12

Recordo haver vist de petit per la televisió (TVE, la única en aquells temps) una obra de teatre en blanc i negre que em va impactar. Es deia “Doce hombres sin piedad”. Crec que la van emetre cap a l’any 1973 dins del programa “Estudio 1”. És una magnífica obra de Reginald Rose que ja havia estat portada a la pantalla gran amb anterioritat però en aquesta ocasió va ser interpretada magistralment per una variada selecció d’actors de l’època.

 No puc evitar evocar aquelles imatges en blanc i negre dels dotze membres del jurat deliberant sobre la culpabilitat o innocència de l’acusat cada vegada que algú em parla del Tribunal Constitucional. I es que dotze són (o haurien de ser) els membres d’aquest Tribunal.

 És curiós l’associació d’idees que fa de vegades la ment. En un món com el nostre en què la realitat supera la ficció, és inevitable trobar referències cinematogràfiques als esdeveniments actuals. Així, algú més jove que jo podria haver trobat una referència una mica més actual com ara “12 monos”. Però tot i que en aquesta pel.lícula apareixen viatges en el temps, déja vu, propagació de virus letals, bojos, complots i una premiada interpretació artística, la qual cosa podria fer pensar també a alguna ment perversa en elements de la nostra realitat, crec que s’allunya de les referències amb l’actualitat respecte l’obra emesa per TVE.

 Es fa difícil entendre el poder atorgat a aquests dotze membres per decidir per sobre de la voluntat manifestada democràticament pel poble. És inevitable preguntar-se on resideix veritablement la sobirania en el nostre sistema democràtic. La mateixa Constitució diu que la sobirania resideix al poble (article 1). El fet que aquests “doce hombres sin piedad” tinguin l’última paraula, per sobre de la voluntat expressada pel poble de Catalunya ens fa tornar a l’Espanya en blanc i negre de l’any 1973. I això val independentment del tipus de sentència que faci el Tribunal. És com si consideressin que els ciutadans de Catalunya no som suficientment madurs com per poder decidir per nosaltres mateixos i cal que ens diguin el que està bé i el que no. No ens consideren majors d’edat malgrat que l’article 12 de la Consitució digui que “els espanyols són majors d’edat als 18 anys”. O potser sí ens consideren majors d’edat però en realitat no ens consideren espanyols i consideren que l’article 12 de la Constitució no inclou els catalans?.

 Recordem que dotze eren també els apòstols al Sant Sopar. En realitat, en aquell sopar eren tretze, número de la mala sort. Per culpa d’un tal Judes que va trair Jesús el qual va acabar crucificat. Ja veurem qui fa el paper de Judes i qui acaba crucificat quan s’emeti la sentència que ja es demora massa. Ja anem pel tercer any. Per cert, cada any conté dotze mesos, com va establir l’actual calendari gregorià per aleshores papa Gregori XIII.

 Jo tinc una teoria particular: crec que la sentència del Tribunal Constitucional serà el dia 12 d’octubre, dia de la Hispanitat.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090819/53769189696.html

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s