Passat imperfecte, futur simple

Som molts els ciutadans d’aquest país que no entenem exactament cap a on van els nostres governants. Vam fer un referèndum, sí; el vam guanyar, sí; però no s’ha materialitzat la República independent. Convindria analitzar els motius del perquè no es va consumar la independència per poder afrontar amb serenor i eficàcia les passes a fer en el futur.

El Passat imperfecte.

La legislatura de Puigdemont, curta a consciència, estava orientada únicament a preparar la transició i la preparació del referèndum. 18 mesos, va dir Artur Mas que duraria la legislatura en la seva conferència posterior al 9-N. El resultat del 27S no va propiciar una DUI però sí el camí cap un referèndum del qual l’Estat no va acceptar ni parlar-ne. Els 18 mesos es van convertir en 24. El referèndum d’autodeterminació es va convocar unilateralment mentre el Govern es preparava per a una transició ràpida amb la preparació dels decrets de transitorietat i amb la construcció (teòricament) del que es va anomenar “estructures d’estat”.

La primera reflexió és preguntar-nos si el Govern d’aleshores estava actuant amb prou consistència. Des del meu punt de vista era del tot innecessari preparar les famoses “estructures d’Estat” mentre el referèndum no s’hagués realitzat i hagués guanyat el sí. Esperar a desenvolupar-les era una qüestió no únicament d’eficiència en els esforços sinó de respecte amb l’electorat que encara no havia votat sí a la independència i de respecte també a l’Estat del qual ens volem independitzar, no contravenint les seves regles del joc fins l’últim moment. L’ordre lògic de les coses així ho indicava. La segona reflexió és, un cop decidit tirar endavant el referèndum de forma unilateral, si estàvem prou preparats per implementar el seu resultat. Em fa l’efecte que els dies posteriors a l’1 d’octubre era terreny ignot pel Govern al no haver calibrat amb suficient precisió l’escenari post referèndum. Això pot ser degut a diversos motius. El primer, la manca de planificació. El segon, la manca de previsió en la reacció bel·ligerant de l’Estat espanyol. Tercera, la manca de previsió sobre la capacitat de resistència pacífica de la població civil davant els cops de porra. Quarta, la manca de consistència interna dels membres del mateix Govern. Fos com fos, el resultat, ja el sabeu: el 155 que va comportar dissoldre el Govern, el Parlament i la convocatòria (també unilateral) d’eleccions autonòmiques per l’Estat espanyol el 21D. I aquí, fem una segona tanda de reflexions. Primer, part del Govern va marxar a l’estranger. La decisió de marxar fora podria semblar una bona opció si hagués marxat tot el Govern, s’hagés declarat efectivament la República (amb la publicació al Diari Oficial de la Generalitat, la retirada de banderes espanyoles de les institucions i l’aprovació dels decrets de transició) i s’hagués reivindicat com el Govern legítim a l’exili. Però no va ser així. És més, part dels membres del Govern van renunciar a continuar exercint les seves funcions i es van presentar voluntàriament davant les autoritats judicials de Madrid on van quedar detinguts. La segona reflexió és que es va decidir per part de les forces independentistes acatar com a bona la convocatòria il·legítima del Govern de Rajoy de les eleccions del 21D. Això comportava acceptar implícitament el cessament del Govern de Puigdemont i del Parlament vigent i acatar el marc autonòmic de manera que es va renunciar en aquell moment al mandat de l’1 d’octubre. La tercera reflexió en aquest punt és que el “sotogoverno” de Puigdemont va acatar obedientment el 155 al romandre tots els Secretaris Generals dels departaments de la Generalitat, els Directors Generals i tota la cúrria d’assessors polítics de confiança, a les ordres dels ministres de la Soraya.

El present.

