Paradisos fiscals

Tot va començar amb un error. Els britànics deien “Tax haven”, que vol dir literalment “refugi fiscal”. Els francesos, en una mala traducció, van canviar “haven” per “heaven” i els van dir “paradís fiscaux”. Nosaltres, en la nostra tradicional estultícia, vam adoptar la forma afrancesada en comptes de l’original anglesa i els diem “paradisos fiscals”. Sigui com sigui el nom, identifica aquelles parts del món on les grans multinacionals i el gran capital porten els seus beneficis per a no pagar impostos al nostre país. Des de la Plataforma per una Fiscalitat Justa fa temps que venim fent pedagogia contra aquestes pràctiques elusives i fem propostes per millorar el nostre sistema fiscal.

Durant la setmana de l’1 al 7 d’abril se celebra la setmana d’acció global contra els paradisos fiscals. La data triada coincideix amb el primer aniversari des que es va fer públic el cas conegut com a “Panama papers”, per la qual cosa l’acció reivindicativa és compartida a nivell mundial amb l’organització Global Alliance for Tax Justice. Tal com diu el manifest d’aquesta campanya “Els paradisos fiscals són els vaixells insígnia de l’actual economia de casino, constitueixen una burla a la legalitat internacional i no posseeixen cap base econòmica d’interès per al bé comú, només serveixen als interessos espuris de les elits econòmiques, delinqüents financers i criminalitat organitzada. Són autèntiques xacres econòmiques que aprofundeixen la desigualtat, contribueixen a crear desequilibris, crisis econòmiques i corroeixen la democràcia. Per tant, han de ser eradicats per la comunitat internacional.”

A Espanya, quasi totes les empreses de l’IBEX35 operen amb paradisos fiscals. Si bé és cert que a escala de país és difícil lluitar contra aquestes pràctiques elusives també és cert que no tenim cap obligació de donar un bon tracte a les empreses i grans patrimonis que no acrediten un comportament fiscal responsable a casa nostra. És per això que, des de fa algun temps, la Plataforma per una Fiscalitat Justa va llençar la campanya de Zones Lliures de Paradisos Fiscals (ZLPF) que promou entre les administracions l’aprovació de mocions a favor d’evitar la contractació pública amb aquelles empreses que no acreditin un comportament fiscal responsable o que operin mitjançant paradisos fiscals. El Parlament de Catalunya així ho va recollir en la seva Moció 223/X de 19 de juny de 2015, i molts ajuntaments ja s’han declarat com a Zones Lliures de Paradisos Fiscals. Som conscients de la dificultat tècnica de modificar una legislació de contractació pública molt condicionada per la normativa de la Unió Europea. Però entenem que cal iniciar un moviment de baix a dalt per aconseguir canvis legislatius que avancin de veritat cap a la supressió dels paradisos fiscals.

Coincidint amb aquesta setmana de mobilitzacions mundials es farà, el dia 3 a les 19h a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, una concentració sota el lema “Acabem amb els paradisos fiscals!”. M’agradaria que no només els ciutadans que patim les retallades i les mancances del sector públic i que, alhora, paguem tots els nostres impostos, assistíssim a aquesta concentraciósinó que també ho fessin els petits i mitjans empresaris que compleixen fiscalment i que, a més a més, han de competir amb multinacionals que s’escaquegen de pagar impostos. I espero que també hi hagi una nodrida representació de la nostra classe política que són els que han d’impulsar, aquí i, sobretot, a la unió Europea, els canvis legislatius necessaris per acabar amb aquest veritable espoli fiscal. Com diu la campanya: “els seus paradisos fiscals són el nostre infern social.”

Futbol Club Barcelona

Una de les primeres preguntes que ens feien, cap allà a les beceroles dels moviments independentistes, era on jugaria el FC Barcelona? El primer cop, la veritat, la pregunta em va deixar descol·locat: no m’ho havia plantejat mai. Em va sobtar que un assumpte, en aparença, tant menor, suscités inquietud fins el punt de determinar la balança a favor o en contra de la independència. En el fons, tothom, per molt que vulguem aparentar racionalitat, prenem, les decisions de forma passional. Tant se val que sigui comprar un cotxe com triar parella o votar independència. Com cantava el gran Camilo Sesto: “siempre me traiciona la razón y me domina el corazón”. Quanta raó!

