EL FRAU DE L’OFICINA ANTIFRAU

Si existeix un organisme anomenat Biblioteca de Catalunya déu ser perquè a Catalunya hi ha llibres. El mateix argument serveix per justificar l’existència del Centre d’Estudis d’Opinió, que déu existir perquè hi ha opinions que mereixen ser estudiades. O, si més no, des de l’Administració Pública. El mateix es pot dir de l’existència del Servei Català del Trànsit, o de l’Institut Català de la Vinya i del Vi, i de tantíssims altres organismes públics amb la seva respectiva justificació d’existència.

Per tant, sembla clar que si el Parlament de Catalunya ha decidit, mitjançant una Llei, crear l’Oficina Antifrau de Catalunya déu ser perquè considera que a l’Administració de Catalunya hi ha frau. Ras i curt.

Algú pot pensar que si al Parlament es coneixia l’existència de frau a l’Administració es podria haver fet alguna cosa més com, per exemple, anar als Tribunals. Pot ser que encara ressonin a les parets de l’antic arsenal de la Ciutadella l’expressió que en el seu dia se li va escapar, en un atac de (lucidesa?) a l’anterior President de la Generalitat, quan va dir allò del 3%.

Però, cal crear un organisme per lluitar contra el frau? No existeixen ja mecanismes per evitar el frau? Tots volem pensar que sí. Aquest mecanismes ja existeixen i són, bàsicament, dos organismes de control.

El primer d’ells és la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya, que depèn del Conseller d’Economia i Finances i que s’encarrega del control intern.

El segon, és la Sindicatura de Comptes. Aquest organisme – previst a l’Estatut – és l’equivalent al “Tribunal de Cuentas”, i és l’encarregat del control extern dels comptes públics. Depèn del Parlament de Catalunya directament. Així s’explica el coneixement de causa que té el Parlament al pronunciar-se sobre els comptes públics. Veiem què diu el text de la Llei de creació de l’Oficina Antifrau:
“els organismes de control que hi ha a Catalunya s’han evidenciat necessaris però exigus pel que fa a la lluita contra el frau”
No entenc com un reconeixement explícit de l’existència de frau a Catalunya ha passat sense el ressó mediàtic que va tenir el famós 3%.

Com és que si la Llei es va aprovar al novembre de 2008 encara no s’ha posat en marxa l’Oficina Antifrau? En primer lloc, al desembre es va modificar la llei. Costa d’entendre que el Parlament modifiqui una llei al mes d’haver-la creat. Es va introduir un canvi consistent en que, si l’Oficina Antifrau aprecia alguna irregularitat en els comptes de la Generalitat de Catalunya, s’informarà al conseller del Departament d’Economia i Finances que designarà les persones de l’equip d’investigació. Això, (ja em perdonareu la comparació) és tant com donar-li la combinació de la caixa forta al lladre.

Hores d’ara, es preveu una nova modificació per a descafeïnar una mica més les funcions d’aquest nou organisme. Actualment el Director ha de ser triat per majoria de 3/5 parts del Parlament. Això comporta que s’han de posar d’acord Govern i oposició. Com que no es posen d’acord, el Govern ha optar per modificar la llei i que es pugui nomenar i cessar sense el concurs de l’oposició. El resultat de tot plegat és un òrgan al servei del poder polític de torn i, per tant, sense independència en la seva actuació. Per aquest viatge, francament, no feien falta organismes.