ERC, fets i no paraules

Sóc militant de base d’ERC des de fa uns quants anys. De fet, vaig afiliar-me quan aquest partit comptava només amb 15 diputats al Parlament de Catalunya i estava immers en una greu crisi existencial (com marca la tradició) que va acabar expulsant molts independentistes republicans de pedra picada pel caïnisme habitual.

Actualment el partit torna a viure una nova crisi existencial induïda per la crisi política que viu el país. Aquesta crisi a diferència de les anteriors no es produeix de forma explícita amb discrepàncies i punyalades a la llum de dia com les anteriors. Ara tot és més subtil, més implícit però igualment crític. No estem davant d’una lluita pel control del poder del partit, per veure qui és secretari general, qui president i qui conseller nacional. La crisi actual, des del meu punt de vista, és amb la militància i amb els seus votants en general.

Part de la direcció política del partit sembla que ha decidit adoptar algunes decisions estratègiques que no s’acaben d’entendre. No es fàcil tenir el President del partit a la presó i potser caldria replantejar-se si aquesta situació és bona per ell i pel partit. Només per posar un exemple, la Secretària General del partit està exiliada a Suïssa i és impossible que tingui contacte directe amb el President. Aquest és un debat que ningú no està disposat a plantejar des de dins d’ERC i crec que no fer-ho no és bo. Detecto molta tàctica curterminista per part de tothom i poca mirada llarga.

El resultat és com si la direcció del partit anés per una banda i la militància per una altra. Llegim i sentim declaracions de membres de pes del partit i constatem com aquestes no encaixen amb el document estratègic que ens vam donar entre tots els militants a la darrera Conferència Nacional com és la Ponència Política. Aquest document va ser aprovat i profundament debatut per la militància del partit el mes de juliol de l’any passat. O sigui, amb plena consciència de quina era la situació política després de l’1 d’octubre i del 21D. D’acord amb aquesta Ponència, en l’actual legislatura hauríem d’estar immersos en un diàleg constituent en clau republicana atès que l’octubre va ser el “moment fundacional de la República catalana que tenim el mandat de materialitzar”. No he vist cap iniciativa d’ERC en aquest sentit al Parlament ni des del Govern. El compromís assumit literal era “no tornar a actuar com el Govern d’una comunitat autònoma”.

La primeria evidència d’aquesta canvi estratègic la vaig viure amb el canvi “a dit” del candidat a l’alcaldia de Barcelona. L’Alfred Bosch havia estat triat per la militància per a ser el cap de llista. Però als pocs mesos se’l va fer plegar per col·locar un nou militant provinent del socialisme: l’Ernest Maragall. A banda de què la forma de la decisió em va semblar poc democràtica (al representar un evident “canvi de cromos”) el fons també em va semblar que no anava en la bona línia marcada per la Ponència Política. Ampliar els suport es fa des de la base, no des de la cúpula. A més, entenc que la millor forma d’augmentar els suports a la causa republicana és, precisament, implementar la República, no pas ajornar-la sine die. Renunciar a la independència esperant que els favorables a un referèndum però no independentistes et votin, mentre que esperes que els independentistes a qui has defraudat et segueixin votant em sembla un error. Per aquest motiu, tot i no comptar amb cap suport de l’aparell del partit vaig presentar, simbòlicament, la meva candidatura per disputar en unes noves primàries el primer lloc de la llista a l’Ernest Maragall. Va ser una experiència per a constatar que tenim marge de millora en els processos de decisió interns.

