• Les meves piulades

    Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

Tu a Boston i jo a Califòrnia.

La seu del Banc d’Espanya, a la cantonada del Portal de l’Àngel amb Plaça Catalunya a Barcelona, té una ubicació privilegiada. Es tracta d’un macroedifici tant imponent com infrautilitzat, seguint l’estil de les seus emblemàtiques que tenen les seus oficials d’una capital d’Estat. Des de la creació de l’euro (ja fa uns quant anyets) les competències dels Bancs Centrals estatals es van reduir substancialment en favor del Banc Central Europeu. Així que no em puc imaginar quina activitat es fa darrere de cadascuna de les infinites finestres d’aquest magnífic edifici. Però no és l’únic.

La seu central de l’Agència Estatal d’Administració Tributària també ocupa una imponent construcció en el centre de Barcelona, a la Plaça Letamendi. A diferència del Banc d’Espanya, en aquest organisme treballen uns tres mil funcionaris que desenvolupen una activitat fabril de la que molts catalans hem comprovat els seus resultats. Un d’aquests ciutadans és, irònicament, el propietari de la finca: el senyor Josep Lluís Núñez.

En un altre indret cèntric, a tocar del Pla de Palau, s’aixeca un immens edifici majestuós: la seu del Govern Civil. Caminant cap el Passeig de Colom, a la cantonada amb Via Laietana, la societat estatal de Correus té un carismàtic emplaçament que ha servit, fins i tot, per a rodar pel·lícules en la seva escalinata d’entrada. Seguint amb la nostra caminada particular, de seguida trobem la seu de la Capitania General de l’Exèrcit, al Passeig de Colom 14 que ocupa un monumental construcció a primera línia de mar, davant el port, i al costat d’un altre edifici oficial més gris: el Registre Civil. Unes passes més enllà, toparem amb la seu de la Comandància Militar de la Delegació del Ministeri de Defensa a Les Rambles 1. Creuant Rambles, a l’altre cantonada topem amb una altre seu de l’exèrcit espanyol. Sense deixar de caminar, davant de les Drassanes hi ha l’artística mostra arquitectònica de les antigues Duanes, d’Enric Sagnier, (ara en desús) i al Passeig Josep Carner arribaríem a un altre edifici colossal de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

Però no us penseu que són els únics. La mateixa Delegació del Govern de l’Estat ocupa un palau modernista en ple centre de l’Eixample. El reconeixereu perquè sempre està rodejat de policia “nacional” i de tanques de ferro. Es veu que no les tenen totes. Altres organismes de l’Estat també ocupen llocs desacatats al centre de la ciutat com ara l’Institut Nacional de la Seguretat Social, al carrer St Antoni Maria Claret, la residència militar a la Plaça Maria Cristina o el mateix Quarter del Bruc, a Pedralbes. Segur que em deixo molts més.

Entre tant, el nostre Govern ha decidit enviar les seus de totes les seves dependències públiques, començant per l’Agència Tributària de Catalunya, al final del passeig de la Zona Franca, en un barri perifèric i mal comunicat. Només quedarà en lloc cèntric la seu del Govern de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume on, per cert, hi te la seva seu des de fa sis-cents anys. Ja veurem quan triguem a veure un Zara o un Mango al seu lloc. Sembla ser que anem cap un model de ciutat que pretén convertir el centre en una mena de La Roca Village a lo bèstia, deixant els nostres edificis públics en mans de la multinacional de moda, centrifugant les oficines i els veïns per deixar espai als turistes. Estranya maniobra urbanística aquesta, que no sembla pensada en clau de país sinó en clau d’especulació immobiliària en la que uns pocs guanyen i els de sempre, perdem.

