El meu cotxe vell

Ja el vaig comprar de segona mà, no us penseu. Però tenia relativament pocs kilòmetres i un equipament de luxe. És una berlina de gama alta de una reputada marca alemanya. Tot i així, no hi vaig pagar gaire, uns tres mil euros. D’això ja fa ben bé set anys. I encara funciona bé i em porta amb solvència a tot arreu. Aquest any compleix vint-i-un.

Reconec, però, que sempre he tingut una certa dèria per les coses antigues. Em fascinen les coses amb el seu aspecte d’haver passat pel temps, de “cosa viscuda”. Em transmeten la idea de permanència, de transcendència, que trobo molt suggerent. Aquesta afició per les andròmines antigues espero que no acabi degenerant amb els anys en una mena de Síndrome de Diògenes. De moment, la meva dona està encantada per que cada any que es fa més vella la trobo més interessant.

En realitat el fet de conservar el meu cotxe vell i no comprar-me un de nou no és més que un acte d’ecologisme conseqüent. Unes de les màximes de l’ecologisme és la reducció de residus i la reutilització. Compartireu amb mi que un vehicle és un residu força voluminós. Inclou, a més, tot una sèrie de matèries com plàstics, líquids, metalls, etc que, deixats sense tractar en plena naturalesa trigarien molt a dissoldre’s d’una forma innòcua a l’entorn per sí sols. Si la fabricació d’un automòbil consumeix molta energia i recursos naturals, la seva eliminació també precisa de molta energia.

Ja veiem però que aquest comportament conservacionista és com nedar a contracorrent en la nostra societat actual. Les nostres autoritats, en plena crisi , aposten per que comprem un cotxe nou tantes vegades com sigui possible. D’aquesta forma aposten pel manteniment d’una indústria de l’automòbil de gran capacitat. Així no dubten en fer servir recursos públics, subvencionant amb fons públics que provenen dels impostos que paguem entre tots, a unes empreses privades en decadència. En uns temps de crisi i de recursos escassos, no estic segur si fem bé en dirigir els nostres esforços cap a sectors en declivi o si caldria centrar-se en sectors amb més futur. En qualsevol cas, em sorprèn que la unió Europea, tant preocupada sempre per estar amatent a les normes del lliure mercat no digui res dels ajuts públics directes a determinades empreses. A Alemanya, fins i tot, et donen 2.500 euros si et compres un cotxe nou. A mi, que em donin els 2.500 euros, que ja me’ls gastaré en el que jo vulgui. Gràcies.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090416/53684248211.html

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s