Ara, estem davant d’un nou repte sobrevingut: les eleccions a les cambres espanyoles. Ja vaig explicar en un article anterior que és el que crec que hauríem de fer a Madrid. Només permeteu que lamenti la manca de capacitat de presentar un front comú de les forces sobiranistes a l’hora de presentar-nos a aquestes eleccions. I aquí, permeteu-me que esmenti de nou la Ponència Política: “no es podrà normalitzar la relació amb l’Estat espanyol i partits favorables a la intervenció de Catalunya mentre hi hagi persones preses i exiliades polítiques”. L’objectiu d’ERC ha de ser la defensa d’una República Catalana independent per abandonar definitivament el Congrés i Senat. Mentre això no passi, hem de procurar augmentar els suport al respecte al nostre dret a l’autodeterminació i mantenir un escenari de confrontació parlamentària amb les institucions de l’Estat espanyol i amb els seus principals partits polítics. Insistir en el diàleg sense renunciar a la unilateralitat; evidenciar els greuges i manca de legitimitat democràtica de l’estat monàrquic; defensar els drets i llibertats de les classes populars i reivindicar el legítim dret a l’autodeterminació de Catalunya i els Països Catalans. Tot això que dic està extret literalment del document de la Ponència Política.

Hem arribat al punt que els qui defensem els principis i acords adoptats per la militància semblem el sector crític quan, de fet, hauríem de ser els oficialistes. Els crítics, en tot cas, serien els qui ostenten l’estructura institucional del partit en la mesura que aposten per estratègies que ens aparten de la Ponència Política. Per aquest motiu, la setmana passada vaig optar a figurar a la llista d’ERC al Congrés i vaig ser avalat per l’assembla de Barcelona. Ara, veurem quina composició final de la llista decideix la direcció del partit. Passi el que passi, seguiré lluitant per defensar el mandat de l’1 d’octubre.

Anuncis

Independència i les eleccions espanyoles

Sé que molts independentistes pensen que no hem d’anar a fer res a Madrid. Jo mateix ho he pensat molt sovint en els darrers anys. Si creiem en el mandat de l’1 d’octubre no és coherent presentar-se a les eleccions per al Congreso i Senado espanyols. Si “som República” no té sentit participar en les institucions d’un altre Estat.  Aquest argument, així sense més, sembla fins i tot lògic i conseqüent. Però aquest raonament té alguns problemes. El primer de tots és que, pels motius que siguin (que són molts), no som la República que voldríem. Però, si tot i així hom creu que sí “som República” aleshores, perquè limitar-nos a no participar a les eleccions espanyoles? Per què no a les europees? Al cap i a la fi estem votant pels representants de l’estat espanyol al Parlament Europeu. És més, i per què no fer-lo extensiu a les eleccions municipals? Recordem que els ajuntaments, ara per ara, són administracions territorials de l’estat espanyol, igual que les diputacions on els partits polítics trien els seus representants en funció del número de regidors municipals. A més, són unes eleccions convocades per l’estat espanyol, per tant, si “som República” no ens hauríem ni de presentar ni anar a votar. I, ja posats, tampoc ho hauríem de fer a les eleccions al Parlament de Catalunya ja que ho són per a una administració autonòmica de l’estat espanyol. Curiosament, els que diuen que no hem de votar a les eleccions espanyoles no diuen res de les altres eleccions.

Podem entrar en l’autocrítica i, per tant, en la crítica als partits que ens haurien d’haver portat a la independència i no se n’han sortit. Algú podria pensar que la responsabilitat és únicament i exclusiva dels partits que governen Catalunya i que, com a càstig, millor no votar-los. Aquest seria un argument comprensible però haig de fer notar que és molt diferent del donat en el paràgraf anterior. La realitat és que, dels 350 diputats a la cambra espanyola, els catalans podrem triar 47. Els independentistes podriem optar per no votar per allò que “som República” i tal. Aleshores, molt probablement, el mapa electoral pintarà la “región del nordeste” de color taronja. Regalaríem la victòria als contraris al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Fin de la cita.

