Pujol surt de l’armari.

Durant els primers anys de la democràcia, els independentistes eren una minoria, diguem, “romàntica”. Eren vistos alguna cosa així com uns utòpics allunyats de la realitat. En aquells moments de construcció democràtica tot era possible i tot estava per fer. Hi havia molt camp a recórrer en l’avenç de l’autogovern. No hi havia cotilles sinó possibilitats de creixement.

En definitiva, l’independentisme s’exercia més des de la passió, des dels sentiments que no pas de la convicció fruit d’un raonament lògic.

Amb el pas dels anys hem vist fins a on arriba el camí de l’autonomisme. El Tribunal Constitucional ens ha marcat el límit. Fins aquí és pot arribar. La via de l’autonomisme s’ha acabat. I, el que és pitjor, les forces polítiques espanyoles pensen, en general, que ja hem anat massa lluny. Decebedor.

Entre tant, l’Estat ha estat exercint un lent i agònic escanyament de l’economia catalana. La inversió en infraestructures ha estat sistemàticament molt per sota del que la societat catalana necessita per a sobreviure. (Recordeu els episodis de la sequera, l’aturada durant mesos dels trens de rodalies, les tallades de llum, la manca d’un tren d’alta velocitat amb Europa, els peatges, el menysteniment de l’aeroport de Barcelona, etc).

És com si, cada any, atraqués al port de Barcelona un vaixell pirata amb la bandera espanyola i s’emportés 22.000 milions d’euros de la riquesa que durant aquell any hem generat els catalans. Aquest vaixell, en realitat, el tenim ancorat a la plaça Letamendi de Barcelona i es diu Agència Estatal d’Administració Tributària.

Per fi, el Molt Honorable, s’ha adonat que s’ha acabat la política del “peix al cove” que durant tants anys va practicar la política catalana. Pujol ens diu en el seu article “Del Tribunal constitucional a la independència. Passant pel Québec” que: “és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions”. Aquesta és la percepció de cada cop més catalans de tota ideologia. I ho remata dient: “Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.”

A diferència del que succeïa a principis de la democràcia, ara l’independentisme es sustenta, a més a més, des de la raó i els arguments. En canvi, els unionistes, els que no volen la independència, a manca d’arguments racionals, apel•len a motivacions passionals.

En definitiva, el camí que ha recorregut el Molt Honorable senyor Jordi Pujol, és el que hem fet molts catalans. Ell ens convida a que “Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament.” Jo afegiria que, entre tant, la millor forma de reforçar-nos internament, alhora que accelerem la celebració d’un referèndum vinculant, és participar en la consulta sobre la independència a Barcelona el proper 10 d’abril. Tot i estar promoguda des d’aquesta societat civil excepcional que tenim, el resultat serà ineludiblement vinculant.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s