D’aquí a l’eternitat.

Un dels aspectes que preocupen els pares de preadolescents és l’ús que faran de lesxarxes socials i, concretament, quina informació i quines imatges penjaran a internet. Està bé que així sigui i que en facin un ús racional. Els diem que tot allò que pengin a la xarxa quedarà per sempre i, per tant, no tindran mai el control de què es farà d’aquella informació. No anem errats. Una foto pot ser malinterpretada i aparèixer en una web porno. O pot passar com fa uns anys amb Inditex, que va editar tota una col·lecció de samarretes per Stradivarius amb fotos d’adolescents tretes de les xarxes socials sense el seu permís. Per no parlar de les conseqüències a l’hora d’aspirar a una possible feina quan, cada cop més, es busquen antecedents a la xarxa de tots els candidats per conèixer millor el perfil.
Davant d’aquest fenomen de la perdurabilitat de la informació amb accés públic, des de fa un temps han sorgit veus que reclamen el “dret a l’oblit” i que, per tant, s’esborri de les xarxes aquella informació que un ja no desitgi compartir. El desenvolupament de les lleis de protecció de dades personals han jugat a favor d’aquest dret a l’oblit, però tant els interessos comercials com el dret a la llibertat d’expressió juguen en contra del dret a esborrar les dades del passat.

Aprofitant que a aquestes alçades de l’article ja no quedarà cap adolescent llegint-lo, deixeu-me que trenqui en aquest moment el mite que tota la informació de la xarxa és indeleble. Res més lluny de la veritat. Recordo que pels vols de l’any 2000 vaig crear una web sobre vehicles clàssics. En aquells temps tot era més “artesanal” i vaig haver de manegar amb la codificació HTLM de programació web. Per ser un analfabet de la programació informàtica me les vaig empescar per fer alguna cosa que funcionés i vaig penjar la flamant pàgina web en un servidor que Yahoo oferia en aquells moments i que es deia Geocities. Doncs bé, Geocities va deixar de funcionar fa uns anys i, a l’octubre de 2009, van formatar tots els servidors de manera que es va perdre per sempre tota la informació, inclosa la meva web i la infinitat de fotos que hi havia penjat. No és un cas aïllat. Aquests dies ha estat la xarxa social Tuenti la que ha anunciat que tanca i, si els usuaris no es preocupen de “despenjar” les fotos, aquestes desapareixeran definitivament del ciberespai. Abans ja havien tancat altres xarxes menys conegudes a casa nostra, com Orkut de Google o 360º de Yahoo. A aquest pas, no m’atreveixo a assegurar que d’aquí a, posem, 10 anys encara existeixi Facebook. És més, ni d’aquí 5 anys. El mateix podria passar amb Twitter o Instagram.

Pensem per un moment, què és el que aconsegueix perdurar al llarg del temps? Del passat, al final, només ens queden objectes sòlids. Si els egipcis, posem per cas, haguessin tingut internet tampoc no ho sabríem avui dia. En canvi, el que sí que ens queden d’ells són les pedres amb que van construir les piràmides. Això em fa pensar que, quan tenia tretze anys, vaig gravar el meu nom en una roca que estava davant una font d’un camí perdut per un bosc. Han passat quasi quaranta anys i la font ja no raja aigua però el meu nom continua indeleble gravat a la roca. D’aquí quaranta anys més segurament algú encara podrà llegir el meu nom escrit en la roca del camí perdut del bosc, però dubto molt que ningú pugui llegir ja aquest article.

Un tramvia anomenat desig.

