Obediència civil

S’està parlant molt darrerament del concepte de desobediència civil com un mecanisme legítim i pacífic de protesta i, inclús, com a via per a canvia l’estatus quo. No seré jo qui en torni a parlar de nou dels casos històrics com Thoreau, Rosa Parks i Gandhi, o els més nostrats com els objectors de consciència al servei militar (entre els què m’incloc), el moviment “no vull pagar” o la PAH. Tots aquests fenòmens s’han fonamentat en l’apel·lació a un dret superior que està per sobre del dret positiu vigent en cada moment. Aquesta és una idea de millor comprensió des de la cultura jurídica catalana, que clava les seves arrels en el dret consuetudinari ja des de l’època dels Usatges, que no pas des de la cultura jurídica espanyola positivista basada exclusivament, per entendre’ns, en que no hi ha dret fora de la llei escrita.

Però tornant al nostre temps, quan parlem de legitimitat, a què ens estem referint? Un Estat es fonamenta en un contracte originari materialitzat en una Constitució. Estem parlant de la sobirania popular que mitjançant la suma de les voluntat individuals configura aquesta voluntat col·lectiva que, per tant, de ella emanen lleis perfectament legítimes. Fins aquí tots podríem estar d’acord. El problema és que en el cas espanyol i català aquest “contracte originari” parteix d’alguns vicis d’origen. El primer vici el trobem en el 1714 quan les tropes borbòniques imposen per la força la seva llei a Catalunya, derogant les Constitucions catalanes i les tradicionals institucions pròpies, com la Generalitat, el Consell de Cent, el Dret Civil, el Consolat de Mar, la llengua, la universitat, el sistema impositiu, etc. Per tant, des d’aleshores es va imposar un “contracte social” per la via de la força i unilateralment per part de les tropes castellanes.

Però per als que pensin que allò va passar fa més de tres cents anys i que cal passar pàgina els posaré un segon exemple més vigent. L’actual Constitució espanyola es fonamenta en el cop d’Estat de 1936 a l’acceptar com a Cap d’Estat al nomenat pel dictador Franco i al no reestablir el règim legítim derogat pel cop d’Estat com era la República. Per tant, la legitimitat de l’actual Estat espanyol, el seu contracte, va ser trencat (novament) el 18 de juliol de 1936.

El retorn del President legítim Tarradellas va ser gràcies a l’acte unilateral del Govern de la Generalitat (perseguir, afusellat, exiliat) contra la dictadura franquista de continuar durant quaranta anys la seva presència a l’exili. Així, el retorn d’un president de la Generalitat nomenat a Mèxic durant el franquisme va haver de ser reconegut pel Govern d’Adolfo Suárez abans de l’aprovació de la Constitució espanyola.

Per tant, jo demanaria si us plau que parléssim més d’obediència al Parlament de Catalunya que és on resideix la sobirania del poble de Catalunya, que no pas de desobediència a estructures d’un Estat que té en el seu fonament la podridura del subsòl de El Valle de los Caídos.

