Bitcoins: què són i com tributen

Ha estat notícia la venda del primer pis pagat en bitcoins. Molt se’n parla darrerament d’aquesta moneda virtual però encara no tothom sap exactament què és això dels bitcoins.

Els bitcoins van ser creats l’any 2008 per algú del qual es desconeix la identitat. Només sabem el seu sobrenom: Satoshi Nakamoto. Ves a saber. La idea era crear una moneda per operar en l’entorn digital, al marge de la regulació bancària i de les institucions monetàries internacionals. Per a què m’entengueu els de la meva quinta (“Yo fui a EGB” i tal): una mena de Cortycoles però a lo bèstia.

Si volem saber si els bitcoins són una moneda, hem de veure si compleixen les tres funcions tradicionals del diner, és a dir: ser un mitjà acceptat en el pagament de béns i serveis; servir de dipòsit de valor; i servir d’unitat de compte, és a dir, que serveixi per valorar les altres coses. No hi ha dubte que els bitcoins compleixen aquestes tres funcions. Ara bé, això no vol dir que sigui un mitjà ni legal ni il·legal de pagament. Com algun autor ha dit, és un mitjà alegal. La realitat és que és una moneda que funciona a la pràctica com una divisa i que, tard o d’hora el legislador haurà de decidir si permet el seu tractament com a moneda fiduciària d’ús legal i, per tant, d’obligada acceptació. De moment la seva acceptació depèn de la lliure voluntat de les parts.

Però més enllà de ser un mitjà de pagament, els bitcoins també han estat notícia per haver creat una mena de bombolla degut al seu ràpid creixement de valor. Això ha fet augmentar molt la seva demanda incrementant encara més la seva cotització. I aquí està un dels seus problemes. L’oferta de bitcoins és molt més inelàstica inclús que la de l’or. No és que no augmenti l’oferta de bitcoins, sinó que el camí per incrementar aquesta oferta està predeterminada i ja està arribant al seu punt de saturació. No entrarem ara a explicar el complex sistema d’incrementar els bitcoins en circulació. Només diré que no tenim un “banc central” ni ningú que tingui la “màquina de fer bitllets”, ni tant sols uns bancs comercials “creant diner” a base de concedir crèdits sobre els dipòsits. Això fa que els bitcoins siguin un instrument ineficient per a actuar com a mitjà de pagament i que la tendència de qui tingui bitcoins sigui guardar-los ja que augmenten de valor dia a dia. Pel mateix motiu, en aquest context, ningú no estarà disposat a contreure préstecs en bitcoins perquè amb la seva devolució perdrien diners.

A banda de la seva volatilitat i imprevisibilitat els bitcoins també tenen altres febleses. Han estat objecte de robatoris informàtics quan no d’estafes directament. Al no existir cap autoritat central ni cap banc que controli la seva emissió i negociació, les plataformes d’intercanvi no estan regulades per ningú. Però la part que menys es parla és la fiscal. En aquest cas passa com amb altres formes de negoci per internet com ara Uber, AirBnB, Blablacar o altres formes de negoci telemàtic: sembla que pel fet de fer-se per una aplicació de mòbil ja no han de pagar impostos. I no és així.