De forma burlesca, els unionistes espanyols (i antibarcelonistes) se’n reien de nosaltres dient que el Barça jugaria una lliga amb el Nàstic, el Sabadell i l’Espanyol. Ara, passat el temps, crec que la resposta comença a estar una mica més clara. Sí, efectivament, res no impediria crear una lliga catalana, de forma equivalent a l’espanyola. Però no tot comença i acaba amb aquesta fórmula. De fet, la Lliga de Fútbol Professional (LFP) no és més que una associació de clubs de futbol. El Barça actualment forma part de la LFP de forma voluntària. Per tant, independentment de la situació política del país, qualsevol club pot decidir formar o no part d’aquesta associació. Evidentment la decisió de sortir d’aquest organisme comportaria conseqüències. La primera seria, òbviament, no jugar la lliga espanyola. En cas d’independència de Catalunya res no impediria que el Barça (així com la resta d’equips catalans) continués formant part de la LFP. Jo crec que la part més interessada en què això fos així seria la mateixa LFP, ja que gràcies a Barça i Madrid obté els millors resultats econòmics. Però, d’altra banda, res no impediria en cas d’independència que el Barça decidís jugar la Premier o la Lliga francesa, per exemple. Estic segur que ambdues lligues es disputarien el privilegi de poder comptar amb un equip del nivell del Barça.

En qualsevol cas, i al marge del procés polític català, crec que el Futbol Club Barcelona s’ha de replantejar la seva continuïtat en la lliga espanyola. Recordo que, en l’època en què a les ones radiofòniques nocturnes dominava indiscutiblement José  Maria Garcia i la seva “Hora cero”, tenia un espai anomenat “la otra liga” en la que calculava la posició de cada equip en la classificació de la lliga en el cas que no s’haguessin produït clamorosos errors arbitrals. Avui dia això no ho fa ningú. Bé, per a ser estrictes, sí ho ha fet algú. L’altre dia Gerard Piqué va publicar al Twitter tot un seguit d’errors arbitrals recollits pel poc sospitós diària Marca, que han comportat que el Real Madrid porti 8 punts més del què tocaria sense aquests errors arbitrals.

En definitiva, i a la vista del tracte que rep el FC Barcelona dels arbitratges i de la seva justícia esportiva jo optaria per abandonar la lliga espanyola. I, una de dos, o s’afegeix a una de les grans lligues europees o es dedica a l’esport-espectacle, tipus els Globertrotters del futbol. Seria com estar en constant gira mundial: ara la Xina, ara Japó, ara Estats Units, Emirats, Sud-Amèrica o pel continent Europeu. Només s’hauria de preocupar de jugar bé al futbol sense importar àrbitres nio resultats. Sempre, això sí, cobrant per jugar partits a la carta. Sense competir i fent únicament espectacle ningú no podrà dir que enormes jugadors com ara Neymar es dediquen a provocar pel simple fet de jugar bé al futbol. Que n’aprenguin!

Hisenda de Catalunya: ara va de debò

Fa molts anys, molts, que vinc denunciant des del meu bloc la irracionalitat de delegar en els Registradors de la Propietat la gestió i recaptació dels impostos que corresponen a la Generalitat de Catalunya. Recordo una conversa amb el què va ser director de l’Agència Tributària de Catalunya, Lluís Franco, cap allà l’any 2011. Vaig dir-li que calia prescindir de les Oficines Liquidadores a càrrec dels Registradors de la Propietat. Em va dir que no ho considerava oportú ja que aquests feien molt bé la seva feina. Li vaig fer notar que, si era cert, ja podíem anar tancant l’Agència Tributària de Catalunya i que fessin la feina els Registradors, atès que treballaven tan bé. Va riure. El temps ha passat i ara ric jo. El conveni amb els Registradors deixarà de tenir efecte, per fi, aquest any.