Passaré per alt en aquestes línies, per a no estendre’m, totes les misèries parlamentàries fins al nomenament de Quim Torra com a President. Diguem-ho clar: hores d’ara no només no s’ha executat una coma del mandat de l’1 d’octubre sinó que ni ha hagut, ni hi ha, ni hi haurà en aquesta legislatura cap moviment en aquest sentit. I jo crec que el problema és justament aquest. Hi ha una dissonància brutal entre el que els partits independentistes han dit que farien i el que fan. El compromís amb el qual es van presentar el 21D tampoc no s’està complint. Molts ens preguntem, amb desconcert, cap a on va aquest Govern i cap a on van els partits que li donen suport. Hi ha alguna estratègia de país o només hi ha l’estratègia judicial, centrada en els presos polítics?

El futur simple.

El primer pas és exigir als partits que decideixin continuar sent independentistes que cerquin una proposta d’acció política conjunta per assolir la independència i que aquesta proposta sigui comunicada amb claredat. Prou enganyar la gent fent-li creure que es vol un objectiu mentre es camina clarament cap a un altre. Prou de desqualificar els qui vam creure el que els partits polítics ens deien abans de l’1 d’octubre titllant-nos ara d’hiperventilats, milhomes o càncer de l’independentisme. L’hemeroteca pot fer molt mal. Costa d’entendre que al 2013 es digués que s’aprovaven els últims pressupostos autonòmics i ara centrem tota l’acció de Govern post 1 d’octubre a l’aprovació d’uns pressupostos autonòmics per al 2019. Costa d’entendre que els nostre diputats a Madrid diguessin fa més de dos anys que en “dieciocho meses, nos largamos” i que ara s’estiguin rumiant si donar suport als pressupostos del PSOE a canvi d’un “gest”. Cal donar moltes explicacions abans de fer aquest cop de timó. És necessari abordar també un procés de deliberació interna important dins els partits, amb un diàleg obert, honest amb tota la militància a través d’un congrés extraordinari.

El segon pas és no renunciar a l’1 d’octubre. Sí, sóc conscient que els actuals governants ja ho han fet al presentar-se al 21D. Aquell dia vam fer com a poble un veritable acte de sobirania. Més de dos milions de vots van ser comptabilitzats. No sabem quants es van requisar a cops de porra. No sabem quants no van votar per por aquell dia. El resultat és plenament legítim per proclamar la República i començar a cercar reconeixements internacionals que mai no arribaran si nosaltres mateixos no ens autoreconeixem. A dia d’avui al Parlament, recordem-ho, hi ha majoria absoluta independentista que, en qualsevol moment podria aprovar una Declaració d’Independència. Sé que si no ho han fet fins ara, no ho faran en el que queda de legislatura.

Però l’1 d’octubre representa moltes coses més. La més important és el valor de la determinació del poble de Catalunya, més enllà de consignes de partits polítics. És el mateix esperit que va fer possible les consultes populars en el passat, malgrat l’opressió de l’Estat espanyol. I és aquest esperit el que cal recuperar per impulsar de nou els partits polítics (amb ells o sense) cap a l’assoliment de la plena sobirania. És imprescindible retornar el poder a la gent. És quan hem apoderat els ciutadans en la presa de decisions, quan hem anat tots junts, sense preguntar-nos a quines sigles votem, que hem avançat de veritat cap a la independència.

El tercer pas és no acceptar cap negociació amb l’Estat espanyol mentre mantingui ostatges polítics i mentre no reconegui el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya. Això passa per redefinir el paper dels diputats i senadors catalans a les Corts espanyoles, per designar com a únic interlocutor a l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.  Recordem que les claus de les presons catalanes estan en mans del Govern de la Generalitat. Aquest no és un fet irrellevant, per la qual cosa caldria administrar amb intel·ligència negociadora aquesta circumstància.

