criteris de valoració dels béns que conformen la base imposable. La llei fa referència a que cal consignar el “valor real” dels béns (art 9 de la Llei 29/1987, de 18 de desembre, de l’impost sobre successions i donacions). Estem davant d’un concepte jurídic indeterminat que dóna lloc a molta conflictivitat (taxacions pericials contradictòries, recursos contenciosos, …) i certa complexitat per la seva aplicació. Convé simplificar els criteris de valoracions, especialment pel que fa als immobles, i ajustar-los sobre la base del valor cadastral amb l’aplicació d’un coeficient. Cal que aquest criteri de valoració (previst com a possible a l’article 57 de la Llei general Tributària) sigui elevat a rang de norma jurídica la qual cosa faria augmentar la seguretat jurídica dels contribuents. Recordem que actualment aquest criteris no estan publicats en cap norma jurídica sinó que apareixen únicament en una Instrucció que serveix per agrupar els immobles en comprovació prioritària o no prioritària, sense generar cap dret adquirit, ni cap garantia jurídica, als obligats tributaris.
En la línia de enfocar les bonificacions tributàries cap a l’economia productiva i les finalitats socials, seria convenient introduir un coeficient valoratiu a la baixa addicional (0,7) per aquells immobles llogats a preu taxat.

3. Les reduccions de la base imposable

En tercer lloc cal abordar la reforma de les reduccions de la base imposable. Aquest és l’aspecte més important de l’impost. Convé recordar que, l’impost de successions i donacions tot i ser un impost estatal es troba cedit totalment a les comunitats autònomes. Però a banda de la cessió del rendiment del tribut també està cedida una àmplia capacitat normativa que permet, a cada comunitat autònoma, establir reduccions sobre la base imposable. Aquest fet, ha contribuït a crear la sensació entre els ciutadans de certa discriminació fiscal per raó de territori. Però el més preocupant, en realitat, no és que cada comunitat autònoma pugui modular mitjançant reduccions aquest impost, ja que aquest fet no és més que l’exercici de l’autonomia financera que necessàriament han de tenir les administracions territorials. El que realment distorsiona l’impost són les reduccions indiscriminades que existeixen actualment i que permet que, qui més té, acabi pagant menys per què troba els mecanismes a la llei per aplicar reduccions a las seva base imposable. Per tant, convé afrontar la reforma de l’impost des d’uns perspectiva de repartiment vertical de la càrrega tributària, i no des del punt de vista de territoris.

És ncessari reformar les reduccions aplicables a la base imposable per convertir l’impost de successions en un veritable instrument de justícia tributària, amb un repartiment equitatiu de la càrrega tributària en funció de la capacitat de pagament. Amb les reformes introduïdes al llarg dels anys, s’ha anat pervertint aquest objectiu de l’impost que no s’hauria d’haver perdut mai. D’aquesta forma, sota la denominació d’”empresa familiar” (bonificades al 95%) s’ha equiparat tot tipus d’entitats patrimonials. Això ha propiciat que la majoria de grans patrimonis hagin trobat el mecanisme per tal d’articular l’elusió de l’impost. Aquest és el gran greuge que provoca aquest impost, i no les diferències normatives establertes per les comunitats autònomes.

En conseqüència, la principal reforma de l’impost ha de venir per la revisió de les reduccions de la base imposable. Cal tenir en compte, prèviament, algunes qüestions importants.

En primer lloc, cal recordar que es tracta d’un impost estatal cedit totalment el seu rendiment a les comunitats autònomes. La seva regulació, per tant, és bàsicament estatal. Tot i que les comunitats autònomes tenen certa capacitat normativa, aquesta sempre estarà supeditada a la regulació bàsica de l’Estat. És imprescindible que, aprofitant el nou sistema de finançament, es doti de més marge de maniobra a la Generalitat de Catalunya per regular l’impost. Actualment es poden introduir reduccions que comportin una “millora” respecte a la regulació estatal, però no es poden modificar aspectes que puguin resultar més gravosos pel contribuent. És a dir, si l’Estat estableix alguna reducció la Generalitat no pot eliminar-la, només millorar-la.

