Puigdemont i l’status quo

No em va agradar l’entrevista que va fer l’Ana Pastor al MHP Puigdemont el passat dilluns a la nit. No em va agradar la periodista quan no va ser capaç d’explicar què va passar un divendres sant de 1977 quan s’hi va referir el Puigdemont. No tots teníem fresca a la memòria el dia en què es va fer oficial la legalització del Partit Comunista de Santiago Carrillo. Però el que és pitjor: no em va agradar el Puigdemont.

Les meves crítiques no seran per les catalanades que va fer al parlar castellà, com ara “tenemos un plato parado en la mesa” o el “nosotros defensamos”. Cal acceptar que aquestes coses puguin passar i que, al parlar qualsevol llengua, es colin girs de la llengua d’origen. Al cap i a la fi, pitjors destrosses lingüístiques escolto cada dia de la boca de monolingües. El que no em va agradar, doncs, del President, no estava en la forma, sinó en el contingut. No em va agradar el que va dir o, per a ser més precisos, el que no va dir. Només començar l’entrevista va parlar de la voluntat de fer una consulta. Però, de què dimoni estava parlant? Consulta? Per què no va dir referèndum? Del que es tracta, en tot cas, és de fer un referèndum d’autodeterminació que és la manera com un poble decideix democràticament esdevenir un estat independent. En què pensava Puigdemont quan va dir “consulta”, en fer un nou 9N? O pretenia desdibuixar el resultat d’un possible referèndum? Francament, si no va ser intencionat, em va semblar un tret al peu.

Posteriorment, referint-se a la independència com a un moviment que neix de la ciutadania i que els polítics han assimilat i al qual s’han hagut d’adaptar, va dir que el poble, el que demandava era un canvi d’status quo. Em vaig quedar de pedra. Ara resulta que a les multitudinàries manifestacions de cada 11S la gent no demanava independència sinó canvi d’statuts quo. Eps, però potser és que no vaig parar prou atenció a allò que cridaven els manifestants. O potser el Puigdemont estava pensant en el mític grup Status Quo per oferir-li a en Rajoy Whatever you want, es a dir: el que vulguis. Perquè, ja em direu, què ha de negociar amb Rajoy? La celebració d’un impossible referèndum? Però, anem a veure, quina part de la paraula autodeterminació no entenem? El dret a l’autodeterminació no és negociable. No puc arribar a entendre que, tenint una majoria independentista al Parlament, tenint un mandat democràtic clar, em vingui ara el Puigdemont amb què vol negociar amb en Rajoy. No hi ha res a negociar, més enllà dels criteris per a un repartiment d’actius i passius arribats el cas. Però el que em va deixar absolutament descol·locat va ser quan va dir que no hi havia una majoria a favor de la independència. En primer lloc, el 27S es comptabilitzaven escons, no pas vots. Per a comptar vots de sí i no de forma clara només serveix un referèndum amb una pregunta clara i una resposta de sí o no. Però, tot i així, els vots del 27S favorables a la independència van ser superiors als vots contraris a la independència. La resta de partits van dir explícitament que no volien ser comptats ni amb uns ni amb els altres.

Em fa l’efecte que aquest Govern està en una dinàmica i un “full de ruta” incerts. Només així s’explica que en Puigdemont afirmés que no declararia la independència i que al final de la legislatura deixaria Catalunya en situació de pre-Estat. Més aviat crec que la deixarà en situació de prestat, igual que està ara, i sumida en el procés.  La presentació del Pla de Govern, amb mesures tant voluntarioses com autonomistes, en un escenari de 2016-2020 per a bona part de les mateixes, no semblen respondre al mandat electoral de prioritzar la independència. El Pla de Govern només hauria d’incloure un punt: la convocatòria d’un referèndum unilateral. El Govern té majoria favorable al Parlament per fer-ho i disposa del mandat electoral que l’avala. Això sí que seria un canvi d’status quo.

Cinc anys i divuit mesos.

