Líders

El 4 de juliol de 2017 vaig ser al Teatre Nacional de Catalunya on el Govern en ple ens va presentar les garanties pel referèndum de l’1 d’octubre. Allà se’ns va dir clarament que es faria un referèndum legal i que el resultat seria vinculant (“com sempre”, va ser l’expressió més repetida). Us diria de visitar la web de garanties.cat on apareixia tota la informació del referèndum però a dia d’avui es troba intervinguda per la Guàrdia Civil cosa que, dit sigui de pas, combina molt malament amb el dret a la llibertat d’expressió.

Sigui com sigui, vam votar malgrat les porres i va guanyar el sí. El número de votants va ser 2.286.217, el 43% del cens, amb el 90,2% que va introduir la papereta del sí. No sabem quants vots es van requisar, no sabem quants votants van deixar d’intentar votar per la repressió, no sabem quants votants a l’exterior haguessin votat però és evident que hagués superat el 50% de participació i que el sí va guanyar de carrer. La realitat és que l’Estat espanyol va fer tot el possible per impedir unes votacions “com sempre” la qual cosa, juntament amb la massiva participació malgrat la repressió, justifiquen sobradament una Declaració d’Independència des de la legitimitat que dóna la majoria independentista al Parlament. Tots sabem que es va optar per no seguir per aquest camí. El resultat va ser 155, empresonaments, exilis i unes eleccions autonòmiques convocades per Rajoy pel 21D. Novament, els partits independentistes es van tornar a presentar amb la promesa de fer efectiva la República. Van guanyar obtenint conjuntament la majoria absoluta al Parlament. Per tant, es reafirma l’oportunitat de fer efectiva la Declaració d’Independència tot i que a data d’avui aquesta opció no s’ha materialitzat. De fet, els partits no estan complint, no ja amb el mandat de l’1 d’octubre, sinó que tampoc no compleixen el compromís electoral del 21D. Ara se senten arguments per justificar la modificació del “full de ruta” (si mai hi ha hagut cap): que si no cal posar dates, que si no som prou i cal eixamplar la base, que si la via unilateral és inviable… tots ells arguments molt respectables però que no eren en cap cas els arguments amb els quals es van presentar a les eleccions. Recordem que la situació és excepcionalíssima: els dirigents dels partits sobiranistes estan o bé empresonats o bé a l’exili. Convindreu amb mi que prendre decisions en aquestes circumstàncies per part de persones que no gaudeixen de llibertat és complex. És difícil saber fins a quin punt les decisions estratègiques que prenen en relació al partit i el Govern no estan condicionades per la seva situació personal i per la imminència d’un judici que pot comportar fins a trenta anys de presó. Seria molt humà i comprensible que fos així.

En aquest punt podríem recordar la paràbola de l’ovella perduda (Lluc 15, 1-10), o la del fill pròdig, que ens ensenyen a no criticar i acceptar amb alegria la recuperació al camí recte d’aquell que s’havia distanciat. Però sent jo ateu com sóc i no considerant la Bíblia més que un llibre de faules com el Quixot, deixaré la comparació com un mer recurs literari sense afany d’adoctrinament. La realitat és que els veritables líders de la independència no són cap dels governants dels darrers anys. Els veritables líders, no ho oblidem, som la gent. I aquests seguim igual de determinats, o més, que abans de l’1 d’octubre.

Anuncis

Tracte o truc

M’ha indignat l’article titulat “La mentida global” del Toni Soler al diari Ara on ve a justificar les mentides de la classe política. A mi, francament, que menteixin els polítics que no votaria mai m’és absolutament igual. Que ens haguessin mentit en el passat, mira! Però que tot plegat hagi de servir per justificar les mentides dels polítics independentistes amb l’argument de “i els altres han mentit més”, a mi no em serveix de justificació.

Si ens van mentir l’1 d’octubre, com diu el Toni Soler, que pleguin però ja. Si volem fer un país nou, una República és per tenir, entre altres coses l’opció de deixar fora de la cosa pública a mentiders, lladres i corruptes. No donem, si us plau, carta de naturalesa a la mentida en la política. Em nego. La gent no vam votar una mentida. La gent no vam comprar una mentida a consciència. No era mentida la defensa amb els nostres cossos de les urnes l’1 d’octubre. No era mentida els que, honestament, treballaven a l’ombra per preparar estructures d’estat que van acabar a l’aigüera de la Història (algun dia, prudentment, se’n parlarà també d’això). Com tampoc no va ser mentida la realització de les consultes populars organitzades per la gent, sense els polítics, anys abans. Tampoc no va ser mentida el vot dels ciutadans el 21 de desembre quan uns ens prometien el retorn del President i la restitució del “Govern legítim” i altres el desplegament de la República. No, no accepto que se’ns digui ara que era la típica retòrica buida que fan servir els partits polítics en les eleccions. I que ja se sap: tothom menteix.

