La cabina.

He rebut una carta. Em fa il•lusió rebre cartes en paper perquè té un toc romàntic, antic, que ha caigut en desús, com les cabines de telèfons, els sms, la tdt, els dvd o les cassettes. Llàstima del remitent. La signa un tal senyor Gayo. No el conec de res. A sota del seu nom diu “Director de Gran Público y Empresas”. Atès que jo no sóc una empresa, suposo que entro en la categoria de “Gran Público”. La capçalera diu Movistar. Si a mi en consideren part del seu gran públic deu ser perquè són conscients que la seva activitat és tot un espectacle. M’estalviaré de qualificar quina mena d’espectacle fan. Jutgeu vosaltres mateixos.

El motiu de la missiva (escrita en el monolingüe estil habitual mesetari) és informar-me que, a partir del proper 5 de maig de 2015 canvien el preu del servei de Movistar Fusión que tenim contractat. On diuen “canviar” heu d’entendre apujar (això ja forma part de l’espectacle, podeu aplaudir). Em direu, quina novetat que apugin els preus. Ja. Es tracta d’una pujada de prop d’un 4%. Alguns pensareu que, home, tampoc no és tant. Però jo crec que en els temps que corren, és una barbaritat. A mi, per exemple, fa anys que no només no m’apugen el sou sinó que me’l baixen. A més, les altres companyies de teatre (les que fan espectacles de veritat) també facturen el 21% d’IVA però no es poden permetre aquestes pujades unilaterals tant alegres. Multipliqueu la pujada per la quantitat de “públic” que té aquesta empresa d’espectacles. Una burrada.

Efectivament, ja estem acostumats a les pujades de preus unilaterals d’aquestes grans empreses que abusen de la seva posició al mercat i maltracten el seu “públic” sistemàticament. Però aquest cop, crec, han anat massa lluny. Veureu: quan vaig contractar aquest servei amb Telefónica de España vaig acceptar les condicions perquè me les van oferir “per a tota la vida”. Estimulat per aquesta clàusula vaig convèncer a familiars que també la van contractar. El que no sabia és que Movistar s’estava referint a la vida d’un hàmster, que no passen dels tres anys. Això sí, tenen el cinisme d’oferir en la seva carta que, en cas de no acceptar les noves condicions podré exercir el meu dret a rescindir el contracte sense cap cost. Només faltaria! A veure, senyors de Movistar, jo no tinc cap interès en rescindir el contracte. Son vostès els que l’estan incomplint. Hi ha un principi bàsic del dret de contractes que diu “pacta sunt servanda”, és a dir, que s’ha de respectar allò pactat. Tota la vida vol dit tota la meva vida, no la del seu hàmster.

I és que aquesta companyia d’espectacles es pensa que ens pot tractar com a José Luís López Vàzquez en la pel•lícula d’Antonio Mercero i tenir-nos tancats en la seva cabina, a la seva disposició, i portar-nos d’un lloc a un altre sense donar explicacions. Els temps, afortunadament, han canviat, encara que un romàntic com el senyor Gayo no s’hagi adonat.

Dormint amb el seu enemic.