En segon lloc, ens trobem en un període de crisi econòmica i totes les polítiques públiques que s’adoptin, especialment les fiscals, han de tenir molt present l’impacte en l’economia productiva i en l’economia social. Amb aquesta perspectiva cal afrontar la reforma de les reduccions de l’impost sobre successions.

Aquestes haurien de ser les següents:

- Reduccions entre ascendents, descendents, conjugues.
Actualment gaudeixen d’una reducció de 18.000 euros. Aquest import està vigent des de l‘any 2002. Convindria augmentar aquesta reducció per tal de donar cobertura al manteniment dels patrimonis familiars. En aquesta línia, la reducció d’aquest grup de parentiu s’hauria d’elevar als 50.000 euros. Aquest import, a banda de millorar la transmissió dels patrimonis familiars, ens aproximaria a les reduccions establertes a altres comunitats autònomes. (Balears: 25.000 euros; València: 40.000 euros). Caldria afegir únicament com a condició que els contribuents fossin residents a Catalunya que és el que donaria un sentit complert al manteniment dels patrimonis.

- Reduccions per a empreses familiars.
Actualment està prevista una reducció de la base imposable equivalent al 95% del valor de les participacions transmeses. Aquesta reducció té el seu sentit per a garantir la continuïtat dels negocis familiars que no es vegin llastrats pel fet de la transmissió familiar. Amb el temps, però, s’han afegit tot tipus d’empreses, no únicament les familiars. Així, s’ha anat reduint el percentatge d’accions en mans del causant o parents, fins el 5%.
D’altra banda, s’han afegit empreses que no podríem qualificar-les com a productives com són les societats patrimonials i immobiliàries. S’ha establert que si compleixen el requisit de tenir un local afecte i una persona contractada ja poden gaudir de la bonificació.
Sense perdre de vista que el més important és el manteniment de l’activitat productiva i dels llocs de treball, convindria condicionar el gaudiment d’aquestes importants reduccions fiscals a la creació de llocs de treball i al manteniment de finalitats socials. Així, pel que fa a les societats immobiliàries, s’hauria de demanar el compliment de requisits addicionals. Aquests podrien ser els següents:
o Destinar una part dels immobles a lloguer taxat. Per no fer extremadament feixuga la càrrega seria suficient amb un 10% dels habitatges destinats a aquest mercat.
o Graduar la bonificació en funció del nombre de treballadors empleats. D’aquesta forma es contribuiria a la creació de llocs de treball.
 1 treballador contractat: reducció del 40%
 2 treballadors contractats: reducció del 60%
 3 treballadors contractats: reducció del 80%
 4 o més: reducció del 95%
- Reduccions per a gent gran
Actualment hi ha prevista una reducció per als menors de 21 anys. Res hi ha regulat, però, a cap comunitat autònoma, pel que fa a la gent gran. És un col•lectiu de població que mereix una atenció especial també en l’aspecte fiscal. És freqüent en molts dels casos, malauradament, que gaudeixin d’una reducció per minusvalidesa que, quan supera el 33% els atorga una reducció addicional de 245.000 euros. Però, molt sovint, per manca d’informació, no tenen el document acreditatiu de l’òrgan competent (ICASS) de la condició de minusvalidesa. Es tractaria de, en aquells casos en que el subjecte passiu no gaudís de la condició legal de disminuït, es pogués beneficiar, en raó de la seva edat (75 anys o més), d’una reducció equivalent a la que correspondria a una minusvalidesa del 33% (245.000 euros). Aquesta mesura, a banda de millorar la fiscalitat d’aquest col•lectiu, no tindria una rellevant incidència en la recaptació. D’altra banda, s’ha de tenir present que l’acreditació d’una minusvalidesa a efectes de l’impost esdevé, especialment en les casos de gent gran, un problema de prova donat que la certificació de la condició legal de disminuït pels òrgans competents no és mai amb efectes retroactius. No es pretén amb aquesta proposta equiparar la gent gran amb la minusvalidesa sinó donar resposta a un greuge evident.

