Autonomia, federalisme, independència

Quan es va aprovar l’Estatut d’autonomia de l’any 79 la democràcia espanyola encara anava en bolquers. No feia ni dos anys que s’havia legalitzat el partit comunista. La democràcia s’obria pas, imparable, a la nostra societat. Ho feia a costa de les estructures franquistes ancorades en els “principios generales del movimiento”.

Una d’aquestes estructures era l’exèrcit espanyol, que continuava sent exactament el mateix que en l’època del dictador. En conseqüència, la por a soroll de sabres (o de tancs pels empedrats del carrer) no era infundada, tal i com es va posar de manifest el 23 de febrer de l’any 1981. En aquestes circumstàncies, la recuperació de l’autonomia a Catalunya era el màxim al que es podia aspirar donades les circumstàncies espanyoles. Dintre de molts caps ressonaven aquelles paraules dites pel dictador: que ho havia deixat tot “atado, y bien atado”.

Trenta anys després, en l’entorn d’una Europa sense fronteres, ni murs ni telons, amb uns quants Estats més, nascuts en aquests anys, quan el franquisme no és més que un record en blanc i negre, l’aprovació d’un nou Estatut ens hauria d’haver permès arribar allà on les circumstàncies del 1979 no ho permetien. Hem comprovat, però, que el salt qualitatiu del nou estatut no ha existit. Que tot roman, si fa o no fa, igual. És cert que el nou Estatut aprovat per la cambra catalana comportava significatius avenços en l’autogovern (finançament, reconeixement nacional, autogovern..). Però tots sabem com va acabar aquest estatut: passat pel sedàs del Congreso de los Diputados espanyol. Amb el senyor Alfonso Guerra passant el ribot pel text aprovat pels representants del poble de Catalunya.

A tot això, n’hi havia que creien que el següent pas lògic, un cop superada la etapa autonomista, era anar cap a un estat federalista. I aquest argument el defensaven moltes persones, sobre tot, del PSC. Però pretendre que l’estructura de l’Estat espanyol es torni federalista és molt més difícil que aconseguir la independència de Catalunya. Per a poder-se federar, cal disposar, en primer lloc de capacitat per a decidir per a un mateix. És a dir, cal en primer lloc gaudir de sobirania per, a continuació, cedir-la en favor d’una federació amb altres, d’igual a igual. I aquí arribem al segon punt: cal que es donin aquestes condicions d’igualtat amb “l’altre” per a poder-se federar. Si hem d’esperar que Múrcia (per posar un exemple) gaudeixi de sobirania plena per a poder decidir federar-se amb nosaltres, francament ho portem malament. I finalment, encara que es donessin aquestes circumstàncies dignes d’una conjunció astral, és imprescindible comptar amb la voluntat mancomunada de les parts per arribar a acords. I aquest és l’argument definitiu: feu un repàs a la història recent de l’Estat espanyol i veureu com van de voluntat.

Hem arribat a un punt de “caixa o faixa”. La fórmula autonomista ha arribat a la seva fi. Fins aquí arriba el camí de les autonomies a Espanya. Independentment del sentit de la Sentència del Tribunal Constitucional, aquesta marcarà els límits de l’estat de les autonomies. I després, què?. Descartada la via federalista i esgotada la via autonomista, si no volem morir ofegats en un decadent i opressiu Estat, només ens queda la possibilitat de “saltar la tanca” de l’autonomisme i fer sols el nostre camí. Deixem anar llast i arribarem més lluny, més de pressa. Nosaltres decidim.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

3 thoughts on “Autonomia, federalisme, independència”

  1. mira, amigo, un consejo. yo de ti, siendo funcionario, no iría dando opiniones tan alegremente sobre temas políticos como las das tú.muchos funcionarios, que seguro que están en cargos más altos que el tuyo y, por tanto, pueden ser tus jefes, no opinan como tú.
    oye, tú mismo, eh??? es sólo un consejo.
    además, los funcionarios han de ser independientes en el ejericio de sus funciones. no pareces que lo seas mucho.
    un saludo

  2. Benvolgut natxete,
    gràcies pels teus desinteressats consells.
    T’haig de dir però, que la independència en la opinió s’exerceix justament quan pots discrepar dels altres, especialment quan són els teus superiors. D’altra banda, ignoro el què opinen per què a la meva feina no em dedico a parlar de política. Si em limités a reproduir l’opinió dels altres (superiors o no) estaria demostrant dependència (o submissió) que és el que a tu tant t’amoïna.
    Salutacions.

  3. Natxete:

    Els funcionaris en tant persones que som, també tenim opinió política,i dins d’un estat de Dret com el nostre, tenim tot el dret a manifestar les nostres opcions. D’altra banda les seves opinions demostren la preferència per un sistema poc transparent i democràtic, els funcionaris no poden opinar per no caure en desgràcia davant dels seus superiors; és més potser aquest és un dels grans mals del nostre sistema. El funcionari amb por, no només no opina, mira per una altra banda si hi ha irregularitats i només actua per agradar als seus directius. Aquest és el mijà idoni perquè la incompetència, la desídia i com no la corrupció augmentin i s’apropin del sistema.
    D’altra banda, el senyor Martínez escriu com a ciutadà, no en ús de les seves funcions públiques, suposo que vostè també ho fa de la mateixa manera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s