Un dels aspectes del pacte del full de ruta cap a la independència és que, de guanyar les forces del sí el 27 de setembre, durant un període posterior de deu mesos s’haurà de portar a terme la “creació i posada en funcionament de les estructures necessàries del nou estat” com ara, la hisenda pròpia.
M’agradaria que les paraules representessin alguna cosa més que unes formes negres dibuixades en un paper. Voldria creure que, qui les escriu, domina el seu significat i que és conscient del que vol transmetre. Potser sóc un descregut, però ja van molts cops que he sentit allò de “crear estructures d’estat” i, a continuació, parlar “d’hisenda pròpia” mentre la realitat continua immutable. Les competències de la Generalitat en matèria de tributs són les mateixes de sempre, i encara hi ha algunes pendents de desenvolupar. Per altra banda, no cal ser molt perspicaç per observar la manca de voluntat per part del ministre Montoro de cedir la gestió de l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost sobre societats a les Comunitats Autònomes i, encara menys, a Catalunya.
Ara em direu pessimista per no esperar que, a partir del 27 de setembre, el Govern no farà cas ni del Montoro ni del Govern de Rajoy i començarà a exercir la sobirania fiscal en contra de la voluntat d’Espanya. Però jo crec que no és pessimisme. I és que hi ha fets que em fan dubtar de la determinació de tirar endavant la sobirania fiscal i de forçar la màquina fons.
És que, veureu, hi ha una cosa que no me l’explico. A veure, si el Govern tenia clar que volia signar aquest Full de ruta cap a la independència i que, a partir del 27 de setembre, s’ha de posar a treballar per “crear i posar en funcionament la hisenda pròpia”, com és que en data 11 de març de 2015 (res, fa just dues setmanes) va decidir prorrogar la gestió i recaptació dels tributs de la Generalitat en els 53 Registradores de la Propiedad fins, pràcticament el 2018? Com és possible deixar en mans d’un cos de funcionaris d’elit de l’Estat espanyol la gestió i recaptació dels nostres impostos? Què farà el nou Govern a partir del 27 de setembre? No podrà rescindir l’acord amb els Registradores de la mateixa forma que tampoc no podrà rescindir impunement les concessions de les autopistes, per exemple. Així doncs, l’Agència Tributària de Catalunya s’haurà de limitar a prestar servei en les quatre míseres oficines que manté en tot el territori, mentre que en la resta de 940 municipis catalans, la gestió tributària romandrà, un cop més, en mans dels Registradores de la Propiedad.
No representa una duplicitat innecessària mantenir aquest Conveni quan ja tenim signat un altre amb les quatre Diputacions que també tenen una xarxa paral•lela desplegada per tot el territori? Cal mantenir el negoci dels Registradores que ens costen un bon grapat de milions cada any i que van a comissió del que liquiden? No havíem quedat que anàvem cap a un model cooperatiu i no repressiu?
Davant d’aquest panorama no ha d’estranyar que el Govern decideixi abandonar l’edifici de la seu de Fontanella, on fins ara està l’Agència Tributària de Catalunya, i portar-la al final del Passeig de la Zona Franca, entre el cementiri de Montjuïc i la futura presó model. La ubicació triada, vistes les circumstàncies, resulta d’allò més premonitòria.

El carter sempre truca dues vegades

Tots sabem què es pot esperar quan un rep una notificació de Correus a casa provinent d’un organisme oficial: res de bo. De manera que el primer impuls és no recollir-la. Molt sovint, però, aquest fet ve a ser quan com un nen petit es tapa la cara i diu “no hi sóc!”. La realitat és implacable, com els procediments administratius, i aquests segueixen endavant, amb o sense la nostra voluntat. Però altres vegades pot passar simplement que la notificació no es pugui fer perquè, per algun motiu involuntari, l’Administració no dóna amb la nostra adreça correcta. Sigui com sigui, la màquina del poder públic segueix endavant inexorablement. Les multes han de ser cobrades, els impostos han de ser ingressats, les resolucions administratives i judicials han de ser formalment posades de manifest als interessats, etc. Sense publicació, cap acte de l’Administració pot desplegar efectes.

En els casos en què no es pot notificar fefaentment un ciutadà, l’ordenament jurídic preveu la publicació al Diari Oficial corresponent. En el cas de Catalunya aquest diari és el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, més conegut com a DOGC. És la nostra versió del BOE espanyol i que va néixer l’any 1931 amb el restabliment de la Generalitat. El BOE, en canvi, va néixer del bàndol franquista durant la Guerra Civil espanyola tot i que després va ser l’hereu de la Gaceta de Madrid que era on es publicaven a Espanya des del segle XVI totes les disposicions oficials.

Doncs bé, seguint la tendència recentralitzadora del Govern del PP, des de l’1 de juny d’enguany, i gràcies a la Llei 15/2014, de racionalització del sector públic, totes aquestes notificacions oficials s’hauran de fer, per a què siguin vàlides, en el Boletín Oficial del Estado. El DOGC queda, a ulls de l’Estat, com a una manifestació folklòrica regional més. Curiosament, aquesta mateixa llei de “racionalització” és la que assigna avantatges fiscals a l’organisme “Obras pías de los Santos lugares”, que viu del pressupost públic. El concepte de racionalitat passa per fomentar les restes de les creuades en Terra Santa al mateix temps que es lliga curt la Generalitat de Catalunya. Res no ha canviat a Espanya en els darrers 500 anys.

Els que encara esperen que aquest país pugui guanyar quotes d’autogovern de la mà de l’Estat, ja saben el que els espera. Si la Generalitat no té ja la capacitat de fer complir un simple acte administratiu sense el permís de l’Estat, què espereu de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Ser sobirà vol dir no haver de demanar permís.

