Un nou pacte fiscal

Imatge“Lo siento, no volverà a suceder”, “no tornaré a beure mai més” o “xupa xupa que t’aviso” són les típiques frases que es diuen en determinats moments i que tots sabem que no es compliran mai. Un pacte fiscal amb l’Estat espanyol jo el situo dintre d’aquesta categoria de proclames.

De fet, de pactes fiscals amb l’Estat ja en portem uns sis models diferents des de l’inici del model autonòmic. Cada cop que s’ha aprovat un model nou s’han lloat les seves meravelles i el gran pas que representava sobre el model anterior. Un cop esgotat un model, es diuen pestes dels qui ho van aprovar, de la seva manca d’ambició i de capacitat de negociació i s’intenta convèncer tothom que el nou model resultarà molt beneficiós per a Catalunya en el futur immediat. Han estat tots ells models de finançament pactats amb l’Estat per la qual cosa podem dir que eren tots ells pactes fiscals. Per què aquest cop hauria de ser diferent? Per què aquest cop ens hem de creure que a la setena anirà la vençuda?

Haig d’admetre que aquesta vegada les circumstàncies són ben diferents dels casos anteriors. Ara comptem amb una Sentència del Tribunal Constitucional que ens ha posat els punts sobre les is. Ara ja sabem, que no s’admet la bilateralitat. Ara sabem que els acords no vinculen a pressupostos de l’Estat futurs ja que el Congreso de los Diputados és sobirà per a decidir cada any què posa o deixa de posar en els seus Presupuestos Generales del Estado. Ara sabem, també, que de nació no hi ha més que una, que és l’espanyola. Tot això i més ho va deixar en negre sobre blanc el Tribunal de marres. I allò que ha sentenciat aquest tribunal no ens ho podem saltar els humans per molts pactes i per molta bona voluntat que li vulguem posar els catalans (a la resta de l’Estat ja sabem quina voluntat tenen al respecte).

Però, hi ha una altra circumstància determinant: hi ha una majoria social en favor de la independència. Sí clar, des del partit al Govern de la Generalitat diuen que la majoria en favor del pacte fiscal és superior. Lògicament, si ara preguntem quin és el consens a favor de les seleccions esportives catalanes també sortirà força elevat, però això és confondre els objectius. Tinguem clar que tant si es volen seleccions catalanes, com si es vol el CAT a les matrícules, parlar català a Europa, infraestructures gestionades des d’aquí, o un finançament a l’alçada dels impostos que paguem els catalans, etc, etc, el que s’ha de fer no és negociar-ho amb l’Estat espanyol (que lògicament s’hi negarà) ja que això comporta assumir la superioritat de l’Estat al que es formula la petició. En el fons, la reclamació d’un pacte fiscal (com la resta de reivindicacions) són reivindicacions unionistes, no sobiranistes,  ja que assumeixen l’actual relació de submissió de Catalunya a l’Estat espanyol. Si realment volen aconseguir aquests objectius el que cal és proclamar el nostre propi Estat, la qual cosa ens permetrà, d’una vegada, deixar de pidolar a qui ens espolia.

Anuncis

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s