No s’ho han pres massa bé, els Registradors. Lògic, perdran un munt de diners; concretament 25 milions d’euros anuals assegurats. Són diners que ha de pagar cada any la Generalitat a aquest col·lectiu en concepte d’honoraris per encarregar-se de gestionar i recaptar els nostres impostos pel territori. Són molts els problemes que aquest model ha comportat. El primer és, justament, la forma de pagament. No fa gaires anys, la Unió Europea ja va dictaminar que aquests serveis s’havien de pagar amb la inclusió de l’IVA, ja que es tractava d’una contractació externa. Això va comportar modificar el Conveni anterior que no contemplava la deducció de l’IVA, la qual cosa va suposar una aparent reducció d’honoraris que, en realitat, només consistia en minorar l’IVA que havia de retenir la Generalitat. Tot i així, el pagament dels honoraris s’ha continuat fent de forma poc regular, i aquest és el segon problema ja que s’utilitza la modalitat de minoració d’ingressos, és a dir, del que recapten ja es descompten ells mateixos els seus honoraris. Aquest, a banda de ser un sistema molt poc transparent, contravé el principi comptable bàsic de “no compensació”, com així ha denunciat la Sindicatura de Comptes. El tercer problema d’aquest sistema de pagament és que es basa en un percentatge sobre les liquidacions girades. D’aquesta forma s’aplica un sistema de comprovació basat en l’opressió, en l’escurament de la butxaca del contribuent, per sobre d’incentivar un model col·laboratiu i incentivador del compliment que és al que hauria d’aspirar una administració tributària moderna. El quart problema és que resulta un model car, antieconòmic, per molt que diguin els Registradors. En el segle XIX tenia sentit aquest model de desplegament territorial de l’administració tributària ja que l’Estat no comptava amb prou recursos. Avui dia, ja comptem amb una àmplia presència territorial, bé amb oficines pròpies, bé amb acords amb la xarxa d’administració local que abasta tot el territori. Això sense comptar que la tendència és a la tramitació telemàtica sense necessitar la presència física del contribuent davant un taulell. Pagar 25 milions d’euros anuals per una feina que es pot fer amb mitjans propis és irracional. En cinquè lloc, l’assignació per Conveni d’aquesta feina als Registradors, suposa una adjudicació “a dit” que combina molt malament amb els principis de publicitat i lliure concurrència de la contractació pública. En sisè lloc, no sembla molt oportú estratègicament confiar en alts funcionaris de l’Estat espanyol la gestió i recaptació dels nostres impostos i més en el moment polític en què ens trobem. En setè lloc, és absolutament imprescindible dotar del màxim gruix i musculatura la Hisenda de Catalunya amb l’assumpció de totes aquelles competències que permet la normativa actual, inclosa la recaptació executiva.

Tota aquesta feina s’està fent ara contrarellotge perquè no es va fer en el seu dia. A finals del 2012, mentre el Govern signava amb una mà un conveni amb les quatre diputacions per crear Tributs de Catalunya (primera pedra del que havia de ser la “Hisenda pròpia” del Govern d’Artur Mas), amb l’altra mà signava un renovat conveni amb els Registradors de la Propietat que els blindava per tres anys més. Però no només això, a l’octubre de 2015 el mateix govern el va torna a prorrogar. Ara, aquest govern està fent en molts pocs mesos la feina que abans no es va fer en anys. Per fi ara va de debò.

Allò que el vent s’endugué

Ja va passar amb la reunió de presidents de comunitats autònomes: les banderes (autonòmiques) que onejaven a l’entrada van anar pel terra per obra i gràcia del vent. Ara, amb ocasió del judici a Mas, Ortega i Rigau, el vent s’ha endut la bandera espanyola de la teulada de l’edifici del jutjat on havien de declarar. I ha passat quan els tres encausats estaven dins, per alegria del públic concentrat a la porta del Tribunal. Només la bandera catalana i l’Europea han resistit els embats del vent. Sembla que el Déu Èol ens envia un missatge, o un auguri.

