Una diada de tots

Quan l’ANC va anunciar els lemes de la manifestació per la diada d’enguany no m’ho podia creure. Per a mi estava clar que, amb un Parlament amb majoria independentista i, per tant, a un pas de la independència, el lema havia de girar al voltant del dret a l’autodeterminació. La negació d’aquest dret és la principal pedra a la sabata de l’Estat espanyol perquè la seva invocació interpel·la directament la comunitat internacional que sí el reconeix.

D’altra banda, el fet de reclamar un dret democràtic que es resol davant una urna és, justament, el que uneix més el catalans, concretament el 80 per cent de la població que està a favor de votar. Per tant, una convocatòria a la diada orientada a exigir el dret a vot per a decidir el nostre futur conjuntament, no podria fer més que eixamplar i aglutinar tots el demòcrates. Incomprensiblement, l’ANC ha bandejat els que, sense estar explícitament a favor de la independència, són demòcrates i estan a favor del dret a l’autodeterminació. Greu error si es pretén eixamplar suports.

D’altra banda, i ja en clau política del full de ruta, crec que el referèndum a l’autodeterminació és la via més democràtica i comprensible per a poder proclamar la independència. Els “processos participatius”, les “eleccions plebiscitàries” i altres invents del TBO no serveixen per a un reconeixement internacional (a les proves em remeto) ni per a implicar tota la població. El país, com la diada, és de tots. I només construirem la nova república catalana entre tots els demòcrates, hagin votat “sí”, hagin votat “no” o s’hagin abstingut. Per cert, em fa molta ràbia que, des de sectors unionistes com també des de sectors independentistes diguin que els que no votin en un referèndum d’autodeterminació seran els del “no”. A veure si ho entenem, els que no voten, simplement s’abstenen. No són ni del “sí” ni del “no”. I això és així aquí i en la República Popular de la Xina (si és que algun dia arriben a votar).

Afortunadament l’ANC ha començat a matisar una mica la seva reivindicació de la diada donant cabuda a la reivindicació del referèndum d’autodeterminació. Massa tard, em temo, i massa difús el missatge. Hem perdut l’oportunitat de demostrar al món que darrera una pancarta que reclama el dret a l’autodeterminació hi ha tot un poble que, de bracet, reclama cívicament i democràtica poder votar.

Després d’això, difícilment el govern espanyol podria frenar la convocatòria unilateral del referèndum. Tothom entendria llavors que la unilateralitat no és l’opció de l’independentisme sinó la d’un Estat que desapareix de la negociació per incompareixença. La unilateralitat no l’hem triada pas nosaltres, sinó ells.

Urna, gran i lliure

El discurs d’investidura d’en Rajoy, per entendre’l en tota la seva dimensió, cal veure’l per la televisió. Però, sobretot, cal tenir cura de posar la imatge en blanc i negre. El seu to, les seves maneres, la seva cadència de paraules, em recordaven les veus de pel·lícules (ja aleshores antigues) que, de petit (vaig néixer al 1965) sentia per TVE, l’única disponible.

I és que, un candidat a president d’un estat que ha de llegir íntegrament el seu discurs d’un paper mentre unes persones estranyes assegudes al mig de l’hemicicle mecanografien la seva intervenció, tot plegat transmet l’estranya sensació que Espanya no ha assimilat, ni tant sols el segle XX. És el viu reflex d’una país que viu encara a l’ombra del vuitcentisme.

No es estrany, doncs, que el candidat apel·lés a la Pepa, la Constitució de 1812. Desafortunada referència a una Constitució que no va abolir l’esclavatge i que parlava de la unitat nacional amb inclusió de les colònies espanyoles (ja perdudes totes elles inexorablement). Tot plegat no fa més que abonar la percepció que Rajoy i el seu govern representen el passat i que en el segle XXI aquestes formes polítiques ja no haurien de tenir cabuda.

