Crònica d’una mort anunciada.

Grècia serà expulsada de la zona euro. No importa que les eleccions les guanyés Syriza. No importa que al referèndum sobre les mesures de la troica els ciutadans grecs votessin massivament que OXI (és a dir, que no). No importa que Tsipras tallés el cap de Varufakis públicament com a ofrena als creditors. No importa l’acord al qual ha arribat el govern grec amb la Unió Europea que comporta una baixada important de pantalons pels governants hel•lènics. Grècia està condemnada. No pot seguir amb l’euro per molt que a tots els bitllets estigui escrita la paraula euro en l’alfabet grec.

Igual que a l’antiguitat, els pobles han de continuar oferint sacrificis a les divinitats. Actualment, però, l’olimp no està a Atenes sinó a la City de Londres, a Frankfurt, a Luxemburg, a Wall Street o a les Illes Cayman. Recordem que la paraula hecatombe és d’origen grec i en l’època clàssica significava el sacrifici de cent caps de bestiar davant els Déus amb la finalitat de conjurar els perills. L’hecatombe grega actualment no es satisfà tan fàcilment. Ara calen ofrenes més grans i, sobretot, més exemplaritzants. I aquest últim punt és la clau. Tothom ha de veure que qui es porta malament rebrà un càstig. El més important és que el món ha de veure que un govern populista comporta la ruïna. Per aquest motiu se l’ha d’expulsar de la zona euro, no sigui cas que una poma podrida contamini la resta del fruiter. És com dir-li al Rajoy que posi les barbes a remullar.

El resultat de tot plegat és que la Unió Europea ha deixat de ser definitivament una organització democràtica al servei de les persones (si és que algun cop ho ha estat) per a revelar-se com a una organització que posa en primer lloc els interessos dels creditors. Per tant, Grècia no és un soci de la UE sinó un deutor, mentre els ciutadans grecs no són més que els garants dels deutes provocats pels governants. Res, per tant, d’unió a Europa. Per què Grècia no ha de pagar els mateixos interessos pel seu deute públic que Alemanya? Per què un ciutadà grec ha de tenir una pensió diferent d’un ciutadà alemany? Per què els serveis que reben els ciutadans (i els impostos que paguen) són tan diferents en tots els països europeus? Aquestes són les preguntes que ens hauríem de fer.

Les condicions draconianes imposades per tercer cop a Grècia només provocaran un nou escanyament a una economia ja molt afeblida. El resultat serà l’impagament, l’embargament dels seus actius (infraestructures públiques) que passaran a mans de fons d’inversió amb seu a Luxemburg i la sortida de l’euro. Avís per a navegants dels mars del sud d’Europa.

Forrest Gump

Probablement la frase més recordada d’aquesta pel·lícula sigui la que diu un magnífic Tom Hanks quan, interpretant el paper de persona amb un coeficient intel•lectual baix, assegut al banc d’un parc diu allò que “tonto es el que fa tonteries”. És d’una obvietat genial.

Anant més enllà, com definiríem les persones? Segons aquest criteri, sembla que hem de qualificar-les d’acord amb les seves accions. Cadascú de nosaltres, què som? Si fem tonteries, serem tontos, com diu Forrest Gump. Però, si tenim fills (per exemple) serem pares. Si portem un cotxe, serem conductors; si anem de viatge, serem turistes; si anem a treballar, serem treballadors; si perdem la feina, serem aturats; altres vegades serem consumidors, espectadors, esportistes, oients, lectors, clients, ciclistes, lectors, etc. Per tant, el que ens defineix és allò que fem. Com diu la Biblia: “per les seves obres els coneixereu”. Doncs bé, ara resulta que a Catalunya aquests raonament no serveix. Com sempre, som uns experts en fer experiments i complicar-nos l’existència inútilment. Així, a les llistes electorals no han d’anar polítics. Però, qui és un polític? Forrest Gump ens diria, des del seu banc del parc, que un polític és qui fa política. Jo diria que el fet de presentar-se en una llista electoral és fer política. De fet, la forma més essencial de fer política és aspirant a ser representant al Parlament.