Així, caldria afegir un nou paràgraf al redactat de l’article 2 lletra b) de la Llei 21/2001, modificada per la Llei 31/2002:

“Amb efectes 1 de gener de 20xx, la reducció per a discapacitats amb un grau igual o superior al 33% també serà d’aplicació als subjectes passius que, sense tenir la condició legal de persona amb minusvalidesa, tinguessin 75 o més anys d’edat a la data de meritació de l’impost”

En resum:
La reforma ha de tenir en compte els següents aspectes:
- Recuperació del caràcter redistributiu de l’impost.
- Vincular els beneficis fiscals a l’estímul de la productivitat, la creació d’ocupació i a la cobertura social de les persones més necessitades.
- Enmarcar la reforma de l’impost en el procés de millora del finançament de la Generalitat de Catalunya, aprofondint en la seva autonomia financera i en la corresponsabilitat fiscal.

Independentista i del PP

En tots els països democràtics del nostre entorn ens trobem amb la presència d’un espectre polític que va de dreta a esquerra, passant per ambdós extrems i pel centre. En alguns governen uns o altres, depenent de la sobirania popular manifestada a les urnes, o tenen més o menys pes uns extrems o altres. Per tant, el funcionament de l’eix esquerra – dreta és força evident.

N’hi ha, però, situacions particulars que fan que, a banda de l’eix esquerra – dreta funcionin també altres eixos. En el cas català juga un paper molt fort l’eix nacionalista – no nacionalista. Tot i que opino que aquesta expressió és francament millorable ja que, depenent de la banda de l’eix on un es situï sempre es veurà com a nacionalista el de l’altre extrem. Així que per a ser més precisos, jo optaria per anomenar-lo eix independentista – no independentista, i així queda més clar de què estem parlant i a quina banda de l’eix es situa cadascú.

És evident que aquest eix està adquirint cada dia més força en detriment de l’eix dreta – esquerra. Així s’explica la situació que viu d’independentisme a Catalunya: uns partidaris de participar en un govern d’esquerres per que prioritzen l’eix esquerra – dreta i d’altres que no són partidaris de formar un govern d’esquerres per què prioritzen l’eix independentisme – no independentisme.

La idea de que si Catalunya fos independent tots viuríem millor, s’ha estés com una taca d’oli en pocs anys. Si fa uns anys només uns quants “frikis” proposaven la independència de Catalunya avui dia, trobem gent de tots els sectors i ideologies defensen les tesis independentistes. La darrera mostra la trobem a un diari tant transversal com La Vanguardia on es parla obertament d’independentisme. Us recomano especialment l’article de Frances-Marc Alvaro
http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20090615/53722916233/el-independentismo-de-zapatero.html
sobre els motius que han propulsat les idees independentistes a casa nostra; o el de Salvador Cardús en la mateixa línia:
http://elcomentario.tv/reggio/independentismo-maduro-de-salvador-cardus-i-ros-en-la-vanguardia/27/05/2009/

Al meu entendre s’està produint un fenomen en la societat consistent en un canvi de referent polític on està guanyant cada vegada més pes l’eix independentisme – no independentisme sobre l’eix esquerra – dreta. Això explicaria que, mentre estem en una societat on independentisme creix, l’únic partit que es declara obertament independentista va perdent vots per donar la imatge de dur a terme una estratègia basada únicament en l’eix esquerra – dreta.

I es que lo normal és que, en una possible Catalunya independent, hi hagués gent de dretes o d’esquerres, com a qualsevol país democràtic del nostre entorn. Conec independentistes evidentment a ERC, però també a ICV, a CDC a UDC, inclús al PSC en podríem trobar algun. Amb aquest arguments defensava jo l’altre dia amb un amic meu votant del PP, que seria bo que hi hagués independentistes a les files del PP. Quna això passi, l’eix esquerra – dreta tornarà a guanyar el pes perdut.

