Ni un pas enrere

La manifestació de l’11 de setembre de 1977 a Barcelona va tenir com a lema el mític “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. L’objectiu era, aleshores, el restabliment de la democràcia, de la Generalitat de Catalunya així com la proclamació d’una amnistia als presos polítics. Us sona? La temptació és molt fàcil. Avui, com aleshores, tenim presos polítics, la Generalitat està intervinguda i hi ha un evident retrocés en els drets. Però, tot i que us sembli molt nostàlgic, com el fet de cantar “L’estaca”, els temps han canviat. La situació no és la mateixa. No caiguem al parany.

Llibertat, d’acord, sempre s’ha d’exigir. Amnistia, ni parlar-ne. Seria tant com reconèixer algun delicte que els hagin de perdonar. I, el que és pitjor, seria tant com reconèixer una autoritat que ja hem deixar d’acceptar. Però Estatut d’Autonomia, encara menys. No és el moment ara de reivindicar les institucions autonòmiques. L’Estatut, si em permeteu, ja se’l poden confitar a El Congreso, a El Senado, l’Alfonso Guerra amb el seu ribot, Zapatero amb el seu “aprovaré”, Rajoy i el seu milió de signatures contra l’Estatut, i els dotze membres del Tribunal del Santo Oficio. Nosaltres ja vam proclamar la República de Catalunya. La prova definitiva dels efectes pràctics d’aquesta declaració d’independència és que bancs com Caixabank, el Sabadell i moltes altres empreses a l’ombra de l’IBEX35 i encoratjades pel Gobierno de Espanya ja han donat per fet que Catalunya no forma part d’Espanya.

No es tracta, per tant, de recuperar les institucions autonòmiques de la Generalitat, sinó de la Generalitat en tant que institucions que ens han de permetre fer efectiva la República proclamada el 27 d’octubre al Parlament de Catalunya. La Generalitat no és una “comunitat autònoma” com expliquen a Espanya. La Generalitat ha vingut actuant com a una comunitat autònoma dins l’Estat espanyol però existeix molt abans de què existissin les comunitats autònomes i, fins i tot, del mateix Estat espanyol. Des que la Generalitat es va crear al segle XIV fins avui, les institucions de Catalunya han actuat en entorns polítics molt diferents. En aquest moment històric, la Generalitat ha d’actuar com una República. El mandat del 21d ha de respondre, necessàriament, a aquest objectiu. El 22 de desembre ha de ser una continuació del 27 d’octubre, no pas una tornada al punt anterior a l’1 d’octubre. “Ni un pas enrere”, recordeu? Per tant, la llista o llistes que es presentin a les eleccions del 21d han de deixar ben clar si es presenten per la República o no. Les llistes que vulguin defensar l’1 d’octubre s’han de presentar amb el compromís explícit d’aplicar des del primer moment la llei de transitorietat. No vull sentir parlar més de llistes “sobiranistes” i, encara menys, “d’independentistes”. Des de l’1 d’octubre hem deixat de ser independentistes per a ser republicans.

