Beneficis fiscals, pèrdues socials

Els impostos que hom paga depenen, fonamentalment, de la seva capacitat econòmica, tal com ens indica l’article 31 de la Constitució espanyola. Quan volem analitzar els impostos que es paguen en tot un país, ens haurem de fixar en el seu PIB, que és la forma de mesurar la riquesa d’un país. A l’Eurozona, de mitjana, els estats ingressen en impostos l’equivalent al 46,8% del seu PIB. A Espanya, aquest percentatge baixa fins al 38,6%, és a dir: 8,2 punts menys de recaptació que a Europa. Estem parlant de més de 88.000 milions d’euros cada any. Trobo que se’n parla poc. Per la meva part, vaig a intentar parlar-ne i buscar explicacions, però ja us avanço que hi ha alguns molt interessats en què no se’n parli gens.

El primer que pensareu a l’observar aquests més de 8 punts de menys recaptació a Espanya és que tenim molta economia submergida. Oblideu-vos. L’economia submergida (i el conseqüent frau fiscal associat) no estan comptabilitzats al PIB. No estem parlant de frau, doncs. Aleshores, si aquí es recapta substancialment menys que als països d’Europa deu ser perquè tenim uns impostos més baixos, no? Vegem-ho. El tipus màxim per IRPF se situen, de mitjana a la UE, a l’entorn del 39,3%. A Espanya el tipus màxim està en el 46%. I l’IVA? No serà que tenim un IVA molt baix? Justament aquest impost ha pujat en cinc punts en molt poc temps fins situar-se al 21%, al mateix nivell que molts països de la UE, sense que això hagi afectat massa en l’increment de recaptació. L’impost de societats estava al 2014 en un 30%, dels més alts de la UE. Aleshores, us preguntareu, si els tipus impositius són tant alts, com és que la recaptació és tant baixa? L’explicació l’hem de trobar en la ineficiència del sistema tributari espanyol. Els impostos a Espanya tenen un problema, i aquest problema és diu 8%.

Però, per què es produeix aquesta ineficiència? Des del meu punt de vista per dos motius. El primer, és per causa del model d’administració tributària d’inspiració repressiva, que es mostra forta amb els dèbils i dèbil amb els forts. Això comporta, a més, un alt índex de litigiositat. Actualment l’AEAT té més d’11.000 milions d’euros pendent d’algun recurs i, en un elevat percentatge (a l’entorn del 40%), els perdrà. En segon lloc, tenim una legislació pensada per afavorir els lobbys. Aquests es preocupen d’introduir forats en la norma tributària per on escapa la seva tributació. Aquests forats es diuen, paradoxalment, beneficis fiscals. Són beneficis per a ells, però pèrdues per a l’Estat. Als pressupostos generals de l’Estat s’estimen en l’ordre de 35.000 milions d’euros. A Catalunya, sumen més de 10.000 milions d’euros.

Els beneficis fiscals són un mecanisme legal que comporten una reducció efectiva de les quantitats a pagar en concepte d’impostos. La seva finalitat es justifica, teòricament, per tal d’estimular l’assoliment d’objectius d’interès general més elevats que la recaptació d’impostos, tot i que aquest aspecte no esta recollit en la normativa tributaria de forma explícita. El contingut dels beneficis fiscals pot consistir tant en una exempció tributaria (és a dir, no pagar res), com en altres mesures que facin disminuir la base imposable, la quota tributaria o bé el tipus de gravamen a aplicar, de manera que, al final, s’acabi pagant substancialment menys d’allò què, de forma ordinària, tocaria. Insisteixo en què no es tracta de cap il·legalitat, al contrari: la seva previsió neix d’una llei. Per tant, les decisions legislatives en favor dels beneficis fiscals responen a la pressió de lobbys que determinen la voluntat del legislador. No us estranyi, doncs, que aquest lobbys siguin els principals beneficiaris. Així s’explica que, mentre el tipus “oficial” de l’impost de societats estava en el 30%, el tipus “efectiu” fos del 6,9%. I no us ha d’estranyar que grans empreses com ara El Corte Inglés o Caixabank declarin uns beneficis, després d’impostos, superiors (!) als beneficis abans d’impostos.

I és que els beneficis fiscals incideixen en la progressivitat efectiva del sistema tributari ja que comporten una erosió en les bases de recaptació. I més tenint en compte que aquestes disminucions de la carrega tributària no sempre s’adopten per afavorir els contribuents més modestos sinó que, en la major part dels casos, beneficien qui més impostos hauria de declarar.