No volem més formatge

Hi ha una expressió en castellà que diu: “Que no te la den con queso”. Tinc entès que aquesta expressió té el seu orígen en els cellerers. Es veu que, per tal de vendre el seu vi sense problemes, si aquest no era de gaire qualitat, abans de donar-lo a tastar als comerciants, els oferien amablement una tapa de formatge. Sembla ser que al menjar formatge, abans de tastar el vi, es perd la capacitat de detectar les imperfecciones dels caldos.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap escoltant al senyor Rodríguez Zapatero en el mítin del PSC per les eleccions al Parlament Europeu. Ens ha vingut a dir que Catalunya tindrà el millor finançament de la seva història. Francament, a mi no em sembla que dir això sigui dir gaire cosa. No hem gaudit mai d’un finançament per llençar coets. Em fa la impressió que, un cop s’acordi el nou finançament podrem dir el que deia un altre líder marxista, conegut com a Groucho: “Partia de la pobresa absoluta i he assolit les mes altes cotes de la misèria”.

Recordem que, aquesta mateixa setmana, un altre membre del partit socialista que està al capdavant de la conselleria d’Economia de la Generalitat, el senyor Castells, reconeixia un deute de la Generalitat pel 2008 de 4.800 milions d’euros. Per tant, tot el que el nou model no millori aquesta xifra no servirà per a millorar res, sinó per a pagar el deute que ja hem hagut de generar. Per cert, el conseller d’Economia deia que a l’octubre van fer una previsió d’uns 2.041 euros i que les dades definitives han més que doblat aquella previsió. Potser hauria de canviar d’assessors ja que, partint de les dades publicades per la pròpia conselleria, vaig preveure en un article de setembre de 2008, que el dèficit de la Generalitat s”acostaria als 4.000 milions d’euros.

A partir d’ara, ens aniran repetint una vegada i una altra que el nou finançament serà millor que l’anterior i, per tant, el millor de la història. És la mateixa cançó que sonava quant el nou estatut. L’únic que li canvien la lletra. És el que tenen les cançons de l’estiu: sonen totes iguals i, de tant sentir-les, les acabes ballant com si t’agradessin.

Convé no oblidar que, malgrat ens parlin de cessió de tributs, l’Estat continua recaptant el 90% dels impostos de Catalunya. I per molt que ens cedeixin rendiment de tributs estatals, la caixa la continuen tenint ells. L’Estat també té l’última paraula per a establir els criteris de la seva distribució, amb la potestat d’ajustar els recursos de la Generalitat, tal com reconeix l”article 206.3 de l’Estatut.

O el senyor Zapatero es torna boig i ens concedeix un sistema de finançament semblant al que gaudeixen bascos i naverresos, o es reitera en la “proposta Solbes” de desembre de 2008, que no és res més que una continuació del model que tenim ara. Catalunya no es pot permetre el luxe de continuar per gaire temps més amb un sistema de finançament que l’obliga a aportar a l’Estat l’equivalent al 10% de la seva riquesa. Són recursos que s’emporta l’Estat any rera any i que no retornen mai més.

Com diu el nostre filòsof Xavier Rubert de Ventós: “No volem més formatge: volem sortir de la ratera”.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090609/53719088451.html

Estem malalts

A principis de setembre de l’any passat vaig publicar una previsió de com podrien quedar els comptes de la Generalitat a finals del 2008 i ja advertia aleshores que ens faltarien 4.000 milions d’euros.

 

Aquest any, com podíem intuir, les coses no van gaire millor. A partir de les darreres dades oficials publicades pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat podem fer un diagnòstic de quin és l’estat dels comptes de la Generalitat per aquest exercici 2009 i fer una previsió de quina serà la situació a finals d’any.

 

Val la pena centrar-se en l’anàlisi dels ingressos, que són els que queden més malmesos d’aquesta situació de crisi. Dintre dels ingressos de la Generalitat tenen un pes important els ingressos tributaris. Fent una estimació, veiem de seguida que la cosa no pinta bé:

 

INGRESSOS
(en milions d’euros)	PREVISIÓ		DRETS		EXECUCIÓ		PREVISIÓ
	INICIAL		LIQUIDATS		%		FINAL D’EXERCICI
			(ABRIL 2009)
TOTAL	29.730		10.003		33,65%		-2.157	-7,26%
Impostos directes	8.931		2.464		27,59%		-748	-8,38%	(1)
Impostos indirectes	8.261		2.340		28,33%		-1.241	-15,02%	(2)
taxes	600		144		24,00%		-168	-28,00%
Transferències corrents	7.579		2.184		28,82%		0	0,00%	(3)
Resta	4.359		2.871		65,86%		0	0,00%	(3)

 

 

 (1) hi ha liquidacions pendents del tram autonòmic de l’IRPF (791 MEur), però es pren com a hipòtesi que es liquidaran les previsions

(2) La baixada més forta correspon a la recaptació per l’Impost de Transmissions Patrimonials, uns 550 M euros

(3) Se’ls hi suposa un comportament neutre,per la qual cosa no es preveu la seva influència en resultat.

