Caixa de resistència.

En l’àmbit del sindicalisme és ben coneguda la figura de la caixa de resistència. La idea és compensar el salari perdut dels treballadors en vaga mitjançant un fons que prèviament s’ha nodrit d’aportacions de tots ells. D’aquesta forma, tothom pot exercir el dret a vaga (indefinida, si cal) sense morir-se de gana. L’últim exemple l’hem viscut amb el personal docent a les Illes Balears, on la caixa de resistència ha rebut aportacions solidàries de tota la societat.
M’ha vingut al cap aquesta idea mentre reflexionava sobre les conseqüències de què el ministre Montoro decidís tallar el finançament que la Generalitat de Catalunya rep a través del Fons de Liquiditat Autonòmic, més conegut com a FLA. Atès els moments polítics que vivim, i atesa la deriva bel•ligerant contra l’exercici del dret a l’autodeterminació a Catalunya, juntament amb la política recentralitzadora del govern del PP, em fa pensar que, efectivament, qualsevol dia el Govern de l’Estat ofegarà financerament i definitiva a la Generalitat. Quan aquest dia arribi (que arribarà tard o d’hora) la Generalitat haurà de buscar recursos on sigui per tal de pagar, encara que sigui, la nòmina de 200.000 treballadors públics a Catalunya. I no només això: haurà de fer front al pagament de tots els seus proveïdors, que podran esperar una mica més que els treballadors, però no gaire més.

Tot i que el Govern espanyol no executi l’ofec financer esperat, és més que probable que, al dia següent de proclamar la independència, la Generalitat deixi de percebre finançament del FLA i s’hagi de buscar recursos immediats en tant no recapti tots els impostos dels ciutadans de Catalunya. Una via és cercar complicitat internacional, o bé a través del FMI, o Banc Mundial o d’un tercer país disposat a confiar en la futura solvència financera de Catalunya i que estigui disposat a concedir un préstec per afrontar les primeres despeses de l’Estat català. Estem parlant de l’ordre de més de 2.000 milions d’euros cada més. I això només la Generalitat. L’Administració local i els serveis que actualment presta l’Estat a Catalunya també haurien de continuar funcionant sense interrupció.

Davant la magnitud de l’empresa a afrontar, és evident que haurà d’haver una solució negociada sí o sí amb lo que quedi de l’Estat espanyol. La nostra moneda de canvi és el deute públic que, ara per ara, és tota del Reino de España. Sense acord, partim de deute públic zero que és una posició de molta solvència. Això és una avantatge a mig termini però a curt termini podem tenir el que s’entén com a “tensions de tresoreria” ja que no comptaríem amb res a la caixa. És per això que seria interessant posar en marxa, a banda de la complicitat internacional, una recapta voluntària d’impostos. Sí, ja sé que em fareu notar que les paraules “voluntària” i “impostos” posades a la mateixa frase formen un oxímoron. Es tractaria de crear una caixa de resistència per a tot el país. Les aportacions, enforma de bestreta, no serien a fons perdut sinó que computarien com a pagament a comte dels futurs impostos de l’Estat català. Seria la forma de crear, de pas, les noves relacions tributàries entre el futur Estat català i els contribuents de Catalunya.

Anuncis

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s