El més sorprenent (o no) és que el govern no fa recapitulació a final d’exercici dels beneficis fiscals. Realment van pujar a la xifra que inicialment van calcular? Quin impacte real van tenir? Van assolir els seus objectius socials? Res de res. Un cop introduït un benefici fiscal, aquest queda inqüestionat any rere any. En realitat, actuen com una subvenció directa, amb l’avantatge que no cal retre comptes del què s’ha fet amb aquests diners públics perquè escapen de tot control.

Enteneu ara per què alguns ni es preocupen de tributar en un “paradís fiscal”? Espanya, a la pràctica, ho acaba sent per alguns. Per això, l’Agència Tributària hauria de canviar el seu eslògan de “Hacianda somos todos” pel vell eslògan de la transició: “España, sin ir más lejos”.

Estat unilateral

Molt sovint, confonem l’objectiu. Els arbres no ens deixen veure el bosc i perdem les energies en lluites bizantines que, com a molt, poden donar lloc a petites victòries pírriques, que només serveixen per perpetuar la situació actual i que, de pas, ens fan perdre algun llençol pel camí. No caiguem a la trampa. L’objectiu és la independència. La resta, ja siguin estelades en edificis públics, CAT a les matrícules, senyeres d’esportistes, ajuntaments que volen obrir el 12 d’octubre, xiulets en un estadi, i tantes altres lluites estèrils, us agradi o no, són foc d’encenalls que fan més mal que bé. Ja ha passat el temps de “carregar-nos de raons”, d’evidenciar el tarannà repressiu amb què actua l’estat espanyol. Hem de fer el discurs en positiu, no en confrontació amb Espanya i les seves institucions. Per això hem d’actuar també en positiu. Per tant, cal pensar i actuar amb concepte d’estat, no des d’una comunitat autònoma dins d’un altre estat.

En primer lloc, prou de parlar de desobeir. Els catalans, com qualsevol altre ciutadà d’un estat de dret no han de desobeir res. El que cal demanar als ciutadans és obediència al seu govern i al seu Parlament. I aquests són el govern i el Parlament de Catalunya. I punt. Qui parla de desobediències està assumint, implícitament, que qui té el poder i la legalitat de la seva banda és exclusivament l’estat espanyol. Aquesta, ja em perdonareu, és una actitud molt poc independentista.

En segon lloc, cal centrar els esforços, com deia, en aconseguir el pas a un estat independent de la forma més clara i democràtica possible. I aquesta forma no és altra que mitjançant un referèndum d’autodeterminació. Exercir aquest dret fonamental mitjançant un exercici tan democràtic com introduir una papereta en una urna, és la forma més senzilla d’obtenir el màxim de suports tant dins com fora del nostre país. Dins, perquè tots els partidaris de resoldre democràticament el futur de Catalunya, tots els qui siguin respectuosos amb un dret fonamental com el dret a l’autodeterminació hi estaran d’acord, tan si són independentistes com si no. I fora, perquè un referèndum d’autodeterminació és la forma més senzilla d’obtenir l’aval i el reconeixement de la comunitat internacional.

Davant d’això em fareu notar que no hi ha pràcticament ningú a l’estat espanyol disposat a autoritzar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i que, per tant, aquest s’haurà de fer de forma unilateral. I jo us dic, novament, que heu de canviar de xip. L’exercici d’un dret fonamental com aquest no es basa en la unilateralitat sinó en la legitimitat que dóna l’article primer del Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides que reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles i que, per cert, té subscrit i publicat al BOE el mateix estat espanyol. Per tant, la convocatòria d’un referèndum no té res d’unilateral. En tot cas seria la possible oposició de l’estat espanyol a la seva celebració la que es basaria en la unilateralitat. Fiqueu-vos-ho al cap: és l’estat espanyol qui actua de forma unilateral contra el nostre dret fonamental, no pas nosaltres.