Aquest judici contra el que va ser president de la Generalitat de Catalunya i dues de les seves conselleres costa molt d’entendre. En un Estat democràtic es fa molt complicat assimilar que un President i els seus consellers s’asseguin davant d’un tribunal si és que no han comés algun delicte flagrant i molt greu. No és el cas. Estan acusats de fer política i, paradoxes, de complir el seu programa electoral. Aquest judici, doncs, posa en evidència les mancances democràtiques que imperen a Espanya. Mai un president s’ha vist en aquest país davant un tribunal de justícia: ni Aznar per portar-nos a base de mentides a la guerra d’Irak que va tenir com a conseqüència els atemptats de l’11M i les noves mentides del govern d’Espanya sobre la seva autoria; ni per la corrupció sistèmica que ha acompanyat els dirigents del PP i el seu partit (Gúrtel, Bárcenas); ni per construir i rescatar amb 5.000 milions d’euros les autopistes fallides de Madrid; ni tant sols Felipe González, que hom situava com la lletra X dels GAL, ha estat portat mai davant la justícia. I tot això sense parlar dels ajuts públics per import de més de 122.000 milions d’euros per rescatar la banca privada. Ni un sol membre de cap govern s’ha assegut davant de cap jutge per donar comptes d’aquesta gran estafa perpetrada a costa de tots els ciutadans: treballadors, aturats, pensionistes i joves sense futur. Són només alguns exemples cridaners que em venen ara mateix al cap. A Espanya han passat coses molt gruixudes i mai, mai, un president o expresident ha estat portat per la fiscalia davant els tribunals. No importa que el mateix govern d’Espanya incompleixi innombrables sentències del TC favorables a Catalunya, ni que sigui l’estat d’Europa més incomplidor de normativa europea: la fiscalia espanyola no diu res. En canvi, sí actua ara tot i que el fiscal a Catalunya no havia observat delicte en el 9N. Així, va decidir portar a judici a Mas, Ortega i Rigau per l’incompliment de la sentència del TC que impedia fer un referèndum sobre la independència a Catalunya. Però, sense adonar-se’n, s’han ficat en un carreró sense sortida. Han deixat la bandera de la democràcia en mans dels independentistes, quedant-se ells la bandera de la repressió. Mal negoci (per als unionistes).

La paradoxa és que la fiscalia i l’acusació particular s’estan esforçant en demostrar que el govern de Catalunya presidit per Artur Mas va desobeir la sentència del Tribunal Constitucional per a fer un referèndum sobre la independència. Amb aquesta postura estan defensant que, efectivament, el 9N es va fer un referèndum (el prohibit pel TC) mentre els acusats neguen que el fessin. És el món al revés. Però la notícia és que el 9N va guanyar el sí de forma aclaparadora. Per tant, i en cas que Mas, Ortega i Rigau siguin condemnats per desobeir el TC, tindrem una resolució d’un tribunal de justícia espanyol reconeixent que el referèndum sobre la independència de Catalunya es va celebrar el 9N. Per tant, i per a ser conseqüents amb la resolució del Tribunal Superior de Justícia, m’afanyaria a aplicar el resultat del referèndum que ells diuen que es va celebrar i declararia immediatament la independència, ara sí, a l’empara de la justícia espanyola. Bon vent!

Referèndum o pressupostos.

Ho tenim tots gravat a la nostra memòria: “referèndum o referèndum”, va dir el MH President Puigdemont. Clar i català. Aquesta afirmació contundent respon a la determinació popular de tirar endavant el conegut com a “procés”.

La idea inicial era decidir en les urnes (com es fa en els països democràtics) si Catalunya ha de ser o no un estat independent. Se’n diu dret a l’autodeterminació. Així, el 27S es va plantejar com el substitut del referèndum que l’Estat, de la mà de la CiU d’Artur Mas, va desactivar en transformar-lo en l’intranscendent “procés participatiu” del 9N. Era l’època de l’abraçada entre l’Artur Mas i el David Fernández. Eleccions plebiscitàries, van dir. Davant la previsible davallada de la CiU de Mas i Duran, van pressionar fins la sacietat ERC (no pas la CUP) amb la tabarra de la “llista única” fins que els republicans van claudicar per diluir les seves sigles en la coalició Junts pel Sí. La CUP, sense que ningú la pressionés, no s’hi va adherir a la llista del sí tot i que els seus vots calia comptar-los indefectiblement com a vots favorables a la independència. Tot i que el resultat del 27S va ser favorable al sí, l’Antonio Baños (cap de llista de la CUP) es va afanyar a dir, sense consultar amb l’assemblea, que el sí no havia guanyat ja que no va arribar al 50 per cent dels vots emesos, obviant que els partidaris del No encara van obtenir molts menys vots. D’aquesta forma es va tornar a desactivar el plebiscit (igual que es va fer el 9N anterior) i s’eliminava la possibilitat de fer una declaració d’independència des del Parlament. Baños, recordem, era partidari de fer Mas president malgrat el compromís electoral de la CUP de no investir-lo sota cap circumstància. Ja sabeu on estan ara l’un i l’altre: a la paperera de la Història.

