L’impost dels malalts

ImagenUn medicament que val 0,31 cèntims, per obra i gràcia de l’euro per recepta, passa a costar 1,31 euros, és a dir, un 322 per cent més car. Algú em podrà dir, home, un euro tampoc és per a tant. Ja, però tenint en compte que es tracta d’un medicament crònic que haig de comprar cada 28 dies fins que em mori sembla excessiu. I què voleu que us digui, una taxa del 322 per cent sobre un producte essencial em sembla desproporcionat i abusiu.

 Li diuen copagament, ja veus quina barra. Jo ja pago una barbaritat en seguretat social. A més, em pago una mútua privada que ajuda a descongestionar la sanitat pública. I no només això, com a treballador de la Generalitat ja m’han retallat l’equivalent al 28% del meu poder adquisitiu en els darrers tres anys per a fer front, representa, a despeses socials com aquesta. Per tant, crec que ja he pagat prou. No crec que malalts crònics haguem de veure’ns especialment penalitzats, com tampoc crec que els meus pares, jubilats i dependents, hagin de pagar ara un euro per recepta, ni que un aturat de llarga duració amb una malaltia crònica hagi de pagar també el maleït euro mentre les grans fortunes reben el premi de la Generalitat de no pagar el 99% de  la quota de l’impost sobre successions.

 La farmacèutica es va posar una mica nerviosa quan li vaig dir que no volia pagar l’euro per recepta. Em va dir, un moment, i se’n va anar cap a dins. Va sortir al cap d’una estona amb un parell de papers que va fer com que els llegia davant meu amb unes ulleres de prop d’aquelles que van agafades amb una corda al voltant del coll. Va dir-me que havia d’omplir un formulari i que, el següent cop ja ho podria tramitar. Vaig dir-li que era ara que no volia pagar l’euro no el següent cop. Ella va dir que ja havia facturat el medicament i que li hauria d’haver dit abans. Així que li vaig dir que no calia que me’l cobrés perquè no el volia. Li vaig tornar i em va anul·lar la factura. Aleshores vaig tornar a demanat el medicament però amb l’advertiment que no volia pagar l’euro. Va dir que d’acord però que li havia de donar una fotocòpia del DNI. Jo li vaig dir que (amb tots els respectes) qui era ella per a demanar-me una fotocòpia del meu DNI. Entenc que m’ho pugui demanar una Administració pública però una farmacèutica … Ni tant sols va acceptar fer-se ella mateixa la fotocòpia. Em va dir que si no pagava l’euro per recepta no em podia vendre el medicament.

 Els farmacèutics no són agents tributaris per tant crec que el Col·legi de Farmacèutics s’hauria de plantar i vendre els medicament encara que el pacient no vulgui pagar aquest impost. Si a l’impost de successions l’hi deien despectivament “l’impost de la mort” amb més motiu a l’euro per recepta el podem batejar com a  “l’impost dels malalts”.

Advertisements

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s