Seré més benvolent que el Toni Soler i diré que no ens van mentir. Crec que van ser incapaços. Incapaços de dur a terme el mandat de l’1d’octubre i incapaços de complir amb allò promès el 21 de desembre. En allò que ens han mentit, però, és en no explicar-nos clarament els motius de la seva incapacitat. Mentre Puigdemont no ens expliqui perquè diu ara que es va equivocar suspenent la declaració de la independència i perquè ho va fer, serà impossible que els entenguem. Mentre no ens expliquin perquè han renunciat al mandat del 21 de desembre, serà inevitable que apareguin veus que diguin, amb naturalitat, que ens van mentir. Però jo, a diferència del Toni Soler, no accepto amb resignació cristiana la mentida dels nostres polítics. Els qui ens van enganyar han de plegar ipso facto i deixar pas a gent immaculada que en cap cas no poden ser cap dels que han estat governant durant els darrers quaranta anys en un sistema que, sembla ser, ha fet de la mentida els seu modus vivendi. I els incapaços, en bona lògica, tampoc no poden continuar.

No estic disposat a què ens canviïn l’1d’octubre per l’1 de novembre: tracte o truc? Exigeixo tracte.

Primàries i ERC

El 10 d’abril de 2011 més de 257.000 ciutadans de Barcelona van participar de la consulta popular sobre la independència. La participació al referèndum de l’1 d’octubre a Barcelona va ser (vots segrestats a banda) de més 446.000 persones. En la consulta del 9N a Barcelona van participar més de 500.000 persones. De manera que, sense els milers de policies disposats a reprimir a cop de porra les votacions, es podria dir que de l’ordre de 250.000 persones en només 6 anys s’han sumat a Barcelona a l’exercici de l’autodeterminació des de la consulta del 10A. Aquell va ser un moviment popular que es va iniciar amb una roda de premsa davant de la Sagrada Família aglutinant les primeres entitats que donaven suport i que em va tocar coordinar fins que es va posar la maquinària en marxa. Mesos més tard es va incorporar també a aquest tsunami participatiu l’Alfred Bosch que va acabar sent de facto el portaveu de la consulta batejada com a Barcelona Decideix. En aquella època, governava el PSC a l’ajuntament de Barcelona. A diferència del que va succeir a altres municipis on es van realitzar consultes populars, el consistori socialista va fer tot el possible per no fer la feina fàcil als organitzadors del 10A. Era un PSC governat, entre altres, pel mateix Ernest Maragall.

Certament ha plogut molt des d’aleshores i res no ha tornat a ser igual, ni la gent, ni els partits polítics. El PSC no és ara el mateix, no existeix CiU, ni Iniciativa que ha quedat subsumida en un mar de sigles podemita, Ciutadans s’ha menjat el PP, ha aparegut la CUP i ERC ha guanyat la centralitat. I és que els votants tampoc no són els mateixos. Ni Barcelona.

Aquesta mutació del panorama barceloní explica molts dels moviments dels partits cara a les eleccions municipals del 2019. El cas d’ERC mereix un comentari a banda. Des del meu punt de vista, Bosch representa la continuïtat del moviment de les consultes populars, de l’independentisme i dels valors republicans. La seva acció política cal entendre-la més en la lògica sobiranista que en l’eix esquerres-dretes. L’Ernest Maragall, en canvi, respon millor a la dinàmica esquerres-dretes. Ell mateix s’autodefineix al seu perfil com a socialista, no pas com a independentista. El seus antecedents polítics els trobem a la Barcelona olímpica i al govern tripartit. Per aquest motiu, les relacions de Bosch amb la Colau i amb el PSC necessàriament han de ser més complicades que les que pugui tenir Maragall.

D’una banda, recordem que Bosch va ser triat en unes primàries al més de març amb un 87% de suports. Francament, no s’entén que sis mesos després es desdigui del seu compromís polític. La seva trajectòria a l’ajuntament, el suport de la militància i les bones expectatives electorals fan de difícil comprensió la decisió, tot i que la respecto. És inevitable dubtar d’una decisió política presa en un despatx com si s’hagués pactat un intercanvi de cromos («tu a exteriors, jo a l’ajuntament) per propiciar un nou tripartit d’esquerres a Barcelona. La justificació de l’existència d’unes enquestes que ningú no ha vist no semblen un motiu prou sòlid. Sobretot, perquè només han passat 6 mesos de la seva elecció i perquè encara en queden 8 mesos més per les eleccions. Les enquestes, com tots sabem, no sempre l’encerten. Arribats al cas, estàvem a temps de canviar les coses que facin falta per redirigir un rumb que tampoc anava malament. Per tant, la motivació de la renúncia ha de ser altra.

