Entrevista a ETB sobre l’amnistia fiscal

https://www.google.com/url?hl=ca&q=https://amp.eitb.eus/es/television/programas/esta-pasando/videos/detalle/5737725/video-xavier-martinezgil-economista-amnistia-fiscal-pedro-sanchez/?__twitter_impression%3Dtrue&source=gmail&ust=1532011890607000&usg=AFQjCNFsDqa4HpSgZ2ZW8vkvOyn6dDbXdA

 

Anuncis

Pedro Sánchez i l’amnistia fiscal

El Gobierno de España s’ha desdit de publicar la llista d’amnistiats fiscals. L’excusa és que, segons diuen ara, aniria contra l’article 9.3 de la CE. Sobre aquesta decisió deixeu-me dir el següent.

En primer lloc, Pedro Sanchez ja coneixia la Constitució fa dos anys quan va demanar a Rajoy la publicació de la llista. Dir, ara que governa, que no pot perquè és inconstitucional és cinisme del bo. A més, cal recordar que va ser el PSOE mateix qui va presentar el recurs davant el TC.

En segon lloc, L’article 9.3 parla de la irretroactivitat de les sancions. La publicació de les llistes no és cap sanció sinó que es tracta d’un acte de transparència i dignitat política.

En tercer lloc, si parlem de contravenir la carta magna, n’hi ha altres preceptes de la Constitució que es veuen vulnerats per la no publicació de la llista. Què passa amb els principis de justícia tributària de l’article 31? Què passa amb el principi d’igualtat? Recordem que altres contribuents (per exemple Messi) que sí van pagar TOT el que tocava, incloses sancions, interessos de demora, recàrrecs i fins i tot delictes penals, sí van veure publicats els seus noms. En canvi, els que van defraudar no van pagar recàrrecs ni interessos ni sancions i, a sobre, gaudeixen de total opacitat avalada pel govern. És això igualtat? És això justícia tributària?

Però, és més, què passa amb aquelles persones de la llista que ostenten (o ocupaven) un càrrec públic? Per la llei de transparència i per prevenció de la corrupció hauria de fer-se pública la seva situació fiscal.

En quart lloc, convé recordar que l’article 195bis de la Llei General Tributària diu que s’han de publicar els deutors demés d’1 milió d’euros que no haguessin pagat quan tocava. Tot fa pensar que molts dels declarants acollits a l’amnistia fiscal respondrien a aquest perfil. Res no impedeix que es publiqui la llista més que les excuses de mal pagador del Govern. Per tant, aquest canvi de criteri del Govern alimenta les sospites que li han tremolat les cames quan han vist els noms que hi ha a la llista.

I, finalment, és indignant que el PP tirés endavant una amnistia fiscal sabent que seria inconstitucional (i ho van fer igualment) i en canvi, ara, el Pedro Sánchez abans que es manifesti el TC ja diu ell que no pot publicar la llista per ser inconstitucional. Que s’arrisqui, com va fer el PP, i esperi a veure si el TC té arguments o no per declarar inconstitucional la publicació de la llista. Al final clamarem per un Snowden o un Falciani que facin la feina de publicar les llistes de defraudadors.

D’altra banda, Pedro Sánchez ha  anunciat que no hi hauran més amnisties fiscals ja que les prohibirà per llei. Aquest gest per mi no ofereix cap mena de credibilitat. Espanya té una llarga trajectòria d’amnisties fiscals (des de l’any 1977 han estat cícliques). Una llei es modifica amb una altra llei, això no és cap garantia. Si vol que ens el creiem, el que hauria de fer és plantejar una reforma de l’article 31 de la Constitució on es digui que les amnisties fiscals estaran taxativament prohibides. Recordeu que quan els va convenir van modificar l’article 135 de la CE per garantir el pagament del deute per sobre de les despeses socials. Doncs que ho facin també així, altrament no serà més que política de “postureo”.

Per acabar, només diré que la proposta de establir un mínim (efectiu) del 15% en l’impost de societats em sembla un gran anunci però no me l’acabo de creure. Recordem que SOCIMIS i SICAVS pràcticament no paguen res. Les farà tributar ara al 15%? No m’ho crec. El que sí em creuria és una reforma, redefinició i supressió dels beneficis fiscals. Aquí és on tenim els veritables forats a la legislació per on s’escapa bona part de l’eficiència de la recaptació.

