Els dilluns al sol.

L’estat espanyol està al capdavant a Europa en moltes matèries. Cada any, l’Organització de la Transparència Internacional publica els índex de percepció de la corrupció al món. En aquest aspecte, només ens guanyen Itàlia i Grècia. En canvi, en frau fiscal, Espanya pot competir en la primera divisió planetària on Espanya ocupa el desè lloc mundial, d’acord amb un informe de l’organització Tax Justice Network. Així, l’economia submergida es calcula que arriba a l’estat espanyol a nivells d’entre el 22 al 25% del PIB, molt lluny del 13% estimat en els països del nostre entorn (xifra que també em sembla inacceptable). Des del meu punt de vista aquests indicadors van de la mà. I la seva conseqüència és una altra xifra astronòmica de l’Estat: el nivell d’atur. Espanya té un índex d’atur de prop del 25 per cent, mentre que a Europa esta al voltant del 10 per cent. El sistema fiscal a Espanya, basat en l’opressió de la classe mitja i amb avantatges fiscals al gran capital, unit a la cultura de l’escaqueig i la percepció d’una classe política corrupte, afavoreixen aquestes dades tant negatives. Però a més, en el cas de Catalunya, es veu agreujat pel dèficit fiscal.

Si analitzem les balances fiscals per CCAA i comparem el resultat amb el nivell de frau estimat (com ha fet el Cercle Català de Negocis en el seu darrer informe) veurem com són precisament les comunitats amb més superàvit fiscal les que tenen més elevats nivells de frau. Així, comunitats amb superàvit fiscal com Extramadura, Andalusia, Canàries o Castella-La Manxa, tenen un frau estimat al voltant del 35 per cent del PIB, mentre que les més complidores (com ara Catalunya, amb un frau estimat del 20 per cent) són les que pateixen un major dèficit fiscal. Aquest fet converteix en encara més injust el sistema de finançament espanyol. Però a més, si ara comparem les dades d’atur de les diferents regions espanyoles, comprovarem com són, justament, les comunitats on hi ha un nivell més elevat de frau on es concentren les taxes més elevades d’atur. Així, les comunitats amb balances fiscals favorables són les que tenen xifres d’atur d’entre el 30-35 per cent, mentre que a Catalunya està al voltant del 19 per cent.

I és que si Espanya tingués uns nivells d’economia submergida en la mitjana europea, segons dades de la FUNCAS, aflorarien 2,5 milions de treball. En realitat sembla molt poc creïble que, de veritat, hi hagi un nivell d’atur del quasi un 35 per cent a Andalusia, per exemple, al temps que augmenta la compra d’immobles. Alguns poden pensar que l’economia submergida és la que permet mantenir una societat amb tant nivell d’atur, però jo crec que és justament a l’inrevés, que l’atur és una conseqüència de l’economia submergida.

La roca.

Ja fa uns anys que es va crear a Catalunya un poble artificial pensat només per anar de shopping. Faig servir l’expressió en anglès perquè em sembla més coherent amb la imbecil·litat de la idea. Es tracta d’un poble construït a tocar de l’autopista, a mig camí entre Barcelona i Girona. Tot i que ningú no hi viu , compte amb un carrer de botigues situades en els baixos de façanes d’edificis que reprodueixien cases d’habitatges de veritat. D’entrada sona absurd i recorda alguna cosa semblant al decorat de les pel·lícules d’espagueti western que es rodaven a Almeria.

Passat el temps, la fórmula està tenint molt èxit i, fins i tot, s’organitzen excursions en autobusos que surten del carrer Casp de Barcelona, carregats de turistes àvids de compres que no han pogut satisfer a la ciutat. És una llàstima! Amb la de botigues que hi ha a la nostra capital, que hagin d’anar a buscar-les a un poble irreal! Aquest fet m’ha portat a reflexionar sobre el model de ciutat que ens estan imposant. En realitat, als turistes els importa un rave la gent que viu a la ciutat. Els que visiten Barcelona estan més interessats en les façanes dels edificis (ja sigui per fotografiar-les o per orinar-s’hi), les seves botigues i, en canvi, molt poc interessats en els seus habitants i encara menys en la seva llengua oriünda. El model de monocultiu turístic és el que té. La política municipal tradicionalment s’ha preocupat més dels turistes que dels autòctons. Els veïns del centre (el concepte de centre és cada cop més ampli) no són més que un destorb incompatible amb els usos turístics. Hotels, pensions, pisos turístics, restaurants, terrasses, botigues de moda, pubs, botigues de souvenirs ocupen els llocs que abans ocupaven els veïns i les botigues on anava a comprar la gent del barri.