Anuncis

L’amnistia és un error

M’ha semblat un greu error la petició pública d’una llei d’amnistia que ha fet el company Gabriel Rufián, buscant la complicitat de partits independentistes i sobiranistes. Així l’he fet saber pel seu mitjà favorit: Twitter. Per a ser justos, crec que l’error no és d’ell perquè en Rufián es limita a repetir el que li han dit que ha de dir. I això ho fa molt bé. Però en aquest cas el convidaria a fer les següents reflexions.
En primer lloc, el concepte amnistia parteix necessàriament de l’existència d’un delicte. Etimològicament està relacionada amb l’amnèsia, és a dir amb l’oblit. Per tant, l’amnistia és un “pelillos a la mar” que dirien en castellà; un “hoy por mi, mañana por ti”; o un “si te he visto, no me acuerdo”. És a dir, tots reconeixem que hem fet alguna cosa dolenta però “por esta vez, pase, però que no se vuelva a repetir”.
En segon lloc, la súplica d’una llei d’amnistia des de Les Corts espanyoles és el reconeixement de la legitimitat de l’Estat espanyol per a jutjar-nos, condemnar-nos i graciar-nos per exercir el legítim dret a l’autodeterminació.
En tercer lloc, l’aprovació d’una llei d’amnistia deixaria immunes tota la vulneració de drets de l’Estat espanyol, començant dels de l’últim dels policies, passant pel Gobierno de Espanya, El Tribunal Suprem i l’Estat mateix, que ja mai podríem portar davant un Tribunal internacional senzillament perquè no hi hauria causa. Paral·lelament podrien quedar en una situació de llimbs les persones que actualment estan exiliades.
En quart lloc, ERC ha vingut demanant històricament al Congreso espanyol l’anul·lació de la Llei d’amnistia espanyola de 1977 per tal de poder jutjar els crims del franquisme, entre ells, el judici contra Companys que, per cert, no ha estat anul·lat encara per l’Estat espanyol. Cal seguir reivindicant l’anul·lació de la llei d’amnistia per tal de poder passar comptes dels greus delictes imprescriptibles comesos durant la dictadura. Així mateix ho interpreta també Amnistia Internacional, les Nacions Unides i el famós pacte de Drets Civils i Polítics ratificat pel Regne d’Espanya (el qual, per cert, reconeix en el seu article primer la lliure determinació dels pobles). Mentre l’Estat espanyol no faci aquest gest de passar comptes amb el seu passat feixista, ni molt menys podrem parlar del principi de la fi del règim del 78. Així doncs, amb quina legitimitat continuarem reclamant des d’ERC l’anul·lació de de la llei d’amnistia del 77 mentre demanem una nova llei d’amnistia ara?
En cinquè lloc, en el supòsit que estigués en un error i cap dels motius que he donat anteriorment fossin suficients, estratègicament és un error demanar ara l’amnistia. Des del punt de vista dels partit polítics espanyols i, sobre tot, a ulls dels seus votants, l’aprovació d’una llei d’amnistia seria vista com una concessió davant els partits independentistes la qual cosa pagarien cara davant el seu electorat.
Ha arribat l’hora que tant uns com altres reconeguem que no hi ha cap altra sortida per alliberar els presos i els represaliats que assolir la independència. L’única sentència és la independència.

Tites, tites…!

Es pot enganyar a tothom durant algun temps. També es pot enganyar a alguns tot el temps. Però el que no es pot és enganyar a tothom tot el temps. El pacte de la Diputació entre JuntsxCat i el PSC posa fi a aquesta impostura dels partits post 1 d’octubre. I em direu que no és el primer pacte que es produeix entre un partit independentista i un partit pro-155. Cert. Però aquest cas és diferent per dos motius. El primer, és que en els anteriors pactes municipals post-electorals, la majoria de pactes no han comportat lliurar l’alcaldia a un partit pro-155. El segon és la magnitud de la Diputació de Barcelona, tant en termes econòmics com en termes de la població a la que presta serveis. És un veritable contrapès de la Generalitat. Els post-convergents han menystingut als seus votants amb aquesta maniobra pensant que no tindrà cap efecte electoral. Però s’equivoquen.  Què hagués passat si ERC hagués acceptat un pacte amb PSC i Colau a l’Ajuntament de Barcelona, on ERC va ser la llista més votada? No ho va fer perquè hi ha algunes línies vermelles que no cal ultrapassar per no trair-se un mateix però, sobretot, per no trair els votants.

El mateix cal dir dels possibles pactes al Congreso de los Diputados espanyol. A manca d’unitat estratègica entre partits independentistes (quin greu error! Quina manca de visió d’estat! Quin partidisme!) ha permès alimentar un campi-qui-pugui en el sentit del vot a la investidura de Sánchez que només s’entenen en clau de partit i no de país. Alimentar un possible suport a Sánchez només ha servit per a legitimar l’actual pacte de JuntsxCat amb el PSC. A Sánchez (o qui sigui que aspiri a ser president del Govern espanyol) no se’l pot votar mentre mantinguin segrestats als presos polítics i forcin a l’exili a la resta. S’ha de votar “no” mentre no es reconegui el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Diàleg bilateral amb l’Estat, veu única a Europa, gran debat republicà dins el país per posar les bases de l’Estat català. Aquestes haurien de ser les premisses d’actuació. En canvi, ens dediquem a polítiques neoautonomiestes de curta volada per alimentar el dia a dia d’uns polítics que no tenen la mirada llarga.

