L’última derrota

Els catalans estem acostumats a expressar-nos com a col•lectivitat, com si fóssim una única persona, especialment en els moments desfavorables per al nostre país. La sentència de l’Estatut de fa just un any, sense anar més lluny, en va ser un exemple. O, anant més lluny, la diada de l’11 de setembre en la que commemorem, sense vergonya, una derrota.

Els catalans estem acostumats a celebrar derrotes. Segurament no hem tingut més remei com a conseqüència de com ha anat la nostra història. Ens hem acostumat a què tot vagi a la contra. Suposo que aquesta actitud endèmica la tenim incorporada en la nostra idiosincràsia i així estem imbuïts d’una mena de pessimisme ancestral. Haig de confessar, però, que jo no em sento identificat amb aquesta actitud. Sempre he tingut tendència a veure el got mig ple inclús quan està buit.

Faig aquestes reflexions arran de la publicació de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió en què se’ns revela que quasi el 43% de catalans votaria “sí” a la independència, 28% optaria pel “no i un 23% s’abstindria. Extrapolant les dades veuríem que, en un referèndum, votarien “sí” prop del 60,3% del cens, mentre que un 39,6% votarien “no” amb una participació del 71,1%. Aquesta xifra ultrapassaria el límit del 55% per a què les institucions internacionals considerin vàlid els seu resultat com va passar, per exemple, a Montenegro.

A mi, sincerament, aquest resultat no em sorprèn. La meva experiència com a responsable de campanyes de Barcelona Decideix ja em dia que la majoria social favorable a la independència era evident. Però, a més, recordo un estudi d’opinió prou rigorós fet per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya de fa un parell d’anys en el qual ja s’evidenciava una majoria favorable a la independència, tot i que no tant amplia com ara. Però el que més recordo d’aquell estudi és que els ciutadans que veien més possible la independència de Catalunya eren els que no havien nascut aquí. De fet, quan més lluny havien nascut més fàcil veien la independència. Molts eren sud-americans, que tenen més viu en el seu record la independència dels seus respectius països d’Espanya. Vés a saber. La realitat és que els catalans, tot i desitjar la independència, en molts casos no la creien possible per aquella actitud derrotista que ens ha caracteritzat.

Però aquesta mentalitat està canviant. El fenomen del procés de la consulta sobre la independència que s’ha celebrat en 554 municipis de Catalunya ha posat en negre sobre blanc el gran suport de la causa independentista. Aquest procés ha fet obrir els ulls a molts catalans, fent-los veure que la independència és possible i que tant sols depèn de la voluntat de la majoria. El fet mateix que es publiqui ara, per primer cop, aquesta enquesta oficial feta des del Govern, ofereix visibilitat i dóna idea de viabilitat a la independència, guanyant adeptes a la causa. Estic segur que si ara mateix es repetís l’enquesta, el resulta encara seria més aclaparador a favor del sí.

De la mateixa manera que com a seguidor del Barça també estava acostumat a les derrotes. Però a la vista d’obtenir bons resultats un va perdent aquest pensament derrotista per començar a creure que tot és possible. Els catalans, com els seguidors del Barça, hem guanyat autoestima i estem convençuts que la victòria depèn únicament del nostre esforç, de la nostra feina, de la nostra voluntat.

Ara ens encaminem cap a la penúltima batalla: la del pacte fiscal. Tots sabem que la perdrem però actuarem fins el darrer instant com si l’anéssim a guanyar. Però serà, us ho asseguro, l’última derrota.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

1 thought on “L’última derrota”

  1. Xavier, enhorabona pel teu llenguatge directe sense retòrica i basat en els fets.
    S’ha donat un canvi a favor de l’independentisme, és evident. Permete’m però dubtar q siguem majoritaris a Catalunya.
    En tot cas les empentes de l’Escanya més centralista ens ajudem molt a despertar la consciència de l’adormit poble català a qui les xifres encara no el conmouen el suficient per fer el gran salt.
    Un cop fracassat el pacte fiscal estarem molt a prop del referèndum envers el dret a decidir. El problema és q mai no ho podrem fer mitjançant via referèndum pq Escanya no ens ho permetria mai i seran només els nostres vots a les Autonòmiques (q mal q sona aquesta paraula) del 2014 els q mostrin el descontentament real del poble català envers aquesta nació q ens esclavitza i ens emprobeix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s