Davant d’aquest panorama jo proposo construir, no un poble, sinó una ciutat sencera dedicada únicament al turisme. Les cases, com les de La Roca, podrien ser només unes façanes boniques on els turistes es farien selfies que penjar a l’Instagram. Una còpia de la Catedral (només la façana, clar); una altra de Santa Maria del Mar; també del Liceu i La Boqueria; i ja posats a fer-ho bé, posaria una reproducció exacta de Les Rambles, on els turistes beguts podrien comprar cerveses a llauners (que serien extres contractats) i amb carrers adjacents còpia exacte dels reals, on anirien a pixar, vomitar, cridar o a copular d’amagatotis, sense perill de molestar els veïns perquè, simplement, no hi hauria. I aprofundint en la idea, reproduiria tot el cas antic de Barcelona, a escala real, com una mena de Pueblo Español. L’emplaçament per construir-lo de nou ja el tenim. I el nom, quasi també. Es tractaria d’aprofitar el projecte de Barcelona World i donar-li l’impuls definitiu de manera que només s’hauria de retocar lleugerament els plànols per tal d’adaptar-los a una rèplica de Barcelona. Si la cosa anés bé, en el futur es podria ampliar a la rèplica exacte de l’Eixample, amb un Passeig de Gràcia farcit de botigues de grans marques, amb les seves Pedrera, Casa Batlló, Amatller, Lleó-Morera, i amb un altre El Corte Inglés, i on la Sagrada Família podria aparèixer definitivament acabada. Estic convençut que els turistes no notarien la diferència i, en canvi, els ciutadans de Barcelona (la de veritat) tornaríem a la tranquil·litat pre-olímpica.

Atrapat en el temps.

A mig camí entre Barcelona i Saragossa, hi ha una mena de pont estrany, amb forma d’arc gegant que travessa l’autopista. Per aquest punt, representa, passa el meridià de Greenwich. El món està dividit en vint-i-quatre fusos horaris. Cada fus horari està partit per la meitat per un meridià. En el nostre cas, justament el fus horari està dividit per l’esmentat meridià de Greenwich, que és, per a més casualitats, el meridià zero. Això vol dir que, si seguíssim una imaginària línia cap al Nord, arribaríem al barri del sud de Londres que li dóna nom. Aquest fet ens hauria de fer sospitar que alguna cosa no quadra en l’horari que fem servir a Anglaterra i Espanya.

En realitat, ni Espanya ni França ni Bèlgica, Holanda, Luxemburg ni Algèria, fan servir l’horari del fus en que estan situats aquests països. El país més desplaçat d’aquest horari és Espanya i, concretament, la comunitat de Galícia que està en la mateixa vertical que Irlanda. Portugal, en canvi, té el mateix horari que el Regne Unit, Irlanda i Canàries. Aquestes discrepàncies estranyes provenen de la Segona Guerra Mundial. Alemanya, que va una hora avançat respecte la del Regne Unit, va imposar als països ocupats el seu horari. Espanya no va ser ocupada militarment per Hitler, però Franco va decidir adoptar l’horari de la resta de països europeus continentals i va avançar una hora l’horari oficial del país. Això va ser el dia 16 de març de 1940. De manera que de les 23 hores es va passar directament a les 0 hores. Això sí, es va dir que “oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal”. Aquest dia, com sabreu, no va arribar mai.