El passat dia 10 d’abril es van complir cinc anys des que a Barcelona es va celebrar la consulta popular sobre la independència de Barcelona Decideix. La iniciativa d’organitzar la consulta a la capital va sorgir d’una conversa que vaig tenir amb l’Uriel Bertran, un dels impulsors de les primeres consultes. Com a conseqüència de la determinació que caracteritza l’Uriel, em vaig trobar encapçalant la presentació davant la premsa de Barcelona Decideix. I, el que va resultar més difícil: em vaig trobar davant d’una assemblea de persones provinents de diferents àmbits i ideologies a les que calia organitzar. Va ser de les coses més difícils d’aquell projecte: ajuntar sensibilitats i egos molt dispars cap a un objectiu comú. Malgrat les diferències, vam ser capaços d’estructurar una organització i de coordinar-nos per un objectiu comú. Ho vàrem fer preservant la neutralitat política de Barcelona Decideix, mirant de mantenir a ratlla les constants pressions dels partits per controlar l’organització, en el millor dels casos, o dels intents de boicotejar-nos, com va ser el cas del PSC de l’alcalde Hereu.

Estic especialment orgullós de la quantitat de vots negatius que es van aconseguir. Quasi un 9 per cent dels més de 257.000 votants van optar pel no. I és que en tot moment vam intentar transmetre la idea que no fèiem una consulta “per” la independència sinó “sobre” la independència. Un cop finalitzada la consulta, vam passar el relleu a la classe política. Els vàrem demostrar que era podia votar i que, a més, la gent volia votar. Era, per tant, el moment que des de les institucions es liderés la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Mentrestant, tota aquella empenta popular i espontània, tota l’estructura organitzativa i les xarxes socials creades amb ocasió de la consulta popular, van assentar les bases per al naixement de l’ANC.

Han passat ja cinc anys des d’aleshores i la convocatòria del referèndum no ha vist al llum de les institucions. El 9N va ser un intent fallit, per part del govern de CiU, de fer un referèndum. Davant la impossibilitat de pactar-lo amb l’Estat espanyol, Artur Mas el va substituir per un “procés participatiu” sense cap efecte pràctic més enllà del propagandístic. Ara, però, tenim una majoria independentista al Parlament de Catalunya amb un mandat electoral molt concret: Junts pel Sí. Fins i tot, la presidenta del Parlament és l‘anterior presidenta de l’ANC. Caldria esperar, després de la declaració de sobirania del Parlament, que aquest convoqués de forma unilateral un referèndum d’autodeterminació. És la via més senzilla per la qual la comunitat internacional reconeixerà Catalunya com a un nou Estat. És la via per a declarar la independència de la forma més pulcrament democràtica. No servirà de res demanar “desobediències” parcials a sentències del Tribunal Constitucional, per molt elevats que siguin els motius. Només hi ha una “desobediència” possible i és la que respon, justament, a l’obediència a l’expressió democràtica del poble manifestada mitjançant un referèndum d’autodeterminació. La resta d’accions polítiques són tan sobreres com inútils. No perdem el temps, les energies i la raó incomplint les normes de l’estat espanyol. Per a fer “estructures d’estat” primer cal ser un Estat. L’anunciada intenció de l’ANC de presentar “la Constitució catalana” al Parlament entre els dies 11 i 12 de maig és justament una de les coses que no s’han de fer si es vol anar cap a la independència. La Constitució d’un país democràtic l’ha d’elaborar un Parlament votat per tots els ciutadans no pas per una colla de voluntaristes d’una associació sectària. Aquests fets deslegitimen profundament la qualitat democràtica del procés cap a la independència alhora que generen desafecció entre els no convençuts. Si de veritat volem esdevenir un Estat independent, posem ja la primera pedra possible per construir-lo: fem un referèndum unilateral d’autodeterminació.

Una mica embarassats

No hi ha terme mig entre la dependència i la independència. Fiqueu-vos-ho al cap. La dependència és complir amb les lleis de l’Estat espanyol, acatar les sentències del Tribunal Constitucional, complir amb els requisits del FLA per obtenir finançament, permetre que l’estat central recapti el 95 per cent dels impostos del territori, acceptar la política energètica estatal que criminalitza l’energia solar, tenir com a defensa l’exèrcit espanyol, deixar els afers exteriors en mans de ministres com el Margallo i la indústria en ministres com el Soria. Dependència és no poder gestionar ni el port ni l’aeroport, és no decidir la fiscalitat de les nostres empreses ni regular la normativa laboral. Dependència és no poder gestionar la seguretat social ni les pensions, és no poder decidir si volem finançar primer un TGV de Ourense a Zamora o de Barcelona a València, és no poder decidir quines rodalies volem. Dependència és no tenir una autovia Tarragona-Barcelona-Girona-França i és pagar 6.000 euros a les famílies que no volen que els seus fills estudiïn en català. Dependència és no poder obligar les empreses de llum i gas a què no tallin el subministrament a les persones en pobresa energètica. Dependència és (oh ironia!) no poder pagar els ajuts de la llei de dependència a les persones més desfavorides.