Anuncis

República

Molts no vam entendre perquè no es va declarar la independència a les 48 hores de l’1 d’octubre, tal com manava la llei del referèndum. Però vam confiar en el Govern i en el President, igual que vam confiar que el dia del referèndum tindríem urnes i paperetes. Més tard, tampoc no vam entendre perquè el MHP Puigdemont va dir que faria eleccions enlloc de declarar la independència. Novament vam confiar i divendres, mentre el Senat espanyol aprovava l’aplicació d’un abusiu per il•legal i il•legítim article 155, el Parlament va declarar la República. Molts no vam entendre la passivitat immediata del Govern davant el decret de cessament del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament dictades pel Govern de Rajoy. Però vam confiar tal com ho havíem fet fins aquell moment. Però molts ens vam començar a desesperar. Per què no es reunia el Govern? Per què no aprovava els decrets de desplegament de la República? Per què no es va convocar, de seguida, el Ple del Parlament? Per què la bandera espanyola continuava onejant al Palau de la Generalitat?
Suposo que és molt fàcil criticar des de les xarxes a qui està posant el coll per governar. Però també és cert que al llarg dels últims 24 mesos tothom al Govern sabia perfectament què havia de fer. Sorprèn que arribats a aquest punt no tinguessin perfectament estudiat l’escenari en el qual ens vam trobar. La reacció de l’Estat espanyol era força previsible. El que no podíem preveure és que el Govern de la Generalitat no tingués la resposta adequada. Un cop declarada la República allò coherent hagués estat actuar com un Govern sobirà i no acatar ràpidament el que dictava Madrid, ja fos per boca del Govern o per boca de l’Audiència Nacional. L’estratègia de portar mig Govern a Brussel•les i deixar l’altre mig a Barcelona costa una mica d’entendre i només el temps dirà si era o no una decisió efectiva. En qualsevol cas, i un cop desplaçats a Brussel•les, es podria haver celebrar el primer Govern de la República allà. Tampoc no s’ha fet. No voldria extremar ara la crítica. Algun dia sabrem si els motius es deuen més a debilitats pròpies o a fortaleses de l’Estat. Ara toca mirar endavant i assumir la realitat que, malgrat la proclamació de la República, és l’Estat espanyol qui controla efectivament el territori i les institucions.
Ens trobem davant la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques fetes a Catalunya pel Govern espanyol. No seran unes eleccions “autonòmiques normals”. L’Estat ho sap. De fet, són els mateixos unionistes els que han plantejat aquestes eleccions com a un plebiscit. Si la suma de diputats de PP, PSC i C’s no supera la majoria absoluta, hauran perdut. I en aquest punt és on m’han cridat l’atenció algunes declaracions dels tres tenors unionistes: Rajoy Sanchez i Rivera. Rajoy va dir que “Hay que volver a la ley y a la concordia y la mejor manera de hacerlo es con urnas limpias y democráticas”.I dic jo, les eleccions per les quals es va formar el Parlament el 27 de setembre de 2015 no van ser unes eleccions “limpias y democráticas”? Si les eleccions del 27 de setembre de 2015 (per cert, amb una participació rècord del 78%) van ser “limpias y democráticas”, per què Rajoy insisteix ara en aquest punt? No creieu que són, justament menys democràtiques unes eleccions convocades en aquestes condicions, amb presos polítics i amb una torsió manifesta de l’ordenament jurídic i dels principis bàsics de la democràcia? I lo de “limpias”? Per què ho ha dit? Vol fer com l’Albiol a Badalona o està pensant alguna altra cosa? Les vol “limpias de independentistes”? Pensen il•legalitzar llistes electorals? Per la seva banda, Pedro Sánchez ha dit que “Ganaremos las elecciones los que no vamos contra nadie”. Sorprén aquesta seguretat en el resultat quan els tres partits promotors del 155 sumen ara només 52 dels 135 diputats. Com pot ser que Sánchez estigui tan segur del resultat? A més, l’Albert Rivera va declarar (textualment) que “España como Estado garantice el resultado de esas elecciones”. Com podria l’Estat “garantizar el resultado”?
Opino que no podem deixar passar la oportunitat de recuperar les institucions de la Generalitat il•legítimament usurpades per l’Estat espanyol al Govern de la República. Aquest hauria de ser l’únic punt del programa electoral de la llista (o llistes) defensores de la República. A mi m’hagués agradat que el Govern legítim de la Generalitat convoqués eleccions constituents pel mateix dia 21 de desembre convertint les eleccions convocades per Espanya en eleccions de caràcter constituent. Aleshores d’aquí al 21 de desembre caldria mobilitzar la societat civil per a què s’impliqui en el procés constituent, establint debats en la societat sobre el model de República i, de pas, incentivant la participació dels favorables a la República. La campanya electoral dels partits quedarà inevitablement impregnada d’aquest debat constituent. Posteriorment, i a través de les llistes electorals, portar les deliberacions populars al Parlament que tindrà com a mandat redactar la Constitució. El resultat del 21 de desembre no farà més que enfortir el resultat de l’1 d’octubre i de la Declaració d’Independència alhora que servirà per recuperar les institucions il·legítimament usurpades.

Les urnes seran sempre nostres

Deixeu-me dir, d’entrada que ni formo part del Govern ni n’he format part per la qual cosa desconec el detall de les capacitats i marge de maniobra de què disposa o ha tingut a l’abast. En qualsevol cas, i després de l’abusiu desembarcament de l’Estat espanyol amb l’excusa del 155 segur que no són les mateixes les capacitats del Govern de la República que les del Govern de la comunitat autònoma.