Tenint en compte que la vocació del bitcoins és fer de moneda, veiem en primer lloc quin efecte té en l’IVA. A falta de regulació explícita, de moment les poques interpretacions que s’han començat a fer des de les autoritats tributàries és que els bitcoins actuen com a mitjans de pagament i, per tant, s’han d’incloure dins el concepte de “altres efectes comercials”. Això vol dir que la compra i venda de bitcoins tot i estar subjectes a l’IVA estan exemptes de l’impost (consulta V2846-15). Una altra qüestió és la tributació en l’impost sobre activitats econòmiques. En la mesura que es realitzi l’activitat de compravenda d’aquests instruments de pagament podem estar davant l’exercici d’una activitat econòmica subjecte a l’impost sobre activitats econòmiques classificada en l’epígraf 831.9 “altres serveis financers”. Però la part més transcendent la trobem en l’IRPF. Atès que moltes operacions de compravenda de bitcoins obeeixen, no a la seva funció de mitjà de pagament, sinó a moviments especulatius que pretenen un guany amb la seva venda, es pot produir fàcilment un guany patrimonial que, òbviament, tributaria en l’IRPF. D’altra banda, cal tenir en compte que els bitcoins, en tant que elements patrimonials, haurien de figurar pel seu valor a 31 de desembre en la declaració sobre el patrimoni. Donat el seu caràcter poc transparent i que no es troba dipositat en cap entitat financera, pot haver veritables problemes a l’hora de verificar la seva correcta tributació i que no comportin opacitat fiscal de patrimonis. A més a més, quan un titular de bitcoins mori, a la seva herència haurien de figurar els bitcoins. Una altra qüestió és si l’administració tributària té forma de saber si el mort era titular de monedes virtuals. Però en el cas que el mort no hagués comunicat les claus d’accés del seu moneder virtual als hereus, aquests diners es perdran per sempre en el ciberespai. De fet, un dels problemes d’aquesta moneda virtual és perdre aquestes claus d’accés. Aleshores ni vius ni morts recuperarem mai els diners.

Finalment, queda per veure quina traçabilitat podem fer de les operacions efectuades a l’estranger o amb no residents i en quina mesura poden servir per a ocultar transaccions, blanquejar capitals o ser, directament, refugi d’activitats il·lícites.

Donades aquests punts febles dels bitcoins resulta difícil a curt termini imaginar un escenari on puguin substituir les tradicionals monedes fiduciàries o, al menys, gaudir d’una acceptació generalitzada. Nogensmenys, aquesta moneda planteja per primer cop un sistema alternatiu de pagaments que, si aconsegueix evitar la volatilitat i l’opacitat, marcarà un camí en les relacions comercials que no tindrà marxa enrere.

El major perill a mig termini, des del meu punt de vista, és que es generalitzin sistemes de pagament alternatius emesos per entitats privades o, fins i tot, públiques, per fer pagament, per exemple de salaris. Tornem a la idea inicial dels Cortycoles però perfeccionats. Et pagaran amb monedes que tindran acceptació només en determinats àmbits o territoris (per exemple, un municipi) o bé sectorials per a determinats tipus de comerços. Seria la fi de la llibertat de decidir el nostre consum. Però amb els temps que corren de retalles de llibertats, res no em sorprendria. Espero equivocar-me.

Anuncis

Caus fiscals

L’Ecofin (Consell d’Assumptes Econòmics i Financers de la Unió Europea integrat pels Ministres de Finances i Economia dels 27 estats membres) ha aprovat aquest dia 5 l’anunciada llista dels mal anomenats “paradisos fiscals”. I dic mal anomenats perquè la paraula correcta no és “paradís” sinó més aviat, refugi o, en la meva opinió, cau. Li diem “paradís” per un error de traducció de l’anglès. Ells parlen de “tax haven” (refugi fiscal) i no pas “tax heaven” (paradís fiscal). Sigui com sigui, fa només dos anys la llista oficial de la UE incloïa 92 territoris. Però ja sabeu que bufen vents de retallades i aquests territoris han quedat ara en només 17. Aquesta és l’anomenada com a “llista negra”. Però han afegit una “llista gris” (països que s’han compromès a fer reformes) formada per 40 territoris més.

D’acord amb el que caldria entendre per cau fiscal, s’haurien d’incloure tots aquells territoris de baixa o nul·la tributació, sense transparència ni intercanvi d’informació i on no es requereix realitzar l’activitat econòmica. Vist així, costa d’entendre que no figurin també territoris com ara Bermudes, on es trobava el quarter principal del bufet d’advocats Appleby, epicentre dels Paradise Papers. També es tornen a deixar fora Suïssa, Illes Caiman i territoris europeus considerats paradisos fiscals per moltes organitzacions socials: Holanda, Irlanda, Malta i Luxemburg. Però, clar, Europa no acceptarà mai que països membres tinguin la consideració de paradís fiscal.