Finalment, per poder mirar novament al futur ens hem de desempallegar de totes aquelles coses del passat imperfecte que no ens han permès assolir la independència. Una d’aquestes coses és una manera antiga i fosca d’actuar en els partits polítics. Necessitem transparència, renovació, regeneració i una proposta clara i simple per abordar el futur. La errònia estratègia “d’eixamplar la base” cap als no independentistes, de res no servirà si comporta renunciar a implementar la independència en el curt termini esperant que els no independentistes et votin alhora que pretens que els independentistes et segueixin votant. Renunciar als objectius polítics no farà augmentar els suports, al contrari. Aquest seria la via cap a un futur imperfecte. Confio que aquest 2019 siguem capaços de retornar al camí per on vol anar la majoria d’aquest país.

Anuncis

Taxa blanca

Al nostre país sempre hem tingut una tradicional tirada per la neu i per l’esport de l’esquí. Si bé en els seus inicis va ser un esport un tant elitista, aviat es va convertir en una pràctica popular degut als preus més assequibles del material i dels desplaçaments.

Al mateix temps que els pixapins ens acostàvem a la natura, les poblacions deprimides de l’alt Pirineu trobaven una nova font d’ingressos gràcies al turisme blanc. El problema és que per atreure aquest nou turisme calia construir estacions d’esquí en alta muntanya, amb les seves instal·lacions, canons de neu artificial (per allò del canvi climàtic) i accessos dignes per a conductors no acostumats a conduir sobre la neu i el gel. Amb el temps (i mai millor dit) moltes d’aquestes inversions es van tornar inviables econòmicament. Algunes van tancar, altres es van fusionar amb alguna estació propera però, tot i així, els números sovint no sortien. El resultat és que els habitants de les zones respectives ja s’havien acostumat a aquest modus vivendi fruit d’aquesta nova font d’ingressos i, ara, sense l’estació d’esquí de torn, molts d’aquests habitants d’alta muntanya perdrien la seva forma de vida. I aquí és on intervé la Generalitat. Ja sabem que és pràctica habitual que quan les coses van maldades en els negocis privats es piqui la porta de la ineficient administració pública per a treure les castanyes del foc.

El paisatge resultant és que resten poques estacions d’esquí gestionades per capital privat a Catalunya: Port del Compte,  Baqueira Beret i Masella. La resta estan participades directament la Generalitat a través de la divisió de turisme i muntanya de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya: La Molina, Vall de Núria, Espot, Portainé i Tavascan, així com  Vallter 2000 a través de l’empresa pública Vallter SA. L’última adquisició ha estat fa pocs dies l’assumpció de la gestió directa de l’estació de Boí-Taüll per la insolvència dels fins ara gestors privats.

El cost de tot plegat per la Generalitat és el següent: 7,6 milions d’euros de pèrdues al 2017 de les estacions d’esquí dependents de FGC. A aquests, cal afegir 1 milió d’euros aproximadament de pèrdues anuals de l’empresa Vallter SA i els 1,3 milions d’euros aportats per la Generalitat per compensar les pèrdues d’aquest any de Boi-Taüll. Total, uns 10 milions d’euros anuals. La justificació de la despesa pública en aquests ruïnosos negocis privats és per la necessitat de mantenir l’activitat econòmica en algunes poblacions remotes del Pirineu que, sense l’esport blanc, tindrien un futur negre. Si bé d’una banda és equitatiu repartir la inversió pública amb criteris de vertebració territorial, d’altra banda no acaba de semblar del tot raonable que l’Administració pública faci el paper d’empresari assumint la titularitat de negocis privats, i més quan aquests són deficitaris.

La meva proposta, i entre tant no s’elabori un pla estratègic per a reconvertir la viabilitat econòmica de les poblacions d’alta muntanya, passa per cercar solucions per a què el dèficit generat per les estacions d’esquí tingui un repartiment més equitatiu que carregar-lo als pressuposts de la Generalitat de Catalunya. Així, i atès que acaben sent els negocis privats satèl·lits de les estacions els que s’acaben beneficiant del seu funcionament, caldria plantejar una “taxa blanca” sobre els comerços de la zona: lloguer de material d’esquí, restaurants i hotels, fonamentalment, i d’aquesta forma repartir la càrrega del cost de les estacions entre els negocis privats que es veuen més beneficiats.