Últimament es parla molt de racionalitzar horaris de feina, horaris escolars, de dinars i sopars, etc. En primer lloc, segurament convindria restablir l’horari “normal”, per adequar-nos racionalment a la llum solar. No sé si el dia que serem un país independent podrem canviar l’horari, però el que opino que seria més racional és que tinguéssim el mateix de França i Regne Unit. Veig difícil, però, que els francesos canviïn el seu horari per adaptar-lo a l’anglès. Un cop fet això, podríem començar a racionalitzar la jornada laboral. En aquest país es treballa “de facto” massa hores. Tothom ho dóna com un fet normal. I no ho és. Cada hora que treballem de més, cada hora que regalem, cada hora de més que fem respecte el que tenim per contracte, suposa, una limitació a la possibilitat que algú més pugui tenir un lloc de treball. Un país amb un percentatge d’atur com el nostre, el fet de treballar més hores representa una burla a qui no té feina. Cal repartir la feina. I per evitar aquest “frau” massiu, seria imprescindible controlar a través de la Inspecció de Treball si les jornades efectives es corresponen a les contractades. I per poder controlar-les s’hauria d’establir l’obligatorietat que constés l’hora d’inici i de finalització de la jornada laboral en el contracte de treball.
Si aconseguíssim acabar amb aquesta forma d’explotació laboral, sí obtindríem un veritable canvi en el temps que permetria lluitar contra l’atur de forma efectiva alhora que conciliaríem racionalment l’horari laboral i el familiar.

La cabina.

He rebut una carta. Em fa il•lusió rebre cartes en paper perquè té un toc romàntic, antic, que ha caigut en desús, com les cabines de telèfons, els sms, la tdt, els dvd o les cassettes. Llàstima del remitent. La signa un tal senyor Gayo. No el conec de res. A sota del seu nom diu “Director de Gran Público y Empresas”. Atès que jo no sóc una empresa, suposo que entro en la categoria de “Gran Público”. La capçalera diu Movistar. Si a mi en consideren part del seu gran públic deu ser perquè són conscients que la seva activitat és tot un espectacle. M’estalviaré de qualificar quina mena d’espectacle fan. Jutgeu vosaltres mateixos.

El motiu de la missiva (escrita en el monolingüe estil habitual mesetari) és informar-me que, a partir del proper 5 de maig de 2015 canvien el preu del servei de Movistar Fusión que tenim contractat. On diuen “canviar” heu d’entendre apujar (això ja forma part de l’espectacle, podeu aplaudir). Em direu, quina novetat que apugin els preus. Ja. Es tracta d’una pujada de prop d’un 4%. Alguns pensareu que, home, tampoc no és tant. Però jo crec que en els temps que corren, és una barbaritat. A mi, per exemple, fa anys que no només no m’apugen el sou sinó que me’l baixen. A més, les altres companyies de teatre (les que fan espectacles de veritat) també facturen el 21% d’IVA però no es poden permetre aquestes pujades unilaterals tant alegres. Multipliqueu la pujada per la quantitat de “públic” que té aquesta empresa d’espectacles. Una burrada.

Efectivament, ja estem acostumats a les pujades de preus unilaterals d’aquestes grans empreses que abusen de la seva posició al mercat i maltracten el seu “públic” sistemàticament. Però aquest cop, crec, han anat massa lluny. Veureu: quan vaig contractar aquest servei amb Telefónica de España vaig acceptar les condicions perquè me les van oferir “per a tota la vida”. Estimulat per aquesta clàusula vaig convèncer a familiars que també la van contractar. El que no sabia és que Movistar s’estava referint a la vida d’un hàmster, que no passen dels tres anys. Això sí, tenen el cinisme d’oferir en la seva carta que, en cas de no acceptar les noves condicions podré exercir el meu dret a rescindir el contracte sense cap cost. Només faltaria! A veure, senyors de Movistar, jo no tinc cap interès en rescindir el contracte. Son vostès els que l’estan incomplint. Hi ha un principi bàsic del dret de contractes que diu “pacta sunt servanda”, és a dir, que s’ha de respectar allò pactat. Tota la vida vol dit tota la meva vida, no la del seu hàmster.

I és que aquesta companyia d’espectacles es pensa que ens pot tractar com a José Luís López Vàzquez en la pel•lícula d’Antonio Mercero i tenir-nos tancats en la seva cabina, a la seva disposició, i portar-nos d’un lloc a un altre sense donar explicacions. Els temps, afortunadament, han canviat, encara que un romàntic com el senyor Gayo no s’hagi adonat.