El color del diner

L’any 1969 el president Nixon va ordenar destruir tots els bitllets de 500 dòlars, de 1.000 dòlars, de 5.000 dòlars i, fins i tot, els de 10.000 dòlars. Va ser una mesura per lluitar contra la màfia. Avui en dia aquests grans bitllets americans únicament tenen valor per als numismàtics. El bitllet de curs legal d’import més elevat és actualment el de 100 dòlars. Per tant, va ser ben curiós que, al crear l’euro, es decidís emetre bitllets de 500 euros. Una persona que pensés malament diria que es va fer així per atreure tot el diner negre del món cap a Europa, o millor dit, cap a l’adquisició dels euros i així reforçar la nova moneda davant la divisa americana.
Amb el temps ja sabem què ha passat amb la major part de bitllets de 500 euros de la Unió Europea: més de la quarta part són a Espanya. Al 2012 circulaven per l’estat espanyol uns 100 milions de bitllets que ja eren menys dels 114 milions de bitllets que hi havia al 2007, però que eren més dels 80 milions de bitllets que quedaven l’any passat. En total, 17.000 milions d’euros en bitlles de 500 que s’han volatilitzat. Fan falta molts sobres per amagar-los. A saber on estaran!

A França van plantejar la seva eliminació, tot i que aquesta és una mesura que supera la decisió d’un país ja que s’ha de prendre a escala Europea. Després de successives rebaixes, ara els nostres veïns han decidit prohibir totes les transaccions en efectiu per sobre dels 1.000 euros. A Espanya el límit està en 2.500 euros, només per a professionals. Aquesta mesura s’hauria de fer extensiva a tothom i no únicament als professionals. A més, la xifra de 2.500 euros en efectiu em sembla astronòmica. Potser és que jo pago amb targeta de crèdit qualsevol import superior a 10 euros i no trec més de 100 euros del caixer automàtic cada cop. Potser és perquè no cobro res en negre.
Si de mi depengués, adoptaria la proposta que volien implantar a Suècia: eliminar tot el diner en efectiu i obligar a fer totes les transaccions amb targeta. La idea és evitar robatoris (si els bancs i les botigues no tenen diners els cacos no es molestaran a atracar-los) però en el nostre país seria la mesura definitiva per acabar amb el diner negre, el frau fiscal, la corrupció, l’economia submergida i, de pas, amb la crisi econòmica. Llàstima que els nostres governants no tenen prou coratge. Per què serà?

Cars.

La declaració dels Pujol davant la comissió parlamentària ha aixecat tanta polseguera com era d’esperar. Sorprenentment, però, el que més impacte ha tingut ha estat l’extensa declaració de quasi cinc hores feta pel fill primogènit: en Jordi Pujol Ferrusola, també conegut com a JPF.

Deixant de banda el cop d’efecte de lliurar el cd amb l’audio sencer de la Camarga (que me l’imagino alguna cosa així com la “versió del director” de Blade Runner: bàsicament el mateix que ja sabíem), un dels episodis que més repercussió ha tingut als mitjans és aquell que justificava la seva col•lecció de vehicles clàssics. Aquest és un punt que m’ha dolgut especialment. S’ha volgut presentar el col•leccionista de vehicles clàssics com algú indigne, quasi un delinqüent. Sense entrar a jutjar els altres extrems de la seva declaració que, en la meva opinió, són molt més transcendents, no em sembla bé penalitzar algú perquè atresora vehicles antics.

El JPF ha fet molt bé els seu paper d’assenyalar la lluna sabent que els babaus es quedarien mirant el dit. És per aquest motiu que va dedicar una bona estona a explicar amb tot detall les circumstàncies de la compra de cadascun dels cotxes històrics que acumula. L’entenc, com entenc molts “bojos” del motor que corren pel nostre país. Hi ha molta gent (més de la que us pensaríeu) que en té guardades moltes carraques antigues. I no necessàriament han de ser ni rics ni delinqüents. En conec forners, electricistes, treballadors per compte d’altri, agricultors, empresaris, en definitiva, gent de tota condició social que col•lecciona vehicles clàssics. Vivim en un país amb una tradició i cultura pel motor extraordinària. Crec que no hi ha lloc al món amb més clubs de vehicles clàssics que Catalunya. N’hi ha clubs de motos, de cotxes, de tractors, de marques concretes, multimarques, però també hi ha clubs per comarques, per pobles, n’hi ha de molt antics i n’hi ha de més nous. Cada cap de setmana hi ha alguna trobada o altra, i qui més qui menys, aprofita per posar a punt la seva antigalla.