El drama per la política espanyola és que no s’entreveu cap llum de renovació. Si bé no hi partit més impopular que el Partit Popular ni partit menys socialista que el PSOE, tampoc no n’hi ha partit més groc que els “naranjitos” de Ciutadans ni més impotent que Podemos. Davant d’aquest panorama desolador que recorda a les eternes dues Espanyes, retratades ja per Goya en les seves pintures negres, condemnades a donar-se de pals, a Rajoy només li va quedar aferrar-se al discurs de sempre: que Espanya és una gran nació, que això és el que ens uneix a tots, que (on vas a parar) és el país amb més llibertats i més democràcia del món, i tota la milonga que es resumeix en el clàssic: “una, grande y libre”.

Afortunadament, i per molt que li pesi al vuitcentista Rajoy, a Catalunya som majoria els que volem decidir el nostre futur en una urna, exercint el dret a l’autodeterminació. No som una part molt petita (com ell va dir) sinó que som el 80 per cent dels ciutadans els que estem a favor d’un referèndum. El resultat? Ja es veurà. Però, si tant convençut està que els independentistes som minoria, per què té por de les urnes on, ara sí, ens podríem recomptar uns i altres inequívocament? Senyor Rajoy, si realment creu que Espanya és un país tant gran i amb tantes llibertats, li suggereixo que canvi el lema “Una, grande y libre” per “Urna, gran i lliure” perquè ho vulgui o no, el referèndum el farem i, aleshores, un cop haguem votat els catalans, a Espanya ja no tindran mai més problemes per formar govern.

Política i esport

“No s’ha de barrejar política i esport”, diuen amb vehemència, com aquell que li diu a un nen “això no es fa, caca!”, o com quan l’Stevie Wonder deia allò de ‘Don’t drive drunk’ (si beus, no condueixis). Sense anar més lluny, el FC Barcelona ha patit en les pròpies carns trèmules amb Bartomeu (amb Laporta les carns no haguessin tremolat) les sancions de la UEFA pel lluïment d’estelades per part dels espectadors. Ja veieu què seriosament s’ho prenen. L’argument, a priori, sembla fins i tot coherent. Quan estem davant d’equips de futbol (per exemple) les banderes per animar-los haurien de ser, en bona lògica, les que portessin els colors dels equips. El problema és que quan aquest argument s’imposa a base de sancions s’està violentant el dret a la llibertat d’expressió, dret que està uns quants graons per sobre del dret a animar un equip esportiu.

Recordeu quants cops heu vist banderes espanyoles per animar, posem per cas, el Real Madrid quan aquest juga contra el Barça? No és aquest, justament, un cas clar de barrejar política i esport? I quants cops no heu vist aquestes mateixes banderes, fins i tot, amb estampacions de simbologies anticonstitucionals? Massa cops.

Però això del futbol no és res comparat amb el festival de barreges politico-esportives que vivim cada any de traspàs amb ocasió dels Jocs Olímpics. El més important (quasi diria, l´únic) d’aquest esdeveniment són les banderes dels països. El moment estrella de la cerimònia inaugural és la desfilada dels esportistes darrera la bandera respectiva. És l’orgia del nacionalisme, no pas de l’esport. Perquè, parlem clar, qui cony es mira un partit de Bàdminton o una cursa de caiacs si és que no hi ha una bandera pel mig? Ens importa realment l’esport? És més, ens importa l’esportista? O és que potser ens importa més la bandera que hi porta? El “medallero” i el seu arqueig diari, actualitzat i ordenat de major a menor no falta mai en cap mitjà de comunicació aquests dies. “Hem guanyat una medalla d’or”, diran molts al matí següent asseguts a la barra d’un bar, mentre prenen un quinto i un entrepà de cansalada.

