La maledicció del balcó del Palau

Companys va ser el primer. Va proclamar l’Estat català des del balcó de la Generalitat un 6 d’octubre de 1934. Sis anys més tard, i també un mes d’octubre de l’any 1940, va ser afusellat al Fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc per les tropes franquistes. Posteriorment, i durant els llargs anys del franquisme, ningú no va gosar treure el cap al balcó de la Generalitat, per si de cas. No va ser fins trenta-set anys més tard que Josep Tarradellas, amb més pebrots que ningú, i també durant un mes d’octubre però de l’any 1977, va sortir al balcó del Palau de la Generalitat i va dir allò de “ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!”. Vuit anys més tard, el Rei Joan Carles I el va nomenar Marquès, la qual cosa només es pot interpretar que com una subtil venjança del tardo-franquisme contra un republicà. Potser aquest gest formava part del “atado y bien atado del dictador”, ves a saber.

Què podem dir de Jordi Pujol i Soley? Quantes vegades no l’haurem vist al balcó de la Generalitat dirigint-se al populatxo? Una de les més sonades va ser l’any 1984, després de les eleccions que va guanyar malgrat la querella que li van fer pel cas Banca Catalana. Aleshores va exclamar des del balcó a la gent que l’aclamava des de la Plaça Sant Jaume que el govern central havia fet una jugada indigna. No us puc dir com ha acabat perquè encara no ho sé. Només us puc dir que la seva biografia no està tenint un final precisament feliç.

Un dels insignes acompanyants de Pujol al balcó del Palau en aquells anys, va ser en Josep Lluís Núñez. No cal dir gaire més. Corria per la xarxa no fa gaire una foto en la qual es veia Núñez, Pujol i Stoichkov celebrant una de les poques victòries del FC Barcelona del nuñisme. Qui ens hagués dit aleshores que el que jugava menys brut de tots tres era el búlgar. Ja veieu, Núñez a Quatre Camins.

Zapatero no va sortir gaire al balcó de la Generalitat. Però crec que amb un cop va tenir suficient. Va ser al desembre de 2003. Aquella vegada el van acompanyar Maragall, Carod-Rovira i Saura. Cap d’ells està viu políticament parlant. Era l’època del “apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya.” I ja veieu on hem arribat.

No sé si serà per aquest motiu però, si hi penseu, a Artur Mas no se l’ha vist gaire pel balcó del Palau de la Generalitat. Jo crec que sap que corre una llegenda negra a qui agafa protagonisme des d’aquell balcó. I Junqueras? Estic convençut que, el dia que toqui, tampoc no sortirà al balcó. Sort que avui, per a fer proclames, ja tenim el Twitter.

(Publicat a La Vanguardia del 18.11.2014)

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s