Escultures a Barcelona

Quan hom pensa en estàtues, aflora la sensació de quietud, d’immobilitat, de permanència, d’impertorbabilitat al que passi a l’entorn. Res més allunyat de la realitat, especialment quan aquestes es troben a l’espai públic. Vaig aprendre que les escultures públiques tenen vida pròpia quan, a la meva època final d’universitari, vaig tenir l’oportunitat d’estudiar-les de la mà de l’escultor i professor Josep Roy amb qui vam crear el Centre d’estudis de l’escultura pública i ambiental. Les anècdotes sobre les escultures a Barcelona són infinites i expliquen molt bé l’evolució de la ciutat. Aquests darrers dies hem tingut una bona mostra.
La ronda escultòrica es va iniciar amb la delirant polèmica sobre l’estàtua de Cristòfol Colom. Si bé el conjunt escultòric és obra d’un coral grup d’artistes, la peça que culmina el monument és obra de Rafael Arché i va ser fabricada a Barcelona amb ocasió de l’Exposició Universal de 1888. Deixeu-me dir que Cristòfol Colom no era ni esclavista ni colonitzador. Simplement era un navegant català que buscava una ruta alternativa per arribar a Cipango i l’Orient llunyà. El que van fer els castellans (els únics que es van atribuir el monopoli del comerç amb Amèrica) al llarg dels segles següents no és responsabilitat ni de Colom ni dels seus descendents, els quals van ser unilateralment desposseïts dels drets sobre les noves terres acordats amb els Reis Catòlics per escrit en les famoses Capitulacions de Santa Fe, seguint una tradicional pràctica d’incompliments d’acords que l’Estat espanyol no ha abandonat mai.

Una segona polèmica va arribar amb la Sagrada Família. El regidor d’arquitectura la va qualificar de “mona de Pasqua”. Què voleu que us digui: per a gustos estan els colors. No tinc autoritat moral per retreure-li les paraules al regidor perquè, cap a finals dels 80’s vaig participar en una manifestació davant de la Sagrada Família en contra de les obres escultòriques que estava perpetrant Subirats. Continuo pensant que són un autèntic nyap. L’estil d’aquest escultor està bé per la seu d’un banc o per un col·legi de monges, però no pas per un monument com la Sagrada Família, basat en formes orgàniques, voluptuoses i sinuoses, tan allunyades de l’estil angular, fred, pla, de Subirats. Això sí, si volen acabar el temple, em sembla perfecte, però compartireu amb mi que, amb tant de ciment armat, escultures delirants i traç de realitat virtual, podrem acceptar que estem davant d’un monument espectacular, però en cap cas estem davant d’una obra d’Antoni Gaudí i Cornet.

Per cert, estic convençut que, si hagués de morir ara el genial escultor, no ho faria sota les rodes d’un tramvia sinó sota les d’una bicicleta. Però aquesta és una altra polèmica.
Després li ha tocat el torn a un altre Antoni: Samaranch. L’Ajuntament va decidit retirar l’escultura de pedra negra treballada per l’escultor Joan Mora que reprodueix de forma hiperrealista una bossa d’esports i una torxa. El motiu de la retirada és que aquesta portava una dedicatòria al mateix Samaranch. Si bé va ser el president del COI en l’època de Barcelona 92, també és cert que va ser un afecte “hombre del régimen”. Davant la indignació de l’artista, el consistori ha decidit restituir l’escultura al seu emplaçament però sense la menció a l’expresident del COI.

L’últim capítol l’ha protagonitzar l’escultura eqüestre del dictador Franco que va lluir els seus millors anys al pati d’armes del castell de Montjuïc des de que l’escultor Viladecans va acceptar, sota pressió, l’encàrrec de l’alcalde Porcioles a principis del 60’s. Un cop mort el protagonista de l’escultura (el genet, no pas el cavall), van haver d’amagar-la a l’interior del museu militar, lluny de l’abast dels llançadors de pintura. Finalment, va ser retirada als magatzems municipals on un matí es va despertar decapitada no se sap ben bé com. La resta de la història, fins acabar al camió de reciclatge de l’Ajuntament, ja la sabeu.

Però no tot són polèmiques negatives. Al costat del Palau de la Música, hi ha una enorme escultura de l’encara més enorme escultor Jaume Plensa que reprodueix el cap d’una dona, “Carmela” es diu. Es tracta d’una instal·lació provisional. Però, en aquest cas, els ciutadans s’han mobilitzat, no per a què la treguin, sinó per a què es quedi definitivament. L’artista, en agraïment, l’ha cedida gratuïtament durant vuit anys a la ciutat.

L’escultura pública, com veieu, és viva, democràtica, popular. Eppur, si mouve.

