Hecatombe

Hem elevat a la categoria de semidéus les entitats financeres. A l’antiguitat era freqüent oferir sacrificis a les divinitats. Així, a l’època de la Grècia clàssica existia l’hecatombe (paraula d’origen grec) que consistia en el sacrifici de cent caps de bestiar amb la finalitat de conjurar els perills. Ja veieu que els grecs continuen avui dia amb el vell costum de l’hecatombe.

 

Els bancs i els seus oracles (Fitch, Standard & Poor’s, Moody’s) estan per sobre del poble i assenyalen els seus designis. Ens han fet creure que estan en un estadi superior, que són intocables, que sense ells no seríem res. Per ells cal fer els sacrificis necessaris, provocant l’hecatombe entre el populatxo, per tal que els “déus” i els seus oracles vegin bons auguris.

 

Però no és cert. Les entitats financeres no estan per sobre de la sobirania popular. No són divins sinó humans, d’allò més terrenal i material. Els bancs no són més que comerciants. L’única diferència és que ells comercien comprant i venent diners. Si algun d’ells s’ha equivocat comprant i venent i té pèrdues, doncs mala sort.

 

Hi ha dos tipus de “problemes” amb què s’han trobat les entitats financeres. El primer va ser que van prestar diners (hipoteques) a qui sabia que probablement no podrien pagar-les. La responsabilitat en aquest cas és exclusivament dels bancs. El que és inadmissible és que, ara, es vulgui criminalitzar els que van comprar la seva casa per viure-hi i no la poden pagar. L’habitatge és un dret fonamental, per tant, s’ha de fer l’impossible per a què la gent tingui un lloc per viure. Que es donin aquestes condicions és responsabilitat de l’Estat. En cas d’impagament de la hipoteca el banc pot acabar sent el titular de l’immoble, per això es va posar en garantia el pis en concedir el préstec. Ara, un cop el banc es queda amb la casa el deute ha de quedar saldat (el que es coneix com a dació en pagament). Però, a més, s’hauria d’obligar el banc a cedir l’immoble en lloguer taxat a la persona que hi viu per a què no es vegi desnonada.

 

El segon problema d’alguns bancs és que tenen molts títols de deute grec que ara pensen que potser no cobraran mai. No em fan cap pena. Jo crec que se’ls ha anat la jugada de les mans. Primer van fer veure que Grècia (i altres països) no eren prou solvents i que si volien diners havien de pagar un tipus d’interès (un diferencial que es diu) força més alt. Mentre això passava, el rendiment que treien els bancs d’aquests títols de deute era molt alt: un xollo. Però de tant escanyar la gallina dels ous d’or ara veuen que la gallina es mor i ja no en pondrà més. És a dir, que Grècia ha de fer front a un volum tant elevat de deute que no el  podrà pagar. I ara resulta que tots ens hem de sacrificar per a què els bancs no perdin diners: l’Estat ha de retallar la sanitat, l’educació, les inversions, les ajudes a les persones dependents, ens apugen l’IVA, ens retallen salaris, ens escanyen el crèdit i donem milions de diners, a cabassos, a les pobres entitats financeres com a les hecatombes gregues. El que han de fer els grecs és dir: “mireu, senyors dels bancs, us pagarem el que us devem, però us pagarem només el tipus d’interès que us pagaria Alemanya.” Jo crec que aquesta seria una solució raonable. Les entitats financeres potser no faran el “pelotazo” que esperaven amb els préstecs a Grècia però tampoc no perdrien diners i nosaltres no estaríem avocats a l’hecatombe.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s