L’estranya parella

Si us preguntessin quin partit va estar al capdavant de la Generalitat de Catalunya durant més anys al llarg del segle XX, no estic segur que tots ho encertéssiu. Si bé el record que tenim més fresc són els darrers vint anys que va Governar CiU, els quaranta-nou anteriors el partit que la va presidir va ser Esquerra Republicana de Catalunya.
Des de l’any 1931 que ERC va guanyar les eleccions, passant pels anys de la guerra, l’afusellament de Companys, els llargs anys de la Generalitat a l’exili amb Josep Irla, primer, i Tarradellas, després, la Generalitat va estar a càrrec d’Esquerra Republicana fins que, amb les primeres eleccions de 1980, els electors van preferir donar la seva confiança al partir de Jordi Pujol, relegant amb 14 diputats l’únic partit que en aquell moment defensava els valors republicans i el dret a l’autodeterminació. Eren altres temps. La societat despertava d’una llarga dictadura i el discurs republicà independentista sonava poc menys que anacrònic. En canvi, el pragmatisme pujolista (“Anem per feina”) va saber nedar en les tèrboles aigües del poder espanyol jugant, quan calia, amb les seves mateixes cartes. Ja veieu fins on ens ha portat aquell, diguem-ne, modus operandi.
Com al mite d’Èdip, el nou catalanisme pujolista va créixer a costa de sacrificar el seu pare polític, el vell sobiranisme republicà. Així, el nou partit nascut amb la transició espanyola va assumir confortablement l’etiqueta de “nacionalista” que venia a amagar l’antiga etiqueta “sobiranista” republicana. És sota aquesta perspectiva que cal entendre la davallada d’ERC en les eleccions del 1984, que va passar a tenir 5 diputats després que Heribert Barrera hagués pactat amb CiU.
Em direu que tot això és història. Però jo crec que els principals actors d’avui dia tenen aquests fets molt presents, encara que sigui en el seu subconscient. Un, per ser historiador. L’altre, per ser fill polític de Jordi Pujol. Actualment, ens trobem davant una nova cruïlla històrica en què els valors republicans i el dret a l’autodeterminació han passat a ser, novament, centrals en la nostra societat. Ha de ser molt difícil d’acceptar pels convergents (igual que va ser difícil d’acceptar per Èdip que s’havia casat amb sa mare) que tots aquests anys de govern han estat possibles gràcies al sacrifici dels republicans. Ara, un cop bona part de la societat ha canviat i s’ha tornat desacomplexadament independentista, els vells valors republicans han ressorgit, i ERC està en clara disposició de tornar a recuperar el protagonisme al capdavant de la Generalitat. És aleshores quan apareix el sentiment de culpa d’Èdip a Convergència que es tradueix en una certa hostilitat envers el seu progenitor. Per la seva part, Junqueras és conscient que pot arribar el moment en què hagi d’acabar com un altre personatge mitològic: Saturn devorant els seus fills. En aquesta estranya parella política, tant l’un com l’altre, en el fons, saben que han coincidit en el espai i en el temps de forma fugaç però que, igual que va passar als anys vuitanta, un està predestinat a succeir l’altre.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s