La unitat de l’independentisme

La manifestació del dia 10 de juliol va posar de manifest la realitat d’una gran massa social disconforme amb l’actual relació entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Sense entrar en les motivacions de cadascú, en aquella data es va evidenciar l’existència d’un lloc comú, d’una “casa comuna de l’independentisme”. El fet que la societat catalana arribés a aquest punt era només qüestió de temps. L’enquistament de l’Estatut no va ser més que el detonant d’una insatisfacció (el català emprenyat?) produïda per la inoperància de l’estatus jurídica català i de la seva manca de capacitat per a donar resposta als problemes dels seus ciutadans.
L’aparició d’un estrat social que reivindiqués més sobirania per a Catalunya era la condició necessària per al naixement d’una nova força política independentista. Tenint en compte que l’únic partit polític amb representació parlamentària que fins ara s’autoproclama independentista s’ha vist incapaç de canalitzar aquest independentisme creixent, era lògic esperar que n’apareguessin d’altres.
N’hi ha qui es lamenta d’aquesta fragmentació i reclamen una única força política independentista. En canvi, aquests mateixos no qüestionen la fragmentació dels partits unionistes. Molts dels anteriors votants d’aquests partits, ara, s’han tornat independentistes. Això ha provocat l’existència d’una “massa ideològicament heterogènia” d’independentistes orfes de partit. El repte de donar consistència a aquesta massa heterogènia és, per tant, gran. Tots sabem que qui fos capaç d’aglutinar amb eficàcia el vot de totes les persones que han donat el seu sí a la independència en les consultes populars (més de 500.000 persones fins a la data d’avui) es convertiria en una força política decisiva al Parlament de Catalunya. N’hi ha, però, alguns reptes a superar.
En primer lloc els personalismes, que no són propis de l’independentisme sinó de la condició humana mateixa. En aquest punt, cal destacar la lliçó de democràcia de Solidaritat Catalana al celebrar unes primàries per a confeccionar les llistes electorals en les que van participar més de 3.000 persones.
En segon lloc, la llei electoral que exigeix un 3% dels vots per a poder entrar en el joc de repartiment d’escons. No és aquesta una tasca senzilla, i més quan no es compte amb el suport dels mitjans de comunicació. No és fàcil però tampoc impossible com ho demostra la irrupció de Ciutadans en les darreres eleccions.
I en tercer lloc (i per a mi el més important) és el repte d’aglutinar els independentistes amb ideologies diferents. La lògica indica que l’independetisme, en tant que moviment rupturista amb l’status quo vigent, no sigui conservador. Nogensmenys, la realitat és que també trobem independentistes a UDC, per posar un exemple. En definitiva, estem davant d’un fenomen transversal. I és aquesta transversalitat la seva fortalesa i la seva debilitat alhora. La fortalesa ve donada per la seva extensió creixent. I la debilitat per l’hetogeneïtat dels seus components. En la mesura que els seus partidaris siguin conscients de les seves diferències, i siguin prou tolerants per a acceptar-les i respectar-les, aquest moviment triomfarà. Un cop assolit l’objectiu comú, és a dir, el dia que Catalunya tingui un Estat propi, aleshores cadascú hauria de defensar el model d’Estat coherent amb la seva ideologia. Entre tant, hi haurà un objectiu comú (potser l’únic) que els uneixi: la independència.

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s