Malgrat tot, el mandat democràtic és clar: al Parlament hi ha majoria absoluta a favor de la independència. Però, un cop decidit que el Parlament no farà una declaració d’independència, el Govern ha optat per convocar un referèndum cap allà mitjans de setembre hi hagi acord o no hi hagi acord amb l’Estat. D’aquí l’afirmació de “referèndum o referèndum”. És el que tenen els drets: o s’exerceixen o s’exerceixen. Perquè si hom ha de demanar permís es que no està davant d’un dret.

Incomprensiblement (i per a continuar la nostra tradició) ara ens hem autoimposat un nou repte en el camí: aprovar uns pressupostos. No és poca cosa: cal posar d’acord mentalitats neoliberals a les files del PdCat juntament amb antisistema en les de la CUP. Algú podria pensar que aquest repte està pensat per a fracassar. Enmig, novament ERC. Els cupaires no han trigat a demanar negociar els pressupostos directament amb Puigdemont en comptes de Junqueras, cosa que no és més que una nova versió de l’abraçada Mas-Fernández.

Sense menystenir la importància de disposar d’uns pressupostos per a Governar, tampoc no entenc que siguin requisit imprescindible per a fer el referèndum. Estem pràcticament a febrer i portem, doncs, camí de 14 mesos sense pressupostos. Voleu dir que no podríem aguantar fins a fer el referèndum que, donat el cas, es podria avançar? Voleu dir que val la pena tirar-ho tot a rodar per un pressupost autonòmic amb l’horitzó de 6 mesos que és el que queda fins al setembre? Realment hem de posar d’acord ideologies oposades per fer polítiques conjuntes en matèria de salut, fiscalitat o educació abans de fer la independència? No seria aquest un debat posterior? Aquestes preguntes (o retrets) són tant per una banda com per l’altra. Perquè, anem a veure, realment prefereix la CUP seguir amb els pressupostos prorrogats aprovats en el seu dia pel Govern de la CiU d’Artur Mas, abans de deixar que l’actual Govern gestioni el final de l’autonomia amb uns nous pressupostos instrumentals?

En definitiva, no els vam votar el 27S per a què es discutissin per uns pressupostos autonòmics dins un model de fiançament caduc i que han de durar 6 mesos, sinó per portar-nos a la independència. Junts pel Sí, no pas Junts pels pressupostos. Sobre tot, tenint en compte que, pel que fa a les mesures fiscals, no tindran efectes reals sobre la Tresoreria de la Generalitat fins d’aquí o un any i mig o dos. Estic segur que al final hi haurà acord un cop més i en extremis, en aquest nou repte. Però, si no fos així, discrepo que la resposta hagués de ser eleccions autonòmiques sinó que caldria avançar el màxim possible el referèndum. “Referèndum o referèndum”.

Cervantes, en català

En un lloc dels Països Catalans, el nom del qual és València, va sorgir no fa gaire una notícia de les de poca transcendència, ploma antiga, magre contingut i lleugera expressió. Així, l’últim dia de l’any vaig llegir una notícia que ha passat força desapercebuda. Tampoc no és que m’estranyi gaire; amb la de coses que passen avui dia i amb les distraccions d’aquestes festes i els tòpics de cada canvi d’any, poca gent arriba a llegir-se una notícia que apareix a la secció de cultura, que va després de les seccions de societat, l’horòscop, els esports i el temps.

