Cars.

La declaració dels Pujol davant la comissió parlamentària ha aixecat tanta polseguera com era d’esperar. Sorprenentment, però, el que més impacte ha tingut ha estat l’extensa declaració de quasi cinc hores feta pel fill primogènit: en Jordi Pujol Ferrusola, també conegut com a JPF.

Deixant de banda el cop d’efecte de lliurar el cd amb l’audio sencer de la Camarga (que me l’imagino alguna cosa així com la “versió del director” de Blade Runner: bàsicament el mateix que ja sabíem), un dels episodis que més repercussió ha tingut als mitjans és aquell que justificava la seva col•lecció de vehicles clàssics. Aquest és un punt que m’ha dolgut especialment. S’ha volgut presentar el col•leccionista de vehicles clàssics com algú indigne, quasi un delinqüent. Sense entrar a jutjar els altres extrems de la seva declaració que, en la meva opinió, són molt més transcendents, no em sembla bé penalitzar algú perquè atresora vehicles antics.

El JPF ha fet molt bé els seu paper d’assenyalar la lluna sabent que els babaus es quedarien mirant el dit. És per aquest motiu que va dedicar una bona estona a explicar amb tot detall les circumstàncies de la compra de cadascun dels cotxes històrics que acumula. L’entenc, com entenc molts “bojos” del motor que corren pel nostre país. Hi ha molta gent (més de la que us pensaríeu) que en té guardades moltes carraques antigues. I no necessàriament han de ser ni rics ni delinqüents. En conec forners, electricistes, treballadors per compte d’altri, agricultors, empresaris, en definitiva, gent de tota condició social que col•lecciona vehicles clàssics. Vivim en un país amb una tradició i cultura pel motor extraordinària. Crec que no hi ha lloc al món amb més clubs de vehicles clàssics que Catalunya. N’hi ha clubs de motos, de cotxes, de tractors, de marques concretes, multimarques, però també hi ha clubs per comarques, per pobles, n’hi ha de molt antics i n’hi ha de més nous. Cada cap de setmana hi ha alguna trobada o altra, i qui més qui menys, aprofita per posar a punt la seva antigalla.

Hi ha, però, dos detalls que em van cridar l’atenció. Un va ser quan la Marta Ferrusola va justificar que el seu fill tingués un Ferrari (tot i que en té tres) dient que el va comprar “desballestat” i que després “el va fer arreglar”. Tots els que coneixem una mica el “mundillo” dels clàssics sabem que surt més car arreglar un cotxe vell que comprar un que ja funcioni. I és que les reparacions són com les obres d’una casa, saps quan comences però no saps mai quan acabes ni quant t’acabarà costant. L’altre detall va ser quan va dir que adquiria els cotxes a “gent amb problemes”. Aleshores vaig recordar que havia parlat d’un Porsche Targa de color taronja. Em va venir al cap el que va ser condemnat com a “triple assassí de l’Eixample” i que en tenia un preciós Porsche Targa de color taronja. Em pregunto si es podria tractar del mateix cotxe. Al cap i a la fi, com va dir el mateix JPF, vivim en un país on tothom es coneix.

Monument’s men.

Al llarg de la història trobem infinits exemples d’espoliació del patrimoni artístic, alguns molt sonats. Des del robatori de la Mona Lisa, passant pel saqueig d’Iraq post-Sadam, peces precolombines, africanes o egípcies es troben en museus d’Estats Units o Europa, per no parlar dels obeliscs egipcis a Roma i Paris. Espanya ha estat, també en aquest camp, líder mundial en l’espoliació de béns del patrimoni històric. Des de les desamortitzacions de Mendizábal, fins la laxitud del franquisme, passant per l’Espanya napoleònica, aquí tothom que ha volgut s’ha emportat tot el que li ha donat la gana d’esglésies, castells, monestirs, etc.