Dia sense IVA

Anys enrere la percepció de la seguretat viària era vista d’una altra forma. No portàvem casc a la moto, ni cinturons de seguretat als cotes ni cadiretes pels nens. Els cotxes no tenien ABS ni airbag ni cap de les mesures de seguretat passiva que avui ens semblen imprescindibles. No es percebia tant el risc i, fins i tot, quedava bé dir que conduïes molt de pressa i que, per exemple, havies fet Barcelona-Pamplona en quatre hores esperant signes d’admiració i reconeixement. Aquestes actituds avui dia han canviat i, segurament, si les diguessis rebries algun insult per temerari i per posar en risc la vida dels altres. Les actituds i els valors canvien, afortunadament. Però en el món dels impostos les coses no han canviat tant com en el de la seguretat viària.

Abans va ser la Lola Flores (“si cada espanyol me diese una peseta..”), avui dia és Messi o Cristiano Ronaldo. L’Agencia Tributària espanyola sempre ha tirat de propaganda i de la política de la por per induir al pagament d’impostos. Ja us dic jo que no els ha funcionat massa bé. Espanya segueix sent un dels països d’Europa amb més economia submergida, més frau fiscal i una administració tributària ineficient. Sense entrar ara en els motius d’aquesta ineficiència si voldria parlar del perquè d’aquesta aversió a pagar impostos.

Els motius que porten a què algú no vulgui pagar impostos poden ser molt variats. D’excuses, mai no faltaran. Que si són complicats, que si són molt alts i ja en paguem prou, que si ves a saber en què s’ho gastaran, que si altres no paguen per què haig de pagar jo, que pagui un altre que jo vaig molt just, etc. L’actitud de la gent no acaba de canviar al llarg dels anys a l’hora de pagar els impostos. Recordem que la paraula “impost” ja ho diu tot: el pagues per imposició, no per voluntat. Segurament caldria incrementar les campanyes de conscienciació vers el pagament d’impostos per introduir un canvi cultura, igual que es va fer amb la seguretat viària o el consum de tabac. Aquest canvi de cultura s’ha de fer des de les escoles passant per l’exemplaritat en l’ús dels diners públics, tant dels polítics (cotxes oficials, per exemple) fins les decisions de despesa pública (despesa militar, rescat d’autopistes i bancs). Però també hauríem de canviar en el nostre dia a dia. El clàssic “amb iva o sense” quan et fan un servei o el “vols factura?” s’haurien de desterrar del nostre vocabulari. És per això que em sorprèn la naturalitat com, tant les empreses com la mateixa societat, accepta les campanyes del “dia sense iva” que fan comerços com Worten, MediaMarkt, El Corte Inglés, Carrefour i moltíssimes altres. Es tracta d’un tipus de campanyes enganyoses ja que sí es paga l’IVA (consisteix en una rebaixa del 21%) però quan passes per caixa l’IVA es paga, com no pot ser d’una altra manera. El que no sé és què passaria si, un cop a caixa, algú digués que no vol pagar l’IVA, tal com diu la campanya…Però bé, més enllà de que no sigui cert que no es pagui l’IVA, aquesta mena de campanyes transmeten la idea (falsa) que l’IVA és quelcom prescindible per voluntat de les parts, com les factures que ens ofereixen sense IVA. Des del meu punt de vista, aquestes campanyes haurien d’estar prohibides per fer “apologia del frau fiscal” i haurien de ser els ciutadans mateixos els primers que assenyalessin els comerços que indueixen a aquest comportament insolidari en el pagament d’impostos ja que amb aquests diners que es deixen de pagar s’haurien de finançar els serveis que han de rebre els ciutadans.

Falciani

Vaig conèixer a Hervé Falciani just un any abans de la seva detenció. Va ser també a Madrid i també amb ocasió d’una jornada sobre paradisos fiscals en la que vam compartir taula rodona. És un tipus simpàtic, afable, amb un accent estranger que recorda al Hristo Stoikov. El seu posat, amb americana, camisa impol·lutament blanca perfectament planxada i el seu cabell pentinat a la Mario Conde, contrastaven amb l’aspecte informal que dúiem la resta: periodistes, activistes socials i podemites, ja m’enteneu. Aquest any, ell repetia participació en la jornada de celebració de la lluita contra els paradisos fiscals a Madrid (jo, aquest cop, a Barcelona). Sorprenentment, la policia el va detenir per ordre de la Fiscalia just abans de la conferència titulada “Cuando decir la verdad es heroico” organitzada pel la Plataforma per la Justicia Fiscal.

