Cims borrascosos.

Ja fa un temps que l’actual Govern de la Generalitat amb l’excusa de la crisi, de l’espoli fiscal i del deute deixat pel tripartit, està justificant la venda de patrimoni públic. Però, tot i sent certes les tres coses, no expliquen moltes de les decisions preses. Alguna cosa no deu rutllar del tot bé quan el deute acumulat ja triplica el que es va trobar el Govern de CiU al finalitzar el tripartit. Un sistema de finançament molt lligat al mercat immobiliari i la decisió de renunciar a quatre cents milions de recaptació anual amb les reiterades reformes de l’impost de successions tenen molt a veure també.

Els més de dos-cent mil treballadors dependents de la Generalitat han estat els més retallats i sacrificats del conjunt de l’estat espanyol. Tres anys amb una mensualitat menys, pèrdua d’ajuts socials, de cobertura de baixes de malaltia, de dies de vacances, de productivitat, reduccions de quinze per cent de sou i jornada addicional al personal interí, etc., els converteix en els campions de les retallades. Mentrestant, la Generalitat ha empenyorat totes les joies de l’avia. Les empreses públiques que donaven beneficis, incomprensiblement, han estat venudes. Recordem els casos de Tabasa i d’ATLL, amb decisions de resultat polèmic. Però no acaba aquí la cosa. Són molts els serveis públics que, cada cop, s’externalitzen més, des del sector sanitari, passant per la gestió tributària o el mateix control financer. Algun dia s’hauria de posar llum a totes aquestes decisions i posar de manifest en quina mesura ha pesat més la voluntat de beneficiar alguna empresa particular per sobre de l’interès públic.

Una altra conseqüència de la precarietat dels comptes públics ha estat la venda de tots els edificis titularitat de la Generalitat al centre de Barcelona per anar de lloguer (encara no se sap on) a la perifèria, possiblement a la Zona Franca. No s’entén que un únic Govern pugui prendre decisions tant transcendents i irreversibles sobre el patrimoni públic. No s’entén que, tot i tenir un contracte de lloguer per vint anys, es decideixi abandonar la seu central de l’Agència Tributària de Catalunya en favor d’una multinacional de la moda, i portar-la a un lloc ignot de la Zona Franca. Qualsevol dia es venen el Palau de la Generalitat als russos per fer un macrocasino o alguna cosa pitjor.

Suposo que tot això està justifica per la precària situació financera de la Generalitat. Però aleshores el que no acabo d’entendre és com és possible que el Govern decideixi comprar l’estació d’esquí deficitària de Boí Taüll per 8,3 milions d’euros. Amb aquesta la Generalitat ja en té sis estacions d’esquí: La Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter 2000. Aviat la Generalitat tindrà més estacions d’esquí de titularitat pública que Centres d’Atenció Primària. A aquest pas acabarem pagant els treballadors públics amb forfeits. Em fa l’efecte que hem confós les prioritats dels sector públic. I això res té a veure amb la situació financera de la Generalitat i sí de prioritats polítiques que no obeeixen a l’interès general sinó al particular.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s