Una conversa imaginària amb Forrest Gump a Catalunya podria seguir així:
“- Que no, que no! Del que es tracta és que no siguin professionals de la política.
– Perdona? Que no tindran assignat un sou? Aleshores ja seran professionals!
– No, vull dir, que abans no es dediquessin a la política.
– Ah, però es que bona part dels actuals parlamentaris abans tampoc no s’hi dedicaven a fer de parlamentaris.
– Però es tracta que no siguin de cap partit.
– Bé, això ja passa ara, n’hi ha parlamentaris que no militen en cap. Vols dir que quan algú és militant d’un partit ja es converteix en un polític?
– No, es clar …
– Que no fa política algú des d’una associació? O que no fem política tots quan votem? Fins i tot quan no votem també estem fent política!”

Ja sé que tots podem fer de tot, però posaríeu en Messi a fer de cuiner al Celler de Can Roca? Posaríeu el Ferran Adrià de davanter centre al Barça? Enviaríeu en Tomàs Molina a Eurovisió? O Pere Arquilluè a córrer en moto GP i Marc Màrquez a actuar a la Riera? Posaríeu una monja de presidenta de la Generalitat i a un expresident de la Generalitat en clausura? (Ups!)
En definitiva, qui aspiri a asseure’s en un escó del Parlament ha d’estar disposat a fer de polític. Per tant, ja serà un polític i haurà de prendre decisions en el dia a dia. Segurament tots intentarien fer el seu nou rol amb la major dignitat possible. El que no estic segur és que el resultat fos positiu. Perquè, en paraules de Forrest Gump, “la vida és com una capsa de bombons: mai saps el que et pot tocar”.

Lost in translation

Si Pablo Iglesias i Podemos fossin realment tant revolucionaris com ens volen vendre, cabria esperar que, a Catalunya, apostessin per la independència. Altrament, costa d’entendre que es pugui subvertir l’orde de les coses mentre la Generalitat es limiti a gestionar una espoliada comunitat autònoma dins l’estat espanyol.
Per tant, és difícil d’entendre que algú que vol trencar el sistema renunciï a comptar amb els instruments propis d’un Estat. Aquest sense sentit del programa de Podemos apareix quan el traduïm al català: és com si volguessin fer una traducció literal d’una frase feta. La realitat és que Podemos no vol la independència de Catalunya. Si més no això és el que el seu líder, Pablo Iglesias, ha dit en reiterades ocasions. Diu que si volem decidir el nostre futur com a catalans només ho podem fer votant conjuntament amb tots els espanyols. És a dir, el mateix discurs que Rubalcaba abans, o Rajoy, Pedro Sánchez o Albert Rivera, ara. Com és possible, us preguntareu? La resposta la trobareu en el mateix programa electora de Podemos. Per tal de dur a terme les seves polítiques del “sí se puede” és imprescindible comptar amb l’espoli fiscal de 16.000 milions nets que cada any s’emporta l’estat espanyol. Per això la independència “no se puede”. És més, un increment de la despesa pública de l’Estat espanyol, com pretén Podemos, es traduirà, indefectiblement, en un augment del dèficit fiscal català, per la qual cosa, no només no serà possible la independència amb Podemos sinó res que s’assembli a un concert econòmic. Amb això l’unionisme és transversal. Ja ho va avançar Josep Pla quan ens va dir que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.

