Successions, novament

S’ha tornat a atiar el debat sobre l’impost de successions. No us heu preguntat per què hi ha aquest debat? Crec que val la pena entretenir-nos a contemplar com hem arribat a aquest punt. Al mes de febrer ja hi vaig escriure sobre el tema
però val la pena aprofundir una mica més.

No deixa de ser curiós que estiguem ara discutint l’existència d’un tribut que fa molts anys que existeix. L’actual llei és de l’any 1987 i l’anterior era de l’any 1967
No estem davant d’una figura impositiva nova que pogués generar rebuig per aquest motiu. Es tracta d’un impost plenament consolidat en el sistema tributari espanyol, amb una tradició molt superior a l’IVA.

Així, doncs, què ha passat per a què després de més de 40 anys d’existència “pacífica” de l’impost de successions s’hagi generat aquest debat tant apassionat? què ha succeït per arribat a aquest punt? Els partidaris de la seva eliminació semblen ser nombrosos i qualifiquen aquest impost com “l’impost dels ximples” o “el peatge de la mort”. Clar que a ningú no li agrada pagar impostos (en cas contrari no es dirien “impostos” sinó “datives” o alguna cosa així), però no hi ha una oposició tan gran davant la resta de tributs. No hi ha cap plataforma per no pagar l’IRPF, per exemple (tot i que amb el temps ja no descarto res).

Si traiem el “soroll” accessori que hi ha al voltant del debat, són tres els motius que ens han portat a aquesta situació.

En primer lloc, la introducció al llarg dels anys de bonificacions que han deixat pràcticament fora de la tributació a determinats patrimonis. Aquest fet ha contribuït a crear la sensació (fonamentada) de desigual repartiment de la càrrega tributària. Les primeres bonificacions que es van introduir van ser a instàncies dels polítics catalans que pretenien preservar la continuïtat dels negocis familiars. Amb aquesta idea es van introduir reduccions per aquest béns. Al llarg dels anys, s’ha anat estenent aquests avantatges a altres situacions que, en la meva opinió, ja no responen a la voluntat de preservar el negoci familiar sinó a evitar que les grans fortunes i els patrimonis especulatius trobin els mecanismes per a eludir el pagament de l’impost. Avui dia, qualsevol que tingui un 5% de participacions d’un negoci de mera tinença d’immobles, fàcilment evitarà el pagament. Desgraciadament, des de Catalunya no podem fer res per restablir la justícia en aquest aspecte ja que es tracta de legislació estatal que preval sobre la legislació autonòmica.

En segon lloc, el propi disseny del sistema de finançament ha contribuït, fins ara, a la dispersió i disgregació de la regulació de l’impost. Des d’aquest punt de vista no hi tindria res a dir, perquè sóc dels que defensa que Catalunya ha de disposar de més capacitat tributaria. Per tant, no em lamentaré de què hi hagi una regulació diferent de la resta de comunitats autònomes. No sóc dels que demana una mena de LOAPA tributària. És més, crec que l’Estat hauria de deixar les mans més lliures a les comunitats (al menys a Catalunya), no només en aquest impost sinó en tots, com al País Basc o Navarra. En aquestes circumstàncies estaríem en bones condicions per poder decidir quins impostos pujar o baixar. Ara per ara, ens trobem “competint” fiscalment amb comunitats autònomes que són receptores de solidaritat a les que nosaltres contribuïm. No sembla que aquesta situació sigui molt coherent i equitativa. El resultat és el que veiem: competència a la baixa en els impostos.

I el tercer factor de desigualtat el tenim a casa nostra. Es tracte del disseny de l’administració tributària que hem creat. Mentre a les capitals de província la gestió de l’impost la fa l’Agència Tributària de Catalunya, a la resta del territori la fan els “Registradores de la Propietat” gràcies al Conveni que té subscrit la Generalitat amb aquest col•lectiu de funcionaris de l’Estat. Així per exemple, mentre que a un contribuent a Barcelona ciutat la seva liquidació se la revisarà un funcionari de la Generalitat de Catalunya, a qualsevol altre població de la província aquestes funcions les farà algú contractat pel Registrador de la Propietat que cobrarà un 25% de cada liquidació complementària que giri. Ni la preparació acreditada pel personal que accedeix als llocs de treball és la mateixa, ni l’incentiu a fer liquidacions complementàries és el mateix, tal com ja vaig explicar en un article anterior

La reforma que ara s’iniciarà al Parlament de Catalunya ha d’intentar donar resposta a aquestes desigualtats. Veiem el poc marge de maniobra que li queda a la cambra catalana amb els pocs instruments que l’Estat li permet utilitzar. Els instruments amb que compte són:
a. reduccions de la base imposable
b. Tarifa
c. Coeficients multiplicadors
d. Deduccions i bonificacions de la quota.
Les deduccions i bonificacions són compatibles amb les establertes pel l’Estat les quals no poden ser modificades, i han de ser aplicades un cop aplicades les de l’Estat.

Com s’acostuma a dir: “tanta roba i tant poc sabó! I tan neta que la volen!”

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s