Dormint amb el seu enemic.

Un dels aspectes del pacte del full de ruta cap a la independència és que, de guanyar les forces del sí el 27 de setembre, durant un període posterior de deu mesos s’haurà de portar a terme la “creació i posada en funcionament de les estructures necessàries del nou estat” com ara, la hisenda pròpia.
M’agradaria que les paraules representessin alguna cosa més que unes formes negres dibuixades en un paper. Voldria creure que, qui les escriu, domina el seu significat i que és conscient del que vol transmetre. Potser sóc un descregut, però ja van molts cops que he sentit allò de “crear estructures d’estat” i, a continuació, parlar “d’hisenda pròpia” mentre la realitat continua immutable. Les competències de la Generalitat en matèria de tributs són les mateixes de sempre, i encara hi ha algunes pendents de desenvolupar. Per altra banda, no cal ser molt perspicaç per observar la manca de voluntat per part del ministre Montoro de cedir la gestió de l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost sobre societats a les Comunitats Autònomes i, encara menys, a Catalunya.
Ara em direu pessimista per no esperar que, a partir del 27 de setembre, el Govern no farà cas ni del Montoro ni del Govern de Rajoy i començarà a exercir la sobirania fiscal en contra de la voluntat d’Espanya. Però jo crec que no és pessimisme. I és que hi ha fets que em fan dubtar de la determinació de tirar endavant la sobirania fiscal i de forçar la màquina fons.
És que, veureu, hi ha una cosa que no me l’explico. A veure, si el Govern tenia clar que volia signar aquest Full de ruta cap a la independència i que, a partir del 27 de setembre, s’ha de posar a treballar per “crear i posar en funcionament la hisenda pròpia”, com és que en data 11 de març de 2015 (res, fa just dues setmanes) va decidir prorrogar la gestió i recaptació dels tributs de la Generalitat en els 53 Registradores de la Propiedad fins, pràcticament el 2018? Com és possible deixar en mans d’un cos de funcionaris d’elit de l’Estat espanyol la gestió i recaptació dels nostres impostos? Què farà el nou Govern a partir del 27 de setembre? No podrà rescindir l’acord amb els Registradores de la mateixa forma que tampoc no podrà rescindir impunement les concessions de les autopistes, per exemple. Així doncs, l’Agència Tributària de Catalunya s’haurà de limitar a prestar servei en les quatre míseres oficines que manté en tot el territori, mentre que en la resta de 940 municipis catalans, la gestió tributària romandrà, un cop més, en mans dels Registradores de la Propiedad.
No representa una duplicitat innecessària mantenir aquest Conveni quan ja tenim signat un altre amb les quatre Diputacions que també tenen una xarxa paral•lela desplegada per tot el territori? Cal mantenir el negoci dels Registradores que ens costen un bon grapat de milions cada any i que van a comissió del que liquiden? No havíem quedat que anàvem cap a un model cooperatiu i no repressiu?
Davant d’aquest panorama no ha d’estranyar que el Govern decideixi abandonar l’edifici de la seu de Fontanella, on fins ara està l’Agència Tributària de Catalunya, i portar-la al final del Passeig de la Zona Franca, entre el cementiri de Montjuïc i la futura presó model. La ubicació triada, vistes les circumstàncies, resulta d’allò més premonitòria.

El carter sempre truca dues vegades

Tots sabem què es pot esperar quan un rep una notificació de Correus a casa provinent d’un organisme oficial: res de bo. De manera que el primer impuls és no recollir-la. Molt sovint, però, aquest fet ve a ser quan com un nen petit es tapa la cara i diu “no hi sóc!”. La realitat és implacable, com els procediments administratius, i aquests segueixen endavant, amb o sense la nostra voluntat. Però altres vegades pot passar simplement que la notificació no es pugui fer perquè, per algun motiu involuntari, l’Administració no dóna amb la nostra adreça correcta. Sigui com sigui, la màquina del poder públic segueix endavant inexorablement. Les multes han de ser cobrades, els impostos han de ser ingressats, les resolucions administratives i judicials han de ser formalment posades de manifest als interessats, etc. Sense publicació, cap acte de l’Administració pot desplegar efectes.