A Catalunya, entretant, i a pocs dies del 27S, anem perdent el temps discutint sobre llistes electorals. Aquest és un debat que només interessa als partits, no a la gent. Per poder decidir el vot entre el sí o el no, representa que hores d’ara hauríem d’estar parlant de què passarà amb les pensions, què passarà amb els funcionaris a Catalunya, què passarà amb els serveis socials, l’educació, la sanitat, el comerç internacional, etc. Caldrà parlar del futur que ens espera en una Catalunya independent i de quin escenari podem esperar si seguim dins de l’estat espanyol. No només cal explicar com seran tots aquests aspectes en una Catalunya independent, que, òbviament seran millors que dins d’una economia espanyola camí del col·lapse (i de l’spainexit, si em permeteu el neologisme), sinó que cal explicar i debatre sobre la transició cap al nou estat català. Trobo a faltar, a aquestes alçades, debats monogràfics als mitjans catalans. Això ajudaria a definir-se molts dels que estan en la frontera de la indecisió i que veuen en Podemos el miratge d’un canvi de paradigma que, en realitat, només pot oferir la construcció d’un estat independent.
Perquè l’únic procés constituent de veritat és el procés de la independència. Dins d’una comunitat autònoma, ja sabem el pa que s’hi dóna. És per això que la traducció al català de Podemos resulta tant impostada. A Catalunya ja tenim formacions polítiques que aposten per propostes socials revolucionàries i que no tenim necessitar de traduir.

Tots els homes del President

Ja fa un temps vaig escriure un article titulat “Tigres i lleons” en que, recordant la cançó de Torrebruno, feia referència a que l’eix sobiranista faria que moltes entitats s’haguessin de decantar a favor de ser “tigres” o “lleons”. És a dir, si estan a favor de la independència o per continuar a Espanya. Ara, li ha tocat el torn a Unió Democràtica de Catalunya com fa uns mesos li va tocar també al PSC.

En el cas del partit democristià, i tal com s’ha presentat el full de ruta, el plantejament ha estat erroni. El que cal preguntar-se no és si són o no independentistes, sinó si estan d’acord a que els catalans decidim en un referèndum si volem seguir o no dins l’Estat espanyol. Aquest mateix plantejament, entre independència sí o no, és el que ha allunyat també a ICV del “procés”. No és el mateix comprometre’s amb la independència que amb la democràcia i el dret a votar. És evident que al voltant de la idea de votar, del dret a decidir en un referèndum d’autodeterminació, es poden sumar moltes més sensibilitats i molts més partits i organitzacions que no pas al voltant d’un dels possibles resultats d’aquest referèndum, com és la independència. Tot i així, ha quedat acreditat que a dins d’UDC la majoria de la militància aposta per la independència (tots els que van votar no a la seva consulta interna i molts, amb matisos, dels que van votar sí). Ara, en un procés intern, hauran de decidir què faran els no independentistes d’aquest partit.

El que aglutina, el que suma, el que uneix a la majoria dels ciutadans d’aquest país, és el dret a votar. I, un cop posats d’acord en la necessitat de votar, exercir aquest dret fixant una data en el calendari i debatre (ara sí) sobre si votar sí o votar no. A aquestes alçades, i a tres mesos del 27S, hauríem d’estar parlant dels pros i dels contres d’una i altra opció. Afrontarem el 27S com a un mandat que haurem de donar als partits polítics per a que actuïn en un sentit o altre. En cas de guanyar les llistes que aposten per la independència, el primer que hauran de fer és convocar un referèndum d’autodeterminació en el termini més breu possible i, aquest cop, sense fer cas de les intromissions de l’aparell del l’estat espanyol. Serà en la celebració d’aquest referèndum on trobarem el punt de confluència entre els partidaris del sí i del no. I, en cas de sortir el sí, obtindríem les definitives credencials internacionals dels nou Estat, i si sortís que no, ja ens dirà el Duran què haurem de fer.

Atmosfera zero

Sindicats i patronal han arribat a un acord per als increments salarials per aquest any i per al que ve. L’increment serà de l’1% per al 2015 i del 1,5% per al 2016. Sense arribar a la transcendència que van tenir els ja oblidats “pactos de la Moncloa”, aquest acord és una bona notícia. Ho és perquè permet consolidar la recuperació salarial en un moment de creixement de l’economia. Però ho és també perquè contribueix a pacificar la negociació col•lectiva durant, al menys, dos anys.