El mal va venir dels fets d’octubre del 2017 al no proclamar la República i acceptar anar a unes eleccions convocades il·legítimament pel ja desaparegut Mariano Rajoy. A partir d’aquell moment, totes les decisions polítiques han estat encaminades a arreplegar les molles d’un autonomisme decrèpit i a pregar per a què els represaliats no pateixin una condemna massa severa. Per no tenir, no tenim ni resposta unitària pactada davant d’una més que probable dura sentència. I aquest podria a tornar a ser el nostre “momentum”.

Pedro Sánchez, en les mans de les bases d’ERC

En breu anunciarà el PSOE, probablement en boca del seu secretari d’organització, José Luís Ábalos, la propera sessió d’investidura al Congreso de los Diputados del candidat a president del Gobierno de Espanya, Pedro Sánchez.

Aquestes eleccions es van fer, recordem-ho, perquè el Govern del PSOE no va ser capaç d’aprovar uns pressupostos. Bé, aquesta va ser l’excusa formal. De fet, si recapitulem una mica més, recordarem que aleshores el PSOE estava governant amb una minoria molt precària ja que havia aconseguit governar després de superar una moció de censura contra Rajoy guanyada gràcies als desinteressats vots dels partits independentistes. Sánchez sabia (com així va succeir) que unes eleccions li donarien una millora en els seus resultats mentre que el seu principal oponent, el PP, s’enfonsaria amb l’ajut del Ciutadans i Vox. Només va cometre un petit error: creia que entre els diputats del PSOE i de Ciutadans arribarien a la majoria absoluta i que, per tant, no hauria de pidolar res als partits independentistes.

La suspensió dels diputats independentistes podria jugar a favor dels interessos de Pedro Sánchez per a ser investit, intentant guanyar en els jutjats el que no ha estat capaç de guanyar en vots. Nogensmenys el Sudoku que té davant la sessió d’investidura segueix sent d’impossible solució sense els vots independentistes.

En aquest punt, jo tinc clar què és el que hauria de fer el meu partit, ERC. Votar no. L’únic gest que podria impedir un vot negatiu seria l’alliberament dels presos i represaliats i el reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya. I si acaben en noves eleccions, ja ens ho trobarem. Però, ei, aquesta és només la meva opinió. ERC és, primer de tot, un partit assembleari. Per tant, crec que aquesta decisió no la puc prendre jo sinó que ha de ser el resultat de l’opinió conjunta dels aproximadament 10.000 militants. És per aquest motiu que demano que la decisió sobre quin ha de ser el sentit del vot dels diputats d’ERC al Congreso en la sessió d’investidura de Sánchez es sotmeti a la consulta de les bases d’ERC.

El republicanisme és, primer de tot, deliberatiu perquè defensa el debat col·lectiu. Un exemple el tenim en el proper Congrés Nacional d’Esquerra Republicana en el qual s’establirà un sistema de vot no presencial per garantir la màxima participació de la militància. El partit acaba d’actualitzar les dades per tal de permetre aquesta votació de manera que hauria de ser molt senzill preguntar a les bases sobre quin ha de ser el sentit del vot si afirmatiu, negatiu o abstenció. Jo tinc clara que s’hauria de votar “no”, però també tinc clar que l’opinió de cap militant no hauria d’estar mai per sobre de l’opinió de cap altre militant i que el que ha de prevaldre és l’opinió de la majoria. Demostrem que a ERC no tenim por de les urnes, ni dins ni fora del partit!

Barcelona

No es podia saber. Colau, entre triar ser ella alcaldessa o fer alcalde Margall ha triat la primera opció. De res servirà ara donar-se cops al pit dient que ERC, quan el candidat era l’Alfred Bosch, es va negar a votar al costat del PP i C’s per evitar que fos Colau, la llista més votada, l’alcaldessa. I ho va fer a canvi de res. Per principis democràtics. Ara, en canvi, veurem com l’Ada repetirà quatre anys més amb la vara d’alcaldessa amb els vots favorables de Valls i dos regidors més entre els que es troba el incombustible Celestino Corbacho, el perenne alcalde socialista de l’Hospitalet. Aquest, el Celestino, és un cas de nota. Durant catorze anys sent alcalde d’una ciutat per acabar fugint a la ciutat del costat. Tant malament va deixar l’Hospitalet que no hi vol viure ni ell? Per tant, ara no ens haurà d’estranyar veure’l votar assegut en una cadira de Ciutadans al costat dels seus antics companys de partit (PSC) per tal que un altre excompany de partit (Maragall) no sigui alcalde. Que algú em doni un ibuprofè que em petarà el cap!