Recordem que gràcies a la coneguda com a “llista Falciani” es va posar en evidència una llarga llista de defraudadors a Europa. Només a l’Estat espanyol ha servit per a què l’AEAT recaptés quasi 300 milions d’euros que defraudadors espanyols amagaven al paradís fiscal suís a través del banc HSBC.

Aquest enginyer de sistemes ha estat posat en llibertat amb mesures cautelars com a resultes del procés d’extradició iniciat per Suïssa. Però recordem que a el país helvètic ja va ser jutjat i condemnat (en absència) al 2013, de manera que un nou processament pels mateixos fetes contravindria greument principis judicials. D’altra banda, resulta ben estrany que ara el detinguin quan l’ordre de detenció dictada per Suïssa és de 3 de maig de 2017. Això ha fet aixecar les sospites que es pogués utilitzar com a moneda de canvi (ironia d’expressió) amb les autoritats suïsses a canvi de Gabriel i Rovira. Costa d’entendre que una persona que no només no s’ha amagat mai, amb domicili conegut a Espanya, amb presència freqüent a actes públics, estret col·laborador de les autoritats espanyoles, fos considerat ara per la policia com a un “fugitiu”. I més quan la mateixa Audiència Nacional al 2013, a petició de la Fiscalia, no va acceptar l’extradició de Falciani a Suïssa.

Aquest episodi posa de manifest diversos problemes molt preocupants del nostre sistema. El primer, és la sospita de la manca de separació de poders on els criteris judicials queden sotmesos als interessos polítics. El segon, és la inseguretat jurídica. Quina confiança podem tenir davant de canvis de criteri feblement justificats de les autoritats públiques? Quina confiança es pot tenir en un Estat que deixa a l’estacada a un valuosíssim col·laborador que ha permès recuperar 300 milions d’euros a l’erari públic? I aquí arribem al tema més preocupant de tots. Com tracta el poder polític als delators (whistleblowers en la seva expressió en anglès)? A Espanya, com a la majoria de països de la Unió Europea, sembla no preocupar massa protegir a qui denunciï irregularitats, ja sigui a defraudadors fiscals o a corruptes. Al contrari. Si es crea incertesa al denunciant això farà desanimar a futurs denunciants i els poderosos continuaran fent i desfent impunement. Una societat que de veritat volgués evitar el frau i la corrupció faria tot el possible per protegir jurídicament (i fins i tot premiar) al denunciant.

Tots hem vist com des de la “llista Falciani”, seguit de Wikileaks, Luxleaks o els Panama Papers, han servit per treure a la llum grans defraudadors. Però no només això, també ha fet augmentar la consciència social de la magnitud de la tragèdia del frau, i així s’ha provocat que les autoritats comencessin a canviar legislacions per lluitar contra aquest frau, no sense la pressió dels grans lobbies econòmics que saben com influenciar en els polítics de la dreta (i molts dels que es fan dir d’esquerres) per a què aquestes legislacions no passin de declaracions d’intencions sense impacte en l’economia (la seva economia) real. Així ho vam veure amb el resultat de la Comissió Pana al Parlament Europeu.

En definitiva, un aspecte crític per lluitar contra el frau és saber protegir eficaçment els delators. Per això jo també demano #FreeFalciani.

Investim el President

La presència de part del legítim Govern de la Generalitat en diversos països europeus està posant a prova els fonaments de la democràcia en el vell continent. És com una mena de stress-test dels drets i les llibertats. Sabem que Suïssa i Bèlgica superen el test. Aviat veurem com el Regne Unit, des d’Escòcia, també. Finlàndia i Dinamarca (per on va passar Puigdemont amb l’Euroordre ja activada) també. Ara li toca el torn a Alemanya. No caldrà que els recordem que l’any 1940 la Gestapo va detenir Companys per lliurar-lo al règim feixista espanyol. Estic segur que ho tenen ben present. El país teutó no només no té res a veure amb el Tercer Reich sinó que, a diferència d’Espanya, ha passat comptes amb el seu fosc passat feixista.