Opino que hem d’utilitzar totes les eines al nostre abast (que no són gaires, per cert) per a lluitar per a fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre contra un estat opressor. Si aquest estat ens “cedeix” la possibilitat de triar 47 dels seus diputats i d’incidir, des de dins, a la seva pròpia política, crec que seria de necis no fer-ho. De la mateixa forma que ningú no dubte de fer servir un parlament autonòmic per a fer el salt a la República independent. Un altra cosa és el paper que han de fer els nostres representants. I aquí és on apareixen els recels cap a els partits independentistes. Jo crec que és aquest el veritable motiu de la desmovilització del vot. Per tant, en aquestes eleccions, i de forma extraordinària seria imprescindible crear un “front de país”. Les eleccions al Congreso i al Senado no ho són per a implementar polítiques, per a condicionar pressupostos, per aprovar esmenes a lleis sectorials que, en bona lògica, dependran de la ideologia de cada partit polític. En aquesta ocasió hem d’interpretar aquestes eleccions com una oportunitat de fer efectiu el nostre legítim dret a l’autodeterminació. Per tant, els partits polítics s’haurien de presentar únicament amb aquests quatre punts electorals:

1r. Fer efectiu el legítim dret a l’autodeterminació

2n. Alliberament de tots el represalitats

3r. Establiment d’un diàleg bilateral

4rt. No a tot mentre no es compleixin els tres punts anteriors.

La fórmula ideal seria la d’anar conjuntament en única llista de país, donat el seu caràcter instrumental. I comprometre’s a abandonar els escons un cop assolida la plena sobirania. Si la llista única no pogués ser, el mínim que caldria exigir als partits que es presentessin és l’assumpció d’aquests quatre punts electorals. En aquestes condicions votaria tothom. Ens hi posem?

Holograma

L’1 d’octubre no va ser un 9 de novembre. No va ser un dia històric i prou, un abans i un després en la nostra Història. No va ser només el dia de la dignitat i el dia en què vam creure que podem ser lliures. Va ser un referèndum d’autodeterminació el resultat del qual s’havia d’executar sense dilacions ni excuses. I sí, ens vam creure que podíem ser lliures perquè vam confiar que el Govern portaria a terme el mandat. El sí va guanyar amb més del 90% dels vots. Aquesta és una realitat inqüestionable com ho és que el Govern d’aleshores va frenar la declaració d’independència al suspendre-la unilateralment.

Primer es va justificar la reculada per la por a la violència de l’Estat. Això sabem que no és cert perquè la policia espanyola va deixar d’actuar a mig matí del mateix dia 1 d’octubre i perquè, justament avui, Pedro Sanchez ha declarat que seria de tirans fer servir les bales com a resposta. En segon lloc, es justificava a l’espera d’una negociació amb l’Estat espanyol. Doncs ja veieu quina negociació va haver-hi: 155 i empresonaments. La resposta sembla absurd que sigui que no farem passes endavant sense negociació amb l’Estat.

D’altra banda, l’apel·lació constant a la confrontació amb el “règim del 78” és un error. Partint de la sobirania dels pobles no ens hem de posar en quin règim volen estar els espanyols. Esperar a que hi hagi un canvi en aquest règim és condicionar la nostra llibertat, els nostres drets, a la voluntat d’altri. Això voldria dir que estem renunciant a la nostra sobirania i a exercir lliurement els nostres drets. Dir que “portem molts anys de lluita i sempre ens hem sortit” és l’expressió més palmària del nostre fracàs. Si portem molts anys de lluita vol dir, justament, que no ens hem sortit mai. Cal deixar de lluitar per començar a guanyar. La lluita no és contra el “règim del 78” sinó contra nosaltres mateixos, el nostre immobilisme, la nostra manca de determinació. Potser és la síndrome d’Estocolm, la baixa autoestima, l’ocell que li obren la gàbia i no s’atreveix a sortir volant, lliure… no ho sé. Però el que tinc clar és que la llibertat depèn únicament i exclusiva de la nostra voluntat.

“Encara no som prou i hem de sumar un projecte de majories”. Aquest és el mantra que en forma de virus ens ha inoculat l’enemic per afeblir-nos. Vam guanyar un referèndum celebrat contra les porres de la repressió. Vam guanyar unes eleccions (el 21D) convocades per l’enemic sota la més brutal repressió política contra l’independentisme. Hi ha avui mateix majoria independentista al Parlament de Catalunya que podria aprovar, publicar i executar la Declaració d’Independència ja mateix. Com més ha avançat aquest país en suports a la República és quan s’han fet passes efectives per implementar-la. Recular en aquest camí amb l’excusa “d’eixamplar la base” només produeix l’efecte de la desafecció per la manca de confiança.