Dit això, i a l’espera de veure com es desenvolupa a la pràctica la neonata República de Catalunya, ens trobem amb una convocatòria d’eleccions autonòmiques per part del Gobierno d’Espanya que s’ha erigit amb la potestat de dissoldre el Parlament i cessat tot el Govern de la Generalitat inclòs el MHP Carles Puigdemont. No entraré a valorar jurídicament aquesta aberració (us convido a llegir atentament l’article 155 i veureu com no fa falta ser un expert en Dret Constitucional per concloure que no atribueix per enlloc aquestes prerrogatives) atès que no confio que es puguin ventilar en un Tribunal equànime i imparcial a l’Estat espanyol. La realitat és que el Gobierno d’Espanya ha cessat el president d’una comunitat autònoma, el seu govern i el Parlament d’una comunitat autònoma. El conflicte està en què aquestes institucions autonòmiques van desaparèixer des del mateix moment en què es va declarar la independència passant a existir un Govern de la República i un president que ho és d’una Generalitat republicana. Davant aquesta doble realitat, la situació fàctica és notòriament desigual. L’Estat espanyol compta amb els mitjans coercitius (policials, judicials, econòmics, diplomàtics) mentre la Generalitat només compta amb la força de la democràcia.

Però anem al tema de la convocatòria de les eleccions autonòmiques fetes per Rajoy per al 21 de desembre. Aquí s’ajunten dues realitats paral·leles: la República i la comunitat autònoma espanyola. Depèn de la situació fàctica en què es trobem caldrà actuar en conseqüència. Si la República es consolida a la pràctica, senzillament les eleccions autonòmiques de desembre no tindrien cap sentit ni cap viabilitat. Però pot passar que les coses no avancin a un ritme, diguem, normal i que el Govern de la República no controli ni les institucions ni el territori i què només tinguem la República independent a Twitter i poc més. Aleshores ignorar la convocatòria d’eleccions podria ser nefast per les aspiracions sobiranistes que podrien regalar la Generalitat i les institucions al trio de les Azores del segle XXI: Rajoy, Sanchez i Rivera. I en aquest punt és on m’han cridat l’atenció algunes declaracions d’aquests tres tenors. Rajoy va dir que “Hay que volver a la ley y a la concordia y la mejor manera de hacerlo es con urnas limpias y democráticas”.I dic jo, les eleccions per les quals es va formar el Parlament el 27 de setembre de 2015 no van ser unes eleccions “limpias y democráticas”? Quin precepte de la Constitució, concretament de l’article 155, diu que s’han d’avançar obligatòriament les eleccions, així, ”porque yo lo valgo”? Si les eleccions del 27 de setembre de 2015 (per cert, amb una participació rècord del 78%) van ser “limpias y democráticas”, per què Rajoy insisteix ara en aquest punt? No creieu que són, justament menys democràtiques unes eleccions convocades en aquestes condicions, amb presos polítics i amb una torsió manifesta de l’ordenament jurídic i dels principis bàsics de la democràcia? I lo de “limpias”? Per què ho ha dit? Vol fer com l’Albiol a Badalona o està pensant alguna altra cosa? Per la seva banda, Pedro Sánchez ha dit que “Ganaremos las elecciones los que no vamos contra nadie”. Sorprén aquesta seguretat en el resultat quan els tres partits promotors del 155 sumen ara només 52 dels 135 diputats. Com pot ser que Sánchez estigui tan segur del resultat? A més, l’Albert Rivera va declarar (textualment) que “España como Estado garantice el resultado de esas elecciones”. Com podria l’Estat “garantizar el resultado”? Aquestes declaracions juntament amb la decisió de l’Estat de llençar-se a la piscina d’unes eleccions tan imminents m’ha fet pensar en un vídeo que circulava no fa gaire per la xarxa i que parlava de l’empresa encarregada amb el recompte de vots (Indra) i les eleccions arreu del món i a Espanya particularment. No sé si és cert el que deia aquell vídeo però sí sé qui és el President de l’empresa: Fernando Abril Martorell, un polític provinent de l’anterior règim, passat pel sedàs de la UCD i proper al PP. Indra, recordem, té com a principal accionista el mateix Estat espanyol. Per tant, molt neutral no sembla tot i què tampoc no diré jo que no hagués d’actuar amb tota la professionalitat i imparcialitat del món. Alguna cosa porten de cap quan s’arrisquen a unes eleccions que, en condicions normals mai guanyarien els partits unionistes.