 

La reducció dels ingressos té dos fonts significatives. En primer lloc, l’eliminació per part de l’Estat de l’impost sobre el Patrimoni. Recordem que, tot i ser un impost estatal, està cedit al 100% a les comunitats autònomes. La Generalitat tenia previst en el seu pressupost una recaptació d’uns 540 milions d’euros que, aquest any no rebrà. Caldria esperar que l’Estat compensés a la Generalitat per aquesta pèrdua conseqüència d’una decisió legislativa de l’Estat, al marge del sistema de finançament que es pacti.

 

L’altre forat en la reducció d’ingressos és la baixada, novament, de l’impost de transmissions patrimonials, d’uns 550 milions d’euros, lligada a la desacceleració el mercat immobiliari.

 

En resum, si les coses no varien (a pitjor) i la Generalitat continua fent un esforç titànic per no augmentar la despesa (a costa de no poder oferir més serveis socials o infraestructures) el “forat” a finals d’aquest any pot ser de més de 2.100 milions d’euros.

 

Ens trobem davant d’una Administració cada vegada més endeutada. Si aquest endeutament fos per oferir més serveis o prestacions, podríem discutir des d’un punt de vista ideològic si això és bo o no per a la societat. Però resulta que aquest endeutament no està destinat a augmentar la despesa pública sinó a intentar mantenir el que ja teníem. És a dir, assumirem la part negativa d’emetre deute (cost financer) i no en gaudirem dels seus beneficis en forma d’augment de la despesa pública.

 

Això no és més que el diagnòstic per aquest any 2009. Però els símptomes d’aquesta malaltia ja fa molts anys que els arrosseguem. La solució no passa per tapar els símptomes sinó per eliminar les causes que els provoquen. I aquí és on cadascú de nosaltres podríem posar nom a la malaltia. Particularment, en aquesta ocasió, em reservaré el diagnòstic.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090526/53709996181.html

Un llop amb pell de bambi

Qualsevol estudiant de primer curs d’economia sap que un dels instruments amb què compte qualsevol Govern per intentar influir en l’economia és la política fiscal. Així que no és d’estranyar que en època de crisi les autoritats intentin fer servir un dels pocs instruments que tenen per tal d’incidir en els pèssims resultats de les dades macroeconòmiques.

Cabria pensar que un govern d’esquerres fes política d’esquerres i que un de dretes fes una política de dretes. Però en aquest país, en matèria de política econòmica, sembla ser que si bé el govern de dretes fa política de dretes els governs d’esquerres també fan polítiques de dretes.

I, és que quan un veu les modificacions fiscals que s’estan duent a terme últimament, té la impressió d’estar governat per la Margaret Thacher. Anem a pams. Veiem les modificacions en la imposició directa.

IRPF
En primer lloc, aquest any ens han pujat l’IRPF. Al no actualitzar-se les tarifes amb l’IPC, ens trobem que acabem pagant més per aquest impost pel simple fat que ens apugin el salari d’acord amb la inflació.

En segon lloc, es proposa reduir la deducció per adquisició d’habitatge habitual a les rendes superiors a 17.000 euros i suprimir-la per a les superiors a 24.000 euros. La justificació que dóna el President Zapatero és que no es vol que l’estalvi es desplaci cap al sector immobiliari. Francament, crec que es desperta tard. Es que no s’havia donat compte abans que hi havia un boom immobiliari? Per què no va prendre mesures aleshores, quan l’economia anava bé?

