Crisi i imposició directa

Estem experimentant un augment excepcional del dèfict públic com a conseqüència de la crisi econòmica. D’una banda, augmenta de la despesa pública per donar resposta als requeriments d’una societat cada cop més necessitada. És a dir, el sector públic ha d’intervenir en diferents àmbits del sector privat, com ara el financer o l’automovilístic, per evitar que la seva feblesa s’escampi a la resta de sectors. D’altra banda, el dèfict ha augmentat per la baixada de la recaptació impositiva que acompanya la frenada de l’activitat econòmica en general, i de la immobiliària, en particular.

Atesa l’evidència que no estem davant d’una recessió cíclica sinó d’una crisi estructural, no és de preveure que les mesures anticícliques puntuals es puguin mantenir durant molt de temps. És a dir, fins a on es pot endeutar el sector públic sense comprometre el creixement futur? De moment, aquest any ja hem experimentat un increment espectacular del dèficit públic.

Enfront d’aquesta situació de les arques públiques, resulta si més no xocant determinades decisions en política fiscal. En primer lloc, l’Estat ha decidit eliminar de facto un impost que està cedit totalment a les comunitats autònomes: l’impost sobre el patrimoni. I dic ‘de facto’ perquè la forma triada per l’Estat no ha estat la de la supressió de l’impost sinó l’establiment d’una bonificació del 100% de la quota. La idea és que, si l’Estat el suprimís, alguna Comunitat Autònoma podria caure en la temptació de reestablir-lo. Amb aquesta fòrmula, tècnicament és impossible que el mantingui cap Comunitat Autònoma perquè gravaria un fet imposable regulat per l’Estat. Convé recordar que l’impost sobre el patrimoni té per objectiu (segons la seva llei de creació) millorar l’eficiència dels patrimonis i aprofundir en la justícia redistributiva del sistema fiscal. Sembla que en l’actual context econòmic, incomprensiblement, aquests han deixat de ser objectius que prioritzi l’Estat.

Pel que fa a l’IRPF, aquest ha patit un increment aquest any 2009 i ningú ha dit absolutament res al respecte. Voldria sentir una explicació inteligible per part del ministre d’Economia per poder entendre per què després de “regalar-nos” 400 euros l’any passat, aquest exercici ens pujen l’IRPF. La forma d’incrementar l’impost ha estat de forma sibilina. Al pujar els sous per actualitzar-los amb la inflació i no actualitzar les taules de l’IRPF en la mateixa proporció, s’està produint un increment de la pressió fiscal sobre les rendes de les persones físiques. Potser aquesta és la via pensada per compensar l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni.

Quant a l’impost sobre successions i donacions, no entraré ara en la seva anàlisi, però fa molt de temps que s’ha evidenciat una fragmentació i distorsió indesitjable d’aquesta figura tributària que reclama una posada en ordre per part de les autoritats estatals.

Crec que és del tot imprescindible abordar la política fiscal de forma més coherent per afrontar amb fermesa la crisi, sense que perdi els principis de justícia redistributiva que ha d’inspirar el nostre sistema fiscal tal i com proclama l’article 31.1 de la Constitució Espanyola

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090203/53631917978.html

Anuncis

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s