I Espanya? El Reial Decret 1080/1991 establia l’existència de 48 països considerats paradisos fiscals. No obstant això a dia d’avui, després d’haver signat diversos convenis d’intercanvi d’informació i uns altres per evitar la doble tributació, només en queden 33. Per la seva banda, el sindicat de tècnics d’Hisenda Gestha, publicava un llistat de paradisos fiscals en el que incloïa 130 territoris separats en una llista negra de 30 i altra grisa de 100. L’ONG Oxfam Intermón va publicar un informe titulat ¿Llista negra o només un rentat de cara? On deia que si la UE apliqués de manera objectiva els seus propis criteris i no cedís davant cap tipus de pressió política, el llistat donaria un total de 35 territoris.

Ja veieu que es poden fer tantes llistes com vulgueu, o com convinguin a qui les fa. Europa, incomprensiblement, deixa fora territoris com Delaware o Panamà. Per tant, novament es posa de manifest la necessitat que la Unió Europea legisli al servei dels ciutadans i no dels lobbies econòmics de sempre. És en aquest punt on la Plataforma per a una Fiscalitat Justa, en la què tinc l’honor de participar, exercim la tasca divulgativa i de pressió popular per tal d’impulsar canvis en la política impositiva tant de les administracions com de la comunitat internacional. Un dels exemples són les següents set reivindicacions que des de la Plataforma demanem per tal de lluitar contra els caus fiscals:

  1. Pressionar des de tots els àmbits administratius, començant pels municipis, perquè s’aprovin mocions en què es declarinZones lliures de paradisos fiscals (ZLPF)
  2. Exigir la incorporació de mesures de responsabilitat fiscal de les empreses en els criteris de contractació pública de les administracions
  3. Obligar totes les empreses i corporacions (no només a aquelles que facturen més de 750 milions d’euros anuals com marca la llei actualment) a què informin anualment de les seves inversions, beneficis i impostos pagats país per país, de manera que no puguin amagar els seus guanys. I alhora, que aquesta informació sigui d’abast públic.
  4. Ordenació de nous delictes vinculats a l’oferiment al mercat dels serveis idonis per a la defraudació tributaria per part d’assessors, exigint responsabilitat solidària a totes aquelles empreses o professionals que ofereixin serveis de facilitació per a la construcció de vehicles de frau i elusió.
  5. Reclamar als nostres representants polítics incidència a la Unió Europea perquè es creïn sancions que penalitzin els països o territoris que conservin el secret bancari i l’opacitat en la propietat de les societats, així com aquells països que utilitzin el seu sistema tributari per realitzar dúmping fiscal. En aquesta línia, proposem la imposició de taxes o aranzels equivalents a la pèrdua econòmica que genera l’intercanvi econòmic amb països considerats paradisos fiscals.
  6. S’ha d’exigir un Impost a les transaccions financeres (ITF) capaç de dissuadir l’enorme flux especulatiu que es negocia des d’aquestes plataformes opaques.
  7. Creació d’un organisme internacional que vetlli pel respecte a unes normes fiscals justes, que garanteixi un efectiu intercanvi d’informació, amb capacitat de proposar sancions a països i empreses que no actuïn d’acord amb aquests principis i que treballi per a una millor harmonització dels sistemes fiscals a nivell global.

Només des de la conscienciació social i des de la pressió popular exercides des d’entitats socials com ara la Plataforma per una Fiscalitat Justa podrem aconseguir canvis legislatius a nivell europeu per tal de començar a lluitar contra l’evasió i l’elusió fiscal i contra la utilització dels caus o paradisos fiscals, estiguin a la llista que estiguin.

Odi

Últimament s’ha posat molt de moda parlar de “delictes d’odi”. A Espanya els delictes d’odi vénen definits, expressament, en la tipificació feta en l’article 510 del Codi penal introduït en l’última reforma operada per la Llei orgànica 1/2015. En ell es dóna una nova definició al delicte d’incitació a l’odi i a la violència, establint penes de fins a 4 anys de presó per als que “fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat “. També s’estableix la mateixa pena per a aquells que “distribueixin, difonguin o venguin escrits o qualsevol altra classe de material o suports que pel seu contingut siguin idonis per fomentar, promoure, o incitar directament o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència”. D’aquí que, amb la propagació feta per les xarxes socials, hagi adquirit major rellevància aquest delicte.

