Polítics malpagats

He escoltat últimament tertulians als mitjans de comunicació, aquests opinadors que saben de tot i de res, defensant la conveniència d’incrementar els salaris dels polítics. Una de les justificacions que donen és que, si volem els millors per gestionar els serveis públics que paguem amb els nostres impostos hem d’estar disposats a pagar un preu alt. Un d’ells va dir literalment que “si no volem choped, si el que volem es jabugo, haurem d’estar disposats a pagar car.” Però, el que no té en compte el nostre tertulià és que el que acostuma a passar és que ens donen xoriço a preu de trufa blanca.

En un país amb 6 milions d’aturats (encara que el president de la patronal negui la xifra), amb una força laboral amb la formació més alta que mai hem tingut, dir que s’ha de pagar més per tenir bons professionals és un insult.

D’una banda, si fitxem algú de la “privada” per a gestionar serveis públics en bona lògica serà algú relacionat amb el sector. En aquest cas, com garantim que no hi hagi conflicte d’interessos entre l’empresa privada i els serveis públics? Apareix el famós tema de les “portes giratòries” que tants problemes de corrupció comporta.

D’altra banda, convé que reflexionem sobre si el fet de pagar sous elevats als directius és garantia d’un bon resultat a la vista dels sous pagats als directius del sector financer.

Home, jo francament trobo a faltar que s’apliqui aquest argument a tots els treballadors del sector públic. Perquè si no estem aplicant una doble vara de mesurar. O és que no ens mereixem també jabugo quan parlem de la resta de professionals del sector públic?. O és que els docents, metges, policies, bombers, tècnics, inspectors, administratius, etc, no els paguem també amb els nostres impostos? No tenim dret a què siguin també els millors?

Però la traca final la van posar la setmana passada els srs. Duran i Trias quan van associar els baixos salaris dels polítics als casos de corrupció. Si, veritablement ambdós pensen que estan mal pagats, ja saben que ningú no els obliga a sacrificar-se per la cosa pública. Al carrer segur que hi ha 50 persones disposats a fer la seva feina per aquest sou. Per tant, se’n poden anar quan vulguin. Més d’un els agrairem.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s