La notícia, que han recollit bona part dels mitjans espanyols, porta per titular “Apareix en l’Arxiu de València un escrit amb la signatura de Cervantes”. En principi la cosa no té més interès més enllà del que diu el titular i, per tant, només desperta la lògica curiositat entre els historiadors o entre els apassionats de la cultura hispànica que troben en Miguel de Cervantes la seva més alta icona. L’escrit trobat, datat el 8 de novembre de 1580, aparentment no és més que un document judicial que té com a curiositat l’aparició de la signatura de l’il·lustre escriptor com a testimoni en un judici penal. Fins aquí la notícia. Per tant, sembla raonable que no hagi tingut més repercussió. Nogensmenys, hi ha un petit detall que a ulls dels mitjans espanyols, que s’han fet ressò de la notícia, ha quedat convenientment difuminat: el text signat per Miguel de Cervantes Saavedra està escrit en català.

La notícia diu, fugaçment, que la testificació de Cervantes va ser “transcrita al valenciano por el escribano del juzgado”. Anem a veure. El verb transcriure en cap cas és un sinònim de traduir. Per tant, res no podem prejutjar en relació a la llengua que va utilitzar Cervantes en la seva declaració. És més, no em semblaria forassenyat que la transcripció de l’escrivà del jutja fos en la mateixa llengua que va declarar l’escriptor, de fet seria d’allò més lògic. Si busquem el significat del verb transcriure en el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, trobarem que diu: “Representar elementos fonéticos, fonológicos, léxicos o morfológicos de una llengua o dialecto mediante un sistema de escriptura”. De manera que cal pensar que l’escrivà es va a limitar a posar per escrit el que s’havia dit verbalment. Però, en qualsevol cas, fos quina fos la llengua en què va prestar testimoni el personatge, sembla fora de tot dubte que l’universal escriptor sabia llegir i escriure. Per tant, era capaç d’entendre el que llegia perquè així ho va signar. En conclusió podem afirmar, sense perill d’equivocar-nos, que Cervantes sabia llegir (i d’entendre perfectament) el català. Aquest fet no ens ha de resultar estrany ja que una de les seves obres de capçalera era Tirant lo Blanc. És més, molt provablement, sabia parlar català i, per això, el seu testimoni al judici va ser transcrit en català. Per cert, entristeix comprovar el retrocés de l’ús del català en el sistema judicial en els darrers 400 anys. (Sí, ja sé que la notícia diu “valenciano” i no pas català, però no crec que al 1580 tinguessin cap problema amb la unitat de la llengua, entre altres coses perquè no existia el PP). En definitiva, algun vincle molt fort devia tenir el “manco de Lepanto” amb València quan va ser el primer lloc on va anar després del seu captiveri de cinc anys a Alger.

La veritat es que m’agradaria veure (ni que fos, escanejat) aquest històric document, tot i que tinc dubtes que algun dia el puguem veure si això pot posar ombres sobre la tesi oficial respecte l’origen de l’autor del Quixot. Actualment el paper està en curs de restauració (diuen) , així que quan acabi aquest procés veurem com ens els mostren. A partir d’aquí, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Vale.

Beneficis fiscals, pèrdues socials

Els impostos que hom paga depenen, fonamentalment, de la seva capacitat econòmica, tal com ens indica l’article 31 de la Constitució espanyola. Quan volem analitzar els impostos que es paguen en tot un país, ens haurem de fixar en el seu PIB, que és la forma de mesurar la riquesa d’un país. A l’Eurozona, de mitjana, els estats ingressen en impostos l’equivalent al 46,8% del seu PIB. A Espanya, aquest percentatge baixa fins al 38,6%, és a dir: 8,2 punts menys de recaptació que a Europa. Estem parlant de més de 88.000 milions d’euros cada any. Trobo que se’n parla poc. Per la meva part, vaig a intentar parlar-ne i buscar explicacions, però ja us avanço que hi ha alguns molt interessats en què no se’n parli gens.

