Pacte fiscal

En coherència amb el seu programa electoral, CiU ha plantejat ara la necessitat d’arribar a un pacte fiscal per a millorar el finançament de Catalunya. Francament, des que tinc ús de raó (si és que n’he tingut mai) he sentit sempre la mateixa cançó. Suposo que alguna cosa no haurem fet bé al llarg d’aquest anys.

Així es planteja que Catalunya surti de la LOFCA, que és la llei orgànica de finançament de les comunitats de règim comú. És a dir, la llei que regula el finançament de totes les comunitats autònomes excepte el País Basc i Navarra. I l’argument tècnic que es fa servir és la invocació a “drets històrics” que estarien reconeguts a l’article 5 de l’Estatut. Però si llegim aquest article veiem que parla del “reconeixement d’una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d’aquestes en l’àmbit educatiu, i el sistema institucional en què s’organitza la Generalitat”. Res no diu del finançament.

Opino, modestament, que es tracta d’una proposta anacrònica, feta a destemps. El moment idoni per reclamar per a Catalunya un règim fora de la LOFCA era el de la redacció de l’Estatut. O bé s’hauria d’haver inclòs en l’Estatut del 79 o bé en l’actual. No es va fer. No oblidem que l’Estatut no deixa de ser una llei orgànica i que fàcilment podria haver esmenat el que digués la LOFCA respecte de Catalunya.

Però, per què en aquells moments no es va aprofitar per incloure un finançament que, ara, es vol demanar a Madrid? Perquè, aleshores, es va demanar el sí a un Estatut que subjugava les finances de Catalunya? No tinc la resposta. No sé si no es va voler o no es va poder. Suposem que la resposta fos que no es va voler. Aleshores tindria raó l’Estat quan, per boca de Zapatero, diu que ara no toca tornar a revisar el sistema de finançament. En canvi, si el que va passar és que sí que es va voler un millor finançament però no es va poder aconseguir, aleshores algú m’hauria d’explicar què ha canviat ara per a que sí es pugui aconseguir.

Tinc una desagradable sensació de “deja vu”. Ja tremolo de pensar en el resultat d’aquesta nova negociació. Al final, sortiran tots contents donant-se la mà per fer-se la foto: els d’aquí fent creure que han aconseguit molt (quan en realitat no s’haurà avançat gens) i els d’allà fent veure que han cedit molt (quan en realitat no hauran cedit gens). Un altre cop sentirem allò dels catalans insolidaris i aquí respondrem allò de “cornuts i pagar el beure”. Tot el que no sigui aconseguir la recaptació de la totalitat dels impostos juntament amb la negociació any per any del “cupo” amb el que hauria de contribuir Catalunya a l’Estat espanyol, seria un mal negoci i la perpetuació de l’espoliació fiscal.

Però prefereixo pensar que a CiU tot això ja ho saben i s’ho veuen venir. I que en realitat només ho fan per escenificar un nou (i definitiu) desencontre amb l’Estat espanyol. Així, un cop es teatralitzi la resposta negativa de l’Estat, CiU tindrà prou coratge i arguments per convocar un referèndum per la independència. En realitat ells ja saben que aquesta és l’única via per a Catalunya, però necessiten temps per a què cada cop més ciutadans ho visualitzin i no perdre així la centralitat política que tant bé representen

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s