Espanyol

Fa molts anys, l’expresident Pujol va dir que, per cada nen que li portessin que no parlés castellà ell podria aportar cent que no parlessin català. La cosa, crec, no ha variat gaire des d’aleshores: més aviat al contrari.

L’estat espanyol cau, molt sovint, en contradiccions. Qualifica de nacionalistes als qui no comparteixen la seva visió de l’Estat (espanyol) mentre que ells s’arroguen en els únics titulars de la selección nacional, l’himne nacional, la policia nacional, les carreteres nacionals, i un llarg etcétera, de nacionals.

Amb els idiomes els passa alguna cosa semblant. D’una banda, consideren Catalunya com a part d’una Espanya fonamentada en la “indissoluble unitat de la Nació” segons diu la Constitució espanyola. A més, reconeixen el català com a cooficial d’acord amb l’Estatut d’autonomia, admetent que les “diferents modalitats lingüístiques és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”, segons l’article tercer de la Carta Magna. Però, d’altra banda, tot el que no soni a castellà els sembla sospitós i antiespanyol.

En què quedem? Catalunya, la seva cultura i la seva llengua, formen part de la cultura espanyola, segons el seu criteri? Sí o no? Que s’aclareixin, si us plau!. Si tant defensen que Catalunya forma part de la “indissoluble unitat de la Nació” ho serà amb la seva llengua catalana que, des del seu punt de vista, ha de ser tant espanyola com el castellà. Aleshores, on estaria el problema que a l’escola es fes servir una llengua espanyola (català) com a vehicular?

Em direu que els pares tenen dret a escollir la llengua vehicular. Suposem que aquest fos el criteri bo. Què passaria si el féssim extensiu de veritat? Poden escollir els pares i mares valencians a educar els seus fills en català (o valencià, si voleu)? No estem parlant de tres famílies, com és aquest el cas que ha debatut el TSJC, sinó de milers de famílies valencianes a les quals se’ls nega el dret a educar els seus fills en la llengua oficial del seu territori. És que València i la seva cultura no formen part, segons ells, de la “Nación española”? Doncs també han de tenir dret a educar els seus fills en la seva llengua, el valencià. Poden els pares catalans que viuen a la resta de l’Estat triar la llengua vehicular de l’educació dels seus fills? No. Però, a més, si ho portessim a l’extrem, no tindrien dret també els fills dels pakistanesos catalans a què els seus fills rebessin l’educació en urdú? I els italians? I els magrebins? I els xinesos?

Per donar compliment de la sentència per aquestes tres famílies (o les que, a partir d’ara, ho demanin) jo aniria preparant una líniea educativa en una escola del barri de La Mina de Barcelona per a qui demani l’educació exclusiva en castellà, així, de pas, facilitaríem la integració social dels nens i nenes del barri.

Ja aniria sent hora d’aclarir de veritat les coses. Si per espanyol entenen únicament el castellà, és evident que reconeixen que el català no és espanyol. Crec que molts ens hi podríem posar d’acord. Però aleshores quedaria meridianament clar que ni Catalunya ni el català, segons la seva justícia, formen part de la cultura espanyola.

Advertisements

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s