D’altra banda, sorprèn que el candidat cessant, l’Alfred Bosch, nomenés substitut l’Ernest Maragall quan aquesta decisió correspon a la militància. Sorprèn també que el candidat postulat, i sobre el qual el Bosch ha fet el sacrifici, no estigués ni tant sols present en l’assemblea on es va anunciar el canvi. Altres prioritats tindria. Però, a més, hores d’ara l’Ernest Maragall tampoc no ha deixat clar que es presenti a les primàries. Insòlit.

Sigui com sigui, s’hauran de celebrar unes noves primàries en les que la militància es pugui tornar a expressar en plena llibertat i en les que, per salut democràtica del partit, de la ciutat i del país, espero que s’hi presenti algun candidat més disposat a mirar cap al futur que no pas al passat, que sigui capaç d’escoltar els ciutadans, tal com vam fer en les consultes populars, que el seu referent sigui la República i no la ciutat olímpica i autonòmica. I estaria bé que no es tanqui la porta a participar en unes primàries obertes, com les plantejades per l’ANC i que haurien de permetre, igual que les consultes populars, implicar i apoderar els ciutadans. A la militància ha de correspondre l’última paraula.

Pedro Sánchez i l’amnistia fiscal

El Gobierno de España s’ha desdit de publicar la llista d’amnistiats fiscals. L’excusa és que, segons diuen ara, aniria contra l’article 9.3 de la CE. Sobre aquesta decisió deixeu-me dir el següent.

En primer lloc, Pedro Sanchez ja coneixia la Constitució fa dos anys quan va demanar a Rajoy la publicació de la llista. Dir, ara que governa, que no pot perquè és inconstitucional és cinisme del bo. A més, cal recordar que va ser el PSOE mateix qui va presentar el recurs davant el TC.

En segon lloc, L’article 9.3 parla de la irretroactivitat de les sancions. La publicació de les llistes no és cap sanció sinó que es tracta d’un acte de transparència i dignitat política.

En tercer lloc, si parlem de contravenir la carta magna, n’hi ha altres preceptes de la Constitució que es veuen vulnerats per la no publicació de la llista. Què passa amb els principis de justícia tributària de l’article 31? Què passa amb el principi d’igualtat? Recordem que altres contribuents (per exemple Messi) que sí van pagar TOT el que tocava, incloses sancions, interessos de demora, recàrrecs i fins i tot delictes penals, sí van veure publicats els seus noms. En canvi, els que van defraudar no van pagar recàrrecs ni interessos ni sancions i, a sobre, gaudeixen de total opacitat avalada pel govern. És això igualtat? És això justícia tributària?

Però, és més, què passa amb aquelles persones de la llista que ostenten (o ocupaven) un càrrec públic? Per la llei de transparència i per prevenció de la corrupció hauria de fer-se pública la seva situació fiscal.

En quart lloc, convé recordar que l’article 195bis de la Llei General Tributària diu que s’han de publicar els deutors demés d’1 milió d’euros que no haguessin pagat quan tocava. Tot fa pensar que molts dels declarants acollits a l’amnistia fiscal respondrien a aquest perfil. Res no impedeix que es publiqui la llista més que les excuses de mal pagador del Govern. Per tant, aquest canvi de criteri del Govern alimenta les sospites que li han tremolat les cames quan han vist els noms que hi ha a la llista.

I, finalment, és indignant que el PP tirés endavant una amnistia fiscal sabent que seria inconstitucional (i ho van fer igualment) i en canvi, ara, el Pedro Sánchez abans que es manifesti el TC ja diu ell que no pot publicar la llista per ser inconstitucional. Que s’arrisqui, com va fer el PP, i esperi a veure si el TC té arguments o no per declarar inconstitucional la publicació de la llista. Al final clamarem per un Snowden o un Falciani que facin la feina de publicar les llistes de defraudadors.

