Sobren funcionaris?

Sobren funcionaris?

 

M’agradaria respondre al senyor Rosell, president de la patronal catalana, en relació a les seves manifestacions contra els funcionaris públics.

En primer lloc, li haig de dir que el personal al servei de les administracions públiques respon a un perfil de persones amb una capacitat professional demostrada objectivament, que no sempre poden presumir els que treballen al sector privat. Per tal d’accedir al seu lloc de treball han hagut de sacrificar una bona part del seu temps (en ocasió anys) de dedicació a l’estudi i formació per tal de superar unes dures proves selectives. En segon lloc, el procés d’oposició, fa que s’hagi de tenir un esperit competitiu i de superació que no es troba per accedir  a molts llocs de l’àmbit privat. Es tracta doncs d’un perfil de persones amb tenacitat, capacitat de sacrifici i elevada formació. En tercer lloc, cal tenir una evident vocació de servei públic. De fet, en anglés els fucionaris són coneguts com a “civil servants” expresió no tal maltractada com la de funcionari. Els funcionaris han de fer la seva feina amb independència de la ideologia política del Govern de torn. És aquest el valor que s’ha de mirar de preservar pel bé de l’interés general. Sr. Rosell, li convido a fer una última reflexió: l’empresa privada perseguix el máxim benefici i en això orienta tots els seus esforços. El sector públic, sap vosté sobradament que ha de perseguir altres objectius. Tots volem tenir el dret a la salut gratuita, o l’educació, o serveis de seguretat pública (bombers, policies, etc),  careteres, autopistes, comunicacions, prestacions socials, medi ambient net, inversió en R+D, etc, de les quals també es beneficien les empreses privades, i que serien insaumibles des d’un objectiu de maximització de beneficis. Potser, el problema no està en els treballadors funcionaris sinó en el sistema de gestió dels recuros públics, però aquest aspecte, li aseguro, no depen dels funcionaris.

 

(Publicat a La Vanguardia de 1/12/2007)

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

8 thoughts on “Sobren funcionaris?”

  1. Sincerament, no em crec que pensis tot això del funcionariat (gent competitiva, professional, dinàmica…) perquè sense negar que segur que hi ha un % de funcionaris així (els de més nivell i oposicions més dures) la resta, un altíssim %, perdona però no respon al perfil que descrius. I si no, només cal anar a Letamendi qualsevol matí i que algú m’expliqui quanta professionalitat, vàlua i ganes de servir observa. Crec que probablement és el que et toca dir, però no és la realitat, funcionaris sobren (potser no per culpa seva, sino per la manca de previssió o de criteris d’eficàcia de les Administracions Públiques) i els que hi ha tingues per segur que no són els millors professionals, els millors en el 99% dels casos se’n van al sector privat, perquè allà tenen millors mitjans, més oportunitats d’ascens, millor salari, i no els importa treballar més enllà de les 15,01h, ni que el seu lloc no estigui garantit de per vida.

    Ho sento, potser soc molt dur, però no soporto la demagogia. Recomano atenta lectura d’aquest article.
    Salutacions

    http://www.cotizalia.com/cache/2008/10/01/opinion_23_reforma_imprescindible_nuestra_economia.html

  2. Sr. Martínez, a quin mon viu vostè? De veritat creu el que diu o només ho ha estudiat, que poder es l´unic que ha fet a la seva vida. Jo també tinc tants o més estudis que vostè i desgraciadament mai perderia el meu temps treballant al sector públic. No desmereixo les oposicions que s´han de fer, però li puc dir que en el sector privat la selecció és tan o més forta i el fet d´entrar no garantitza res, perquè no passa així a l´Administració?

  3. M’ha agradat el seu article humoristíc. He estat ultimament al macroedifici del departament d’Ensenyament i a Letamendi. A Ensenyament m’agradaria ser l’amo del bar de abaix on estan tots esmortzant, i a Letamendi, si a la primera solucionesin els problemes, tindrien 1/3 de la feina que tenen.
    Ara venen les dues preguntes importants:
    1_ Tenim alguna manera legal els catalans de fer un tancament de caixes, apart de demanar aplaçaments de tot (IRPF, SS, IVA, ISS, etc)
    2_ Quin deficit fiscal tenim en les recaudacions/pagaments de la Seguretat Social entre tots els organismes que encara existeixen.?
    Gracies