Des de l’òptica d’ERC convé fer diverses reflexions. La primera i més material és la següent pregunta: estarà disposat el nostre candidat Maragall a esperar quatre anys fent oposició esperant com es desgasta un govern en minoria en mans dels vots de Valls? Estarà disposat a esperar fins el 2023 a recollir els fruits i governar l’alcaldia (per fi!) fins el 2027? Crec que tots sabem la resposta. I aquí és on hem de començar a reflexionar sobre la candidatura presentada. La número dos és l’Elisenda Alamany, que ni és militant d’ERC ni viu a Barcelona. Digueu-me tiquismiquis però em semblen aquestes dues dades una dissociació important a l’hora d’optar a l’alcaldia. Però més enllà dels noms, cal preguntar-se com és possible que entre el 28A i el 26M ERC hagi perdut més de 40.000 vots a la ciutat de Barcelona. Sí, ja sé que em podreu dir que ERC, al cap i a la fi, ha estat la llista més votada a Barcelona. Però també ho va ser l’Arrimadas el 21D i no va ser presidenta. Cal, a més de guanyar, quan no es té majoria absoluta tenir la capacitat de generar consensos més enllà de les sigles. ERC ho ha intentat amb allò d’”eixamplar la base”. El problema és que s’ha intentat eixamplar la base començant per la cúpula. I tret que siguis Brunelleschi les cúpules soles no aguanten tot l’edifici. Per tant, des del meu punt de vista (i així ho vaig defensar quan vaig presentar la meva precandidatura front l’Ernest Maragall) ERC ha d’aposta per enfortir la base, és a dir, per apoderar els militants, els simpatitzants i els ciutadans mateixos en la mesura necessària per adoptar les decisions del partit. El procés deliberatiu i de presa de decisions ha de ser obert, transparent i democràtic, tant pel que fa al partit com en el debat constituent de la República que, d’acord amb la Ponència Política, hem de fer en aquesta legislatura. Perquè la ciutat i la República es construeixen amb els seus ciutadans.

La Constitució de la República

Ja han passat les eleccions (per fi!). Ara, ja no cal que els partits facin postureig perquè no es preveuen eleccions. Com a mínim, de forma ordinària no han d’haver-hi en un cert temps. Ni a Catalunya ni a Espanya. Per tant, i aprofitant aquest estrany intermedi sense eleccions, els partits poden posar-se ja a fer política. Encara, però, caldrà deixar passar uns dies. El temps necessari per a què, a la vista dels resultats municipals, cada partit aclareixi les seves estratègies de coalicions postelectorals. Em salto, doncs, aquesta fase que ja la trobareu sobradament desgranada en altres articles i notícies i em centraré en el demà passat.

Ja sé que ara es fa servir el “fer República” com quan Pujol parlava de “fer país”, o sigui: narinant. És el nou mantra processista o hamsterià, com li vulgueu dir. Però ens hem de negar a aquesta banalització de l’expressió. Cal exigir que el “fer República” sigui efectivament “fer República” i no paraules buides. Però no tothom fa un ús banal d’aquesta expressió. Un exemple és l’anunci per part de la candidatura guanyadora a la Cambra de Comerç anomenada “Eines de país” que proposa algunes accions per tal de “ser actius en el camí cap a la República”, segons el seu nom president, Joan Canadell. Algunes són de caire simbòlic (declarar persona non grata el Borbó), altres de conscienciació (analitzant el cost d’oportunitat de les no inversions de l’Estat) i altres més directes com la sobirania fiscal o el “tancament de caixes”, segons diuen. Val més això que res. Però jo crec que com a país hem d’exigir als nostres governants d’anar més enllà que aquestes propostes voluntarioses. Molt més.