Si el que realment el que es vol és evitar l’especulació immobiliària es poden fer moltes altres coses des de la política fiscal. El primer que hauria de fer el senyor Zapatero és eliminar la bonificació del 95% que gaudeixen els patrimonis immobiliaris en els impostos de successions i donacions. És una autèntica vergonya que patrimonis especulatius immobiliaris no paguin pràcticament res d’aquests impostos mentre que qui ha treballat tota la seva vida i pretén deixar un patrimoni als seus descendents es vegi espoliat.

Impost de Patrimoni
Aquest any és el primer en què no s’ha de fer declaració de l’impost sobre el patrimoni. Però, qui feia declaració sobre el patrimoni? Les classes treballadores? Els assalariats? En general no. Únicament les classes més altes. Així que ens trobem que qui més té menys paga. I si algú paga menys impostos us asseguro que algú altre ho acabarà pagant, que no seran els que feien declaració de patrimoni, segur.

Impost sobre successions i donacions
En un post anterior ja em vaig referir a aquest impost com un impost injust. Però, com deia abans, no és injusta la seva existència sinó per com es reparteix la càrrega impositiva que fa que l’acabin pagant “justos per pecadors”.

No caiguem en la temptació de demanar la seva supressió, perquè el resultat seria el mateix que amb l’impost sobre el patrimoni. Cal reclamar que s’eliminin els privilegis i es reforcin les reduccions per a familiars.

Impost sobre societats
Aquest és un impost clarament a la baixa. La pressió impositiva que reben les empreses és, en proporció, inferior a la que reben els mateixos treballadors. Per fer aquest impost realment just, s’hauria de passar d’una tarifa fixa a una tarifa progressiva, equivalent a la que s’aplica per l’IRPF.

IVA
Pel que fa a la imposició indirecta, encara no he llegit cap proposta, però m’apostaria alguna cosa en que no trigarem a veure alguna pujada en l’IVA i en algun impost especial més (tabac, alcohol).

El resultat serà que el pes de la imposició directa recaurà sobre les rendes del treball i la disminució dels altres impostos directes es compensarà amb pujades de l’IVA que és un impost regressiu per les rendes més baixes. Recordem que el partit del govern té la sigla “O” de “obrero”. La “S” de “socialista” ja sabem fa molt temps que, si més no en política econòmica, l’ha perdut. Ara per ara, només li queda la “E” de “español”. I es que no ens hem de refiar mai de qui es disfressa de bambi ja que, quan ens acostem per acariciar-lo, se’ns pot menjar d’una queixalada tot el braç.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090513/53702072700.html

EL FRAU DE L’OFICINA ANTIFRAU

Si existeix un organisme anomenat Biblioteca de Catalunya déu ser perquè a Catalunya hi ha llibres. El mateix argument serveix per justificar l’existència del Centre d’Estudis d’Opinió, que déu existir perquè hi ha opinions que mereixen ser estudiades. O, si més no, des de l’Administració Pública. El mateix es pot dir de l’existència del Servei Català del Trànsit, o de l’Institut Català de la Vinya i del Vi, i de tantíssims altres organismes públics amb la seva respectiva justificació d’existència.

Per tant, sembla clar que si el Parlament de Catalunya ha decidit, mitjançant una Llei, crear l’Oficina Antifrau de Catalunya déu ser perquè considera que a l’Administració de Catalunya hi ha frau. Ras i curt.

Algú pot pensar que si al Parlament es coneixia l’existència de frau a l’Administració es podria haver fet alguna cosa més com, per exemple, anar als Tribunals. Pot ser que encara ressonin a les parets de l’antic arsenal de la Ciutadella l’expressió que en el seu dia se li va escapar, en un atac de (lucidesa?) a l’anterior President de la Generalitat, quan va dir allò del 3%.

Però, cal crear un organisme per lluitar contra el frau? No existeixen ja mecanismes per evitar el frau? Tots volem pensar que sí. Aquest mecanismes ja existeixen i són, bàsicament, dos organismes de control.

El primer d’ells és la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya, que depèn del Conseller d’Economia i Finances i que s’encarrega del control intern.