La millor forma de “crear les condicions per a què l’Estat s’assegui a negociar” és declarar la independència i, aleshores sí, negociar d’igual a igual. Fer-ho abans seria sempre una relació de submissió, al ser ells Estat i nosaltres “Comunitat Autònoma de Règim Comú”. No m’agrada sentir el meu govern demanant “mobilitzacions” per poder assolir la independència ni molt menys apel·lar a la “desobediència civil”. La responsabilitat no es pot fer caure en la població. La responsabilitat de la independència és dels governants des de les institucions i fer-ho demanant sempre, sempre, obediència de la població a les institucions democràtiques. La República no és un holograma!

Al·legoria de la caverna

Un dels episodis més àmpliament recordats de l’assignatura de filosofia que molts vàrem cursar a batxillerat és el mite de la caverna de Plató explicat a la seva obra titulada, precisament, “La República”. Ja em perdonareu els que sou filòsofs (o, si més no, millor estudiants que jo), però segons recordo, aquesta faula pretenia il·lustrar la relació entre el món de les idees, la realitat i la seva percepció. Plantejava la situació fictícia en què uns presoners romanien tota la seva vida encadenats cara la paret d’una cova. La única cosa que podien veure eren les ombres projectades sobre la paret dels objectes situats fora de la cova. Per tant, els presoners tancats a la caverna acaben tenint una visió incorrecta de la realitat i confonent el món de les ombres que per a ells, és la realitat. Sense entrar en detalls, l’ombra era produïda per la llum d’una foguera o, inclús, pel mateix sol. I fins aquí tenim dos paraules sobre les que hem de reflexionar i què ens vinculen amb la situació política actual: presoner i Sol.

No sé si cal que segueixi explicant el mite de la caverna o ja heu sumat dos i dos. Per la meva part, haig de dir-vos que no he tingut ocasió de visitar cap dels presos polítics. A un d’ells li vaig enviar una carta esperant algun tipus de resposta que no va arribar mai. Visita a l’exili, en canvi, sí que n’he fet. El que us puc dir és que la percepció de la realitat que tenen les persones mancades de llibertat no és la mateixa dels que sí gaudim de llibertat. Nosaltres podem mirar els objectes directament, escoltar les persones directament, llegir les notícies directament i comunicar-nos directament amb qui vulguem. En canvi, les persones mancades de llibertat perceben la realitat a través dels ulls de qui els visita. És, necessàriament, una visió molt limitada de la realitat, igual que els presoners del mite de la caverna de Plató.

Però la faula continua explicant que si, per fortuna el presoner fos alliberat, no seria capaç d’assimilar que la realitat no són les ombres que sempre ha vist projectades a la paret de la caverna sinó els objectes perfectament il·luminats. Segurament quedaria cegat davant de la realitat mateixa i voldria tornar a la caverna de nou que és la seva zona de confort. Això em fa pensar, tornant al moment actual, fins a quin punt els presos estarien disposats a sortir de la presó si el Departament de Justícia, que és qui té les claus de les cel·les, decidís obrir-les unilateralment. Molts creuen que no voldrien acceptar aquesta insuportable llibertat i que preferirien seguir lidiant amb les ombres de la paret de la caverna. No ho sé. I crec que no ho arribarem a comprovar mai perquè, malauradament, els polítics i governants d’aquesta legislatura van decidir abandonar tota via unilateral, inclús els presos polítics.

Si tens un dret, per definició, l’has d’exercir de forma unilateral. Perquè si has de demanar autorització per exercir-lo vol dir que no tens dret, ja que un altre (superior, qui ostenta, de facto, el teu dret) t’ha de donar permís. I és que la sobirania consisteix, justament, en no haver de demanar permís. Sortir del món de les ombres i acostumar-se a la llum, en general, és molt feixuc. I qui ho aconsegueix, difícilment podrà tornar de nou a la caverna ja que estarà cegat de tanta llum i patiria les burles i menyspreu dels qui encara hi romanen a dins la caverna. Ningú va dir que aquest fos un camí fàcil. Segurament haurem d’esperar a una nova generació de polítics que ens il·lumini.