El frau de l’economia col·laborativa

Quan l’atur es va fer insostenible, als aturats desesperats per no trobar una feina, se’ls va animar a “autoocupar-se” fent-se autònoms. Com que dir-los “persones-desesperades-que-abandonem-a-la-seva-sort”, quedava llarg i lleig, vam optar per dir-los “emprenedors”, així els donàvem una mica de moral al temps que ajudàvem les autoritats públiques a emmascarar la seva incapacitat de generar ocupació.
Ara, amb la mal anomenada economia col·laborativa, estem fent alguna cosa similar. Hem buscat un nom amable i guai per camuflar les disfuncions d’una activitat econòmica irregular, justificant per a què les autoritats mirin cap a una altra banda. Els promotors de plataformes com Uber o Airbnb (per posar només uns exemples coneguts) ens diuen que “no podem posar tanques al camp”, que ells “van per davant de les lleis”, que si les “noves tecnologies”, que si “això és el futur”, i xuminades per l’estil, que estem predisposats a creure-les certes com aquell qui va a Montserrat per les nits a veure ovnis.
Oblideu-vos: ni economia col·laborativa, ni altruisme, ni innovació: res de res. El bescanvi, el desfer-se de rampoines, etc. és quasi tant antic com la mateixa humanitat. El fet que ara es faci servir una “plataforma digital”, no canvia res. El problema és quan es comencen a fer activitats regulades, com ara, el servei de transport de persones o bé el lloguer de pisos a turistes. No importa gaire que les persones s’hagin posat en contacte mitjançant una plataforma digital xupiguai o ho hagin fet per fax, telèfon, colom missatger, sms, teletip o per senyals de fum. Una cosa és vendre ocasionalment una antigalla rescatada d’un altell i, l’altra, muntar una plataforma de compravenda d’objectes usats. Una cosa és deixar el cotxe a un amic i, l’altra, fer de la cessió del teu cotxe, un negoci. Una cosa és anar de vacances a casa d’un amic o conegut que et deixa la casa i, l’altra, muntar una plataforma d’intercanvi de cases a l’engròs. Aleshores ja no parlem de col·laboració, parlem de negoci. Poden assegurar els senyors d’Airbnb que tothom paga els impostos on toca? Que qui cedeix el pis és veritablement el propietari i no un rellogat? Que és veritablement el propietari que hi viu habitualment? Que no es tracta d’un “modus vivendi” i, per tant, d’una veritable activitat econòmica per part de qui cedeix el pis o la casa? Però, encara que responguin afirmativament a tot (cosa molt poc provable), és lícit convertir un immoble destinat a habitatge particular en un immoble destinat sistemàticament a un negoci, per molta etiqueta de “col·laboratiu” que li posem? Jo crec que no.
Però la cosa no acaba aquí. Plataformes com Uber advoquen per la desregulació. De veritat li hem de dir ara a un taxista que hem obligat a treure una llicència costosíssima, a tenir un carnet especial de conduir, a tenir un vehicle estrictament homologat pel transport de persones, a complir unes normes de conducta, a tenir assegurances, a pagar impostos, etc. que ara, qualsevol que tingui un cotxe, si contracta els clients a través d’una plataforma digital, no cal que compleixi cap requisit més? Jo crec que no. Us semblaria bé que amb els advocats, per exemple féssim igual? Jo no he fet Dret però li represento per un mòdic preu davant un Jutjat. Per cert, el Jutge també podria ser qualsevol que s’ofereixi per internet i tingui una perruca blanca amb tirabuixons. El mateix podríem fer amb els veterinaris o amb els instal·ladors de gas. Qualsevol cunyat et podria empalmar els tubs de coure de la cuina si el contractes a través d’un smartphone. I amb els metges, igual. No, veurà, jo no sóc llicenciat en medicina, ni estic col·legiat, però he llegit coses per internet i, a través d’una plataforma, m’ofereixo a operar-lo de cataractes per un mòdic preu. Ei, sempre a través d’una plataforma que es podria dir, no sé, I-Doc.com, per exemple.

Una diada de tots

Quan l’ANC va anunciar els lemes de la manifestació per la diada d’enguany no m’ho podia creure. Per a mi estava clar que, amb un Parlament amb majoria independentista i, per tant, a un pas de la independència, el lema havia de girar al voltant del dret a l’autodeterminació. La negació d’aquest dret és la principal pedra a la sabata de l’Estat espanyol perquè la seva invocació interpel·la directament la comunitat internacional que sí el reconeix.