Però no sempre resulta senzill reestablir els béns espoliats. Un cas il·lustratiu d’aquesta problemàtica el trobem en el Tresor de Troia, més conegut com a el Tresor de Príam. Després del seu descobriment per l’arqueòleg alemany Schliemann en l’actual territori de Turquia, aquest ho va fer traslladar a Grècia sense informar-ne les autoritats turques. Però, un cop a Atenes, Turquia va reclamar el tresor i el cas va ser portat als tribunals grecs, que el 1874 van emetre el veredicte que Schliemann havia de pagar deu mil francs d’or al museu de Constantinoble, però a canvi se li permetia conservar el tresor. Schliemann va pagar no solament els deu mil, sinó quaranta mil francs d’or més i va cedir la possessió d’algunes peces trobades a Troia al museu de Constantinoble. Després d’això, Schliemann va prometre que llegaria el tresor a Grècia a canvi de posseir, mentre visqués, totes les troballes de tots els llocs on aconseguís el permís de realitzar excavacions, però les autoritats gregues van rebutjar la proposta. El 1879, convençut per Rudolf Virchow, Schliemann va decidir donar el tresor a Alemanya, on va arribar al museu d’Arts i Oficis de Berlín fins que van passar al nou museu d’Etnologia. Però, després de la presa de Berlín per l’exèrcit soviètic en la Segona Guerra Mundial, el tresor de Príam va desaparèixer. Alguns van creure que l’or havia estat fos i que s’havia perdut per sempre. Fins que el 1993 es va confirmar que es trobava al Museu Pushkin de Moscou, a on s’havia portat en 1945 com botí de guerra. Per tant, a qui pertany el tresor? A Grècia? A Turquia? A Alemanya? A Russia?

El mateix podríem dir dels Frisos del Partenon que estan el British Museum i que l’Amal Clooney, com a advocada i de la mà d’un magnat grec, està col·laborant en el seu retorn. Molts són els monuments desubicats, com ara l’església romànica de San Martín de Fuentidueñas, que està a Nova York on va ser portada pedra a pedra els anys 50. No és un cas únic. No sé què dir-vos. De vegades és pitjor que no es moguin del seu lloc original. Mireu sinó les controvertides actuacions que sobre el patrimoni històric es fan en alguns llocs de casa nostra.

A Mont-roig del Camp s’ha fet una restauració de la font de la plaça Joan Miró sobre la que vaig contribuir a difondre la controvèrsia generada per Twitter i que, gràcies a això, Patrimoni de la Generalitat s’ha compromès a intervenir.  És només un petit exemple del polèmic límit entre la restauració i la reconstrucció.

Sigui com sigui, el tràfic il·legal d’obres d’art mou una xifra descomunal de diners només comparable al tràfic d’armes i al tràfic de drogues. Per aquest motiu m’ha sorprès veure els criminals curts de gambals de l’Estat Islàmic, destrossant a cops de mall figures mil·lenàries a Mossul. Aquestes estàtues són (eren) el testimoni de la seva cultura i, per tant, de la cultura de la humanitat. S’ha de ser imbècil (des del seu miop punt de vista) per no adonar-se’n, no ja del seu valor cultural (a aquests la cultura ja es veu que no els ha tocat ni de lluny) sinó del seu valor econòmic. El preu d’aquestes peces en el mercat de l’art és incalculable. Aquests islamistes m’han recordat els anarquistes que, als anys trenta, cremaven els bitllets perquè no creien en els diners. Burros!

Tu a Boston i jo a Califòrnia.

La seu del Banc d’Espanya, a la cantonada del Portal de l’Àngel amb Plaça Catalunya a Barcelona, té una ubicació privilegiada. Es tracta d’un macroedifici tant imponent com infrautilitzat, seguint l’estil de les seus emblemàtiques que tenen les seus oficials d’una capital d’Estat. Des de la creació de l’euro (ja fa uns quant anyets) les competències dels Bancs Centrals estatals es van reduir substancialment en favor del Banc Central Europeu. Així que no em puc imaginar quina activitat es fa darrere de cadascuna de les infinites finestres d’aquest magnífic edifici. Però no és l’únic.

La seu central de l’Agència Estatal d’Administració Tributària també ocupa una imponent construcció en el centre de Barcelona, a la Plaça Letamendi. A diferència del Banc d’Espanya, en aquest organisme treballen uns tres mil funcionaris que desenvolupen una activitat fabril de la que molts catalans hem comprovat els seus resultats. Un d’aquests ciutadans és, irònicament, el propietari de la finca: el senyor Josep Lluís Núñez.