El primer que pensareu a l’observar aquests més de 8 punts de menys recaptació a Espanya és que tenim molta economia submergida. Oblideu-vos. L’economia submergida (i el conseqüent frau fiscal associat) no estan comptabilitzats al PIB. No estem parlant de frau, doncs. Aleshores, si aquí es recapta substancialment menys que als països d’Europa deu ser perquè tenim uns impostos més baixos, no? Vegem-ho. El tipus màxim per IRPF se situen, de mitjana a la UE, a l’entorn del 39,3%. A Espanya el tipus màxim està en el 46%. I l’IVA? No serà que tenim un IVA molt baix? Justament aquest impost ha pujat en cinc punts en molt poc temps fins situar-se al 21%, al mateix nivell que molts països de la UE, sense que això hagi afectat massa en l’increment de recaptació. L’impost de societats estava al 2014 en un 30%, dels més alts de la UE. Aleshores, us preguntareu, si els tipus impositius són tant alts, com és que la recaptació és tant baixa? L’explicació l’hem de trobar en la ineficiència del sistema tributari espanyol. Els impostos a Espanya tenen un problema, i aquest problema és diu 8%.

Però, per què es produeix aquesta ineficiència? Des del meu punt de vista per dos motius. El primer, és per causa del model d’administració tributària d’inspiració repressiva, que es mostra forta amb els dèbils i dèbil amb els forts. Això comporta, a més, un alt índex de litigiositat. Actualment l’AEAT té més d’11.000 milions d’euros pendent d’algun recurs i, en un elevat percentatge (a l’entorn del 40%), els perdrà. En segon lloc, tenim una legislació pensada per afavorir els lobbys. Aquests es preocupen d’introduir forats en la norma tributària per on escapa la seva tributació. Aquests forats es diuen, paradoxalment, beneficis fiscals. Són beneficis per a ells, però pèrdues per a l’Estat. Als pressupostos generals de l’Estat s’estimen en l’ordre de 35.000 milions d’euros. A Catalunya, sumen més de 10.000 milions d’euros.

Els beneficis fiscals són un mecanisme legal que comporten una reducció efectiva de les quantitats a pagar en concepte d’impostos. La seva finalitat es justifica, teòricament, per tal d’estimular l’assoliment d’objectius d’interès general més elevats que la recaptació d’impostos, tot i que aquest aspecte no esta recollit en la normativa tributaria de forma explícita. El contingut dels beneficis fiscals pot consistir tant en una exempció tributaria (és a dir, no pagar res), com en altres mesures que facin disminuir la base imposable, la quota tributaria o bé el tipus de gravamen a aplicar, de manera que, al final, s’acabi pagant substancialment menys d’allò què, de forma ordinària, tocaria. Insisteixo en què no es tracta de cap il·legalitat, al contrari: la seva previsió neix d’una llei. Per tant, les decisions legislatives en favor dels beneficis fiscals responen a la pressió de lobbys que determinen la voluntat del legislador. No us estranyi, doncs, que aquest lobbys siguin els principals beneficiaris. Així s’explica que, mentre el tipus “oficial” de l’impost de societats estava en el 30%, el tipus “efectiu” fos del 6,9%. I no us ha d’estranyar que grans empreses com ara El Corte Inglés o Caixabank declarin uns beneficis, després d’impostos, superiors (!) als beneficis abans d’impostos.

I és que els beneficis fiscals incideixen en la progressivitat efectiva del sistema tributari ja que comporten una erosió en les bases de recaptació. I més tenint en compte que aquestes disminucions de la carrega tributària no sempre s’adopten per afavorir els contribuents més modestos sinó que, en la major part dels casos, beneficien qui més impostos hauria de declarar.

El més sorprenent (o no) és que el govern no fa recapitulació a final d’exercici dels beneficis fiscals. Realment van pujar a la xifra que inicialment van calcular? Quin impacte real van tenir? Van assolir els seus objectius socials? Res de res. Un cop introduït un benefici fiscal, aquest queda inqüestionat any rere any. En realitat, actuen com una subvenció directa, amb l’avantatge que no cal retre comptes del què s’ha fet amb aquests diners públics perquè escapen de tot control.

Enteneu ara per què alguns ni es preocupen de tributar en un “paradís fiscal”? Espanya, a la pràctica, ho acaba sent per alguns. Per això, l’Agència Tributària hauria de canviar el seu eslògan de “Hacianda somos todos” pel vell eslògan de la transició: “España, sin ir más lejos”.