Ave Maria Puríssima

Em fa molta ràbia haver d’escriure sobre qüestions negatives. El que necessita la nostra societat en aquests moments són missatges positius, d’esperança i d’il·lusió. Llàstima que els nostres governants s’estestin en lo contrari.

L’enèssima retallada dels treballadors que depènen dels pressupostos de la Generalitat ha estat la darrera envestida del Govern dels millors. Els treballadors públics venen d’una retallada acumulada del 23% en els darrers anys a la que hem de sumar les pèrdues dels complements de productivitat, del fons d’acció social, de l’aportació al pla de pensions, dels mísers tickets restaurant (5 euros setmanals que, com tots saben, donen per a grans menús) i que, totes juntes, comporten retallades que ja superen més del 30% del poder adquisitiu. A més, en el cas del personal interí cal sumar-hi la retallada d’un 15% addicional. Així, ens trobem amb persones que amb un salari brut de 947 euros no els hi arriba ni per comprar-se el menjar. Feina fixa, diuen, sí, pero sense un salari digne.

S’ha de ser d’una pasta especial per a estar cobrant un sou d’alt càrrec que supera els 100.000 euros anuals i anunciar sense que li tremoli la veu una nova retallada a treballadors mileuristes. I, a més, fer-ho en una mesa de negociació amb els sindicats al mateix temps que, per llei, es suprimeixen tots els acords i pactes sindicals. Per a què fan veure que negocien si pensen fer igualment els que els hi doni la gana? On queda l’estat de dret? I la decència? Si la reforma laboral ha escandalitzat a molts, el que es viu al sector públic és un autèntic estat d’execpció dels drets laborals.

És una llàstima que tinguem un govern que no hi creu en els serveis públics catalans sinó en els serveis privats catalans. A més, es fa acompanyar d’un partit polític que, no només tampoc no creu en els serveis públics sinó ni tant sols en Catalunya. Així ens va. Com sempre, els treballadors catalans rebent per partida doble: dels d’aquí i dels d’allà.

Al Govern se li ha proposat com a mesura alternativa eliminar tots els càrrecs de confiança. Si demà mateix desapareixessin els 201 càrrecs de confiança els contribuents no els trobarien a faltar. Si el partit en el Govern necessita assessors polítics que se’ls paguin ells mateixos, així no els hauríem de pagar entre tots. No n’han volgut saber res, d’aquesta proposta d’estalvi. Tampoc no n’han volgut sentir ni parlar d’establir un salari màxim de 5.000 euros mensuals al sector públic.

Podrien fixar-se en el bisbe de Solsona que ha decidit rebaixar-se el sou un 25% i que ara guanyarà 900 euros. Que prengui exemple la democristiana vicepresidenta Ortega i resta d’alts càrrecs del Govern i que renunciïn de forma tant generosa i caritativa com ha fet el bisbe. Així es guanyaran el nostre respecte i ens convenceran que la seva vocació és de veritable servei públic.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s