En un altre indret cèntric, a tocar del Pla de Palau, s’aixeca un immens edifici majestuós: la seu del Govern Civil. Caminant cap el Passeig de Colom, a la cantonada amb Via Laietana, la societat estatal de Correus té un carismàtic emplaçament que ha servit, fins i tot, per a rodar pel·lícules en la seva escalinata d’entrada. Seguint amb la nostra caminada particular, de seguida trobem la seu de la Capitania General de l’Exèrcit, al Passeig de Colom 14 que ocupa un monumental construcció a primera línia de mar, davant el port, i al costat d’un altre edifici oficial més gris: el Registre Civil. Unes passes més enllà, toparem amb la seu de la Comandància Militar de la Delegació del Ministeri de Defensa a Les Rambles 1. Creuant Rambles, a l’altre cantonada topem amb una altre seu de l’exèrcit espanyol. Sense deixar de caminar, davant de les Drassanes hi ha l’artística mostra arquitectònica de les antigues Duanes, d’Enric Sagnier, (ara en desús) i al Passeig Josep Carner arribaríem a un altre edifici colossal de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

Però no us penseu que són els únics. La mateixa Delegació del Govern de l’Estat ocupa un palau modernista en ple centre de l’Eixample. El reconeixereu perquè sempre està rodejat de policia “nacional” i de tanques de ferro. Es veu que no les tenen totes. Altres organismes de l’Estat també ocupen llocs desacatats al centre de la ciutat com ara l’Institut Nacional de la Seguretat Social, al carrer St Antoni Maria Claret, la residència militar a la Plaça Maria Cristina o el mateix Quarter del Bruc, a Pedralbes. Segur que em deixo molts més.

Entre tant, el nostre Govern ha decidit enviar les seus de totes les seves dependències públiques, començant per l’Agència Tributària de Catalunya, al final del passeig de la Zona Franca, en un barri perifèric i mal comunicat. Només quedarà en lloc cèntric la seu del Govern de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume on, per cert, hi te la seva seu des de fa sis-cents anys. Ja veurem quan triguem a veure un Zara o un Mango al seu lloc. Sembla ser que anem cap un model de ciutat que pretén convertir el centre en una mena de La Roca Village a lo bèstia, deixant els nostres edificis públics en mans de la multinacional de moda, centrifugant les oficines i els veïns per deixar espai als turistes. Estranya maniobra urbanística aquesta, que no sembla pensada en clau de país sinó en clau d’especulació immobiliària en la que uns pocs guanyen i els de sempre, perdem.

Futureworld

De vegades el nostre peculiar país em recorda la pel•lícula de ciència ficció de l’any 1976 en la qual, un robòtic Yul Brynner interpretava un inquietant paper d’androide. L’acció passava en un parc temàtic, on un podia triar a quin ambient anava a fer veure que vivia, i passar així unes insòlites vacances. Els visitants ociosos podien optar entre “viatjar” a l’edat mitjana, a l’època romana o bé al futur, que és on al final acaben de passar totes les desgràcies imprevistes.
Els catalans ens hem tornat uns experts en viure en un món de ficció. De vegades, els que creiem en la independència fem veure que vivim en el futur sense recordar que, en realitat, estem en un parc temàtic que es diu Espanya. Aleshores és quan apareixen els imprevistos, les desgràcies, i topem de sobte amb la realitat. La culpa és nostra per babaus.
Un exemple el vam experimentar amb el “happening” del 9 de novembre. Representava que havíem de fer un referèndum d’autodeterminació però varem optar per fer veure que entràvem al parc temàtic de Futureworld on tot semblava un referèndum, tot i que tots sabíem que no ho era. A la porta de sortida d’aquest mon de fantasia que ens vam imaginar ens estava esperant el Yul Brynner de torn, vestit amb la toga de magistrat del Tribunal Constitucional, per recordar-nos què era la realitat i què la ficció.
Ara, amb la proposta de Constitució del jutge Santiago Vidal tornem a caure en el mateix miratge. Què voleu que us digui. És del tot lògic i raonable que l’expulsin de la carrera judicial. Al cap i a la fi està preparant les bases per escindir Catalunya de l’Estat espanyol. Cony, em sembla normal que a Espanya s’emprenyin i que no el vulguin com el seu jutge! Qualsevol Estat faria el mateix. El que seria una covardia és dir que, en realitat, no està fent cap Constitució sinó que és literatura feta en el seu temps d’oci. Això seria com tornar-se a ficar novament a Futureworld. Francament, seria un error. Si de veritat el jutge està treballant per la independència, no pot aspirar a què l’Estat espanyol el premiï. La reacció més responsable de l’Estat és que vulguin que deixi de ser un jutge que administri la Constitució espanyola. Per coherència. Per tant, no entenc que ningú (començant pel jutge Vidal) s’escandalitzi perquè l’hagin expedientat. A no ser que, en realitat, estigués fent únicament literatura de ficció en el seu temps lliure. Si fos així, el nivell d’estultícia col•lectiva del nostre país haurà assolit cotes molt més elevades del que qualsevol pel•lícula de ficció dels anys setanta pogués arribar a recollir.

