El divorci

El divorci, la separació d’una parella amb la que fa anys que es conviu és una situació traumàtica que tots hem viscut, sinó en primera persona, sí en algú molt proper. Us explicaré el cas d’una estimada amiga meva que fa anys que viu amb la seva parella. El problema és que la seva parella la maltracta. Ella, però, sempre ha cregut que és possible l’enteniment malgrat provenir de cultures diferents. Tot i que és ella qui aporta més diners a la casa, a la pràctica, no té dret a decidir res, ni tant sols el color de les cortines del menjador. Ell es gasta els diners de tots dos en coses inútils, sense pensar en el benestar de familia ni en el futur dels seus fills. Fins i tot vol imposar la llengua en què han d’educar els fills. A més, ell és un ludòpata sense remei i ha endeutat el patrimoni familiar fins a límits insostenibles. Ja ni els bancs li presten els diners tot i que ell jura que mai més tornarà a jugar. Però no és cert. Ja són molts anys de promeses incompletes. Ella, per la seva banda, s’ha hagut de malvendre fins i tot les joies de la seva mare en una d’aquestes botigues que hi ha ara de “compro or”, tot per poder pagar el menjar dels fills.

Víctima d’una mena de síndrome d’Estocolm, ella fins ara era incapaç de veure la realitat. Pensava que el podria fer canviar i per això ho va intentar tot. Passats els anys, per fi ha fet cas del que li dèiem els amics que ens l’estimàvem de veritat. Fa uns dies li va dir que ja havia arribat l’hora de separar-se. Ell, incrèdul, va reaccionar com reaccionen les parelles possessives en aquest casos: “sense mi no serás res”, li va etzibar. “No et voldrà nigú”. “Qui et penses que et mandindrà?”. Ella, però, tot i haver-li dit ja que es vol separar, no ha marxat encara de casa. A dia d’avui viuen junts sota el mateix sostre. Jo li he dit que de moment es busqui un pis, que no tingui por, que amb el que ella guanya treballant té de sobres per pagar-se’l, per posar els mobles nous i per pagar l’educació dels fills. Però ella diu que el pis és de tots dos i que l’hauran de repartir. El problema és que ell l’ha hipotecat. A més li diu que es vol quedar ell amb tot pis mentre pretèn que ella pagui la meitat dels deutes. Jo li dic que si ell es vol quedar amb el pis, que es quedi també amb els deutes. Ella no tindrà problemes de demanar un préstec al banc perquè és una persona solvent. Però té por de la llibertat. Són molts anys de dependència i l’espanta emancipar-se i quedar-se sola. No ha de témer res. Segur que trobarà bons amics que l’entendran i que no voldran anul•lar la seva personalitat.

Entre tant, la meva estimada amiga encara comparteix casa amb la seva futura ex-parella. Però està clar que des del moment en què li ha anunciat la seva intenció de separar-se les coses ja no tornaran a ser igual. Ell, sabent que ella marxarà, ja li està fent la vida impossible. Si pot, es gastarà els diners en una altra i li farà pagar els seus deutes pendents. El seu dia a dia es pot complicar moltíssim. Jo li aconsello que, ara que ell ja sap que marxarà, no ho allargui més perquè sinó pot patir molt ella i els seus fills. Com us podeu imaginar la meva estimada amiga es diu Catalunya.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s