Dins la Constitució

Cap als anys 80 del segle passat em vaig declarar objector de consciència al servei militar obligatori. Sí, era obligatori (si eres de sexe masculí) enrolar-te a l’exèrcit espanyol, vestir-te tot un any de militar, i portar un arma de foc (CETME, crec que li deien). Rebies una carta del Ministerio de Defensa per a què et personessis tal dia a tal hora a tal lloc per a què et prenguessin les mides, com als morts per calcular el taüt apropiat. En aquells anys, en una Espanya de cops d’Estat militars no era fàcil dir no, per les braves, a l’exèrcit espanyol. Molts ho vam fer, desobeint si calia, per tal d’acabar amb aquella barbaritat. No hi havia cap llei que ens emparés. De fet, només hi havia una llei que ens obligava a entregar-nos, els homes, a l’exèrcit. En canvi, enteníem que sí hi havia un dret no regulat que sí tenia lloc a la Constitució espanyola i que els objectors invocàvem: el dret a l’objecció de consciència.

Us he explicat aquesta batalleta d’avi perquè actualment passa alguna cosa similar amb el dret a l’autodeterminació. És evident que no hi ha cap llei que el desenvolupi i l’empari a l’Estat espanyol però això no vol dir que sigui contrari a la Constitució. I aquest és un punt important perquè des del Govern del PSOE es diu constantment que el diàleg amb Catalunya ha de ser “dins de la Constitució”. I dins de la Constitució està el dret a l’autodeterminació. M’explico. L’article primer del Pacte Civil de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides reconeix el dret a la determinació dels pobles. Aquest pacte va ser ratificat per l’Estat espanyol i (punt important) publicat al BOE de 30 d’abril de 1977. Al mateix temps, l’article 96 de la Constitució espanyola diu que “Els traçats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya”. Per acabar de reblar les possibles interpretacions esbiaixades de la Constitució per a limitar aquest dret reconegut per les Nacions Unides, l’article 10.2 de la mateixa Constitució diu que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.

Si us hi fixeu, en el judici del “procés” en cap moment es va dirimir el dret a l’autodeterminació com un delicte. És més, les acusacions anaven a buscar altres tipus penals com la malversació (sense despesa), la rebel·lió (sense violència) o la sedició (sense ànim de suplantar el govern de l’Estat). Per què? Senzillament perquè ells saben que l’autodeterminació no és cap delicte en un Estat democràtic on es respecten els drets humans i per això es van haver d’inventar un relat que fonamentés uns delictes que tots sabem que no van succeir.

El conflicte polític a dirimir ara amb l’Estat espanyol en les negociacions per investir el president, és el dret a l’autodeterminació de Catalunya, que vam exercir unilateralment el dia 1 d’octubre de 2017. Aquest és un dret que poden exercir legítimament tots els pobles. Sense anar més lluny, la líder de l’independentisme escocès, Nicola Sturgeon, ha anunciat (sense demanar òbviament permís) la convocatòria d’un segon referèndum sobre la independència a Escòcia. I és així perquè, tot i que no hi hagi una llei que explícitament digui que Escòcia té dret a l’autodeterminació, a ningú no li passa pel cap que no sigui un poble amb dret a decidir el seu futur. I és exactament el mateix cas que el de Catalunya on, ni tant sols els socialistes neguen la condició de poble a Catalunya al reconèixer que som una nació.

Per aquest motiu, és imprescindible que el centre de les negociacions entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez sigui el conflicte polític derivat de l’1 d’octubre de 2017, tal com va votar la militància d’ERC en consulta interna. Per tant aquest conflicte polític no és pas ni un nou sistema de finançament, ni inversions en infraestructures ni un nou Estatut, que són assumptes que es podrien negociar amb Múrcia o La Rioja. El conflicte polític ha de tractar sobre la materialització del dret a l’autodeterminació exercit l’1 d’octubre a l’empara de la Constitució. I res més. Si no ho volen acceptar, només hi ha una opció: no a Sánchez.

Independència

Hi ha un joc de taula que se’n diu “tabú”. Es tracta d’explicar alguna cosa sense esmentar algunes paraules prohibides. Qui les diu, simplement perd. La política catalana fa temps que sembla que juga a aquest joc. I la paraula prohibida és: “independència”.