Futureworld

De vegades el nostre peculiar país em recorda la pel•lícula de ciència ficció de l’any 1976 en la qual, un robòtic Yul Brynner interpretava un inquietant paper d’androide. L’acció passava en un parc temàtic, on un podia triar a quin ambient anava a fer veure que vivia, i passar així unes insòlites vacances. Els visitants ociosos podien optar entre “viatjar” a l’edat mitjana, a l’època romana o bé al futur, que és on al final acaben de passar totes les desgràcies imprevistes.
Els catalans ens hem tornat uns experts en viure en un món de ficció. De vegades, els que creiem en la independència fem veure que vivim en el futur sense recordar que, en realitat, estem en un parc temàtic que es diu Espanya. Aleshores és quan apareixen els imprevistos, les desgràcies, i topem de sobte amb la realitat. La culpa és nostra per babaus.
Un exemple el vam experimentar amb el “happening” del 9 de novembre. Representava que havíem de fer un referèndum d’autodeterminació però varem optar per fer veure que entràvem al parc temàtic de Futureworld on tot semblava un referèndum, tot i que tots sabíem que no ho era. A la porta de sortida d’aquest mon de fantasia que ens vam imaginar ens estava esperant el Yul Brynner de torn, vestit amb la toga de magistrat del Tribunal Constitucional, per recordar-nos què era la realitat i què la ficció.
Ara, amb la proposta de Constitució del jutge Santiago Vidal tornem a caure en el mateix miratge. Què voleu que us digui. És del tot lògic i raonable que l’expulsin de la carrera judicial. Al cap i a la fi està preparant les bases per escindir Catalunya de l’Estat espanyol. Cony, em sembla normal que a Espanya s’emprenyin i que no el vulguin com el seu jutge! Qualsevol Estat faria el mateix. El que seria una covardia és dir que, en realitat, no està fent cap Constitució sinó que és literatura feta en el seu temps d’oci. Això seria com tornar-se a ficar novament a Futureworld. Francament, seria un error. Si de veritat el jutge està treballant per la independència, no pot aspirar a què l’Estat espanyol el premiï. La reacció més responsable de l’Estat és que vulguin que deixi de ser un jutge que administri la Constitució espanyola. Per coherència. Per tant, no entenc que ningú (començant pel jutge Vidal) s’escandalitzi perquè l’hagin expedientat. A no ser que, en realitat, estigués fent únicament literatura de ficció en el seu temps lliure. Si fos així, el nivell d’estultícia col•lectiva del nostre país haurà assolit cotes molt més elevades del que qualsevol pel•lícula de ficció dels anys setanta pogués arribar a recollir.

L’estranya parella

Si us preguntessin quin partit va estar al capdavant de la Generalitat de Catalunya durant més anys al llarg del segle XX, no estic segur que tots ho encertéssiu. Si bé el record que tenim més fresc són els darrers vint anys que va Governar CiU, els quaranta-nou anteriors el partit que la va presidir va ser Esquerra Republicana de Catalunya.
Des de l’any 1931 que ERC va guanyar les eleccions, passant pels anys de la guerra, l’afusellament de Companys, els llargs anys de la Generalitat a l’exili amb Josep Irla, primer, i Tarradellas, després, la Generalitat va estar a càrrec d’Esquerra Republicana fins que, amb les primeres eleccions de 1980, els electors van preferir donar la seva confiança al partir de Jordi Pujol, relegant amb 14 diputats l’únic partit que en aquell moment defensava els valors republicans i el dret a l’autodeterminació. Eren altres temps. La societat despertava d’una llarga dictadura i el discurs republicà independentista sonava poc menys que anacrònic. En canvi, el pragmatisme pujolista (“Anem per feina”) va saber nedar en les tèrboles aigües del poder espanyol jugant, quan calia, amb les seves mateixes cartes. Ja veieu fins on ens ha portat aquell, diguem-ne, modus operandi.
Com al mite d’Èdip, el nou catalanisme pujolista va créixer a costa de sacrificar el seu pare polític, el vell sobiranisme republicà. Així, el nou partit nascut amb la transició espanyola va assumir confortablement l’etiqueta de “nacionalista” que venia a amagar l’antiga etiqueta “sobiranista” republicana. És sota aquesta perspectiva que cal entendre la davallada d’ERC en les eleccions del 1984, que va passar a tenir 5 diputats després que Heribert Barrera hagués pactat amb CiU.
Em direu que tot això és història. Però jo crec que els principals actors d’avui dia tenen aquests fets molt presents, encara que sigui en el seu subconscient. Un, per ser historiador. L’altre, per ser fill polític de Jordi Pujol. Actualment, ens trobem davant una nova cruïlla històrica en què els valors republicans i el dret a l’autodeterminació han passat a ser, novament, centrals en la nostra societat. Ha de ser molt difícil d’acceptar pels convergents (igual que va ser difícil d’acceptar per Èdip que s’havia casat amb sa mare) que tots aquests anys de govern han estat possibles gràcies al sacrifici dels republicans. Ara, un cop bona part de la societat ha canviat i s’ha tornat desacomplexadament independentista, els vells valors republicans han ressorgit, i ERC està en clara disposició de tornar a recuperar el protagonisme al capdavant de la Generalitat. És aleshores quan apareix el sentiment de culpa d’Èdip a Convergència que es tradueix en una certa hostilitat envers el seu progenitor. Per la seva part, Junqueras és conscient que pot arribar el moment en què hagi d’acabar com un altre personatge mitològic: Saturn devorant els seus fills. En aquesta estranya parella política, tant l’un com l’altre, en el fons, saben que han coincidit en el espai i en el temps de forma fugaç però que, igual que va passar als anys vuitanta, un està predestinat a succeir l’altre.

