EL DELME

A Catalunya, durant els segles XIII-XVI, els pagesos de remença pagaven el deu per cent dels productes de la terra a llurs senyors territorials. Els estaments nobles i l’Església estaven exempts de pagar impostos. La càrrega impositiva queia sempre sobre les esquenes de la burgesia i de les classes populars.

Avui dia, el nostre sistema tributari es basa en principis democràtics recollits en el famós article 31 de la Constitució Espanyola que comença per l’expressió “Tothom contribuirà”. O al menys això és el que diu la lletra d’aquesta cançó tributària. Tot i que, de vegades, la música que acompanya aquesta lletra marca un compàs que dóna la impressió de desafinar.

I es que els principis que es destil•len d’aquest article 31 de la Constitució no els pot modular a la pràctica cap tribunal de justícia ja que són únicament inspiradors del comportament del legislador i, per tant, polítics. Els principis a què em refereixo són, bàsicament, els de generalitat, justícia, igualtat, progressivitat i el de capacitat econòmica.

Trobo a faltar que algú es dediqués a analitzar el grau de compliment real d’aquests principis en el sistema tributari espanyol. M’agradaria veure el resultat de la combinació del principi de generalitat amb els règims forals. O com combina l’establiment de beneficis fiscals amb el principi d’igualtat. O com queda el principi de progressivitat a mida que es va reduint la imposició directa, com ha passat amb la supressió de facto de l’impost sobre el patrimoni. O el de capacitat econòmica, quan desconeixem quin és la renda real disponible en cada comunitat autònoma perquè desconeixem el cost de la vida territorialitzat.

En definitiva, voldria saber quina és l’evolució de la justícia del nostre sistema tributari en què les rendes del treball tributen, en molts casos, per sobre de les rendes empresarials. Els que viuen d’una nòmina, poden comprovar quin percentatge del seu sou va directament a les arques públiques. En canvi moltes empreses, amb una base imposable infinitament superior a la d’un asssalariat, tributen per un percentatge inferior al d’un simple treballador seu.

Però bé, això no és més que pura anècdota comparat amb la situació real que viu qualsevol contribuent de Catalunya sigui persona física o jurídica. I és que, a la vista de les balances fiscals, es posa de manifest que l’equivalent al deu per cent del PIB de Catalunya surt en forma d’impostos i no torna mai més. No hem millorat gaire des de l’edat mitjana.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090326/53667027145.html

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s