En el cas dels allotjaments turístics ja existeix un impost (l’impost sobre estades turístiques) aplicable a tot el territori. Actualment, aquest impost ja regula una tarifa especial, més elevada, per a establiments que estan ubicats en centres recreatius. Res no impediria aplicar (amb els canvis legislatius pertinents) aquesta taxa més elevada als establiments d’alta muntanya durant la temporada d’esquí i afectar aquests ingressos a finançar el sistema públic d’estacions d’esquí. El total de places d’allotjament a l’Alt Pirineu i Aran vinculades a la neu és de 16.327, la qual cosa permetria recaptar entre 2 i 3 milions d’euros addicionals. Restaria pensar de quina forma es podria repercutir la taxa blanca en la resta de negocis relacionats amb l’après ski. Aquesta és una via que inevitablement s’haurà d’abordar.

Líders

El 4 de juliol de 2017 vaig ser al Teatre Nacional de Catalunya on el Govern en ple ens va presentar les garanties pel referèndum de l’1 d’octubre. Allà se’ns va dir clarament que es faria un referèndum legal i que el resultat seria vinculant (“com sempre”, va ser l’expressió més repetida). Us diria de visitar la web de garanties.cat on apareixia tota la informació del referèndum però a dia d’avui es troba intervinguda per la Guàrdia Civil cosa que, dit sigui de pas, combina molt malament amb el dret a la llibertat d’expressió.

Sigui com sigui, vam votar malgrat les porres i va guanyar el sí. El número de votants va ser 2.286.217, el 43% del cens, amb el 90,2% que va introduir la papereta del sí. No sabem quants vots es van requisar, no sabem quants votants van deixar d’intentar votar per la repressió, no sabem quants votants a l’exterior haguessin votat però és evident que hagués superat el 50% de participació i que el sí va guanyar de carrer. La realitat és que l’Estat espanyol va fer tot el possible per impedir unes votacions “com sempre” la qual cosa, juntament amb la massiva participació malgrat la repressió, justifiquen sobradament una Declaració d’Independència des de la legitimitat que dóna la majoria independentista al Parlament. Tots sabem que es va optar per no seguir per aquest camí. El resultat va ser 155, empresonaments, exilis i unes eleccions autonòmiques convocades per Rajoy pel 21D. Novament, els partits independentistes es van tornar a presentar amb la promesa de fer efectiva la República. Van guanyar obtenint conjuntament la majoria absoluta al Parlament. Per tant, es reafirma l’oportunitat de fer efectiva la Declaració d’Independència tot i que a data d’avui aquesta opció no s’ha materialitzat. De fet, els partits no estan complint, no ja amb el mandat de l’1 d’octubre, sinó que tampoc no compleixen el compromís electoral del 21D. Ara se senten arguments per justificar la modificació del “full de ruta” (si mai hi ha hagut cap): que si no cal posar dates, que si no som prou i cal eixamplar la base, que si la via unilateral és inviable… tots ells arguments molt respectables però que no eren en cap cas els arguments amb els quals es van presentar a les eleccions. Recordem que la situació és excepcionalíssima: els dirigents dels partits sobiranistes estan o bé empresonats o bé a l’exili. Convindreu amb mi que prendre decisions en aquestes circumstàncies per part de persones que no gaudeixen de llibertat és complex. És difícil saber fins a quin punt les decisions estratègiques que prenen en relació al partit i el Govern no estan condicionades per la seva situació personal i per la imminència d’un judici que pot comportar fins a trenta anys de presó. Seria molt humà i comprensible que fos així.