Passat imperfecte, futur simple

Som molts els ciutadans d’aquest país que no entenem exactament cap a on van els nostres governants. Vam fer un referèndum, sí; el vam guanyar, sí; però no s’ha materialitzat la República independent. Convindria analitzar els motius del perquè no es va consumar la independència per poder afrontar amb serenor i eficàcia les passes a fer en el futur.

El Passat imperfecte.

La legislatura de Puigdemont, curta a consciència, estava orientada únicament a preparar la transició i la preparació del referèndum. 18 mesos, va dir Artur Mas que duraria la legislatura en la seva conferència posterior al 9-N. El resultat del 27S no va propiciar una DUI però sí el camí cap un referèndum del qual l’Estat no va acceptar ni parlar-ne. Els 18 mesos es van convertir en 24. El referèndum d’autodeterminació es va convocar unilateralment mentre el Govern es preparava per a una transició ràpida amb la preparació dels decrets de transitorietat i amb la construcció (teòricament) del que es va anomenar “estructures d’estat”.

La primera reflexió és preguntar-nos si el Govern d’aleshores estava actuant amb prou consistència. Des del meu punt de vista era del tot innecessari preparar les famoses “estructures d’Estat” mentre el referèndum no s’hagués realitzat i hagués guanyat el sí. Esperar a desenvolupar-les era una qüestió no únicament d’eficiència en els esforços sinó de respecte amb l’electorat que encara no havia votat sí a la independència i de respecte també a l’Estat del qual ens volem independitzar, no contravenint les seves regles del joc fins l’últim moment. L’ordre lògic de les coses així ho indicava. La segona reflexió és, un cop decidit tirar endavant el referèndum de forma unilateral, si estàvem prou preparats per implementar el seu resultat. Em fa l’efecte que els dies posteriors a l’1 d’octubre era terreny ignot pel Govern al no haver calibrat amb suficient precisió l’escenari post referèndum. Això pot ser degut a diversos motius. El primer, la manca de planificació. El segon, la manca de previsió en la reacció bel·ligerant de l’Estat espanyol. Tercera, la manca de previsió sobre la capacitat de resistència pacífica de la població civil davant els cops de porra. Quarta, la manca de consistència interna dels membres del mateix Govern. Fos com fos, el resultat, ja el sabeu: el 155 que va comportar dissoldre el Govern, el Parlament i la convocatòria (també unilateral) d’eleccions autonòmiques per l’Estat espanyol el 21D. I aquí, fem una segona tanda de reflexions. Primer, part del Govern va marxar a l’estranger. La decisió de marxar fora podria semblar una bona opció si hagués marxat tot el Govern, s’hagés declarat efectivament la República (amb la publicació al Diari Oficial de la Generalitat, la retirada de banderes espanyoles de les institucions i l’aprovació dels decrets de transició) i s’hagués reivindicat com el Govern legítim a l’exili. Però no va ser així. És més, part dels membres del Govern van renunciar a continuar exercint les seves funcions i es van presentar voluntàriament davant les autoritats judicials de Madrid on van quedar detinguts. La segona reflexió és que es va decidir per part de les forces independentistes acatar com a bona la convocatòria il·legítima del Govern de Rajoy de les eleccions del 21D. Això comportava acceptar implícitament el cessament del Govern de Puigdemont i del Parlament vigent i acatar el marc autonòmic de manera que es va renunciar en aquell moment al mandat de l’1 d’octubre. La tercera reflexió en aquest punt és que el “sotogoverno” de Puigdemont va acatar obedientment el 155 al romandre tots els Secretaris Generals dels departaments de la Generalitat, els Directors Generals i tota la cúrria d’assessors polítics de confiança, a les ordres dels ministres de la Soraya.

El present.