Els àngels de Charlie.

Us haig de confessar que l’humor de Charlie Hebdo no em fa punyetera gràcia. Potser es perquè sóc més d’humor anglès que no pas francès. Tant per tant, si haig de triar un humor gamberro, prefereixo El jueves, versió nostrada de la revista francesa i que, per cert, va ser censurada a Espanya per caricaturitzar al seu Mahoma particular, és a dir: el Rei.

Tot i així, hi ha una vinyeta d’aquest número especial (mai millor dit) que han tret després de la matança, que m’ha fet gràcia. Es veu als dos assassins que arriben al cel i es pregunten on estan les noranta verges que, representa, els haurien d’estar esperant amb els braços (o el que sigui) oberts. Al núvol del costat els contesten (es suposa que els dibuixants de la revista assassinats) que estan aquí, idiotes!

Tot plegat em sembla un enorme despropòsit i hi ha coses que no arribo a entendre. Els tipus aquests dels Kalashnicov, si veritablement són uns fanàtics integristes musulmans, com és que van matar directament els dibuixants i no van destruir els dibuixos, si és el que realment els ofenien? En canvi, no es van preocupar ni de les caricatures ni de Mahoma. D’altra banda, si eren el que deien ser, com és que no es van immolar? Per què fugien? No em sembla encaixar aquest comportament amb el d’uns fanàtics integristes disposats a tot. En canvi, sí feien pinta de “professionals” si em permeteu l’expressió. Ben equipats de paramilitars, amb una sang freda i una seguretat en sí mateixos impròpia d’algú que s’ha criat a occident, per molt que s’hagi radicalitzat en els darrers temps. No sé, em fa l’efecte que un es pot convertir a l’Islam en quatre dies però no es torna un sanguinari i fred assassí en quatre dies si abans no ho era. A més, al gerent de la impremta tampoc no li van fer res, el van deixar anar. Digueu-me paranoic però jo aquests tipus els veia més assassins a sou que no pas fanàtics. Els que actuen per fanatisme representen, justament, el contrari d’un comportament a sang freda.

Quin ha estat el resultat immediat de tot plegat? Més control de les comunicacions, més normes restrictives de llibertats, amenaces d’acabar amb Instagram, Whatsapp, i resta de xarxes encriptades, amenaces de derogar el Tractat de Schengen, és a dir, la llibertat de moviments a Europa, control dels viatgers, bases de dades en mans dels Governants, augment de la venda d’armes, en definitiva, una passa enrere en la llibertat i un pas endavant en el control dels ciutadans. La ultradreta neoconservadora ja s’està fregant les mans.

La mà que gronxa el bressol.

