Qatarlunya

Aquesta setmana, el FC Barcelona ha presentat les seves noves samarretes al MH President de de Catalunya al pati dels tarongers del Palau de la Generalitat. Aquest acte ha tingut la seva especial rellevància pel fet que la segona equipació del primer equip de futbol lluu la senyera. A molts els semblarà que és un petit pas pel país però un gran pas pel FC Barcelona. De fet, molts equips en porten la senyera. Sense sortir de Barcelona, el Sant Andreu mateix la porta com a primera equipació de tota la vida. Una mica més al sud, el València FC també ha portat la senyera algunes temporades com a segona samarreta.
Fins a data d’avui, la segona indumentària del Barça ha estat pensada any rere any per perdre partits ja que el seu disseny minava la moral de qualsevol que l’hagués de portar. Només salvaria la taronja i groga de la temporada passada, tot i que el Song em recordava un cola-jet quan la portava posada. Per tant, i des d’un punt de vista estètic hem de donar la benvinguda al nou disseny alternatiu blaugrana.
Però, com deia, no es tracta només d’un nou disseny sinó d’una declaració de principis. El Barça reivindica la catalanitat en un moment en què el país s’està reivindicant a sí mateix. A més, coincideix amb els tres-cents anys del 1714 que va culminar amb el setge a la capital catalana. És curiós aquest retorn a les arrels del país quan, precisament, el club va ser fundat per un grup d’estrangers. De fet, l’origen mateix dels colors del Barça és incert. Són moltes les teories sobre l’origen dels colors blau-granes. Les podem consultar totes elles tant a El Mundo Deportivo del 2008, com al llibre “De portes endins” de Lluís Sanz o a la Vikipèdia. Unes parlen que els colors són els del FC Basilea; altres del FC Excelsior d’on era atleta el Joan Gamper; altres que era el color del cantó Suís de Zuric barrejat amb el vermell de la bandera Suïssa; altres atribueixen l’origen al club de rugbi anglès Merchant Taylor, d’on era el president Arthur Witty, i altres, el situen en la mare dels germans Comalada, jugadors del Barça, la qual va teixir unes faixes blaves i altres vermelles per a distingir els que jugaven en diferents equips al carrer.
Però a mi la teoria que més m’agrada és la que explica que en Joan Gamper, fundador del Barça, davant de la polèmica entre els socis anglesos i suïssos del club per triar el color de la samarreta, es va inspirar en un llapis comptable d’aquells de dos colors: d’una banda escrivia en vermell (per anotar els abonaments) i per l’altre, blau (per anotar els càrrecs). M’agrada aquest origen dels colors blaugrana perquè demostra que aquests són el veritable color del diner. Cóm si no s’explicaria que el dit de l’escultura de Cristòfol Colom apuntés premonitòriament cap a Qatar? Assenyala la font de finançament que suposa la venda per publicitat de la samarreta a una aerolínia de l’emirat àrab.
És, per tant, el color del diner el que explica que Colom sigui del Barça i no del Sant Andreu o de l’Espanyol. Qui sap si el futur de Catalunya no passa per ser un territori dependent d’un emirat àrab, en comptes d’un regne castellà. Mai se sap quins companys de viatge ens esperen.
Entre tant, jo espero que arribi la temporada en què el Barça s’atreveixi a lluir, encara que sigui com a segona equipació, la samarreta amb l’estelada. I, ja posats, patrocinada per Bonpreu o qualsevol altra marca catalana, encara que sigui a risc que Cristòfol Colom es torni a fer del genovès equip de la Sampdòria.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s