Reflexions per a la reforma fiscal

En primer lloc, cal tenir present quins són els objectis que es pretenen assolir amb la política fiscal.
¿es vol prioritzar la reactivació de l’economia? ¿es vol contribuir a la cobertura social dels afectats per la crisi?
Suposo que ambdues coses.

Per a reactivar l’economia primer hem de saber per quin model econòmic apostem: és a dir, volem tornar al tipus de creixement econòmic que hem tingut fins ara basat en el sector immobiliari, turisme massiu i automoció? O volem apostar per a sectors emergents, com ara energies renovables? (potser també agroalimentari, indústries culturals, bioquímica, … els quals comporten una aposta seriosa per l’educació?)

Un cop definit l’objectiu que hem triat per a sortir de la crisi, haurem d’utilitzar tots els mitjans per a assolir-los. Un d’ells és la política fiscal.
Cal decidir si volem traslladar el pes de la imposició directa cap a la imposició indirecta, amb els efectes que té sobre la progressivitat del sistema tributari. Així, veiem com s’ha eliminat un impost directe com és l’impost sobre el patrimoni, de manera que la imposició indirecta ha guanyat pes relatiu. Es a dir: els sistema tributari s’ha tornat menys progressiu la qual cosa perjudica a les classes mitges i baixes. Qui fa un major esforça fiscal mentre es suprimeix l’impost sobre el patrimoni, es redueix l’impost sobre societats (impost directe), i es mantenen tipus de l’1% sobre les SICAV (societats d’inversió en capital variable)? Qui suporta, doncs, el pes de la recaptació? Els assalariats i els autònoms i la petita empresa.

Es imprescindible redefinir el repartiment de la càrrega tributària entre la ciutadania per donar compliment a l’article 31 de la Constitució. I per això, més que anunciar reformes legislatives cara a la galeria el que cal és:
Primer: replantejar la política de beneficis fiscals per tal d’orientar-los exclusivament en funció de la seva capacitat per contribuir a superar la crisi (apostant per sectors emergents) i per la seva capacitat de donar cobertura social a les persones més necessitades. El volum dels beneficis fiscals, segons la Llei 2/2008 de pressupostos generals de l’Estat per al 2009, és de més de 61.000 milions d’euros. Crec que aquí tenim un molt bon marge de maniobra on poder incidir.
Segon: Abordar amb decisió la lluita contra el frau i l’economia submergida. Cal aprofundir en l’aplicació de la Llei 36/06 de lluita contra el frau i abordar la borsa de 25.000 milions d’euros a l’any que s’escapen per aquest forat (segons previsions fetes pels mateixos tècnics de l’AEAT: http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=59 )
Cal coordinar l’AEAT amb les administracions tributàries de les diferents CCAA i elaborar un pla integral de lluita contra el frau.
Cal posar en marxa el cens de bitllets de 500 euros, que permetria aflorar moltes trames de diner negre.
Per la part de les despeses, cal prendre les mesures necessàries per prevenir l’ús indegut dels diners públics (tant en contractacions públiques, com en subvencions, subsidis, etc.. ) per la qual cosa seria convenient que l’Estat crees una Oficina Antifrau Estatal, a l’igual que ja s’ha fet a Catalunya.

En definitiva no és creïble que mentre el President del Govern diu que han de pagar més qui més té, es dediqui a eliminar l’impost sobre el patrimoni i a mantenir règims com els de les SICAV.
La supressió de l’impost sobre el patrimoni s’hauria d’haver fet juntament amb una reforma de l’IRPF que permetés integrar la tributació dels patrimonis a la mateixa declaració sobre la renda, penalitzant el manteniment de patrimonis improductius.
Pel que fa a les SICAV, si no s’endureix el seu control, s’han de fer petits ajustos per tal d’evitar un ús indegut d’aquesta figura tributària. Així, es podria establir per norma la obligació de que cada partícip hagués de tenir una participació màxima d’un 10%. (es tracta d’evitar que hi hagi un partícip amb un 98% i 99 partícips es reparteixin el 2% restant)

Quant a l’Impost sobre Successions, l’Estat té una responsabilitat que no pot el.ludir. Es tracta d’un impost estatal, cedit això sí a les CCAA. És l’Estat qui té l’última paraula en la seva reforma. És l’Estat qui ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar els greuges entre CCAA. O es cedeix la plena capacitat normativa a les CCAA per a que cadascuna reguli lliurement, o bé s’eliminen les reduccions establertes per l’Estat (la qual cosa comportaria compensar a les CCAA per la pèrdua d’ingressos) i que cadascuna redefineixi les bonificacions. No sembla just el manteniment de bonificacions del 95% de participacions de societats immobiliàries mentre la classe mitjana suporta el pes de l’impsot.

Quant a la política sobre la imposició indirecta, l’argumentació de base és la mateixa. S’ha de procurar que les reformes no facin perdre progressivitat al sistema tributari en la seva globalitat.
Així, en l’IVA, s’han de replantejar els béns i serveis que es beneficien dels tipus reduits i super-reduits per donar prioritat a l’estímul de l’economia i de la cobertura social.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s