  4. La mala fama dels funcionaris és sovint el fruit de dos elements diferents. D’una banda la presumpta ineficàcia funcionarial vista des de la perspectiva del “client” no és més que la obligatorietat del compliment de les normes, que en ocasions fan que els processos siguin lents però alhora es garantitzen els drets dels ciutadans. D’altra banda aquesta ineficàcia en tot cas ha de ser responsabilitat dels seus dirigents, així com si en una empresa privada els números no surten el responsable no serà el treballador de la fàbrica o el xofer sinó en tot cas els seus directius. A la funció pública el directiu, el polític, mai és responsable, normalment el polític té una desconfiança natural en el funcionari (aquest és permanent i en canvi el polític no) Així l’estructura funcionarial es polititza, intentant que la carrera administrativa no sigui fruit dels mèrits sinó de la lleialtat als dirigents de torn, i tothom acaba buscant la satisfacció del seu cap enllo de la satisfacció de l’interés general, que és el manament constitucional del funcionament burocràtic (art 103 CE).

  5. Els humans, almenys a nivell laboral, tot i que també en moltes altres facetes vitals, funcionem molt més per incentius que no pas per sentit de la responsabilitat, per exemple. És més, una manca d’incentius pot acabar provocant la fagocitació del sentit de responsabilitat que una persona pugui tenir. És indubtable que una part del funcionariat, coneixedor del fet que la seva vida no canviarà a millor ni a pitjor pel fet de fer la seva feina d’una manera o d’una altra, acaba parassitant el sistema públic. Per la meva feina em toca tenir relació amb funcionaris de diferents departaments de la Generalitat i puc assegurar que si jo treballés com ells fa temps que m’hauria mort de gana. Sector públic fort, sí, però sense funcionaris vitalicis. La meritocràcia es demostra dia a dia i any rera any.

  6. “En primer lloc, li haig de dir que el personal al servei de les administracions públiques respon a un perfil de persones amb una capacitat professional demostrada objectivament, que no sempre poden presumir els que treballen al sector privat.”

    Me encantaría que me explicase como se ha demostrado objetivamente esa capacidad profesional, porque tras ocho años de trabajar en estrecha relación con la adminsitración como profesional independiente, subjetivamente la capaidad media de mis interlocutores siempre ha sido muy inferior a la que me he encontrado en el sector privado. Pero en mi caso se trata de una pareciación subjetiva, por lo que estoy abierto a que me lo demuestre objetivamente. Y que de paso me sorprenda.

    “Per tal d’accedir al seu lloc de treball han hagut de sacrificar una bona part del seu temps (en ocasió anys) de dedicació a l’estudi i formació per tal de superar unes dures proves selectives. En segon lloc, el procés d’oposició, fa que s’hagi de tenir un esperit competitiu i de superació que no es troba per accedir a molts llocs de l’àmbit privat.Es tracta doncs d’un perfil de persones amb tenacitat, capacitat de sacrifici i elevada formació”

    Aquí comete un error. Confunde el espíritu necesario para acceder al puesto funcionarial con el espítiu necesdario para permanecer en él. Precisamente, la gran mayoría de compañeros de licenciatura de derecho que optaron por opositar (a las oposiciones más duras) fueron aquellos que buscaban una recompensa por esos años de esfuerzo que se tradujera en una vida laboral tranquila o, al menos, segura. Y eso los que iniciaban oposiciones de dos o tres años, los que buscaban oposiciones de grados intermedios era porque no tenían espíritu competitivo y de superación. Eso, al menos en mi promoción del 2000, fué un hecho.

    Y por otro lado, la competitividad y espíritu de superación que uno se puede encontrar en Fontanella será enorme vista desde l’Associació de Tècnics Tributaris de l’Agència Tributària de Catalunya, pero desde el punto de vista de los que hemos labrado nuestra carrera en la empresa privada, permita que le diga que es llanamente risible. Capacidad de sacrificio, tenacidad y elevada formación es la que exige un despacho puntero a esos abogados que le vienen a tratar por la mañana a usted, sabiendo que en lugar de irse a media tarde a casa tendrán que seguir jornadas que pueden alcanzar, fácilmente, las doce o catorce horas, fines de semana incluidos.

    “En tercer lloc, cal tenir una evident vocació de servei públic. De fet, en anglés els fucionaris són coneguts com a “civil servants” expresió no tal maltractada com la de funcionari.”