Però pot passar que, a l’arribar al desembre, estiguem en una situació “grisa” en què ni han derrotat del tot el naixement de la República ni han aconseguit aplicar plàcidament el 155. Aleshores jo proposaria que el Govern de la República convoqués eleccions constituents pel mateix dia 21 de desembre. La resiliència mostrada per l’independentisme fins a l’1 d’octubre ha de continuar aprofitant les adversitats en benefici propi. Per tant, pel Govern de la República les eleccions convocades per Espanya tindran el caràcter de constituents. D’aquí al 21 de desembre caldria mobilitzar la societat civil per a què s’impliqui en el procés constituent, establint debats en la societat sobre el model de República i, de pas, incentivant la participació dels favorables a la República. La campanya electoral dels partits quedarà inevitablement impregnada d’aquest debat constituent. Posteriorment, i a través de les llistes electorals, portar les deliberacions populars al Parlament que tindrà com a mandat (en cas de victòria dels defensors de la República) de redactar la Constitució. El resultat del 21 de desembre no farà més que enfortir el resultat de l’1 d’octubre i de la Declaració d’Independència.

Però, com deia, unes eleccions organitzades i controlades per l’Estat espanyol en aquests termes fan un tuf a podrit que espanta. Per tant, davant els dubtes raonables que pugui haver en el desenvolupament i resultat del 21 de desembre, jo proposaria que aquestes eleccions fossin organitzades i supervisades per les Nacions Unides. Així tots tindríem la garantia que estem davant unes eleccions “limpias y democráticas” com vol en Rajoy.

Els carrers seran sempre nostres

L’argument que sempre han llençat contra el govern de la Generalitat és què no compleix amb la llei. Rajoy ho diu constantment: “vuleva a la legalidad, señor Pujmonc”. També el Rei assegut al seu tro acostuma a dir allò típic de “la justícia es igual para todos” (què bromistes són els Borbons!) i que “hemos de respetar el marco constitucional”. Aquest discurs l’han comprat acríticament a Europa. Només el Consell d’Europa (organisme al marge de la Unió Europea) ha centrat el seu debat en la condemna a la violència, la necessitat del diàleg i el respecte a la llei. En aquestes tres coses està d’acord el Govern de la Generalitat. En canvi, des del meu punt de vista, l’Estat espanyol no en compleix cap. Però, curiosament, des d’instàncies europees a qui donen suport és a l’Estat espanyol. Per què?

La condemna a la violència l’ha feta sempre la Generalitat i tota la gent que s’ha manifestat massivament a Catalunya cada cop que ha fet falta, en favor del dret a l’autodeterminació o de la independència. No passa el mateix quan hi ha manifestacions amb banderes espanyoles. D’altra banda, l’Estat espanyol ha practicat violència d’Estat contra població civil indefensa que, recordem, no estava cometent cap delicte, com va passar l’1 d’octubre. Aquesta actuació ha merescut una severa condemna per part de Humans Rights Watch. Entre tant, el Gobierno de España nega, amb tot el cinisme, que hagués hagut violència policial.

Necessitat de diàleg, és el segon dels requeriments assenyalats per la comunitat internacional. Doncs bé, fins a 18 cops la Generalitat ha fet propostes a l’Estat espanyol per tal de poder trobar solucions acordades a la possibilitat de fer un referèndum a Catalunya. La resposta sempre ha estat la mateixa: no hi ha res a parlar i, molt menys, a negociar. Com a ultimàtum, ja sabeu, la cobra independentista feta pel MHP Puigdemont al Parlament oferint suspensió a canvi d’acceptar diàleg i mediació. La resposta, ja la veieu: aplicació de l’article 155 i amenaces per part del Ministeri d’Exteriors (que no nega la possibilitat d’aplicar la violència i la detenció de Puigdemont) o de la Ministra de Defensa que no descarta tampoc la intervenció de l’exèrcit “para defender España”.

