Cultura de l’esforç

Estic una mica fart de sentir parlar als polítics sobre els emprenedors. Com tantes altres paraules, aquesta s’ha tornat buida de significat real pel desgast del seu mal ús. Qui empren alguna cosa és una persona amb prou iniciativa i coratge per tirar endavant una empresa (entesa en els seu sentit ampli) malgrat les adversitats. Seria lògic pensar que, qui se’n sortís d’aquesta iniciativa tindria, més enllà del reconeixement social, la compensació econòmica adient. Nogensmenys, la realitat no sempre s’ajusta als guions amb final feliç de Disney i, malgrat la sobreactuació de la classe política quan entonen paraules com “emprenedor”, aquests no reben el tracte que mereixen per part dels poders públics.

Deixeu-me aclarir abans de tot que jo em considero socialdemòcrata (per si algú a aquestes alçades no s’havia adonat) i, en conseqüència, un defensor dels serveis públics. Dit això, opino que és un error establir un co-pagament sanitari per a les persones que acreditin una elevada renda. A veure: es passen el dia dient-nos que és molt important la formació, que és molt important tenir esperit emprenedor, que cal apostar per la cultura de l’esforç i abandonar la cultura del “pelotazo”. No veig que les decisions de la classe política siguin coherents amb aquest plantejament. Una persona que després de molts esforços i sacrificis se’n surt acosegueix una bona posició econòmica, la farem tributar al 52% de tipus marginal de l’IRPF. Em podreu dir que hem de mantenir uns serveis públics exemplars i tots hem d’aportar en funció de la nostra riquesa. Efectivament. Però, si hores d’ara algú encara creu que tenim el millor sistema educatiu i el millor sistema sanitari del món es que també es va creure allò de que teníem les millors entitats financeres del món. La realitat, però és una altra. Si el nostre emprenedor tingués un problema sanitari urgent i l’haguessin d’operar i no volgués patir una llista d’espera angoixant, per molts impostos que pagui, haurà d’anar a la sanitat privada i tornar a pagar. Si, a més, vol que els seus fills rebin una educació a l’alçada del món competitiu en què vivim, haurà de tornar a pagar de la seva butxaca.

Vosaltres em direu que si guanya molts diners és just que hagi de pagar molts en impostos. Efectivament, per això està el sistema tributari. Penseu que, mentre algú que treballant guanyi 300.000 euros anuals haurà de pagar més de la meitat a Hisenda, un altre que rep una herència de 6.000.000 d’euros, amb la darrera reducció de l’impost de successions, quasi no pagarà res i, si amb aquests diners compra (posem per cas) Bons de la Generalitat que es paguen al 5%, obtindria uns beneficis de 300.000 euros anuals, exactament el mateix que el nostre emprenedor després de molts anys d’esforços i de moltes jornades interminables de feina. En aquesta cas, pagarà a un tipus màxim del 27%. És a dir, qui treballa i s’esforça paga el doble que el que viu de renda sense fer res.

El tractament tributari que se li dispensa a algú que triomfa a base de treballar no té ni punt de comparació amb algú amb la mateixa renda però obtinguda per altres mitjans, generin o no riquesa. Aquesta és la cultura de l’esforç que, de veritat, fomenten els nostres governants.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s