    La expresión no será tan maltratada, pero como oiga a cualquier inglés hablar de sus funcionarios se dará cuenta que la profesión si lo es, y como!

    “Els funcionaris han de fer la seva feina amb independència de la ideologia política del Govern de torn.És aquest el valor que s’ha de mirar de preservar pel bé de l’interés general”

    Le voy a contar un secreto: a la gran mayoría del público, en realidad, lo que le gustaría es que simplemente hicieran su trabajo. Lo de la indepencia idológica lo dejamos para nota, ok?

    En fín…

  7. Ivan,
    com que veig que ets llicenciat en dret et respondré en el teu terreny. L’objectivitat en l’accés a l’administració pública ve avalada per l’article 103.1 de la Constitució Espanyola. A més, en l’article 103.3 es garanteix els principis de mèrit i capacitat i les garanties per a la imparcialitat en l’exercici de les seves funcions. Això vol dir que han de ser independents dels partits polítics.
    T’haig de precisar que no cometo cap error confonent l’acces a la Funció Pública amb la permanència. Símplement estic il.lustrant el perfil de les persones que opten per accedir a la Funció Pública. El fet que vosté tingués una experiència determinada amb uns companys de promoció no ho converteix en norma universal.
    Qui crec que confon competitivitat i esperit de superació es vosté. ¿Realment creu que treballar 12 hores diàries 7 dies a la setmana és progressar? Crec que la opció que han pres les persones que treballen per aquest buffets tan “punters” és la de guanyar molts diners a costa del que sigui. (El sou que paguen quadriplica el de la mitja de qualsevol funcionari). I si el que realment voldria es treballar les mateixes hores que un funcionari, ho te molt fàcil: estudiï unes oposcions i, el més important de tot, aprovi-les.
    No es deixin enganyar, les possibles disfuncions de l’Administració no venen dels funcionaris, que no tenen capacitat d’incidir en el funcionament del sistema, sino dels responsables de la seva gestió (els polítics) els quals, curiosament, no tenen la condició de funcionaris públics.

  8. Per 1, 2 i 6

    Realment, els que sembla que visqueu en un altre món sou vosaltres.
    Anem a pams : d’entrada, jo també he tingut contacte, tant des de l’Administració com en la vida privada , amb aquests abnegats treballadors d’allò que s’anomena “la privada”, i he patit la incompetència de molts d’ells, des de dependents de botigues i magatzems que no saben ni què és el que venen fins a empleats de petits tallers que no saben agafar un encàrrec per telèfon o contractistes de l’Administració que encara s’equivoquen quan han de portar els mateixos papers que els hem demanat ja cinquanta vegades. No nego que també hi ha gent vàlida i que treballa molt, però l’empresa privada no és per si mateixa sinònim d’eficàcia.
    Segon : mentre tinguem una “societat civil” que necessita de l’Administració per fer qualsevol cosa -restaurar un edifici, publicar un llibre, explotar una línia d’autobús- necessitarem administració pública. I perquè l’administració pública sigui allò que requereixen els ciutadans (eficaç, objectiva i independent ), calen funcionaris : els intents de “privatitzar” el personal dels serveis públics han estat, realment, una manera de “colocar” parents, amics i coneguts, a les antípodes dels criteris que inspiren la funció de l’empleat públic.
    I ja que treiem el tema, només una petita observació : no és aquest el sistema normal de “la privada”? . Quines possibilitats té un noi/noia que acaba una carrera com Dret o Econòmiques de trobar feina com advocat/da, metge/metgessa, economista, etc. si no té un papà, mamà, tiet , cosí o similar que ja tingui un bufet, consulta o despatx?. D’altra banda, quantes empreses al nostre país han caigut, per via hereditària, en mans d’autèntics inútils ( els “fills de l’amo”), que les han ensorrat? . Si això és “l’eficàcia de la privada”, pareu el tren, que baixo. Sort en tenim de l’Administració, que ha permès donar una oportunitat a molta gent vàlida que s’hagués quedat penjada en acabar els estudis per manca de “contactes”.
    Finalment, em fa molta gràcia el tema dels esmorzars. És que a “la privada” no esmorzen?. Algú pot posar la mà al foc que tota la gent que omple les cafeteries del centre de Barcelona a les 10 del matí són funcionaris?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s