Les olimpíades, de fet, no són més que una competició de banderes. Nacionalisme i esport, política i esport elevats al cub. La bandera per sobre de tot. Però no qualsevol bandera. Un campió del món català em va explicar que els esportistes que van amb la federació esportiva espanyola tenen prohibit per contracte mostrar públicament la senyera, sota pena de perdre la llicència federativa. No importa que la senyera sigui tant “constitucional” com l’espanyola. Es veu que una és política i altra no. Així que no se us passi pel cap dir que tal i qual medallista és català o catalana que de seguida us diran nacionalistes a vosaltres i us trauran la cançoneta de que “no s’ha de barrejar política i esport”.
Recordem que el text del jurament olímpic actual diu el següent: “En nom de tots els competidors prometo que participarem en aquests Jocs Olímpics respectant i complint les regles que els regeixen, comprometent-nos a un esport sense dopatge i sense drogues, en el veritable esperit de l’esportivitat, per a glòria de l’esport i l’honor dels nostres equips”. Fixeu-vos que en cap lloc no parla de banderes ni de països. Cal dir, però, que en la versió primerenca de Coubertin el jurament deia literalment: “Jurem que participarem en els Jocs Olímpics amb un esperit de cavallerositat, per l’honor del nostre país i per la glòria de l’esport”. Aquest tuf nacionalista va fer que s’eliminés la paraula “país” per “equip”. Massa tard, els esportistes ja havien desaparegut rere les banderes.

Arribats a aquest punt, em pregunto què passaria si s’eliminessin totes les banderes dels Jocs Olímpics i que només competissin persones. No seria aquest el veritable esperit olímpic? Mentre això no passi, i mentre estigui proscrita la bandera de Catalunya a les olimpíades, permeteu-me que rigui cada cop que sento que “no s’ha de barrejar política i esport”.

A bodes em convides

Tant la fiscalia com el jutge que porten entre mans les querelles contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega estan d’acord en què no se’ls pot imputar el delicte de malversació de fons públics. Això vol dir que, en cap cas, se’ls podrà condemnar a penes de presó. Com a molt (i ja es veurà) se’ls podrà acusar de prevaricació o desobediència. Per tant, podrien acabar, en el pitjor dels escenaris, amb una pena d’inhabilitació per exercir càrrec públic.

Aquest és un punt molt important ja que, recordem, la seva imputació parteix de la premissa que el 9N, efectivament, es va celebrar un referèndum. Irònicament, són precisament els contraris a reconèixer Catalunya com a subjecte polític i que, per tant, ens neguen el dret a l’autodeterminació, els qui, amb la seva acusació, insisteixen en què el 9N es va celebrar un referèndum d’autodeterminació. Aquest és, en el fons, el motiu de la imputació del triumvirat convergent: van fer un referèndum il·llegal. De triomfar aquesta tesi ens podríem trobar amb la paradoxa que, en coherència amb la interpretació que faci el jutge del que va passar el 9N, al haver-se celebrat un referèndum i no un “procés participatiu” en el qual va guanyar clarament el sí, podríem declarar legalment la independència.
Més enllà del delirant joc d’impostures a què han jugat ambdues parts, aquesta decisió del jutge i la fiscalia de no demanar presó per malversació és molt rellevant. Vol dir que, en cas de fer-se un referèndum d’autodeterminació (ara sí, de veritat), la pena màxima que podrien afrontar els seus promotors és la pena d’inhabilitació. Això sí, sempre i quan el referèndum el guanyi el no i, per tant, continuéssim dins l’ordenament jurídic espanyol. Per tant, l’argument de la por a celebrar un referèndum unilateral per les conseqüències pels seus organitzadors ja el podem anar aparcant.

Ara només cal superar la por a nosaltres mateixos i actuar amb més (auto)determinació abans que l’onada de recessió de drets i llibertats que assola occident ens acabi passant per sobre.

Convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació

A continuació us transcric el text que, a partir de l’actual ordenament jurídic, jo imagino com podria ser la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació per part del Govern, òbviament vinculant:

“El 23 de gener de 2013 el Parlament de Catalunya amb la Resolució 5/X, va aprovar la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. D’acord amb aquesta Resolució, el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà. Per tant, i tal com preveu el principi Setè d’aquesta, “S’utilitzaran tots els marcs legals existents per a fer efectiu l’enfortiment democràtic i l’exercici del dret a decidir.” En aquest sentit, el Parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s’han d’acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi.

