Democràcia com a solució

“Una persona, un vot” era l’eslògan que proclamaven les colònies quan assolien la independència de la metròpoli. Ens dóna la idea que tothom, independentment de la seva condició, pot expressar la seva voluntat i que aquesta serà igualment valorada i ponderada.

El mecanisme pel qual entre tots decidim qui ens governa i en quines condicions és la base de la democràcia. Ningú no posa en dubte que aquest és el millor sistema que hem trobat fins ara les persones humanes per viure en societat. Fem un cop d’ull, però, al nostre entorn immediat i veiem com anem de nivell de democràcia.

¿Us diu alguna cosa el nom de Herman van Rompuy? Resulta que, a partir d’ara, aquest belga serà el nou president de la Unió Europea. Si preguntéssim aleatòriament a la gent que passa pel carrer si saben alguna cosa d’aquest senyor i si saben qui l’ha triat per ocupar aquest important càrrec estic convençut que el 99,99% de la gent respondria que no ho sap. Si volem que Europa recuperi impuls, que hi hagi menys euroescèptics, que millori la qualitat democràtica de les institucions europees, francament crec que aquesta no és la via. Recordem, per un instant, com trien els nord-americans el seu president. No demano que es faci amb el mateix sistema perquè estem davant situacions diferents, però, no hagués estat una mala idea fer unes eleccions globals (i simultànies, per un cop) a tota la UE. Si som capaços de fer-ho per triar una cançó a Eurovisió, que menys que fer-ho també amb el president d’Europa.

A casa nostra les coses no són gaire diferents. Tots sabem la importància que té el cap de llista en unes eleccions municipals que no és més que el candidat a alcalde del municipi. I, en aquests casos, té una importància rellevant el nom de qui s’hi presenta. La gent dóna la seva confiança, molt sovint, a la persona per sobre de les sigles del partit. Doncs bé, ara veiem com l’alcalde de Santa Coloma ha acabat a la garjola i en el seu lloc algú (no sabem qui) ha triat una altra persona per ocupar el lloc d’alcalde. I dic jo, ¿no hagués estat infinitament més democràtic donar la veu al poble? Sí, ja sé que la llei actual no ho permet, però, si us plau, que algú proposi una reforma de la llei electoral per impedir que això torni a succeir.

Justament es parla aquest dies al Parlament de la reforma de la llei electoral de Catalunya. Des d’un punt de vista estrictament jurídic la cosa es grotesca. La Disposició Transitòria segona del nou Estatut manté en vigor la Disposició Transitòria quarta de l’antic estatut del 79. En definitiva: que no tenim llei electoral i ens regim, bàsicament, per la legislació estatal. Aquesta diu que la circumscripció electoral és la província. Les províncies van ser creades a l’any 1833 per un tal Javier de Burgos inspirat en el model departamentalista francès. En el cas francès tinc entès que es van delimitar tenint en compte la distància que podia recórrer a cavall un home en un dia. En el cas espanyol, ignoro quins van ser els criteris. El que està clar és que no responien a la forma d’organització territorial de Catalunya. Però, més enllà dels criteris per a delimitar les circumscripcions, el més important serà veure com es trien els nostres representats. El sistema de llistes obertes sona molt bé sobre el paper, però em temo que a la pràctica ens podríem trobar el Parlament ple de freekies de veritat. Coneixent-nos com ens coneixem, seríem capaços de triar com a President de la Generalitat el Sergi Mas. Superada la gràcia del moment, ens quedarien quatre anys pel davant per governar el país.

Finalment, el dia 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya realitzaran unes consultes sobre la independència. Increïblement les nostres institucions no estan preparades per digerir l’opinió expressada democràticament pel poble (com s’ha demostrat també amb el Tribunal Constitucional) i, com a conseqüència aquestes consultes s’han de fer fora del sistema oficial. És el poble mateix qui s’autoorganitza per fer sentir la seva veu.

Aquest exemples que acabo d’exposar trets de l’actualitat, posen de manifest que la qualitat democràtica de la nostra societat és clarament millorable. I justament, unes dosis més elevades de democràcia donarien resposta a molts dels problemes que se’ns presenten. I en primer lloc, la desafecció.

Article publicat a La Vanguardia

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s