Hi ha, però, dos detalls que em van cridar l’atenció. Un va ser quan la Marta Ferrusola va justificar que el seu fill tingués un Ferrari (tot i que en té tres) dient que el va comprar “desballestat” i que després “el va fer arreglar”. Tots els que coneixem una mica el “mundillo” dels clàssics sabem que surt més car arreglar un cotxe vell que comprar un que ja funcioni. I és que les reparacions són com les obres d’una casa, saps quan comences però no saps mai quan acabes ni quant t’acabarà costant. L’altre detall va ser quan va dir que adquiria els cotxes a “gent amb problemes”. Aleshores vaig recordar que havia parlat d’un Porsche Targa de color taronja. Em va venir al cap el que va ser condemnat com a “triple assassí de l’Eixample” i que en tenia un preciós Porsche Targa de color taronja. Em pregunto si es podria tractar del mateix cotxe. Al cap i a la fi, com va dir el mateix JPF, vivim en un país on tothom es coneix.

Monument’s men.

Al llarg de la història trobem infinits exemples d’espoliació del patrimoni artístic, alguns molt sonats. Des del robatori de la Mona Lisa, passant pel saqueig d’Iraq post-Sadam, peces precolombines, africanes o egípcies es troben en museus d’Estats Units o Europa, per no parlar dels obeliscs egipcis a Roma i Paris. Espanya ha estat, també en aquest camp, líder mundial en l’espoliació de béns del patrimoni històric. Des de les desamortitzacions de Mendizábal, fins la laxitud del franquisme, passant per l’Espanya napoleònica, aquí tothom que ha volgut s’ha emportat tot el que li ha donat la gana d’esglésies, castells, monestirs, etc.

Però no sempre resulta senzill reestablir els béns espoliats. Un cas il·lustratiu d’aquesta problemàtica el trobem en el Tresor de Troia, més conegut com a el Tresor de Príam. Després del seu descobriment per l’arqueòleg alemany Schliemann en l’actual territori de Turquia, aquest ho va fer traslladar a Grècia sense informar-ne les autoritats turques. Però, un cop a Atenes, Turquia va reclamar el tresor i el cas va ser portat als tribunals grecs, que el 1874 van emetre el veredicte que Schliemann havia de pagar deu mil francs d’or al museu de Constantinoble, però a canvi se li permetia conservar el tresor. Schliemann va pagar no solament els deu mil, sinó quaranta mil francs d’or més i va cedir la possessió d’algunes peces trobades a Troia al museu de Constantinoble. Després d’això, Schliemann va prometre que llegaria el tresor a Grècia a canvi de posseir, mentre visqués, totes les troballes de tots els llocs on aconseguís el permís de realitzar excavacions, però les autoritats gregues van rebutjar la proposta. El 1879, convençut per Rudolf Virchow, Schliemann va decidir donar el tresor a Alemanya, on va arribar al museu d’Arts i Oficis de Berlín fins que van passar al nou museu d’Etnologia. Però, després de la presa de Berlín per l’exèrcit soviètic en la Segona Guerra Mundial, el tresor de Príam va desaparèixer. Alguns van creure que l’or havia estat fos i que s’havia perdut per sempre. Fins que el 1993 es va confirmar que es trobava al Museu Pushkin de Moscou, a on s’havia portat en 1945 com botí de guerra. Per tant, a qui pertany el tresor? A Grècia? A Turquia? A Alemanya? A Russia?

El mateix podríem dir dels Frisos del Partenon que estan el British Museum i que l’Amal Clooney, com a advocada i de la mà d’un magnat grec, està col·laborant en el seu retorn. Molts són els monuments desubicats, com ara l’església romànica de San Martín de Fuentidueñas, que està a Nova York on va ser portada pedra a pedra els anys 50. No és un cas únic. No sé què dir-vos. De vegades és pitjor que no es moguin del seu lloc original. Mireu sinó les controvertides actuacions que sobre el patrimoni històric es fan en alguns llocs de casa nostra.

A Mont-roig del Camp s’ha fet una restauració de la font de la plaça Joan Miró sobre la que vaig contribuir a difondre la controvèrsia generada per Twitter i que, gràcies a això, Patrimoni de la Generalitat s’ha compromès a intervenir.  És només un petit exemple del polèmic límit entre la restauració i la reconstrucció.