El cas Puigdemont, a Europa, no va d’uns drets o responsabilitats individuals. Va dels “cas català”. No s’està discutint sobre una persona i el seu comportament particular, sinó sobre un president electe, cessat il·legítimament (i, provablement, il·legalment) en exercici d’unes potestats públiques i d’un mandat electoral. Per tant, el que hauran de decidir a Alemanya és si tracten a Puigdemont com un delinqüent comú o com un representant triat democràticament pel poble de Catalunya. A Puigdemont no se’l pot jutjar per actes comesos a títol individual sinó per portar a terme l’exercici del dret a l’autodeterminació en mans del poble de Catalunya. I dic poble, conscientment, perquè és aquesta la denominació que fa el Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides en el seu article primer quan es refereix al dret dels pobles a exercir el dret a l’autodeterminació. És un tractat subscrit, no només per Alemanya sinó també per Espanya que el va publicar al BOE l’any 1977 i, per tant, forma part de l’ordenament jurídic espanyol. Sé que moltes veus (unionistes) s’aferren a que aquest dret no és aplicable a Catalunya ja que està limitat a les colònies. Però només heu de pensar en Escòcia, Quebec, les repúbliques bàltiques, Txèquia, Eslovàquia, les repúbliques de la extinta Iugoslàvia, Ucraïna, Crimea, i un llarg etcètera, on tots tenen en comú que mai han estat una colònia.

La cosa no va, doncs, d’independència sinó del dret a l’autodeterminació el qual se’ns nega des d’Espanya. És aquest punt sobre el qual hauria de decidir Alemanya. Tots els “delictes” que s’imputen a polítics catalans són conseqüència de permetre l’exercici d’un dret fonamental basat en la concepció de Catalunya com a “poble”. Espanya nega la condició de poble a Catalunya i, per tant, de subjecte polític. Però el seu gran fracàs és que a base de negar-nos ens està reconeixent (sabeu allò que diuen els publicistes: “no pensis en un elefant” per a què, immediatament et vingui la imatge d’un elefant al cap?). Doncs Catalunya, a ulls del món, és un indiscutible subjecte polític. La forma que ens reconeguin és que nosaltres mateixos ho fem. El primer pas? Investir el legítim president de la Generalitat al Parlament de Catalunya.

Dret a l’autodeterminació

Davant l’ofensiva de les institucions de l’estat espanyol contra l’independentisme, molt sovint, perdem la perspectiva de tot plegat. Detencions, amenaces, declaracions, menyspreu quan no odi, ens distreuen de quin és el conflicte de fons. L’assumpte és molt senzill: Catalunya vol exercir el dret a l’autodeterminació i l’estat espanyol li nega aquest dret.

No parlem d’independència ni de República ni de cap altra cosa (que en tot cas són posteriors a exercir aquest dret). El que persegueix l’estat espanyol és negar l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació. I ho fa contravenint els seus compromisos amb la comunitat internacional. Recordem novament que Espanya té subscrit el Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides que reconeix en el seu article primer el dret a l’autodeterminació dels pobles. Se’l passen pel folre. I ho fan amb la complicitat de la comunitat internacional (dels Estats, no de la opinió pública) que no es vol violentar cridant a l’ordre democràtic a un dels seus. I ho fan esmicolant la separació de poders i els principis bàsics de qualsevol estat de dret amb el silenci còmplice de l’esquerra, fins i tot rupturista, espanyola. I ho fan amb la complicitat de tots els poders de l’Estat. I és que hem constatat que a l’Estat espanyol hi ha un principi que està per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, de la separació de poders, de les garanties democràtiques: la unitat d’Espanya. És el “atado y bien atado” que Franco va encomanar al Rei, que aquest ha transmès al seu fill i que ara descobrim que està escrit a l’article 2 de la Constitució espanyola segons la interpretació dels hereus del franquisme. Els catalans, ja ho sabem, hem de romandre espanyols a la força. No podem triar. No compta la nostra voluntat ni la nostra opinió. “Españoles por cojones”.