Dependència vol dir tot això però també vol dir que podem animar a una selecció espanyola triomfadora en totes les categories esportives. Vol dir, tenir la sort de comptar amb una família real i un gran rei (hereditari) de la saga dels Borbó. Dependència és la satisfacció dels catalans d’aportar cada any 16.000 milions a les altres comunitats autònomes per a què visquin una miqueta millor. Dependència és tenir com a llengua oficial l’espanyol, parlat per quatre-cents milions de persones a tot el món. Dependència vol dir, en definitiva, formar part d’una gran nació (l’espanyola) que es veu que ja existia abans de la primera invasió dels àrabs, pels vols del segle VIII.

Per tant, no hi ha mitges tintes. “Qué pone en tu DNI?” Per tant, oblideu-vos de lluites tan estèrils com simbòliques com la de posar el CAT a la matrícula o demanar seleccions esportives catalanes mentre no siguem un Estat independent. “Que estamos en Ehpanya, coño!” us dirien pel Twitter. I amb raó. Mentre siguem Espanya haurem de seguir les normes d’Espanya. “I punto pelota”. Si volem esdevenir un estat independent (com tantíssims altres que ho han estat en els darrers anys) haurem de declarar la independència després de guanyar-la en un referèndum d’autodeterminació. La realització d’aquest referèndum és l’única acció d’incompliment a la legislació espanyola que pot conduir a un nou ordenament jurídic independent. El mandat democràtic hi és des del 27S. Junts pel sí és l’artefacte que ens ha de portar a la independència. Però primer, caldrà proclamar-la. De manera que no entenc que el Govern perdi el temps i les energies en aprovar els pressupostos d’una comunitat autònoma espanyola. No és aquest el mandat per aquests 18 mesos (que són ja quasi 14). I molt menys, que aquests pressupostos es pretenguin aprovar “de la mà del PSC o de Catalunya sí què es pot”, tal com manifestaven l’altre dia des de la coalició de Junts pel Sí. L’estat independent (com l’estat de bona esperança) o es té del tot o no es té, però mai no es té una mica.