Però, d’altra banda, i des d’un punt de vista estrictament de macroeconomia, la recuperació del poder adquisitiu dels treballadors és un molt bona notícia per al creixement econòmic. L’augment de la demanda interna és un factor que pot assegurar i, fins i tot, incrementar, el creixement del PIB. El consum dels treballadors va dirigit fonamentalment al consum intern i això és bo també pels petits i mitjans empresaris i, per tant, és bo també per a l’ocupació. Però també és bo per al sector públic que veurà incrementada la seva recaptació d’impostos al temps que reduirà la despesa en prestacions per desocupació, contribuint, al seu torn, a estintolar el creixement del PIB.

Per tant, a la vista d’aquest important acord de recuperació salarial pactat per la patronal i els sindicats, sembla estrany que el Govern no s’hi hagi sumat. Crec que resultaria interessant la presència a la foto de l’acord dels representants del sector públic. No s’entén que siguin justament els treballadors públics els que tornin a veure retallats els seus salaris en termes reals pel fet de tornar a estar congelats. No s’entén que, mentre els que treballen pel sector públic fan sacrificis, mentre qui treballa, per exemple, a un banc que ha rebut diners públics es pugui beneficiar d’aquests increments salarials. I no es tracta només d’una qüestió de justícia social el fet d’incloure el sector púbic en el pacte d’increment salarial, es tracta també de contribuir a la recuperació econòmica. Ha arribat l’hora, doncs, d’acabar amb la congelació salarial al sector públic

Evasió o victòria

La Comissió antiviolència diu, arran de la xiulada en la final de la Copa del Rei, que no s’ha de barrejar esport i política. De ser sincera aquesta afirmació, el primer que haurien de fer és no dir-li “Copa del Rei” a un esdeveniment esportiu. A Anglaterra, li diuen Copa de la Lliga, no pas Copa de la Reina. I el mateix passa a Alemanya, Itàlia i a la resta de països europeus. En segon lloc, no hauria de sonar un himne polític en un esdeveniment esportiu quan no està jugant cap selecció nacional. En tercer lloc, no sé què pinta el Rei (i fins i tot un militar) en la llotja d’un esdeveniment esportiu si no s’ha de barrejar política i esport.
Hi ha un altre qüestió que no arribo a comprendre. Com és que una Comissió que es diu “Comissió estatal contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport”, estudia el tema de la xiulada. Què té a veure el xiular amb la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport? Xiular és una de les manifestacions més pacífiques que hi ha. Un pot mostrar acord aplaudint o bé mostrar desacord xiulant. Si estiguéssim davant d’un descord manifestat amb violència, la gent faria servir la violència, i no pas un xiulet. Potser entenen que hi ha una manifestació de racisme en el fet de xiular. Però fins on jo sé, el Rei Felip és de la mateixa raça de la majoria de gent que hi havia al públic xiulant. El mateix podríem dir quan a la consideració d’un acte xenòfob. No, definitivament no era aquesta la motivació dels xiulets vers l’himne. Només queda en les funcions d’aquesta Comissió el tema de la intolerància en l’esport. Però, a veure, en el pla esportiu, les dues aficions van tenir un comportament exemplar els uns vers els altres. Cap incident entre les aficions, al contrari. Em fa l’efecte que, com va dir el MHP Artur Mas al final del partit, l’Estat farà el ridícul si magnifica el tema de la xiulada. Ell, com a mandatari polític, sap com ningú altre que els xiulets i els aplaudiments van amb el càrrec. No se li ha de donar més voltes.

Ara, aquesta estranya Comissió diu que obre expedient informatiu a les entitats que han promogut la xiulada. Deixant de banda que no entenc com una Comissió esportiva pugui obrir un expedient informatiu a entitats que res tenen a veure amb l’esport, tampoc no entenc que sigui legal ser republicà, que sigui legal ser independentista, i que al mateix temps es vulgui perseguir a qui, exercint el legítim dret a la llibertat d’expressió, manifesta la seva disconformitat pacífica a la monarquia i a uns governants d’un Estat que neguen el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Què esperen? Aplaudiments? Per tant, si existeixen entitats que persegueixen aquests objectius polítics, (tant legítims com les que no els persegueixen), a ningú no ha d’estranyar que manifestin públicament la seva orientació ideologia. Se’n diu llibertat d’expressió. I això és, justament, el que hi ha en joc.