Vista la definició, em sorprèn la laxitud i la naturalitat amb que s’accepta a Espanya determinades actituds i manifestacions, ja no contra els independentistes, sinó contra tot el que faci olor a català. No he vist mai ningú (ni la Fiscalia) assenyalar com a inductors de “delicte d’odi” aquells que promouen el boicot als productes catalans. No és això fomentar la discriminació contra un grup per motius ideològics o d’origen nacional, tal com diu l’article 510 del Codi Penal espanyol? Aquesta setmana mateix he vist un vídeo del Pedro J Ramírez demanant no consumir productes catalans, retirar dipòsits bancaris d’entitats catalanes i fins i tot demanar que la gent no viatgi de turisme a Catalunya. I no passa absolutament res. El “a por ellos” ha estat acceptat a Espanya com a lògic i natural quan no és més que una clara incitació a l’odi. Els “ellos” som els catalans. Si en comptes de catalans, algú digués el mateix, posem per exemple, dels jueus o de les persones de raça negra, ningú no posaria en dubte que es tractaria d’una actitud delictiva. Però els catalans… ja se sap, tot s’hi val! Un exemple més el tenim amb la polèmica expulsió de dues dones independentistes del patronat de la Fundació Tous: Pilar Rahola i Helena Rakosnik. Si els motius de l’expulsió fossin per la seva ideologia, estaríem davant d’un clar exemple de discriminació per raó ideològica que podria encaixar amb el delicte d’odi tipificat al Codi Penal. Un altre exemple el veiem amb la requisa de banderes catalanes als estadis de futbol amb l’al·legació que inciten a l’odi; o amb l’expulsió de dues passatgeres d’un vol de Vueling per parlar català…i no acabaríem mai amb els exemples.

Però el problema, des del meu punt de vista, és que el mateix estat espanyol accepta aquesta discriminació de forma natural. Mireu sinó com es pot empresonar sense judici a qui té com a ideologia l’independentisme. I, com feia el Tribunal del Santo Oficio amb els conversos després d’apropiar-se de tots els seus béns, els fa abjurar de la seva ideologia. Tot i així, tampoc no era segur que no acabessin condemnats. L’última perla la tenim a la mateixa pàgina web del Ministerio de Interior: han posat en marxa un telèfon de contacte de la “Oficina Nacional contra los delitos de odio para la situación que se vive en Cataluña”. I podeu estar segurs que no han creat aquesta “hot line” per defensar els independentistes sinó, més aviat, el contrari. No us sorprengui doncs que els neonazis que reparteixen estopa cada cop que es manifesten tres banderes espanyoles pels carrers campin lliurement (alguns d’ells amb condemnes a presó), mentre els líders d’entitats civils pacifistes estan en presó sense haver estat, ni tan sols, jutjats. Em preocupa que tots, ells i sobretot nosaltres, acceptem aquest apartheid als independentistes i, per extensió a tots els catalans, siguin o no independentistes, com a legítim a l’Estat espanyol.

22 de desembre

Renunciar a la unilateralitat és renunciar a exercir drets. Exercir un
dret només es pot fer des de la unilateralitat perquè si has de
demanar permís a algú altre és que ja no estem davant d’un dret sinó
d’una relació de dominant (el que dóna permís) i de dominat (el que ha
de demanar permís per actuar). El dret a l’autodeterminació és unilateral per definició. El prefix “auto” vol dir “per un mateix”. Determinació vol dir prendre una resolució. Amb aquesta idea vam arribar a l’1 d’octubre. La gent, els més de 2,3 milions que vam anar a votar sota la pluja de porres ho teníem molt clar. Ningú no vindrà a donar-nos res. Hem de ser nosaltres que anem a buscar, a exercir, els nostres drets.