Esquerra Republicana de Catalunya

Després de molts mesos de pressió mediàtica, ERC va renunciar a presentar-se sota les seves sigles a les eleccions del 27S per presentar-se en coalició amb CDC i amb la participació d’entitats com l’ANC i Òmnium Cultural en la tant reivindicada llista única sota el nom de “Junts pel Sí”. L’objectiu era, segons el programa electoral de la coalició, “guanyar les eleccions plebiscitàries del 27S”. En el fons, molts sabíem que la fórmula triada no era la que maximitzava vots a favor del sí, però ara de res serveix lamentar-se. Tot i així el resultat va ser clar. Els vots favorables a la independència (Junts pel Sí i la CUP) van sumar el 47,8 per cent, mentre que els clarament contraris (C’s, PP i PSC) van sumar el 39,11 per cent. La resta, un 12,57 per cent, s’han de comptabilitzar com a abstencions ja que no van apostar ni pel sí ni pel no.
Sigui com sigui, ens trobem ara davant una peculiar legislatura on el mandat no és governar una comunitat autònoma durant quatre anys sinó construir un Estat en 18 mesos. La majoria absoluta al Parlament que conformen els 72 diputats independentistes tenen el mandat democràtic suficient per la construcció d’un nou Estat, tal com demanava la coalició del sí. A tot això, ja han passat tres mesos des del nomenament de Puigdemont i en queden, per tant, 15 mesos per comprovar si la fórmula de la coalició “Junts pel sí” assoleix el compromís electoral.
A la dificultat de l’objectiu de construir un nou Estat cal afegir els riscos de diluir les sigles del partit dins d’una coalició. Amb aquesta sembla que la ideologia, el model de societat a què aspira (legítimament) un partit, quedin en segon pla. I dic sembla perquè, a la pràctica, aquest Govern, com tots, ha de prendre decisions que comporten aplicar una ideologia. Què fem amb el peatge de la C32? Què fem amb BcnWorld? Quina política fiscal apliquem “entre tant”? Hem de continuar subvencionant escoles que segreguen per sexe? I tantes i tantes preguntes sobre cadascuna de les polítiques sectorials que només troben resposta des d’una ferma posició ideològica. Arribats a aquest punt és oportú preguntar-se: on han quedat les sigles d’Esquerra Republicana de Catalunya?
En la meva opinió ha arribat el moment de reivindicar (amb orgull) els valors del partit republicà catalanista i d’esquerres, de mostrar els valors amb què ERC aspira a governar la societat des d’una visió republicana i que des de dins d’una heterogènia coalició difícilment es poden fer visibles. Cal posar en primer pla els valors de la llibertat i de la responsabilitat que comporta el seu exercici. Cal emfatitzar el valor republicà de la igualtat (allunyat d’igualitarismes) que ajudi a construir una societat més justa, més social, on s’ofereixi igualtat d’oportunitats a tots els ciutadans i que, al mateix temps, treballi per a la integració social. Tot això sota els valors republicans de la fraternitat i el civisme. En aquest breu text se’m fa molt difícil poder aprofundir en tots aquests conceptes. La inclusió d’ERC en un govern de diversitat ideològica comporta també dificultats en les accions de govern ja que no els permet aprofundir ni implementar ni comunicar el model de societat sota aquests valors genuïnament republicans.
Com va dir un cop Oriol Junqueras, no podem deixar la bandera de la justícia social en mans dels que no defensen la sobirania de Catalunya. I crec que ara mateix estem en risc que això pugui succeir. No perdem de vista que el que donava sentit a sacrificar les sigles del partit, i amb elles els valors republicans i d’esquerres, era justament la necessitat d’exercir plenament la sobirania, ja que això ens hauria de permetre construir una República Catalana inspirada en aquests valors, seguint l’estela de la socialdemocràcia europea. En la mesura que aquesta etapa de 18 mesos s’esgota, deixa de tenir sentit amagar la identitat del partit. Per tant, i per aconseguir sumar majors suports socials a la construcció de la República de Catalunya, és imprescindible recuperar de nou, amb força i orgull, les sigles d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El “processisme”.

Trenco un llarg període d’articles amb títols cinematogràfics amb aquest que fa servir un neologisme que es troba en clara tendència a l’alça. El “processisme” el podríem definir com un oxímoron en sí mateix: “estat permanent de provisionalitat”. La seva expressió en el camp de l’espectacle seria el pas de ball conegut com a “moonwalk”, que va popularitzar el menor dels germans Jackson, el qual aparentava caminar cap endavant quan, en realitat, o no es movia de lloc o bé es desplaçava cap endarrere.

En el camp de la política el “processisme” ha funcionat força bé fins ara. Amanit de grans manifestacions amb tota mena de marxandatge: estelades, samarretes, gorres, pins, vambes, i un llarguíssim etcètera, ha contribuït des de la societat civil a crear un “status quo” en el qual la gent s’ha sentint molt confortable: el procés. Fer pinya, anar tots junts, agafar-nos de les mans, no demanar la ideologia de ningú, organitzar trobades, xerrades per reafirmar els convençuts i canalitzar les energies cap a lluites pírriques com ara penjar estelades en llocs prohibits per l’Estat espanyol o col·locar el CAT a la matrícula. Però en aquesta vida tot és temporal i té la seva data de caducitat. De manera que del procés hem passat al “processisme”. I és que ja se sap: es pot enganyar tothom durant algun temps i també es pot enganyar alguns tot el temps, però el que no es pot fer és enganyar a tothom tot el temps. I com que de temps els catalans anem sobrats, vet aquí que aquest va passant i comprovem quanta raó tenia el Julio Iglesias: “la vida sigue igual”. Catalunya, a data d’avui, troba la seva representació institucional en una comunitat autònoma de règim comú dins el regne d’Espanya. O sigui: “sin novedad en el frente” des de l’any 1978.