Artur Mas va ser qui va posar de moda aquest joc. Les seves metàfores marineres van fer furor i les va recargolar a l’extrem per evitar la paraula prohibida. Alguna cosa ens va quedar i per això ara tothom parla del Tsunami. De fet, va ser ell mateix qui es va inventar el viscós concepte del “dret a decidir” per eludir del que realment anava la cosa, del dret a l’autodeterminació. Avui segueix passant el mateix. Es juga amb mil i una paraules per no parlar d’independència. República ha esdevingut un comodí molt recurrent. Parlar de República, així en genèric, deixa a l’aire de quina República parlem, si de l’espanyola, de la catalana o la francesa. La seva derivada de “valors republicans” serveix a la mateixa finalitat. Qui no comparteix bona part dels principis republicans? Fins i tots els monàrquics els comparetixen! “Llibertat” és un d’aquests valors republicans, concepte que és utilitzat molt ambiguament ja que ho abasta tot, des de la llibertat dels presos fins l’alliberament nacional, passant per la llibertat d’expressió. El mateix concepte de “procés” és d’una liquiditat espectacular i permet mantenir un permanent “status quo” en moviment sense moure’s del lloc.

Si a Catalunya som experts en la creativitat dels substantius que tapen altres substantius, a Espanya, en canvi, practiquen l’art de combinar adjectius pejoratius a substantius positius per a convertir-los en indesitjables. Així, el substantiu “referèndum” en una democràcia es fa difícil de vendre’l com quelcom negatiu. Per tant, ells afegeixen l’adjectiu “identitari”: referèndum identitari i, voilà! ja el tenim negativitzat. El mateix passa amb “nacionalisme excloent”, “CDR violents”, “escola adoctrinadora”, “catalanisme supremacista” o “manifestació tumultuosa” només per posar alguns exemples. La seva creativitat adjectivadora és infinita.

Però tornem a Catalunya i a la paraula prohibida. Quan la situació arriba al límit i apareix la paraula tabú treuen el santcristogrós: la paraula democràcia. “Això no va d’independència, va de democràcia”, diuen alguns a la desesperada. Però no és cert. Això va d’independència i punt. És la independència de Catalunya la que posa en escac a l’Estat espanyol i l’stablishment que li dóna suport ja sigui aquí o allà. Això no va de democràcia, ni de llibertat, ni d’amnistia, ni de dret a l’autodeterminació si m’apureu. Això va d’independència. I és amb la independència quan tindrem tots els altres drets i llibertats, inclosa la dels presos polítics. I aquesta independència depèn només de nosaltres, millor dit: dels nostres polítics que implementin el mandat de l’1 d’octubre i activin la declaració d’independència.

Violència

Sóc molt dolent explicant acudits. La sort que teniu és que aquí no l’haig de verbalitzar així que em limitaré a intentar transcriure’l. En un judici l’advocat de li pregunta a l’acusat: “És cert que en el moment dels fets vostè es va cagar en la santíssima mare del meu client i en tots els seus morts”, i l’acusat respon: “No senyor. Jo només li vaig dir: per l’amor de Deu Pep, que no t’adones que m’estàs tirant tot l’acer bullint per l’esquena i que això és molt molest?”.  Ara no sé perquè m’ha vingut al cap aquest acudit pensant en la reacció de la gent davant la sentència del Tribunal Suprem.

I es que, com sempre, es fa un ús tergiversat de les paraules. Violència és fer mal a les persones. Pegar és violència. Arrastrar dels cabells a una dona, és violència. Treure un ull a una persona (o quatre) és violència. Mutilar els genitals, és violència. En definitiva, és abusar de la força contra algú. L’existència d’un Estat es fonamenta precisament en l’exercici del monopoli de la violència. La violència, per definició, pertany a l’Estat.

En conseqüència, trencar coses, cremar coses, aplicar coses, pot ser vandalisme, incivisme, el que vosaltres vulgueu. Però mai és violència. Seguint amb aquest repàs de nivell “Barrio Sésamo” de conceptes bàsics, cal recordar que caminar, estar assegut, cantar, cridar, portar una estelada al coll, manifestar-se, oferir resistència passiva, no és violència. Em direu que segurament no està bé aquest incivisme al carrer. Potser. Però recordeu la reacció del senyor de l’acudit. No està bé cagar-se en els morts d’algú però és la reacció a una salvatjada. I la sentència al Suprem és una salvatjada. Reprimir aquesta reacció popular amb un abús de la força per part de qui en té el monopoli (perquè així li hem cedit entre tots) és violència d’Estat. I aquesta és la que com ciutadans hem de condemnar.