En aquest punt podríem recordar la paràbola de l’ovella perduda (Lluc 15, 1-10), o la del fill pròdig, que ens ensenyen a no criticar i acceptar amb alegria la recuperació al camí recte d’aquell que s’havia distanciat. Però sent jo ateu com sóc i no considerant la Bíblia més que un llibre de faules com el Quixot, deixaré la comparació com un mer recurs literari sense afany d’adoctrinament. La realitat és que els veritables líders de la independència no són cap dels governants dels darrers anys. Els veritables líders, no ho oblidem, som la gent. I aquests seguim igual de determinats, o més, que abans de l’1 d’octubre.

Tracte o truc

M’ha indignat l’article titulat “La mentida global” del Toni Soler al diari Ara on ve a justificar les mentides de la classe política. A mi, francament, que menteixin els polítics que no votaria mai m’és absolutament igual. Que ens haguessin mentit en el passat, mira! Però que tot plegat hagi de servir per justificar les mentides dels polítics independentistes amb l’argument de “i els altres han mentit més”, a mi no em serveix de justificació.

Si ens van mentir l’1 d’octubre, com diu el Toni Soler, que pleguin però ja. Si volem fer un país nou, una República és per tenir, entre altres coses l’opció de deixar fora de la cosa pública a mentiders, lladres i corruptes. No donem, si us plau, carta de naturalesa a la mentida en la política. Em nego. La gent no vam votar una mentida. La gent no vam comprar una mentida a consciència. No era mentida la defensa amb els nostres cossos de les urnes l’1 d’octubre. No era mentida els que, honestament, treballaven a l’ombra per preparar estructures d’estat que van acabar a l’aigüera de la Història (algun dia, prudentment, se’n parlarà també d’això). Com tampoc no va ser mentida la realització de les consultes populars organitzades per la gent, sense els polítics, anys abans. Tampoc no va ser mentida el vot dels ciutadans el 21 de desembre quan uns ens prometien el retorn del President i la restitució del “Govern legítim” i altres el desplegament de la República. No, no accepto que se’ns digui ara que era la típica retòrica buida que fan servir els partits polítics en les eleccions. I que ja se sap: tothom menteix.

Seré més benvolent que el Toni Soler i diré que no ens van mentir. Crec que van ser incapaços. Incapaços de dur a terme el mandat de l’1d’octubre i incapaços de complir amb allò promès el 21 de desembre. En allò que ens han mentit, però, és en no explicar-nos clarament els motius de la seva incapacitat. Mentre Puigdemont no ens expliqui perquè diu ara que es va equivocar suspenent la declaració de la independència i perquè ho va fer, serà impossible que els entenguem. Mentre no ens expliquin perquè han renunciat al mandat del 21 de desembre, serà inevitable que apareguin veus que diguin, amb naturalitat, que ens van mentir. Però jo, a diferència del Toni Soler, no accepto amb resignació cristiana la mentida dels nostres polítics. Els qui ens van enganyar han de plegar ipso facto i deixar pas a gent immaculada que en cap cas no poden ser cap dels que han estat governant durant els darrers quaranta anys en un sistema que, sembla ser, ha fet de la mentida els seu modus vivendi. I els incapaços, en bona lògica, tampoc no poden continuar.

No estic disposat a què ens canviïn l’1d’octubre per l’1 de novembre: tracte o truc? Exigeixo tracte.

Primàries i ERC

El 10 d’abril de 2011 més de 257.000 ciutadans de Barcelona van participar de la consulta popular sobre la independència. La participació al referèndum de l’1 d’octubre a Barcelona va ser (vots segrestats a banda) de més 446.000 persones. En la consulta del 9N a Barcelona van participar més de 500.000 persones. De manera que, sense els milers de policies disposats a reprimir a cop de porra les votacions, es podria dir que de l’ordre de 250.000 persones en només 6 anys s’han sumat a Barcelona a l’exercici de l’autodeterminació des de la consulta del 10A. Aquell va ser un moviment popular que es va iniciar amb una roda de premsa davant de la Sagrada Família aglutinant les primeres entitats que donaven suport i que em va tocar coordinar fins que es va posar la maquinària en marxa. Mesos més tard es va incorporar també a aquest tsunami participatiu l’Alfred Bosch que va acabar sent de facto el portaveu de la consulta batejada com a Barcelona Decideix. En aquella època, governava el PSC a l’ajuntament de Barcelona. A diferència del que va succeir a altres municipis on es van realitzar consultes populars, el consistori socialista va fer tot el possible per no fer la feina fàcil als organitzadors del 10A. Era un PSC governat, entre altres, pel mateix Ernest Maragall.

