Pedres sobre la pròpia teulada.

El conseller Mas-Colell ha reconegut avui la injustícia que representa el fet que els treballadors de la Generalitat siguin els únics de tot l’Estat que han vist desaparèixer l’equivalent a una mensualitat del seu salari durant els darrers tres anys. No garanteix, però, que el 2015 es normalitzi la situació. Ho fia tot, segons diu, al fet que arribin les transferències suficients des de Madrid. Estem apanyats!

Sentint això un es pregunta per què, precisament, els salaris dels treballadors es fan dependre de les transferències de Madrid i no d’altres partides? Si observem què passa en l’àmbit civil ens adonem que, en el cas d’embargament dels béns d’una empresa en fallida, els sous i salaris gaudeixen d’una protecció especial, essent pràcticament l’última partida objecte d’embargament. La Generalitat, però, ha optat per tractar els seus treballadors públics pitjor que uns morosos de deutes tributaris, embargant-los, en primer lloc, el salari.

Sempre he defensat que aquesta retallada salarial és un veritable impost sobre la nòmina dels treballadors públics, i per tant, des del meu punt de vista, il·legal per atemptar contra el principi d’igualtat. A més, tal com s’ha configurat, es tracta d’una autèntica confiscació salarial per finançar despesa pública. Però a banda d’això, retallar els salaris indiscriminadament va en contra de qualsevol política de recursos humans racional que pretengui lligar la productivitat de cada treballador amb la seva retribució. Desvincular els salaris de l’acompliment individual de la tasca feta pel treballador, com fa el Govern, va en la línia contrària a alllò que hauria de ser la reforma, modernització i racionalització dels recursos humans de l’Administració pública. Si, a sobre, es lliga aquesta retribució a la recaptació d’un impost sobre dipòsits bancaris, el deliri en la gestió salarial assoleix cotes psicodèliques.

Per si tots aquests arguments no fossin suficients, resulta que la política de retallades del poder adquisitiu de 250.000 treballadors catalans és una mala notícia per a la recuperació econòmica. Com li va dir Johann Cruyff a Josep Lluís Núñez: “El dinero debe estar en el campo, no en el banco”. De manera que per a la recuperació econòmica és imprescindible augmentar la capacitat de compra dels treballadors per tal d’incentivar la demanda interna i fer augmentar el PIB. Creieu-me: no hi ha risc d’inflació. Més aviat, el risc que tenim ara per ara és de deflació. I no patiu per la balança comercial. El que es gasten els treballadors va majoritàriament destinat a consum intern, per la qual cosa els primers beneficiats a casa nostra són la petita i mitjana empresa. De manera que una política econòmica correcta seria, no només pagar els treballadors pel que treballen (sense retallar pagues) sinó augmentar, si cal, les pagues extres a tres l’any. Al cap i a la fi a altres administracions les tenen i, fins on jo sé, són tant sector públic com la Generalitat mateixa.

Si el conseller Mas-Colell té sincera voluntat de pagar el 2015 la nòmina confiscada, cal que es posi, des de ja, a formalitzar l’assumpció de compromís ferm de reconeixement del deute amb els treballadors, encara que sigui amb condicionants. Altrament, aquestes manifestacions sonen, un cop més, a frivolitat.

(Publicat a La Vanguardia el 9.9.2014)

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s