En els casos en què no es pot notificar fefaentment un ciutadà, l’ordenament jurídic preveu la publicació al Diari Oficial corresponent. En el cas de Catalunya aquest diari és el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, més conegut com a DOGC. És la nostra versió del BOE espanyol i que va néixer l’any 1931 amb el restabliment de la Generalitat. El BOE, en canvi, va néixer del bàndol franquista durant la Guerra Civil espanyola tot i que després va ser l’hereu de la Gaceta de Madrid que era on es publicaven a Espanya des del segle XVI totes les disposicions oficials.

Doncs bé, seguint la tendència recentralitzadora del Govern del PP, des de l’1 de juny d’enguany, i gràcies a la Llei 15/2014, de racionalització del sector públic, totes aquestes notificacions oficials s’hauran de fer, per a què siguin vàlides, en el Boletín Oficial del Estado. El DOGC queda, a ulls de l’Estat, com a una manifestació folklòrica regional més. Curiosament, aquesta mateixa llei de “racionalització” és la que assigna avantatges fiscals a l’organisme “Obras pías de los Santos lugares”, que viu del pressupost públic. El concepte de racionalitat passa per fomentar les restes de les creuades en Terra Santa al mateix temps que es lliga curt la Generalitat de Catalunya. Res no ha canviat a Espanya en els darrers 500 anys.

Els que encara esperen que aquest país pugui guanyar quotes d’autogovern de la mà de l’Estat, ja saben el que els espera. Si la Generalitat no té ja la capacitat de fer complir un simple acte administratiu sense el permís de l’Estat, què espereu de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Ser sobirà vol dir no haver de demanar permís.

El color del diner

L’any 1969 el president Nixon va ordenar destruir tots els bitllets de 500 dòlars, de 1.000 dòlars, de 5.000 dòlars i, fins i tot, els de 10.000 dòlars. Va ser una mesura per lluitar contra la màfia. Avui en dia aquests grans bitllets americans únicament tenen valor per als numismàtics. El bitllet de curs legal d’import més elevat és actualment el de 100 dòlars. Per tant, va ser ben curiós que, al crear l’euro, es decidís emetre bitllets de 500 euros. Una persona que pensés malament diria que es va fer així per atreure tot el diner negre del món cap a Europa, o millor dit, cap a l’adquisició dels euros i així reforçar la nova moneda davant la divisa americana.
Amb el temps ja sabem què ha passat amb la major part de bitllets de 500 euros de la Unió Europea: més de la quarta part són a Espanya. Al 2012 circulaven per l’estat espanyol uns 100 milions de bitllets que ja eren menys dels 114 milions de bitllets que hi havia al 2007, però que eren més dels 80 milions de bitllets que quedaven l’any passat. En total, 17.000 milions d’euros en bitlles de 500 que s’han volatilitzat. Fan falta molts sobres per amagar-los. A saber on estaran!

A França van plantejar la seva eliminació, tot i que aquesta és una mesura que supera la decisió d’un país ja que s’ha de prendre a escala Europea. Després de successives rebaixes, ara els nostres veïns han decidit prohibir totes les transaccions en efectiu per sobre dels 1.000 euros. A Espanya el límit està en 2.500 euros, només per a professionals. Aquesta mesura s’hauria de fer extensiva a tothom i no únicament als professionals. A més, la xifra de 2.500 euros en efectiu em sembla astronòmica. Potser és que jo pago amb targeta de crèdit qualsevol import superior a 10 euros i no trec més de 100 euros del caixer automàtic cada cop. Potser és perquè no cobro res en negre.
Si de mi depengués, adoptaria la proposta que volien implantar a Suècia: eliminar tot el diner en efectiu i obligar a fer totes les transaccions amb targeta. La idea és evitar robatoris (si els bancs i les botigues no tenen diners els cacos no es molestaran a atracar-los) però en el nostre país seria la mesura definitiva per acabar amb el diner negre, el frau fiscal, la corrupció, l’economia submergida i, de pas, amb la crisi econòmica. Llàstima que els nostres governants no tenen prou coratge. Per què serà?

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 2.220 other followers