La democràcia és aquell sistema polític que ens permet triar per votació les titelles que han de penjar dels fils que mou el poder econòmic. En el cas de Catalunya aquest fils, a més, passen també per Madrid.
Disposar dels instruments d’un Estat, segurament, no serà la solució al trencament d’aquests fils, però serà un pas més per a què aquests no siguin tants, ni tant rígids. Avui dia el marge de maniobra de la Generalitat és força minso. A banda de les restriccions imposades per la globalització de l’economia amb la conseqüent pèrdua de sobirania dels estats, a casa nostra estem encotillats per unes polítiques que, al no fer-les nosaltres, són fetes contra nosaltres. Ni les finances ni bona part de la capacitat legislativa està en mans de les institucions catalanes.

Molt sovint el poder econòmic català s’ha aliat amb el de Madrid intentant jugar les mateixes cartes. És el que avui dia coneixem com a “pont aeri”. El problema és que les cartes sempre han estat de baralla espanyola, ja sabeu: oros, copes, espases i bastos; i, a més, marcades. Això explica com alguns catalans han acabat malament per intentar jugar al mateix joc i, a sobre, voler guanyar. A mi personalment sempre m’ha agradat més la baralla francesa: piques, diamants, cors i trèvols. Trobo que són símbols una mica més dignes que els espanyols i, a més, pots comptar amb fins a dos comodins.

A hores d’ara el govern de Catalunya ja ha gastat un comodí. Va ser el 9N. Sembla ser que només li queda un i el pensa gastar el 27S. A aquestes alçades de la partida, desenganyeu-vos: ja no queden asos ni a les mànigues. A Espanya, entre tant, continuen guardant-se els oros per fer-los servir en el moment oportú de la partida. Jo, francament, fins ara només he vist bastos jugats des de Madrid. I des d’aquí, anem llençant cors per veure si així ens emportem la mà i, finalment, guanyem la partida. Quan més aviat entenguem, tant els d’aquí com els d’allà, que juguem a partides diferents, serà molt millor per tothom.

En definitiva, tenim dret a triar les nostres pròpies titelles i, arribats el cas, a exigir que, de tant en tant, aixequin un dit sense esperar que algú els estiri el fil. No és demanar tant.

El salari de la por.

A l’espera de dades oficials del quart trimestre de 2014, no es pot negar que l’evolució del PIB a Espanya durant aquest any ha estat francament positiva. És cert que de PIB no s’alimenten els 5.427.000 aturats que hi ha en aquest país, però també és cert que sense una recuperació d’aquest indicador macroeconòmic seria difícil que es poguessin alimentar per sí mateixos en el futur immediat.
Però, què és el famós PIB? És un indicador per a mesurar la creació de riquesa d’un país. Recull tot allò que produïm entre tots en béns i serveis. Si creix, cada any som una mica més rics, si decreix, tots som una mica més pobres. El problema és com es reparteix aquesta riquesa, però aquest és un altre tema, tant en creixement com en crisi. Està format per quatre components: la despesa pública, la inversió empresarial, el consum privat i el saldo del sector exterior, és a dir: exportacions menys importacions. Veiem cadascun d’ells.
La despesa pública, com sabeu, està en clara retracció. Tothom ens diu que el sector públic ha de fer retallades per contenir el dèficit provocat, no només per la crisi mateixa, sinó per la decisió d’assumir com a deute públic bona part del deute privat, és a dir, Bankia i la resta de bancs que incomprensiblement s’han volgut “rescatar” en comptes de deixar-los caure. Sigui com sigui, per la banda de la despesa pública difícilment farem créixer el PIB.
El segon component és la inversió empresarial. Aquesta ha patit moltíssim la restricció de crèdit conseqüència de la crisi dels bancs. L’aixeta del crèdit ha estat tancada molt de temps la qual cosa ha fet que la inversió empresarial estigués pel terra. A més, la crisi mateixa tampoc no animava a embarcar-se en gaires aventures. Ara, la cosa ha començat a redreçar-se i la inversió empresarial ha començat a augmentar fet que explica en part el creixement del PIB al 2014.
Un tercer aspecte és el sector exterior. Aquest ha tingut un comportament durant la crisi, en general, positiu. Això és degut a què les importacions van baixar al temps que les exportacions es mantenien o, fins i tot augmentaven. Ara, curiosament, amb el creixement comença a donar un saldo negatiu. Augmenta la propensió a importar i els països del nostre entorn no creixen com abans. Veurem quin impacte acaba tenint també la previsible caiguda de l’euro sobre el dolar i sobre la factura del petroli.
L’últim component és el consum privat. Des del meu punt de vista és la clau de la recuperació. En la mesura que es reactivi, les empreses (autòctones) vendran més, contractaran més personal (disminuirà l’atur i, per tant, la despesa pública en prestacions), es recaptaran més impostos i, per tant, millorarà també el sector públic. De manera que, en comptes de reduir salaris com hem fet fins ara, i tenint en compte que els costos laborals ja s’han reduït força a casa nostra, ja va sent hora d’augmentar els salaris de veritat i no com ha fet el govern amb una rebaixa de l’IRPF. D’aquesta forma allunyaríem un altre perill que amenaça l’economia com és la deflació.