Sigui com sigui, el tràfic il·legal d’obres d’art mou una xifra descomunal de diners només comparable al tràfic d’armes i al tràfic de drogues. Per aquest motiu m’ha sorprès veure els criminals curts de gambals de l’Estat Islàmic, destrossant a cops de mall figures mil·lenàries a Mossul. Aquestes estàtues són (eren) el testimoni de la seva cultura i, per tant, de la cultura de la humanitat. S’ha de ser imbècil (des del seu miop punt de vista) per no adonar-se’n, no ja del seu valor cultural (a aquests la cultura ja es veu que no els ha tocat ni de lluny) sinó del seu valor econòmic. El preu d’aquestes peces en el mercat de l’art és incalculable. Aquests islamistes m’han recordat els anarquistes que, als anys trenta, cremaven els bitllets perquè no creien en els diners. Burros!

Tu a Boston i jo a Califòrnia.

La seu del Banc d’Espanya, a la cantonada del Portal de l’Àngel amb Plaça Catalunya a Barcelona, té una ubicació privilegiada. Es tracta d’un macroedifici tant imponent com infrautilitzat, seguint l’estil de les seus emblemàtiques que tenen les seus oficials d’una capital d’Estat. Des de la creació de l’euro (ja fa uns quant anyets) les competències dels Bancs Centrals estatals es van reduir substancialment en favor del Banc Central Europeu. Així que no em puc imaginar quina activitat es fa darrere de cadascuna de les infinites finestres d’aquest magnífic edifici. Però no és l’únic.

La seu central de l’Agència Estatal d’Administració Tributària també ocupa una imponent construcció en el centre de Barcelona, a la Plaça Letamendi. A diferència del Banc d’Espanya, en aquest organisme treballen uns tres mil funcionaris que desenvolupen una activitat fabril de la que molts catalans hem comprovat els seus resultats. Un d’aquests ciutadans és, irònicament, el propietari de la finca: el senyor Josep Lluís Núñez.

En un altre indret cèntric, a tocar del Pla de Palau, s’aixeca un immens edifici majestuós: la seu del Govern Civil. Caminant cap el Passeig de Colom, a la cantonada amb Via Laietana, la societat estatal de Correus té un carismàtic emplaçament que ha servit, fins i tot, per a rodar pel·lícules en la seva escalinata d’entrada. Seguint amb la nostra caminada particular, de seguida trobem la seu de la Capitania General de l’Exèrcit, al Passeig de Colom 14 que ocupa un monumental construcció a primera línia de mar, davant el port, i al costat d’un altre edifici oficial més gris: el Registre Civil. Unes passes més enllà, toparem amb la seu de la Comandància Militar de la Delegació del Ministeri de Defensa a Les Rambles 1. Creuant Rambles, a l’altre cantonada topem amb una altre seu de l’exèrcit espanyol. Sense deixar de caminar, davant de les Drassanes hi ha l’artística mostra arquitectònica de les antigues Duanes, d’Enric Sagnier, (ara en desús) i al Passeig Josep Carner arribaríem a un altre edifici colossal de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

Però no us penseu que són els únics. La mateixa Delegació del Govern de l’Estat ocupa un palau modernista en ple centre de l’Eixample. El reconeixereu perquè sempre està rodejat de policia “nacional” i de tanques de ferro. Es veu que no les tenen totes. Altres organismes de l’Estat també ocupen llocs desacatats al centre de la ciutat com ara l’Institut Nacional de la Seguretat Social, al carrer St Antoni Maria Claret, la residència militar a la Plaça Maria Cristina o el mateix Quarter del Bruc, a Pedralbes. Segur que em deixo molts més.

Entre tant, el nostre Govern ha decidit enviar les seus de totes les seves dependències públiques, començant per l’Agència Tributària de Catalunya, al final del passeig de la Zona Franca, en un barri perifèric i mal comunicat. Només quedarà en lloc cèntric la seu del Govern de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume on, per cert, hi te la seva seu des de fa sis-cents anys. Ja veurem quan triguem a veure un Zara o un Mango al seu lloc. Sembla ser que anem cap un model de ciutat que pretén convertir el centre en una mena de La Roca Village a lo bèstia, deixant els nostres edificis públics en mans de la multinacional de moda, centrifugant les oficines i els veïns per deixar espai als turistes. Estranya maniobra urbanística aquesta, que no sembla pensada en clau de país sinó en clau d’especulació immobiliària en la que uns pocs guanyen i els de sempre, perdem.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 2.201 other followers