EL SISTEMA TRIBUTARI A CATALUNYA

Els principis del sistema fiscal espanyol estan recollits a l’apartat de drets i deures dels ciutadans de la Constitució Espanyola. Concretament, l’article 31 diu:

1. Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que en cap cas tindrà abast confiscatori.

 

Però, que s’entén per sistema tributari just? Què vol dir just quan parlem de contribució? Es just que, a igual nivell de capacitat, uns ciutadans paguin més impostos i rebin menys serveis pel fet de viure en diferents territoris? Estem davant un concepte jurídic indeterminat però clarament determinable. El principi d’igualtat que ens ha d’inspirar segons la Constitució Espanyola fa referència a que a igual capacitat econòmica igual contribució econòmica. El sistema fiscal actual no respon als principis d’aquest article 31.

 

El Federalisme fiscal

El federalisme fiscal comporta que les decisions sobre els ingressos tributaris es prenguin en el mateix nivell de govern on es decideixen les despeses. Actualment, això no és així. Catalunya té assumides moltes competències que li atorguen capacitat per a decidir sobre un important volum de despesa pública. I aquesta autonomia en la decisió en la despesa no té la seva correlació en la capacitat de decisió dels ingressos públics. Hi ha molt camí a recórrer en la corresponsabilitat fiscal. Però és un camí que s’ha de recórrer fins el final, per que quedar-se a mig camí és perdre’s en la distorsió del sistema tributari. I el final del camí de la corresponsabilitat fiscal és establir un sistema fiscal propi per a Catalunya.

 

El Pais Basc i Navarra compten amb sistemes fiscals propis diferents del de la resta de l’Estat. Ningú en discuteix sobre solidaritat en aquests casos, ningú parla de “trencament de mercat”. Anàlogament (tot i que amb solucions diferents) es produeix la mateixa situació en les Illes Canàries i les ciutats autònomes de Ceuta i de Melilla. Totes aquestes excepcions al sistema fiscal espanyol, obren la via per a que Catalunya pugui gaudir també del seu propi sistema fiscal.

 

Quedar-se a mig camí, deia, comporta riscos que actualment ja estem vivint. En el model actual, la cessió d’impostos de l’Estat a les Comunitats Autònomes de règim comú acompanyada de capacitat normativa sobre els mateixos, ha portat a una “competència fiscal” entre comunitats a veure qui ofereix millors avantatges fiscals. I aquesta és una lluita desigual. Així, mentre hi ha comunitats que, segons les darreres balances fiscals publicades, són perceptores netes de fons, es poden permetre el luxe de renunciar a ingressos fiscals per que saben que rebran fons addicionals de l’Estat. Així veiem com Andalusia pot introduir fortes reduccions en l’impost de successions o es pot pràcticament eliminar en el Pais Basc, Navarra o La Rioja. La mateixa reflexió es pot fer per la banda del la despesa. Així, comunitats amb saldo favorable poden, per exemple, oferir llibres de text gratuït (Andalusia, Extremadura, Canaries, Galícia, Castella-La Manxa) metre que comunitats amb saldo fiscal negatiu no s’ho poden permetre.

 

La solidaritat

A la vista de les balances fiscals, i de les disparitats fiscals entre comunitats autònomes, cal reflexionar sobre els mecanismes de la solidaritat. Des del meu punt de vista, qualsevol sistema que comporti aportacions de fons s’ha de regir per uns principis bàsics. En primer lloc, la solidaritat neix de qui dóna, no pot ser imposada per qui rep. En segon lloc, qualsevol aportació de fons s’ha de fer sota unes regles de joc clares. I la regla principal és la finalitat. Les aportacions fetes per a Catalunya han de ser finalistes. S’haurien de definir a priori la seva finalitat i la seva quantia. I finalment, com qualsevol sistema d’aportació de fons públics, ha de comptar amb el seu mecanisme de control, per assegurar que els fons s’apliquen a la finalitat que els hi ha estat assignada. Així és com funciona a l’àmbit europeu amb les aportacions, per exemple, del Fons Social Europeu.

 

Actualment, degut a les modificacions introduïdes per totes les comunitats autònomes sobre els impostos estatals cedits, han fet perdre progressivitat i, per tant, capacitat redistributiva de la riquesa, al sistema fiscal. Això és molt evident en l’impost sobre successions i donacions sobre el que les comunitat autònomes tenen capacitat normativa. Si avancem sota el model actual, és a dir, transferim capacitat normativa sobre impostos estatals a les diferents comunitats autònomes, per exemple amb l’IRPF, el resultat d’aquí uns anys serà el mateix que amb l’impost sobre successions i donacions. La solució més justa passa per que Catalunya tingui els seu propi sistema fiscal, i decideixi autònomament tant en els seus ingressos com en la seva despesa.

 

 

Xavier Martinez Gil

Economista

President de l’Associació Professional de Tècnics de l’Administració Tributària.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s