Indignar-se

“To serve and to protect” és el lema que es pot llegir molt sovint a les portes dels cotxes patrulla a les pel·lícules nord-americanes. Aquesta divisa representa la missió primordial de les forces i cossos de seguretat: aquí i en els Estats Units d’Amèrica. A la ficció cinematogràfica aquest lema no sempre es compleix i, de vegades, a la realitat tampoc.

Em ve al cas aquesta reflexió al veure, un cop més, les imatges de crema de contenidors i locals a la manifestació de la vaga general a Barcelona. És evident que quan hi ha multituts inevitablement sorgeix l’energúmen de torn que, camuflat en l’anonimat de la massa, aprofita per deixar anar els seus instints primitius alliberant la ràbia continguda contra tot el que se li posi pel davant. Però, aquest cop, l’explicació va molt més enllà d’una reacció individual i espontània. En primer lloc, la policia ha fallat en la seva missió. Entenc que pugui aparèixer una persona incontrolada i cremi un contenidor, llanci una pedrada o robi un pernil a El Corte Inglés. Són casos aïllats que no sempre poden ser evitats per les forces de seguretat. Però el que va passar l’altra dia no va ser la crema d’un contenidor sinó de tres cents, a més d’un Starbucks. Que consti que a mi no m’agrada el cafè que fan, però això no justifica que se l’hagi de calar foc, ni aplaudir mentre ho fan, o treure’n fotos o, simplement mirar-s’ho sense fer res. Em preocupa que la policia no actués. Alguna cosa no s’ha fet bé. Ara pot sortir el Conseller d’Interior, l’Alcalde (i el Papa de Roma si cal) demanant un canvi en la legislació penal. En realitat això no és més que una cortina de fum per amagar la realitat: els poder públics han estat incapaços de garantir la integritat dels béns públics i dels béns privats al centre de la capital del país (no en un lloc recòndit) i en hora punta, en plena manifestació, on es sabia que podien passar coses.

Si jo fos el propietari de l’Starbucks (o de qualsevol altre de les múltiples botigues atacades) estaria molt emprenyat amb l’energúmen, però també amb els poders públics que han estat incapaços de protegir el seu digne negoci, i em preguntaria de què em serveix pagar impostos. Ho estic jo, que no tinc cap negoci però sí pago impostos i veig com cremen el mobiliari urbà que paguem entre tots! (entre tots els que paguem impostos, haig d’aclarir).

Limitar-se a reclamar mesures penals és desviar l’atenció d’un mal funcionament dels serveis públics i, alhora, ens impedeix analitzar les causes de la violència. No estem davant d’individus aïllats, impredictibles. Estem davant de violència organitzada. Jo seria especialment dur amb aquests energúmens, no ja pels danys causats sinó per l’estultícia de creure que cremant contenidors i botigues aconseguiran canviar alguna cosa. Com ja va passar amb el col•lectiu d’indignats que van acampar a la Plaça de Catalunya demostren una incapacitat absoluta de traduir en propostes constructives i exitoses les seves alternatives socials. S’equivoquen d’enemic, s’equivoquen en les maneres i ho pagarem tots, no ja de les nostres butxaques, sinó amb retallades, ara, sobre les nostres llibertats.

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

1 thought on “Indignar-se”

  1. 2 coses:
    El col.lectiu 15M sí q va fer propostes constructives , una altra cosa és q es puguin tirar endavant, evidentment no és a les seves mans.
    El q faci una colla d’energúmens no desacredita l’èxit d’una manifestació massiva en contra de les polítiques de tissorada dels governs espanyols i català.
    Salut //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s