Passaré per alt en aquestes línies, per a no estendre’m, totes les misèries parlamentàries fins al nomenament de Quim Torra com a President. Diguem-ho clar: hores d’ara no només no s’ha executat una coma del mandat de l’1 d’octubre sinó que ni ha hagut, ni hi ha, ni hi haurà en aquesta legislatura cap moviment en aquest sentit. I jo crec que el problema és justament aquest. Hi ha una dissonància brutal entre el que els partits independentistes han dit que farien i el que fan. El compromís amb el qual es van presentar el 21D tampoc no s’està complint. Molts ens preguntem, amb desconcert, cap a on va aquest Govern i cap a on van els partits que li donen suport. Hi ha alguna estratègia de país o només hi ha l’estratègia judicial, centrada en els presos polítics?

El futur simple.

El primer pas és exigir als partits que decideixin continuar sent independentistes que cerquin una proposta d’acció política conjunta per assolir la independència i que aquesta proposta sigui comunicada amb claredat. Prou enganyar la gent fent-li creure que es vol un objectiu mentre es camina clarament cap a un altre. Prou de desqualificar els qui vam creure el que els partits polítics ens deien abans de l’1 d’octubre titllant-nos ara d’hiperventilats, milhomes o càncer de l’independentisme. L’hemeroteca pot fer molt mal. Costa d’entendre que al 2013 es digués que s’aprovaven els últims pressupostos autonòmics i ara centrem tota l’acció de Govern post 1 d’octubre a l’aprovació d’uns pressupostos autonòmics per al 2019. Costa d’entendre que els nostre diputats a Madrid diguessin fa més de dos anys que en “dieciocho meses, nos largamos” i que ara s’estiguin rumiant si donar suport als pressupostos del PSOE a canvi d’un “gest”. Cal donar moltes explicacions abans de fer aquest cop de timó. És necessari abordar també un procés de deliberació interna important dins els partits, amb un diàleg obert, honest amb tota la militància a través d’un congrés extraordinari.

El segon pas és no renunciar a l’1 d’octubre. Sí, sóc conscient que els actuals governants ja ho han fet al presentar-se al 21D. Aquell dia vam fer com a poble un veritable acte de sobirania. Més de dos milions de vots van ser comptabilitzats. No sabem quants es van requisar a cops de porra. No sabem quants no van votar per por aquell dia. El resultat és plenament legítim per proclamar la República i començar a cercar reconeixements internacionals que mai no arribaran si nosaltres mateixos no ens autoreconeixem. A dia d’avui al Parlament, recordem-ho, hi ha majoria absoluta independentista que, en qualsevol moment podria aprovar una Declaració d’Independència. Sé que si no ho han fet fins ara, no ho faran en el que queda de legislatura.

Però l’1 d’octubre representa moltes coses més. La més important és el valor de la determinació del poble de Catalunya, més enllà de consignes de partits polítics. És el mateix esperit que va fer possible les consultes populars en el passat, malgrat l’opressió de l’Estat espanyol. I és aquest esperit el que cal recuperar per impulsar de nou els partits polítics (amb ells o sense) cap a l’assoliment de la plena sobirania. És imprescindible retornar el poder a la gent. És quan hem apoderat els ciutadans en la presa de decisions, quan hem anat tots junts, sense preguntar-nos a quines sigles votem, que hem avançat de veritat cap a la independència.

El tercer pas és no acceptar cap negociació amb l’Estat espanyol mentre mantingui ostatges polítics i mentre no reconegui el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya. Això passa per redefinir el paper dels diputats i senadors catalans a les Corts espanyoles, per designar com a únic interlocutor a l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.  Recordem que les claus de les presons catalanes estan en mans del Govern de la Generalitat. Aquest no és un fet irrellevant, per la qual cosa caldria administrar amb intel·ligència negociadora aquesta circumstància.

Finalment, per poder mirar novament al futur ens hem de desempallegar de totes aquelles coses del passat imperfecte que no ens han permès assolir la independència. Una d’aquestes coses és una manera antiga i fosca d’actuar en els partits polítics. Necessitem transparència, renovació, regeneració i una proposta clara i simple per abordar el futur. La errònia estratègia “d’eixamplar la base” cap als no independentistes, de res no servirà si comporta renunciar a implementar la independència en el curt termini esperant que els no independentistes et votin alhora que pretens que els independentistes et segueixin votant. Renunciar als objectius polítics no farà augmentar els suports, al contrari. Aquest seria la via cap a un futur imperfecte. Confio que aquest 2019 siguem capaços de retornar al camí per on vol anar la majoria d’aquest país.