D’altra banda, el fet de reclamar un dret democràtic que es resol davant una urna és, justament, el que uneix més el catalans, concretament el 80 per cent de la població que està a favor de votar. Per tant, una convocatòria a la diada orientada a exigir el dret a vot per a decidir el nostre futur conjuntament, no podria fer més que eixamplar i aglutinar tots el demòcrates. Incomprensiblement, l’ANC ha bandejat els que, sense estar explícitament a favor de la independència, són demòcrates i estan a favor del dret a l’autodeterminació. Greu error si es pretén eixamplar suports.

D’altra banda, i ja en clau política del full de ruta, crec que el referèndum a l’autodeterminació és la via més democràtica i comprensible per a poder proclamar la independència. Els “processos participatius”, les “eleccions plebiscitàries” i altres invents del TBO no serveixen per a un reconeixement internacional (a les proves em remeto) ni per a implicar tota la població. El país, com la diada, és de tots. I només construirem la nova república catalana entre tots els demòcrates, hagin votat “sí”, hagin votat “no” o s’hagin abstingut. Per cert, em fa molta ràbia que, des de sectors unionistes com també des de sectors independentistes diguin que els que no votin en un referèndum d’autodeterminació seran els del “no”. A veure si ho entenem, els que no voten, simplement s’abstenen. No són ni del “sí” ni del “no”. I això és així aquí i en la República Popular de la Xina (si és que algun dia arriben a votar).

Afortunadament l’ANC ha començat a matisar una mica la seva reivindicació de la diada donant cabuda a la reivindicació del referèndum d’autodeterminació. Massa tard, em temo, i massa difús el missatge. Hem perdut l’oportunitat de demostrar al món que darrera una pancarta que reclama el dret a l’autodeterminació hi ha tot un poble que, de bracet, reclama cívicament i democràtica poder votar.

Després d’això, difícilment el govern espanyol podria frenar la convocatòria unilateral del referèndum. Tothom entendria llavors que la unilateralitat no és l’opció de l’independentisme sinó la d’un Estat que desapareix de la negociació per incompareixença. La unilateralitat no l’hem triada pas nosaltres, sinó ells.

Urna, gran i lliure

El discurs d’investidura d’en Rajoy, per entendre’l en tota la seva dimensió, cal veure’l per la televisió. Però, sobretot, cal tenir cura de posar la imatge en blanc i negre. El seu to, les seves maneres, la seva cadència de paraules, em recordaven les veus de pel·lícules (ja aleshores antigues) que, de petit (vaig néixer al 1965) sentia per TVE, l’única disponible.

I és que, un candidat a president d’un estat que ha de llegir íntegrament el seu discurs d’un paper mentre unes persones estranyes assegudes al mig de l’hemicicle mecanografien la seva intervenció, tot plegat transmet l’estranya sensació que Espanya no ha assimilat, ni tant sols el segle XX. És el viu reflex d’una país que viu encara a l’ombra del vuitcentisme.

No es estrany, doncs, que el candidat apel·lés a la Pepa, la Constitució de 1812. Desafortunada referència a una Constitució que no va abolir l’esclavatge i que parlava de la unitat nacional amb inclusió de les colònies espanyoles (ja perdudes totes elles inexorablement). Tot plegat no fa més que abonar la percepció que Rajoy i el seu govern representen el passat i que en el segle XXI aquestes formes polítiques ja no haurien de tenir cabuda.

El drama per la política espanyola és que no s’entreveu cap llum de renovació. Si bé no hi partit més impopular que el Partit Popular ni partit menys socialista que el PSOE, tampoc no n’hi ha partit més groc que els “naranjitos” de Ciutadans ni més impotent que Podemos. Davant d’aquest panorama desolador que recorda a les eternes dues Espanyes, retratades ja per Goya en les seves pintures negres, condemnades a donar-se de pals, a Rajoy només li va quedar aferrar-se al discurs de sempre: que Espanya és una gran nació, que això és el que ens uneix a tots, que (on vas a parar) és el país amb més llibertats i més democràcia del món, i tota la milonga que es resumeix en el clàssic: “una, grande y libre”.