El tercer requeriment de la comunitat internacional, i el que els permet justificar a Espanya l’incompliment dels altres dos requisits, respon a la idea que “hay que complir la ley y la Constitución”. En aquest punt s’ha parlat poc de què la Generalitat no ha incomplert cap llei. Més aviat diria que és l’Estat espanyol qui incompleix unes quantes lleis i la mateixa Constitució. M’explico. El referèndum d’autodeterminació celebrat el dia 1 d’octubre tenia l’empara de la Llei del Parlament de Catalunya del referèndum. Sí, ja sé que aquesta llei està suspesa pel Tribunal Constitucional. Però suspesa vol dir suspesa, no il·legal ni inconstitucional. Es tracta d’una suspensió preventiva, obligada, que no entra ni pot entrar en el fons. Si hi hagués separació de poders a Espanya caldria esperar la sentència del Tribunal per saber si aquesta llei s’ajusta o no a la Constitució. Per tant, aquesta seria la única irregularitat del Govern de Catalunya: aplicar una llei suspesa, que no il·legal, la qual cosa és molt diferent. En canvi, l’Estat espanyol ha vulnerat infinitat de preceptes constitucionals. Sense entrar en la vulneració del dret de reunió (article 21), del de llibertat d’expressió (article 20.1), del secret de les comunicacions (article 18.3), de la llibertat ideològica (article 15). Però voldria centrar-me en l’article 10.2 de la Constitució que diu que les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya. Al mateix temps, l’article 96 de la Carta Magna afirma que els tractats internacionals celebrats per Espanya formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment. Si consulteu el BOE del dia 30 d’abril de 1977 trobareu l’instrument de ratificació per part de l’Estat espanyol del Pacte de Drets Civils i Polítics que en el seu article primer reconeix que “tots els pobles tenen dret a la lliure determinació”.

Per tant, trobo molt agosserat per part de la comunitat internacional dir que el referèndum no era legal. Si fos així, com s’expliquen que sigui il·legal l’exercici del dret a l’autodeterminació en un Estat, membre de les Nacions Unides que ha ratificat el Pacte de Drets Civils i Polítics? Com poden avalar l’estratègia repressora conseqüent de l’Estat espanyol sobre població civil? Com poden acceptar com a bona l’estratègia de “modificar la Constitució” quan el problema no és que el referèndum no tingui cabuda a la Constitució (falta, a més, el “petit detall” de la Sentència del Tribunal Constitucional) sinó que el problema és la manca de voluntat política (ara i sempre) de què Catalunya celebri un referèndum? Qui marca la línia entre el què és legal i il·legal és el Gobierno de Espanya, que per això controla els membres del Tribunal Constitucional, la Fiscalia, les forces d’ordre públic i, fins i tot, els discursos del Rei.

A Europa, fonamentalment, l’incomoda una Catalunya independent. No és una qüestió de drets, ni de legalitats i ni tan sols de simpaties. I no els interessa, no pas perquè Catalunya no pogués ser un país solvent i fiable. El que els fa por és una Espanya sense Catalunya que passaria a ser un país menys solvent (el deute, recordeu?), més inestable i menys desenvolupat. No és res personal, només són negocis. Per tant, només ens queda una sortida: col·locar sobre la taula de tots els països del món la nostra declaració d’independència. Aleshores tindran (ells) un problema. Mentre això no passi, la pressió serà brutal per a què no ens declarem independents.  El que no saben, és que no poden acabar amb nosaltres. Aquest és un moviment que va de baix a dalt, per tant, de res servirà atacar els líders ni tant sols els partits. 2,3 milions de persones vam anar a votar tot i saber que ens podrien fotre un cop de porra. I això no ho canviaran fàcilment. Recordeu: els carrers seran sempre nostres. Aquesta és la nostra (única) força. Aquesta és la seva derrota.