El segon, és la Sindicatura de Comptes. Aquest organisme – previst a l’Estatut – és l’equivalent al “Tribunal de Cuentas”, i és l’encarregat del control extern dels comptes públics. Depèn del Parlament de Catalunya directament. Així s’explica el coneixement de causa que té el Parlament al pronunciar-se sobre els comptes públics. Veiem què diu el text de la Llei de creació de l’Oficina Antifrau:
“els organismes de control que hi ha a Catalunya s’han evidenciat necessaris però exigus pel que fa a la lluita contra el frau”
No entenc com un reconeixement explícit de l’existència de frau a Catalunya ha passat sense el ressó mediàtic que va tenir el famós 3%.

Com és que si la Llei es va aprovar al novembre de 2008 encara no s’ha posat en marxa l’Oficina Antifrau? En primer lloc, al desembre es va modificar la llei. Costa d’entendre que el Parlament modifiqui una llei al mes d’haver-la creat. Es va introduir un canvi consistent en que, si l’Oficina Antifrau aprecia alguna irregularitat en els comptes de la Generalitat de Catalunya, s’informarà al conseller del Departament d’Economia i Finances que designarà les persones de l’equip d’investigació. Això, (ja em perdonareu la comparació) és tant com donar-li la combinació de la caixa forta al lladre.

Hores d’ara, es preveu una nova modificació per a descafeïnar una mica més les funcions d’aquest nou organisme. Actualment el Director ha de ser triat per majoria de 3/5 parts del Parlament. Això comporta que s’han de posar d’acord Govern i oposició. Com que no es posen d’acord, el Govern ha optar per modificar la llei i que es pugui nomenar i cessar sense el concurs de l’oposició. El resultat de tot plegat és un òrgan al servei del poder polític de torn i, per tant, sense independència en la seva actuació. Per aquest viatge, francament, no feien falta organismes.

El meu cotxe vell

Ja el vaig comprar de segona mà, no us penseu. Però tenia relativament pocs kilòmetres i un equipament de luxe. És una berlina de gama alta de una reputada marca alemanya. Tot i així, no hi vaig pagar gaire, uns tres mil euros. D’això ja fa ben bé set anys. I encara funciona bé i em porta amb solvència a tot arreu. Aquest any compleix vint-i-un.

Reconec, però, que sempre he tingut una certa dèria per les coses antigues. Em fascinen les coses amb el seu aspecte d’haver passat pel temps, de “cosa viscuda”. Em transmeten la idea de permanència, de transcendència, que trobo molt suggerent. Aquesta afició per les andròmines antigues espero que no acabi degenerant amb els anys en una mena de Síndrome de Diògenes. De moment, la meva dona està encantada per que cada any que es fa més vella la trobo més interessant.

En realitat el fet de conservar el meu cotxe vell i no comprar-me un de nou no és més que un acte d’ecologisme conseqüent. Unes de les màximes de l’ecologisme és la reducció de residus i la reutilització. Compartireu amb mi que un vehicle és un residu força voluminós. Inclou, a més, tot una sèrie de matèries com plàstics, líquids, metalls, etc que, deixats sense tractar en plena naturalesa trigarien molt a dissoldre’s d’una forma innòcua a l’entorn per sí sols. Si la fabricació d’un automòbil consumeix molta energia i recursos naturals, la seva eliminació també precisa de molta energia.

Ja veiem però que aquest comportament conservacionista és com nedar a contracorrent en la nostra societat actual. Les nostres autoritats, en plena crisi , aposten per que comprem un cotxe nou tantes vegades com sigui possible. D’aquesta forma aposten pel manteniment d’una indústria de l’automòbil de gran capacitat. Així no dubten en fer servir recursos públics, subvencionant amb fons públics que provenen dels impostos que paguem entre tots, a unes empreses privades en decadència. En uns temps de crisi i de recursos escassos, no estic segur si fem bé en dirigir els nostres esforços cap a sectors en declivi o si caldria centrar-se en sectors amb més futur. En qualsevol cas, em sorprèn que la unió Europea, tant preocupada sempre per estar amatent a les normes del lliure mercat no digui res dels ajuts públics directes a determinades empreses. A Alemanya, fins i tot, et donen 2.500 euros si et compres un cotxe nou. A mi, que em donin els 2.500 euros, que ja me’ls gastaré en el que jo vulgui. Gràcies.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090416/53684248211.html