D’altra banda, Pedro Sánchez ha  anunciat que no hi hauran més amnisties fiscals ja que les prohibirà per llei. Aquest gest per mi no ofereix cap mena de credibilitat. Espanya té una llarga trajectòria d’amnisties fiscals (des de l’any 1977 han estat cícliques). Una llei es modifica amb una altra llei, això no és cap garantia. Si vol que ens el creiem, el que hauria de fer és plantejar una reforma de l’article 31 de la Constitució on es digui que les amnisties fiscals estaran taxativament prohibides. Recordeu que quan els va convenir van modificar l’article 135 de la CE per garantir el pagament del deute per sobre de les despeses socials. Doncs que ho facin també així, altrament no serà més que política de “postureo”.

Per acabar, només diré que la proposta de establir un mínim (efectiu) del 15% en l’impost de societats em sembla un gran anunci però no me l’acabo de creure. Recordem que SOCIMIS i SICAVS pràcticament no paguen res. Les farà tributar ara al 15%? No m’ho crec. El que sí em creuria és una reforma, redefinició i supressió dels beneficis fiscals. Aquí és on tenim els veritables forats a la legislació per on s’escapa bona part de l’eficiència de la recaptació.

Dia sense IVA

Anys enrere la percepció de la seguretat viària era vista d’una altra forma. No portàvem casc a la moto, ni cinturons de seguretat als cotes ni cadiretes pels nens. Els cotxes no tenien ABS ni airbag ni cap de les mesures de seguretat passiva que avui ens semblen imprescindibles. No es percebia tant el risc i, fins i tot, quedava bé dir que conduïes molt de pressa i que, per exemple, havies fet Barcelona-Pamplona en quatre hores esperant signes d’admiració i reconeixement. Aquestes actituds avui dia han canviat i, segurament, si les diguessis rebries algun insult per temerari i per posar en risc la vida dels altres. Les actituds i els valors canvien, afortunadament. Però en el món dels impostos les coses no han canviat tant com en el de la seguretat viària.

Abans va ser la Lola Flores (“si cada espanyol me diese una peseta..”), avui dia és Messi o Cristiano Ronaldo. L’Agencia Tributària espanyola sempre ha tirat de propaganda i de la política de la por per induir al pagament d’impostos. Ja us dic jo que no els ha funcionat massa bé. Espanya segueix sent un dels països d’Europa amb més economia submergida, més frau fiscal i una administració tributària ineficient. Sense entrar ara en els motius d’aquesta ineficiència si voldria parlar del perquè d’aquesta aversió a pagar impostos.

Els motius que porten a què algú no vulgui pagar impostos poden ser molt variats. D’excuses, mai no faltaran. Que si són complicats, que si són molt alts i ja en paguem prou, que si ves a saber en què s’ho gastaran, que si altres no paguen per què haig de pagar jo, que pagui un altre que jo vaig molt just, etc. L’actitud de la gent no acaba de canviar al llarg dels anys a l’hora de pagar els impostos. Recordem que la paraula “impost” ja ho diu tot: el pagues per imposició, no per voluntat. Segurament caldria incrementar les campanyes de conscienciació vers el pagament d’impostos per introduir un canvi cultura, igual que es va fer amb la seguretat viària o el consum de tabac. Aquest canvi de cultura s’ha de fer des de les escoles passant per l’exemplaritat en l’ús dels diners públics, tant dels polítics (cotxes oficials, per exemple) fins les decisions de despesa pública (despesa militar, rescat d’autopistes i bancs). Però també hauríem de canviar en el nostre dia a dia. El clàssic “amb iva o sense” quan et fan un servei o el “vols factura?” s’haurien de desterrar del nostre vocabulari. És per això que em sorprèn la naturalitat com, tant les empreses com la mateixa societat, accepta les campanyes del “dia sense iva” que fan comerços com Worten, MediaMarkt, El Corte Inglés, Carrefour i moltíssimes altres. Es tracta d’un tipus de campanyes enganyoses ja que sí es paga l’IVA (consisteix en una rebaixa del 21%) però quan passes per caixa l’IVA es paga, com no pot ser d’una altra manera. El que no sé és què passaria si, un cop a caixa, algú digués que no vol pagar l’IVA, tal com diu la campanya…Però bé, més enllà de que no sigui cert que no es pagui l’IVA, aquesta mena de campanyes transmeten la idea (falsa) que l’IVA és quelcom prescindible per voluntat de les parts, com les factures que ens ofereixen sense IVA. Des del meu punt de vista, aquestes campanyes haurien d’estar prohibides per fer “apologia del frau fiscal” i haurien de ser els ciutadans mateixos els primers que assenyalessin els comerços que indueixen a aquest comportament insolidari en el pagament d’impostos ja que amb aquests diners que es deixen de pagar s’haurien de finançar els serveis que han de rebre els ciutadans.