Certament ha plogut molt des d’aleshores i res no ha tornat a ser igual, ni la gent, ni els partits polítics. El PSC no és ara el mateix, no existeix CiU, ni Iniciativa que ha quedat subsumida en un mar de sigles podemita, Ciutadans s’ha menjat el PP, ha aparegut la CUP i ERC ha guanyat la centralitat. I és que els votants tampoc no són els mateixos. Ni Barcelona.

Aquesta mutació del panorama barceloní explica molts dels moviments dels partits cara a les eleccions municipals del 2019. El cas d’ERC mereix un comentari a banda. Des del meu punt de vista, Bosch representa la continuïtat del moviment de les consultes populars, de l’independentisme i dels valors republicans. La seva acció política cal entendre-la més en la lògica sobiranista que en l’eix esquerres-dretes. L’Ernest Maragall, en canvi, respon millor a la dinàmica esquerres-dretes. Ell mateix s’autodefineix al seu perfil com a socialista, no pas com a independentista. El seus antecedents polítics els trobem a la Barcelona olímpica i al govern tripartit. Per aquest motiu, les relacions de Bosch amb la Colau i amb el PSC necessàriament han de ser més complicades que les que pugui tenir Maragall.

D’una banda, recordem que Bosch va ser triat en unes primàries al més de març amb un 87% de suports. Francament, no s’entén que sis mesos després es desdigui del seu compromís polític. La seva trajectòria a l’ajuntament, el suport de la militància i les bones expectatives electorals fan de difícil comprensió la decisió, tot i que la respecto. És inevitable dubtar d’una decisió política presa en un despatx com si s’hagués pactat un intercanvi de cromos («tu a exteriors, jo a l’ajuntament) per propiciar un nou tripartit d’esquerres a Barcelona. La justificació de l’existència d’unes enquestes que ningú no ha vist no semblen un motiu prou sòlid. Sobretot, perquè només han passat 6 mesos de la seva elecció i perquè encara en queden 8 mesos més per les eleccions. Les enquestes, com tots sabem, no sempre l’encerten. Arribats al cas, estàvem a temps de canviar les coses que facin falta per redirigir un rumb que tampoc anava malament. Per tant, la motivació de la renúncia ha de ser altra.

D’altra banda, sorprèn que el candidat cessant, l’Alfred Bosch, nomenés substitut l’Ernest Maragall quan aquesta decisió correspon a la militància. Sorprèn també que el candidat postulat, i sobre el qual el Bosch ha fet el sacrifici, no estigués ni tant sols present en l’assemblea on es va anunciar el canvi. Altres prioritats tindria. Però, a més, hores d’ara l’Ernest Maragall tampoc no ha deixat clar que es presenti a les primàries. Insòlit.

Sigui com sigui, s’hauran de celebrar unes noves primàries en les que la militància es pugui tornar a expressar en plena llibertat i en les que, per salut democràtica del partit, de la ciutat i del país, espero que s’hi presenti algun candidat més disposat a mirar cap al futur que no pas al passat, que sigui capaç d’escoltar els ciutadans, tal com vam fer en les consultes populars, que el seu referent sigui la República i no la ciutat olímpica i autonòmica. I estaria bé que no es tanqui la porta a participar en unes primàries obertes, com les plantejades per l’ANC i que haurien de permetre, igual que les consultes populars, implicar i apoderar els ciutadans. A la militància ha de correspondre l’última paraula.