Arribats a aquest punt, crec que l’estratègia dels polítics sobiranistes estigui condicionada per no violentar els poders de l’Estat espanyol és un error. Qualsevol moviment d’aquests serà aixafat igualment per l’aparell de l’estat. De fet, ja hem vist com la justícia “tolera” la ideologia independentista permetent que aquests partits es presentin a les eleccions (de moment) però condemna a la presó si sospita que poden dur a terme el seu programa electoral. Sé que ha de ser dur pels partits prendre decisions mentre tenen els seus líders empresonats, a l’exili o amenaçats judicialment. Però han d’entendre que són únicament uns mandataris. Ho han d’entendre ells, ho haurien d’entendre a Espanya (que no ho entendran mai) i ho han d’entendre al món. I la millor forma de que ho entengui tothom és deixant clar constantment que ells, els polítics, només estan complint amb el legítim dret a l’autodeterminació que els ha encomanat portar a terme el poble. Aquest és un missatge clar i potent que poden entendre a l’exterior. De manera que totes les decisions que es prenguin han de ser conseqüents amb l’exercici d’aquest dret fonamental. I la primer decisió és investir el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, al Parlament de Catalunya. No cal inventar res més. Qualsevol altra fórmula que es busqui per no violentar els poders de l’Estat espanyol està condemnada al fracàs. Fem el que fem, ells ho atacaran. Per tant, fem allò que sigui més democràtic, més coherent amb el dret a l’autodeterminació i, per tant, més comprensible per la comunitat internacional. I cal fer-ho així, primer, perquè ells tenen la força. Segon perquè si no actuem amb fermesa democràtica i coherència demostrarem que som dèbils. I tercer perquè ha de quedar clar que estem exercint el legítim dret a l’autodeterminació. No hem de renunciar mai.

Puigdemont: el candidat Schrodinger

Els catalans, atès que tradicionalment ens hem vist obligats a nedar a contracorrent, hem aprés una estranya i ancestral habilitat de sobreviure de forma imaginativa a qualsevol contratemps. La necessitat aguditza la creativitat i, si això afegim que vivim a la vora del Mediterrani, el resultat es que som capaços d’aportar solucions avantguardistes a situacions que abans mai ningú no havia adoptat. Recordo com quan abans de les olimpíades de Barcelona i, a la vista del dèficit d’hotels d’aleshores, algú va pensar que es podrien habilitar vaixells amarrats al port com a hotels. D’allà als piolins, ja veieu. També vam ser pioners en autopistes de peatges o amb la primera línia de ferrocarril de la península. Vam inventar el chupachups, la pesseta i el Danone. Però és en l’àmbit de la política on m’atreviria a dir que hem estat més enginyosos. Des del pactisme nascut al segle XIII fins el “pacte fiscal“ del Mas, passant per l’artefacte de les mancomunitats, l’Estatut d’autonomia o el peix al cove” del pujolisme, no ens hem cansat mai d’inventar mecanismes que permetin fer girar la roda al hàmster sense fi. Ara, la perfecció ha arribat a límits més sofisticats. Hem inventat una nova branca del coneixement: la política quàntica.
Igual que els electrons podrien ser al mateix temps a dos llocs diferents, ens trobem que, mentre no sigui investit, Puigdemont el podem trobar a Brussel•les i al Parlament alhora. En el gat de la paradoxa de Schrodinger no sabrem si està viu o mort fins que no obrim la caixa on està tancat amb el verí, amb un 50 per cent de probabilitats de que hagi mort. Per tant, mentre no obrim la tapa el gat estarà viu i mort (teòricament) al mateix temps. Serà amb la nostra observació que transformarem el seu estat i passarà (oficialment) a estar o viu o mort. Amb Puigdemont passa igual. Amb el limbe que es troba ara el Parlament per culpa de la (aquesta sí) creativa resolució del Tribunal Constitucional, resulta que Puigdemont és i no és candidat al mateix temps; és fugitiu però no ho és de la justícia (té llibertat de moviments per tot el món); està a Brussel.les i a Barcelona alhora; és President de la Generalitat (el 155 que el va cessar és il•legítim) i no ho és al mateix temps. Fins i tot la República Catalana neonata té aquest caràcter Schorodingerdià: existeix i no existeix al mateix temps.
Francament, crec que ha arribat el moment en què aixequem la tapa de la capsa i que, en virtut de la determinació de l’observació de la realitat efectuada per més de dos milions de votants donem per existent la República proclamada el 27 d’octubre i superem aquesta etapa de política quàntica per situar-nos, de nou, sota la doctrina de les universals lleis de Newton: acció i reacció.