L’Estat espanyol, en realitat, està defensant la seva integritat territorial. La unitat d’Espanya per sobre de qualsevol altre dret fonamental. “Todo por la pàtria”, recordeu. Per l’estat espanyol Catalunya és un tema territorial. És una conquesta militar, una resta del seu extint imperi. Les persones, els catalans, li importem ben poc. D’aquí la violència indiscriminada. Volen el territori, no les persones. En canvi, des de la banda catalana, no s’apel·la a una qüestió merament territorial. De fet, la nació catalana no es circumscriu al territori d’una comunitat autònoma espanyola. La reclamació dels ciutadans de Catalunya invoca els drets de les persones, no pas dels territoris. El dret a l’autodeterminació dels pobles, reconegut per les Nacions Unides, fa referència a les persones que són les que formen els pobles.

Per aquests motius, el conflicte entre Catalunya i Espanya representa en el fons un xoc entre el dret de conquesta territorial reclamat pels espanyols front els drets fonamentals de les persones reclamant des de Catalunya en forma de dret a l’autodeterminació dels pobles.

Sense lideratge

L’1 d’octubre de 2017 va ser fruit de la desobediència civil pacífica de la població acompanyada de la complicitat d’una classe política que es va deixar impulsar per la determinació d’un poble que creu en sí mateix i que creia en els seus líders polítics.

L’Estat espanyol va comprovar amb desesperació i ràbia com havia perdut, de facto, el control del territori a Catalunya. El símbol de la pèrdua de la seva autoritat van ser els Patrols de la Guardia Civil davant la Conselleria d’Economia el dia 20 de setembre de 2017, menystinguts per la massa allà reunida i amb la cirereta dels Jordis pujats al sostre d’un d’ells per dirigir-se a la multitud. D’aquella humiliació, aquesta ràbia. D’aquí l’acarnissament amb aquest fet aparentment menor i d’aquí les condemnes absurdament desproporcionades dictades pel Tribunal de Orden Público conegut avui dia com a Tribunal Suprem. No és justícia, és venjança per no respectar l’autoritat vigent.

Amb l’empresonament de tot el Govern de la Generalitat i dels líders socials, l’aplicació del 155 a la Generalitat, i amb la convocatòria de les eleccions del 21D, el lideratge polític independentista va quedar clarament minvat. Els nous representants polítics sorgits d’aquelles eleccions no han sabut articular un discurs que catalitzi les aspiracions de l’independentisme. Aquesta situació era la prevista per l’Estat espanyol. Sense líders independentistes, s’acaba l’independentisme, creien ells. Però des de la sentència s’ha demostrat que les previsions de l’Estat tenen un punt feble: la gent.

L’Estat no ha entès mai que l’independentisme no neix i creix de la classe política sinó de la gent. L’1 d’octubre, com deia, es va fonamentar en la determinació de la gent i en la fe en la legitimitat dels objectius. Els líders polítics del moment, ara represaliats, es van posar a favor d’aquell tsunami popular alguns més per oportunitat política que de capacitat i convicció.

Ara, un cop sentenciats els líders polítics que van protagonitzar l’1 d’octubre, l’Estat comprova amb desesperació i amb impotència que els independentistes no només no hem desaparegut sinó que som més i més determinats. L’únic que passa és que no tenim líders polítics que sàpiguen aglutinar el mandat de l’1 d’octubre. L’avantatge és que a Espanya tampoc no hi ha líders polítics capaços d’afrontar amb alçada de mires el conflicte amb Catalunya. I nosaltres sí tenim un lideratge: la gent. Ara només és qüestió de temps que apareguin els nous lideratges polítics que de veritat sintonitzin amb aquesta pulsió republicana.