L’estranya parella

Si us preguntessin quin partit va estar al capdavant de la Generalitat de Catalunya durant més anys al llarg del segle XX, no estic segur que tots ho encertéssiu. Si bé el record que tenim més fresc són els darrers vint anys que va Governar CiU, els quaranta-nou anteriors el partit que la va presidir va ser Esquerra Republicana de Catalunya.
Des de l’any 1931 que ERC va guanyar les eleccions, passant pels anys de la guerra, l’afusellament de Companys, els llargs anys de la Generalitat a l’exili amb Josep Irla, primer, i Tarradellas, després, la Generalitat va estar a càrrec d’Esquerra Republicana fins que, amb les primeres eleccions de 1980, els electors van preferir donar la seva confiança al partir de Jordi Pujol, relegant amb 14 diputats l’únic partit que en aquell moment defensava els valors republicans i el dret a l’autodeterminació. Eren altres temps. La societat despertava d’una llarga dictadura i el discurs republicà independentista sonava poc menys que anacrònic. En canvi, el pragmatisme pujolista (“Anem per feina”) va saber nedar en les tèrboles aigües del poder espanyol jugant, quan calia, amb les seves mateixes cartes. Ja veieu fins on ens ha portat aquell, diguem-ne, modus operandi.
Com al mite d’Èdip, el nou catalanisme pujolista va créixer a costa de sacrificar el seu pare polític, el vell sobiranisme republicà. Així, el nou partit nascut amb la transició espanyola va assumir confortablement l’etiqueta de “nacionalista” que venia a amagar l’antiga etiqueta “sobiranista” republicana. És sota aquesta perspectiva que cal entendre la davallada d’ERC en les eleccions del 1984, que va passar a tenir 5 diputats després que Heribert Barrera hagués pactat amb CiU.
Em direu que tot això és història. Però jo crec que els principals actors d’avui dia tenen aquests fets molt presents, encara que sigui en el seu subconscient. Un, per ser historiador. L’altre, per ser fill polític de Jordi Pujol. Actualment, ens trobem davant una nova cruïlla històrica en què els valors republicans i el dret a l’autodeterminació han passat a ser, novament, centrals en la nostra societat. Ha de ser molt difícil d’acceptar pels convergents (igual que va ser difícil d’acceptar per Èdip que s’havia casat amb sa mare) que tots aquests anys de govern han estat possibles gràcies al sacrifici dels republicans. Ara, un cop bona part de la societat ha canviat i s’ha tornat desacomplexadament independentista, els vells valors republicans han ressorgit, i ERC està en clara disposició de tornar a recuperar el protagonisme al capdavant de la Generalitat. És aleshores quan apareix el sentiment de culpa d’Èdip a Convergència que es tradueix en una certa hostilitat envers el seu progenitor. Per la seva part, Junqueras és conscient que pot arribar el moment en què hagi d’acabar com un altre personatge mitològic: Saturn devorant els seus fills. En aquesta estranya parella política, tant l’un com l’altre, en el fons, saben que han coincidit en el espai i en el temps de forma fugaç però que, igual que va passar als anys vuitanta, un està predestinat a succeir l’altre.

Els àngels de Charlie.

Us haig de confessar que l’humor de Charlie Hebdo no em fa punyetera gràcia. Potser es perquè sóc més d’humor anglès que no pas francès. Tant per tant, si haig de triar un humor gamberro, prefereixo El jueves, versió nostrada de la revista francesa i que, per cert, va ser censurada a Espanya per caricaturitzar al seu Mahoma particular, és a dir: el Rei.