Comprovem ara, a 16 mesos del “final countdown”, com els darrers governs liderats per Artur Mas no van fer res a la pràctica per desenvolupar les “estructures d’Estat” que, deien, calia fer durant el seu mandat. Resulta que ara, per exemple, la Hisenda pròpia està unes quantes caselles més endarrerida que la de Múrcia o La Rioja, només per posar com a exemple altres comunitats autònomes de règim comú del regne d’Espanya. Sembla ser que aquests 16 mesos serviran per a què ens situem organitzativament al mateix punt de partida que té ja en l’actualitat Múrcia.

Mentrestant, insistim en la idea que cal desenvolupar estructures d’Estat dintre d’un altre Estat que, òbviament, no la comparteix. I ho volem fer sense violentar cap de les normes d’aquest Estat que no vol que ens independitzem. Caramb! Sembla una estratègia dissenyada deliberadament per a què fracassi. Els esforços no s’haurien de dirigir a construir un Estat dins d’un Estat sinó a obtenir la legitimitat democràtica i l’aval de la comunitat internacional per a ser considerat com a un subjecte polític capaç de gestionar la seva pròpia sobirania i, ara sí, construir un Estat. I no se m’acut cap altra forma que fer-ho mitjançant un referèndum d’autodeterminació. I atès que des d’Espanya no estan disposats a convocar-lo, només ens queda la via de fer un referèndum unilateral.

A tot això, l’antiga i socarrimada Convergència s’està refundant. De partit independentista en què (diuen, diuen, diuen) es va convertir CDC per poder abraçar-se a ERC sota el paraigües de “Junts pel Sí”, ara passarà a ser un partit sobiranista (o hauríem de dir “processista”?). Com haurem de dir a la coalició a partir d’ara? “Junts pel depèn”? Perquè, ja sabeu qui s’encarrega “full time” de la reconversió de Convergència? Exacte, l’Artur Mas. Bé, us deixo que torno a escoltar de fons les notes del flautista d’Hamelin que em crida al “processisme.”

MONOGRÀFIC. Hisenda pròpia, un gran repte.

Al setembre de 2012, el Govern de la Generalitat va presentar amb tota la pompa possible un conveni amb les quatre Diputacions catalanes en l’àmbit tributari. Naixia la marca Tributs de Catalunya amb la voluntat de posar les bases per construir una “Hisenda pròpia”. Es tractava, segons es manifestava en el text del Conveni, “d’oferir als ciutadans  de Catalunya un servei integral de tots els tributs mitjançant la xarxa d’oficines”. Efectivament, l’Agència Tributària de Catalunya només comptava amb quatre oficines a tot el país (una a cada capital) on prestaven serveis uns 350 treballadors. En canvi, les Diputacions disposaven en aquell moment d’una xarxa territorial de 150 oficines amb més de 1.400 treballadors assignats. Aquest Conveni significava, doncs, un pas qualitatiu i quantitatiu important en l’organització de la hisenda catalana. A partir d’aleshores, però, el Govern va prendre una sèrie de decisions de molt difícil comprensió.