L’opció C, “cap de les anteriors” va ser la que va obtenir un 80 per cent dels vots dels barcelonins que van votar en la famosa consulta de la Diagonal, allà l’any 2010. No han passat ni sis anys des que l’aleshores alcalde Jordi Hereu sotmetés a consulta ciutadana què calia fer amb l’emblemàtica avinguda de la capital. Posteriorment, el seu successor, Xavier Trias, es va passar pel folre el resultat de la consulta i va executar una reforma del tram entre la plaça Francesc Macià i el Passeig de Gràcia que no ha estat exempta de polèmica. La meva opinió personal és que la solució donada al carril bici és errònia, ja que hauria d’estar totalment segregat del trànsit de vehicles. Per altra banda, si bé el disseny de les rajoles aporta personalitat, crec que queden lluny del carisma de les dissenyades per Gaudí al Passeig de Gràcia, a banda de les queixes per la seva inestable petjada. A Barcelona ja tenim unes rajoles emblemàtiques per les nostres voreres, amb quatre quadrants amb forma de flor, tot i que els successius alcaldes s’han empleat a fons en substituir-les sistemàticament per altres sense cap dibuix, malgrat conservar-la insistentment en la pàgina de l’Ajuntament com a símbol emblemàtic de la ciutat. Per altra banda, tampoc no vaig compartir que aquesta reforma de Trias, un cop iniciada, s’aturés al Passeig de Gràcia i no continués fins, al menys, el Passeig de Sant Joan, que és la part que objectivament té més necessitat de ser actualitzada. Imagino que la pressió dels comerços va pesar més que les dels veïns.

Ara, la nova alcaldessa, Ada Colau, ja ha decidit per nosaltres. Res de tímides reformes per inserir un raquític carril bici o canviar rajoles. Res de respectar la voluntat dels ciutadans que van votar no potinejar la Diagonal. Ha decidit fer passar el tramvia. No vols caldo? Doncs dues vies: una d’anada i altra de tornada. On està el dret dels ciutadans a decidir? No deien els del partit de la Colau que calia comptar amb processos participatius de la ciutadania? Per què, doncs, es passa pel folre de la vara d’alcaldessa l’opinió dels veïns? Em crida l’atenció aquesta actitud superba d’una alcaldessa que està en precària minoria a l’ajuntament i que, a més, es presenta al capdavant d’un partit que es diu “En comú podem”. Suggereixo que li canviïn el nom per “Jo sola ja puc”, ja que seria més coherent amb la realitat.

Posar un tramvia que travessi tota la Diagonal suposarà obrir una frontera enmig de la ciutat que separarà, ara ja físicament, el upper Diagonal del downtown Diagonal, si em permeteu, l’expressió. Per a la mobilitat de la ciutat serà un autèntic caos. Si tot el trànsit que travessa la Diagonal el derivem a l’Eixample, els veïns d’aquest districte quedaran definitivament ofegats pel trànsit. Però, a més, si la Plaça Francesc Macià és ja ara una jungla, no em puc imaginar què passarà si fem passar dues vies pel mig. El col·lapse estarà garantit. Ves que no sigui aquesta l’estratègia: quan pitjor, millor.

Només ens queda esperar que el següent alcalde decideixi una nova reforma de la Diagonal. Igual ens posen un telefèric com decideixen posar una enorme pista de gel. Qualsevol cosa excepte escoltar els desitjos dels veïns.

Eslògan

“La chispa de la vida”, “Just do it”, “Piensa en verde”, “T’agrada conduir?”, “Vuelve a casa por Navidad”, “Ja és primavera en El Corte Inglés”, són alguns del eslògans comercials que han traspassat la barrera publicitària per passar a incorporar-se en l’àmbit quotidià de la comunicació social. L’últim exemple el tenim en el Pedro Sánchez quan va dir que Mariano Rajoy és el Red Bull de l’independentisme perquè li dóna ales. El cap de campanya d’aquesta beguda energètica deu estar enormement satisfet al comprovar que el seu eslògan ha superat definitivament l’àmbit comercial. Entretant, altres missatges institucionals com el “Yes, we can” de l’Obama ja han passat directament als llibres d’Història contemporània.
En un àmbit més nostrat també hem viscut eslògans institucionals i polítics que en major o menor mesura han transcendit. Del “habla pueblo, habla” de les beceroles de la democràcia espanyola, passant per l’“Anem per feina” de l’inici del pujolisme, o “OTAN, de entrada no” del PSOE han tingut un impacte que ha ultrapassat el límit de la seva campanya. Altres missatges com ara “Som 6 milions”, “Si bebes, no conduzcas” o “Hacienda somos todos” van aconseguir arrelar-se en la consciència col·lectiva assolint, així, plenament el seu objectiu.