Catalunya, Espanya i Europa: la fi de l’antic règim

L’emancipació de Catalunya i la seva voluntat en constituir-se com a Estat independent està comportant el sacsejament de les ancestrals oligarquies, no només a Espanya sinó a Europa i el món. A Espanya el poder ha estat tradicionalment repartit entre les “dos Españas”, aquelles dues Espanyes que Goya va pintar donant-se de pals però que estan irremeiablement unides quan han de defensar l’oligarquia. Això és el que ha passat tradicionalment quan han de tractar amb Catalunya. Així s’entén millor que Josep Pla digués que no hi res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. I és que a Catalunya, aquestes dues Espanyes sempre han tingut una fissura. Mentre el catalanisme ha jugat al tradicional pactisme, les elits que controlen les dues espanyes ens han tingut sota el seu control. Això ens ha permès, d’una banda, sobreviure com a poble, però alhora ens ha impedit alliberar-nos de la submissió al poder emanat de Castella. El pujolisme, en el fons, representava aquest paper de bon minyó.
Ara, les coses han canviat. El moviment independentista ha sorgit des de baix cap a dalt. A diferència de Podemos o Ciutadans, que no són més que instruments creats des de les elits per a perpetuar la dicotomia de les dues Espanyes, el sobiranisme trenca aquests esquema. Suposa un canvi de paradigma respecte els equilibris de poder heretats del franquisme. La Unió Europea, en el fons, ha estat creada també sota la lògica d’aquest repartiment de poder de les elits de sempre, per això la independència de Catalunya provoca incomoditat a Brussel•les i, sobre tot, a Berlín. L’independentisme també comporta despullar a Europa de la seva pàtina de democràcia, de drets i de llibertats per a mostrar-se com a un instrument al servei dels lobbies, de les multinacionals i de les oligarquies. És per aquest motiu que el futur d’Europa es juga definitivament a Catalunya. Si les institucions europees són capaces de respectar els drets dels ciutadans de Catalunya (que encara som europeus) dels cops de porra i de l’opressió de la tirania de l’oligarquia espanyola que controlen el poder polític a Espanya, aleshores Europa podrà ressorgir del cop que està representant el Brèxit per la UE. Si no, la desintegració del projecte europeu es desfarà com un terròs de sucre més ràpid del què imaginem.
Ara, un cop ja hem votat, cal complir el mandat del referèndum i, amb la majoria sobiranista al Parlament de Catalunya, declarar solemnement la independència. A partir d’aquest moment, ja haurem canviat d’ordenament jurídic i, per tant, la invocació a l’article 155 de la Constitució espanyola ja no tindrà cap validesa. Serà aleshores, i no abans, quan caldrà trobar mediadors internacionals per a conduir pel camí de la racionalitat, de la suma d’interessos i no pas de la confrontació, la transició cap a la República de Catalunya. I aquí, novament, la Unió Europea es juga molt més que el correcte funcionament del lliure mercat únic.

Catèxit

Al preguntar a algun actor de la comunitat internacional pel conflicte de Catalunya la resposta ha estat habitualment la de dir que es tracta d’un “assumpte intern” de l’Estat espanyol. Aquesta resposta ha estat reiterativa en el cas de les institucions europees. Fins a cert punt, és lògic que sigui així ja que es parteix del principi de no ficar el nas en la casa del veí. Una altra cosa és que s’hagués celebrat efectivament un referèndum o s’hagués fet una declaració d’independència, la qual cosa interpel·laria directament la comunitat internacional i, en primer lloc, la comunitat europea. Nogensmenys hi ha algun aspecte que a Europa han passat per alt i que pot tenir demolidores conseqüències pel projecte europeu.

Catalunya tradicionalment ha tingut vocació europeista. El “motor d’Europa” (us sona?) que impulsava la societat espanyola cap a la integració europea era, justament, Catalunya. Segurament, i més enllà de la possibilitat de fer negocis (la pela és la pela) els catalans hem vist en Europa un espai de llibertat i de respecte als drets fonamentals que al llarg de la Història no hem trobat quan miràvem cap a Castella. A Europa hem vist futur, modernitat, democràcia, llibertat i, com no, prosperitat. Aquesta percepció, però està canviant en els darrers anys. La primera decepció la vam tenir a la guerra dels Balcans, amb la desintegració de Iugoslàvia i els genocidis que va comportar. Europa no va moure un dit. La segona va venir amb la crisi econòmica. Recordeu? Retallades i austeritat impulsades per una protestant Alemanya que han comportat més desigualtat, més injustícies i un èxode massiu del nostre jovent. La tercera va venir amb els refugiats: Europa, malgrat les maquillades xifres d’acollida, ha deixat morir al mar moltes persones que venien fugint de la guerra i als que no s’han ofegat els ha amuntegat en camps de concentració als llindars d’Europa. La quarta decepció pot ser Catalunya.