Ja sabeu que la Generalitat a penes té competències sobre el 5 per cent dels impostos que paguem els catalans. Tot i així, sobre aquest minso percentatge competencial, la Generalitat mai no ha exercit plenament les funcions tributàries amb els seus propis mitjans. Al comptar únicament amb les quatre oficines, per tal de desplegar les competències de gestió i recaptació de tributs pel territori, tradicionalment el Govern havia delegat les seves competències en els Registradores de la Propiedad (alts funcionaris de l’Estat espanyol i col·legues d’en Rajoy), els quals, mitjançant la seva xarxa de 53 oficines liquidadores repartides pel tot el territori, arribaven allà on la Generalitat no havia arribat, es a dir: tot Catalunya excepte les quatre capitals. Aquest peculiar model “d’externalització” de competències tenia alguns inconvenients. En primer lloc, el cost. Els Registradores durant el 2014 van rebre uns 19,4 milions d’euros per recaptar els impostos de la Generalitat xifra que va pujar a més de 22 milions el 2015. Aquesta oscil·lació dels honoraris no respon a canvis del Conveni sinó què es deu a què cobren a percentatge del que recapten. A més diners recapten als contribuents, més honoraris cobren els Registradores. I a més liquidacions complementàries i sancions, encara cobren més: fins a un 20,5 per cent de cada complementària practicada. Això converteix aquest model, a banda de car, en un model injust i anacrònic. Injust, perquè no tots els contribuents són tractats iguals. I anacrònic, perquè basa la gestió tributària en la repressió del qui presenta declaracions en comptes de concentrar-se en buscar a qui no declara. Resulta un model tributari opressiu en comptes de col·laboratiu. Però no només això. Aquesta externalització va tenir en el seu dia polèmica amb les autoritats europees ja que consideraven que no es tractava d’un encàrrec de funcions entre administracions sinó d’una veritable externalització per la qual cosa els serveis prestats havien de portar IVA. Això va comportar una modificació en el Conveni. La conseqüència és que sembla discutible l’assignació d’unes funcions públiques a un determinat col·lectiu sense mediació del corresponent procediment de publicitat i lliure concurrència. No ha estat l’únic aspecte “tècnicament” controvertit d’aquest model. La mateixa Sindicatura de Comptes ja va qüestionar la forma de comptabilitzar els honoraris dels Registradores (xifra que no és pública) pel sistema de minoració d’ingressos ja que contravé el principi de no compensació comptable. Però, per si tots aquests arguments no fossin suficients, des d’un punt de vista d’oportunitat política, no sembla raonable delegar les nostres funcions tributàries (qualificades d’estructura d’Estat) precisament a alts funcionaris de l’Estat del qual ens volem independitzar. Cedir la nostra gestió, donar accés a les nostres bases de dades a aquest col·lectiu sembla una temeritat. Perquè aquests mateixos Registradors poden contractar lliurement personal que fan aquestes funcions tributàries, personal que no té ni tant sols la condició de funcionari públic ni, per tant, cap vinculació laboral amb la Generalitat.

Vist aquest panorama, em va semblar encertat que al setembre de 2012 es signés el Conveni amb les quatre Diputacions i integrar la seva xarxa d’oficines sota la marca Tributs de Catalunya, “com a embrió de la Hisenda Pròpia”, sens va dir. El que no vaig entendre és perquè a l’octubre de 2012 la mateixa Generalitat renovés i ampliés el Conveni amb els Registradores de la Propietat blindant-los per un període de tres anys. Incomprensiblement, aquell conveni amb les Diputacions i la marca Tributs de Catalunya no han passat mai de ser un cartell més en una porta. Tributs de Catalunya només ha arribat a ser un servei de “finestreta única”, sense aprofundir en la gestió tributària de manera que la gestió, comprovació i recaptació segueix en mans dels Registradores. Pensareu que per a fer aquest canvi es necessitava temps i que, un cop passats els tres anys, la Generalitat ja estaria en disposició de modificar el model i rescindir el Conveni. La sorpresa és que, en arribar a l’octubre de 2015 el Govern va tornar a prorrogar el Conveni amb els Registradores de la Propiedad. En tot aquest temps res no s’ha fet per a garantir un desplegament territorial de l’Agència Tributària de Catalunya amb mitjans propis. A partir, d’ara, però, tenim l’oportunitat de fer-ho ràpid i bé. Tenim la xarxa d’oficines i tenim els funcionaris públics per fer-ho. És moment de recuperar aquestes competències en mans dels Registradores, sense més dilacions i exercir-les des d’una administració catalana. Però aquesta no és l’única competència que tenim delegada i que caldria recuperar urgentment.

La recaptació executiva dels deutes tributaris (és a dir, la facultat de cobrar els deutes tributaris de qui no paga voluntàriament) tampoc no l’exerceix plenament la Generalitat. Tradicionalment aquesta competència ens la fa el mateix Estat espanyol, per delegació nostra. I no ho fa a canvi de res, sinó que cal pagar una comissió per cada cobrament. D’aquesta forma, la Generalitat acaba pagant cada any a l’Estat a l’entorn de 10 milions d’euros per a què aquest faci la recaptació executiva dels impostos de la Generalitat. Absurd. Certament, aquesta és una situació que ja es va començar a revertir a l’anterior legislatura però encara queda feina per fer. En aquest cas, la via està en la col·laboració (novament) amb les quatre diputacions i la Generalitat i, inevitablement, per la col·laboració amb l’Agència Estatal d’Adminstració Tributària. Però aquí no acaba la cosa.