L’article primer del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que va ser adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides mitjançant la Resolució 2200A (XXI), de 16 de desembre de 1966, disposa que “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”

L’Estat espanyol, de la mà del seu cap d’Estat, Sa Majestat Joan Carles I, va aprovar i ratificar aquest Pacte “cuanto en él se dispone, como en virtud del presente lo apruebo y ratifico, prometiendo cumplirlo, observarlo y hacer que se cumpla y observe puntualmente en todas sus partes”. En aquests termes va ser publicat en el BOE número 103, de 30 d’abril de 1977.

D’acord amb l’article 96 de la Constitució espanyola, “Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya.” Per tant, atès el mandat democràtic atorgat per les urnes el dia 27 de setembre de 2015, aquest Parlament a la vista de la normativa internacional esmentada que empara el dret a l’autodeterminació i de la Constitució espanyola que, mitjançant el seu article 96 l’ha incorporat en el seu ordenament jurídic intern, disposo

Article únic.
La convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya en data 23 d’abril de 2017 amb la següent pregunta:
Està vostè d’acord en que Catalunya esdevingui un Estat independent?

Signat: el MHP de la Generalitat de Catalunya”

La convocatòria d’un RUI seria perfectament possible dins l’actual ordenament jurídic redactat en aquests termes. Es tracta només d’aplicar la determinació política suficient per convertir-lo en real. De fet, la convocatòria és una declaració d’independència en tota regla, o més ben dit, és una declaració unilateral de sobirania (DUS) que no parteix de cap desobediència ni de cap il·legalitat. El resultat del referèndum, tant si fos a favor del sí com del no, hauria de ser respectat per tothom perquè un referèndum d’autodeterminació és l’expressió d’un llenguatge democràtic que no necessita traducció i que és acceptat immediatament per tota la comunitat internacional. El fet de fonamentar-lo jurídicament en un tractat internacional aprovat i ratificat per l’Estat espanyol el converteix automàticament en objecte de controvèrsia del dret internacional. I, en aquest terreny, perd força el Tribunal Constitucional.

Qui té por a la democràcia?

Podemos?

L’article 35 de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789 amb ocasió de la Revolució Francesa diu que “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és, per al poble i per a cada una de les seves porcions, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures”. Hom podria pensar que un partit com Podemos, nascut a l’ombra d’un moviment popular com el 15M, hauria de ser procliu a les formes de la insurrecció. Però, a l’hora de la veritat, sembla que els fa mandra aixecar-se del sofà. De fet, no sabem ni tan sols, si el partit de Pablo Iglesias està a favor de canviar la forma d’Estat de Monarquia a República, a diferència dels revolucionaris francesos del segle XVIII que ho tenien claríssim. Si aleshores els insurgents van portar el monarca davant la guillotina, tres segles després es limiten a regalar-li la sèrie Joc de Trons en DVD.

Pel que fa a la seva relació amb Catalunya, molt s’ha dit de les semblances entre un espanyol d’esquerres i un de dretes, com deia en Josep Pla, passant del català en la intimitat de l’Aznar al “apoyaré” del Zapatero o pel referèndum de l’Iglesias. Ara ja sabem que per Podemos el referèndum mai serà una línia vermella per pactar amb el PSOE. Per tant, el referèndum d’autodeterminació en mans dels espanyols quedarà “cepillado y bien cepillado” com l’Estatut aprovat pel Parlament en mans de l’Alfonso Guerra. I és que les mesures més repressores, més retalladores i més antisocials només poden portar-se a terme per partits (presumptament) d’esquerres perquè si ho fes la dreta hi hauria perill d’una insurrecció incontrolada de veritat. De manera que han de ser els que porten la bandera de la revolució, com Podemos, els que s’encarreguin d’avortar processos encaminats a revertir l’ordre de les coses. És per això que Podemos va agafar també la bandera del referèndum a Catalunya per assegurar-se que aquest no se celebrarà mai.
A la vista que totes les propostes de Podemos (inclosa la del referèndum) passen per demanar permís al PSOE (o, inclús, al PP quan es tracta de reformar la Constitució) demano que canviïn el nom del partit. Res, un canvi petit consistent en afegir un signe d’interrogació al final: Podemos? Així ens quedaria a tots clar que el que proposen és demanar permís. Em recorden al gran Gila quan, disfressat de soldat a la trinxera, trucava per telèfon i deia: “-Está el enemigo? – Que se ponga!”. En això es veu que consisteixen les revolucions “lights” al segle XXI.