Fins ara deien que som un “assumpte intern”, però a la vista de l’estat d’excepció que vivim els ciutadans de Catalunya crec que Europa ja no pot continuar mirant cap a una altra banda. Ja no es tracta de l’exercici del dret a l’autodeterminació, es tracta de llibertats fonamentals, com el dret de reunió, la llibertat d’expressió o d’ideologia política. Davant d’aquests fets opressors de l’Estat espanyol en contra dels principis bàsics que, teòricament, fonamenten la Unió Europea perpetrats contra 7 milions de (encara) ciutadans europeus, les institucions europees no poden respondre amb allò de “és un afer intern”, i mirar cap a una altra banda. El que està passant actualment a Catalunya, l’enviament massiu de forces armades per reprimir la població, per requisar urnes, per tancar pàgines web d’entitats legals, no és un afer intern espanyol: és un assumpte europeu de primer ordre. Les autoritats europees haurien d’entendre que no prendre partit és prendre partit. El seu silenci, la manca de pronunciament davant aquests fets, la seva indiferència no fa més que augmentar encara més la desafecció de la ciutadania de Catalunya cap a Europa. Catalunya està passant en els darrers anys d’un europeisme convençut a un euroescepticisme creixent. Potser el catalans ja no veuen Europa com un referent i miren amb més simpatia el Brèxit. Fora d’Europa es pot viure molt bé tal com ens mostren Noruega, Suïssa, Islàndia i, aviat, el Regne Unit. Per tant, en la mesura que els ciutadans de Catalunya no es vegin reconfortats per la Unió Europea (quan no amenaçats amb ser expulsats pel fet de voler ser un Estat), els qui no voldran ser a la Unió Europea seran els ciutadans de Catalunya. No em sorprendria gens que el següent referèndum que fem a casa nostra sigui per decidir si volem o no formar part de la Unió Europea. Si l’actitud d’Europa respecte Catalunya segueix com fins ara, no dubteu que sortirà un no com una casa de pagès. No sé si això seria bo o dolent per a Catalunya però el que sí tinc clar és que seria demolidor per a la Unió Europea.

Per la gràcia de Déu

La Constitució espanyola, en el seu article 16, reconeix la llibertat religiosa i de culte al mateix temps que proclama que cap religió tindrà caràcter estatal. Aquest article va gaudir de força consens quan els anomenats “pares de la Constitució” el van redactar i m’atreviria a dir que avui dia encara mantindria aquest consens en el seu literal. Altra cosa és l’últim apartat de l’article, que fa referència expressa a les relacions amb l’Església Catòlica, que ni aleshores ni ara genera unanimitat.

Sigui com sigui, l’aplicació pràctica que s’ha fet d’aquest precepte constitucional és, des del meu punt de vista, molt discutible. Una cosa és garantir la llibertat religiosa (cadascú, a casa seva, pot fer el que li roti) i altre cosa és promocionar la religió com si fos un bé públic fins a l’extrem. No cal. M’explico. Un dels instruments més potents amb què compta qualsevol govern és el sistema fiscal. Dins d’aquest, els beneficis fiscals suposen un instrument molt efectiu (i amb molt poc control, sigui dit de pas) per tal d’afavorir determinades situacions o col·lectius. Curiosament, l’Església Catòlica es troba afavorida en tots els repartiments d’aquesta aparent “loteria” que representen els beneficis fiscals. Si de tots és coneguda la frase “sempre guanya la banca”, tampoc li queda lluny la de “amb l’Església hem topat” quan parlem d’impostos. I és que a cada impost que busquem, trobarem importants beneficis, quan no directament exempcions, a favor d’aquesta entitat religiosa. Sense entrar en l’escandalós món de les immatriculacions d’immobles (una forma legal de fer-se propietari d’immobles per la gràcia de Déu), podem afegir les exempcions d’IVA, de l’Impost sobre Béns Immobles, les de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials, les de l’Impost sobre Successions i Donacions, les de l’Impost sobre Increment de valor de terrenys de naturalesa urbana, d’Instal·lacions i Obres i un llarg etcètera, molts d’ells, a l’empara de la Llei de Patrimoni Històric, a la Llei de Mecenatge o, directament, “vestits a mida” fets en lleis d’acompanyament de pressupostos. Ja m’agradaria a mi que altres “drets” contemplats a la Constitució gaudissin de tantíssims beneficis fiscals com el de la llibertat de culte. Per què no aplicar aquesta suavitat fiscal al dret a l’habitatge, al treball digne, a la salut, l’educació o la cultura?

Se m’acut, per exemple, que el FC Barcelona es podria reconvertir en entitat religiosa. Tenen el temple (el Nou Camp), tenen la religió (el futbol), tenen el ritual (missa cada diumenge), tenen el Déu (Messi) i tenen les oracions (l’himne i la grada d’animació). D’aquesta forma, no es pagaria IVA per les entrades (com fa l’Església Catòlica), ni pagaria IBI per les instal·lacions esportives (ai, perdó, religioses), ni cap altre impost humà ja que només haurien de donar comptes davant de Nostre Senyor el dia del judici final. Amén.