Arribats a aquest punt, la lletrada de l’Estat en el “cas Nóos”, Dolores Ripoll, va afirmar en el judici que no es pot invocar l’expressió “Hacienda somos todos” perquè aquesta és una expressió que va ser creada per a l’àmbit publicitari i no pot ser aplicada al dret. Es tracta d’unes declaracions tan poc afortunades com no ajustades a la veritat. Si bé és cert (i obvi) que l’expressió va ser creada en l’àmbit publicitari, cal afegir que aquest àmbit és, justament, l’institucional. I, per tant, és evident que respon a una idea que té el seu suport legal i, en conseqüència, amb transcendència jurídica. Anem a veure. La idea de què Hisenda som tots, d’on sorgeix? I amb quina finalitat? L’objectiu és crear consciència de la importància de pagar els impostos i lluitar contra la permissivitat social envers el frau fiscal. Però, més enllà d’aquesta finalitat l’eslògan es fonamenta en l’article 31 de la Constitució espanyola que comença dient: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques mitjançant un sistema tributari just…”. Aquest “tothom contribuirà” es tradueix en el missatge publicitari institucional com el “Hacienda somos todos”.

Per tant, no és cert com deia la lletrada de l’Estat que no pugui ser aplicat a l’àmbit jurídic. Una altra cosa és que considerem que molts articles de la Constitució espanyola no siguin més que eslògans publicitaris, la qual cosa explicaria perquè no s’han aplicat de forma efectiva. Em refereixo a l’article 156 que reconeix l’autonomia financera de les comunitats autònomes; però també a l’article 20 que reconeix el dret a la llibertat d’expressió; o el 35 que reconeix el dret al treball; o el 47, el dret a un habitatge digne… Però a mi l’eslògan de la Constitució que més m’agrada és el de l’article 14 quan diu que “Todos somos iguales ante la ley”, especialment quan el deia el Cap de l’Estat assegut des del seu inviolable tron.

Titànic

Edward Smith va ser el capità del RMS Titànic, el qual va salpar del port de Southampton un 10 d’abril de 1912 cap a l’Ítaca de segle XX, Nova York. Al cap de cinc dies, de matinada, com ja sabeu, el vaixell es va enfonsar després de topar amb un iceberg. No va quedar viu pràcticament ni el tato. Això sí, els músics no van parar de tocar, com si res no hagués de passar.
Al cap d’un segle, els catalans, estem recreant una mena de “pessebre vivent” del que va ser aquell fet. On diu Titànic, digueu Catalunya i on diu Edward Smith digueu Artur Mas; on diu 10 d’abril de 1912, digueu 27 de setembre de 2015 i qui diu cinc dies, diu tres mesos. De músics, malauradament en podreu trobar molts.
Algú acostumat a les metàfores marineres hauria de saber que el primer responsable de la deriva d’un vaixell és el capità. Ara, es poden trobar excuses i/o culpables (aquest serà l’esport de tothom d’aquí a les noves eleccions) però, el què és evident, és que el mandat el tenia el grup de Junts pel Sí i que aquests, o no han sabut o no han pogut portar-lo a terme. Quan un grup no arriba a la majoria absoluta és delirant pretendre que altres grups hagin de votar favorablement el teu candidat només per una qüestió matemàtica. La política no es redueix a aquesta lògica cartesiana. Cal trobar consensos i aquests no s’han trobat. Culpabilitzar ara la CUP només serveix per desviar l’atenció de la pròpia incapacitat. Dit això, deixeu-me que us digui que tampoc no entenc el que ha fet la CUP.
Si, des d’abans del 27S, tothom sabia que la CUP no votaria favorablement a Mas com a President de la Generalitat, no entenc que s’iniciés les negociacions sense haver aclarit, en primer terme, aquesta qüestió. Altrament, el fet de asseure’s a negociar donava a entendre, tant per part d’uns com dels altres, que aquesta qüestió podria arribar a canviar. No ha estat així i hem perdut miserablement tres mesos. Però si el posicionament de la CUP respecte no investir Mas era clar, en canvi, el de Junts pel Sí oferia alguns dubtes. En primer lloc, el candidat anava en el lloc quatre, com dient: la persona no és important. “Puc ser el primer o puc ser l’últim, ja veieu que no hi ha condicions personals”, va dir Mas. En segon lloc, el mandat de la coalició era fer un plebiscit: “No és la llista de Mas, és la papereta del Sí”, deia Romeva. Per això la coalició es deia Junts pel Sí, no Junts pel Mas. Per tant, els votants de Junts pel Sí a qui han de demanar responsabilitats és a aquesta coalició respecte per què han prioritzat, al final, el nom per sobre de l’objectiu. Francament, em costa d’entendre, fins i tot des del punt de vista d’una estratègia de partit, per què CDC està disposada a perdre el control de la presidència de la Generalitat en unes eleccions en comptes d’accedir a que sigui, per exemple, Munté en comptes de Mas el president durant 18 mesos. Algun dia, suposo, ens ho explicaran.
De moment, sembla que anem cap a unes noves eleccions, aquest cop sí, autonòmiques. Veurem qui promet fer un referèndum unilateral d’autodeterminació, única via per la qual es pot accedir a la independència i qui continua venent il·lusionisme. I, sobretot, veurem què prioritzen ara els catalans.