Tot i així, hi ha una vinyeta d’aquest número especial (mai millor dit) que han tret després de la matança, que m’ha fet gràcia. Es veu als dos assassins que arriben al cel i es pregunten on estan les noranta verges que, representa, els haurien d’estar esperant amb els braços (o el que sigui) oberts. Al núvol del costat els contesten (es suposa que els dibuixants de la revista assassinats) que estan aquí, idiotes!

Tot plegat em sembla un enorme despropòsit i hi ha coses que no arribo a entendre. Els tipus aquests dels Kalashnicov, si veritablement són uns fanàtics integristes musulmans, com és que van matar directament els dibuixants i no van destruir els dibuixos, si és el que realment els ofenien? En canvi, no es van preocupar ni de les caricatures ni de Mahoma. D’altra banda, si eren el que deien ser, com és que no es van immolar? Per què fugien? No em sembla encaixar aquest comportament amb el d’uns fanàtics integristes disposats a tot. En canvi, sí feien pinta de “professionals” si em permeteu l’expressió. Ben equipats de paramilitars, amb una sang freda i una seguretat en sí mateixos impròpia d’algú que s’ha criat a occident, per molt que s’hagi radicalitzat en els darrers temps. No sé, em fa l’efecte que un es pot convertir a l’Islam en quatre dies però no es torna un sanguinari i fred assassí en quatre dies si abans no ho era. A més, al gerent de la impremta tampoc no li van fer res, el van deixar anar. Digueu-me paranoic però jo aquests tipus els veia més assassins a sou que no pas fanàtics. Els que actuen per fanatisme representen, justament, el contrari d’un comportament a sang freda.

Quin ha estat el resultat immediat de tot plegat? Més control de les comunicacions, més normes restrictives de llibertats, amenaces d’acabar amb Instagram, Whatsapp, i resta de xarxes encriptades, amenaces de derogar el Tractat de Schengen, és a dir, la llibertat de moviments a Europa, control dels viatgers, bases de dades en mans dels Governants, augment de la venda d’armes, en definitiva, una passa enrere en la llibertat i un pas endavant en el control dels ciutadans. La ultradreta neoconservadora ja s’està fregant les mans.

La mà que gronxa el bressol.

La democràcia és aquell sistema polític que ens permet triar per votació les titelles que han de penjar dels fils que mou el poder econòmic. En el cas de Catalunya aquest fils, a més, passen també per Madrid.
Disposar dels instruments d’un Estat, segurament, no serà la solució al trencament d’aquests fils, però serà un pas més per a què aquests no siguin tants, ni tant rígids. Avui dia el marge de maniobra de la Generalitat és força minso. A banda de les restriccions imposades per la globalització de l’economia amb la conseqüent pèrdua de sobirania dels estats, a casa nostra estem encotillats per unes polítiques que, al no fer-les nosaltres, són fetes contra nosaltres. Ni les finances ni bona part de la capacitat legislativa està en mans de les institucions catalanes.

Molt sovint el poder econòmic català s’ha aliat amb el de Madrid intentant jugar les mateixes cartes. És el que avui dia coneixem com a “pont aeri”. El problema és que les cartes sempre han estat de baralla espanyola, ja sabeu: oros, copes, espases i bastos; i, a més, marcades. Això explica com alguns catalans han acabat malament per intentar jugar al mateix joc i, a sobre, voler guanyar. A mi personalment sempre m’ha agradat més la baralla francesa: piques, diamants, cors i trèvols. Trobo que són símbols una mica més dignes que els espanyols i, a més, pots comptar amb fins a dos comodins.

A hores d’ara el govern de Catalunya ja ha gastat un comodí. Va ser el 9N. Sembla ser que només li queda un i el pensa gastar el 27S. A aquestes alçades de la partida, desenganyeu-vos: ja no queden asos ni a les mànigues. A Espanya, entre tant, continuen guardant-se els oros per fer-los servir en el moment oportú de la partida. Jo, francament, fins ara només he vist bastos jugats des de Madrid. I des d’aquí, anem llençant cors per veure si així ens emportem la mà i, finalment, guanyem la partida. Quan més aviat entenguem, tant els d’aquí com els d’allà, que juguem a partides diferents, serà molt millor per tothom.

En definitiva, tenim dret a triar les nostres pròpies titelles i, arribats el cas, a exigir que, de tant en tant, aixequin un dit sense esperar que algú els estiri el fil. No és demanar tant.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 2.132 other followers