Obediència civil

S’està parlant molt darrerament del concepte de desobediència civil com un mecanisme legítim i pacífic de protesta i, inclús, com a via per a canvia l’estatus quo. No seré jo qui en torni a parlar de nou dels casos històrics com Thoreau, Rosa Parks i Gandhi, o els més nostrats com els objectors de consciència al servei militar (entre els què m’incloc), el moviment “no vull pagar” o la PAH. Tots aquests fenòmens s’han fonamentat en l’apel·lació a un dret superior que està per sobre del dret positiu vigent en cada moment. Aquesta és una idea de millor comprensió des de la cultura jurídica catalana, que clava les seves arrels en el dret consuetudinari ja des de l’època dels Usatges, que no pas des de la cultura jurídica espanyola positivista basada exclusivament, per entendre’ns, en que no hi ha dret fora de la llei escrita.

Però tornant al nostre temps, quan parlem de legitimitat, a què ens estem referint? Un Estat es fonamenta en un contracte originari materialitzat en una Constitució. Estem parlant de la sobirania popular que mitjançant la suma de les voluntat individuals configura aquesta voluntat col·lectiva que, per tant, de ella emanen lleis perfectament legítimes. Fins aquí tots podríem estar d’acord. El problema és que en el cas espanyol i català aquest “contracte originari” parteix d’alguns vicis d’origen. El primer vici el trobem en el 1714 quan les tropes borbòniques imposen per la força la seva llei a Catalunya, derogant les Constitucions catalanes i les tradicionals institucions pròpies, com la Generalitat, el Consell de Cent, el Dret Civil, el Consolat de Mar, la llengua, la universitat, el sistema impositiu, etc. Per tant, des d’aleshores es va imposar un “contracte social” per la via de la força i unilateralment per part de les tropes castellanes.

Però per als que pensin que allò va passar fa més de tres cents anys i que cal passar pàgina els posaré un segon exemple més vigent. L’actual Constitució espanyola es fonamenta en el cop d’Estat de 1936 a l’acceptar com a Cap d’Estat al nomenat pel dictador Franco i al no reestablir el règim legítim derogat pel cop d’Estat com era la República. Per tant, la legitimitat de l’actual Estat espanyol, el seu contracte, va ser trencat (novament) el 18 de juliol de 1936.

El retorn del President legítim Tarradellas va ser gràcies a l’acte unilateral del Govern de la Generalitat (perseguir, afusellat, exiliat) contra la dictadura franquista de continuar durant quaranta anys la seva presència a l’exili. Així, el retorn d’un president de la Generalitat nomenat a Mèxic durant el franquisme va haver de ser reconegut pel Govern d’Adolfo Suárez abans de l’aprovació de la Constitució espanyola.

Per tant, jo demanaria si us plau que parléssim més d’obediència al Parlament de Catalunya que és on resideix la sobirania del poble de Catalunya, que no pas de desobediència a estructures d’un Estat que té en el seu fonament la podridura del subsòl de El Valle de los Caídos.

L’amnistia és un error

M’ha semblat un greu error la petició pública d’una llei d’amnistia que ha fet el company Gabriel Rufián, buscant la complicitat de partits independentistes i sobiranistes. Així l’he fet saber pel seu mitjà favorit: Twitter. Per a ser justos, crec que l’error no és d’ell perquè en Rufián es limita a repetir el que li han dit que ha de dir. I això ho fa molt bé. Però en aquest cas el convidaria a fer les següents reflexions.
En primer lloc, el concepte amnistia parteix necessàriament de l’existència d’un delicte. Etimològicament està relacionada amb l’amnèsia, és a dir amb l’oblit. Per tant, l’amnistia és un “pelillos a la mar” que dirien en castellà; un “hoy por mi, mañana por ti”; o un “si te he visto, no me acuerdo”. És a dir, tots reconeixem que hem fet alguna cosa dolenta però “por esta vez, pase, però que no se vuelva a repetir”.
En segon lloc, la súplica d’una llei d’amnistia des de Les Corts espanyoles és el reconeixement de la legitimitat de l’Estat espanyol per a jutjar-nos, condemnar-nos i graciar-nos per exercir el legítim dret a l’autodeterminació.
En tercer lloc, l’aprovació d’una llei d’amnistia deixaria immunes tota la vulneració de drets de l’Estat espanyol, començant dels de l’últim dels policies, passant pel Gobierno de Espanya, El Tribunal Suprem i l’Estat mateix, que ja mai podríem portar davant un Tribunal internacional senzillament perquè no hi hauria causa. Paral·lelament podrien quedar en una situació de llimbs les persones que actualment estan exiliades.
En quart lloc, ERC ha vingut demanant històricament al Congreso espanyol l’anul·lació de la Llei d’amnistia espanyola de 1977 per tal de poder jutjar els crims del franquisme, entre ells, el judici contra Companys que, per cert, no ha estat anul·lat encara per l’Estat espanyol. Cal seguir reivindicant l’anul·lació de la llei d’amnistia per tal de poder passar comptes dels greus delictes imprescriptibles comesos durant la dictadura. Així mateix ho interpreta també Amnistia Internacional, les Nacions Unides i el famós pacte de Drets Civils i Polítics ratificat pel Regne d’Espanya (el qual, per cert, reconeix en el seu article primer la lliure determinació dels pobles). Mentre l’Estat espanyol no faci aquest gest de passar comptes amb el seu passat feixista, ni molt menys podrem parlar del principi de la fi del règim del 78. Així doncs, amb quina legitimitat continuarem reclamant des d’ERC l’anul·lació de de la llei d’amnistia del 77 mentre demanem una nova llei d’amnistia ara?
En cinquè lloc, en el supòsit que estigués en un error i cap dels motius que he donat anteriorment fossin suficients, estratègicament és un error demanar ara l’amnistia. Des del punt de vista dels partit polítics espanyols i, sobre tot, a ulls dels seus votants, l’aprovació d’una llei d’amnistia seria vista com una concessió davant els partits independentistes la qual cosa pagarien cara davant el seu electorat.
Ha arribat l’hora que tant uns com altres reconeguem que no hi ha cap altra sortida per alliberar els presos i els represaliats que assolir la independència. L’única sentència és la independència.