El despertar de la força

La Generalitat inicia aquest 2016 novament amb una pròrroga pressupostària. Aquest és un mecanisme previst a les lleis de finances pensat per al cas que, arribats a 31 de desembre, no s’hagués aprovat el pressupost de l’any següent. No és, per tant, una situació imprevista per la llei però sí extraordinària. L’aspecte rellevant és que a Catalunya ha deixat de ser un mecanisme extraordinari per a ser l’habitual. Ens hem de remuntar al 2010 per trobar uns pressupostos de la Generalitat que no haguessin utilitzat el mecanisme de la pròrroga. Sense dubte, la fragmentació política parlamentaria unida a la constant convocatòria d’eleccions impossibiliten, molt sovint, l’aprovació dels pressupostos a temps d’evitar una pròrroga.

A Espanya, en canvi, l’astut Rajoy ja donava per descomptada la pèrdua de la majoria absoluta al Congreso, i per això va optar per aprovar els pressupostos abans de les eleccions, de manera que el nou govern es trobés ja amb uns pressupostos aprovats. Amb aquesta maniobra es va estalviar haver-los de prorrogar i la incomoditat d’haver-los de pactar amb altres partits.

Tot i així, l’aspecte més preocupant dels pressupostos de la Generalitat no és que cada any estiguin prorrogats, sinó la seva manca absoluta d’autonomia financera. Als talibans defensors del literal de la Constitució (com i quan els hi convé) miren cap a un altra banda quan el govern del PP trepitja impunement l’article 156 que proclama que “les Comunitats Autònomes gaudiran d’autonomia financera”.

Actualment la Generalitat no pot decidir la seva política d’endeutament: el com i el quant del deute el decideix el Montoro. Però, què voleu que us digui, tots sabíem ja que el FLA en sí mateix no és més que la intervenció financera de la Generalitat. Però encara que no existís el FLA, encara que l’economia anés vent en popa, la Generalitat continuaria sense poder decidir sobre els seus ingressos ja que el sistema fiscal està en mans de l’Estat espanyol, que és qui dissenya i qui regula i qui recapta el 95 per cent dels impostos que paguem els catalans. I sense capacitat per a decidir sobre els ingressos, les polítiques de despesa estan absolutament condicionades. Si d’alguna cosa ha de servir la sobirania de Catalunya és per a deslligar-nos d’un sistema fiscal espanyol que juga contra els interessos de Catalunya. Ni la distribució de la càrrega fiscal, ni la proporció entre fiscalitat directa i indirecta, ni el disseny dels beneficis fiscals, ni la política de gestió, basada en la repressió i la sanció, juguen a favor de la idiosincràsia i l’estructura econòmica del nostre país. Per molt que parlin de l’eficàcia de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, no hem d’oblidar que estem en un país amb xifres rècord de frau fiscal i on l’economia submergida s’estima que equival al 20% del PIB d’Espanya. Alguna cosa és evident que no s’està fent bé.