Taxa blanca

Al nostre país sempre hem tingut una tradicional tirada per la neu i per l’esport de l’esquí. Si bé en els seus inicis va ser un esport un tant elitista, aviat es va convertir en una pràctica popular degut als preus més assequibles del material i dels desplaçaments.

Al mateix temps que els pixapins ens acostàvem a la natura, les poblacions deprimides de l’alt Pirineu trobaven una nova font d’ingressos gràcies al turisme blanc. El problema és que per atreure aquest nou turisme calia construir estacions d’esquí en alta muntanya, amb les seves instal·lacions, canons de neu artificial (per allò del canvi climàtic) i accessos dignes per a conductors no acostumats a conduir sobre la neu i el gel. Amb el temps (i mai millor dit) moltes d’aquestes inversions es van tornar inviables econòmicament. Algunes van tancar, altres es van fusionar amb alguna estació propera però, tot i així, els números sovint no sortien. El resultat és que els habitants de les zones respectives ja s’havien acostumat a aquest modus vivendi fruit d’aquesta nova font d’ingressos i, ara, sense l’estació d’esquí de torn, molts d’aquests habitants d’alta muntanya perdrien la seva forma de vida. I aquí és on intervé la Generalitat. Ja sabem que és pràctica habitual que quan les coses van maldades en els negocis privats es piqui la porta de la ineficient administració pública per a treure les castanyes del foc.

El paisatge resultant és que resten poques estacions d’esquí gestionades per capital privat a Catalunya: Port del Compte,  Baqueira Beret i Masella. La resta estan participades directament la Generalitat a través de la divisió de turisme i muntanya de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya: La Molina, Vall de Núria, Espot, Portainé i Tavascan, així com  Vallter 2000 a través de l’empresa pública Vallter SA. L’última adquisició ha estat fa pocs dies l’assumpció de la gestió directa de l’estació de Boí-Taüll per la insolvència dels fins ara gestors privats.

El cost de tot plegat per la Generalitat és el següent: 7,6 milions d’euros de pèrdues al 2017 de les estacions d’esquí dependents de FGC. A aquests, cal afegir 1 milió d’euros aproximadament de pèrdues anuals de l’empresa Vallter SA i els 1,3 milions d’euros aportats per la Generalitat per compensar les pèrdues d’aquest any de Boi-Taüll. Total, uns 10 milions d’euros anuals. La justificació de la despesa pública en aquests ruïnosos negocis privats és per la necessitat de mantenir l’activitat econòmica en algunes poblacions remotes del Pirineu que, sense l’esport blanc, tindrien un futur negre. Si bé d’una banda és equitatiu repartir la inversió pública amb criteris de vertebració territorial, d’altra banda no acaba de semblar del tot raonable que l’Administració pública faci el paper d’empresari assumint la titularitat de negocis privats, i més quan aquests són deficitaris.

La meva proposta, i entre tant no s’elabori un pla estratègic per a reconvertir la viabilitat econòmica de les poblacions d’alta muntanya, passa per cercar solucions per a què el dèficit generat per les estacions d’esquí tingui un repartiment més equitatiu que carregar-lo als pressuposts de la Generalitat de Catalunya. Així, i atès que acaben sent els negocis privats satèl·lits de les estacions els que s’acaben beneficiant del seu funcionament, caldria plantejar una “taxa blanca” sobre els comerços de la zona: lloguer de material d’esquí, restaurants i hotels, fonamentalment, i d’aquesta forma repartir la càrrega del cost de les estacions entre els negocis privats que es veuen més beneficiats.