Partint d’aquesta premissa no entenc el lema triat per l’ANC per a la manifestació de Brussel·les: “help Catalonia”. Europa no ens ha d’ajudar. Ens hem d’ajudar nosaltres mateixos exercint la República. No et preguntis què pot fer Europa per Catalunya sinó què pot fer Catalunya per Europa. No fem el paper de ”pobrissons” si us plau! Espanya, mai renunciarà a ser el què és. No espereu que l’Estat espanyol acordi la independència. Mai. Només ho faran quan ja sigui absolutament inevitable i irreversible. Però aleshores només es podrà negociar els termes de la separació, no el dret a exercir la sobirania. La bilateralitat només és possible entre iguals. Per tant, quan parlem de bilateralitat parlem d’exercir la República. No hi ha un altre camí. Després del 21d només hi ha lloc per a desenvolupar els decrets que creïn el marc jurídic de la República que els ciutadans vam votar majoritàriament l’1 d’octubre. I per a fer aquest camí no hem de demanar ajut a Europa (“help Catalonia”). Aquest és un camí que hem de fer sols. Amb determinació, amb auto-determinació. I a partir d’aquí, des de l’exercici de la República acordar bilateralment els termes del traspàs. Mai abans.

Un cop assumida aquesta premissa, no entenc que els programes electorals dels partits independentistes no deixin clar que després del 21d es desenvoluparà la República. I aquest desenvolupament només es pot fer de forma unilateral. Sembla com si els programes electorals estiguin condicionats per l’estratègia jurídica de defensa dels presos polítics. Espero que no perquè seria tant com admetre la judicialització de la política. No hem de tenir por de la repressió de l’Estat. Ens han deixat clar que en cap cas pensen fer servir la violència. Així ho han manifestat en resposta a les declaracions de la Marta Rovira on va alertar de possibles actes violents de l’Estat. Per tant, tots tranquils a l’hora de desenvolupar la República.

Si, per exemple, ERC guanya les eleccions, a ningú no podria sorprendre que un partit que es diu “republicà” vulgui dur a terme el seu ideari: fer una República. I us ben asseguro que la monarquia espanyola no s’asseurà en una taula per a negociar “bilateralment” la seva dissolució. Només la unilateralitat ens permetrà exercir la sobirania i materialitzar la República. Amb determinació.

Ni un pas enrere

La manifestació de l’11 de setembre de 1977 a Barcelona va tenir com a lema el mític “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. L’objectiu era, aleshores, el restabliment de la democràcia, de la Generalitat de Catalunya així com la proclamació d’una amnistia als presos polítics. Us sona? La temptació és molt fàcil. Avui, com aleshores, tenim presos polítics, la Generalitat està intervinguda i hi ha un evident retrocés en els drets. Però, tot i que us sembli molt nostàlgic, com el fet de cantar “L’estaca”, els temps han canviat. La situació no és la mateixa. No caiguem al parany.

Llibertat, d’acord, sempre s’ha d’exigir. Amnistia, ni parlar-ne. Seria tant com reconèixer algun delicte que els hagin de perdonar. I, el que és pitjor, seria tant com reconèixer una autoritat que ja hem deixar d’acceptar. Però Estatut d’Autonomia, encara menys. No és el moment ara de reivindicar les institucions autonòmiques. L’Estatut, si em permeteu, ja se’l poden confitar a El Congreso, a El Senado, l’Alfonso Guerra amb el seu ribot, Zapatero amb el seu “aprovaré”, Rajoy i el seu milió de signatures contra l’Estatut, i els dotze membres del Tribunal del Santo Oficio. Nosaltres ja vam proclamar la República de Catalunya. La prova definitiva dels efectes pràctics d’aquesta declaració d’independència és que bancs com Caixabank, el Sabadell i moltes altres empreses a l’ombra de l’IBEX35 i encoratjades pel Gobierno de Espanya ja han donat per fet que Catalunya no forma part d’Espanya.

