Els sants innocents

Les més altes autoritats de l’Estat espanyol, amb el Rei al capdavant, s’han donat cita el dia de la inauguració del tren d’alta velocitat entre València i Madrid (o Madrid i València, “tanto monta, monta tanto”). És una infraestructura que ha comportat una gran inversió pública i molts anys d’execució, com correspon a una empresa d’aquestes característiques.
Paradoxalment aquesta moderna línea ferroviària respon a una concepció decimonònica de l’Estat. Es tracta de desenvolupar una estructura radial on tot comença i tot acaba a la Puerta del Sol. De res no serveix que des d’abans de 1992 Catalunya reclami la presència del TGV al seu territori. De res no serveix el clam d’experts, d’empresaris i polítics en reclamar l’eix mediterrani. De res serveix que el que necessiti urgentment el territori sigui unes comunicacions ferroviàries compatibles amb l’ample de via europeu des de València fins a França. La proposta d’alta velocitat entre València i Barcelona no passa encara de ser per l’Estat un projecte d’inferior prioritat que la connexió Madrid-Ciudad Real o Madrid-Segovia.
Al mateix temps, sense pena ni glòria ens ha arribat al territori català el primer TGV. Ha estat entre Figueres i Perpinyà. No és exactament el corredor mediterrani però és un primer pas significatiu en la bona direcció i estratègicament molt més important que la línia València-Madrid.
Entre tant, l’Estat ens ha imposat un túnel que travessa Barcelona per sota per a fer passar l’AVE. Com a ciutadà de Barcelona encara no he entès per a què necessitem aquest túnel. Per anar de Sants a La Sagrera ja en tenim un metro, que ja va pel seu túnel. Si volem anar cap a Madrid, agafem el tren a Sants. Quan vulguem anar cap a França, l’agafarem a La Sagrera. Per tant, els únics interessats en fer un túnel que connecti ambdues estacions són els ciutadans de l’Estat que viatgin cap a França.
I és que Catalunya no passa de ser considerada la perifèria de l’Estat. Les decisions en infraestructures es prenen des del centre i per al centre. I aquesta lògica centralista és la que ha explicat les inversions, ja no ferroviàries, sinó aeroportuàries o en autopistes.
En coherència amb aquesta concepció centralista, el finançament d’aquestes infraestructures es continuarà fent principalment amb la recaptació dels impostos que també es fa de forma centralitzada. A la vista d’aquesta concepció centralista sóc molt pessimista respecte a la possibilitat que l’Estat accedeixi mai a un sistema de finançament homologable al del País Basc i Navarra. Significaria la fi de la seva capacitat de decisió i que aquest dret a decidir el tinguéssim nosaltres. Innocents!

Anuncis

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s