En el cas dels allotjaments turístics ja existeix un impost (l’impost sobre estades turístiques) aplicable a tot el territori. Actualment, aquest impost ja regula una tarifa especial, més elevada, per a establiments que estan ubicats en centres recreatius. Res no impediria aplicar (amb els canvis legislatius pertinents) aquesta taxa més elevada als establiments d’alta muntanya durant la temporada d’esquí i afectar aquests ingressos a finançar el sistema públic d’estacions d’esquí. El total de places d’allotjament a l’Alt Pirineu i Aran vinculades a la neu és de 16.327, la qual cosa permetria recaptar entre 2 i 3 milions d’euros addicionals. Restaria pensar de quina forma es podria repercutir la taxa blanca en la resta de negocis relacionats amb l’après ski. Aquesta és una via que inevitablement s’haurà d’abordar.

Líders

El 4 de juliol de 2017 vaig ser al Teatre Nacional de Catalunya on el Govern en ple ens va presentar les garanties pel referèndum de l’1 d’octubre. Allà se’ns va dir clarament que es faria un referèndum legal i que el resultat seria vinculant (“com sempre”, va ser l’expressió més repetida). Us diria de visitar la web de garanties.cat on apareixia tota la informació del referèndum però a dia d’avui es troba intervinguda per la Guàrdia Civil cosa que, dit sigui de pas, combina molt malament amb el dret a la llibertat d’expressió.

Sigui com sigui, vam votar malgrat les porres i va guanyar el sí. El número de votants va ser 2.286.217, el 43% del cens, amb el 90,2% que va introduir la papereta del sí. No sabem quants vots es van requisar, no sabem quants votants van deixar d’intentar votar per la repressió, no sabem quants votants a l’exterior haguessin votat però és evident que hagués superat el 50% de participació i que el sí va guanyar de carrer. La realitat és que l’Estat espanyol va fer tot el possible per impedir unes votacions “com sempre” la qual cosa, juntament amb la massiva participació malgrat la repressió, justifiquen sobradament una Declaració d’Independència des de la legitimitat que dóna la majoria independentista al Parlament. Tots sabem que es va optar per no seguir per aquest camí. El resultat va ser 155, empresonaments, exilis i unes eleccions autonòmiques convocades per Rajoy pel 21D. Novament, els partits independentistes es van tornar a presentar amb la promesa de fer efectiva la República. Van guanyar obtenint conjuntament la majoria absoluta al Parlament. Per tant, es reafirma l’oportunitat de fer efectiva la Declaració d’Independència tot i que a data d’avui aquesta opció no s’ha materialitzat. De fet, els partits no estan complint, no ja amb el mandat de l’1 d’octubre, sinó que tampoc no compleixen el compromís electoral del 21D. Ara se senten arguments per justificar la modificació del “full de ruta” (si mai hi ha hagut cap): que si no cal posar dates, que si no som prou i cal eixamplar la base, que si la via unilateral és inviable… tots ells arguments molt respectables però que no eren en cap cas els arguments amb els quals es van presentar a les eleccions. Recordem que la situació és excepcionalíssima: els dirigents dels partits sobiranistes estan o bé empresonats o bé a l’exili. Convindreu amb mi que prendre decisions en aquestes circumstàncies per part de persones que no gaudeixen de llibertat és complex. És difícil saber fins a quin punt les decisions estratègiques que prenen en relació al partit i el Govern no estan condicionades per la seva situació personal i per la imminència d’un judici que pot comportar fins a trenta anys de presó. Seria molt humà i comprensible que fos així.

En aquest punt podríem recordar la paràbola de l’ovella perduda (Lluc 15, 1-10), o la del fill pròdig, que ens ensenyen a no criticar i acceptar amb alegria la recuperació al camí recte d’aquell que s’havia distanciat. Però sent jo ateu com sóc i no considerant la Bíblia més que un llibre de faules com el Quixot, deixaré la comparació com un mer recurs literari sense afany d’adoctrinament. La realitat és que els veritables líders de la independència no són cap dels governants dels darrers anys. Els veritables líders, no ho oblidem, som la gent. I aquests seguim igual de determinats, o més, que abans de l’1 d’octubre.