La independència cal veure-la també com a una oportunitat de començar a fer les coses diferents i millor del que fins ara ha fet l’estat espanyol en matèria tributària. No caiguem, per tant, en l’error de copiar mimèticament el que es fa a Espanya, apressats per una mena de Síndrome d’Estocolm, i emmirallem-nos en els països que són capaços de dissenyar i executar eficientment un sistema tributari veritablement just. Catalunya té una força fiscal enorme malbaratada per la convivència amb l’economia submergida i el frau del sistema espanyol, per l’elusió fiscal que permet la legislació espanyola, pels absurds beneficis fiscals que no serveixen als interessos generals i, sobre tot, perquè la recaptació ens la fan i la distribueixen uns altres, provocant, a més un insuportable i crònic dèficit fiscal. És moment de despertar aquesta força fiscal i posar-la al servei de tots els ciutadans de Catalunya.

Origen.

Tot va començar un dia 13. Han passat ja més de sis anys. Era al setembre, a Arenys de Munt. Ciutadans i l’advocacia de l’Estat es van abraonar jurídicament contra la decisió de l’Ajuntament de donar suport a l’organització d’una consulta sobre la independència. En un temps insòlitament rècord la justícia espanyola (quan volen ja espavilen, ja) va anul·lar l’acord del ple de l’ajuntament que aprovava la consulta. Al mateix temps, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya autoritzava una manifestació falangista a la mateixa població. No cal que us recordi que la consulta es va fer igualment, va ser un èxit rotund i no va haver cap incident. És més, i malgrat les prohibicions, el 13 de desembre les consultes es van repetir en una infinitat de pobles de Catalunya. I així, en diverses tongades, la majoria de poblacions de Catalunya s’hi van sumar fins que vam arribar a la consulta de Barcelona (on vaig participar activament com a promotor) el 10 d’abril de 2011. A partir del moviment ciutadà generat per aquestes consultes va néixer l’Assemblea Nacional de Catalunya, que va agafar el relleu de la lluita per celebrar un referèndum d’autodeterminació, però aquest cop, des de les institucions.

La pressió va passar, doncs, als partits polítics que van haver d’entomar el repte d’incorporar l’objectiu de portar a terme el referèndum sobre la independència. Així, vam arribar al 9N de 2014. Però, a diferència del que va passar a Arenys de Munt, aquest cop, el Govern va cedir a la pressió jurídica i va substituir el referèndum per un “procés participatiu”. Queda, doncs, el “coitus interruptus” de l’autodeterminació.

Per compensar l’absència de referèndum, ens van convocar a les urnes el 27 de setembre en unes eleccions, deien, plebiscitàries. La conseqüència de barrejar naps amb cols (és a dir, un sí o no a la independència amb programes electorals dels diferents partits) va donar com a resultat que la candidatura de Junts pel Sí no va arribar a la majoria absoluta. L’objectiu principal d’aquesta candidatura (com el seu nom indica) és materialitzar la independència. El nom del candidat (tot i que necessari) era secundari. Per això anava de número quatre a la llista.

A l’hora d’investir el President és necessari obtenir un suport majoritari al Parlament. En aquest punt, Junts pel sí té la sort de comptar amb un altre partit que també té en el seu programa com a prioritat la independència. Paradoxalment, la candidatura Junts pel Sí sembla donar ara més importància al nom del candidat que no pas a l’objectiu pel qual es va presentar. Demanen a la CUP una adhesió al candidat quan aquest partit no només no formava part d’aquesta coalició sinó que tenia com a compromís electoral no investir Artur Mas. Francament, no ho entenc. Si la prioritat número 1 és investir Mas com a president es poden buscar altres alternatives a la CUP però aleshores els sacrificis seran encara més grans. I si l’objectiu prioritari és la independència, crec que poden comptar amb la CUP per assolir-lo. Em fa l’efecte que qui s’enfada amb la CUP, en realitat, s’està enfadant amb Junts pel Sí per no haver assolit la majoria absoluta.

