Qui té por de la inflació?

El nou director del Banc Central Europeu (el senyor Mario Draghi que substitueix a l’ínclit senyor Trichet) s’ha estrenat amb la baixada d’un quart de punt dels tipus d’interès. Es tracta d’una mesura en la bona direcció.

Ja sé que per a gustos estan els colors i cadascú opinarà en funció de com creu que li pot afectar aquesta mesura als interessos a curt termini. Així, els que tinguin hipoteques o estiguin endeutats a tipus variable estaran encantats, mentre que els que tinguin dipòsits estaran emprenyats perquè veuran disminuïdes les remuneracions de les seves imposicions. Ni uns ni altres haurien de ser tant “curt-terministes”.

A ningú no se li escapa que l’esdevenir financer dela UnióEuropeaestà marcat pels interessos dels alemanys. No hi ha més que veure com la senyora Merkel apareix com la representant màxima dels interessos europeus, especialment en el cas de la crisi grega, malgrat que només l’han votada els ciutadans alemanys. És per això que les decisions del Banc Central Europeu han vingut marcades pels interessos germànics. Els alemanys tenen una al·lèrgia endèmica a la inflació després de la mala experiència dels inicis dels anys 20 del segle passat en què, degut a la hiperinflació, els bitllets de marcs alemanys no servien absolutament per a res. Va arribar un extrem que per comprar una barra de pa s’havia d’anar amb una maleta plena de bitllets. Els preus dels productes pujaven hora rere hora i la gent ja no volia diners: volia cobrar en espècie. Aquesta experiència traumàtica va calar molt a fons en la societat alemanya i en la seva moral col·lectiva, per això tot el que soni avui a inflació els hi posa els pèls de punta.

Però, casi un segle després les coses són, afortunadament, diferents. Ara és bona una baixada de tipus perquè fa l’accés al crèdit més assequible, que és el que es necessita per dinamitzar el consum. Si no incentivem el consum, no hi haurà recuperació econòmica. Per a mi aquesta és la clau. Per tant, l’objectiu de contenir la inflació ha de ser secundari. Algú pensarà que la pujada de preus por provocar únicament il·lusió monetària. Es a dir, que sembli que tenim més diners quan, en realitat, només tenim més bitllets per a comprar el mateix que abans. Però, què voleu que us digui, il·lusió és justament el que necessitem en aquests moments per tal d’alegrar les expectatives i que no siguem tots tan porucs a l’hora de consumir. Fora bo no penalitzar el consum amb mesures fiscals com ara amb pujades d’IVA o primar l’estalvi amb rebaixes fiscals al capital o pujades del tipus d’interès. Com va dir Johann Cruyff en el seu dia: “el dinero tiene que estar en el campo, no en el banco”.

<a href=”https://twitter.com/share” data-count=”vertical” data-via=”xaviermartinezg” data-lang=”es”>Tweet</a><script type=”text/javascript” src=”//platform.twitter.com/widgets.js”></script>

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s