Funcionaris d’un nou Estat

No ens enganyem. La campanya contra els funcionaris no està basada en l’enveja, encara que aquest sentiment sigui aprofitat per aquells que ataquen el funcionariat. La raó de fons no són motius emocionals, sinó més aviat motius racionals, fonamentats en interessos econòmics.

Certament a Catalunya hem tingut sempre una baixa tradició de funcionariat. I això ha estat així, entre altres coses, perquè hem viscut molts anys dins d’un Estat fortament centralitzat. Madrid sempre ha estat la ciutat dels funcionaris i Barcelona la dels comerciants. A dia d’avui, però, la Generalitat té assumides les competències en educació, sanitat, justícia, presons, seguretat, entre altres, de manera que els serveis públics més intensius en funcionaris es gestionen dels d’aquí. Tot i així, a casa nostra tenim la ràtio de funcionaris més baixa de l’Estat. Per exemple: a Badajoz hi ha un funcionari per cada 12 habitants i a Barcelona un per cada 25. A més, la càrrega fiscal que suportem els ciutadans de Catalunya és superior a la de l’Estat. En aquestes circumstàncies és evident que rebem uns serveis públics d’inferior qualitat i més cars que a altres llocs.

Davant la perspectiva de tenir un Estat propi tenim l’oportunitat de fer les coses millor i de forma més eficient i transparent. El primer pas per aconseguir l’eficiència és garantir una funció pública al servei de l’interès general. La tendència dels polítics (dels d’aquí i, sobretot, dels d’aquí) ha estat tradicionalment intentar instrumentalitzar l’Administració de manera que aquesta serveixi a un interès particular en comptes de servir l’interès públic.

La garantia del servei públic la donen, precisament, els funcionaris. Aquests han de ser triats amb criteris objectius d’acord amb els principis de mèrit i capacitat justament en garantia de la seva imparcialitat. Però aquesta imparcialitat incomoda els polítics i per això intenten que no es compleixin aquests principis. I de tècniques n’han trobat moltes. Us diré algunes.

El primer mecanisme és la contractació de personal “eventual”. Es tracta de persones d’assessorament polític amb unes retribucions fora dels paràmetres dels funcionaris. Lògicament són triats a dit entre els afins al partit en el Govern, sense necessitat de cap procediment objectiu. Als catalans ens costen cada any, només els 201 eventuals de la Generalitat, uns 13 milions d’euros. S’ha de prohibir la contractació d’aquest personal amb diner públic i demanar als polítics que, si volen assessors, o se’ls paguin ells o bé utilitzin els serveis dels funcionaris públics.

El segon mecanisme és l’abús en el nomenament de càrrecs de comandament entre els funcionaris mitjançant el sistema de “lliure designació”. El procediment normal hauria de ser el de concurs, de manera que de forma objectiva es triïn als més capacitats per ocupar els llocs més rellevants dintre del funcionariat. A la pràctica, però, es fa servir el procediment de la “lliure designació” per tal de col•locar a dit a funcionaris de “confiança”. Això genera justament el contrari del que predica, és a dir, desconfiança. Amb aquesta pràctica s’ha aconseguit contaminar el funcionariat amb personal polític (el contrari del que hauria de ser) així com dinamitar qualsevol ombra de carrera administrativa amb la conseqüent desmotivació del personal.

El tercer mecanisme és la contractació de personal interí i la seva perpetuació en el temps per manca de convocatòria d’oposicions. Aquest personal que no sempre ha accedit seguint procediments objectius suposa una massa de treballadors en precari obligats a fer el que en cada moment se li digui. És imprescindible l’obligatorietat de convocatòria anual de totes les places temporals així com la limitació de la durada dels contractes temporals.

El quart mecanisme són les externalitzacions. Es tracta de contractar alguna empresa “amiga” part dels serveis que d’ordinari poden fer perfectament els funcionaris de carrera. L’excusa és l’eficiència però el resultat sempre acaba sent un pitjor servei a un cost més elevat perquè aleshores l’objectiu passa a ser obtenir un benefici econòmic en comptes d’una bona prestació de servei al ciutadà.

Com veieu, aquestes són només algunes de les coses que hauríem d’evitar en la funció pública d’un nou Estat. Però si creguéssim de veritat en una funció pública al servei de l’interès general, i amb cultura de l’austeritat com prediquen els governants, implantaríem des de ja mateix la proposta que va fer la UGT: establir un salari màxim de 5.000 euros mensuals per qualsevol que cobri dels pressupostos públics. Però, a qui no interessa aquestes propostes? Als polítics us asseguro que no.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s