No es tracta, per tant, de recuperar les institucions autonòmiques de la Generalitat, sinó de la Generalitat en tant que institucions que ens han de permetre fer efectiva la República proclamada el 27 d’octubre al Parlament de Catalunya. La Generalitat no és una “comunitat autònoma” com expliquen a Espanya. La Generalitat ha vingut actuant com a una comunitat autònoma dins l’Estat espanyol però existeix molt abans de què existissin les comunitats autònomes i, fins i tot, del mateix Estat espanyol. Des que la Generalitat es va crear al segle XIV fins avui, les institucions de Catalunya han actuat en entorns polítics molt diferents. En aquest moment històric, la Generalitat ha d’actuar com una República. El mandat del 21d ha de respondre, necessàriament, a aquest objectiu. El 22 de desembre ha de ser una continuació del 27 d’octubre, no pas una tornada al punt anterior a l’1 d’octubre. “Ni un pas enrere”, recordeu? Per tant, la llista o llistes que es presentin a les eleccions del 21d han de deixar ben clar si es presenten per la República o no. Les llistes que vulguin defensar l’1 d’octubre s’han de presentar amb el compromís explícit d’aplicar des del primer moment la llei de transitorietat. No vull sentir parlar més de llistes “sobiranistes” i, encara menys, “d’independentistes”. Des de l’1 d’octubre hem deixat de ser independentistes per a ser republicans.

República

Molts no vam entendre perquè no es va declarar la independència a les 48 hores de l’1 d’octubre, tal com manava la llei del referèndum. Però vam confiar en el Govern i en el President, igual que vam confiar que el dia del referèndum tindríem urnes i paperetes. Més tard, tampoc no vam entendre perquè el MHP Puigdemont va dir que faria eleccions enlloc de declarar la independència. Novament vam confiar i divendres, mentre el Senat espanyol aprovava l’aplicació d’un abusiu per il•legal i il•legítim article 155, el Parlament va declarar la República. Molts no vam entendre la passivitat immediata del Govern davant el decret de cessament del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament dictades pel Govern de Rajoy. Però vam confiar tal com ho havíem fet fins aquell moment. Però molts ens vam començar a desesperar. Per què no es reunia el Govern? Per què no aprovava els decrets de desplegament de la República? Per què no es va convocar, de seguida, el Ple del Parlament? Per què la bandera espanyola continuava onejant al Palau de la Generalitat?
Suposo que és molt fàcil criticar des de les xarxes a qui està posant el coll per governar. Però també és cert que al llarg dels últims 24 mesos tothom al Govern sabia perfectament què havia de fer. Sorprèn que arribats a aquest punt no tinguessin perfectament estudiat l’escenari en el qual ens vam trobar. La reacció de l’Estat espanyol era força previsible. El que no podíem preveure és que el Govern de la Generalitat no tingués la resposta adequada. Un cop declarada la República allò coherent hagués estat actuar com un Govern sobirà i no acatar ràpidament el que dictava Madrid, ja fos per boca del Govern o per boca de l’Audiència Nacional. L’estratègia de portar mig Govern a Brussel•les i deixar l’altre mig a Barcelona costa una mica d’entendre i només el temps dirà si era o no una decisió efectiva. En qualsevol cas, i un cop desplaçats a Brussel•les, es podria haver celebrar el primer Govern de la República allà. Tampoc no s’ha fet. No voldria extremar ara la crítica. Algun dia sabrem si els motius es deuen més a debilitats pròpies o a fortaleses de l’Estat. Ara toca mirar endavant i assumir la realitat que, malgrat la proclamació de la República, és l’Estat espanyol qui controla efectivament el territori i les institucions.
Ens trobem davant la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques fetes a Catalunya pel Govern espanyol. No seran unes eleccions “autonòmiques normals”. L’Estat ho sap. De fet, són els mateixos unionistes els que han plantejat aquestes eleccions com a un plebiscit. Si la suma de diputats de PP, PSC i C’s no supera la majoria absoluta, hauran perdut. I en aquest punt és on m’han cridat l’atenció algunes declaracions dels tres tenors unionistes: Rajoy Sanchez i Rivera. Rajoy va dir que “Hay que volver a la ley y a la concordia y la mejor manera de hacerlo es con urnas limpias y democráticas”.I dic jo, les eleccions per les quals es va formar el Parlament el 27 de setembre de 2015 no van ser unes eleccions “limpias y democráticas”? Si les eleccions del 27 de setembre de 2015 (per cert, amb una participació rècord del 78%) van ser “limpias y democráticas”, per què Rajoy insisteix ara en aquest punt? No creieu que són, justament menys democràtiques unes eleccions convocades en aquestes condicions, amb presos polítics i amb una torsió manifesta de l’ordenament jurídic i dels principis bàsics de la democràcia? I lo de “limpias”? Per què ho ha dit? Vol fer com l’Albiol a Badalona o està pensant alguna altra cosa? Les vol “limpias de independentistes”? Pensen il•legalitzar llistes electorals? Per la seva banda, Pedro Sánchez ha dit que “Ganaremos las elecciones los que no vamos contra nadie”. Sorprén aquesta seguretat en el resultat quan els tres partits promotors del 155 sumen ara només 52 dels 135 diputats. Com pot ser que Sánchez estigui tan segur del resultat? A més, l’Albert Rivera va declarar (textualment) que “España como Estado garantice el resultado de esas elecciones”. Com podria l’Estat “garantizar el resultado”?
Opino que no podem deixar passar la oportunitat de recuperar les institucions de la Generalitat il•legítimament usurpades per l’Estat espanyol al Govern de la República. Aquest hauria de ser l’únic punt del programa electoral de la llista (o llistes) defensores de la República. A mi m’hagués agradat que el Govern legítim de la Generalitat convoqués eleccions constituents pel mateix dia 21 de desembre convertint les eleccions convocades per Espanya en eleccions de caràcter constituent. Aleshores d’aquí al 21 de desembre caldria mobilitzar la societat civil per a què s’impliqui en el procés constituent, establint debats en la societat sobre el model de República i, de pas, incentivant la participació dels favorables a la República. La campanya electoral dels partits quedarà inevitablement impregnada d’aquest debat constituent. Posteriorment, i a través de les llistes electorals, portar les deliberacions populars al Parlament que tindrà com a mandat redactar la Constitució. El resultat del 21 de desembre no farà més que enfortir el resultat de l’1 d’octubre i de la Declaració d’Independència alhora que servirà per recuperar les institucions il·legítimament usurpades.

