Albert Gonzalo: la mort d’un pintor.

No li perdonaré mai haver-se mort abans que pogués convidar-lo a dinar. L’última vegada que el vaig veure em va convidar ell, generós com era, i em va dir que ja el convidaria jo a la propera. Mai no podré agrair prou, però, a l’Ángeles Muntadas-Prim que facilités aquell dinar amb l’Albert en un restaurant del Born, a prop de casa seva.

Només tenia deu anys més que jo, tot i així l’Albert Gonzalo va ser el mestre més madur i savi que he tingut mai. Més enllà de les dinàmiques dels mercats de l’art, de les modes i les fames, l’Albert representa l’essència de l’artista, del pintor, que viu tota la seva existència en funció de la pintura. En un món mercantilitzat, materialista, en una societat marcada per l’aparença, un artista, l’Albert Gonzalo, nedava a contracorrent. Però us dic una cosa: no crec que l’importés el més mínim. La seva obra, la seva personalitat, no transitava pel món de les aparences, de la superfície, sinó que circulava pel món seu interior que és el de la mística. La seva pintura és la representació material d’un món íntim expressat de forma poètica i sensible. Per aquest motiu la seva obra no es pot entendre deslligada de les seves experiències vitals que han estat per ell el combustible de la creativitat. La seva passió era viatjar, especialment, a l’orient. El seu coneixement i respecte per les cultures orientals era extraordinari. No només ha mort un pintor, ens ha deixat també un erudit.

Era cap a finals dels anys 80 quan ens vam conèixer. Jo no era més que un estudiant de Belles Arts i ell estava en plena efervescència com artista. Tot i així crec poder dir que vàrem teixir complicitats personals que van anar més enllà de la relació mestre-alumne. Recordo haver assistit a una concorregudíssima inauguració d’una exposició seva a la desapareguda Sala Gaspar al carrer Consell de Cent. Obres immenses, en una galeria també immensa. Al mateix moment, i de forma insòlita, inaugurava també una altra exposició, a la galeria Àmbit, just a l’altra vorera del carrer. Barcelona vivia aleshores un ambient artístic i creatiu explosiu en el qual l’Albert va tenir un paper protagonista, juntament amb molts altres artistes. La diferència és que l’Albert Gonzalo i la seva obra no són producte d’un temps i d’un lloc, sinó que són intemporals, eternes.

Em fa l’efecte que a cada obra, efectivament, anava deixant una mica de sí mateix. Només així s’explica que cada cop estigués més prim, més consumit físicament. Al final, el seu cos no va poder contenir l’artista i aquest agost el va abandonar definitivament. Ens queda, però, la seva obra que és la seva vida. Espero que com a societat siguem capaços de guardar l’obra de l’Albert Gonzalo en el lloc d’honor que es mereix en la nostra història de l’art.

(Publicat a l’Ara el dia 23.8.2014)

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s