Tites, tites…!

Es pot enganyar a tothom durant algun temps. També es pot enganyar a alguns tot el temps. Però el que no es pot és enganyar a tothom tot el temps. El pacte de la Diputació entre JuntsxCat i el PSC posa fi a aquesta impostura dels partits post 1 d’octubre. I em direu que no és el primer pacte que es produeix entre un partit independentista i un partit pro-155. Cert. Però aquest cas és diferent per dos motius. El primer, és que en els anteriors pactes municipals post-electorals, la majoria de pactes no han comportat lliurar l’alcaldia a un partit pro-155. El segon és la magnitud de la Diputació de Barcelona, tant en termes econòmics com en termes de la població a la que presta serveis. És un veritable contrapès de la Generalitat. Els post-convergents han menystingut als seus votants amb aquesta maniobra pensant que no tindrà cap efecte electoral. Però s’equivoquen.  Què hagués passat si ERC hagués acceptat un pacte amb PSC i Colau a l’Ajuntament de Barcelona, on ERC va ser la llista més votada? No ho va fer perquè hi ha algunes línies vermelles que no cal ultrapassar per no trair-se un mateix però, sobretot, per no trair els votants.

El mateix cal dir dels possibles pactes al Congreso de los Diputados espanyol. A manca d’unitat estratègica entre partits independentistes (quin greu error! Quina manca de visió d’estat! Quin partidisme!) ha permès alimentar un campi-qui-pugui en el sentit del vot a la investidura de Sánchez que només s’entenen en clau de partit i no de país. Alimentar un possible suport a Sánchez només ha servit per a legitimar l’actual pacte de JuntsxCat amb el PSC. A Sánchez (o qui sigui que aspiri a ser president del Govern espanyol) no se’l pot votar mentre mantinguin segrestats als presos polítics i forcin a l’exili a la resta. S’ha de votar “no” mentre no es reconegui el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Diàleg bilateral amb l’Estat, veu única a Europa, gran debat republicà dins el país per posar les bases de l’Estat català. Aquestes haurien de ser les premisses d’actuació. En canvi, ens dediquem a polítiques neoautonomiestes de curta volada per alimentar el dia a dia d’uns polítics que no tenen la mirada llarga.

El mal va venir dels fets d’octubre del 2017 al no proclamar la República i acceptar anar a unes eleccions convocades il·legítimament pel ja desaparegut Mariano Rajoy. A partir d’aquell moment, totes les decisions polítiques han estat encaminades a arreplegar les molles d’un autonomisme decrèpit i a pregar per a què els represaliats no pateixin una condemna massa severa. Per no tenir, no tenim ni resposta unitària pactada davant d’una més que probable dura sentència. I aquest podria a tornar a ser el nostre “momentum”.