Les urnes seran sempre nostres

Deixeu-me dir, d’entrada que ni formo part del Govern ni n’he format part per la qual cosa desconec el detall de les capacitats i marge de maniobra de què disposa o ha tingut a l’abast. En qualsevol cas, i després de l’abusiu desembarcament de l’Estat espanyol amb l’excusa del 155 segur que no són les mateixes les capacitats del Govern de la República que les del Govern de la comunitat autònoma.

Dit això, i a l’espera de veure com es desenvolupa a la pràctica la neonata República de Catalunya, ens trobem amb una convocatòria d’eleccions autonòmiques per part del Gobierno d’Espanya que s’ha erigit amb la potestat de dissoldre el Parlament i cessat tot el Govern de la Generalitat inclòs el MHP Carles Puigdemont. No entraré a valorar jurídicament aquesta aberració (us convido a llegir atentament l’article 155 i veureu com no fa falta ser un expert en Dret Constitucional per concloure que no atribueix per enlloc aquestes prerrogatives) atès que no confio que es puguin ventilar en un Tribunal equànime i imparcial a l’Estat espanyol. La realitat és que el Gobierno d’Espanya ha cessat el president d’una comunitat autònoma, el seu govern i el Parlament d’una comunitat autònoma. El conflicte està en què aquestes institucions autonòmiques van desaparèixer des del mateix moment en què es va declarar la independència passant a existir un Govern de la República i un president que ho és d’una Generalitat republicana. Davant aquesta doble realitat, la situació fàctica és notòriament desigual. L’Estat espanyol compta amb els mitjans coercitius (policials, judicials, econòmics, diplomàtics) mentre la Generalitat només compta amb la força de la democràcia.