L’article 205 de l’Estatut no s’ha complert mai. Segons aquest article, “la Generalitat ha d’assumir, per mitjà dels seus propis òrgans economicoadministratius, la revisió per la via administrativa de les reclamacions que els contribuents puguin interposar contra els actes de gestió tributària dictats per l’Agència Tributària de Catalunya.” Malgrat la claredat de l’article 205, la competència per a resoldre els recursos contra els actes dictats per l’ATC romanen en mans de l’Estat que l’executa mitjançant el Tribunal Economico Administrativo Regional de Catalunya (TEARC). Per tant, tots els actes de liquidació d’impostos que fa la Generalitat poden ser impugnats pels contribuents davant un tribunal de l’Estat espanyol, que és qui decideix en darrera instància si són o no procedents. Absurd, novament. I incomprensible que no s’hagi reclamant fermament l’exercici d’aquesta competència. Actualment la Generalitat ja disposa d’un òrgan que podria assumir aquestes funcions (la Junta de Finances) al que caldria assignar-li urgentment aquestes competències.

A tot això, cal afegir altres recents decisions organitzatives també incomprensibles. La decisió (sobrevinguda i precipitada) d’abandonar l’edifici de la seu central de l’Agència Tributària de Catalunya al carrer Fontanella de Barcelona per traslladar-la al final del Passeig de la Zona Franca no sembla respondre a cap lògica des del punt de vista de servei públic. L’argument de l’estalvi econòmic no és de rebut quan s’estan llençant els calers cada any en favor del Registradores de la Propiedad i no s’ha fet res per evitar-ho. Però es que tampoc no hi ha tal estalvi. El nou edifici, si bé té un cost per metre quadrat lleugerament inferior al de Fontanella, comporta haver de llogar 130 places d’aparcament per als treballadors, la contractació d’un servei de llançadora d’autobusos (per als treballadors, no pas pels contribuents) i la contractació d’un servei de restaurant per al personal. A més, cal sumar el cost de remodelació de l’edifici (3 milions d’euros) i de mobiliari (1 milió més). El resultat serà que, a banda dels 250 treballadors, cada dia s’hauran de desplaçar els 500 contribuents que habitualment visiten l’Agència, a una zona on no hi ha prou transport públic. Per posar un exemple, una vídua del barri de Sant Andreu que vulgui cobrar l’assegurança de vida del seu marit, haurà de de desplaçar-se en un trajecte que triga 51 minuts de transport públic, amb 14 minuts caminant des de casa seva fins l’ATC (d’acord amb dades de TMB), als que caldrà afegir altres 51 minuts de transport i 14 minuts més caminant de tornada a casa. És així com es vol crear una Hisenda “propera” al ciutadà? Absurd novament. Atès que a l’edifici de Fontanella encara li quedaven pel davant 17 anys de lloguer i atès que d’aquí uns mesos hem de ser independents, no seria més lògic esperar a ocupar algun dels múltiples grans edificis que té l’Estat espanyol al centre de Barcelona (Banc d’Espanya, Letamendi, Duanes, Govern Civil, Govern militar, etc.) abans de decidir el desterrament de l’Agència Tributària? Si bé pot ser una bona idea crear una “ciutat administrativa” no sembla tant bona idea començar, precisament, per aquelles dependències que comporten un servei directe al ciutadà. Tanta pressa hi ha per anar a ocupar un edifici que s’haurà de compartir amb una empresa farmacèutica que ocuparà, també una de les plantes? Com es farà per encabir el creixement de personal (es parla de doblar la plantilla) en un espai tant limitat? El nou Govern ara es troba amb unes decisions preses i uns fets consumats que complicaran molt la gestió d’aquests 18 mesos.

Finalment, la política de recursos humans ha estat caòtica i errònia. La llei de cossos de l’agència ha comportat l’expulsió dels cossos propis de l’agència d’una cinquantena de tècnics, justament, els de més alta qualificació i experiència i que, fins ara, han ocupat els principals llocs de comandament. Se’ls demana per a continuar integrats en els cossos propis de l’Agència, que superin una oposició al cos d’inspecció. Absurd. D’altra banda, s’ha procedit a incorporar (amb contractes d’interinitat) a funcionaris de l’Agència espanyola. La nova llei, no només no ha donat solució als problemes de precarietat del persona de l’Agència, sinó que ha comportat la creació de problemes de personal allà on no n’hi havia cap i, sense aconseguir incorporar ordenadament personal extern. Si hem d’augmentar la plantilla ràpidament ho hem de fer de forma ordenada i sense deixar fora el personal propi amb més coneixement. Un nou repte per al nou govern.