Referèndum unilateral

Cada cop va arrelant amb més força en el sector sobiranista la idea la solució definitiva al “procés” passa per convocar i realitzar un referèndum d’autodeterminació de forma unilateral (RUI). El referèndum és l’instrument que genera més consens de forma transversal en tota l’opinió pública (un 80 per cent de la població està a favor de decidir en un referèndum si Catalunya ha de ser o no un país independent) i també en els partits polítics, fins i tot entre alguns que no són explícitament independentistes.

I és que defensar el dret a l’autodeterminació passa per estar d’acord en realitzar un referèndum unilateral. Per a què el referèndum sigui possible només es pot fer de forma unilateral. Això és així per diversos motius. El primer és que el referèndum “pactat” ja s’ha intentat amb l’Estat espanyol en infinitat d’ocasions sense possibilitat, ni tant sols, de debatre les condicions. El segon és que un succedani, ja sigui en forma d’eleccions plebiscitàries o de procés participatiu, en un intent de fer-lo compatible amb l’ordenament jurídic vigent a Espanya, ha resultat infructuós. El tercer és que el dret d’autodeterminació, com la majoria de drets humans, no són objecte de negociació. El que cal, és exercir-los i esperar que governs democràtics que tenen subscrit el Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides com ara Espanya, no impedeixin el seu exercici. En quart lloc, el Parlament de Catalunya ha declarat en innombrables ocasions que és sobirà, per la qual cosa no necessita demanar permís a ningú per exercir la seva sobirania i convocar un referèndum d’autodeterminació. En cinquè lloc, la comunitat internacional entendrà perfectament que som un país independent en cas de guanyar el sí, la qual cosa facilitaria moltíssim la transició cap a la independència.

Sembla ser que tant la CUP, com ERC, com Demòcrates de Catalunya, com l’ANC i, inclús gent de CSQP com ara Xavier Domènech estarien d’acord en la idea del referèndum unilateral. En canvi, algunes veus des de CDC no semblen partidaris d’un referèndum no pactat. I, des del meu punt de vista, aquest posicionament és, ara per ara, el major impediment per fer el pas definitiu cap el referèndum. Homs ha proposat crear una Comissió al Congrés per pactar una solució a Catalunya. Més enllà de què aquesta proposta, per a mi, respon a la tàctica d’una etapa ja superada, condemnaria la realització del referèndum a una derrota segura. Deixar que aquest el proposi i lideri l’estat espanyol seria la garantia del fracàs.

Un altre argument que esgrimeixen des de CDC (l’he escoltat per boca d’Artur Mas) és que, de fer-se, “els contraris a la independència no anirien a votar”. Però, anem a veure, des de quan hem d’interpretar com a negatius els vots de tots els que no voten? Qui no vota és que, simplement, ja li està bé el resultat que sigui o, dit d’altra forma, l’importa un rave que guanyi el sí o el no. El que cal deixar clar per part de qui convoca el referèndum, és que el prendrà com a vinculant i que per tant, el resultat, sigui quin sigui, el portarà a terme. D’aquesta forma, tothom preocupat per a que Catalunya pugui esdevenir un estat independent anirà a votar.

El fet mateix de convocar el referèndum unilateral és, no només el màxim exercici del dret a l’autodeterminació sinó que representa, “de facto” una declaració unilateral d’independència. A partir, per tant, de la seva convocatòria, amb data i pregunta clara, l’estat espanyol només podrà fer dues coses: acceptar-lo i negociar o actuar per la força. La segona ja la podeu descartar perquè, aleshores sí justificaria a ulls de la comunitat internacional, una declaració unilateral d’independència.

Per tant, proposo a l’ANC, Òmnium o qui sigui que organitzi la manifestació enguany de l’11S que adopti com a lema: “Referèndum Unilateral d’Independència”. I, de pas, aprofitem la moció de confiança per convocar-lo.