Afortunadament, i per molt que li pesi al vuitcentista Rajoy, a Catalunya som majoria els que volem decidir el nostre futur en una urna, exercint el dret a l’autodeterminació. No som una part molt petita (com ell va dir) sinó que som el 80 per cent dels ciutadans els que estem a favor d’un referèndum. El resultat? Ja es veurà. Però, si tant convençut està que els independentistes som minoria, per què té por de les urnes on, ara sí, ens podríem recomptar uns i altres inequívocament? Senyor Rajoy, si realment creu que Espanya és un país tant gran i amb tantes llibertats, li suggereixo que canvi el lema “Una, grande y libre” per “Urna, gran i lliure” perquè ho vulgui o no, el referèndum el farem i, aleshores, un cop haguem votat els catalans, a Espanya ja no tindran mai més problemes per formar govern.

Política i esport

“No s’ha de barrejar política i esport”, diuen amb vehemència, com aquell que li diu a un nen “això no es fa, caca!”, o com quan l’Stevie Wonder deia allò de ‘Don’t drive drunk’ (si beus, no condueixis). Sense anar més lluny, el FC Barcelona ha patit en les pròpies carns trèmules amb Bartomeu (amb Laporta les carns no haguessin tremolat) les sancions de la UEFA pel lluïment d’estelades per part dels espectadors. Ja veieu què seriosament s’ho prenen. L’argument, a priori, sembla fins i tot coherent. Quan estem davant d’equips de futbol (per exemple) les banderes per animar-los haurien de ser, en bona lògica, les que portessin els colors dels equips. El problema és que quan aquest argument s’imposa a base de sancions s’està violentant el dret a la llibertat d’expressió, dret que està uns quants graons per sobre del dret a animar un equip esportiu.

Recordeu quants cops heu vist banderes espanyoles per animar, posem per cas, el Real Madrid quan aquest juga contra el Barça? No és aquest, justament, un cas clar de barrejar política i esport? I quants cops no heu vist aquestes mateixes banderes, fins i tot, amb estampacions de simbologies anticonstitucionals? Massa cops.

Però això del futbol no és res comparat amb el festival de barreges politico-esportives que vivim cada any de traspàs amb ocasió dels Jocs Olímpics. El més important (quasi diria, l´únic) d’aquest esdeveniment són les banderes dels països. El moment estrella de la cerimònia inaugural és la desfilada dels esportistes darrera la bandera respectiva. És l’orgia del nacionalisme, no pas de l’esport. Perquè, parlem clar, qui cony es mira un partit de Bàdminton o una cursa de caiacs si és que no hi ha una bandera pel mig? Ens importa realment l’esport? És més, ens importa l’esportista? O és que potser ens importa més la bandera que hi porta? El “medallero” i el seu arqueig diari, actualitzat i ordenat de major a menor no falta mai en cap mitjà de comunicació aquests dies. “Hem guanyat una medalla d’or”, diran molts al matí següent asseguts a la barra d’un bar, mentre prenen un quinto i un entrepà de cansalada.

Les olimpíades, de fet, no són més que una competició de banderes. Nacionalisme i esport, política i esport elevats al cub. La bandera per sobre de tot. Però no qualsevol bandera. Un campió del món català em va explicar que els esportistes que van amb la federació esportiva espanyola tenen prohibit per contracte mostrar públicament la senyera, sota pena de perdre la llicència federativa. No importa que la senyera sigui tant “constitucional” com l’espanyola. Es veu que una és política i altra no. Així que no se us passi pel cap dir que tal i qual medallista és català o catalana que de seguida us diran nacionalistes a vosaltres i us trauran la cançoneta de que “no s’ha de barrejar política i esport”.
Recordem que el text del jurament olímpic actual diu el següent: “En nom de tots els competidors prometo que participarem en aquests Jocs Olímpics respectant i complint les regles que els regeixen, comprometent-nos a un esport sense dopatge i sense drogues, en el veritable esperit de l’esportivitat, per a glòria de l’esport i l’honor dels nostres equips”. Fixeu-vos que en cap lloc no parla de banderes ni de països. Cal dir, però, que en la versió primerenca de Coubertin el jurament deia literalment: “Jurem que participarem en els Jocs Olímpics amb un esperit de cavallerositat, per l’honor del nostre país i per la glòria de l’esport”. Aquest tuf nacionalista va fer que s’eliminés la paraula “país” per “equip”. Massa tard, els esportistes ja havien desaparegut rere les banderes.

Arribats a aquest punt, em pregunto què passaria si s’eliminessin totes les banderes dels Jocs Olímpics i que només competissin persones. No seria aquest el veritable esperit olímpic? Mentre això no passi, i mentre estigui proscrita la bandera de Catalunya a les olimpíades, permeteu-me que rigui cada cop que sento que “no s’ha de barrejar política i esport”.