La mà que gronxa el bressol.

La democràcia és aquell sistema polític que ens permet triar per votació les titelles que han de penjar dels fils que mou el poder econòmic. En el cas de Catalunya aquest fils, a més, passen també per Madrid.
Disposar dels instruments d’un Estat, segurament, no serà la solució al trencament d’aquests fils, però serà un pas més per a què aquests no siguin tants, ni tant rígids. Avui dia el marge de maniobra de la Generalitat és força minso. A banda de les restriccions imposades per la globalització de l’economia amb la conseqüent pèrdua de sobirania dels estats, a casa nostra estem encotillats per unes polítiques que, al no fer-les nosaltres, són fetes contra nosaltres. Ni les finances ni bona part de la capacitat legislativa està en mans de les institucions catalanes.

Molt sovint el poder econòmic català s’ha aliat amb el de Madrid intentant jugar les mateixes cartes. És el que avui dia coneixem com a “pont aeri”. El problema és que les cartes sempre han estat de baralla espanyola, ja sabeu: oros, copes, espases i bastos; i, a més, marcades. Això explica com alguns catalans han acabat malament per intentar jugar al mateix joc i, a sobre, voler guanyar. A mi personalment sempre m’ha agradat més la baralla francesa: piques, diamants, cors i trèvols. Trobo que són símbols una mica més dignes que els espanyols i, a més, pots comptar amb fins a dos comodins.

A hores d’ara el govern de Catalunya ja ha gastat un comodí. Va ser el 9N. Sembla ser que només li queda un i el pensa gastar el 27S. A aquestes alçades de la partida, desenganyeu-vos: ja no queden asos ni a les mànigues. A Espanya, entre tant, continuen guardant-se els oros per fer-los servir en el moment oportú de la partida. Jo, francament, fins ara només he vist bastos jugats des de Madrid. I des d’aquí, anem llençant cors per veure si així ens emportem la mà i, finalment, guanyem la partida. Quan més aviat entenguem, tant els d’aquí com els d’allà, que juguem a partides diferents, serà molt millor per tothom.

En definitiva, tenim dret a triar les nostres pròpies titelles i, arribats el cas, a exigir que, de tant en tant, aixequin un dit sense esperar que algú els estiri el fil. No és demanar tant.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s