El capità del vaixell no ha estat capaç, al llarg d’aquest temps, de portar la nau cap a l’Ítaca promesa i, en canvi, anem cap a l’escullera. No entraré a valorar si és per manca de perícia, per intencionalitat o degut al mal temps. Em limito a constatar la realitat. Per sortir de l’atzucac només hi ha una via: tornar a recuperar el Nord. Consisteix en recuperar el punt de consens entre la majoria de ciutadans d’aquest país. La idea d’un referèndum d’autodeterminació uneix al 80 per cent dels catalans. Per tant, com ja es va fer a Arenys de Munt, l’objectiu passa per fer un referèndum d’autodeterminació unilateral. És l’única via pel reconeixement de la nova realitat (legal i legítima) catalana. El nou govern s’ha de comprometre, des del primer moment, a convocar al més aviat possible aquest referèndum unilateral. No hi ha un altre camí. No hi ha una altra forma de canviar la legalitat (i la legitimitat) vigent.

Ocho apellidos españoles

Estic esperant la tercera entrega d’aquesta abominable sèrie de pel·lícules. Com que dono per fet que no tindran “collongs” (com diria el president d’Extremadura, Jose Antonio Monago) de fer una versió titulada “Ocho apellidos extremeños”, o “Ocho apellidos riojanos”, o “Ocho apellidos melillenses”, imagino que posaran tota la carn a la graella per fer una definitiva “Ocho apellidos españoles”. L’única part positiva que veig d’aquests engendres fílmics (que farien avergonyir al mateix Mariano Ozores), és que assumeixen que tant Catalunya com el País Basc són realitats diferents d’Espanya.
Per la resta, aquestes pel·lícules demostren el baixíssim nivell que ostenta el cinema espanyol. Per casos com aquests està clar que l’IVA a aplicar hauria de rebaixar-se. Però no per promocionar la cultura (ja que aquesta pel·lícula no la promociona en cap cas) sinó perquè no es pot considerar un producte de luxe sinó, més aviat, un subproducte. Em direu que tenen molta audiència. Més al meu favor. En aquest país, malauradament, una alta audiència no va associada a una alta qualitat. Cal recordar quins són els programes televisius més vistos a Espanya? Però si això no fos suficient, el plantejament del títol de les pel·lícules, basat en una identitat social diferenciada en funció dels “cognoms”, o sigui, de l’origen, de l’ADN, destil·la un tuf racista-facistoide digne d’una societat que no ha digerit encara el franquisme. Un espectacle que es fonamenta en la diferenciació regional dels ciutadans segons cognoms, fa semblar entranyable una desfilada de “trajes típicos regionales” organitzada per la Secció Femenina de la Falange Española.
En la pel·lícula de “Ocho apellidos catalanes”, no surten cap dels vuit cognoms més freqüents a casa nostra. Sense anar més lluny, el meu cognom és el segon més típic a Catalunya per darrera de Garcia. I consti (encara que no tingui cap mena d’importància), que tant jo com els meus avantpassats Martinez som nascuts a Catalunya. I és que fa molts anys que els catalans ho tenim molt clar: som catalans tots els que treballem o vivim a Catalunya. I que allò important no és d’on venim sinó a on anem. N’hi ha qui creu que és molt més divertit fer una pel·lícula roïna on apareixen els catalans com a garrepes, antipàtics i sense sentit del humor (els andalusos, en canvi, sí que són de graciosos). I, així, quan els catalans critiquem la pel·lícula, ens sortiran amb un altre tòpic: no sabem riure’ns de nosaltres mateixos, sense saber que fa deu anys que tenim un programa anomenat Polònia impensable a Espanya.
Resto, doncs, a l’espera de veure aquesta fascinant pel·lícula dels vuit cognoms espanyols on apareguin els típics tòpics hispans: el cura pederasta, el torero orgullós, els veïns envejosos, els polítics corruptes (acompanyats dels empresaris mafiosos), els homes matxistes, el militars xenòfobs, o tot alhora, per posar uns exemples. Aleshores veuríem com apareixen alguns cognoms típics espanyols com ara Franco, Aznar, Sáenz de Santamaria, Bárcenas, Roldán, Rato, Naranjito o Borbón. A més podríem veure com tots aquests obliguen a ser espanyols per la força a altres personatges presumptament catalans, prohibint-los votar en referèndums alhora que els espolien fiscalment i els ofeguen financerament. Però recordeu que només es tractaria d’una pel·lícula d’humor espanyol. Ui sí! Quins riures m’agafen només de pensar-ho! (Déu meu, com trobo a faltar el Berlanga!)