Cims borrascosos.

Ja fa un temps que l’actual Govern de la Generalitat amb l’excusa de la crisi, de l’espoli fiscal i del deute deixat pel tripartit, està justificant la venda de patrimoni públic. Però, tot i sent certes les tres coses, no expliquen moltes de les decisions preses. Alguna cosa no deu rutllar del tot bé quan el deute acumulat ja triplica el que es va trobar el Govern de CiU al finalitzar el tripartit. Un sistema de finançament molt lligat al mercat immobiliari i la decisió de renunciar a quatre cents milions de recaptació anual amb les reiterades reformes de l’impost de successions tenen molt a veure també.

Els més de dos-cent mil treballadors dependents de la Generalitat han estat els més retallats i sacrificats del conjunt de l’estat espanyol. Tres anys amb una mensualitat menys, pèrdua d’ajuts socials, de cobertura de baixes de malaltia, de dies de vacances, de productivitat, reduccions de quinze per cent de sou i jornada addicional al personal interí, etc., els converteix en els campions de les retallades. Mentrestant, la Generalitat ha empenyorat totes les joies de l’avia. Les empreses públiques que donaven beneficis, incomprensiblement, han estat venudes. Recordem els casos de Tabasa i d’ATLL, amb decisions de resultat polèmic. Però no acaba aquí la cosa. Són molts els serveis públics que, cada cop, s’externalitzen més, des del sector sanitari, passant per la gestió tributària o el mateix control financer. Algun dia s’hauria de posar llum a totes aquestes decisions i posar de manifest en quina mesura ha pesat més la voluntat de beneficiar alguna empresa particular per sobre de l’interès públic.

Una altra conseqüència de la precarietat dels comptes públics ha estat la venda de tots els edificis titularitat de la Generalitat al centre de Barcelona per anar de lloguer (encara no se sap on) a la perifèria, possiblement a la Zona Franca. No s’entén que un únic Govern pugui prendre decisions tant transcendents i irreversibles sobre el patrimoni públic. No s’entén que, tot i tenir un contracte de lloguer per vint anys, es decideixi abandonar la seu central de l’Agència Tributària de Catalunya en favor d’una multinacional de la moda, i portar-la a un lloc ignot de la Zona Franca. Qualsevol dia es venen el Palau de la Generalitat als russos per fer un macrocasino o alguna cosa pitjor.

Suposo que tot això està justifica per la precària situació financera de la Generalitat. Però aleshores el que no acabo d’entendre és com és possible que el Govern decideixi comprar l’estació d’esquí deficitària de Boí Taüll per 8,3 milions d’euros. Amb aquesta la Generalitat ja en té sis estacions d’esquí: La Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter 2000. Aviat la Generalitat tindrà més estacions d’esquí de titularitat pública que Centres d’Atenció Primària. A aquest pas acabarem pagant els treballadors públics amb forfeits. Em fa l’efecte que hem confós les prioritats dels sector públic. I això res té a veure amb la situació financera de la Generalitat i sí de prioritats polítiques que no obeeixen a l’interès general sinó al particular.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 2.114 other followers