No es tracta d’una qüestió d’odi o amor cap un país ni cap a una persona ni cap a un himne, que no és més que una cançó dolenta que quedaria última en el festival d’Eurovisió. No és això. No és una qüestió de sentiments sinó de racionalitat, d’ideologia. A molts dels que xiulaven, molt provablement, els agradi molt Espanya i els espanyols, però com a veïns, com a iguals. Pretendre obligar a tothom a pensar igual, retallar el legítim dret a dissentir, és soscavar les llibertats i, per tant, una degradació més en la ja feble democràcia de l’Estat espanyol.

La culpa, en el fons, és dels equips espanyols que no han estat capaços de guanyar la seva pròpia Copa del Rei. La culpa es d’ells per barrejar política i esport.

Independence day

Dies enrere es va publicar a La Vanguardia un article titulat “Secesión y derecho internacional” en el que quatre alts funcionaris diplomàtics espanyols (amb cognom català però de nom castellà) argumentaven en contra del dret a l’autodeterminació de Catalunya i advocaven en favor d’una “tercera via” en la relació amb Espanya. No és una sorpresa que uns diplomàtics defensin la integritat de l’Estat del que formen part i al qual representen, però el que sí sorprèn és la feble argumentació que utilitzen i més quan a aquests se’ls pressuposa uns elevats coneixements.
El primer argument que esgrimeixen és el clàssic de la por. És la versió diplomàtica d’allò que deia el Margallo que una Catalunya independent vagaria per l’espai sideral. Segons ells, Espanya es quedaria amb la condició de membre que li atorguen tots els tractats subscrits i la pertinença a totes les organitzacions internacionals de què forma part ara l’estat espanyol, mentre Catalunya quedaria automàticament expulsada de tots ells. Obliden explicar, però, que des del mateix moment de la independència de Catalunya, Espanya deixa d’existir. Efectivament, d’acord amb l’article segon de la Constitució espanyola, aquesta es fonamenta en seva indivisibilitat. Per tant, amb la independència tindríem, no un, sinó dos Estats nous: Catalunya i la nova Espanya resultant. I ja veuríem què passaria amb Euskadi. D’acord amb la Convenció de Viena sobre la successió d’estats, l’expulsió de Catalunya i la continuïtat d’Espanya en els organismes institucionals no és tan clara com afirmen els diplomàtics espanyols. Si bé és cert que Catalunya hauria de manifestar la seva voluntat de subrogar-se en les obligacions internacionals de l’extint estat espanyol, la nova Espanya també ho hauria de fer. Una altra cosa serà la voluntat dels organismes internacionals per a cada cas concret. Però ara per ara, no hi ha res escrit als Tractats europeus, per tant, res no es pot dir. Tot queda en l’àmbit de la negociació política.

Un altre punt qüestionable en l’article dels diplomàtics és el del dret a l’autodeterminació. Afirmen sense rubor que aquest és un dret reservat a les colònies. Fals. El dret a l’autodeterminació és un dret humà dels considerats de tercera generació. Espanya té subscrit i publicat al BOE el Pacte de Drets Civils i Polítics de l’ONU, que en el seu article primer reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles. Al haver-se publicat al BOE passa a formar part de l’ordenament intern d’Espanya i, per tant, d’obligat compliment per a l’Estat. Ja veieu el cas que li fan. El dret a l’autodeterminació és un dret humà i, com a tal, no cal “demanar permís” per exercir-lo, com tampoc no ho fem amb la resta de drets humans. En canvi, negar-lo, sí atempta contra l’estat de dret en qualsevol país que es consideri democràtic.

Finalment, apel·len, els alts funcionaris espanyols, a què la independència va en contra de la tendència mundial d’integració i unitat, la qual cosa és una nova falsedat. Obliden que el 50 per cent dels països de la vella Europa s’han constituït en els darrers cent anys. El que va en contra dels temps és, precisament, obcecar-se en mantenir les raneres d’un decadent imperi castellà.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 2.388 other followers