Els partits independentistes, un cop deixades de banda les seves estratègies curterministes per maximitzar vots, haurien de liderar la resposta col·lectiva. Us confesso que tinc poca fe a la vista del campi-qui-pugui que han estat les eleccions al Congrés i Senat espanyols, i al Parlament europeu, on m’ha resultat incompressible la inexistència d’una unitat d’acció (exterior) dels nostres partits autoqualificats de sobiranistes. Dit això, no deixaré de reclamar aquesta unitat d’acció en els punts cabdals i estratègics de país. Aquests punts de consens col·lectiu existeixen a tots els països normals. Com si no s’aproven les Consitucions de cada país? Doncs per consens entre la majoria de la societat (partits, els primers) de quin són els principis bàsics que han de regir en la nostra societat. I és aquí on crec que els partits que volen “fer República” s’haurien de posar d’acord. Principis basats en la igualtat, en la garantia de drets, en principis democràtics, de separació de poders, de justícia social, etcètera, haurien de pactar-se entre els partits fruit d’un veritable diàleg social constituent. Res no impedeix que els partits polítics i entitats comencin a adquirir i a assumir aquests principis republicans. Que en facin bandera. Que reclamin a altres partits i sectors socials que s’hi adhereixin voluntàriament a aquests principis republicans. Tot això és perfectament compatible amb l’existència (encara) de l’Estat espanyol a Catalunya. Ningú no pot impedir que qui vulgui, voluntàriament, es comprometi des de ja mateix a ajustar tots els seus comportaments i accions als principis republicans. Aquesta ha de ser la llavor de la República de Catalunya. Així s’amplia la base.

Aquest és, entenc jo, el primer pas per a començar a “fer República”. El segon pas, ja us l’explicaré en un següent article.

 

Eixamplar la base

Ho he tornat a sentir. Aquest cop per part del Joan Tardà en un tuit que diu literlament: “Com més ample sigui el camí que hem de construir per arribar a la victòria, més drecera farà perquè no només hi cabran els independentistes convençuts”. D’entrada la imatge sembla engrescadora (i amb això juga) al imaginar-nos un camí pel que cada cop hi circula més gent perquè es va ampliant. A mi, francament, em recorda a la pel·lícula Forrest Gump, quan el Tom Hanks, alliberant-se de les seves pròtesis a les cames, comença a córrer indefinidament. Cada cop més gent s’engresca a acompanyar-lo i s’afegeixen a córrer amb ell perquè el veuen molt decidit i determinat. Ningú no en té ni punyetera idea de cap a on van (confien cegament en el seu líder) però la massa està il·lusionada amb la idea de córrer tots junts, més i més gent, en la mateixa direcció. Fins que un dia al líder se l’eixampla alguna altra cosa diferent a la base i deixa de córrer. Aleshores és quan s’adonen de lo absurd de la seva acció. I aquest és justament el principal problema del concepte “eixamplar la base”. Eixamplar no és pas la finalitat. La finalitat és assolir de facto la independència. Aquesta és (ho hauria de ser) la primera bandera que haurien d’hissar els dirigents del partit en coherència amb el principal objectiu d’Esquerra Republicana de Catalunya.

I és que allò important no és l’amplada de la via. A Espanya, recordem, totes les autopistes segueixen un esquema radial que les condueix de pet a Madrid. Per tant, més que fixar-nos en l’amplada de la via, cal fixar-se en el lloc que ens porta el camí que hem iniciat. Hauríem d’estar explicant (i fent) quina ruta seguirem i quin és l’objectiu que perseguim.

Però, a més, desitjaria saber què entén el senyor Tardà per “independentistes convençuts”. Està introduint categories entre independentistes, repartint carnets de millors i pitjors? Vol dir això que hem de deixar lloc a ERC a gent no convençuda de la independència? Si és així, ha de renunciar ERC al seus principis per a fer-los lloc? No seria més lògic que els “no convençuts” es busquessin altres partits “no convençuts” com ara Podem o PSC, o fins i tot PP o Ciutadans? Altrament, la base que estarem ampliant és la de “no convençuts”, és a dir la dels unionistes. No puc compartir aquesta estratègia.

La millor manera d’eixamplar la maleïda base no és renunciant als nostres objectius (o amagant-los darrera d’altres banderes per entabanar als “no convençuts” de la independència) sinó portant a terme amb fermesa i claredat el país cap a la República independent de Catalunya. Altrament, potser ampliem el camí, però a la primera sortida els “independentistes convençuts” abandonaran la ruta per agafar una altra més decidida. I sí, potser al final hi haurà més gent al camí ampliat, no ho nego pas, però el que no podrem dir és que aquests siguin independentistes. El que quedarà serà una munió de corredors ocupant tota l’AP2 de banda a banda que, com a Forrest Gump guiats pel seu líder, travessaran els Monegros i quan ja sigui massa tard s’adonaran que la seva destinació final és el quilòmetre zero de la mateixa Puerta del Sol de Madrid.