En conclusió, tenim 18 mesos i observem com, incomprensiblement, molta de la feina que ja s’hauria d’haver fet en la passada legislatura no s’ha fet del tot bé. Potser l’error va ser confiar cegament la direcció i disseny de la nostra Hisenda a funcionaris de l’Estat espanyol. Aquests reptes són alguns dels problemes afegits que s’hauran de superar alhora que podem els mitjans necessaris per assumir la recaptació de l’altre 95 per cent d’impostos que paguem els catalans. Immens repte.

D’aquí a l’eternitat.

Un dels aspectes que preocupen els pares de preadolescents és l’ús que faran de lesxarxes socials i, concretament, quina informació i quines imatges penjaran a internet. Està bé que així sigui i que en facin un ús racional. Els diem que tot allò que pengin a la xarxa quedarà per sempre i, per tant, no tindran mai el control de què es farà d’aquella informació. No anem errats. Una foto pot ser malinterpretada i aparèixer en una web porno. O pot passar com fa uns anys amb Inditex, que va editar tota una col·lecció de samarretes per Stradivarius amb fotos d’adolescents tretes de les xarxes socials sense el seu permís. Per no parlar de les conseqüències a l’hora d’aspirar a una possible feina quan, cada cop més, es busquen antecedents a la xarxa de tots els candidats per conèixer millor el perfil.
Davant d’aquest fenomen de la perdurabilitat de la informació amb accés públic, des de fa un temps han sorgit veus que reclamen el “dret a l’oblit” i que, per tant, s’esborri de les xarxes aquella informació que un ja no desitgi compartir. El desenvolupament de les lleis de protecció de dades personals han jugat a favor d’aquest dret a l’oblit, però tant els interessos comercials com el dret a la llibertat d’expressió juguen en contra del dret a esborrar les dades del passat.

Aprofitant que a aquestes alçades de l’article ja no quedarà cap adolescent llegint-lo, deixeu-me que trenqui en aquest moment el mite que tota la informació de la xarxa és indeleble. Res més lluny de la veritat. Recordo que pels vols de l’any 2000 vaig crear una web sobre vehicles clàssics. En aquells temps tot era més “artesanal” i vaig haver de manegar amb la codificació HTLM de programació web. Per ser un analfabet de la programació informàtica me les vaig empescar per fer alguna cosa que funcionés i vaig penjar la flamant pàgina web en un servidor que Yahoo oferia en aquells moments i que es deia Geocities. Doncs bé, Geocities va deixar de funcionar fa uns anys i, a l’octubre de 2009, van formatar tots els servidors de manera que es va perdre per sempre tota la informació, inclosa la meva web i la infinitat de fotos que hi havia penjat. No és un cas aïllat. Aquests dies ha estat la xarxa social Tuenti la que ha anunciat que tanca i, si els usuaris no es preocupen de “despenjar” les fotos, aquestes desapareixeran definitivament del ciberespai. Abans ja havien tancat altres xarxes menys conegudes a casa nostra, com Orkut de Google o 360º de Yahoo. A aquest pas, no m’atreveixo a assegurar que d’aquí a, posem, 10 anys encara existeixi Facebook. És més, ni d’aquí 5 anys. El mateix podria passar amb Twitter o Instagram.

Pensem per un moment, què és el que aconsegueix perdurar al llarg del temps? Del passat, al final, només ens queden objectes sòlids. Si els egipcis, posem per cas, haguessin tingut internet tampoc no ho sabríem avui dia. En canvi, el que sí que ens queden d’ells són les pedres amb que van construir les piràmides. Això em fa pensar que, quan tenia tretze anys, vaig gravar el meu nom en una roca que estava davant una font d’un camí perdut per un bosc. Han passat quasi quaranta anys i la font ja no raja aigua però el meu nom continua indeleble gravat a la roca. D’aquí quaranta anys més segurament algú encara podrà llegir el meu nom escrit en la roca del camí perdut del bosc, però dubto molt que ningú pugui llegir ja aquest article.