Però anem al tema de la convocatòria de les eleccions autonòmiques fetes per Rajoy per al 21 de desembre. Aquí s’ajunten dues realitats paral·leles: la República i la comunitat autònoma espanyola. Depèn de la situació fàctica en què es trobem caldrà actuar en conseqüència. Si la República es consolida a la pràctica, senzillament les eleccions autonòmiques de desembre no tindrien cap sentit ni cap viabilitat. Però pot passar que les coses no avancin a un ritme, diguem, normal i que el Govern de la República no controli ni les institucions ni el territori i què només tinguem la República independent a Twitter i poc més. Aleshores ignorar la convocatòria d’eleccions podria ser nefast per les aspiracions sobiranistes que podrien regalar la Generalitat i les institucions al trio de les Azores del segle XXI: Rajoy, Sanchez i Rivera. I en aquest punt és on m’han cridat l’atenció algunes declaracions d’aquests tres tenors. Rajoy va dir que “Hay que volver a la ley y a la concordia y la mejor manera de hacerlo es con urnas limpias y democráticas”.I dic jo, les eleccions per les quals es va formar el Parlament el 27 de setembre de 2015 no van ser unes eleccions “limpias y democráticas”? Quin precepte de la Constitució, concretament de l’article 155, diu que s’han d’avançar obligatòriament les eleccions, així, ”porque yo lo valgo”? Si les eleccions del 27 de setembre de 2015 (per cert, amb una participació rècord del 78%) van ser “limpias y democráticas”, per què Rajoy insisteix ara en aquest punt? No creieu que són, justament menys democràtiques unes eleccions convocades en aquestes condicions, amb presos polítics i amb una torsió manifesta de l’ordenament jurídic i dels principis bàsics de la democràcia? I lo de “limpias”? Per què ho ha dit? Vol fer com l’Albiol a Badalona o està pensant alguna altra cosa? Per la seva banda, Pedro Sánchez ha dit que “Ganaremos las elecciones los que no vamos contra nadie”. Sorprén aquesta seguretat en el resultat quan els tres partits promotors del 155 sumen ara només 52 dels 135 diputats. Com pot ser que Sánchez estigui tan segur del resultat? A més, l’Albert Rivera va declarar (textualment) que “España como Estado garantice el resultado de esas elecciones”. Com podria l’Estat “garantizar el resultado”? Aquestes declaracions juntament amb la decisió de l’Estat de llençar-se a la piscina d’unes eleccions tan imminents m’ha fet pensar en un vídeo que circulava no fa gaire per la xarxa i que parlava de l’empresa encarregada amb el recompte de vots (Indra) i les eleccions arreu del món i a Espanya particularment. No sé si és cert el que deia aquell vídeo però sí sé qui és el President de l’empresa: Fernando Abril Martorell, un polític provinent de l’anterior règim, passat pel sedàs de la UCD i proper al PP. Indra, recordem, té com a principal accionista el mateix Estat espanyol. Per tant, molt neutral no sembla tot i què tampoc no diré jo que no hagués d’actuar amb tota la professionalitat i imparcialitat del món. Alguna cosa porten de cap quan s’arrisquen a unes eleccions que, en condicions normals mai guanyarien els partits unionistes.

Però pot passar que, a l’arribar al desembre, estiguem en una situació “grisa” en què ni han derrotat del tot el naixement de la República ni han aconseguit aplicar plàcidament el 155. Aleshores jo proposaria que el Govern de la República convoqués eleccions constituents pel mateix dia 21 de desembre. La resiliència mostrada per l’independentisme fins a l’1 d’octubre ha de continuar aprofitant les adversitats en benefici propi. Per tant, pel Govern de la República les eleccions convocades per Espanya tindran el caràcter de constituents. D’aquí al 21 de desembre caldria mobilitzar la societat civil per a què s’impliqui en el procés constituent, establint debats en la societat sobre el model de República i, de pas, incentivant la participació dels favorables a la República. La campanya electoral dels partits quedarà inevitablement impregnada d’aquest debat constituent. Posteriorment, i a través de les llistes electorals, portar les deliberacions populars al Parlament que tindrà com a mandat (en cas de victòria dels defensors de la República) de redactar la Constitució. El resultat del 21 de desembre no farà més que enfortir el resultat de l’1 d’octubre i de la Declaració d’Independència.

Però, com deia, unes eleccions organitzades i controlades per l’Estat espanyol en aquests termes fan un tuf a podrit que espanta. Per tant, davant els dubtes raonables que pugui haver en el desenvolupament i resultat del 21 de desembre, jo proposaria que aquestes eleccions fossin organitzades i supervisades per les Nacions Unides. Així tots tindríem la garantia que estem davant unes eleccions “limpias y democráticas” com vol en Rajoy.